Hi ha una dita castellana que diu així: Dime de lo que presumes y te diré de que careces.
Manos Límpias presumia de lluitar contra de la corrupció, d’estar en contra del govern de Catalunya per promoure la secessió d’Espanya, etc. Mentre que AUSBANC presumia de defensar els interessos dels usuaris de la banca contra els abusos que s’han comès durant molts anys com per exemple les preferents o la clàusula terra de les hipoteques.
Però a l’hora de la veritat res era el que semblava o, al menys, intentaven que s’assemblés. Manos Limpias s’autoproclamaven sindicat quan resulta que no tenia cap delegat sindicat en tot el territori espanyol. No s’ha fet públic el nombre d’afiliats, però devien de ser quatre i el cabo... Els necessaris per a mantenir la infraestructura...
Finalment s’ha sabut que Manos Limpias era, en molts de casos, el braç executor de AUSBANC, encara que potser l’adjectiu més adequat seria el braç extorsionador.
Dues associacions (uso un genèric per a intentar explicar-ho millor) unides per a extorsionar a tots aquells que tenien problemes amb la justícia per no acatar la llei i mirar de treure’ls-hi els calers per a enriquir els dirigents de les dues formacions.
Van ser molts els que es van avenir a pagar per tal de no veure perjudicada la seva imatge. Una propaganda negativa, en aquests casos, no sol ser gens bona, tot i que es digui que és bo que es parli d’un encara que sigui malament...
La forma de camuflar els diners recaptats fruit del xantatge, és molt vella, però sol ser bastant efectiva, ja que, de no ser així, no hauria perdurat durant tants anys. És molt simple: pagar per incloure publicitat a una revista (millor parlar de pseudorevista) editada per AUSBANC. I quin era el tiratge de la revista? Una altra dada que ningú ha facilitat, però imagino que tants de números com empreses hi sortien. Per a què calia fer-ne més?
La primera vegada que vaig sentir a parlar d’aquest xantatge ja fa, al menys 29 anys. Feia poc que treballava a l’Agència Tributària (en porto 30). Una companya de feina li va dir a qui va ser el nostre primer Administrador que un restaurant de les nostres comarques on solia anar a menjar havia tingut un avís d’inspecció. Però que hi havia d’estrany? Senzillament, perquè feia poc temps, algú en nom d’Hisenda havia passat per allí i li havia assegurat que si pagava per un espai de publicitat a una revista suposadament oficial, l’eximiria de tenir cap inspecció. Només quan van ser citats per a fer-los la inspecció se’n van adonar que tot es tractava d’un engany.
Els que es dediquen a aquestes coses, no només usen indegudament el nom d’Hisenda, també poden usar el d’altres organismes com la Guardia Civil o la Policia Nacional, sempre amb cura de que el nom tal qual no surti per enlloc. Es a dir, no posaran Revista de la Guardia Civil, en tot cas podrien posar per exemple la Revista de la Benemérita o en el cas de l’Agència Tributària, un genèric Revista de la Hacienda Pública.
Una vegada l’antic Administrador va contrastar els fets, va anar a posar una denúncia al Jutjat de Tortosa.
Durant aquests anys més d’una vegada m’he assabentat de casos pareguts. Fins i tot a una persona prou propera a mi el van intentar enganyar, però com que no ho va veure clar els hi va dir que no. Quan m’ho va comentar li vaig explicar com anava el tema.
Tot i que aquestes pràctiques siguin prou conegudes, sempre hi ha qui acaba acceptant pensant que pot suposar una millora per al seu negoci. És igual que l’engany de l’estampeta (el timo de la estampita) que tot i que ha sortit innumerables vegades pel cine, la televisió, etc., de tant en tant surt al diaris que els entabanadors han aconseguit una bona quantitat de diners gràcies al passerell de torn.
Per cert, d’aquesta situació, la d’haver desmantellat ara aquestes societats que extorsionaven persones i entitats, què penseu? No serà per què ara s’ha intentat extorsionar a la Infanta Cristina? Digueu-me malpensat!
