NI ALÍ BABÀ ERA LLADRE, NI NERÓ VA CREMAR ROMA

Cada dia hem de sentir els líders de la dreta extrema i de l’extrema dreta dir bajanades sobre govern, sobretot del seu president Pedro Sánchez.

Uns mesos enrere, quan es va encausar a l’anterior president socialista Rodríguez Zapatero per diversos delictes (aquí no hi cap l’expressió ‘presumptament’ perquè per la ‘fatxosfera’ del nostre país ser d’esquerres és sinònim de culpabilitat), dirigents del PP, entre els quals hem de destacar al seu portaveu nacional Miguel Tellado, van titllar a Pedro Sánchez de ser Alí Babà, quan segons el conte que alguns consideren de la recopilació de les Mil i una nits, però que en realitat es va incorporar en 1710, Alí Babà era un humil fuster que un dia va anar al bosc a fer llenya i va descobrir, casualment, l’amagatall dels quaranta lladres, una cova plena d’objectes de valor robats en el transcurs dels anys d’activitat.

Fa només uns dies, mentre a Espanya hi havia diversos incendis descontrolats, Santiago Abascal acusava Sánchez anomenant-lo Pedro Neró. El líder de l’extrema dreta també demostrava la seva ignorància, ja que si bé és veritat que una de les atrocitats atribuïdes a Neró va ser l’incendi de Roma del 19 al 24 de juliol de l’any 64 de la nostra era, en realitat, sembla que no va ser així, com tampoc ho haurien fet els cristians a qui Neró va culpar, sinó que l’incendi hauria estat d’origen fortuït i, gràcies a unes circumstàncies propícies haurien afavorit la seva ràpida propagació.

Aquestes anècdotes que acabo d’explicar només són dos exemples molt simplistes de les tàctiques emprades pel PP i Vox per mirar de fer caure el govern de Sánchez a qui li tenen jurada des del dia 1 de juny de 2018 quan per primera vegada va prosperar a Espanya una moció de censura. Pedro Sánchez va ser proclamat president del govern d’Espanya en detriment de Mariano Rajoy, que era qui ostentava el càrrec. Anys més tard, el PP, el partit de M. Rajoy, seria condemnat a títol lucratiu per la Justícia espanyola pel cas Gürtel. El PP va ser el primer partit de la història democràtica espanyola en ser condemnat per corrupció.

Però l’estratègia del PP (sobretot), però també de Vox, va molt més enllà, ja que seguin les directives del seu guru polític José María Aznar, que va expressar allò de ‘Quien pueda hacer que haga...’, utilitzant tots els mitjans popis i afins per a destruir la reputació de Sánchez i, per extensió, la del PSOE.

Si seguiu una mica la política estatal us adonareu ràpidament de l’estratègia del PP. Al Congrés usa les sessions de control per a portar sempre el mateix argumentari adaptant-lo cada dia segons vagin sortint les notícies desfavorables entorn del govern que, oh, casualitat!, quasi sempre coincideixen quan en surt una que no els hi és favorable a ells (casos antics de corrupció que encara s’estan jutjant, casos que afecten la parella i familiars de la presidenta de la Comunitat de Madrid Isabel Díaz Ayuso, casos de corrupció a les diputacions d’Alacant i Almeria, etc.).

Respecte al Senat és molt pitjor encara. Allí el PP té majoria absoluta i ha convertit la càmera de representació territorial en una mena de braç armat del seu partit i en lloc de mirar pel bé de la ciutadania espanyola, només vetllen pels seus interessos que no són d’altres que mirar d’accedir al govern tan prompte puguin per aplicar les polítiques econòmiques i socials que beneficiïn a aquells grups empresarials i socials que els donen suport.

Sempre que veig el que diuen i com s’expressen els dirigents del PP, sobretot el seu líder Alberto Núñez Feijóo, no puc de deixar de fer-me una pregunta, ¿amb personatges com aquests que s’expressen fatal i que cada dia demostren la seva incapacitat per aportar idees positives de com millorar la qualitat de vida dels espanyols, què passarà sí un dia governen? Sí ara no són capaços de fer una oposició constructiva, el dia que governin (esperem que no i si ho fan que sigui més tard que prompte) demostraran el que ara només s’intueix, que són uns perfectes inútils!   

PER A MÉS INFORMACIÓ ALS DEL PP

Alí Babá y los cuarenta ladrones - Wikipedia, la enciclopedia libre

QUI VA CREMAR ROMA?

EL TAULER ELECTORAL D’AMPOSTA PER A L’ANY QUE VE

Manel Ferré

De vegades una notícia pot trasbalsar tot un poble i fer canviar el seu futur més immediat.

Si l’any 2015, poc abans de les eleccions municipals es va conèixer la imputació de qui era, en aquella època, l’alcalde d’Amposta, Manel Ferré per, presumptament, haver cobrat per duplicat (i en alguns casos sembla que per tiplicat) unes dietes que, en part, ell mateix autoritzava, ara, quan han passat onze anys, s’ha conegut que la fiscalia li demana un any i mig de presó, quatre d’inhabilitació per a ocupar càrrec públic i el retorn dels diners que, sempre presumptament, va cobrar de forma indeguda i que pugen a més de 23.000 €.

Tot i que durant aquests onze anys poc s’ha sabut de com anar tot el procés, es diu que Manel Ferré, a part de declarar la seva innocència, és clar, va posar en marxa tots els mecanismes que tenia al seu abast per a mirar d’aturar-ho o, si més no, dilatar-ho en el temps.

Ara, una vegada la fiscalia ja ha anunciat les penes que li demana, ha de sortir el judici i, molt probablement, almenys que hi hagi una sentència ferma, l’interessat podrà presentar recurs i continuar prolongant en el temps el procediment.

Aquesta notícia és força important per a Amposta perquè Manel Ferré és actualment el portaveu de Junts per Amposta i ja va anunciar fa uns mesos que l’any que ve tornaria a encapçalar la llista de les municipals per mirar d’arrabassar-li l’alcaldia a l’actual alcalde Adam Tomàs que va ser, precisament qui li va ‘prendre’ l’any 2015. Sí finalment s’acaba condemnant a l’exalcalde, qui encapçalarà la llista de les municipals? És una incògnita que a hores d’ara encara no deu tindre resposta.

A part d’Adam Tomàs encapçalant novament la candidatura d’Esquerra d’Amposta-Esquerra Republicana (EA-ERC) i Manel Ferré que, com he dit, ho hauria de fer per Junts per Amposta, ja hi ha d’altres actors que han fet públic que es presentaran a les pròximes eleccions municipals encapçalant diferents llistes. Un d’ells ha estat Èric Esteban que es presentarà per Aliança Catalana, un partit independentista situat a la dreta de Junts, és a dir, a l’extrema dreta. Esteban va ser el número dos de Junts per Amposta a les passades eleccions de 2023 i desitjava ser el candidat de Junts per a les pròximes esperant la renúncia de Manel Ferré. Però és clar que l’ambició de l’exalcalde i la impaciència i, perquè no, també afany de protagonisme d’Eric Esteban, va propiciar la seva marxa de Junts i el seu passi al grup dels no inscrits només fa uns mesos.

També ha confirmat la seva candidatura per a l’alcaldia d’Amposta Pere Montañana, un independent que, segons sembla, farà tàndem amb Ilu Pegueroles, també independent, al capdavant d’una llista força renovada del PSC. Montañana i Pegueroles tenen la missió de fer retornar els socialistes ampostins al ple de l’ajuntament. Per descomptat, també es presentarà segur German Ciscar, encapçalant per cinquena vegada una candidatura (al principi ho va fer per Plataforma per Catalunya i, darrerament, ho fa per Som Amposta). Però a partir d’aquí, tot són suposicions.

Hi haurà una candidatura del PP encapçalada per Ángel Martínez, ex Som Amposta?

Fa uns mesos, el regidor Ángel Martínez va abandonar el grup municipal de Som Amposta i va passar al de no inscrits. Pel que sembla, quasi de forma immediata, va oferir-se al PSC per encapçalar la candidatura d’Amposta, abans que es confirmés la de Pere Montañana. Com que el van rebutjar, no fa gaires setmanes se’l va veure a una foto amb diversos representants territorials del PP i, només fa uns dies va ser nomenat president local del partit a la nostra ciutat. D’això se’n diu ‘coherència’.

I finalment, segons es rumoreja, també podria presentar-se Vox que, tot i que té votants a Amposta, no té una estructura política i, per tant, a hores d’ara no se sap qui podria ser el seu cap de llista.  

EL FANTÀSMA DE LA INSEGURETAT

Maria José, la cartera del meu barri, em deia l’altre dia que no se’n havia adonat fins aquell mateix dia de la quantitat d’habitatges que tenen alarma. I si ho va fer és perquè la marca més instal·lada va enviar una remesa de cartes als seus clients.

Només cal donar una ullada als diferents mitjans de comunicació, incloent-hi les plataformes d’Internet, pera  adonar-te’n que el tema de la seguretat ciutadana està en boca de tothom, tot i que, segons la ideologia de la gent, ho enfocaran d’una manera o d’un altra, es a dir, hi ha qui veu inseguretat per tot arreu i d’altres que son molt més prudents a l’hora de parlar d’aquest tema.     

Amposta redueix en un 8,43 % els fets delictius durant 2025 (Revista Amposta, font del Ministeri de l’Interior i Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya). La seguretat d’Amposta, un dels principals problemes de la nostra ciutat (Revista Amposta, l’espai de Junts per Amposta). El govern municipal no vol combatre les ocupacions que estan generant situacions conflictives que pateixen veïns de Tortosa i els pobles (Ebredigital, Junts per Tortosa). L’operació de ‘desocupació’ de Remolins de la que va treure pit Junts per Tortosa va ser una marxa voluntària (titular d’Ebredigital).

El més perillós però, son aquelles persones que sempre estan parlant de la inseguretat que, segons elles, hi ha per tot arreu (treuen el tema sovint, encara que la conversa vagi en un altre sentit). I sempre apunten cap a la mateixa direcció, els immigrants i, sobretot, els vinguts de l’Àfrica. Entre els temes més recurrents hi ha les baralles al carrer i l’ocupació d’habitatges. De vegades, insinuen, la sola presència al carrer de grups d’immigrants els hi creia inseguretat.

Ja tinc una edat i recordo què, quan era jove, tot i que no hi havia pràcticament immigració, les baralles als carrers de les discoteques o d’altres locals d’oci, no eren per a res un fet extraordinari. Com tampoc ho eren els robatoris, furts i fins i tot, en alguns casos, els assassinats.

El que no hi havia per aquella època eren ocupacions d'habitatges, fins al punt que quan la gent anaven a treballar al camp deixaven la porta de casa seva oberta per a que el revisor de la llum poguessin accedir-hi i anotar la lectura per a calcular-ne el consum (llavors, als pobles, els comptadors de la llum estaven dintre de les cases). Fins i tot ho anunciava l’agutzil del poble: ‘Es demana al veïnat que demà deixin les portes obertes que passarà el revisor de la llum’. De totes maneres, les dades oficials diuen que el percentatge d’habitatges ocupats està pels voltants del 0,5%.   

¿Com afectarà el tema de la immigració a les properes eleccions? El cas més recent i a la vegada controvertit és el d’Extremadura. Allí hi van haver eleccions autonòmiques el passat 21 de desembre. Unes eleccions que va guanyar el PP sense obtenir majoria absoluta. Davant la negativa dels socialistes d’abstenir-se i donar així la presidència a Maria Guardiola, als populars no els hi va quedar més remei que acabar pactant amb el partit ultradretà de Vox i acceptar totes les seves peticions que, a part d’entrar al govern amb una vicepresidència i dues conselleries, inclou setanta quatre mesures de les que destaquen la devolució als seus països d’origen dels menor no acompanyats, la supressió d’ajudes a les ONG’s que assisteixen els immigrants o la prohibició de l’ús del burka i niqap als espais públics. Unes mesures què, en molts de casos, vulneren la Constitució i la Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU.

A Catalunya, Aliança Catalana té la mateixa ideologia respecte la immigració i Junts per Catalunya (com el PP a Espanya) davant els pronòstics de les enquestes de la pèrdua de vots de cara les properes eleccions (les municipals seran dintre de poc més d’un anys), no han vist una altra sortida que acceptar una bona part del seu ideari i ‘vendre’ a l’electorat que estem vivint en una societat cada vegada més insegura. Pensen que recorrent al ‘fantasma’ de la inseguretat els afavorirà electoralment.  

Mentrestant, les empreses que instal·len alarmes van fent negoci...    

LA FAL·LÀCIA DEL BILINGÜISME

Soc català i no soc bilingüe. La meva parla materna és el català, penso en català, compto en català i fins i tot somio en català. Una altra cosa és que entengui, parli i escrigui el castellà perquè és l’idioma que em van ensenyar a l’escola. I sí, me’l van imposar. Durant la dictadura franquista imposaven ‘l’idioma de l'imperi’, tot i que als pobles menuts hi havia certa tolerància i entre els xiquets parlàvem català. Només quan et dirigies al mestre ho havies de fer en castellà.

Després d’aquest preàmbul voldria referir-me a unes paraules del polític popular Nacho Martín Blanco, cap de llista per Barcelona a les darreres generals.

En un recent article publicat al Periódico de Catalunya, Nacho Martín Blanco demanava a la Generalitat de Catalunya ‘una política lingüística que anés encaminada a fomentar el bilingüisme’ i per a reforçar la seva petició mencionava una entrevista que havia fet Ricard Ustrell als Matins de Catalunya Ràdio a l’escriptora mallorquina Carme Riera on, segons ell, havia afirmat, tot acceptant que el català està en rescissió a Catalunya, que: ‘No sabia si la política lingüística a Catalunya era del tot encertada’, per a continuar dient que ‘el català hauria de ser una llengua més amable perquè la gent l’estimi i no que s’imposi’.

Tot i que Martín Blanco parla català, els seus cognoms no són catalans. Per tant, tot fa pensar que els seus avantpassats van arribar a Catalunya des d’altres indrets de la geografia espanyola i que, per tant, no tenien el català com a llengua materna i dubto que sigui la llengua que usa el polític amb la seva família.  

Estic segur que a Catalunya hi ha fills de l’emigració que no només s’han integrat perfectament a Catalunya, sinó que han sabut adoptar la seva llengua, la seva cultura i els seus valors tradicionals. Catalunya ha estat sempre terra d’acollida. Per tant, cal diferenciar aquells immigrants que se senten catalans i els que, tot i que els saben parlar, no s’hi senten. M’agradaria que aquest punt quedés molt clar.

Per a sentir-se català, més enllà de la procedència de cada individu, s’ha d’assumir la identitat de país, cosa que no fan tots aquells que defensen el bilingüisme.

Al seu article Nacho Martín Blanco diu de Carme Riera que és una de les escriptores contemporànies més importants en llengua catalana, però obvia dir que té un doctorat en filologia hispànica, és catedràtica de literatura espanyola i membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua. 

No vull acabar aquest escrit sense fer cinc cèntims de la carrera política de Nacho Martín Blanco. A les eleccions de 2017 va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya per Ciudadanos (la vegada en què va guanyar les eleccions catalanes), un partit que no es caracteritzava precisament per defensar el català, tot i haver estat fundat a Catalunya com a Ciutadans-Partit de la Ciutadania. L’any 2021, quan el partit ja anava de capa caiguda, va ser reelegit. El 8 de juny de 2023 va presentar la renúncia de diputat i va sol·licitar la baixa del partit. Només quatre dies més tard va anunciar que seria el cap de llista de Barcelona pel PP, un altre partit que promou el bilingüisme a tots aquells territoris que tenen una llengua pròpia. Doneu-li temps que encara l’hem de veure a Vox.       

VINARÒS NO S’HO MEREIX

Els grups del PP, Vox i PVI (Partit Vinaròs Independent) de l’Ajuntament de Vinaròs acaben de presentar una moció de censura contra l’actual equip de govern format pel PSPV-PSOE i Compromís. El resultat de les passades eleccions municipals van donar la victòria al PSPV-PSOE de l’actual alcalde Guillem Alsina amb un total de 9 regidors, dos més que a l’anterior legislatura. No obstant, amb el regidor de Compromís no van poder assolir la majoria absoluta d’11 regidors que els hi hauria donat una legislatura ‘relativament tranquil·la’. Tot estava en mans del PVI de María Dolores Miralles que, en un primer moment no es va oposar a que Alsina fou el nou alcalde de la capital del Baix Maestrat. Però de seguida és va veure que l’equip de govern no ho tindria fàcil ja que tota l’oposició en bloc amb els seus sistemàtics vots negatius a cada proposta presentada per l’equip de govern ja s’entreveia que la legislatura passaria a ser un ‘veritable turment’. La història d’un poble no pot canviar-se, com a molt tergiversar-se depenent de qui la explica. En canvi el futur no està escrit i, per tant, a priori tot és possible. Dic això perquè Vinaròs és un dels municipis més septentrional del País Valencia i el seu terme municipal limita al N amb Catalunya (Alcanar) i els seus vincles amb els pobles propers de l’altre costat del riu Sénia han estat constants al llarg de la història. Encara recordo quan a Vinaròs no hi havia hospital (només la clínica del Dr. Losa) i els seus pacients així com els de la resta de les comarques del Baix i Alta Maestrat i la dels Ports acudien al metge a Tortosa. L’empresa d’autocars la Hispano de Fuente en Segures (Hife) que es va fundar a Benassal i refundar a Tortosa facilitava (in encara facilita avui) les comunicacions entre els dos territoris germans. Em sobta veure com un grup que s’anomena Partit Vinaròs Independent, deixant al marge la seva pròpia denominació, decideixi finalment donar suport a la dreta rància i impresentable que representa el PP i a l’extrema dreta per a tombar l’actual govern progressista. Com a conseqüència d’aquesta actitud pronostico la desaparició del PVI de cara les properes eleccions de 2027 (no els votaria ni el tato!) i la més que provable incorporació al PP de la seva cap de llista María Dolores Miralles. Quan passen coses com aquestes sempre penso que s’hi s’han avaluat prou les conseqüències i la transcendència que poden arribar a tenir actes com aquest. A mi, ara mateix, me’n venen tres al cap: el canvi del topònim Vinaròs pel de Vinaroz (usat durant el franquisme), la desaparició de la regidoria de promoció del valencià integrada dintre de les competències de la regidora de Compromís Paula Cerdà i el refredament de relacions institucionals amb els pobles veïns de Catalunya. Però no ho dubteu, n’hi haurà moltes més... Vinaròs no es mereix tenir un govern municipal com el que es conformarà a partir del proper dia 21 i espero que dintre de 3 anys i mig la seva ciutadania sàpiga donar-li la volta i castigar com cal els partits responsables d’aquesta situació.

HIPÒCRITES DE MANUAL

Començaré per definir hipocresia perquè igual hi ha algun lector que no sàpiga exactament el seu significat: La hipocresia és l'acte de simular qualitats, idees o sentiments diferents dels que en realitat es tenen. Dit això anem a analitzar algunes de les coses que s’estan dient des de les files del PP aquests darrers dies. GOVERNAR LA LLISTA MÉS VOTADA NOMÉS QUAN INTERESSA AL PP En veure que amb la suma dels seus propis vots i els de Vox Alberto Núñez Feijóo no podria ser investit president, des del PP reclamen poder governar al ser la llista més votada. De fet ja ho van estar demanant durant tota la campanya electoral i fins i tot abans. A priori podria ser una bona solució que podrien acceptar una gran part de la ciutadania, però venint del PP no té cap mena de credibilitat ja que després de les eleccions municipals i autonòmiques d’enguany, els populars han pactat en 218 ajuntaments d’arreu d’Espanya perdesbancar la llista guanyadora (150 dels quals amb la ultradreta). També han pactat a Extremadura on els socialistes van ser primers i a les Illes Canàries per donar la presidència del Cabildo Insular a Coalició Canaria. En anteriors legislatures ja ho van fer a Madrid (Comunitat i ajuntament) i Castella i Lleó. Llavors amb el quasi desaparegut C’s i sempre per a desbancar el candidat socialista que havia guanyat. UN NOU ‘TAMAYAZO’ A LA VISTA? Una altra estratègia que està emprant el PP és demanar que els socialistes de bé (sembla que n’hi ha de bons i de dolents) trenquin la ‘disciplina de vot’ i votin a favor de la investidura de Feijóo. Aquesta postura no només seria una traïció a Pedro Sánchez i a la resta de diputats socialistes del Congrés, sinó també a tota la militància socialista i fins i tot a aquells que el passat 23 de juliol van votar el PSOE. La petició dels populars ha fet que es torni a parlar de ‘Tamayazo’. A mode de recordatori es coneix com a ‘Tamayazo’ la traïció que van cometre Eduardo Tamayo i Maria Teresa Sáez (que havien segut escollits diputats a l’Assemblea de Madrid pel PSOE l’any 2003) al absentar-se a l’hora de votar per a elegir president de la Comunitat de Madrid el socialista Rafael Simancas. El fet va provocar la repetició d’eleccions i l’electorat lluny de castigar els corruptes va donar la majoria absoluta al PP i gràcies a això Esperanza Aguirre en va poder ser la presidenta de la Comunitat. LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT COM A MONEDA DE CANVI I si no n’hi ha prou amb les dues estratègies anteriors, anem per una tercera. El portaveu del PP al Parlament de Catalunya Alejandro Fernández ha ‘temptat’ els socialistes catalans en bescanviar la presidència del Govern d’Espanya que, lògicament, seria per a Feijóo amb la presidència de la Generalitat que, en aquest cas, seria per a Salvador Illa. Caldria fer però una moció de censura a la que Vox s’hauria de sumar. ¿Cal recordar-li a Alejandro Fernández que els que ells anomenen ‘bloc constitucionalista’ no té majoria al Parlament? O també aquí pretenen fer un altre ‘Tamayazo’? ARA SÍ, ARA NO Dissabte 29 el PP en boca del seu vicesecretari general Pedro Rollán va dir que pretenien obrir negociacions amb Junts per a recavar el suport a Feijóo sempre dintre del marc constitucional. Només dos dies més tard la portaveu del Congrés Cuca Gamarra se’n va desdir. CONCLUSIÓ Després de totes aquestes propostes i idees (algunes de bomber) només em queda a dir que els dirigents del PP són uns hipòcrites de manual. O no?

UN VOT A L’EXTREMA DRETA

En una conversa recent amb un conegut, aquest em preguntava: -Si Sánchez ha fet tantes coses bones, creus possible que el 23-J guanyi el PP? I la meva resposta va ser: -En política, com a la vida tot és possible... El que passa és que la dreta fa molt soroll. La dreta (i per extensió l’extrema dreta) no paren d’emetre missatges populistes que calen ràpidament entre les persones més receptives a aquests tipus de continguts amb la finalitat de guanyar-se el seu vot. També han anunciat que derogaran les lleis que s’han aprovat durant el govern de Sánchez i que tant han millorar la qualitat de vida dels ciutadans del nostre país en un missatge clarament adreçat als col·lectius més ultres, catòlics i reaccionaris. Va continuar dient-me: -Un amic policia m’ha dit que un company seu és d’origen marroquí... -I què passa? -li vaig contestar jo-. Quin problema hi ha...? Pensa que per a ser policia ha de tenir primer que res nacionalitat espanyola i posteriorment passar per un munt de proves i filtres per avaluar la seva capacitat per exercir la professió i només després de complir tots els requisits podrà ser-ho. Ningú va dient que vol ser policia i pel simple fet de dir-ho ja el fan... -Però és que m’han dit que tenen una reserva del 20% de les places... -va continuar dient-me-. Aquí ja vaig posar-me com una moto... -Mira -li vaig dir-. És impossible que cap col·lectiu tingui una reserva de places, tret de les dones en el cas de accedir a un lloc de policia i els discapacitats. Li dius a la persona que t’ho ha dit que t’ensenyi la publicació oficial de la convocatòria i que et demostri el que t’està dient. Segur que no ho farà perquè no ho posa en lloc. La persona que li ho va dir segur que és de la màxima confiança del meu interlocutor i que un dia li va poder dir això i un altre qualsevol altre disbarat... Poc a poc, a part de la confiança que de ben segur ja fa temps que li té guanyada, li va inculcant les idees ultres sortides d’un discurs populista i xenòfob i que a molta gent els hi agrada escoltar per a poder-lo fer servir d’excusa a l’hora d’anar a votar i així quedar tranquils per l’acte que acaben de fer saben en el fons no ho han fet bé. Vaig tenir una amic ja difunt que tenia l’edat de mon pare que una vegada em va dir: -Jo voto al PP perquè si no en donen els que tenen com podem esperar que ens donen el altres... Com veureu és una idea molt simplista a l’hora de decidir-se per una opció de vot. Però a la fi és una idea que deu tenir molta gent ja que si tots aquells que pertanyem a les classes populars ja siguem assalariats, jubilats, desocupats, etc. votessin pels partits que tenen més cura per la gent humil, seria impossible que la dreta i l’extrema dreta poguessin governar. Però el mal ens el fem nosaltres mateixos ja sigui abstenint-nos de votar o bé votant a la dreta per castigar els governs progressistes amb qualsevol mena d’excusa.

PABLO CASADO, L’HOME QUE NOMÉS SABIA BRAMAR

Pablo Casado va arribar a la presidència del PP de rebot... En principi no era la millor opció (Soraya Sáenz de Santa María), ni la segona (Maria Dolores de Cospedal), sinó la tercera... Però com que la final només la podien jugar dos, Casado va recollir els vots de la primera volta de la Maridolo, enemiga irreconciliable de la Soraya després del que va anomenar-se pacte de perdedors i així guanyar el partit i el partit: el PP. Quins punts forts té Casado? Cap ni un! Si el seu antecessor al càrrec (Rajoy) tenia nul•la capacitat de gestió, a Casado se’n hi presumia encara menys. I no és que faci una valoració sense arguments, només cal veure el paper que ha jugat en l’actual crisi del PP que en cap moment ha sabut estar a l’alçada que les circumstàncies l’exigien. Les úniques qualitats que li veig a Casado son les de bramar i la d’atacar per l’espatlla amb les més perverses intencions. Això sí que ho sabia fer bé! Durant els debats al Congrés les sortides de to que llançava sobre el Govern eren freqüents dignes d’una persona malèvola... I ja no diguem quan anava per Europa mentint sobre les gestions dutes a terme pel Govern per a intentar paralitzar els fons europeus per a després culpar-ne a Sánchez. I si estic parlant en passat és perquè Casado és ja, a hores d’ara un cadàver polític. I tampoc és que ho digui jo. Només cal llegir l’article que Joan Tàpia publicava el passat dia 22 al Periódico de Catalunya on escrivia: ¿Algú pot imaginar-se, després del que ha passat en els últims dies, una sessió de control del Congrés a Pablo Casado com airós líder de l’oposició? No diguem ja d’un debat de l’estat de la nació si Pedro Sánchez el convoqués abans del juliol, data prevista per al congrés ordinari del PP. A la pregunta retòrica no cal posar-hi imaginació, ja que dimecres, Pablo Casado, després d’una breu assistència a l’hemicicle del Congrés, es va tancar durant una hora al seu despatx per acabar abandonant la cambra baixa tal vegada per a sempre ja que el seu curt discurs va sonar a comiat, mentre els fariseus dels seus companyes, la majoria dels quals l’havien traït durant els darrers dies, l’aplaudien posats en peus. Quan cau un líder, i Casado ha caigut d’una de les pitjors maneres possibles, enderrocat pels barons del seu propi partit, inclosos una bona part de les persones de la seva més absoluta confiança, sol passar que, ràpidament, la majoria d’aquells que li havien fet costat de forma incondicional, canviïn ràpidament de bàndol. Com va dir el meu bon amic Miquel Castelló: quan el vaixell s’enfonsa les rates son les primeres en abandonar-lo... Però el més trist de tot, és que tot aquest enrenou va sorgir quan Casado i la seva ma dreta Teodoro García Egea van destapar un presumpte cas de corrupció a la comunitat de Madrid presidida per la també popular Isabel Díaz Ayuso. La conclusió de tot plegat és que aquell (Casado) que va arribar dient que volia passar pàgina a la corrupció enquistada durant anys al si del PP, el seu propi partit li hagi senyalat la porta de sortida per així desviar l’atenció i evitar que se’n parlés. Patètic!

EL PAPER(OT) DEL REI

L’article 56 de la Constitució de 1978 atorga al Rei el paper d’àrbitre i moderador en el funcionament regular de les institucions. Si llegim tot l’article podem concloure que la feina que té tampoc és tanta ja que ho complementa amb la tasca d’ostentar la més alta representació de l’Estat en les relacions institucionals i poca cosa més. Després de 6 anys de regnat de Felip VI, sembla clar (al menys per a mi) que sempre ha passat de puntetes per aquelles situacions difícils que ha tingut... Fins i tot alguna vegada les ha obviat totalment. Molt possiblement la situació més compromesa que ha tingut fins ara ha estat la referent a l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya. Llavors, dos dies més tard, va fer un discurs que, en lloc d’exercir el seu paper moderador, va carregar contra aquells ciutadans que van anar a votar, entre els quals m’incloc. És evident que seguia les consignes del govern del PP. Al segle XXI, la Monarquia, no hauria d’anar en contra d’una part dels seus súbdits (per dir-ho d’alguna manera), ja que així només aconseguirà una cosa: l’animadversió del grup cap a la institució que representa. Darrerament s’està parlant molt del Poder Judicial, del PP, del Govern del PSOE i d’ell mateix. Tot plegat un poti-poti una mica difícil de digerir. Però una cosa tinc molt clara: el Poder Judicial està tenint un paper molt ranci amb el suport del principal partit de l’oposició i gaudint de la total connivència de la Monarquia. L’actual monarca podria fer un penúltim servei al país exigint al PP que desencalli d’una vegada la renovació del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional. Ara bé, la pregunta és: Li interessa això a Felip VI? Vistos els antecedents familiars segur que no!

FRANCISCO MARHUENDA I L’ODI DE LA DRETA

Els mitjans de comunicació no són plurals. De fet, ni que s’hi esforcessin ho serien. Els privats perquè qui paga mana ja que viuen de la publicitat, sobre tot de les grans empreses com les de l’IBEX 35 i altres multinacionals. I els públics perquè es deuen a les directrius que els hi marca el govern de torn.

Podríem posar clars exemples de manipulació informativa: l’extint Canal 9, Tele Madrid o sense anar més lluny TV3 en l’actualitat.

Tot i que la Sexta està considerat com un canal progressista, dona veu a periodistes com Maria Claver,  Eduardo Inda o Francisco Marhuenda que durant les tertúlies es solen esplaiar a gust criticant els partits d’esquerra tant si estan al govern com quan eren a l’oposició.

A ningú sé li escapa que estem passant per uns moments molt difícils sanitàriament parlant, però també econòmics com a conseqüència de la mateixa crisi sanitària.  

Sento enveja sana en veure que hi ha països on govern i oposició remen plegats per a sortir-se’n quan en aquest país ni de bon tros passa el mateix.

Si no n’hi hagés prou amb una oposició del PP que es passa els dies, les setmanes i els mesos criticant les mesures adoptades pel govern sense aportar res de positiu per la seva part, també cal sumar-hi els partits independentistes per als que tot s’hi val mentre es mantingui encesa la flama que dona vida als sectors més fanàtics.  

Un PP que quan ha estat al govern d’Espanya ha demostrat reiteradament no haver sabut gestionar les seves crisis (i això que comparades amb l’actual van ser insignificants), així com tampoc han demostrat una gran capacitat de gestió a les comunitats autònomes on estant governant (un clar exemple el tenim a la Comunitat de Madrid).

Tornant a Francisco Marhuenda, un dels principals gurus de la dreta a l’hora d’etzibar improperis contra el Govern d’esquerres, vull recordar que fa uns dies va carregar durament contra el ministre Salvador Illa amb l’argument de que no era del sector de la sanitat. Com si per a ser un bon ministre fos requisit sine quanon ser un expert en el tema! Si ho ets, molt millor, es clar...  Però si no ho ets, el que cal és envoltar-se d’experts i bons assessors. Aquí està la diferència entre ser un polític o un tecnòcrata.  

La hipocresia de Marhuenda no té límits a l’hora de veure la palla a l’ull dels polítics d’esquerres i no veure la biga a l’ull d’aquells a qui defensa aferrissadament.

He tingut la curiositat de buscar quants ministres de Sanitat ha tingut el PP que estiguessin relacionats amb el sector de la medicina. Durant els 8 anys de govern d’Aznar n’hi van haver 3 i només Ana María Pastor estava llicenciada en medicina i cirurgia. I ens els dos governs de Rajoy (el darrer inacabat per la moció de censura) també n’hi van haver 3 i cap d’ells hi estava.

Diuen que a una persona la coneixerem pels seus actes. Un ministre és bo o dolent segons siguin les polítiques que aplica i els resultats obtinguts. Per això mateix es recorda a Ernest Lluch com qui, segurament, ha estat el millor ministre de Sanitat des del restabliment de la democràcia per haver impulsat la sanitat universal a Espanya... I era doctor en Ciències Econòmiques.             

JUNTS PEL SOU

El que semblava impossible ha passat! Si algú estava convençut de que Junts per Catalunya, Ciudadanos i el Partido Popular no tenien res en comú, anava equivocat! Els ha unit la pujada del sou al Parlament de Catalunya. Les tres formacions hi van votar a favor. Van ser les úniques que ho van fer...

Mentre a Madrid el primer Consell de Ministres de la legislatura aprovava una apujada de pensions del 0,9%, a Barcelona, les tres formacions citades votaven augmentar-se el sou un 1,75%. Ep! Això sí... Per als treballadors del propi parlament un 2%... Que no es digui!

Una vegada més els partits de la dreta (catalana i espanyola rància) s’han posat d’acord a l’hora d’aprovar una mesura que els afavoreix a tots plegats. Tal com diem a Catalunya: la pela és la pela!  

Donem la benvinguda a la nova coalició parlamentària: Junts pel Sou!

POLÍTICA DE DIVAN

De Manel Fondevila a eldiario.es.

Crec necessitar un psiquiatra ja! Però quan dic ‘ja’ vull dir immediatament! Com abans millor!

Sinó fos que fa molts anys que estic en política i la segueixo de forma apassionada (de vegades), me se faria realment difícil entendre que és el que pretén la dreta d’aquest país.

Quan Sánchez no va poder formar govern després de mesos d’intentar-ho (hem de pensar que va ser així i no que estava fent pantomima), se’l va qualificar d’inepte (tant del PP com de C’s) per no haver sabut aconseguit suports. Això sí, tant el PP com C’s, d’entrada, se van negar rotundament en facilitar-li la investidura (i de sortida també).

Al final, com tots sabem, se van haver de repetir les eleccions. I oh! Miracle... En menys de 48 hores el PSOE i Unidas Podemos aconsegueixen l’acord que no havien pogut aconseguir durant mesos...

Aquest ràpid acord va agafar la dreta espanyola amb el peu canviat. Mentre C’s encara no s’havia recuperat de la gran patacada de diumenge, el PP, que havia convocat el seu comitè executiu per aquell mateix matí, no en donava crèdit i segui desmarcant-se de qualsevol acord que facilités la investidura de Sánchez. Això sí, ràpidament sortien a criticar l’acord i qualificaven la futura situació com boliveriana i comunista.  

Seria fàcil pensar que la dreta espanyola ni menja ni deixa menjar... Però és precisament aquí on s’equivoca la majoria de la gent. Menjà menja... Així ho demostren els resultats globals. I el que no vol és que mengi l’esquerra, ja que voldrien tot el pastís per a ells encara que haguessin de pactar amb algú que estigués més a la dreta que Vox (si és que això és possible).

Tradicionalment la dreta espanyola ha tingut unes ganes enormes d’aconseguir el poder sense importar-li gens el preu que ‘havia de pagar. Aquest migdia he escoltat durant un moment un debat a la Sexta i un dels contertulians ha dit que a Europa els partits de la dreta esquiven sempre pactar amb l’extrema dreta. I ha posat un clar exemple: A la segona volta de les passades eleccions presidencials de França, el partit de François Fillan, els Republicans, van donar suport Emmanuel Macron que seria escollit president davant la candidata Ultra Marine Le Pen.  

Per tant, l’estratègia de la dreta espanyola és la de dificultar el màxim possible la investidura de Sánchez per a forçar unes noves eleccions que, segurament, acabarien guanyant.  

De boixos! 

PER A SETEMBRE!

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Quan un estudiant no aprova al juny, encara li queda la possibilitat de fer-ho al setembre.

Zapatero no va aprovar ahir (en aquest cas 25 de juliol) i, tal com van quedar les coses, veurem si és capaç d’aprovar al setembre.

Abans d’entrar a valorar la investidura, voldria deixar clar quina era la situació inicial:

1.       El PSOE va guanyar les eleccions generals del passat 26 d’abril amb 123 escons. Ne va guanyar 38 respecte a les darreres eleccions.  

2.       Unidas Podemos va ser la quarta força al Congrés amb 42 escons. Ne va perdre 26 respecte a les darreres eleccions.

3.       Entre totes dues formacions van quedar el PP amb 66 (ne va perdre 71) i C’s amb 57 (ne va guanyar 25)

4.       Tot i guanyar, el PSOE no va treure un resultat òptim per a poder governar sense massa suports externs.

5.       Unidas Podemos, que en algun moment va sembla que podia donar el sorpasso als socialistes, va quedar molt despenjada respecte als socialistes.

6.       Pedro Sánchez necessita el suport d’Unidas Podemos i d’altres grups minoritaris si vols aconseguir ser president del govern d’Espanya.  

7.       També existia la possibilitat que si el PP o C’s s’abstenien, Sánchez podria sortir elegit.

8.       Tot i els desitjos de Sánchez de que s’abstinguessin els grups de la dreta per a no haver de pactar amb Unidas Podemos, tant Casado com Rivera j li van dir que això no passaria.

9.       Les relacions entre Sánchez i Iglesias mai ha estat bona. Se va demostrar fa 3 anys quan llavors Podemos podria haver fet a Sánchez president (en aquell temps comptava amb el suport de C’S) i no el va fer.

10.   Quan dos grups negocien han d’estar predisposats a fer concessions. De no ser així, difícilment s’arribarà a un acord.

11.   El PSOE com a guanyadors, volen controlar el govern des de les àrees més importants.

12.   Unidas Podemos no vol engrunes i vol tenir carteres amb certa rellevància dintre del govern.

13.   La formació d’Iglesias, sinó entra al govern ara, difícilment podrà estar mai en un govern nacional, al menys que guanyi unes eleccions amb majoria qualificada.

14.   Sinó arriben a un acord els dos partits de l’esquerra serà un fracàs per a tots aquells votants que confiàvem i encara confiem en un enteniment. I més encara: un fracàs per a la política.

  

I ja sabeu que passa quan la política fracassa i els que han votat a l’esquerra queden decebuts... No?

Només pensar amb Madrid i el Tamayazo de 2003 me se poso a tremolar de pànic.  

(Continuarà...)

CATALUNYA NO ÉS UN PROBLEMA

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Si vau escoltar ahir al candidat a presidir el Govern espanyol Pedro Sánchez vau poder comprovar que per al PSOE  Catalunya no és un problema, ja que en cap moment va esmentar el conflicte obert que hi ha entre l’independentisme català i el propi estat espanyol.

I sinó ho vau seguir, molt possiblement heu llegit aquest matí la premsa o heu vist algun tall dels que solen oferir les televisions i molt possiblement també hagueu arribat a la mateixa conclusió que jo.

Quan un candidat, durant el discurs de presa de possessió passa de puntetes per un tema tan important com la situació de Catalunya és que no vol enfrontar-se cara a cara amb la situació i per tant, a partir d’aquest moment, queda desvirtuada l’opció de voler presidir el govern d’Espanya.

De Faro a Diari de Tarragona. 

En canvi Pablo Iglesias si que va parlar del problema català i, precisament, li va retreure al candidat la manca de valentia (que és el mateix que covardia) de no voler enfrontar-se a la realitat i arraconar el conflicte.

Mentre un candidat no sàpiga enfrontar-se a tots i cadascun dels problemes reals dels país que aspira a governar sempre serà un pèssim candidat. Si un candidat no sap buscar el diàleg entre les diferents forces polítiques per aconseguir els suports necessaris per a ser investit, sempre serà un mal candidat.

Durant el debat d’ahir, l’actitud entre el candida Sánchez i l’aspirant a soci preferent Pablo Iglesias me va sembla patètic. Que durant un ple d’investidura s’enfronten com ho van fer ahir tots dos protagonistes me va sembla senzillament lamentable.

I mentre això passava Sánchez no parava de demanar als dos grans grups de la dreta un gest de generositat i sentit d’estat per a que s’abstinguessin i poder així ser investit.

Fins i tot un partit com el PNB que semblava que votaria a favor del candidat, aquest matí, en boca del seu portaveu Aitor Esteban li ha dit a Sánchez que el fot favorable se’l ha de guanyar i que un debat d’investidura no és el moment de parlar de pactes d’estat amb el PP i C’s que, digui el que digui Sánchez li votaran en contra.

Un país que té polítics en presó provisional des de fa quasi dos anys, no és, per molt que se vulgui maquillar, un país avançat democràticament parlant.

Amb un govern governat per un partit de dretes, s’entendria perfectament una situació com la que estem vivint. L’excusa de que la llibertat dels presos no depèn del govern sinó del sistema judicial, no me convenç. Les lleis, a part d’estar per a complir-se (i incomplir-se) també estan per a ser modificades i adaptades als temps.

Si això amb el PSOE no passa ni sembla que passarà, potser serà que ens haurem d’anar fent el compte de que no té res d’un partit d’esquerres, modern i europeista com ens volen fer creure.

I sinó és així, si Sánchez no sap estar a l’alçada de les circumstàncies i no pensa governar per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país que li han donat la confiança o li podrien donar en un futur depenent de les mesures que acabarà prenent, potser millor que renunciï a governar i que ho facin els partits de la dreta.

Al menys així ho tindrem tots clar i fins i tot per a certs sectors de l’independentisme els hi anirà encara molt millor.       

QUI SE’N RECORDA DE MODIFICAR LA LLEI ELECTORAL?

De Ferreres a l'Ara. 

Aquest ha estat un any d’eleccions. A part de les generals que van fer-se el  28 d’abril, el 26 de maig van coincidir les municipals, les europees i en algunes comunitats també les autonòmiques.

Tret de les europees on els pactes se fan a nivell comunitari, a tota la resta, si un partit no assoleix la majoria absoluta, els pactes són necessaris. Tot i que no sempre s’acabin portant a terme.

Normalment, els partits que no acaben governant perquè un pacte de perdedors del altres partits els ho impedeix, demanen a crits canviar la llei electoral.

Això és el que feien l’any passat el PP i C’s, en veure com els pactes electorals els deixaven a l’oposició. La principal demanda era que pogués governar la llista més votada. No cal dir que de passar això, algunes institucions serien pràcticament ingovernables, ja que l’oposició podria tirar-los totes les mesures per terra.

Però, a hores d’ara, qui se’n recorda de modificar la llei electoral? Una llei que, igual com té pren governs, te’ls pot donar.

Gràcies a pactes assolits entre el PP i C’s i de vegades amb el suport de Vox (tot i que aquesta setmana sembla que els ha trencat arreu de l’Estat espanyol), han aconseguit el govern de l’ajuntament de Madrid i tot indica que també el de la seva comunitat on Ara Madrid de Manuela Carmena i el PSOE d’Àngel Gabilondo.

L’actual llei electoral no és perfecta. Com tampoc ho són els partits polítics ni la pròpia democràcia. Però de modificar-la, seria perfecta? Segur que no. Els partís polítics que són els que tenen a la ma qualsevol reforma legislativa, sempre miren cap els seus interessos polítics i mai cap els seus ciutadans a qui se suposa que se deuen.

Durant anys el PSC primer i ERC més tard, també van demanar crear una llei electoral catalana (les eleccions d’aquí se regeixen per la llei espanyola), ja que se consideraven perjudicats, perquè per assolir un diputat a Barcelona se necessitaven molts més vots que a les altres circumscripcions menys poblades. E n aquell temps la força hegemònica era CiU que tenia als pobles petits i mitjans el seu principal viver de vots.

Actualment és ERC la força hegemònica aconseguint la victòria tant a les legislatives com a les municipals. Va guanyar, per exemple, a Barcelona on un pacte entre Barcelona en Comú d’Ada Colau i el PSC de Jaume Collboni (amb el suport de Valls) van portar a l’Ernest Maragall a l’oposició.

En canvi a Tarragona va guanyar el PSC de Josep Fèlix Ballesteros, però un pacte entre Pau Ricomà (ERC) amb d’altres forces polítiques va permetre al republicà accedir a l’alcaldia.      

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL: CORBERA D’EBRE

L'actual alcalde de Corbera d'Ebre Antonio Álvarez Gironés.

Corbera d’Ebre ha estat tradicionalment un feu de les esquerres on sovint s’han alternat governs del PSC (o PSC-UPTA) amb d’altres formacions d’esquerra.

L’últim alcalde del PSC-UPTA va ser Antonio Álvarez Gironés que l’any 2011 va pactar amb ERC per a repartir-se el mandat de la legislatura.

La passada legislatura (2015-2019) Álvarez, que va abandonar el PSC, se va presentar amb Entesa Per Corbera d’Ebre i va governar els 4 anys tot i no tenir majoria (4 de 9 regidors)

Els resultats de les passades eleccions són molt pareguts. Aquesta vegada la seva candidatura ha afegit el cognom de Movem i ha tornat a treure 4 regidors per 2 ERC, 2 Junts per Corbera i 1 el PP. L’única variació és que ERC ha guanyat el regidor que el PP ha perdut.

Per tant, aquesta vegada ERC i Junts sumen 4 regidors com el partit de l’alcalde en funcions i tot dependrà per on se decanti el regidor del PP.

Vist des de fora és molt factible que el PP no s’acabi decantant cap a ningú i governi el cap de la llista més votada, per la qual cosa Antonio Álvarez tornaria a ser investit alcalde.   

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL : SANTA BÀRBARA

A una bona part de les poblacions de les comarques ebrenques no farà falta cap pacte electoral, ja que o bé hi ha hagut una llista que ha tret majoria absoluta (Amposta, la Ràpita, Alcanar, la Sénia, l’Ametlla de Mar, Móra d’Ebre, Gandesa, etc., etc.) o bé només s’hi va presentar una sola llista (Alfara de Carles, Caseres, Pobla de Massaluca, Prat de Comte, Benissanet, Ginestar, etc.). En canvi a d’altres els hi faran falta pactes.

Una primera divisió per la forma de pactar són: naturals i contra natura. Es a dir, candidatures afins per la seva ideologia o aquelles que, en principi, no peguen ni amb cola.

Un exemple de les primeres seria pactar la candidatura de Junts amb la d’ERC (dos candidatures independentistes) Recordeu que hi va haver municipis on es van trencar pactes arran del 155. Per tant, una llista independentista amb una que no ho és, no haurien de pactar. O una d’esquerres i una de dretes... Però al món municipalista s’hi pot veure de tot. Anem a repassar-ne unes quantes:   

Santa Bàrbara. L’alcalde Alfred Blanch (Junts per Santa Bàrbara) passarà a la història per ser el primer en perdre la majoria absoluta que ha permès governar el municipi sense haver de pactar. El primer alcalde va ser Josep Bertomeu, Don Pepe o el Farmacèutic. Ja era alcalde durant la transició i va ser el primer de la democràcia en una candidatura independent. Després vingueren Joaquim Martí (l’Aldeano), Jordi Boronat i finalment Alfred Blanch, fill d’Alfredo Blanch, regidor amb Don Pepe. Ha passat de tenir 7 regidors a 4. Pel darrere han quedat ERC amb 2, el PP amb 2 i MAP (vinculada a Movem) també amb 2 i Eva Franch (PSC) amb 1.

El pacte natural seria entre Junts i ERC, però sembla que els partits que sempre han estat a l’oposició i els que entra per primer cop a l’ajuntament (MAP) volen un canvi. De totes formes hi ha qui sospita que Blanch podria pactar amb el PP encapçalat per Joaquim Martí... Us sona el nom? Efectivament, el fill de l’alcalde homònim.

Com us deia, en un principi tot indicava que hi havia voluntat de canvi tal com ho havien expressat els votants a l’hora de dipositar el vot a les urnes, però amb el pas dels dies potser tot s’acabi diluint. Imagino els contactes entre tots dos pares, tots dos ex edils convergents del municipi i la influència que puguin exercir cap els seus plançons.

En conclusió: tot i que pugui semblar un pacte contra natura, el més lògic serà que acabin pactant Junts per Santa Bàrbara d’Alfred Blanch i el PP de Ximo Martí per a que tot segueixi més o menys com estava fins ara.    

‘TORTOSINISME’

Fa uns dies vaig escoltar un debat de polítics tortosins a la SER. Hi havia representants de tots els grups que han conformat el consistori tortosí durant aquesta legislatura que ja s’acaba fent balanç de la mateixa..

En alguns casos (PDeCAT, ERC i PSC) estaven representats per les segones espases, mentre que en altres (Movem, CUP i PP) hi havia els caps de cartell de les eleccions de 2015.

Recordareu que les dues darreres legislatures el PP només ha tingut un regidor: Javier Dalmau. Quan va tenir la paraula, la seva intervenció me va sembla força assenyada, tal i com ens té acostumats el veterà polític. No obstant discrepo d’algunes de les coses que va dir.

Demanar que els partits o grups polítics deixin de fer política i se posin a treballar conjuntament per a la millora de la ciutat és, des del meu punt de vista una fal·làcia (ja sigui Tortosa, ja sigui una altra ciutat del mapa). Des dels partits s’acostuma a marcar territori i tots defensen les seves pròpies idees polítiques i el seu programa electoral.

També va parlar de recuperar el concepte de tortosinisme. Entenc que el que demanava era fer ciutat; es a dir, treballar plegats per mirar d’atreure cap a Tortosa el màxim d’inversions possibles i poder donar així resposta a les demandes que té actualment la ciutat.  

Amb la idea de tortosinisme crec reconèixer la vella pràctica de sotmetre tot un territori a la seva capital històrica. Una idea caciquil que a l’actualitat hauria d’estar totalment arraconada.

Buscar la confrontació amb les altres ciutats del territori, sobre tot aquelles més grans, potser va funcionar durant anys, però avui en dia, si se vol avançar s’ha de buscar la complicitat de la resta de poblacions per aconseguir les fites necessàries que l’acabin fent prosperar.    

Les Terres de l’Ebre pateixen un greu estancament demogràfic i econòmic que el fa estar a la cua de Catalunya (ja ne parlaré un altre dia d’aquest tema). Segons un estudi, exceptuant la Ribera d’Ebre, les altres tres comarques ebrenques tenen una renda per càpita de les més baixes de Catalunya; concretament el Montsià se situa en penúltima posició només superada pel Baix Penedès.

Perdoneu-me, però el concepte tortosonisme  el trobo tan ranci que no puc més que menystenir-lo, així com a aquells polítics que el volen rescatar.


LA RENDA PER CÀPITA A CATALUNYA: 

https://www.ara.cat/economia/Ribera-Ebre-comarca-catalana-renda-capita_0_2145985530.html

NO ESTAVA EQUIVOCAT

Només fa unes setmanes vaig opinar sobre Pablo Casado, cap de files del PP (de moment)

Vaig dir d’ell que era el pitjor president del PP que hi havia hagut després d’Aznar i Rajoy (que també van ser molt dolents, sobre tot per a les classes més populars)

No tornaré a dir el que vaig dir llavors. Us emplaço a llegir l’entrada que vaig fer concretament el 18 de març.

Els resultats electorals del passat diumenge 28 d’abril m’han donat la raó. I no perquè els resultats obtinguts pel PP hagin estat els pitjors de la seva història (només quan era AP havien tret resultats pitjors), sinó de com se van produir, però sobre tot de com les van valorar.

En campanya electoral Casado va flirtejar amb Vox (el gran absent dels debats) a qui li va oferir ministeris. De fet el posicionament del PP estava tan ancorat a la dreta que no se sabia on acabava el PP i on començava Vox.

Tampoc és gens estrany aquesta situació ja que fins no fa gaire tots formaven part del mateix partit. Però el partit de Casado hauria d’haver sabut marcar perfil propi i durant la campanya no ha va demostrar.

Quan les resultats electorals eren pràcticament definitius, les televisions esperaven la sortida de Casado per a valorar-los. Sembla ser que el protocol recomana que els perdedors surtin davant el guanyador de la jornada. Casado (com Rivera) no ho van fer així. Tots dos líders van aprofitar la compareixença de Pedro Sánchez per a sortir a fer valoracions.  

Però si les televisions no ho poden fer en directa, ho fan en diferit. Les tecnologies actuals poden fer aquestes coses i moltes més. Per tant, igualment van poder escoltar-se la valoració de Casado. Va donar tota la culpa a la disgregació de la dreta. Ningú nega que aquest sigui un dels factors, però els analistes estan d’acord que hauria d’haver fet més autocrítica, com ho va fer la candidata catalana Cayetana Álvarez de Toledo que va assumir tota la responsabilitat sobre resultats.

Va haver de fer-se un comitè executiu del PP para que Casado sortís (ara sí) a dir que s’havien equivocat. Segurament no ho va fer per pròpia voluntat, sinó obligat pel propi comitè. I de les seves valoracions se’n pot destacar una: cal caminar cap a posicions més de centre, tal com havia estat tradicionalment.   

I aquí és quan arriba la gran pregunta: Realment el PP ha estat tradicionalment un partit de centre (o centre-dreta si voleu)? Evidentment no! Una cosa és el que diuen els seus líders (queda molt bé de cara l’electorat) i l’altra la valoració de les seves polítiques.

Les seves polítiques, sobre tot les econòmiques i socials no afavoreixen mai les classes populars, es a dir, aquelles que conforma el món obrer, les famílies i persones més desafavorides, el dependents socialment, etc.

Però sembla que virar cap el centre és molt fàcil. Molt més del que pensem. De fet només cal que Pablo Casado surti i digui:

-Hem de situar-nos al centre polític!

I fer alguna valoració despectiva de Vox i mirar de marcar distàncies. Sempre hi ha algú que s’ho creu...

De totes formes el proper 26 de maig hi haurà una mena de segona volta: les eleccions municipals i europees. Sense cap mena de dubte el PP de Casada se la juga i molt. Si el PP perd allà on ara governa potser els dies de Casado estan comptats i el PP buscarà un altre líder (si és que Casado ho ha estat mai, cosa que dubto)