El segon exemple el trobem en el darrer dia de els festes majors de l’any 1986. Com sabeu, fins no fa tants anys, el cosso iris es celebrava el segon diumenge de la festa major. El públic, congregat majoritàriament a l’avinguda de la Ràpita, esperava impacient l’arribada de les carrosses, però aquestes no acabaven d’arribar. De fet, no havien ni sortit. Un nombrós grup de persones es van asseure al terra impedint que les carrosses poguessin començar el seu recorregut habitual reivindicant més dies de bous... En un moment donat, un dels que portava la veu cantant, va manar aixecar-se a la resta:
-Ja em aconseguit la repercussió que volíem.
Aquest líder de multituds, casualment, va formar part de l’equip de Roig i va arribar a ser regidor.
Parlant d’aquella època, no voldria deixar d’esmentar, ni que fos de passada, que el primer cap de llista de CiU a Amposta l’any 1983 va ser Josep Gil, que 4 anys abans havia encapçalat com a independent la candidatura del PSUC i va ser alcalde gràcies a un pacte de govern amb el PSC. Una vegada oberta la llauna, l’any 1987 va ser el propi Roig qui va encapçalar la llista de CiU.
Abans d’acabar, voldria donar-li un consell a Josep Roda: què pregunti pel poble com han actuat els seus antecessors convergents (si és que realment no ho sap) Què no es quedi només amb el que li diuen els de dintre del seu partit (escoltant només una part, mai es pot conèixer tota la veritat) Potser trobarà gent que li parlarà de les males arts que s’han emprat durant molts i molts d’anys, tan de Roig com de qui va ser, durant molts d’anys, el seu més estret col·laborador, un personatge que sense saber fer la oamb un canut, va arribar a dirigir una oficina de recaptació d’impostos. I ho dic perquè ho he patit en primera persona. Sempre recordaré aquella entrevista que vaig tenir amb Roig al seu despatx de l’ajuntament prèvia convocatòria per part d’ell. Va ser cap a finals de 1999 i, en teoria era per a parlar de temes que afectaven a al circulació d’Amposta (havia adreçat una carta a la Revista Amposta que va tardar 9 mesos en publicar), però a l’hora de la veritat em va caure una reprimenda per haver-me permès la llibertat de criticar la seva obra de govern.
Potser li explicaran també que de tant en tant apareixien cartes publicades a la Revista Amposta signades amb inicials (que ni tan sols corresponien a la persona que suposadament les signava) lloant les meravelles d’Amposta o atacant a persones com jo que, en aquell temps no deixaven de ser simples ciutadans sense cap tipus de representació pública.
Que jo recordi, només en comptades ocasions s’han signat cartes amb noms i cognoms: de Margarida Maigí i Josep Garriga, dirigides cap a la meva persona (que tot sigui dit, mai els havia esmentat per a res, en canvi ells, per a defensar a Roig, fins i tot em van arribar a insultar) i de Marimar Panisello que, curiosament, emprava pronoms masculins i, per tant, es pressuposa que la va escriure algú de sexe masculí i que l’actual regidora de Cultura es va limitar a signar-la sense reparar en la discordança del gènere.
Anècdotes a part, i ja per acabar, voldria referir-me a unes paraules de Manel Ferré (sembla mentida però encara no l’havia esmentat) on pretenia donar-nos lliçons d’honestedat i bones maneres en referència al escorcoll que va efectuar el passat dimarts la Guardia Civil tant a l’Hospital Comarcal com a la casa consistorial. Hi ha una dita castellana que diu així: obras son amores y no buenas razones. I per molt que sé les vulgui donar exemple d’honrat i amanerat, ell sap que sovint ha actuat com un mesquí i que només convencerà als seus propis seguidors (reunions amb els treballadors de l’Ajuntament i Associació de Mestresses de Casa), ja que no hi ha més cec que aquell que no vol veure i això, desgraciadament, una actitud molt comuna entre la gent d’Amposta durant els darrers 28 anys.
En canvi d’altres, com Roda, potser se’n adonen, però saben que el que troba bon padrí, ja ha recorregut mig camí (dita catalana)
