VINARÒS NO S’HO MEREIX

Els grups del PP, Vox i PVI (Partit Vinaròs Independent) de l’Ajuntament de Vinaròs acaben de presentar una moció de censura contra l’actual equip de govern format pel PSPV-PSOE i Compromís. El resultat de les passades eleccions municipals van donar la victòria al PSPV-PSOE de l’actual alcalde Guillem Alsina amb un total de 9 regidors, dos més que a l’anterior legislatura. No obstant, amb el regidor de Compromís no van poder assolir la majoria absoluta d’11 regidors que els hi hauria donat una legislatura ‘relativament tranquil·la’. Tot estava en mans del PVI de María Dolores Miralles que, en un primer moment no es va oposar a que Alsina fou el nou alcalde de la capital del Baix Maestrat. Però de seguida és va veure que l’equip de govern no ho tindria fàcil ja que tota l’oposició en bloc amb els seus sistemàtics vots negatius a cada proposta presentada per l’equip de govern ja s’entreveia que la legislatura passaria a ser un ‘veritable turment’. La història d’un poble no pot canviar-se, com a molt tergiversar-se depenent de qui la explica. En canvi el futur no està escrit i, per tant, a priori tot és possible. Dic això perquè Vinaròs és un dels municipis més septentrional del País Valencia i el seu terme municipal limita al N amb Catalunya (Alcanar) i els seus vincles amb els pobles propers de l’altre costat del riu Sénia han estat constants al llarg de la història. Encara recordo quan a Vinaròs no hi havia hospital (només la clínica del Dr. Losa) i els seus pacients així com els de la resta de les comarques del Baix i Alta Maestrat i la dels Ports acudien al metge a Tortosa. L’empresa d’autocars la Hispano de Fuente en Segures (Hife) que es va fundar a Benassal i refundar a Tortosa facilitava (in encara facilita avui) les comunicacions entre els dos territoris germans. Em sobta veure com un grup que s’anomena Partit Vinaròs Independent, deixant al marge la seva pròpia denominació, decideixi finalment donar suport a la dreta rància i impresentable que representa el PP i a l’extrema dreta per a tombar l’actual govern progressista. Com a conseqüència d’aquesta actitud pronostico la desaparició del PVI de cara les properes eleccions de 2027 (no els votaria ni el tato!) i la més que provable incorporació al PP de la seva cap de llista María Dolores Miralles. Quan passen coses com aquestes sempre penso que s’hi s’han avaluat prou les conseqüències i la transcendència que poden arribar a tenir actes com aquest. A mi, ara mateix, me’n venen tres al cap: el canvi del topònim Vinaròs pel de Vinaroz (usat durant el franquisme), la desaparició de la regidoria de promoció del valencià integrada dintre de les competències de la regidora de Compromís Paula Cerdà i el refredament de relacions institucionals amb els pobles veïns de Catalunya. Però no ho dubteu, n’hi haurà moltes més... Vinaròs no es mereix tenir un govern municipal com el que es conformarà a partir del proper dia 21 i espero que dintre de 3 anys i mig la seva ciutadania sàpiga donar-li la volta i castigar com cal els partits responsables d’aquesta situació.

HIPÒCRITES DE MANUAL

Començaré per definir hipocresia perquè igual hi ha algun lector que no sàpiga exactament el seu significat: La hipocresia és l'acte de simular qualitats, idees o sentiments diferents dels que en realitat es tenen. Dit això anem a analitzar algunes de les coses que s’estan dient des de les files del PP aquests darrers dies. GOVERNAR LA LLISTA MÉS VOTADA NOMÉS QUAN INTERESSA AL PP En veure que amb la suma dels seus propis vots i els de Vox Alberto Núñez Feijóo no podria ser investit president, des del PP reclamen poder governar al ser la llista més votada. De fet ja ho van estar demanant durant tota la campanya electoral i fins i tot abans. A priori podria ser una bona solució que podrien acceptar una gran part de la ciutadania, però venint del PP no té cap mena de credibilitat ja que després de les eleccions municipals i autonòmiques d’enguany, els populars han pactat en 218 ajuntaments d’arreu d’Espanya perdesbancar la llista guanyadora (150 dels quals amb la ultradreta). També han pactat a Extremadura on els socialistes van ser primers i a les Illes Canàries per donar la presidència del Cabildo Insular a Coalició Canaria. En anteriors legislatures ja ho van fer a Madrid (Comunitat i ajuntament) i Castella i Lleó. Llavors amb el quasi desaparegut C’s i sempre per a desbancar el candidat socialista que havia guanyat. UN NOU ‘TAMAYAZO’ A LA VISTA? Una altra estratègia que està emprant el PP és demanar que els socialistes de bé (sembla que n’hi ha de bons i de dolents) trenquin la ‘disciplina de vot’ i votin a favor de la investidura de Feijóo. Aquesta postura no només seria una traïció a Pedro Sánchez i a la resta de diputats socialistes del Congrés, sinó també a tota la militància socialista i fins i tot a aquells que el passat 23 de juliol van votar el PSOE. La petició dels populars ha fet que es torni a parlar de ‘Tamayazo’. A mode de recordatori es coneix com a ‘Tamayazo’ la traïció que van cometre Eduardo Tamayo i Maria Teresa Sáez (que havien segut escollits diputats a l’Assemblea de Madrid pel PSOE l’any 2003) al absentar-se a l’hora de votar per a elegir president de la Comunitat de Madrid el socialista Rafael Simancas. El fet va provocar la repetició d’eleccions i l’electorat lluny de castigar els corruptes va donar la majoria absoluta al PP i gràcies a això Esperanza Aguirre en va poder ser la presidenta de la Comunitat. LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT COM A MONEDA DE CANVI I si no n’hi ha prou amb les dues estratègies anteriors, anem per una tercera. El portaveu del PP al Parlament de Catalunya Alejandro Fernández ha ‘temptat’ els socialistes catalans en bescanviar la presidència del Govern d’Espanya que, lògicament, seria per a Feijóo amb la presidència de la Generalitat que, en aquest cas, seria per a Salvador Illa. Caldria fer però una moció de censura a la que Vox s’hauria de sumar. ¿Cal recordar-li a Alejandro Fernández que els que ells anomenen ‘bloc constitucionalista’ no té majoria al Parlament? O també aquí pretenen fer un altre ‘Tamayazo’? ARA SÍ, ARA NO Dissabte 29 el PP en boca del seu vicesecretari general Pedro Rollán va dir que pretenien obrir negociacions amb Junts per a recavar el suport a Feijóo sempre dintre del marc constitucional. Només dos dies més tard la portaveu del Congrés Cuca Gamarra se’n va desdir. CONCLUSIÓ Després de totes aquestes propostes i idees (algunes de bomber) només em queda a dir que els dirigents del PP són uns hipòcrites de manual. O no?

UN VOT A L’EXTREMA DRETA

En una conversa recent amb un conegut, aquest em preguntava: -Si Sánchez ha fet tantes coses bones, creus possible que el 23-J guanyi el PP? I la meva resposta va ser: -En política, com a la vida tot és possible... El que passa és que la dreta fa molt soroll. La dreta (i per extensió l’extrema dreta) no paren d’emetre missatges populistes que calen ràpidament entre les persones més receptives a aquests tipus de continguts amb la finalitat de guanyar-se el seu vot. També han anunciat que derogaran les lleis que s’han aprovat durant el govern de Sánchez i que tant han millorar la qualitat de vida dels ciutadans del nostre país en un missatge clarament adreçat als col·lectius més ultres, catòlics i reaccionaris. Va continuar dient-me: -Un amic policia m’ha dit que un company seu és d’origen marroquí... -I què passa? -li vaig contestar jo-. Quin problema hi ha...? Pensa que per a ser policia ha de tenir primer que res nacionalitat espanyola i posteriorment passar per un munt de proves i filtres per avaluar la seva capacitat per exercir la professió i només després de complir tots els requisits podrà ser-ho. Ningú va dient que vol ser policia i pel simple fet de dir-ho ja el fan... -Però és que m’han dit que tenen una reserva del 20% de les places... -va continuar dient-me-. Aquí ja vaig posar-me com una moto... -Mira -li vaig dir-. És impossible que cap col·lectiu tingui una reserva de places, tret de les dones en el cas de accedir a un lloc de policia i els discapacitats. Li dius a la persona que t’ho ha dit que t’ensenyi la publicació oficial de la convocatòria i que et demostri el que t’està dient. Segur que no ho farà perquè no ho posa en lloc. La persona que li ho va dir segur que és de la màxima confiança del meu interlocutor i que un dia li va poder dir això i un altre qualsevol altre disbarat... Poc a poc, a part de la confiança que de ben segur ja fa temps que li té guanyada, li va inculcant les idees ultres sortides d’un discurs populista i xenòfob i que a molta gent els hi agrada escoltar per a poder-lo fer servir d’excusa a l’hora d’anar a votar i així quedar tranquils per l’acte que acaben de fer saben en el fons no ho han fet bé. Vaig tenir una amic ja difunt que tenia l’edat de mon pare que una vegada em va dir: -Jo voto al PP perquè si no en donen els que tenen com podem esperar que ens donen el altres... Com veureu és una idea molt simplista a l’hora de decidir-se per una opció de vot. Però a la fi és una idea que deu tenir molta gent ja que si tots aquells que pertanyem a les classes populars ja siguem assalariats, jubilats, desocupats, etc. votessin pels partits que tenen més cura per la gent humil, seria impossible que la dreta i l’extrema dreta poguessin governar. Però el mal ens el fem nosaltres mateixos ja sigui abstenint-nos de votar o bé votant a la dreta per castigar els governs progressistes amb qualsevol mena d’excusa.

PABLO CASADO, L’HOME QUE NOMÉS SABIA BRAMAR

Pablo Casado va arribar a la presidència del PP de rebot... En principi no era la millor opció (Soraya Sáenz de Santa María), ni la segona (Maria Dolores de Cospedal), sinó la tercera... Però com que la final només la podien jugar dos, Casado va recollir els vots de la primera volta de la Maridolo, enemiga irreconciliable de la Soraya després del que va anomenar-se pacte de perdedors i així guanyar el partit i el partit: el PP. Quins punts forts té Casado? Cap ni un! Si el seu antecessor al càrrec (Rajoy) tenia nul•la capacitat de gestió, a Casado se’n hi presumia encara menys. I no és que faci una valoració sense arguments, només cal veure el paper que ha jugat en l’actual crisi del PP que en cap moment ha sabut estar a l’alçada que les circumstàncies l’exigien. Les úniques qualitats que li veig a Casado son les de bramar i la d’atacar per l’espatlla amb les més perverses intencions. Això sí que ho sabia fer bé! Durant els debats al Congrés les sortides de to que llançava sobre el Govern eren freqüents dignes d’una persona malèvola... I ja no diguem quan anava per Europa mentint sobre les gestions dutes a terme pel Govern per a intentar paralitzar els fons europeus per a després culpar-ne a Sánchez. I si estic parlant en passat és perquè Casado és ja, a hores d’ara un cadàver polític. I tampoc és que ho digui jo. Només cal llegir l’article que Joan Tàpia publicava el passat dia 22 al Periódico de Catalunya on escrivia: ¿Algú pot imaginar-se, després del que ha passat en els últims dies, una sessió de control del Congrés a Pablo Casado com airós líder de l’oposició? No diguem ja d’un debat de l’estat de la nació si Pedro Sánchez el convoqués abans del juliol, data prevista per al congrés ordinari del PP. A la pregunta retòrica no cal posar-hi imaginació, ja que dimecres, Pablo Casado, després d’una breu assistència a l’hemicicle del Congrés, es va tancar durant una hora al seu despatx per acabar abandonant la cambra baixa tal vegada per a sempre ja que el seu curt discurs va sonar a comiat, mentre els fariseus dels seus companyes, la majoria dels quals l’havien traït durant els darrers dies, l’aplaudien posats en peus. Quan cau un líder, i Casado ha caigut d’una de les pitjors maneres possibles, enderrocat pels barons del seu propi partit, inclosos una bona part de les persones de la seva més absoluta confiança, sol passar que, ràpidament, la majoria d’aquells que li havien fet costat de forma incondicional, canviïn ràpidament de bàndol. Com va dir el meu bon amic Miquel Castelló: quan el vaixell s’enfonsa les rates son les primeres en abandonar-lo... Però el més trist de tot, és que tot aquest enrenou va sorgir quan Casado i la seva ma dreta Teodoro García Egea van destapar un presumpte cas de corrupció a la comunitat de Madrid presidida per la també popular Isabel Díaz Ayuso. La conclusió de tot plegat és que aquell (Casado) que va arribar dient que volia passar pàgina a la corrupció enquistada durant anys al si del PP, el seu propi partit li hagi senyalat la porta de sortida per així desviar l’atenció i evitar que se’n parlés. Patètic!

EL PAPER(OT) DEL REI

L’article 56 de la Constitució de 1978 atorga al Rei el paper d’àrbitre i moderador en el funcionament regular de les institucions. Si llegim tot l’article podem concloure que la feina que té tampoc és tanta ja que ho complementa amb la tasca d’ostentar la més alta representació de l’Estat en les relacions institucionals i poca cosa més. Després de 6 anys de regnat de Felip VI, sembla clar (al menys per a mi) que sempre ha passat de puntetes per aquelles situacions difícils que ha tingut... Fins i tot alguna vegada les ha obviat totalment. Molt possiblement la situació més compromesa que ha tingut fins ara ha estat la referent a l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya. Llavors, dos dies més tard, va fer un discurs que, en lloc d’exercir el seu paper moderador, va carregar contra aquells ciutadans que van anar a votar, entre els quals m’incloc. És evident que seguia les consignes del govern del PP. Al segle XXI, la Monarquia, no hauria d’anar en contra d’una part dels seus súbdits (per dir-ho d’alguna manera), ja que així només aconseguirà una cosa: l’animadversió del grup cap a la institució que representa. Darrerament s’està parlant molt del Poder Judicial, del PP, del Govern del PSOE i d’ell mateix. Tot plegat un poti-poti una mica difícil de digerir. Però una cosa tinc molt clara: el Poder Judicial està tenint un paper molt ranci amb el suport del principal partit de l’oposició i gaudint de la total connivència de la Monarquia. L’actual monarca podria fer un penúltim servei al país exigint al PP que desencalli d’una vegada la renovació del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional. Ara bé, la pregunta és: Li interessa això a Felip VI? Vistos els antecedents familiars segur que no!

FRANCISCO MARHUENDA I L’ODI DE LA DRETA

Els mitjans de comunicació no són plurals. De fet, ni que s’hi esforcessin ho serien. Els privats perquè qui paga mana ja que viuen de la publicitat, sobre tot de les grans empreses com les de l’IBEX 35 i altres multinacionals. I els públics perquè es deuen a les directrius que els hi marca el govern de torn.

Podríem posar clars exemples de manipulació informativa: l’extint Canal 9, Tele Madrid o sense anar més lluny TV3 en l’actualitat.

Tot i que la Sexta està considerat com un canal progressista, dona veu a periodistes com Maria Claver,  Eduardo Inda o Francisco Marhuenda que durant les tertúlies es solen esplaiar a gust criticant els partits d’esquerra tant si estan al govern com quan eren a l’oposició.

A ningú sé li escapa que estem passant per uns moments molt difícils sanitàriament parlant, però també econòmics com a conseqüència de la mateixa crisi sanitària.  

Sento enveja sana en veure que hi ha països on govern i oposició remen plegats per a sortir-se’n quan en aquest país ni de bon tros passa el mateix.

Si no n’hi hagés prou amb una oposició del PP que es passa els dies, les setmanes i els mesos criticant les mesures adoptades pel govern sense aportar res de positiu per la seva part, també cal sumar-hi els partits independentistes per als que tot s’hi val mentre es mantingui encesa la flama que dona vida als sectors més fanàtics.  

Un PP que quan ha estat al govern d’Espanya ha demostrat reiteradament no haver sabut gestionar les seves crisis (i això que comparades amb l’actual van ser insignificants), així com tampoc han demostrat una gran capacitat de gestió a les comunitats autònomes on estant governant (un clar exemple el tenim a la Comunitat de Madrid).

Tornant a Francisco Marhuenda, un dels principals gurus de la dreta a l’hora d’etzibar improperis contra el Govern d’esquerres, vull recordar que fa uns dies va carregar durament contra el ministre Salvador Illa amb l’argument de que no era del sector de la sanitat. Com si per a ser un bon ministre fos requisit sine quanon ser un expert en el tema! Si ho ets, molt millor, es clar...  Però si no ho ets, el que cal és envoltar-se d’experts i bons assessors. Aquí està la diferència entre ser un polític o un tecnòcrata.  

La hipocresia de Marhuenda no té límits a l’hora de veure la palla a l’ull dels polítics d’esquerres i no veure la biga a l’ull d’aquells a qui defensa aferrissadament.

He tingut la curiositat de buscar quants ministres de Sanitat ha tingut el PP que estiguessin relacionats amb el sector de la medicina. Durant els 8 anys de govern d’Aznar n’hi van haver 3 i només Ana María Pastor estava llicenciada en medicina i cirurgia. I ens els dos governs de Rajoy (el darrer inacabat per la moció de censura) també n’hi van haver 3 i cap d’ells hi estava.

Diuen que a una persona la coneixerem pels seus actes. Un ministre és bo o dolent segons siguin les polítiques que aplica i els resultats obtinguts. Per això mateix es recorda a Ernest Lluch com qui, segurament, ha estat el millor ministre de Sanitat des del restabliment de la democràcia per haver impulsat la sanitat universal a Espanya... I era doctor en Ciències Econòmiques.             

JUNTS PEL SOU

El que semblava impossible ha passat! Si algú estava convençut de que Junts per Catalunya, Ciudadanos i el Partido Popular no tenien res en comú, anava equivocat! Els ha unit la pujada del sou al Parlament de Catalunya. Les tres formacions hi van votar a favor. Van ser les úniques que ho van fer...

Mentre a Madrid el primer Consell de Ministres de la legislatura aprovava una apujada de pensions del 0,9%, a Barcelona, les tres formacions citades votaven augmentar-se el sou un 1,75%. Ep! Això sí... Per als treballadors del propi parlament un 2%... Que no es digui!

Una vegada més els partits de la dreta (catalana i espanyola rància) s’han posat d’acord a l’hora d’aprovar una mesura que els afavoreix a tots plegats. Tal com diem a Catalunya: la pela és la pela!  

Donem la benvinguda a la nova coalició parlamentària: Junts pel Sou!

POLÍTICA DE DIVAN

De Manel Fondevila a eldiario.es.

Crec necessitar un psiquiatra ja! Però quan dic ‘ja’ vull dir immediatament! Com abans millor!

Sinó fos que fa molts anys que estic en política i la segueixo de forma apassionada (de vegades), me se faria realment difícil entendre que és el que pretén la dreta d’aquest país.

Quan Sánchez no va poder formar govern després de mesos d’intentar-ho (hem de pensar que va ser així i no que estava fent pantomima), se’l va qualificar d’inepte (tant del PP com de C’s) per no haver sabut aconseguit suports. Això sí, tant el PP com C’s, d’entrada, se van negar rotundament en facilitar-li la investidura (i de sortida també).

Al final, com tots sabem, se van haver de repetir les eleccions. I oh! Miracle... En menys de 48 hores el PSOE i Unidas Podemos aconsegueixen l’acord que no havien pogut aconseguir durant mesos...

Aquest ràpid acord va agafar la dreta espanyola amb el peu canviat. Mentre C’s encara no s’havia recuperat de la gran patacada de diumenge, el PP, que havia convocat el seu comitè executiu per aquell mateix matí, no en donava crèdit i segui desmarcant-se de qualsevol acord que facilités la investidura de Sánchez. Això sí, ràpidament sortien a criticar l’acord i qualificaven la futura situació com boliveriana i comunista.  

Seria fàcil pensar que la dreta espanyola ni menja ni deixa menjar... Però és precisament aquí on s’equivoca la majoria de la gent. Menjà menja... Així ho demostren els resultats globals. I el que no vol és que mengi l’esquerra, ja que voldrien tot el pastís per a ells encara que haguessin de pactar amb algú que estigués més a la dreta que Vox (si és que això és possible).

Tradicionalment la dreta espanyola ha tingut unes ganes enormes d’aconseguir el poder sense importar-li gens el preu que ‘havia de pagar. Aquest migdia he escoltat durant un moment un debat a la Sexta i un dels contertulians ha dit que a Europa els partits de la dreta esquiven sempre pactar amb l’extrema dreta. I ha posat un clar exemple: A la segona volta de les passades eleccions presidencials de França, el partit de François Fillan, els Republicans, van donar suport Emmanuel Macron que seria escollit president davant la candidata Ultra Marine Le Pen.  

Per tant, l’estratègia de la dreta espanyola és la de dificultar el màxim possible la investidura de Sánchez per a forçar unes noves eleccions que, segurament, acabarien guanyant.  

De boixos! 

PER A SETEMBRE!

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Quan un estudiant no aprova al juny, encara li queda la possibilitat de fer-ho al setembre.

Zapatero no va aprovar ahir (en aquest cas 25 de juliol) i, tal com van quedar les coses, veurem si és capaç d’aprovar al setembre.

Abans d’entrar a valorar la investidura, voldria deixar clar quina era la situació inicial:

1.       El PSOE va guanyar les eleccions generals del passat 26 d’abril amb 123 escons. Ne va guanyar 38 respecte a les darreres eleccions.  

2.       Unidas Podemos va ser la quarta força al Congrés amb 42 escons. Ne va perdre 26 respecte a les darreres eleccions.

3.       Entre totes dues formacions van quedar el PP amb 66 (ne va perdre 71) i C’s amb 57 (ne va guanyar 25)

4.       Tot i guanyar, el PSOE no va treure un resultat òptim per a poder governar sense massa suports externs.

5.       Unidas Podemos, que en algun moment va sembla que podia donar el sorpasso als socialistes, va quedar molt despenjada respecte als socialistes.

6.       Pedro Sánchez necessita el suport d’Unidas Podemos i d’altres grups minoritaris si vols aconseguir ser president del govern d’Espanya.  

7.       També existia la possibilitat que si el PP o C’s s’abstenien, Sánchez podria sortir elegit.

8.       Tot i els desitjos de Sánchez de que s’abstinguessin els grups de la dreta per a no haver de pactar amb Unidas Podemos, tant Casado com Rivera j li van dir que això no passaria.

9.       Les relacions entre Sánchez i Iglesias mai ha estat bona. Se va demostrar fa 3 anys quan llavors Podemos podria haver fet a Sánchez president (en aquell temps comptava amb el suport de C’S) i no el va fer.

10.   Quan dos grups negocien han d’estar predisposats a fer concessions. De no ser així, difícilment s’arribarà a un acord.

11.   El PSOE com a guanyadors, volen controlar el govern des de les àrees més importants.

12.   Unidas Podemos no vol engrunes i vol tenir carteres amb certa rellevància dintre del govern.

13.   La formació d’Iglesias, sinó entra al govern ara, difícilment podrà estar mai en un govern nacional, al menys que guanyi unes eleccions amb majoria qualificada.

14.   Sinó arriben a un acord els dos partits de l’esquerra serà un fracàs per a tots aquells votants que confiàvem i encara confiem en un enteniment. I més encara: un fracàs per a la política.

  

I ja sabeu que passa quan la política fracassa i els que han votat a l’esquerra queden decebuts... No?

Només pensar amb Madrid i el Tamayazo de 2003 me se poso a tremolar de pànic.  

(Continuarà...)

CATALUNYA NO ÉS UN PROBLEMA

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Si vau escoltar ahir al candidat a presidir el Govern espanyol Pedro Sánchez vau poder comprovar que per al PSOE  Catalunya no és un problema, ja que en cap moment va esmentar el conflicte obert que hi ha entre l’independentisme català i el propi estat espanyol.

I sinó ho vau seguir, molt possiblement heu llegit aquest matí la premsa o heu vist algun tall dels que solen oferir les televisions i molt possiblement també hagueu arribat a la mateixa conclusió que jo.

Quan un candidat, durant el discurs de presa de possessió passa de puntetes per un tema tan important com la situació de Catalunya és que no vol enfrontar-se cara a cara amb la situació i per tant, a partir d’aquest moment, queda desvirtuada l’opció de voler presidir el govern d’Espanya.

De Faro a Diari de Tarragona. 

En canvi Pablo Iglesias si que va parlar del problema català i, precisament, li va retreure al candidat la manca de valentia (que és el mateix que covardia) de no voler enfrontar-se a la realitat i arraconar el conflicte.

Mentre un candidat no sàpiga enfrontar-se a tots i cadascun dels problemes reals dels país que aspira a governar sempre serà un pèssim candidat. Si un candidat no sap buscar el diàleg entre les diferents forces polítiques per aconseguir els suports necessaris per a ser investit, sempre serà un mal candidat.

Durant el debat d’ahir, l’actitud entre el candida Sánchez i l’aspirant a soci preferent Pablo Iglesias me va sembla patètic. Que durant un ple d’investidura s’enfronten com ho van fer ahir tots dos protagonistes me va sembla senzillament lamentable.

I mentre això passava Sánchez no parava de demanar als dos grans grups de la dreta un gest de generositat i sentit d’estat per a que s’abstinguessin i poder així ser investit.

Fins i tot un partit com el PNB que semblava que votaria a favor del candidat, aquest matí, en boca del seu portaveu Aitor Esteban li ha dit a Sánchez que el fot favorable se’l ha de guanyar i que un debat d’investidura no és el moment de parlar de pactes d’estat amb el PP i C’s que, digui el que digui Sánchez li votaran en contra.

Un país que té polítics en presó provisional des de fa quasi dos anys, no és, per molt que se vulgui maquillar, un país avançat democràticament parlant.

Amb un govern governat per un partit de dretes, s’entendria perfectament una situació com la que estem vivint. L’excusa de que la llibertat dels presos no depèn del govern sinó del sistema judicial, no me convenç. Les lleis, a part d’estar per a complir-se (i incomplir-se) també estan per a ser modificades i adaptades als temps.

Si això amb el PSOE no passa ni sembla que passarà, potser serà que ens haurem d’anar fent el compte de que no té res d’un partit d’esquerres, modern i europeista com ens volen fer creure.

I sinó és així, si Sánchez no sap estar a l’alçada de les circumstàncies i no pensa governar per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país que li han donat la confiança o li podrien donar en un futur depenent de les mesures que acabarà prenent, potser millor que renunciï a governar i que ho facin els partits de la dreta.

Al menys així ho tindrem tots clar i fins i tot per a certs sectors de l’independentisme els hi anirà encara molt millor.       

QUI SE’N RECORDA DE MODIFICAR LA LLEI ELECTORAL?

De Ferreres a l'Ara. 

Aquest ha estat un any d’eleccions. A part de les generals que van fer-se el  28 d’abril, el 26 de maig van coincidir les municipals, les europees i en algunes comunitats també les autonòmiques.

Tret de les europees on els pactes se fan a nivell comunitari, a tota la resta, si un partit no assoleix la majoria absoluta, els pactes són necessaris. Tot i que no sempre s’acabin portant a terme.

Normalment, els partits que no acaben governant perquè un pacte de perdedors del altres partits els ho impedeix, demanen a crits canviar la llei electoral.

Això és el que feien l’any passat el PP i C’s, en veure com els pactes electorals els deixaven a l’oposició. La principal demanda era que pogués governar la llista més votada. No cal dir que de passar això, algunes institucions serien pràcticament ingovernables, ja que l’oposició podria tirar-los totes les mesures per terra.

Però, a hores d’ara, qui se’n recorda de modificar la llei electoral? Una llei que, igual com té pren governs, te’ls pot donar.

Gràcies a pactes assolits entre el PP i C’s i de vegades amb el suport de Vox (tot i que aquesta setmana sembla que els ha trencat arreu de l’Estat espanyol), han aconseguit el govern de l’ajuntament de Madrid i tot indica que també el de la seva comunitat on Ara Madrid de Manuela Carmena i el PSOE d’Àngel Gabilondo.

L’actual llei electoral no és perfecta. Com tampoc ho són els partits polítics ni la pròpia democràcia. Però de modificar-la, seria perfecta? Segur que no. Els partís polítics que són els que tenen a la ma qualsevol reforma legislativa, sempre miren cap els seus interessos polítics i mai cap els seus ciutadans a qui se suposa que se deuen.

Durant anys el PSC primer i ERC més tard, també van demanar crear una llei electoral catalana (les eleccions d’aquí se regeixen per la llei espanyola), ja que se consideraven perjudicats, perquè per assolir un diputat a Barcelona se necessitaven molts més vots que a les altres circumscripcions menys poblades. E n aquell temps la força hegemònica era CiU que tenia als pobles petits i mitjans el seu principal viver de vots.

Actualment és ERC la força hegemònica aconseguint la victòria tant a les legislatives com a les municipals. Va guanyar, per exemple, a Barcelona on un pacte entre Barcelona en Comú d’Ada Colau i el PSC de Jaume Collboni (amb el suport de Valls) van portar a l’Ernest Maragall a l’oposició.

En canvi a Tarragona va guanyar el PSC de Josep Fèlix Ballesteros, però un pacte entre Pau Ricomà (ERC) amb d’altres forces polítiques va permetre al republicà accedir a l’alcaldia.      

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL: CORBERA D’EBRE

L'actual alcalde de Corbera d'Ebre Antonio Álvarez Gironés.

Corbera d’Ebre ha estat tradicionalment un feu de les esquerres on sovint s’han alternat governs del PSC (o PSC-UPTA) amb d’altres formacions d’esquerra.

L’últim alcalde del PSC-UPTA va ser Antonio Álvarez Gironés que l’any 2011 va pactar amb ERC per a repartir-se el mandat de la legislatura.

La passada legislatura (2015-2019) Álvarez, que va abandonar el PSC, se va presentar amb Entesa Per Corbera d’Ebre i va governar els 4 anys tot i no tenir majoria (4 de 9 regidors)

Els resultats de les passades eleccions són molt pareguts. Aquesta vegada la seva candidatura ha afegit el cognom de Movem i ha tornat a treure 4 regidors per 2 ERC, 2 Junts per Corbera i 1 el PP. L’única variació és que ERC ha guanyat el regidor que el PP ha perdut.

Per tant, aquesta vegada ERC i Junts sumen 4 regidors com el partit de l’alcalde en funcions i tot dependrà per on se decanti el regidor del PP.

Vist des de fora és molt factible que el PP no s’acabi decantant cap a ningú i governi el cap de la llista més votada, per la qual cosa Antonio Álvarez tornaria a ser investit alcalde.   

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL : SANTA BÀRBARA

A una bona part de les poblacions de les comarques ebrenques no farà falta cap pacte electoral, ja que o bé hi ha hagut una llista que ha tret majoria absoluta (Amposta, la Ràpita, Alcanar, la Sénia, l’Ametlla de Mar, Móra d’Ebre, Gandesa, etc., etc.) o bé només s’hi va presentar una sola llista (Alfara de Carles, Caseres, Pobla de Massaluca, Prat de Comte, Benissanet, Ginestar, etc.). En canvi a d’altres els hi faran falta pactes.

Una primera divisió per la forma de pactar són: naturals i contra natura. Es a dir, candidatures afins per la seva ideologia o aquelles que, en principi, no peguen ni amb cola.

Un exemple de les primeres seria pactar la candidatura de Junts amb la d’ERC (dos candidatures independentistes) Recordeu que hi va haver municipis on es van trencar pactes arran del 155. Per tant, una llista independentista amb una que no ho és, no haurien de pactar. O una d’esquerres i una de dretes... Però al món municipalista s’hi pot veure de tot. Anem a repassar-ne unes quantes:   

Santa Bàrbara. L’alcalde Alfred Blanch (Junts per Santa Bàrbara) passarà a la història per ser el primer en perdre la majoria absoluta que ha permès governar el municipi sense haver de pactar. El primer alcalde va ser Josep Bertomeu, Don Pepe o el Farmacèutic. Ja era alcalde durant la transició i va ser el primer de la democràcia en una candidatura independent. Després vingueren Joaquim Martí (l’Aldeano), Jordi Boronat i finalment Alfred Blanch, fill d’Alfredo Blanch, regidor amb Don Pepe. Ha passat de tenir 7 regidors a 4. Pel darrere han quedat ERC amb 2, el PP amb 2 i MAP (vinculada a Movem) també amb 2 i Eva Franch (PSC) amb 1.

El pacte natural seria entre Junts i ERC, però sembla que els partits que sempre han estat a l’oposició i els que entra per primer cop a l’ajuntament (MAP) volen un canvi. De totes formes hi ha qui sospita que Blanch podria pactar amb el PP encapçalat per Joaquim Martí... Us sona el nom? Efectivament, el fill de l’alcalde homònim.

Com us deia, en un principi tot indicava que hi havia voluntat de canvi tal com ho havien expressat els votants a l’hora de dipositar el vot a les urnes, però amb el pas dels dies potser tot s’acabi diluint. Imagino els contactes entre tots dos pares, tots dos ex edils convergents del municipi i la influència que puguin exercir cap els seus plançons.

En conclusió: tot i que pugui semblar un pacte contra natura, el més lògic serà que acabin pactant Junts per Santa Bàrbara d’Alfred Blanch i el PP de Ximo Martí per a que tot segueixi més o menys com estava fins ara.    

‘TORTOSINISME’

Fa uns dies vaig escoltar un debat de polítics tortosins a la SER. Hi havia representants de tots els grups que han conformat el consistori tortosí durant aquesta legislatura que ja s’acaba fent balanç de la mateixa..

En alguns casos (PDeCAT, ERC i PSC) estaven representats per les segones espases, mentre que en altres (Movem, CUP i PP) hi havia els caps de cartell de les eleccions de 2015.

Recordareu que les dues darreres legislatures el PP només ha tingut un regidor: Javier Dalmau. Quan va tenir la paraula, la seva intervenció me va sembla força assenyada, tal i com ens té acostumats el veterà polític. No obstant discrepo d’algunes de les coses que va dir.

Demanar que els partits o grups polítics deixin de fer política i se posin a treballar conjuntament per a la millora de la ciutat és, des del meu punt de vista una fal·làcia (ja sigui Tortosa, ja sigui una altra ciutat del mapa). Des dels partits s’acostuma a marcar territori i tots defensen les seves pròpies idees polítiques i el seu programa electoral.

També va parlar de recuperar el concepte de tortosinisme. Entenc que el que demanava era fer ciutat; es a dir, treballar plegats per mirar d’atreure cap a Tortosa el màxim d’inversions possibles i poder donar així resposta a les demandes que té actualment la ciutat.  

Amb la idea de tortosinisme crec reconèixer la vella pràctica de sotmetre tot un territori a la seva capital històrica. Una idea caciquil que a l’actualitat hauria d’estar totalment arraconada.

Buscar la confrontació amb les altres ciutats del territori, sobre tot aquelles més grans, potser va funcionar durant anys, però avui en dia, si se vol avançar s’ha de buscar la complicitat de la resta de poblacions per aconseguir les fites necessàries que l’acabin fent prosperar.    

Les Terres de l’Ebre pateixen un greu estancament demogràfic i econòmic que el fa estar a la cua de Catalunya (ja ne parlaré un altre dia d’aquest tema). Segons un estudi, exceptuant la Ribera d’Ebre, les altres tres comarques ebrenques tenen una renda per càpita de les més baixes de Catalunya; concretament el Montsià se situa en penúltima posició només superada pel Baix Penedès.

Perdoneu-me, però el concepte tortosonisme  el trobo tan ranci que no puc més que menystenir-lo, així com a aquells polítics que el volen rescatar.


LA RENDA PER CÀPITA A CATALUNYA: 

https://www.ara.cat/economia/Ribera-Ebre-comarca-catalana-renda-capita_0_2145985530.html

NO ESTAVA EQUIVOCAT

Només fa unes setmanes vaig opinar sobre Pablo Casado, cap de files del PP (de moment)

Vaig dir d’ell que era el pitjor president del PP que hi havia hagut després d’Aznar i Rajoy (que també van ser molt dolents, sobre tot per a les classes més populars)

No tornaré a dir el que vaig dir llavors. Us emplaço a llegir l’entrada que vaig fer concretament el 18 de març.

Els resultats electorals del passat diumenge 28 d’abril m’han donat la raó. I no perquè els resultats obtinguts pel PP hagin estat els pitjors de la seva història (només quan era AP havien tret resultats pitjors), sinó de com se van produir, però sobre tot de com les van valorar.

En campanya electoral Casado va flirtejar amb Vox (el gran absent dels debats) a qui li va oferir ministeris. De fet el posicionament del PP estava tan ancorat a la dreta que no se sabia on acabava el PP i on començava Vox.

Tampoc és gens estrany aquesta situació ja que fins no fa gaire tots formaven part del mateix partit. Però el partit de Casado hauria d’haver sabut marcar perfil propi i durant la campanya no ha va demostrar.

Quan les resultats electorals eren pràcticament definitius, les televisions esperaven la sortida de Casado per a valorar-los. Sembla ser que el protocol recomana que els perdedors surtin davant el guanyador de la jornada. Casado (com Rivera) no ho van fer així. Tots dos líders van aprofitar la compareixença de Pedro Sánchez per a sortir a fer valoracions.  

Però si les televisions no ho poden fer en directa, ho fan en diferit. Les tecnologies actuals poden fer aquestes coses i moltes més. Per tant, igualment van poder escoltar-se la valoració de Casado. Va donar tota la culpa a la disgregació de la dreta. Ningú nega que aquest sigui un dels factors, però els analistes estan d’acord que hauria d’haver fet més autocrítica, com ho va fer la candidata catalana Cayetana Álvarez de Toledo que va assumir tota la responsabilitat sobre resultats.

Va haver de fer-se un comitè executiu del PP para que Casado sortís (ara sí) a dir que s’havien equivocat. Segurament no ho va fer per pròpia voluntat, sinó obligat pel propi comitè. I de les seves valoracions se’n pot destacar una: cal caminar cap a posicions més de centre, tal com havia estat tradicionalment.   

I aquí és quan arriba la gran pregunta: Realment el PP ha estat tradicionalment un partit de centre (o centre-dreta si voleu)? Evidentment no! Una cosa és el que diuen els seus líders (queda molt bé de cara l’electorat) i l’altra la valoració de les seves polítiques.

Les seves polítiques, sobre tot les econòmiques i socials no afavoreixen mai les classes populars, es a dir, aquelles que conforma el món obrer, les famílies i persones més desafavorides, el dependents socialment, etc.

Però sembla que virar cap el centre és molt fàcil. Molt més del que pensem. De fet només cal que Pablo Casado surti i digui:

-Hem de situar-nos al centre polític!

I fer alguna valoració despectiva de Vox i mirar de marcar distàncies. Sempre hi ha algú que s’ho creu...

De totes formes el proper 26 de maig hi haurà una mena de segona volta: les eleccions municipals i europees. Sense cap mena de dubte el PP de Casada se la juga i molt. Si el PP perd allà on ara governa potser els dies de Casado estan comptats i el PP buscarà un altre líder (si és que Casado ho ha estat mai, cosa que dubto)

AZNAR HA TORNAT A PERDRE UNES ELECCIONS

Tot i que només s’ha presentat 4 vegades, Aznar n’ha guanyat dues i n’ha perdut 4. Una mica difícil d’entendre? La solució és molt fàcil, ja veureu.

Aznar se va presentar com a cap de llista del PP a les eleccions de 1989, 1993, 1996 i 2000. Les dues primeres les va perdre davant el PSOE, mentre que va guanyar les de 1996 i el 2000.

Però l’any 2004, tot i que el cap de llista del PP va ser Mariano Rajoy, les eleccions les va perdre Aznar. I com va se això? Tot semblava que el PP revalidaria la victòria, però sortosament se van cometre els atemptats de l’11 de març a Madrid, només 3 dies abans de la data fixada per als comicis.

Només la mala gestió de la crisi i les mentides de Ángel Acebes (Ministre de l’Interior), però també d’Aznar van fer reaccionar als votants espanyols que van participar com poques vegades ho havien fet (77,21% de participació). Aquest fet va fer donar un tomb electoral que va propiciar la victòria del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero. Per tant, no les va perdre Rajoy (que era el cap de files del PP), sinó Aznar.

I el passat diumenge 28 d’abril va ser Aznar qui les va tornar a perdre ja que l’expresident del govern va ser el gran valedor de l’actual president del PP Pablo Casado.

La influència d’Aznar sobre Pablo Casado ha estat molt gran. Primer perquè sense el seu suport mai hauria arribat a la presidència del partit, càrrec que comporta poder-ne ser el cap de llista a unes eleccions generals i segona perquè Casado ha seguit fil per randa les directrius dictades per Aznar des de l’ombra.  

Us recomano llegir l'article del director del Periódico de Catalunya Enric Hernández:

https://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20190430/article-enric-hernandez-pp-casado-dreta-canibal-7432236

ELS ‘ALTRES’ CATALANS

Un eslògan encunyat en temps del pujolisme deia que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya. No hi estic d’acord. Una cosa és ser català (de naixement) i l’altra molt diferent sentir-se català (tot i que no hi hagis nascut). En definitiva: ser català és més un sentiment que no una situació per lloc de naixement.

Si algú anteposa la seva espanyolitat davant la catalanitat no és un veritable català. Serà espanyol, serà el que sigui... Me dona igual. Però no català. I no parlo de ser independentistes... Simplement de catalanitat.   

Un català de sentiment no aniria mai contra la seva terra... Ni contra els ciutadans que hi viuen. Quan ho fa demostra que de català en té ben poc per no dir gens.

Desgraciadament una majoria d’aquells que formen part de partits com Ciutadans (van modificar el nom per anomenar-se Ciudadanos) o del Partit Popular, no són catalans. El PP sembla que ho té més clar al posar com a cap de llista per Barcelona a una tal Cayetana Álvarez de Toledo que per molt que les inicials del seu nom formin les sigles CAT, ni viu, ni treballa ni té el més mínim sentiment català. Tot i això diu que ens vol representar...

Tant el PP, con C’s, com els altres, diuen que aplicaran de forma immediata l’article 155 per a poder intervindré l’autonomia de Catalunya. Aplicar l’article 155 suposa un greuge per a totes i tots els catalans i no només per els que sospiren per la independència de Catalunya. Pagaran justos per pecadors... (Si és que han pecat per alguna cosa)

Voler polítics a la presó pel fet de fer política (tot i que no els agradi la classe de política que fan) és de ser poc catalans i a sobre males persones.

Per això persones com el President Montilla nascut a Iznájar (Còrdova) és català i d’altres com Albert Rivera, per molt que hagi nascut a Barcelona, no ho és.

EL PP HO HA TORNAT A FER

Primer va ser José Maria Aznar, un megalòman amb complex d’inferioritat, mentider, cregut i misogin. Sense cap mena de dubte el pitjor president del Govern de la democràcia fins llavors. Després Rajoy. Poruc, insegur, sense personalitat. No va saber fer de cap de l’oposició ni més tard de President del Govern...

I finalment Casado. Per molt difícil que sembli, ha superat els seus dos antecessors. De moment se mostra com un titella d’Aznar que balla al so de la música de Vox a part de ser un mentider compulsiu. El PP ho ha tornat a fer: per molt difícil que sembli el successor del successor d’Aznar encara és més dolent que els seus predecessors.  

Sobre la manifestació independentista de dissabte a Madrid va dir Casado que el viatge dels milers de participants va ser pagat amb diners de tots els espanyols gràcies al Fons de Liquiditat Autonòmica...

També Javier Maroto, un dels seus homes de confiança, va donar la culpa a Manuela Carmena i a Sánchez per haver tolerat la manifestació...

Dissabte no vaig estar a Madrid, però si que hi vaig ser el 10 de març de 2001 manifestant-me als costat de desenes de milers d’ebrencs que ens hi vam desplaçar per a manifestar el nostre rebuig al Pla Hidrològic Nacional Llavors, com ara, també se va insinuar que hi havia algú que ens finançava (l’Elèctrica de Xerta), però puc afirmar que les despeses del viatge les vam pagar de la nostra butxaca, com segur que també ho van fer els manifestants de dissabte.

Per cert, sabeu qui era per aquella època el President de Govern de les Espanyes? Un tal José Maria Aznar López... I l’alcalde de Madrid? José Maria Álvarez del Manzano del PP. Cal dir alguna cosa més?  

RECTIFICAR NO SEMPRE ÉS DE SAVIS

De Ferreres a l'Ara. 

Fa només uns mesos, tant el PP com Ciudadanos, volien canviar la llei electoral per a que la persona elegida pera a governat (ja sigui un ajuntament, una autonomia o el propi estat) fos la que encapçales la llista més votada. Però en pocs mesos han reculat i allà on van dir blanc, ara diuen negre...

Efectivament, les eleccions andaluses del passat 2 de desembre van trastocar el panorama polític espanyol. Per una part l’entrada de Vox per primera vegada a un parlament i per l’altra la rectificació dels altres dos partits de la dreta espanyola que, pactant entre si han impedit que fos precisament la candidata de la llista més votada presidenta de la Junta d’Andalusia.

Sempre he cregut que qui acabi tenint la responsabilitat de governar ha de ser aquella persona que reuneixi més suports parlamentaris, es a dir, el vot de més electes. Per tant, del pacte assolit no tinc res que dir...  

Amb els acords assolits sobre la taula, properament, Juanma Moreno Bonilla acabarà sent elegit president de la Junta d’Andalusia amb els vots del seu partit (el PP), C’s i Vox i, tot i que el partit de Rivera renegui en públic de Vox, la veritat és que conformaran un tripartit andalús de dreta pura i dura. L’actitud de C’s és de simple postureo.    

Sovint, rectificar no sempre és de savis... I menys en política. 

De Manel Fondevila a eldiario.es.

  

RETORN AL PASSAT

De Ferreres al diari Ara. 

No Pedro, no! Si el que desitges per als catalans és un nou Estatut d’Autonomia és que no has entès res. Fa unes setmanes vaig dir el mateix dels candidats del PP. Veus, en alguna cosa us sembleu! Tan de bo només fos això!

Però tens molts més punts de coincidència. Potser tu no te’n adones o potser no ho vols assumir. És veritat que com a President del Govern d’Espanya has fet gestos positius i això, de moment diu bastant de tu i el Govern que presideixes, Però hi ha línies roges que no poden traspassar-se i, en aquest cas, el que tu vols és moure-les uns centímetres per a veure si ens enganyes.

Insinuar ara que Catalunya hauria de votar un nou Estatut d’Autonomia és retornar al passat. Potser no te’n recordes de com va acabar tot plegat la darrera vegada, però ja t’ho diré jo: malament!

En aquell moment les úniques formacions polítiques que donaven suport a l’Estatut promogut per Maragall eren el PSC i CiU. ERC se’n va desmarcar i va acabar abandonant el Govern Tripartit i el PP va sortir al carrer per tota Espanya a buscar signatures en contra.

¿Realment creus què tot això i tot el que ha passat després se pot esborrar i tornar a la casella d’inici? Si realment penses això és que ets un ximplet i, reitero, no estàs entenent res del que està passant.

Actualment una part molt important de la població catalana rebutjaria un nou Estatut. Fins i tot molts que, com jo, en aquell moment estàvem desitjant tenir més autogovern. Actualment les exigències del poble català (o al menys, com deia dalt, d’una part molt important) van més enllà... Ah! I una cosa molt important: estem farts de gestos que no porten en lloc. Volem fets concrets per a poder confiar amb el govern espanyol. Es clar que tot dependrà en gran mesura del que diguin els nostres polítics i, si he de dir la veritat, tampoc és que confiï molt en ells.

És evident que cal començar a parlar per a poder trobar punts d’acord. Però ja ho dic ara i aquí que la proposta d’un nou Estatut no és el camí. Molt possiblement un bon punt de partida seria pactar un referèndum d’autodeterminació vinculant. Ah! I només amb la participació del poble català. Dic això perquè com sabeu hi ha qui insinua que com la unitat de les Espanyes és cosa de tots els espanyols, tots haurien de poder votar. No s’ha de caure en el parany.

I després, segons sigui el resultat del referèndum obrar en conseqüència. Si guanya el sí s’hauria d’iniciar un procés d’independència i si guanya el no crear un Estat federal amb molt més autogovern que no ens donava l’Estatut.

Clar que per aconseguir tot això és imprescindible que la dreta més rància representada pel PP, C’s i algun que altres socialista –i no vull citar noms-) quedessin apartats de la política. Perquè sinó és així ho tindrem magre.