L’ESPANYA BUIDADA... TAMBÉ D’ENTITATS BANCÀRIES

Quan es parla de l’Espanya buidada es sol pensar en grans zones de l’interior del país, com per exemple les províncies de Terol, Conca o Sória sense pensar que el mateix fenomen està passant amb els pobles interiors i més menuts de les províncies que toquen a la mar. Fa pocs dies el Periódico de Catalunya publicava un reportatge sobre la fugida de les entitats bancàries de la majoria de pobles de l’Espanya buidada i donava xifres d’aquest problema. Entre aquestes xifres cal destacar que el 54,18% dels pobles espanyols no tenen cap oficina bancària. D’aquest problema no s’escapa quasi que ningú, tampoc un bon grapat de pobles de les províncies de Tarragona i Castelló. És cert que en algun cas l’entitat bancaria que operava (normalment només una) hi van deixat un caixer automàtic per a facilitar el lliurament d’efectiu sobre tot a la gent gran que quasi no surt del poble i que necessita fer les compres diàries per a poder subsistir, però també és cert que alguns d’aquests caixers (no sabria dir el percentatge aproximat) ja han estat retirats com per exemple el de la Galera on històricament havia operat Caixa Tarragona. Aquest reportatge m’ha fet recordar una anècdota que va passar ja fa unes dècades al poble de Paüls, a la veïna comarca del Baix Ebre, tot i que a la inversa. En aquell temps l’única sucursal bancària que hi havia a Paüls era Caixa Tarragona (actualment reconvertida en BBVA després de diverses fusions). La sucursal ocupava part de la casa familiar d’un amic i tenia precisament el seu pare com empleat. Però la manca de negoci al poble va portar a Caixa Tarragona a plegar veles. El poble es quedava orfe d’entitats bancàries i si s’havia de fer alguna gestió bancària, com per exemple treure efectiu, calia fer 10 Km per una serpentejant carretera fins la veïna Xerta. Gràcies a les negociacions dutes a terme per la Cooperativa Agrícola Sant Roc, la principal entitat socioeconòmica de la localitat, amb la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (actualment Caixabank), es va aconseguir que la Caixa (com sé la coneixia col•loquialment) s’acabés instal•lant a Paül ocupant el mateix lloc on havia estat Caixa Tarragona i mantenint el mateix treballador. En aquella època, vaig considerar aquest fet com una prova d’empatia i solidaritat de la Caixa cap els paülsencs i les paülsenques. Actualment Caixabank ja no opera Paüls que és un més de la llarga llista de pobles sense entitats bancàries.

MAI RECUPERAREM TOT EL QUE VAM PERDRE

Alguns dels medicaments que van quedar exclosos del finançament públic
(Foto: El Periódico de Aragón) 

Sabeu aquella dita de que cada bugada se perd un llençol? A la vida és així a diari i troben sovint exemples que ens ho demostren.

Diu Sánchez (el President) que els medicaments per als jubilats i pensionistes tornaran a ser gratis. Bé, però no paro de preguntar-me que passarà amb tots aquells medicament que durant els anys de la crisi van caure de la llista de gratuïts de la Seguretat Social i se van tenir que pagar? Tornaran a ser gratuïts? Permeteu-me que ho dubte.

La llista de greuges és inacabable. Aquest dies vaig llegir que els treballadors de la Generalitat de Catalunya havien de cobrar properament una part d’una de les pagues extres de 2012. Després de 6 anys ja va sent hora! Tot i que m’imagino que no diran blat fins a que estigui al sac i ben lligat.

Precisament les retallades econòmiques va ser una de les coses que més van afectar els treballadors de la funció pública. I no només els de l’Estat que eren els que més fàcil ho tenien, sinó també els de les comunitats autònomes , administracions locals (ajuntaments i diputacions) i la resta dels ens públics (RTVE, Agència Tributària, etc.)

Sabeu que a les pagues extres també se les denomina paga doble. Bé, als funcionaris (aquí si que vull fer una distinció entre els treballadors que tenen aquesta condició i els que no la tenen) mai se’ns havia pagat el doble. Era una mica menys, I això era així perquè la nòmina dels funcionaris consta de diverses parts: sou base, complement específic , complement de destí i triennis) Però com no se cobrava el 100% del complement específic, per això la paga extra no era el doble d’una mensualitat normal sense altres complements. Gràcies a un conveni que el sindicats van signar amb la Funció Pública del Govern de Zapatero se va aconseguir que poc a poc se cobraria la totalitat del complement específic a les pagues extraordinàries. No recordo si finalment van ser una o dues les que vaig arribar a cobra dobles.

Quan finalment la crisi ens va esclatar en tots els morros, a part de rebaixar-nos el sou, a part d’estar uns anys sense increment salarial, l’increment de les pagues extres va quedar sense efecte i, per tant, se tornava al sistema anterior.

Tot i la pèrdua d’una par de les nostres nòmines, els treballadors públics, en general, podem considerar-nos afortunats si mirem cap els nostres costats.

El rescat bancari, a part de costar-nos molts diners a tots els ciutadans d’aquest país, va comportar que molta gent hi perdés diners. Qui no se’n recorda de les participacions preferents i d’altres productes similars? La banca retornarà mai tot el que va estafar?

I aquells que van perdre, estan perden o perdran els seus habitatges... Van ser milions els treballadors que se van quedar a l’atur. Cases on no hi havia ningú amb feina. Llars que vivien (o malvivien de la pensió dels més grans. Van ser mils de milers que van haver d’acollir-se a la dació en pagament. I això sempre que l’entitat financera estigues oberta a negociar i acceptar aquesta fórmula. I els que van perdre la casa perquè van ser desnonats...

L’experiència me diu que, efectivament, tot el que se perd a la vida difícilment se recuperar. Ho he vist en deduccions i altres incentius de la Renda. Quan arribaven uns els treien, però amb els canvis de govern ja no se recuperaven.    

DE LA BANCA I DELS PLANS DE PENSIONS

Un dels temes més controvertits dels darrers temps (a part del procés, evidentment) és el de les pensions. L’actual sistema de pensions se troba ara mateix a l’ull de l’huracà, és a dir: en entredit.

Però avui no us parlaré sobre les pensions públiques, sinó sobre els sistemes de pensions privats que, com sabeu, és l’alternativa que ens donen els nostres governants per assegurar-nos que el dia de demà tinguéssim l’estat del benestar que ens mereixem una vegada jubilats.

Des del meu punt de vista el sistema de pensions privat és el fracàs, precisament de l’estat del benestar que tan a costat de guanyar. El que hauria de fer l’Estat és garantir les pensions futures, sobre tot a la classe treballadora que és la que menys possibilitat d’estalvi té.

Els sistemes de pensions privats (o plans de pensions) és una forma d’estalvi que només (i vull subratllar el només) beneficien a la banca i al propi estat, precisament aquells que els incentiven.

Com sempre he dit, els plans de pensions són pa per avui i gana per demà. Per què? Perquè és veritat que desgraven  bastant a l’hora de fer la declaració de la renda, però pels que has de tributar com si fossin rendiments de treball quan els rescates.

I quan desgraven? Aquesta és la mare dels ous. Desgraven segons la renta que tinguis. Com més renta més desgravació, ja que poden desgravar fins el tipus més al de tributació, es a dir, el 45% de l’I.R.P.F. (fa uns anys va arribar a ser del 52%) Això que vol dir? Què aquella persona que més guanya i que a sobre té més possibilitats d’estalviar (tot i que pugui portar un tren de vida molt més alt que la mitjana dels treballadors), a sobre el que inverteix en un pla de pensions li desgrava més que al treballador mitjà i que, segurament, mai podrà contractar un pla de pensions.

Diumenge passat vaig llegir al diari que els plans de pensions rendien molt menys que la borsa. Tot i que la notícia pot sorprendre, la veritat és que és molt lògic que sigui així. Mireu, si un producte bancari (qualsevol producte bancari) voleu que generi beneficis, és evident que no pots deixar-lo adormit, l’has de moure... Moure’l vol dir, senzillament, invertir-lo. HI ha moltes maneres d’invertir-lo i les més comunes són en renda fixa o variable. La renda fixa és menys arriscada que la variable però també pot generar menys beneficis. HI ha cicles econòmics que aquells que inverteixen en renda variable o senzillament juguen a la borsa poden guanyar molt.

De totes maneres no us cregueu que tot el benefici que s’obté d’un pla de pensions repercuteix única i exclusivament sobre el mateix pla de pensions, ja que els bancs, com administradors que són d’aquell patrimoni se’n queden una part. Quant? Ho desconec, perquè suposo que s’han de fer molts números i finalment la banca t’explica el que vol i a sobre has de ser un veritable expert per a interpretar-los. La gent normal  (com tu i com jo i no com la que se referia Garcia Albiol) estem molt lluny de saber interpretar aquells estudis que sovint envia als clients el seu gestor dels estalvis, ja siguin plans de pensions, ja altres productes com fons d’inversió mobiliària i immobiliària o fa uns anys participacions preferents, cèdules hipotecàries, etc.

El pla de pensions es nodreix una mica de tot: una part de renda fixa i una altra de variable. Si la fixa és molt superior a la variable, en teoria hauria de tenir beneficis que s’haurien d’anar sumant anys rere anys al capital aportat com una mena d’interès compost. Però a la pràctica dubto molt que sigui així. 

NOVA REESTRUCTURACIÓ BANCÀRIA A AMPOSTA

L'oficina del Banc de Sabadell de la plaça del Mercat que ha tancat. 

La paraula reestructuració sembla tenir connotacions de l’època de la crisi, on els bancs i caixes van començar per tancar oficines i van acabar, la majoria, sent absorbits inexorablement pels gegants (o potser no tant) del sector.

Aquest matí tenia una visita concertada a l’oficina de Caixabank del Mercat, la de tota la vida... Aquells que va aconseguir que li donessin permís per a construir aquella gran torre enmig de la plaça quan tenia un altre nom... Però això va passar fa molts i molts anys.

Bé, durant la petita xerrada que he tingut amb una empleada (ara els hi diuen gestors i gestores) m’ha dit que van a fer una oficina de dos plantes (planta baixa i primer pis) i que mentre durin les obres (que van a començar de forma immediata) traslladaran la sucursal a l’edifici de oficines que hi ha a tocar del mercat, davant de la Gelateria Israel.

Me vaig posar en contacte amb l’empleada pel mig del servei que s’ofereix des de la web. Me va sobtar que la meva gestora fos d’aquella sucursal, una sucursal que, en un principi no m’hauria de correspondre. Resulta ser que fa molts anys vaig obrir un compte a l’oficina del carrer Amèrica, però com aquesta oficina va ser una de les afectades per la reestructuració i va tancar, van passar els clients a la que hi ha davant de l’església nova. I fins ara (bé, de fet faig poc ús de les oficines bancàries) la meva oficina era aquesta. Però sembla que no. No m’han sabut donar-me una explicació raonable del motiu del canvi, tot i que m’ho suposo.

Quan he sortit cap ha casa me’n he donat de que l’oficina del Bac de Sabadell de la plaça del Mercat també està tancada. No deu de fer gaires dies... Un cartell a la porta remet als clients a la de l’avinguda de la Ràpita. La meva dona que és clienta del Sabadell m’ha dit: Per això devien de fer obres, per a fer-la més gran. Segurament. Si una oficina ha de fer la feina de les dos, tot i que cada vegada ens posen més eines per a fer les nostres gestions a través d’Internet, per força han de posar-hi més treballadors i més caixers. No sé si el doble, però més segur!

Caixabank, quan era la Caixa va arribar a tenir 5 oficines a Amposta (les que ara té –mercat, avinguda de la Ràpita i església nova- i les dues que va tancar –carrer Amèrica i carrer del Pont) El Banc de Sabadell que va absorbir Caixa del Penedès només n’ha arribat a tenir dos. Per tant, ara se’n quedarà amb una.

Quan eren temps de vaques magres i lligaven els gossos amb llonganisses, la política dels bancs i caixes era apropar-se el màxim possible al client i per tant obrir oficines a llocs cèntrics, concorreguts i diversificats. Ara sembla que això no els importa gaire... O potser sí, però a l’hora d’escollir prioritzen tancar oficines per a optimitzar recursos.

Per tant, ja ho sabeu: Temporalment l’oficina de la caixa del mercat canviarà d’ubicació i la del Banc de Sabadell que es trobava prop de la Lira, ha tancat per a concentrar els serveis a la que ja tenia a l’avinguda de la Ràpita.       

REALITAT I ESPECULACIÓ

Sabeu quan sumen dos que es barallen? Si sens a un té raó i si sens a l’altre, també... Sis-cents i sis-cents, mil dos-cents.

Què vull dir amb això? Que quan escoltes els arguments esgrimits pels independentistes tenen raó (de vegades més raó que un sant), però si escoltes els unionistes, aquells que estan en contra del procés català, també tenen raó. Per tant, els que estem equidistants (com el que surt a la vinyeta d’avui de Vergara a Eldiario.es) a qui hem de fer cas?  

Les realitats són fets contrastats, impossibles de ser rebatuts. En canvi l’especulació admet tot tipus de comentaris i, per tant, sempre tindran seguidors i detractors.

El Banc de Sabadell va decidir ahir canviar el seu domicili social de Barcelona a Alacant. Ho va fer, bàsicament, per motius estratègics i econòmics. El Banc de Sabadell és la segona entitat financera de Catalunya.

La primera, CaixaBank, ho ha acordat només fa unes hores... En aquest cas el domicili social se trasllat serà a Valècia, tot i que primer s'havia especulat que seria a les Illes Balears. Per aquells que són molt més joves que jo, els hi vull fer una aportació: La denominació antiga de l’entitat era Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears.

Avui mateix, Gas Natural-FENOSA, Codorniu i Freixenet també han anunciat la seva intenció d'abandonar Catalunya...  

Això són fets contrastats... Reals. A partir d’aquí la majoria de comentaris que circulen per les xarxes socials i missatgeria mòbil, són meres especulacions per mirar de tranquil·litzar la parròquia. 

-Respecte a la tributació per l’Impost de Societats no afectarà, ja que el gestiona l’Estat espanyol...

Aquesta és una de les afirmacions que he escoltat respecte al canvi de domicili social de les entitats que marxen de Catalunya. L’afirmació és certa, però vull recordar-vos una cosa... Catalunya ha de ser o no independent? Si ho acaba sent, es trobarà que les principals empreses del país han marxat fora. 

-Ne vindran de noves... 

És una afirmació que també he escoltat. Ne vindran o no... N’hi ha que en un món globalitzat on Internet domina cada cop més una gran part de les transacccions que s'hi fan, operen des d’un país proper.      

Dies abans de l’1-O me vaig trobar un pagès ampostí que me va dir que estava molt preocupat perquè deixaria de cobrar les subvencions que ara arriben de la UE. I us ben asseguro que ell és dels que cobra quantitats suculentes. Efectivament, si Catalunya s’independitza haurà d’iniciar un procés adhesió que durarà el que durarà... Per tant, totes les avantatges (i algun inconvenient) que se tenen per ser un país membre de la Unió, quedaran automàticament sense efecte.

Divendres 29 de setembre mentre els tractoristes amb els seus tractors es manifestaven per davant de l’AEAT, un bon grapat de periodistes de les nostres comarques. Un d’ells era el conegut Víctor Sorribes. M’hi vaig apropar i li vaig dir:

-Ara digues-los-hi a aquests pagesos que no cobraran les subvencions...

-Aquest argument no me val –Me va dir el periodista- Quan siguem independents només de la recaptació dels impostos que no enviarem a Espanya, se podran pagar les subvencions. A més, Catalunya és un contribuent net de la UE...   

     

Sabeu que li vaig contestar?

-Com diuen les iaies: Què Déu t’escolti!

SUCURSALS I CORRESPONSALS

Mas de Barberans. 

Només cal donar un tomb pels carrer de qualsevol ciutat o poble per adonar-se’n de la gran quantitat d’oficines bancàries que han tancat en els darrers anys, moltes d’elles obertes durant els anys de la bombolla immobiliària a la recerca de nous clients.

Quan jo era menut, no hi havia més caixes d’estalvis que la Caixa, la Caixa de Tarragona (la Provincial) i la Rural. En canvi, durant la dècada passada a Amposta van obrir les de Sabadell, Terrassa, Manresa i Manlleu, de les que ja no queda ni rastre perquè s’han acabat fusionant amb altres entitats financeres que ja tenien oficina oberta. Als bancs els hi ha passat ben bé el mateix: el Pastor, el Banesto, el Popular (tot i que de moment me sembla que encara conserva el nom i l’emplaçament), etc.

Tot i les molèsties que ha ocasionat el tancament d’oficines als llocs o més n’hi havia (aglomeracions i distància), al pobles menuts, allà on només n’hi havia una, la situació és molt més greu.

Us vaig a explicar el cas de Paüls. Com sabeu, la població més propera a Paüls és Xerta que està a una distància de 10 Km. Però el recorregut no és massa bo, ja que es tracta d’una carretera de muntanya, tot i que molt millorada respecte al traçat original de fa unes dècades.

Fins a la dècada dels anys 90 hi havia Caixa Tarragona, tot i que la persona que estava allí no era de la plantilla de l’entitat, més bé un corresponsal. Un dia, la direcció va decidir tancar la sucursal, segurament perquè pensaven que no generava prou negoci. L’Ajuntament es va mobilitzar i va negociar amb la Caixa l’obertura d’una sucursal al mateix lloc i amb el mateix responsable que tenia l’anterior entitat, però en aquest cas com a empleat. La Caixa la va mantenir oberta uns 20 anys, fins que, amb la crisi, va decidir tancar-la. Ignoro si va deixar un caixer automàtic com va per exemple Caixa Tarragona quan va tancar l’oficina de la Galera.

Als pobles menuts el percentatge d’envelliment sol ser més gran que a les ciutats. I moltes d’aquestes persones grans viuen soles i, tal vegada no tenen fills. El problema a l’hora d’obtenir efectiu per a poder comprar menjar i d’altres productes de primera necessitat és molt gran.

Per això les entitats han recuperat la figura del corresponsal, una persona de confiança per a fer  algunes de les funcions que tenia l’empleat. Al Mas de Barberans, un altre poble que com Paüls es troba aïllat respecte als pobles veïns, una entitat financera també ha recuperat aquesta figura.

Fa unes setmanes un senyor va vindre a l’Agència Tributària per a donar-se d’alta d’activitat per a poder fer de corresponsal . Li vaig dir que estàvem tornant a la mateixa situació que hi havia abans de la dècada dels anys 80 i li vaig dir que ara els treballadors de la banca fan més de comercials que no de banquers, es a dir, te venen de tot, des d’una assegurança fins un telèfon mòbil o un televisor i després té suggereixen pagar-lo en terminis.

Me va dir que el meu raonament era encertat i sobre fer de banquer, me va dir que el primer curset que havia fet era sobre assegurances.

I és que els ciutadans d’un poble puguin tenir efectiu per a les transaccions domèstiques no els importa. De fet, fer aquesta tasca no donaria cap tipus de benefici a l’entitat i, per tant, han de fer d’altres coses que si que ne puguin donar, com per exemple vendre assegurances.    

UN GOVERN QUE NO ENS CONVÉ

De Manel Fontdevila a Eldiario.es.

Per un dia (i sense que serveixi de precedent, al menys fins l’1-O) no parlaré del referèndum, ni del procés. Avui us parlaré del govern que no ens convé, que no és un altre que el govern del PP ja sigui encapçalat per Mariano Rajoy o per qualsevol altre.

Mireu, dijous estava llegint el Periódico quan, en girar una de les pàgines me vaig trobar amb dos titulars molt representatius de les polítiques econòmiques neoconservadores que està portant a terme el PP en aquest país.

El primer deia: El govern fa pinya per frenar els salaris. I aquest era el segon titular: El Govern pren mesures per a fer atractiva la pensió privada.

No us deixeu ensarronar! Quan us diguin que la crisi econòmica que es va iniciar fa 10 anys s’ha acabat, no us ho cregueu. La gran estafa de la crisi perdura i perdurarà! I encara us diré més: Costarà anys i panys retornar a la situació anterior a 2007 i si s’aconsegueix serà amb molta paciència i sacrifici.

Durant els anys de la bombolla econòmica (la principal causa de la crisi d’aquest país), aquell que cobrava un salari de 1.000 (mileurista) euros al més era un desgraciat. Ara, la majoria dels mileuristes se senten afortunats de ser-ho. La majoria dels salaris van patir una disminució considerable. Els dels treballadors públics per reial decret, ja que els governs de l’Estat (Zapatero primer i posteriorment Rajoy) ho van tenir molt fàcil. Però les empreses, a les que no afectava la llei que va permetre la rebaixa econòmica (a part se van perdre altres drets laborals), s’ho van muntar de moltes maneres per aconseguir una rebaixa general dels salaris dels seus operaris.

Sense uns salaris dignes, l’estalvi és impossible. L’entrada en vigor de l’Euro ja va produir una inflació no reconeguda, però real que va fer perdre poder adquisitiu a una majoria d’assalariats (els empresaris –petits i grans- mengen a part) Tot i que els sindicats reclamen des de fa temps recuperar el poder adquisitiu, com veieu, el govern s’hi nega.

El segon titular s’enllaça directament amb el comentari que us he fet al paràgraf anterior. Com se pot aportar fons a un pla de pensions privat sinó es pot estalviar?

Només aquells que cobren un salaris elevats (ja siguin professionals reconeguts o directius de grans empreses) poden, dels seus sous, destinar una part a aportacions a plans de pensions. Els qui cobrem salaris baixos hem de destinar la pràctica totalitat del sou a cobrir les necessitats bàsiques, a part de la hipoteca del pis, els estudis dels fills, etc. Els plans de pensions són del tot superflus.

En una societat no capitalista, on el govern anteposés les necessitats dels seus ciutadans a les de la banca i les multinacionals, es garantirien uns sous dignes, uns contractes estables i unes pensions raonables.  

En canvi, el govern del PP, el mateix que ens va dir que el rescat de la banca no li costaria al ciutadà ni un euro i que ara admet que més de 40.000 milions no es podran recuperar mai, segueix girant l’esquena als treballadors sense preocupar-se de que hi hagi una recuperació del mercat laboral que garanteixi una estabilitat econòmica. Sé va carregar l’anomenada guardiola de les pensions i també la revisió automàtica d’aquestes en consonància a l’IPC.

No sé de que anirà la reforma dels plans de pensions per a fer-los atractius. El que si que sé,  és que tal i com estan ara, tot i que és veritat que en la majoria dels casos quan fas imposicions comporta una rebaixa substancial de la quota que s’hauria de pagar a la renda, a l’hora de rescatar-los has de pagar una quantitat considerable que rebaixa significativament el benefici que s’ha obtingut durant els anys que s’ha mantingut.

Crec que us he demostrat sobradament de que als treballadors, però també als jubilats i pensionistes, no ens convé el govern del PP. No us puc assegurar que un altre sigui millor, però si que pitjor que el PP no ho serà. Segur!         

NO SÉ SI HO VULL SABER...

De Faro a Diari de Tarragona.

Dimecres tots els grups que conformen la cambra baixa van acordar obrir una comissió d’investigació per a buscar els culpables de la crisi financera espanyola.

El PSOE vol recular fins els anys del govern d’Aznar... I no va gens desencaminat, ja que va ser en aquesta època quan es va aprovar liberalitzar el preu del sòl que va ser l’origen de la gran bombolla immobiliària que es va produir a tota Espanya els anys següents.

D’on van sortir els diners per a finançar l’enorme quantitat de vivendes que es van construir? Una part dels estalvis dels ciutadans, però principalment dels bancs que, a diferència del que van fer anys més tard, van obrir l’aixeta del crèdit sense precaucions de cap classe.

Normalment, quan algú anava al banc a fer una hipoteca, els bancs arribaven a deixar fins al 70% de la taxació que s’hi feia. Durant els anys de la bombolla arribaven a deixar el 100% i, a sobre d’una taxació irreal, ja que es valoraven les vivendes per sobre del preu de mercat, perquè aquest pujava cada dia. O sigui, tu podies comprar avui per un preu i demà vendre-la per un de superior. Va haver molta gent que va fer negoci d’aquesta manera, però també hi va haver qui es va arruïnar.

Un dels meus fills va treballar 3 mesos a una entitat financera que es va establir a Amposta durant aquests anys. Una família d’immigrants que van acabar comprant un pis al bloc on visc, va anar a demanar una hipoteca per a poder-lo comprar. Amb els diners que li van deixar, es va poder pagar el pis, comprar un utilitari i marxar de vacances al seu país. Era una família de 3 membres i només el pare tenia nòmina. Quan es va desinflar la bombolla, alguna vegada me van trucar a mi demanant-me per ells. Eren empreses d’aquestes que es contracten per a cobrar els morosos. Primer van deixar de pagar les despeses comunitàries i més tard l’import de la hipoteca. Van acabar desnonats, van haver de marxar cap a una altra província espanyola i, finalment, retronar al seu país. Mon filla encara es posa ara les mans al cap només de pensar els disbarats que va veure durant aquell curt període de temps.

Al final va passar el que havia de passar: els bancs es van haver de quedar amb una gran quantitat d’habitatges que havien perdut bona part del valor que tenien. Però aquí no es van acabar els problemes dels bancs i les caixes d’estalvis, ja que van ser tants els diners que van deixar que es van descapitalitzar. Havia que buscar solucions urgentment i van trobar la panacea de les participacions preferents, cèdules hipotecàries (que ja havien fet servir altres vegades, etc.) I on van anar a captar aquests capitals? Majoritàriament entre el col·lectiu que més estalvia i que menys havia invertit en rajola: les persones grans, els pensionistes.

És molt fàcil vendre quan la persona que compra té te una confiança cega forjada per una relació de molts i molts anys. Apart de que de que aquestes persones grans també són les més vulnerables.

I tot això es va fer amb el consentiment implícit o explícit de les autoritats monetàries d’aquest país.  

Mentrestant hi va haver (per força, no per voluntat) una reconversió del sistema bancari espanyol. La majoria de les caixes es van convertir en bancs i només van acabar sobrevivint les/els més potents. La majoria van acabar engolides pels bancs més forts.

Durant els anys de la bombolla econòmica a Amposta van aterrar els següents bancs (salvo error u omissió): Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manresa. Amb la crisi aquestes caixes van desaparèixer i altres entitats que tenien diverses sucursals en van haver de tancar alguna.

Al convertir-se les caixes en bancs, els van obligar a reconvertir les participacions preferents i les cèdules hipotecàries en accions. Qui hi va perdre? Com sempre els clients que van veure com el capital que havien posat els hi disminuïa sensiblement.

Quan tot semblava que havia tornat al bon camí, que les males praxis emprades durant anys per les entitats financeres havia desaparegut, ens hem assabentat que no, que a la pràctica tot continua igual o molt semblant. Els comercials de les entitats financeres (els caixers que hi havia abans han desaparegut quasi completament del mapa) segueixen oferint productes de risc als clients que veuen que tenen un saldo significatiu sense donar-los pràcticament explicacions.

No fa gaires dies, la Comissió Nacional de Mercat de Valors va enviar inspectors a diferents sucursals bancàries que, fent-se passar per clients, van poder comprovar que, efectivament, s’estaven oferint productes financers de risc sense donar una informació adequada.  

Tot el que he explicat és el que més o menys sé sap... I jo me pregunto: Cal saber més coses? És necessari donar noms? És que no sabem que en aquell temps tothom va mirar cap a un altre costat? És que no tenim clar que hi va haver connivència entre els polítics i les autoritats monetàries del país? És que si acaben sortint noms es podrà revertir la situació? Si s’identifiquen els veritables culpables, aniran a la presó? Els bancs retornaran els milions que van estafar amb les participacions preferents, clàusules terra, etc?

MÉS INFORMACIÓ: 

https://danielcunado.wordpress.com/2012/06/13/fue-la-ley-del-suelo-de-aznar-el-origen-de-la-burbuja-inmobiliaria/

http://www.elboletin.com/mercados/146016/agentes-secretos-cnmv-malas-practicas-banca.html

LA DESCOMPOSICIÓ DE LA BANCA

Segons el Tribunal de Comptes, el cost del rescat de la banca espanyola supera els 60.000 milions d’euros, mentre que la quantitat recuperada fins ara és a penes del 5% (el govern del PP va dir que no tindria cap cost per als ciutadans espanyols)

No fa gaires dies li vaig escoltar a Gonzalo Bernardos, professor d’Economia de la Universitat de Barcelona al programa Mas vale tarde de la Sexta que aquets diners no s’arribaran a recuperar mai... I suposo que estava parlant només del capital, perquè si se’ls hi apliquessin interessos com ells fan per qualsevol transacció, la dificultat encara seria molt més gran.

La crisi econòmica viscuda els darrers anys i de la que encara no ens hem recuperat, en gran part propiciada per la mateixa banca va suposar un deteriorament del sistema bancari que, per molts experts que tingui, ningú ha encertat a donar-li a la tecla apropiada per aconseguir sortir-ne.

Fa unes setmanes, arran del documental La Sénia el paradís perdut que va emetre TV3, vaig dir que els grans fracassats d’aquests anys de crisi han estat els economistes. I avui ho repeteixo i si cal li posaré tots els signis d’admiració que siguin necessaris.

Sé suposa, primer, que els economistes haurien de predir com evolucionarà l’economia global a mitjà termini. Trets d’uns pocs que algú va qualificar de malastrucs i gurus, la gran majoria no van saber veure el que ens venia a sobre i fins i tot, alguns en van ser el responsables directes per haver anteposat el benefici immediat sense avaluar el risc que suposava. Segon, i tan important com el primer, s’haurien d’haver aplicat els mecanismes necessaris per a sortir-ne ràpidament. I tercer i últim, tornar a crear riquesa i distribuir-la equitativament entre tots els ciutadans i no només a uns pocs elegits com ha passat ara i, mira per on, entre aquests, els directius de les pròpies entitats financeres.  

Ara bé, el més trist de tot és que, des del meu punt de vista, s’estan comenten sinó els mateixos errors, si al menys de similars als que van portar-nos a viure una de les èpoques econòmicament més dures de les darreres dècades.

Una de les conseqüències directes de la crisi bancària ha estat la pràctica desaparició de les caixes d’estalvis. I algunes de les poques que han sobreviscut s’han hagut de transformar en bancs. Tota aquesta situació ha comportat una reestructuració dintre de les pròpies entitats.  

La banca tradicional (i per extensió les caixes d’estalvi) tenien un sistema molt senzill de fer negoci: captaven els diners dels estalviadors que pagaven a un interès determinat i els deixaven en forma de préstecs als particulars i empreses que els necessitaven a un tipus d’interès superior. Negoci rodó i fàcil.

Quan es van començar a descapitalitzar, van crear una sèrie de productes financers de la pròpia entitat (alguns ja existien): participacions preferents, cèdules hipotecàries, etc. (igual us sona el nom) També van es van inventar les clàusules terra que darrerament molts de tribunals (entre ells el de Justícia de la Unió Europea), han declarat il·legals.  

Actualment, amb uns tipus d’interès molt més baixos que uns anys enrere el marge de benefici és molt més reduït, d’aquí que des de les respectives direccions de les entitats es pressioni els treballadors incentivant-los (aquet concepte és clau) per a que, com a desesperats, captin el màxim de capital possible per a invertir-lo posteriorment en productes financers de risc.

Temps enrere vaig escoltar que el govern volia crear una espècie de manual de bones pràctiques per a les entitats financeres que volguessin acollir-se. Per tant, d’entrada no se’ls obligarà.

Però mentre estan emprant el mateix sistema que anys enrere amb les preferents, captant els  estalvis del col·lectiu que més en té, però que, a la vegada, també és el més feble: els jubilats.

I estic parlant amb coneixement de causa, ja que a mons pares, després d’enganxar-los amb preferents, fa uns dies els hi van vendre un pla d’estalvis d’aquells que van lligats a una pòlissa d’assegurança. Inversemblant!

Acabaré amb una frase de Gonzalo Bernardos que vaig llegir fa uns dies: Alerta! Si algú li ven un producte molt rendible i molt segur, l’està enganyant.

Popularment sé diu d’una altra manera: Donar duros a quatre pessetes...  

Voleu riure una mica? 

https://www.youtube.com/watch?v=W70C0heWSGI

LA (I) REALITAT DELS BANCS

El Roto. 

Com ha canviat la banca! No es pot dir que ho hagi fet un dia per l’altre, no... Però si fem una mirada retrospectiva aquells que ja tenim una edat, ens en adonarem de que, efectivament el concepte de banca de fa només unes dècades a l’actual no s’hi assemblen pràcticament en res.

Però no només això. La nova banca (per qualificar-la d’alguna manera, sembla que viu una realitat molt diferent a la dels humans (bé, no tots ja que els futbolistes i altres esportistes d’elit també viuen a un món irreal)

Fa una mica més d’una dècada la banca va propiciar la bombolla immobiliària. De no haver estat per la banca que facilitava crèdit sense gaires problemes, el boom immobiliari hagués estat impossible. Per una part donava crèdit a les constructores per a què poguessin seguir construint i per l’altre a la gent que tenien furor comprador.

Quan va esclatar la crisi va agafar la banca a contrapeu. Per un costat veia com la morositat creixia dia a dia, ja que les constructores no podien fer front als préstecs perquè no venien els pisos a mesura que els anaven construint i per l’altre, molts particulars que havien comprar pisos a preus molt elevats, tampoc els podien pagar perquè van perdre la feina o van veure disminuïts considerablement els seus ingressos. D’aquí que s’inventessin la clàusula terra (*) per assegurar-se el manteniment del benefici als préstecs hipotecaris.

Cal recordar que molts de bancs van haver de ser rescatats amb diner públic? Cal recordar que el sector va patir una gran reestructuració ? Cal recordar que la majoria de les caixes d’estalvis van desaparèixer, però també alguns bancs? Cal recordar que els mils de milions que l’Estat va injectar al sector difícilment els retornaran mai? Cal recordar que, encara avui, es produeixen a diari un bon grapat de desnonaments? I tot i que ja ho he esmentat més amunt, cal recordar que tots aquests mils de milions eren diner públic, es a dir diners dels contribuents? I per últim, cal recordar que mentre l’Estat insuflava capital a la banca retallava drets als sectors més vulnerables de la societat?

El Roto. 

Tot i aquests antecedents el sector bancari sembla que no en té prou i que encara vol esprémer més els clients sense importar-los la seva condició social. Tot i que diversos tribunals de justícia han donat la raó als clients d’entitats financeres als que se’ls hi va incloure la clàusula terra, els bancs es resisteixen a acatar les sentències i no paren de recórrer i recórrer. La darrera sentència (d’obligat compliment) és del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Alguns han dit que tenen reserves per a retornar els diners cobrats per aquest concepte, però n’hi ha d’altres com el BBVA que vol fer ús de tota mena d’argúcies legals per a evitar retornar els diners cobrats de forma indeguda.

Què cal esperar d’aquests tipus de bancs? Molt poc la veritat. Tot i que des de sempre semblava que els que treballaven a un banc tenien un estatus superior a la resta dels mortals, la situació actual ha empitjorat considerablement. Abans tenies uns empleats de referència, però ara, la majoria dels clients, aquells que només disposem d’una nòmina i poca cosa més, ja no ens queda ni això.

Encara recordo aquelles trucades que ens feien per avaluar la qualitat del servei i en les que se’ns preguntava:

-Quan vostè entra a la seva oficina, el reconeixen i sé li adrecen pel seu nom?

Ara com ja ho fem tot pel caixer automàtic, només entres a l’oficina molt de tant en tant i per tant ni els coneixes ni et coneixen...

Potser quan té veuen té donen el bon dia, però difícilment té donaran un calendari quan abans, per aquestes dates, era tradicional fer-ho.  

El Roto.

(*) ¿Què és la clàusula terra?

Les polèmiques clàusules terra de les hipoteques han passat en uns anys de ser unes condicions poc conegudes dels contractes hipotecaris a provocar un autèntic escàndol social i convertir-se en una pràctica bancària gairebé proscrita, malgrat que les entitats les han hagut de treure a contracor, a cop de sentències judicials, i continuen defensant la seva validesa i transparència.

1) ¿Què són les clàusules terra?

Es tracta d'unes condicions incloses en moltíssimes hipoteques durant anys (especialment els anys 2008 i 2009 i a partir d'aquí fins fa un parell d'exercicis) per les quals es fixava un nivell mínim d'interessos a pagar per l'hipotecat amb independència que la suma de l'euríbor i el diferencial del crèdit se situés més avall d'aquest límit. En la majoria dels casos anava acompanyada d'una clàusula sostre, un nivell màxim que aconseguirien els interessos. Els bancs argumenten que era una manera de donar-li estabilitat al preu del préstec i beneficiar així tant l'entitat com el client. Segons el sector, és un dels factors que expliquen que les hipoteques espanyoles siguin de les més barates de la Unió Europea.

2) ¿Quan van sorgir els problemes i per què?

Durant anys aquestes clàusules van passar desapercebudes perquè el nivell de l'euríbor no es va col·locar per sota dels nivells de la immensa majoria d'aquests mínims. Però durant les crisis, molts hipotecats van començar a adonar-se que no es podien beneficiar de les baixades de tipus d'interès amb què el Banc Central Europeu ha intentat recolzar l'economia. En molts casos amb sorpresa, perquè no eren conscients d'haver assumit aquestes condicions. En la pràctica, a més, els sostres eren tan alts que eren irreals (fins i tot del 25%), mentre que es va demostrar que els mínims estaven a l'abast. No era estrany, així doncs, que fossin d'entorn del 3% i en algun cas arribessin al 5%, quan la mitjana anual de l'euríbor va marcar un màxim del 4,81% el 2008 i està per sota del 2,5% des del 2009 (actualment, de fet, la taxa està en negatiu). Associacions de consumidors com Adicae van començar aleshores a canalitzar aquest descontentament mitjançant demandes davant els tribunals.

3) ¿Què va marcar un punt d'inflexió?

Un degoteig incessant de sentències va anar donant la raó majoritàriament als afectats, però el punt d'inflexió el va marcar una decisió del Tribunal Suprem del maig del 2013 que va obligar a retirar tots els seus mínims al BBVA, NovaGalicia (avui Abanca) i Cajamar. L'alt tribunal va considerar legals aquestes clàusules, però no quan fossin incloses en els contractes sense prou transparència. És a dir, sense haver facilitat prou informació, enterrant-la entre una "aclaparadora quantitat de dades" o sense oferir al client "simulacions d'escenaris diversos" o altres productes.

4) ¿Des de quan els bancs condemnats han de tornar els diners?

El Suprem va obligar aquestes tres entitats a tornar els diners però amb la data de la sentència del maig del 2013, no des del principi de la vida del préstec, amb l'argument que no volia desestabilitzar el sistema financer. Després d'allò, una allau de sentències van obligar altres entitats a tornar el que havien cobrat de més, a les quals aquest dijous s'ha sumat la que imposa la mateixa pena a 40 bancs i caixes. No obstant, el Jutjat Mercantil núm. 1 de Granada va preguntar l'1 d'abril del 2015 respecte a aquesta qüestió al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Aquest tribunal té previst emetre la seva opinió el 26 d'abril, però els serveis jurídics de la Comissió Europea ja li han anunciat que, segons la seva opinió, els bancs han de tornar els diners des que el crèdit va ser subscrit, no des del maig del 2013, cosa a què es van oposar el Banc d'Espanya i el Govern. Si el tribunal europeu comparteix aquest criteri, la seva opinió prevaldrà sobre la del Suprem.

5) ¿Quin és l'abast del problema?

No hi ha xifres oficials però se suposa que hi ha hagut dos milions d'afectats. Segons Adicae, el que s'ha pagat de més seria fins a 2.566 euros a l'any en les hipoteques de 150.000 euros; fins a 3.421 euros en les de 200.000; i fins a 4.276 euros per a les de 250.000. També ha mantingut que els mínims han tingut un paper determinant en gairebé el 90% dels desnonaments, de manera que eradicar-los evitaria 200.000 execucions hipotecàries.

6) ¿Quin seria l'impacte per als bancs?

Tampoc hi ha dades oficials i ningú sap del cert quin impacte podria tenir per a les entitats tornar tots els diners. Una font del sector calcula que podria arribar a 12.000 milions d'euros, tenint en compte que hi ha uns dos milions d'hipoteques amb mínims, prenent un límit mitjà del 3,12% (l'apuntat pel Banc d'Espanya el 2009) i tenint en compte una hipoteca mitjana de 120.000 euros a 20 anys i els euríbor mitjans anuals des del 2009, data en què es van començar a activar. Però la font adverteix que només és una xifra aproximada perquè no hi ha informació certa. Alguns mitjans han parlat de quantitats d'entre 20.000 milions i 36.000 milions, però la banca les titlla d'excessives. El Santander i el Bankinter no han utilitzat mai els mínims i altres entitats, com CaixaBank, Bankia i el Popular, ja els ha retirat.