LA NOVA CiU

CiU va ser la federació de partits formada per CDC i UDC. Quan CDC se va convertir en un partit independentista, UDC la va trencar. 

De la UDC en queda ben poc... Quasi bé res: Units per Avançar i Demòcrates de Catalunya.

CDC va reconvertir-se en el PDeCAT, tot i que segons les eleccions ha anat tenint diversos noms: Junts pel Sí (amb ERC), Junts per Catalunya, etc. 

A Amposta, la regidora d'UDC Rosita Pertegaz va trencar amb CDC durant la passada legislatura i ara se presenta com a cap de llista de Demòcrates per Catalunya (irreconeixible als cartells), mentre que Junts per Catalunya té per candidat a Manel Masià (Junts per Amposta)

Però una cosa m'ha cridat l'atenció: totes dues formacions comparteixen lema: UNA NOVA MIRADA. 

Algú dubta que si és necessari governaran junts?  

A QUI NO VOTARÉ DEMÀ

Actualment em passa en política el mateix que amb el futbol: sóc més anti que pro... Ja sabeu que temps enrere deia que sóc mésanti-madridista que barcelonista... En política sempre tinc clar a qui no votaré, però fins la darrera hora no tinc clar a qui he de votar.

Fa unes setmanes li vaig dir a un amic d’ERC d’aquells de tota la vida, no com altres que s’hi ha fet darrerament perquè estan de moda: No descarto votar ERC les properes generals del 20-D. Però al final no els votaré.

D’entrada descarto tots aquells partits de dreta i fins i tot a aquells que es qualifiquen de centre. Ja sabeu que considero que ser de centre és no ser ni xixa ni limonà...    

Per tant (recapitulem) no votaré ni al PP, ni a C’s, ni a DiLl, ni a UDC, ni a altres partits extraparlamentaris més partidaris del’aguilot que de les urnes.  

L’altre dia feia broma amb un post que va penjar mon fill Facebook on es reflectien els diferents partits i les coses amb les quals estaven a favor i en contra. Mentre de les que eren partidaris hi havia un Sí en verd, a les que s’oposaven hi havia un No en roig. Vaig comentar que com que jo era roig, votaria al partit que més roig tenia o sigui, el PP. Hi va haver qui s’ho va prendre seriosament.

El PP, junt am CDC (aunque la mona se vista de seda...), d’entrada són els primers que descarto. És difícil trobar coincidències amb la meva manera de pensar. Ni socialment, ni econòmicament, ni laboralment i si m’apureu, ni culturalment... Per tant deduireu fàcilment que no els he votat mai... I si un dia ho faig, ja podeu anar mirant de tancar-me a un centre psiquiàtric perquè serà que m’he begut l’enteniment.  

C’s és a Espanya un partit nou, però a casa nostra ja fa uns quants anys que té representació parlamentaria. És evident que Rivera i els seus (Toni Cantó per exemple que va sortir esperitat de UpyD quan va veure que allí no tenia res a guanyar) tampoc compartim la mateixa idea de país. Amb el pas dels anys trobo que estic patint un procés a la inversa d’aquell que seria normal. Ja sabeu que diuen que qui als 20 anys no és revolucionari és que no té cor i que als 40 no és conservador és que no té cap. Trobo que cada vegada em radicalitzo més. A la meva edat ja no vaig a cap manifestació que no em motivi ni solc participar a cap assemblea amb la que no em senti identificat, ni miro cap debat que, a priori ja sé el que diran. Com a molt assisteixo a alguna xerrada que pugui enriquir els meus coneixements i de passada, en alguns casos, que em posi més de mala llet.

C’s, per molt que Rivera ho vulgui negar, representa a la dreta pura i dura. Alguns diuen que serà el substitut natural del PP i no descarto que així sigui. Em vaig equivocar quan vaig augurar que tindrien una vida curta, políticament parlant. Ara és com aquell animaló al que sé li ha donat tant de menjar que s’ha fet gros i quan te’n adones ja no el pots dominar.

De tots els que he esmentat més amunt només em queda parlar d’UDC, el partit de Duran, de Pelegrí, d’Espadaler i d’altres. Un partit al que jo, evidentment no votaré, però sembla que tampoc el votaran la majoria dels ciutadans, ja que les enquestes no li donen cap tipus de representació tal i com ja va passar les passades eleccions al Parlament del 27-S.

UDC no em produeix tanta animadversió com CDC, però difícilment votaré mai un partit que es defineixi com a socialdemòcrata.

A partir d’aquí s’accepten tot tipus de conjetures i que cadascú dedueixi quin serà el sentit del meu vot. Opcions ja no en queden tantes...  

Per cert, no fa gaires dies també vaig anunciar a un altre partit que tampoc votaré... Ah! 

AMB MARCA BLANCA

El passat dijous el meu exemplar del Periódico de Catalunya no es podia llegir. Pràcticament totes les pàgines estaven tacades de tinta que cobria quasi en la seva totalitat. El vaig anar a canviar i els dos últims exemplars que hi havia al quiosc, estaven igual. Potser per això s’havien esgotat els exemplars en castellà. En Vaig haver d’agafar un altre... No em va quedar més remei.

Com que em resulta bastant difícil llegir segons quina premsa (i darrerament encara més) em vaig decantar pel Diari Ebre (Diari de Tarragona) Al menys portaria informació de casa que, normalment només es llegeix per Internet en alguns dels diaris digitals que es fan des de el territori. Va ser allí on vaig llegir per primera vegada que Convergència concorreria a les eleccions del 20-D amb unamarca blanca, es a dir, renunciant a la seva denominació i adoptant un altre nom.

Fins aquell moment només sabia que la coalició entre CDC, ERC, entitats diverses i independents que havien format Junts pel Sí per al 27-S, no repetiria com a tal. Sembla ser que els republicans se’n han adonat que sense la rèmora de CDC poden treure millors resultats. Sobre aquest tema va estar molt bé la paròdia que va fer Polònia dijous passat. Al final, quan surt Artur Mas (Bruno Oro) va donar tot una sèrie d’excuses per a justificar la fractura, encara que al final va admetre:

-I perquè així m’ho ha manat Junqueras!

Bé, bromes a part, el cert és que, tampoc en aquest cas Convergència anirà sola. Ja ho va dir temps enrere Duran i Lleida:

-Tan criticar Unió que no sabien anar tot sols, al final serà Convergència la que necessita anar acompanyada...

Els socis de singladura, en aquest cas seran Reagrupament.cat, el partit del seriós Carretero i Demòcrates de Catalunya, la escissió d’UDC. El nom triat per a l’ocasió és el de Democràcia Llibertat i, es clar, en aquest nom, el primer que et ve al cap és:

-Llibertat per a què? Per a seguir cobrant el 3%?

Encara que des de la formació de Mas s’afirmi tot el contrari, estic convençut que el que pretén Convergència és amagar les seves sigles, tal i com ho va fer el 27-S. Com s’ha de veure el que ha estat, sense cap mena de dubte el partit més important de Catalunya en els darrers 35 anys! El partit de les majories absolutes de Pujol, el que més es presentava a més pobles i més regidors treia... Els seus afiliats i simpatitzants es sentien orgullosos de pertànyer. Segurament per que ser-ho els hi permetia relacionar-se amb l’elit de la política catalana. A Amposta per exemple, hi havia res millor que ser amic de Roig o de Manolito?  Segur que no!

Fins que la corrupció va poder amb el partit i els seus dirigents. Pujol i el seu clan van ser els primers, però no els únics. Ara, quan es parla de la corrupció al si de CDC ja no s’usa la paraula presumptament.  Ara tothom dona per fet que la corrupció ha estat generalitzada dintre de Convergència i el que es pitjor, des del partit ja no es molesten en negar-ho ni actuen amb la prepotència que actuaven fa uns anys quan, ràpidament, t’haurien amenaçat en presentar una querella a tots aquells que haguessin ossat acusar-los d’aquest fet.  

Convergència, com d’altres partits necessita refundar-se, no maquillar-se. Refundar i maquillar són dos paraules que res tenen que veure. I suposo que aquest fet només es produirà si finalment es pequin la gran patacada. Ja sigui per que Mas, finalment, no serà investit president, ja sigui perquè perdin unes eleccions de forma estrepitosa.

Mentre, sembla que la solució és concórrer a les eleccions amb una marca blanca i esperar que al menys els seus, aquells que tota la vida els hi ha donat suport, els segueixen votant, malgrat la corrupció que els envaeix i les males pràctiques que els ha caracteritzat durant tots aquests anys.  

LES ELECCIONS DELS ‘ALTRES’

No sé si ho heu reparat, però quasi cap dels cap de llista que es presenten a les eleccions de demà és el líder del seu partit.

Junts pel sí, coalició que agrupa CDC, ERC i d’altres té com a candidat a Raül Romeva, mentre que el líder de CDC és Arturo Mas (4t) i el d’ERC Oriol Junqueras (5è) A Girona es presenta com a cap de llista Lluís Llach, més conegut per la seva música, que no per la seva activitat política. I a Tarragona ho fa Germà Bel, un polític de cap a peus, però que fins no fa gaires anys, militava a un altre partit d’ideologia molt diferent.

Catalunya sí que es pot, coalició que agrupa a Podem, ICV, EUA, Equo i d’altres. En aquest cas han triat com a cap de llista per Barcelona a un líder veïnal (va ser president de la federació d’AAVV de Barcelona) Lluís Rabell.

El Partit Popular de Catalunya, moments abans de començar la carrera electoral, va substituir el cotxe que havien usat a les darreres curses per un de motor més nou. A l’Alicia Sánchez-Camacho per Xavier Garcia Albiol. Però l’Alicia sembla que és la que segueix remenant les cireres.  

Ciutadans per la seva part, presentarà a la jove (i segurament inexperta) Inés Arrimadas, mentre que el seu líder fundador Alberto Rivera va preferir anar a provar fortuna a les Espanyes i es presentarà com a cap de cartell a les generals de desembre.

Tampoc Unió tindrà al seu líder històric Duran i Lleida com a cap de llista. Segurament es reserva per a Madrid, ja que sembla que al Palace s’hi està molt bé. El cap de llista per aquestes autonòmiques serà el seu segon Ramon Espadaler que, segons em va dir fa unes setmanes un exmilitant del partit i regidor, abans d’entrar en política era el seu secretari personal.

A la CUP, per la seva banda, David Fernández ha passat el testimoni a Antonio Baños. Ja sabeu que es tracta d’un partit assembleari i per tant, no té un líder definit.  

L’únic partit que presenta el seu cap de files és el PSC: Miquel Iceta. No obstant, he de dir que és un líder ocasional. Segurament, si els seus dirigents històrics no haguessin fet un pas enrere, Iceta no seria ara mateix el primer secretari del partit. He de reconèixer però (i no és el primer cop que ho faig), la valentia d’Iceta per agafar les regnes del partit en un moment en que el PSC està en caiguda lliure. A principis de setmana, l’exalcalde socialista de Roquetes Mariano Gil em deia: tranquil que ja ho remuntarem... Potser sí, però la travessia pel desert serà llarga... O al menys això sembla.

I parlant del PSC, una darrera qüestió. No crec que ajudi gens al partit treure una bandera espanyola de 12 m2 en presència del líder nacional del PSOE Pedro Sánchez. La van mostrar com a resposta al desafiament del PP i, després, Iceta, ho va justificar dient que era l’únic símbol que ens unia a tots els espanyols, passant tot seguit a explicar els detalls de l’escut que, com sabeu, també forma part de l’ensenya.

Quan veig coses així, comprenc perfectament el motiu de la marxa de reconeguts militants com Ernest Maragall, Geli, Castells, Ventura, Elena i d’altres... Encara que, en alguns casos, també els hagi de criticar per donar suport a Mas. No trobo cap justificació donar suport a un partit /encara que es presenti en coalició) que ha estat el rival del teu i que ha sobre, t’ha intentat fer mal sempre que han pogut. Cap!  

QUE PASSA AMB ‘QUICO’ HOMS?

Poc a poc es va definint la llista de Junts pels Sí. Després de la incertesa del principi on, a dures penes es van saber els 5 primers noms de la de Barcelona i la resta eren meres especulacions, darrerament el panorama es va clarificant. Al menys en referència als candidats de CDC.

Avui he llegit a la premsa (concretament al Periódico de Catalunya) que la número 2 de CDC per darrera de Mas, serà l’actual vicepresidenta Neus Munté i, seguidament, per aquest ordre: Josep Rull, Jordi Turull i Lluís Corominas. De fet no seria gens sorprenent, ja que són els actuals homes forts del partit després de la sortida de l’Oriol Pujol... Però i Quico Homs? Què se’n ha fet de qui va ser el portaveu del govern de Mas durant molt de temps? Cal recordar que Mas el va rellevar quan va d’haver de remodelar el govern després de la sortida d’Unió.

Durant anys, Homs va sonar com el substitut de Mas... Segurament a llarg termini, ja que, si el 27-S guanya la seva candidatura tindrem Mas per a uns quants anys mes i sinó, ja ho veureu. I això ho saben totes les persones que es mouen pel seu entorn. Ves a saber el què va passar... Igual és que Homs es va atrevir a preguntar-li a Mas?

I tu, quan et retiraràs?

Recordeu les compareixences d’Homs? Si tancaves els ulls semblava que estaves escoltant el propi Mas. Igual és que l’exportaveu només obria la boca i era l’altre qui parlava amagat entre bastidors.  

Quan va remodelar el govern i Homs va desaparèixer fórem molts el que varem pensar que era una forma d’amagar-lo, es a dir, de que passés a un segon pla, per tal de no cremar-lo. Ja sé sap que en política estar molts d’anys en primera línia de foc pot suposar un desgast considerable, encara que, evidentment, no sempre és així.  

Certament, que Homs no vaig a la candidatura, igual no té massa importància. Per a ser conseller no fa falta ser diputat. I Mas el pot repescar en qualsevol moment si creu que li pot ser útil. Però intueixo que després del 27-S (si no passa alguna circumstància excepcional) el càrrecs seran més cars que mai.

Tot i que Unió digui que Esquerra abandonarà la gran coalició i que s’acabarà ajuntant amb els de Catalunya Sí que es pot i les CUP, sona més a estratègia política que a una amenaça real.

El més normal es que el futur govern surti de les forces integrants de la candidatura de Mas, hagin anat a la candidatura o no. Per tant, el formaran gent de CDC, d’ERC, però també, suposadament, de l’ANC i Òmnium. Molta gent per a tan poques places, per això, l’altre dia, molts diputats ja es van acomiadar sabedors de que no tornaran a xafar l’hemicicle parlamentari, al menys com a representants del poble català.

Seguint amb la candidatura, sembla que hi ha hagut sorpreses de darrera hora. Germà Gordó a qui tothom feia fora de la llista, ja que era un des consellers menys sobiranistes, finalment ha atès la sol·licitud de Mas i, finalment serà candidat. Qui ha quedat fora (al menys de moment), ha estat Felip Fuig, un dels homes forts de Convergència durant molts d’anys, ja en èpoques de Jordi Pujol.   

Tornant a Quico Homs, si finalment es confirma que no va, potser haurem de pensar que, efectivament Mas s’ha tret de sobre a un dels pocs polítics del seu partit que li podia fer ombra.

Recordeu quan sonava Miquel Roca com a substitut de Pujol? Convergència té pocs anys d’existència però els seus, fins ara, dos líders, han estat durant llargs períodes al cap davant del partit. Sembla que això també es porta als gens... Com d’altres coses de les que us he parlat sovint...      

SUBMARINS GROCS

Fa uns anys, mentre governava el Tripartit hi va haver una escissió d’ERC: Reagrupament que va encapçalar l’exconseller Carretero, aquell que no riu mai.

Ara, després de que UDC trenqués relacions amb CDC, també hi ha hagut una escissió al si dels democratacristians. El nom triat per a res és original: Demòcrates de Catalunya. Vaja, que s’han trencat poc el cap a l’hora de buscar-li un nom al nou partit. Ara bé, jo sempre dic que en qualsevol partit que vulgui aspirar a alguna cosa ha de portar, necessàriament, la paraula unió:Unió de Demòcrates de Catalunya hauria estat molt més apropiat. Segurament, en aquest cas, no s’ha posat per la coincidència amb la formació matriu, però haurien pogut buscar una nova paraula que, igualment, hagués pogut fer referència al concepte: Unitat de Demòcrates de Catalunya, per exemple.  

Tot sigui dit que no veig a Castellà (un cognom que no m’agradaria portar) ni a la de Gispert amb dots suficients per a liderar un partit... Es clar que si tant, tan petit és un partit, al final has d’agafar el primer que passa per allí, com per exemple el que va passar al PSC amb Iceta.

Vaig poder veure a la presidenta del Parlament dirigint-se als nous partidaris (és correcta la paraula, no?) Abans de pronunciar el nom del nou partit, es va girar cap enrere on hi havia el nom del nou partit, en un gest com els que fan els qui no se’n recorden d’alguna cosa. I és clar, el nom era tant recent que compren que més d’un podria tenir dificultats.

DC (imagino que se’ls coneixerà per aquestes sigles, que són les mateixes de democràcia cristiana, ves per on), donarà suport a Mas. I és que dintre de cada partit estan els que pinten molt i els que volen pintar però que no poden. O sigui, els Duran, Espadaler, Pelegrí, etc. per un costat i els Castellà i de Gispert, per l’altre. I es clar, tots volen seguir vivint de la política, o en uns o amb els altres (o sigui, per aquells que us heu pogut perdre: amb Duran o amb Mas)

Normalment la fidelitat es paga tard o d’hora, com aquell que li dóna de menjar al gos per defensar la  casa, el ramat o la maleta plena de diners (sé perquè ho dic) I tant Carretero en el seu dia, com Castellà i de Gispert ara, esperen veure recompensada la fidelitat al President.

Si trespolem la situació de Catalunya a les Terres de l’Ebre, ens adonarem de que, també aquí està passant una cosa similar. La setmana passada, quan els dissidents d’UDC van dir que s’incorporaven al corren intern que es va crear abans de constituir el nou partit, em va semblar que qui portava la veu cantat era Juanjo Malras, alcalde de Prat de Comte i vicepresident de la Diputació de Tarragona. De què viuria Juanjo si Convergència deixés de donar-li suport?

I qui s’ha quedat al front del vell partit? Caballol un polític que, com jo, té més passat que futur i que per tant, ja no espera viure de la política. I que percert, sembla ser que menjar de la ma de Duran. Potser així s'entenguin millor les coses... 

I és que al fons, es tracta d’això: de poder seguir cobrant ja sigui del Parlament, de la Diputació o de qualsevol altra institució. Encara que per això s’hagi de fer de submarins d’aquells que manen: Submarins grocs? I per què no?    

CiC (CONVERGÈNCIA I CONVERGÈNCIA)

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

No sabria dir si Convergència s’ha desempallegat d’Unió o ha estat Unió qui ho ha fet de Convergència. Però des del meu punt de vista, al menys a curt termini, hi sortirà guanyat. Un fet que, com comprendreu, m’importa un rave.

Mas i els seus venen el divorci amistós com un èxit de l’independentisme governamental: Ara si que tenim un govern 100% independentista –diuen-. Potser sí que és un govern 100% independentista, però també més feble que mai. La pluralitat i la diversitat són valors que sempre enriqueixen.

Des del meu punt de vista ha estat un error nomenar nous consellers a dos mesos (si, són 3, però a l’agost tothom –fins i tot els consellers- fan vacances) de les eleccions, si és que finalment es fan. Jo encara tinc els meus dubtes. Els nous consellers, com aquell que diu, no tindran ni temps d’estrenar-se. El més procedent, des del meu punt de vista, és que altres conseller es fessin càrrec de les 3 conselleries fins el nomenament del nou govern passades les eleccions o bé ascendir als número 2 de cada departament. En tot cas, sigui encertat o no, la decisió era de Mas.

L’acudit de Faro evoca perfectament la meva manera de veure la situació: es nomenen 2 nous consellers de Tarragona (encara que un sigui diputat per Lleida), quan la legislatura s’està esgotant. Quan governs de CiU feia que no nomenava un conseller de les comarques tarragonines? La Carme Laura Gil no em val, ja que si ho era de naixement, estava molt desvinculada a Benissanet. I ara dos d’una tacada!

El nomenament de Jordi Jané ha provocat una situació polèmica: el seu lloc al Congrés dels diputats el cobrirà Teresa Gomis, la regidora de Reus imputada pel cas Innova. Aquest fet provocarà que, ni que sigui provisionalment, el cas passi al Suprem i mentre, els imputats (Josep Poblet el president de la Diputació entre ells) podran guanyar temps. No serà una estratègia convergent? Aneu-hi caient de peus!

Escoltava ahir al nou conseller Jordi Jané parlar del tema i ho justificava dient que estar imputat no vol dir que t’acabin condemnant i que és legal. És veritat que és legal (quans n’hi ha en la mateixa situació), però des del meu punt de vista els partits haurien d’evitar aquestes tipus de situacions. Ja sabeu, la dona de César no en té prou en ser honrada...  I quan algú està imputat no ho demostra gens.

Tornem a les eleccions del 27-S. Fa mesos, Mas pretenia fer una llista unitària, amb UDC (per suposat), ERC i les entitats sobiranistes que donen suport al procés. ERC s’hi va desvincular ràpid i UDC (o al menys una part) ho acaba de fer. Fa uns dies va tornar a la càrrega i va recuperar la idea. L’èxit de convocatòria ha estat semblant. ERC li ha tornat a donar carabassa, mentre que l’ANC i Òmniu no ho acaben de veure clar. Penseu que estem parlant d’associacions molt plurals on hi pots trobar membres de qualsevol dels partits esmentats i, perquè no, d’altres partits que no siguin ni ERC, ni CDC, ni UDC.

No fa gaires dies vaig llegir un article de Joan Tàpia al Periódico de Catalunya que anava sobre aquest tema i arribava a la conclusió que CDC no guanyarà les eleccions per la pèrdua de vots que patirà.

L’enquesta d’ahir del Periódico de Catalunya marca una línia semblant, però a diferència de l’article de Joan Tapia contempla la possibilitat de que si presenti una llista formada per ICV-EUA, Podem i Procés Constituent (el partit de la monja Teresa Forcades i de l’economista Arcadi Oliveras) Segons la consulta, aquí sí, CDC guanyaria les eleccions amb uns resultats molts més minsos que els que va treure fa dos anys (de 33 a 35 escons), mentre que la segona força seria el conjunt de partits esmentats anteriorment a qui el Periódico anomena Catalunya en Comú (inspirat amb Barcelona en Comú) que en podria treure de 30 a 31. Mentre ERC podria treure entre 19 i 20, la qual cosa suposaria un petit retrocés.

Bé, d’aquí als 27-S, tal i com diu la dita castellana, todavía queda mucha tela que cortar. Ara bé, em faig una pregunta: Anirà finalment CDC del braç d’alguna altra formació? CiX?

SAINETS DE FINAL DE LEGISLATURA

Té certa gràcia que quan només queden uns mesos per a liquidar les legislatures (l’espanyola, segur i la catalana molt probablement) es parli de remodelar els governs.

Per una part, el PP obligat pels resultats electorals del passat 24 de maig es veu en la necessitat (?) de fer una petita remodelació. Un del noms que més sona que perdrà pes al govern de Rajoy és precisament la seva vicepresidenta primera, la Soraya Sáenz de Santamaría.

Sembla que Rajoy li ha vist la cua al dimoni i pensa que retocant el seu govern, podrà aturar la tendència baixista i remuntar uns resultats que, en aquests moments li són adversos.

M’agrada com pensa Rajoy. Tal i com fan la majoria del polítics quan pateixen una gran patacada política, en lloc de fer autocrítica i analitzar els detalls de la derrota, creuen que movent uns peques peces del puzle i explicant millor a la ciutadania el que han fet i el que encara poden fer, adreçaran la situació. Com si la ciutadania fóssim babaus! Per això dic que m’agrada, perquè tinc clar que l’origen dels mals del PP és un altre i, normalment, quan un vaixell pateix una via d’aigua, quan més tardes en taponar-la, pitjor.

Ja ho vaig explicar fa uns dies. L’any 2011 el PP es va trobar en una conjuntura política, social i econòmica immillorable per als seus interessos i per això el poble li va atorgar tant de poder. Però en 4 anys (i encara en dic massa) l’han dilapidat totalment: per una part li han explotat a la cara els casos de corrupció que, segons el papers de Bárcenas, fins i tot involucren a Rajoy i per l’altra, el poble sen ha adonat la presa de pèl que han significat totes i cadascuna de les seves polítiques; en tots els camps. No vull fer balanç de tots els aspectes més negatius del seu govern, però potser recordar-ne uns quants: taxes per accedir a la Justícia, enduriment de les condicions de l’avortament, llei mordassa que limita drets fonamentals dels ciutadans com el de manifestació, limitacions a la llei de dependència, a les prestacions d’atur, continuisme en les polítiques ferroviàries (poca inversió en rodalies y molta en les línies d’alta velocitat), IVA cultural, retallades en sanitat, educació, cultura i sous públics, etc., etc.

Però si pels Madriles la cosa està moguda, a Catalunya no ens quedem endarrerits. Ja sabeu, després de 37 anys junts (que no vol dir necessàriament revolts), es trenca la federació de CiU. A hores d’ara tot sembla indicar que, si finalment hi ha eleccions el 24-S, les sigles C (CDC) i U (UDC) aniran per separat. Duran i Lleida, amagant-se més que donant la cara, ha dit finalment prou després de molts mesos de tenses relacions. Segons diuen els que li fan costat, CDC els hi va donar un ultimàtum per a què signessin el full de ruta independentista, encara que des del partit de Mas neguen que fossin tan contundents. Sigui com sigui, no deixa de ser la política delpensament únic: tots cap a la independència agafadets de la ma fent el trenet amb Mas i Jonqueres de màquines.

A partir d’ara tot és incertesa: que si la federació no té perquè trencar-se (al menys de moment), que si els consellers d’UDC se’n van del govern, però d’altres membres que estan per la independència, si finalment aniran per separat a les eleccions...

Qui plega (però plega, plega) és la vicepresidenta Joana Ortega. Va aparèixer de sobte (només la coneixien al seu partit) i se’n va com va arribar després de passar per la Festa del Mercat a la Plaça d’Amposta. I a sobre (no sé si m’havíeu entès abans) plega del tot, se’n va cap a casa (tampoc cal agafar-ho en el sentit més literal)

I pregunto jo (tornant al principi de l’escrit): és normal que això es faci a pocs mesos de les eleccions? Si s’anomenen nous ministres i consellers, tindran temps de prendre possessió dels nous càrrecs. Un consell d’amic (si és que al final acaben remodelant els respectius governs): que posin al càrrec al número 2 de cada departament que ja saben com funciona tot, igual com es va fer amb el Ministre de Justícia.  

Però vist des de fora, un sainet, de veritat!

DUPLICITAT

Encara que la notícia sigui el full de ruta que han dissenyat els partits i entitats sobiranistes, jo ho miro des d’un altre punt de vista.

Anem a pams. Dilluns, els partits CDC i ERC i les entitats ANC, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la independència van acordar que 10 mesos després de les eleccions que volen que siguin plebiscitàries, i sempre que hi hagi una majoria suficient, s’ha de tenir redactada una constitució catalana precedida d’un procés participatiu... (I les dues que s’han redactat fins ara? Tan enrenou, per a començar de zero?) Mentre, també es crearien estructures d’estat i es tornaria a fer un referèndum (en aquest cas si que hauria de tenir validesa legal) i, finalment, amb el topall de 18 mesos, s’acabaria proclamant la independència.  

Els signants de l’acord van demanar als altres partits que estan a favor del dret a decidir (diguem-ho així) que s’hi vagin sumant. La crida es va fer, sobre tot, a les CUP, ICV-EUA i també a UDC, tot i que algunes d’aquestes formacions hauran de passar un procés intern per a veure que decideixen finalment.

De moment només les CUP han mostrat certa disposició a integrar-se, però imagino que no signaran un xec en blanc, sinó que posaran les seves condicions. 

Dit així, sona bé, veritat? Fins i tot sembla que hi hagi molta més gent que la que realment hi ha. Però el que passa que hi ha duplicitat o fins i tot triplicitat. M’explico. De moment (i remarco el de moment) només hi ha dos partits (CDC i ERC), la resta són associacions o entitats (ANC, Òmnium i l’Associació de Municipis per la independència), cert? I qui composa, principalment, ANC i Òmnium? Gent afí a ERC i CDC. Cert? I quins municipis conformen l’AMI? Majoritàriament, el governants per CiU i ERC. Per tant, una mateixa persona pot estar a dues i fins i tot a tres llocs diferents... I per què no a 4? També pot ser.

O és que en la seva vida privada una persona no està a diversos llocs? Jo per exemple estic afiliat al PSC i la UGT. També sóc soci de la Lira Ampostina, Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. I com he dit moltes vegades, també sóc soci d’Amnistia Internacional, ACNUR i la Creu Roja. Per tant, no me s’ha de recontar 7 vegades. I estic segur que no sóc l’únic i que són molts els que formen part de diverses organitzacions.

Ja sé que no passa res. Només és per a constatar que per molta gent que s’englobin dintre dels partits i associacions esmentats al començament, en realitat són molt menys que les que semblen.

Amb certesa, només ho sabrem quan es realitzin les eleccions autonòmiques (i s’acabi votant pels partits pro independència) o el referèndum. Llavors sortirem de dubtes.

Per cert, segons el periodista del Triangle Siscu Baiges, CDC i ERC estarien buscant una nova data per a celebrar les autonòmiques. Si és així, què poca seriositat que hi ha!  

PAU I GUERRA EN VERSIÓ CASOLANA

L’enrabiadeta d’en Duran de la passada setmana, de moment, sembla que no anirà més enllà.

Tot va sorgir a ran d’una votació al plenari del Congrés on, per primera vegada, C (CDC) i U (UDC) van votar diferent sense haver-ho pactat abans de fer-ho. Mentre U va votar juntament amb el PP i el PSOE la llei contra el gihadisme, C és va abstenir. En Duran es va sentir desqualificat i tots els ulls de U es van dirigir cap a Josep Rull con a inductor de la deserció.

Tots els de U en bloc van fer costat a Duran un polític que, a priori, sembla que té més vides que un gat (el gat en té 7) i que sempre ha sobreviscut a les adversitats, vingueren de C o des de U, el seu propi partit.

Després d’una reunió a més alt nivell entre C i U, finalment, sembla que la sang no arribarà al riu. Per molt desitjable que sigui per alguns, ara, el més prudent es seguir sent CiU al menys fins les eleccions municipals de maig que, com aquell que diu, estan al voltar el cantó. Després, ja es veurà.

Des de la conversió en massa de C a l’independentisme més militant, la majoria dels dirigents i no pocs militants de base, estan per la reconversió de CiU amb CiE o EiC (suposo que aniria en funció dels resultats electorals)

En canvi, les guerres civils o fratricides, sembla que s’han instaurat al si dels socialistes. Si primer va ser Madrid on la direcció nacional va destituir a corre-cuita, per sorpresa i amb nocturnitat i alevosia, a Tomás Gómez, el Secretari General del PSM i candidat a la presidència de l’Assemblea de Madrid, ahir va ser l’alcalde de Lleida l’Àngel Ros qui va destituir a la seva número 2 Marta Camps.

Sembla ser que Marta Camps s’havia fet il·lusions de succeir a l’ara alcalde de la Paeria. No sé si Ros havia dit en públic o en privat que no es presentaria a la reelecció, però el cert és que, finalment, va decidir presentar-se i la Camps sé li ha acabat la paciència al sentir-se no sé si traïda, menyspreada o què.

Quan algú es posa en política, ja sap a que s’exposa. No justifico el que ha passat tant a Madrid com a Lleida, però no és ni el primer cop ni serà l’últim que passin fets com aquests. I tot això és per culpa de la manca de democràcia interna. Desgraciadament als partits manen les direccions i no les bases que, sovint, es mostren com a veritables ramats de corders.

Potser si que Ángel Gabilondo sigui millor candidat que Tomás Gómez i potser també que els moments que estan vivint els socialistes calia assegurar l’alcaldia de Lleida i això passava per que Àngel Ros tornés a ser cap de llista. Però les formes no s’haurien de perdre mai, perquè al final pot acabar passant factura.

Mentre sortia per la porta del darrere, la Marta Camps no es va mossegar la llengua i va acusar a Ros d’haver signant contractes irregulars i haver malbaratat diner públic en la compra de corbates i fulards de disseny.

No sé si aquestes greus acusacions acabaran en denúncia per part de la Camps o la fiscalia que podria actuar d’ofici, però, en tot cas, no crec que li faci bé al PSC de Lleida, al menys que es demostri que les acusacions de la Camps són falses i no caigui bé a ningú.

MOVIMENTS TECTÒNICS

Políticament parlant aquest any és preveu d’allò més interessant, al menys des del punt de vista d’una animal polític com jo.

En els darrers dies han passat coses prou significatives com per a fer canviar el panorama polític de partits o federacions de partits tan consagrats com el PSOE i CiU.

La primera notícia que vaig tenir sobre la destitució per part de l’executiva nacional de Tomás Gómez com a Secretari General de la FSM, la qual cosa sembla que anava implícitament lligat a ser el cap de llista pel partit a les properes eleccions autonòmiques.

Sembla ser que la decisió de Pedro Sánchez i el seu equip té més suports que detraccions. Un dels pocs dirigents que ha posat les dues mans al foc per Gómez ha estat el candidat a l’alcaldia de Madrid Antonio Miguel Carmona (el que surt a la Sexta noche), per tant, caldrà esperar a veure quina decisió es prendrà (si és que se’n pren cap) ara sobre Carmona.

A la SER van entrevistar Raúl Gil amb motiu de la presentació del llibre Con Tinta Roja. Raúl Gil, un animal polític com jo, va ser Secretari General de Joventuts Socialistes de Cantàbria i Secretari de Joventut durant el govern de Zapatero. Desenganyat de com actuen internament els partits, va deixar a banda la política y va marxar cap a Alemanya per mirar de torbar una sortida laboral. No obstant, estava d’acord amb la decisió que es va prendre sobre Tomás Gómez.

Si ens hem de creure la versió oficial que va donar l’executiva del PSOE, la destitució dels fins ahir Secretari General de la FSM, es deguda a la davallada en les enquestes electorals.

Ara bé, també hi ha qui opina qui Pedro Sánchez disposa d’una informació que encara no ha sortit als mitjans. Està informació, evidentment vinculada amb Tomás Gómez, estaria relacionada amb els anys que, aquest, va ser l’alcalde de Parla i amb la desviació de diversos milions d’euros durant la construcció del tramvia. Per aquest motiu, la imputació de Gómez podria produir-se properament. Cal recordar que el successor de Gómez i número dos de l’ajuntament quan ell era alcalde, ja fa uns mesos que ho va ser.  

No em cansaré de repetir-ho, el PSOE va perdre l’oportunitat de refundar-se i començar pràcticament de zero. Amb tota seguretat, si això hagués passat i s’hagués arraconat a les velles glòries, Pedro Sánchez (o el que hagués estat escollit), s’hauria estalviat els problemes que ara té.

L’altre moviment teutònic pot passar al si de CiU. Ja sabeu que hi va haver una votació al Congrés sobre el pacte d’estat signant entre Rajoy i Sánchez referent al terrorisme ghijadista i que els dos partits que conformen la federació van votar diferent. Mentre UDC, el partit de Duran i Lleida (president del grup) va votar a favor, CDC es va abstenir. No és la primera vegada que, a Madrid, totes dues formacions voten diferent, però si que és la primera vegada que ho fan sense haver-ho acordat prèviament.

L’emprenyada dels democratacristians va estar monumental. Des de Duran i Lleida a Joana Ortega. En canvi, els seus socis hi trauen ferro i minimitzen l’incident. Segons els convergents, tot es a deure a un malentès i que a la reunió prèvia s’havia parlat de no oposar-se i que entenien que abstenir-se era una forma de no oposar-se a la llei.

En canvi, des de UDC diuen que l’ordre va arribar de Barcelona i molt probablement de Lluís Corominas, un dels homes forts de CDC.

No obstant, la mala maror entre tots dos partits ve de lluny, però arran del procés independentista s’ha accentuat. Depenent de com derivi el llarg camí cap a la independència, tampoc caldria estranyar-nos massa que les dues formacions acabin trencant.  

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2015/02/ciu-s-encamina-al-divorci-40350.php

SE’N DIU ‘SENZILLAMENT DEMAGÒGIA’

Crec recordar que des del passat dilluns, per la SER s’està passant una falca de propaganda preelectoral del PP.

S’explica que per al 2015 s’ha abaixat l’IRPF i que els treballadors ja ho han notat a les nòmines del gener. També es pot escoltar a Mariano Rajoy dient que abaixar els impostos activa l’economia... Al final, admeten (crec que és el lema de campanya) que encara queda molt per fer...  

Mireu, abaixar els impostos i a sobre, si és any electoral és molt fàcil, sobre tot quan abans els has apujat. Quan el PP estava a l’oposició deia que els impostos no s’havien d’apujar i que era de mal governant fer el contrari. Van arribar al govern i una de les primeres mesures va ser apujar-los i ara encara treuen pit per haver aconseguit aquesta fita.

Segons els populars, el seu major èxit ha estat l’economia. I tot per haver reduït en uns quants milers el nombre d’aturats, haver crescut unes dècimes el PIB i abaixat la prima de risc.

El preu que han hagut de pagar els espanyols per a que això fos així, poc importa. Els ciutadans i només els ciutadans han estat els grans perjudicats per la crisi i, encara que des del PP es digui que hi ha una petita recuperació, ho continuem sent.

Voleu en exemple? A la nòmina del mes de novembre (la del desembre va ser extra i al gener varem cobrar una part de la paga extraordinària que se’ns va treure el 2011), vaig cobrar uns 100 euros menys que a la nòmina del mes d’abril de 2011 i la mateixa quantitat que a la del juliol del mateix any (quan ja se’ns havia abaixat el sou), tot i que des del gener de 2013 cobro un trienni més. I com jo, la gran majoria dels treballadors públics, excepte els privilegiats del grup A1 als qui s’ha fet tota mena de martingales per a que no perdessin poder adquisitiu.  

I puc dir que sóc un afortunat per tenir un sou a final de mes. Penseu en els milions de ciutadans que van perdre els seus llocs de treball i que no han treballat més o si ho han fet, ha estat en unes condicions laborals inferiors a les que tenien abans de que comencés la crisi. O els pensionistes que han vist com se’ls hi congelava la pensió de facto i que s’havien de rascar la butxaca a la farmàcia.

També he vist demagògia (per no dir cinisme) en l’actitud de CDC. Resulta ser que el govern tripartit de CDC+UDC+ERC no ha pogut aprovar el pressupost perquè el PPC li ha presentat recurs.

Ràpidament, la propaganda de CDC es va posar en funcionament donant la culpa als populars de no poder ajudar als que pateixen pobresa energètica...

Què no ens expliquen històries... Tots sabem que, encara que sigui de forma provisional, el govern pot destinar partides allà on sigui necessari o cregui convenient. Prou que en destinarà per a tenirestructures d’estat o per obrir ambaixades a l’estranger...

Però quan els serveix socials o els sanitaris no són una prioritat per al govern de Mas, després ens han de vendre la burra per dissimular les vergonyes. Tant que desitjava el poder per mostrar-se ara com un pèssim governant. Quina pena de president!

AI, AI, AI...

Sembla clar que a CDC no li ha fet cap gràcia que, finalment ERC hagi rectificat permetent que Mas hagi de comparèixer a la comissió Pujol al Parlament de Catalunya, tal i com demanaven de forma reiterada la resta de partits de l’oposició.

Si aquesta decisió pot o no tenir conseqüències properament, encara és aviat per saber-ho, però de moment, Quico Homs ja s’ha encarregat de donar-los l’avís.

Ahir, el portaveu del govern va dir que igual es repensaven la data de les eleccions que, com sabeu, està fixada i poca cosa més.

Mas és l’únic que té la potestat de dissoldre el Parlament i convocar les eleccions. Igual com va rectificar en el tema de la consulta que, després de signar el decret de convocatòria amb tota la cerimònia del món, més tard, va fer marxa enrere convocant en solitari una pseudoconsuta sense cap tipus de valor jurídic.

De totes formes crec que ERC no és conseqüent amb els seus actes. Si es dóna suport incondicional al President, s’ha de fer des de la A a la Z i no només escollir les lletres que millor vagin als seus interessos electorals. I si sé li retira la confiança, a partir d’aquell moment s’està a l’oposició actuant com a tal.

Des del primer dia es va poder observar aquesta bivalència d’ERC, donant suport a CiU la majoria de les vegades, mentre el seu cap de files, l’Oriol Junqueras exercia de cap de l’oposició. Un fet tan inusual com estrafolari.

Aquest fet demostra una vegada més que és molt difícil establir relacions duradores amb els republicans. Es va demostrar en el primer govern Tripartit, quan abans d’acabar la legislatura van abandonar el govern que encapçalava el President Maragall i es va haver de substituir tots els càrrecs per gent del PSC. I tot perquè Maragall va impulsar un Estatut que els grinyolava, fins i tot havent-li donar suport al Parlament de Catalunya.

Durant aquesta legislatura, els republicans tampoc s’han volgut comprometre més del compte. És com aquella parella de nuvis que porten un bon grapar d’anys festejant, però que, un dels dos, no vol donar el pas definitiu, o sigui, casar-se. Relació, sí, però sense cap compromís.

Quan veus que l’únic interès que tenen els republicans és caminar plegats cap a una hipotètica independència, però a la vegada saben que anar de la ma de CiU els pot suposar més d’un contratemps, no acabes d’entendre la fixació que es pot arribar a tenir quan el que pretenen no està tan a l’abast com volen fer creure als seus militants i simpatitzants.

Crec que unes eleccions anticipades són més necessàries que mai. Més si cal, ara que sembla que hi ha municipis on CDC està fent campanya al marge de UDC. O el que és el mateix, després de quasi quaranta anys, la C i la U podrien caminar separades.  

I, si a sobre, els pactes entre CDC i ERC, no són sòlids i, la necessària confiança que hi hauria d’haver, no la hi ha, ja m’explicareu que fan perdent el temps ells i fent-nos perdre’l a nosaltres.

Des del meu record, mai s’havien fixat unes eleccions a tant llarg termini i això no pot ser bo per a ningú, perquè aquest fet produeix que els partits s’obliden dels ciutadans i només estiguin pendents d’engreixar les seves maquinaries electorals.        

ELS DE CASA I LA RESTA

Dissabte passat, un tuit enviat des del compte de Twitter oficial de CiU, va fer encendre les xarxes socials provocant un allau de tuits criticant les formes de la federació nacionalista.

El tuit en qüestió deia això: El repte que ara tenim al davant és que els de casa anem junts.   

A qui es referien amb els de casa?

Expressions com aquesta poden arribar a tenir connotacions racistes, tal com fan els de PxC quan diuen: Primer els de casa.

Hores més tard, quan aquest tuit ja havia estat contestar i retuitejat massivament, CiU va rectificar: que a casa anem junts.   

Sembla ser que es referia a tots els partits proconsulta, a saber, ells mateixos (CDC i UDC), ICV-EUA, les CUP i ERC.

Des de fa mesos sembla ser que ha Catalunya hi ha dos tipus (o més) de catalans: aquells que abracen la fe independentista sense posar objeccions i els que no ho fem.

Vull que quedi clar (si és que encara no ho teniu) que jo de la ma de l’hereu de Pujol no vaig en lloc. No aniria ni a prendre un cafè al bar del costat de casa.

Mas i els convergents volen seguir sent la casta dominant a Catalunya i usaran totes les estratègies al seu abast per a que així sigui.

Catalunya és la seva casa, tal com va expressar la Marta Ferrusola l’any 2003 quan el pacte Tripartit va assolir el govern de Catalunya: Ens han furtat la Generalitat –va dir- Com si la Generalitat fos d’ells i de ningú més. 

Ser nacionalista té aquestes coses. Sovint es creuen els únics veritables representants del fet nacional, com si algú ens hagués dit el que és bo i els que és dolent. Sí, també parlo pels d’ERC. Encara que moltes vegades, uns i els altres busquen complicitats amb grups d’immigrants i miren d’atreure’ls... Cap a ells? No, cap els seus interessos.

No fa gaires dies que recordava que l’any 95 vaig anar de número 2 a la llista d’Amposta d’ICV. Com els altres grups varem anar a gravat una falca publicitària. La nostra candidatura estava formada per molta gent vinguda d’altres pobles: Anselmo Cano de Sant Mateu, Francesca Valldepérez de Tortosa, jo mateix de la Galera... Fins i tot tinguérem que completar la llista amb gent d’Alcanar i la Sénia, ja que no trobàvem prou gent. A la falca d’ERC, a qui Marta Cid posava veu, en un moment donat deia més o menys això: Una llista formada per dones i homes d’Amposta. Posant un especial èmfasi quan deia dones i homes. O al menys això ens semblava.    

Una altra cosa que mai he entès és com un nou vingut pot, ràpidament, abraçar la fe nacionalista. De socialistes, comunistes i capitalistes n’hi ha per tot arreu. També nacionalistes, però cada país té els seus. Si un dia me’n anés a viure a França, mai em convertiria en nacionalista francès, segurament me’n aniria cap el partit socialista, ja que les idees entre els membres d’una mateixa ideologia no canvien tant entre dues nacions.

En canvi, aquí he vist gent que ràpidament s’han convertit com si més que una ideologia fos una religió. En podria donar exemples, però no ho faré.

Abans he dit que no ho entenia, però ho tinc molt clar: per interessos. A Amposta molts nouvinguts s’han fet de convergència perquè ha estat durant quasi 3 dècades el partit hegemònic i saben que si s’apropen, la possibilitat de trobar feina (per exemple) és molt més fàcil que si no ho fan o es decanten cap a un altre partit.    

          

NI EL 2 NI EL 22...

Cito textualment un titular del Periódico del passat dilluns: De Gispert assegura que Pujol anirà al Parlament la setmana del 22. I subtitula: La presidenta critica les presses per crear una comissió d’investigació.  

Si, ja sé, ja sé que primer es va dir que aniria el 22, però ara ja es parla de la setmana del 22, que no és el mateix. De fet la primera data va ser a principis de setembre...

També sé que la compareixença és voluntària i que si vol, Pujol (mira, quasi m’ha sortit un apariat) no té perquè anar.

Al Telenotícies migdia d’avui (com es nota que estic a casa, ja que normalment no el veig) han dit que el 26 o el 29 (dilluns)

Ja no és que Pujol hagi mentit tota la vida, tota la vida (repeteixo), sinó que ara està jugant amb els diputats i també amb la resta dels catalans, molts d’ells gent de bona voluntat, no com jo que mai em va agrada aquest personatge així com tants d’altres que el van envoltar.

Potser no serà obligatori acudir a donar a explicacions al Parlament. Total si va, dirà el que li donarà la gana i el que no, s’ho seguirà guardant. Però Pujol té el deure moral d’anar-hi. Va ser (fraudulentament) durant 23 anys el president de la Generalitat de Catalunya, el màxim representant institucional i, per tant, una persona que ha ocupat un càrrec així no pot de deixar de donar a explicacions sobre si es o no veritat tot el que ha anat sortint a la premsa durant aquest temps, tant d’ell com de tota la seva família.

Però com s’ha demostrat que Pujol ha estat sempre un frau (i no només fiscal), qui sap, primer, si al final acudirà i, segon, si explicarà la veritat o només es limitarà a dir quatre bajanades. Perquè no crec que digui allò d’ara no toca. La fet massa grossa per excusar-se en qualsevol cosa.

En quan a la Presidenta del Parlament, la Núria de Gispert, tot i no ser del seu partit, ha viscut a l’ombra de Pujol durant molts d’anys. Voleu que us digui una cosa? (bé, crec que ja la sabeu o al menys la intuïu) No em crec a tots aquells que diuen estar tristos i contrariats pel que va fer Pujol. El que estan és preocupats. Preocupats de què? Imagineu-vos per un moment que Pujol canti i no precisament la Traviata. Que digui que, efectivament, es cobraven comissions de les empreses constructores i que això servia per a finançar-se tant ell com el seu partit. Estaríeu o no preocupats vosaltres si estiguéssiu a la pell d’algun càrrec convergent.

El que voldrien fer els de CiU (CDC, però pel que sembla també UDC si ens atenem a les paraules de la de Gispert i del propi Duran) és el que acostuma a fer Mariano Rajoy. Deixar passar el temps, perquè sembla ser que al final tot s’acaba oblidant.

Tot i creure que una comissió d’investigació al Parlament no servirà per a gran cosa, crec que és necessària per a que, al menys, hi hagi gent que no pugui cagar dur (perdoneu-me l’expressió, però crec que així s’entén bé)

Seran molt més efectius els informes que puguin fer tant l’Agència Tributària, com la UDEF (Pujol es preguntava fa temps què era això) i les sentencies dels propis jutjats, encara que, de ben segur, sempre hi haurà qui les posi en dubte i digui que és per a fer mal a Catalunya.

I per cert, que tornin els diners dels que s’han apropiat il·lícitament, que d’això no se’n parla!