ENTREVISTA A FRANCISCO TÚNEZ LORENTE AUTOR DEL LLIBRE ‘AUTOPROTECCIÓ EN EMERGÈNCIES I CATÀSTROFES’

Paco Túnez és funcionari de l’Estat, però porta una vida dedicada a ajudar a la gent com voluntari de la Creu Roja. Ha estat com a voluntari en diverses catàstrofes com ara el terratrèmol d’Haití de 2010, el tifó de les Filipines de 2013, l’erupció del volcà Tajogaite (també conegut com ‘Cumbre Vieja’) de l’illa canària de la Palma de 2021 o les darreres inundacions per l’efecte de la Dana a València on va ‘gastar’ els pocs dies de vacances que li quedaven de l’any 2024.

El 2014 en una gala celebrada a Alcanar va ser reconegut com a Ebrenc de l’any 2013 per la seva solidaritat i compromís amb la gent. També és delegat de prevenció de riscos laborals de la UGT, coordinador d’Emergències de Creu Roja a Catalunya i va ser portaveu de la Creu Roja Espanyola.

La primera edició del llibre ‘Autoprotecció en emergències i catàstrofes’ és del mes de juny i, com sabeu, el 29 d’octubre va començar a l’est d’Espanya una que va acabar afectant la província de València a partir de l'endemà destruint gran part de la comarca de l’Horta Baixa arrasant la vida de 227 persones (més els que hi va haver a Castella la Manxa i Andalusia), a part dels abundants d’anys materials.

La primera pregunta crec que obligada...

PREGUNTA. Paco, què et va motivar escriure el llibre?

RESPOSTA. Va ser després de tornar de l’emergència del volcà de la Palma.

Un volcà no és una cosa habitual i amb aquesta emergència ja he viscut quasi totes les emergències que indico al llibre. I vaig pensar, per què no escric el que he après en més de trenta anys fent voluntariat en emergències? Crec que pot ser útil. Així que vaig fer recerca de matèria relacionada amb les emergències i catàstrofes; no vaig trobar cap llibre relacionat més enllà d’algun consell. Sí que hi havia matèria relacionada amb els primers auxilis, però aquest no era el que buscava.

Durant aquest temps d’activitat voluntària en emergències i catàstrofes he pogut comprovar que la població en general no té la informació ni la formació necessària per fer una primera autoprotecció just després del moment del succés, que és el moment de més risc.

Així que si amb la meva formació i experiència aconsegueixo ajudar algú, ja em sento satisfet d’escriure el llibre.

Però també, i és la meva opinió, les administracions públiques tampoc fan un treball actiu d’informació i formació adequada a la població en general. Això també ho explico al llibre.

P. I la segona també. Seguint les recomanacions del teu llibre, com s’hauria pogut gestionar la catàstrofe de València?

R. Se sol dir que després d’una catàstrofe és fàcil parlar de com s’hauria d’haver fet la gestió. Al llibre, que és anterior, ja explico que la gestió de qualsevol risc de catàstrofe té un procés de preparació, intervenció i finalment de recuperació.

Però la resposta a aquesta pregunta sobre una catàstrofe concreta l’ha de donar qui tingui tota la informació i jo no la tinc (perill, risc, vulnerabilitat de persones i infraestructures, elements en risc, seguiment del risc, sistema d’alerta als equips d’emergència i a la població, activació de plans de protecció civil, coordinació, etc.).

Pel que fa a qualsevol emergència o catàstrofe, al llibre parlo de la conducta proactiva, que és la que implica actuar abans de qualsevol situació de risc i que provoca que la població que pugui estar afectada per una catàstrofe ha d’estar formada i informada perquè pugui estar preparada per fer-li front en cas que succeeixi l’emergència. Cal recordar la dita “més val prevenir...”

La conclusió de la conducta proactiva és:

-Disminueix el patiment humà.

-Facilita la recuperació de les persones i béns.

-Disminueix els costos econòmics.

P. Estàs satisfet amb l’acollida que ha tingut el llibre entre el públic?

R. Quina és la realitat de la informació en catàstrofes o, cosa equivalent, un llibre d’aquesta temàtica? En general, no és una cosa que tingui molt d’interès social.

Però estic content pel fet que les presentacions del llibre sempre han tingut èxit i s’han fet moltes preguntes i que ja va per la segona edició.

Afortunadament, les catàstrofes no ens passen habitualment; però el problema és que quan passen va tot molt ràpid i tens la formació/informació o no la tens; en aquest moment no hi ha temps per improvisar. I les catàstrofes van en augment.

P. Quant de temps vas invertir en la seva preparació i posterior edició?

R. Molts mesos. Es tractava d'escriure un llibre apte per tothom, amb un llenguatge clar, sense tecnicismes innecessaris, que expliqués no només què fer davant aquestes catàstrofes, sinó que expliqués el perquè i alguns conceptes previs que ajuden a entendre-ho tot.

P. Diu el Dr. Crespi al pròleg que tu, sense tenir cap vincle amb la sanitat, tenies des d’un bon començament un gran interès pel món de les emergències i el socorrisme. A què és degut?

R. Suposo que és un tema personal/familiar. Sempre m’ha interessat el tema de l’autosuficiència personal i l’ajuda i col·laboració entre les persones, és una implicació personal amb la societat.

Durant molt de temps també he fet i faig activitat sanitària, essent el socorrisme una part important a les emergències i catàstrofes, però hi ha més (logística, coordinació sanitària, gestió de persones, gestió de magatzem, distribució de productes de primera necessitat, recerca de persones, dret internacional humanitari, gestió de conflictes, etc.).

P. T’hauria agradat estudiar medicina?

R. La medicina és molt útil en alguns aspectes relacionats amb les catàstrofes, però no és una activitat o professió que m’hagi interessat molt.

Hi ha la tendència de relacionar directament la sanitat i les catàstrofes, però cal dir que la sanitat és un apartat més entre els que es treballen a les catàstrofes. La gestió de les catàstrofes és la suma de moltes competències.

P. Parlant del teu llibre, per què és convenient tenir-lo a l’abast?

R. Qualsevol de natros, si el tenim a l’abast, segurament decidirem agafar-lo i encara que sigui només fullejar-lo, seria un primer contacte amb la matèria.

I tenir-lo a l’abast també és molt important quan vius una emergència, ja que hi ha moments que psicològicament “col·lapses” i aquest llibre et pot ajudar a retrobar l'autoconfiança de què pots i has de continuar endavant.

Primer s’hauria de fer una lectura o vàries i fer les anotacions que cadascú cregui convenient.

També cal dir, i és obvi, perquè no necessita electricitat ni wifi que és el primer que cau a les catàstrofes; el paper és més segur.

P. Al començament del teu llibre ja parles de les emergències naturals i de seguida ens ve al cap la DANA de València. En cas d'haver conegut el llibre, què hauria pogut fer la població afectada?

R. Tant la idea d’escriure el llibre com de la seva publicació va ser molt abans de la DANA.

Sabem que hi ha moments i situacions en què és impossible fer front a una catàstrofe: la catàstrofe ens supera. Però hi ha altres situacions en què tenir informació en autoprotecció ens resultarà molt útil.

Cada persona, cada casa, cada infraestructura té una vulnerabilitat, però sempre, una informació i una formació prèvia i de qualitat pot salvat vides.

Al llibre explico la formació/informació mínima per reduir les conseqüències de qualsevol catàstrofe. Hem de saber quins són els perills on vivim, quins són els plans d’emergència que hi ha, què hauríem de fer, què farà l'administració, com és el sistema d’alerta, qui treballarà per reduir les conseqüències de l’emergència, qui hauria de ser el material mínim a tenir a casa o la motxilla d’evacuació, què és un pla familiar d’emergència, etc.

I també explico que la gestió de qualsevol catàstrofe, abans, durant i després, necessita una voluntat social, política i econòmica i, habitualment, falta algun dels components. Segurament a aquesta DANA també.

P. Tu has tingut experiències tant en catàstrofes naturals com produïdes pels humans, com és el terrorisme. Imagino que la reacció davant de cadascuna d’elles és diferent...

R. Hi ha diferències i una molt important és que psicològicament una catàstrofe natural és més “acceptada” per considerar que és inevitable, però una emergència provocada per el ser humà es considera que es podria haver evitat i això genera un sentiment de recerca d’un culpable o, cosa equivalent, no “s’accepta” de la mateixa manera que una qualificada com a natural.

P. Tornant a València, quin grau d’importància té el retard en enviar l’avís d’alarma sobre el que s’estava apropant?

R. Com he comentat, no tinc les dades fiables i contrastades d’aquest cas, però a qualsevol emergència l’avís sempre ha de ser amb prou temps, la qual cosa requereix un seguiment continu de tots els factors que poden provocar una catàstrofe.

Tot i que un avís és importantíssim, per si mateix no ho és tot, cal que tothom conegui quin i com es farà l’avís, què ha de fer, si ha de fer una evacuació, un confinament, sí té capacitació per autoprotegir-se, etc.

P. Des del teu punt de vista, i com a voluntari que vas acudir a ajudar els damnificats valencians, com creus que va actuar cada administració? 

R. La responsabilitat de protegir la població és de l’Administració Pública. Després poden haver-hi altres entitats que actuen sota la direcció i en col·laboració d’aquesta Administració i cadascuna d’aquestes té la seva responsabilitat en la seva actuació (empreses, associacions, ONG's, etc.). I tot això es recull en un pla d’emergències o de protecció civil que pot ser genèric o per un perill concret com pot ser per inundacions.

Però sempre hi haurà un comandament superior que correspon a l'Administració competent segons l’àmbit afectat i tipus de catàstrofe.

P. Suposo que una catàstrofe com aquesta no es pot evitar... O sí?

R. Al llibre explico els components de qualsevol situació d’emergència i quan un d’aquest component no està controlat, s’ha d’actuar sobre el mateix.

Qualsevol perill (aigües, tempestes, etc.) té un risc (possibilitat de dany). Quan no es pot eliminar el risc, cal actuar sobre les possibles conseqüències amb un pla de protecció civil “viu”, que no estigui a un calaix i sigui conegut per la població que pugui ser afectada.

Al llibre explico que totes les catàstrofes tenen un component humà més o menys intens. Tot i que algunes catàstrofes es considerin “naturals” com pot ser un terratrèmol, el fet de construir de manera inadequada en zona sísmica ja genera un risc, per tant, el terratrèmol és “natural”, però les conseqüències ho són?

P. Per què trobes que existeixen les teories 'conspiranoiques' com per exemple que el govern d’Espanya va ordenar obrir les preses riu amunt?

R. Desconec aquesta informació i com ja he comentat, sense tenir la informació fiable i contrastada no puc opinar de manera adequada a la realitat.

I davant aquestes teories i d’altres, sempre soc prudent.

P. Tornem al teu llibre, trobes que és factible elaborar un pla d’emergència familiar? -Com tu dius-. Creus que la gent està preparada i, sobretot mentalitzada per a fer-ho?

R. El pla d’emergència familiar és bàsic i necessari per conèixer els perills que ens poden afectar.

Crec que la gent està preparada, ja que és una gestió molt senzilla.

El tema de la mentalització és més complicat. Des de 1992 faig formació i conscienciació sobre catàstrofes i veig que encara moltes persones pensen que les catàstrofes no ens afectaran directament i en cas que sí que ens afectin, l’Administració Pública té el sistema de resposta i la població som només persones receptores d’aquesta ajuda. Però la realitat és diferent, depenent de la magnitud de la catàstrofe, en els primers moments, cap sistema de resposta en emergències té la capacitat de fer-ne una adequada intervenció i al llibre explico els motius.

D'altra banda també he vist com l'Administració Pública no acaba de transmetre la suficient formació i informació sobre emergències i catàstrofes. Sí que tenim molts bons professionals per intervenir en les emergències, però del que jo parlo no és de la informació/formació d’aquest professional, sinó de la població en general (autoprotecció).

P. No seria més factible que cada municipi tingués el seu propi pla d’emergència i que, de tant en tant, anar-lo recordant a la gent amb simulacres puntuals?

R. Tot i que sintetitzaré molt...

Cada municipi ha d’analitzar quins són els perills que els poden afectar (rius, pantans, indústria química, etc.), quins són els elements vulnerables (persones exposades, escoles, centres sanitaris, etc.), quins recursos propis té per fer front a la possible emergència (policia, sistema sanitari, etc.), quins recursos del municipi pot activar (empreses, ONG's, associacions, etc.), etc.

Ha de tenir un sistema d’activació dels recursos d’intervenció i d’avís a la població.

I amb la informació prèvia, s’ha de crear un pla d’emergència (protocols, avisos, intervinents, simulacres, etc.)

I bàsic, la població ha de participar en tot el procés, la qual cosa implica que aquesta població se senti partícip des de l’inici.

Però cap pla d’emergència o de protecció civil no pot fer-se i guardar-se a un calaix, s’ha de revisar i adaptar als canvis.

P. La majoria de les llars domèstiques no disposa d’extintors perquè no és obligatori tenir-los. Creus que ho hauria de ser? S’ha de tenir en compte que hi ha diferents tipus de focs i sovint necessites diversos tipus extintors...

R. Els incendis a la llar són relativament freqüents, sabem les conseqüències i sabem que un extintor ens pot ser molt útil en el primer moment o conat d’incendi. Vist l’anterior, la meva conclusió és senzilla: disposar d’un extintor que ens permeti eliminar o minimitzar el risc. I no cal que siguin obligatoris per tenir-ne un.

Els extintors són importants, però cal saber utilitzar-los i fer les revisions. De tot això et poden informar quan el compres.

I podem sumar en seguretat instal·lant detectors de fum. El tema de l'obligatorietat no és important si tens consciència del risc.

P. En un dels apartats fas menció als accidents nuclears. A les Terres de l’Ebre tenim dues centrals nuclears a Ascó, a part de la que hi ha a Vandellòs que tot i estar a la comarca del Baix Camp, un accident greu també ens podria acabar afectant. Amb el pas dels anys sembla que ens hàgim acostumat a conviure amb el risc... Creus que vivim massa confiats davant el perill que signifiquen?

R. Sense fer altres valoracions, sabem que les centrals nuclears tenen una part positiva, però també representen un greu perill que, a més a més de tenir conseqüències immediates, també ho són a molt llarg termini.

Personalment, crec que els sers humans ens acostumem a viure prop de perills, sigui perquè directament o indirectament ens dona un benefici econòmic, perquè es desconeix el seu grau de perillositat, perquè es creu que la resposta a una emergència serà adequada, per indiferència, per desconeixement, etc.

Crec que vivim confiats en aquest perill. El perill existeix i mentre no es pugui eliminar cal tenir una resposta davant possibles incidents o accidents.

Sobre el tema de la pregunta, personalment crec que actualment hi hauria una bona resposta si es poden respondre amb un “sí” com a mínim a aquestes preguntes:

 -El pla d’emergència és conegut per tothom? (no n'hi ha prou que estigui a una web)

-La població sap que ha de fer en cas d’alerta?

-La població sap quins són els sistemes d’alerta?

-Els professionals que han d’intervenir tenen la capacitació adequada?

-Els professionals que han d’intervenir tenen el material necessari, tant de protecció personal com d’intervenció?

-Es fan exercicis i simulacres?

-Hi ha punts de recepció de persones irradiades?

-S’activaria de manera immediata una partida pressupostària?

-Està garantit el confinament segur de la població, de centres escolars, de residències, etc.?

-El sistema sanitari d’emergències té capacitat d’intervenció?

-Els centres sanitaris tenen pla específic per emergència nuclear i zones habilitades per recepció?

-Està garantida, si és el cas, l’evacuació massiva?

-Està garantit el subministrament a la població de productes de primera necessitat?

-Hi ha zones per habilitar-los com a alberg provisional per persones no irradiades i que es pugui mantenir durant el temps necessari?

(Això és només la meva opinió)

P. També parles dels atemptats terroristes, una situació que vas viure de ben a prop. De vegades pensem que el terrorisme només afecta les grans ciutats com Barcelona, però no és cert, ja que simultàniament al 17-A de 2017 també Cambrils va viure un atemptat... 

R. Seguim en alerta antiterrorista 4 sobre un nivell de 5… Poca cosa més a dir.

P. Anem acabant. Per què recomanaries que tothom tingués el teu llibre?

R. Tot el que explico és senzill de llegir i d’entendre, de fàcil implementació a cada casa, amb material habitual que tenim a casa, pautes d’actuació clares i esquemàtiques, etc.

Explico aspectes generals de les catàstrofes, com fer un confinament, una evacuació, un pla d’emergència, una motxilla d’evacuació, etc.

No oblido les persones més vulnerables com són les persones grans, amb discapacitat, nadons i infants.

I també estan les nostres mascotes, que formen part de la família.

Continua amb les principals emergències i catàstrofes que ens poden ocórrer com incendis a casa i al bosc, inundacions, accidents químic i nuclear, nevades, terratrèmols, atemptats, onades de fred, tsunamis, etc.

Crec que és un llibre imprescindible a cada casa per ser una temàtica que cal conèixer perquè les conseqüències de les catàstrofes cada dia ens afecten més i el coneixement de l’autoprotecció ens serà molt útil.

P. I la pregunta final. Tens pensat escriure algun altre llibre?

R. Tot i que tinc algun projecte relacionat amb la matèria d’emergències i catàstrofes, escriure un altre llibre no ho tinc pensat, però si puc ajudar algú amb algun altre llibre, mai es pot descartar.

DEL QUE NO SE’N PARLA

Temperatura dintre del vehicle oficina de la Creu Roja. Foto Paco Túnez. 

Durant els 5 dies en que va estar en actiu el foc de la Ribera d’Ebre (tret d'uns petits focus que van revifar), les notícies parlaven de les hectàrees cremades i de la desesperació i desolació dels afectats... Però se parlava poc del nombre d’efectius que hi van intervindré treballant en condicions extremes, de la heroïcitat dels bombers i també membres de la Unitat Militar d’Emergències de l’Exercit, dels Agents Rurals i d’altres serveis civils com els membres de la Creu Roja, de Protecció Civil o de les Associacions de Defensa Vegetal, les conegudes ADV que, suposo, també van contribuir en la mesura del que els hi va ser possible.  

Me consta, perquè ho he pogut recavar de primera ma, el sacrifici que van haver de fer, el temps que van haver de estar lluitant contra el foc o atenen a les persones afectades.  Diversos bombers van patir desmais per culpa dels cops de calor i un camió va bolcar per l’orografia del terreny. Aquest va ser l’incident més greu. Per sort no se van haver de lamentar víctimes.  

Només un exemple. El meu amic Paco Túnez, coordinador provincial d’emergències de la Creu Roja se’n anava a descansar cada nit a les dues després d’atendre i mirar de reconfortar els damnificats.

I segur que com ell molta més gent ens podria explicar les seves pròpies experiències, fins i tot les persones i entitats que, de forma totalment desinteressada, van col·laborar portant aigua i menjar als que se trobaven a primeria línia de foc.  

ELS VERITABLES PROTAGONISTES

Tot i que els mitjans de comunicació no solen parlar d’ells, de vegades aconsegueixen medalles... No són medalles olímpiques, no comporten cap record mundial, ni europeu, ni tan sols nacional... Però són medalles d’or al reconeixement a les seves tasques humanitàries al servei de la societat.

Si divendres va ser l’Ajuntament de Barcelona qui va distingir els cossos de seguretat i serveis d’emergències amb la medalla d’or per la tasca que van dur a terme després dels atemptats de Barcelona, ahir diumenge va ser el Parlament de Catalunya qui va fer el mateix reconeixement atorgant-los també la medalla d’or per la seva labor durant els atemptats de Barcelona i Cambrils del passat 17 d’agost.

L'acte va comptar amb la presència de la Presidenta del Parlament Carme Forcadell i del President de la Generalitat Carles Puirdemont.

Entre els qui van rebre la medalla, Paco Túnez, amic i company de treball (les fotos que il·lustren aquest text me les va enviar ell anit)

Paco porta quasi 30 anys sacrificant-se pels altres. Va començar com a voluntari de la Creu Roja de Tortosa i ara és el cap d’Emergències de la Creu Roja a la província de Tarragona.

Els dies posteriors a l’atemptat va ser el cap d’Emergències de l’aeroport del Prat. Dirigia un grup de gent, entre ells psicòlegs, que rebien als familiars de les víctimes dels atemptats terroristes.

Paco (com tota la resta dels distingits) és mereix aquet reconeixement amb escreix.

Moltes felicitats Paco i un plaer poder compartir amb tu amistat i treball.    

PACO TÚNEZ COORDINA LES EMERGÈNCIES DE L'AEROPORT DEL PRAT

El meu company de treball, l'amic Paco Túnez, coordinador d'emergències de la Creu Roja a la província de Tarragona, coordina les emergències a l'Aeroport del Prat en un dia dur com el d'avui. 
Gràcies Paco, tinc molta sort de tenir un amic com tu! 
Una abraçada! 

ELS MORTS DE L’ALTRA MAR

Un acudit de Vergara a eldiario.es que fa plorar.

Cada dia passen notícies esgarrifoses, la majoria d’elles relacionades amb la mort de persones: accedents, atemptats, homicidis... En alguns casos els mitjans de comunicació se’n fan ressò i les porten a les primeres pàgines en els cas dels diaris en paper o a les capçaleres dels informatius de ràdio, televisió o premsa digital. Però d’altres són anònimes, ningú en parla, tot i que de vegades poden ser més les morts que s’ignoren que no les que surten als mitjans.

Hi ha una màxima que diu: D’allò que no se’n parla, no existeix. Si una guerra o un episodi de fam no surt als telenotícies, la gent ho ignora i els responsables (que n’hi ha molts més dels que ens pensem) no surten mal parats.

Fa unes setmanes vaig passar-li una entrevista a l’amic Mario Pons, una de les persones més compromeses que conec. L’any passat va passar una temporada als camps de refugiats siris que hi ha al Sud d’Europa. Algunes de les preguntes que li faig van en aquest sentit, sobre la situació en la que es troben els refugiats, però també perquè països com Espanya no acullen la quantitat a la que es van comprometre.

Fa uns mesos també vaig entrevistar (per segona vegada) a un altre amic i company de treball: Paco Túnez. Paco és l’actual responsable d’emergències de la Creu Roja i, com a voluntari, es va desplaçar a Haití l’any 2010 per assistir a les víctimes del terratrèmol i l’any 2013 a les Filipines, en aquest cas pel cicló que hi va haver.

A partir de la guerra de l’Iraq va començar una altra guerra: una guerra global. Tot i que no està reconeguda com a tal potser es podria parlar de la III Guerra Mundial. Es grups terroristes nascuts a l’Orient mitjà han sembrat el terror a moltes ciutats europees: Paris, Londres, Madrid, Berlin, Niça, Manchester... Però els mateixos grups també estan causant el terror a les ciutats i pobles de l’Iraq, Líbia, Líban, Pakistan, Egipte...  Però d’aquests no se’n parla tant... Als informatius solen aparèixer entre les notícies de menys interès...

Tots sabem el perill que suposa la travessia per la Mediterrània quan es fa en condicions precàries i eines rudimentàries. I tot i les vides que sega la mar, els governs d’Europa segueixen mirant cap a un altre costat.

Però no només hi ha morts a la mar. Al Periódico de divendres hi ha una entrevista a Samson A. Bezabeh, experts a migracions a l’Àfrica on s’explica els milers de morts que hi ha al desert, un altre mar, però en aquest cas de sorra i de les que ningú ne parla. Quan ho llegeixes, penses: Mai ho havia pensat, però segur que és així... I després estar pensant durant una estona sobre el que s’està fent malament per a que això passi.

Sobre aquestes morts ningú ne parla. Són vides humanes segades per l’infortuni  de les que res se’n diu. El governs responsables les ignoren i, com passa a la majoria dels casos, només els voluntaris que hi treballen a la zona i que, en la mesura que poden els ajuden amb els pocs mitjans que tenen, coneixen la realitat.

És el que deia al començament: Com que no se’n parla, son morts que no compten par a ningú...

I després es qualifica a la raça humana com animals racionals. Racionals de què? Si som els més salvatges i depredadors de totes les criatures que habitem el planeta Terra...

O no és així?  

ENTREVISTA PACO TÚNEZ, RESPONSABLE PROVINCIAL DE EMERGENCIAS DE LA CRUZ ROJA

Foto: Asociación Española de la Carretera.

Paco lleva casi 30 años de voluntariado en la Cruz Roja. Durante todo este tiempo ha asistido a decenas de accidentes y, en algunos casos ha tenido que dar ayuda psicológica a los familiares de las víctimas. De su dilatada trayectoria destacaría dos hechos importantes: En el 2010 solicitó desplazarse a Haití para colaborar en las tareas humanitarias de control de la epidemia de cólera que ocurrió después del terremoto del mes de enero del mismo año y, en 2013, estuvo en Filipinas para la gestión de la emergencia tras del tifón Haiyán, tal como quedó reflejado en el programa Comando actualidad de Televisión Española.

En 2014 tuvo el reconocimiento por parte de la ciudadanía de las comarcas del Ebro otorgándole el título de Ebrenc de l’Any 2013 y, finalmente, en el mes de junio del año pasado la Asociación Española de la Carretera le concedió la Medalla de Honor de la Carretera como reconocimiento a su labor en la asistencia a muchísimos accidentes de tráfico, ya sea atención sanitaria, psicosocial o de coordinación en accidentes de múltiples víctimas.

El pasado 24 de marzo fue invitado por el Consejero de Interior del Gobierno catalán Jordi Jané al acto en recuerdo de las 13 chicas que estaban de Erasmus en Barcelona y que perdieron la vida un año antes en un accidente de circulación dentro del término municipal de Freginals cuando volvían de las Fallas de Valencia.

Pregunta. Paco: ¿Qué te supone un reconocimiento como el que te concedió la Asociación Española de la Carretera?

Es un reconocimiento al trabajo en equipo de muchas personas que no "salen en la foto" y con las cuales compartí. Pero la realidad es que éste, como otros reconocimientos, te animan a seguir trabajando en beneficio de las personas más vulnerables, que ese trabajo es visible y que de una forma u otra, se reconoce el trabajo de tantas personas voluntarias que se esfuerzan en hacer lo mejor por los demás.

P. ¿Crees que se conoce (y reconoce) suficientemente la labor que hace la Cruz Roja en los diversos puntos del planeta donde actúa?

Como a veces digo, “esto va por barrios”, es decir, depende del lugar y las necesidades de la población. En algunos países es Cruz Roja quien se encarga de la red hospitalaria, la búsqueda de personas desaparecidas, etc. en otros Cruz Roja, realiza otras funciones, pero siempre como auxiliar de los poderes públicos, que son quienes tienen la responsabilidad de cubrir las necesidades básicas de la población.

A veces no se entienden acciones como cuando, ante una catástrofe, se solicita dinero y no mantas, etc., aunque también es posible que desde Cruz Roja no nos expliquemos suficiente. También está el hecho de que somos una ONG muy grande, con muchas actividades y eso, en algunos casos, intimida.

Pero hemos de olvidar a Cruz Roja como un “ente” y centrarnos en que son personas las que la forman, tus amigos y amigas, vecinos, aquellas personas que ni conoces pero te ayudan…

P. En estos momentos, ¿dónde se están concentrando más esfuerzos?

En apariencia se puede pensar que está en el Mediterráneo y, en parte así es. Pero en Cruz Roja no olvidamos las denominadas “emergencias olvidadas” que son aquellas emergencias que no están en los medios de comunicación y en las emergencias crónicas.

Por la experiencia en determinados contextos de catástrofes humanitarias he podido observar situaciones de grandes sufrimientos humanos que después no han salido en los medios.

En Cruz Roja no olvidamos que dentro de nuestras fronteras hay muchas personas que sufren y por ello también trabajamos a diario para aliviar o eliminar ese sufrimiento, siempre con voluntariado bien formado y con recursos materiales, pero todo es limitado.

Por lo que respecta al ámbito internacional, sólo por citar algo, no olvidamos a Sudán del Sur, Haití, Uganda, Siria, Myanmar, hambruna en Etiopía, grave sequía generalizada en el este de África donde más de 5 millones de personas necesitan urgentemente comida y asistencia sanitaria, en Somalia donde 1 millón de niños están malnutridos y necesitan comida urgente……, son tantas y tantas las emergencias olvidadas.

Por último, quiero recordar que cada 30 segundos muere un niño a causa de la malaria. Algo tan sencillo de controlar como una tela mosquitera impregnada en insecticida adecuado pero que estas personas no pueden acceder a pagar eso.

Cuando lo anterior te lo cuentan puedes cambiar, pero cuando lo vives, cambias.

P. ¿Qué opinas de esta situación en el Mediterráneo?

La situación de las personas refugiadas, creo que es un fracaso de la comunidad internacional, ya sea por la indiferencia o por la complicidad. En este caso, la situación es más “visible” porque está en nuestra frontera y, sin embargo, no son noticia otros refugiados.

Cualquier persona que huye de una guerra no tiene vallas que la pare y la realidad es que nadie quiere abandonar su casa. La solución no pasa por reuniones políticas a altas instancias ni las ayudas, ni la gran labor que hacen las ONGs, la solución pasa por parar el negocio de la guerra.

La Cruz Roja y la Media Luna Roja están trabajando dentro de Siria, en pleno conflicto armado donde ya han sido asesinados muchos voluntarios.

Y también trabajan en países receptores o de tránsito de personas refugiadas. En concreto, se han movilizado más de 84.000 voluntarios y voluntarias procedentes de 28 países, distribuidos más de 8 millones de paquetes alimentarios, más de 2 millones de mantas, agua, kits de higiene, asistencia de salud, primeros auxilios, apoyo psicológico, etc. Pero insisto, esa no es la solución.

P. El día 20 de marzo de 2016, volviendo de las Fallas de Valencia, nada más entrar en territorio catalán, a la altura del pequeño pueblo de Freginals, un autocar que circulaba por la AP-7 tuvo un grave accidente en el cual murieron 13 chicas. ¿Qué recuerdos tienes de aquel día?

Fue una experiencia dura, pero nuestra función es siempre la misma, con personal capacitado, dimos respuesta a las personas que sufren.

Como responsable provincial de emergencias, tuve que coordinar el operativo de respuesta de Cruz Roja, con la intervención directa de 97 voluntarios y voluntarias organizados por especialidades. En concreto, se actuó con equipos de intervención psicológica, social, sanitaria, logística, coordinación, comunicación con medios….

Uno de los mayores retos a los que se enfrenta una organización de voluntariado es mantener la actividad durante un tiempo, ya que cada persona voluntaria dispone de un tiempo reducido destinado a su labor voluntaria; pero eso no fue obstáculo, de hecho, teníamos relevos preparados para mucho más tiempo del que estuvimos. Es diferente al personal que trabaja en emergencias con un horario definido. En nuestro caso, los cuadrantes de horarios son verdaderos puzles, lo que supone un gran esfuerzo de logística.

P. El pasado 24 de marzo conmemorando el primer aniversario se organizó un entrañable acto que contó con la presencia de Jordi Jané, Consejero de Interior del Gobierno Catalán, así como otras autoridades territoriales y el alcalde de la localidad. ¿Algún reencuentro especial de aquel fatídico día?

Con la mayoría de personas ya había vuelto a coincidir en otras emergencias, pero sí, había personas con las que no coincidía desde el accidente. A pesar del motivo por el que estábamos allí, siempre es grato poder volver a saludar a las personas con las que compartí aquellos días.

P. ¿Cómo viste a los familiares de las víctimas (Las 13 Rosas de Freginals)?

La situación por la que pasaron no desaparece en este tiempo.

El fallecimiento de un ser querido, y más cuándo es "contra natura", es decir, que los padres sobrevivan a los hijos, es un trauma difícil de asumir, de hecho, no se suele asumir, pero se ha de aprender a convivir con ello y esa es una labor de nuestro personal de intervención psicológica.

Pero a lo anterior se suma el hecho de la causa del accidente; cuando el causante es el ser humano se añade la sensación de que es un suceso "que se podría haber evitado", lo cual es diferente a accidentes naturales que son inevitables y se asimilan relativamente mejor.

P. ¿Qué fue lo que más te conmovió del acto?  

El motivo del porqué estábamos allí. Fue todo muy emotivo, en especial cuando habló Constanza Scarascia, hermana de una de las víctimas y portavoz de las familias.

Pero, en general, todo fue emotivo.

Hubo un agradecimiento general al personal interviniente en la emergencia entre los que se encuentra el voluntariado de Cruz Roja; incluso algún familiar de las víctimas se acordaba de los nombres de nuestro personal que los atendió, queriendo hablar con los mismos para dar las gracias.

P. Para esta campaña de la Renta de 2016 que justo acabamos de comenzar, como motivarías a los declarantes para que marquen la casilla de “Otros fines de interés social”.  

Una pregunta fácil y dar una única respuesta es difícil. Sin entrar en las creencias religiosas, yo creo que las ONGs realizan/mos una gran labor social.

Para mí lo importante es que el destino de ese 0,7% se gestione de manera que vaya a cubrir necesidades de las personas más vulnerables de forma objetiva e imparcial, sin tener en cuenta ninguna otra circunstancia distinta a esa vulnerabilidad y eso lo hace Cruz Roja; seguro que otras ONG también, pero yo prefiero hablar de lo que conozco.

Pero, ¿no sería mejor que cada cual pueda destinar ese porcentaje a la acción social que desee?, ¿ONG, becas, investigación, etc.?¿No sería mejor que el Estado destinase directamente el 0,7% de presupuestos generales a fines sociales?

P. ¿Quieres añadir alguna cosa más?

Una vez más, gracias Joan, por darme la oportunidad de poder explicar qué hacemos en Cruz Roja y animo a las personas a colaborar con las ONGs sociales, que se puede hacer de muchas formas, desde una ayuda esporádica, una cuota de socio, una participación voluntaria, etc.
No podemos cambiar el mundo, pero sí podemos cambiar nuestro entorno; hay que cambiar la queja por la acción.

Gracias a ti Paco sobre todo por la labor que estáis haciendo desde la Cruz Roja y por habernos aportado un poco de humanidad en estos tiempos donde, a menudo, gobiernos y ciudadanos desoyen los gritos de angustia de los colectivos más desfavorecidos.  

L’ENHORABONA PACO TÚNEZ!! I GRÀCIES!!

Paco Túnez, am Pili la seva dona i uns amics en una foto recent.

Ahir per la tarda vaig rebre un missatge al mòbil. No era cap foto, ni cap vídeo, ni cap missatge d’aquests que has de compartir...

El remitent era un amic, un bon amic i company de treball: Paco Túnez. Amb el missatge volia compartir l’alegria que tenia. No era per a menys. Us el reproduiré textualment i en castellà, la llengua que ell acostuma a parlar:

-Hola Joan, como sabes hace muchos años (1989) que estoy en Cruz Roja y una de las labores es la asistencia en accidentes de carretera, tanto sanitaria como social. Por esta trayectoria, la Asociación Española de la Carretera me concedí la Medalla de Honor que me la entregaran a Madrid el día 9 de junio. Esta mañana me han llamado y me han felicitado el Presidente provincial, el autonómico y el nacional de Cruz Roja.

Ara fa dos anys el Canal Terres de l’Ebre, per votació popular, va concedir a Paco Túnez el títol d’Ebrenc de d’Any 2013 per la seva tasca humanitària.

Entre d’altres llocs, Paco ha estat voluntari fent tasques humanitàries quan va passar el terratrèmol d’Haití i el cicló de les Filipines.  Fins i tot va sortir al programa Comando Actualidad de Televisió Española quan estava de tècnic de potabilització d’aigua a les Filipines.

A finals de 2013 li vaig fer una entrevista per a la Ventana de la Agencia que vaig publicar a la Via Augusta l’1 de gener de 2014.

Una vegada més, Paco, la meva enhorabona y gràcies per la labor que fas i per ser amic meu. Una abraçada molt forta. 

Pode veure el programa de Comando Actualidad (a partir del minut 45 i 18 segons)