LES RELACIONS AFECTIVES DURANT LA PANDÈMIA

El passat 15 de desembre, la Carmeta, la meva mare, va fer 90 anys. Tot i que haguéssim volgut celebrar-ho com calia, un problema familiar ens va aconsellar ajornar-ho. Vam planejar passar el primer dia de Nadal a casa i per al segon vam encarregar el dinar a un restaurant. Uns dies abans de la festivitat ens van trucar de la residència d’avis on està internada des de fa gaire bé 4 anys per a donar-nos la notícia que una cuidadora que tenia un contacte estret amb ella havia donat positiu per COVID-19 i seguit les directrius del departament d’Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, havia d’estar confinada uns dies tot hi portar les 3 dosis de la vacuna, la qual cosa l’impedia que pogués sortir a passar el Nadal en companyia de la família. Uns dies després, un intern també va donar positiu i automàticament la residència va passar a tenir la qualificació de roja i ja no es van poder fer sortides ni rebre visites. Inexorablement el temps va anar passat i els casos van anar augmentant fins que, finalment, ma mare va donar positiu. On es va contagiar ma mare? La resposta es molt clara: a la residència, ja que no va tenir cap contacte amb ningú que no fos d’allí. Un de les preocupacions més grans durant la pandèmia han estat les relacions afectives que han tingut els nostres grans. Tot i l’estima que poden rebre de les cuidadores, no és el mateix que la que reben per part dels fills, néts i besnéts. Calia prendre tantes precaucions? Veient els resultats és evident que no, que les decisions del departament han estat desencertades. A ma mare li han estat fet PCR’s i altres proves constantment fins que ha donat positiu. Les que li van fer pels voltants de Nadal, Cap d’Any i els Reis van donar sempre negatiu... No obstant ha estat tot el temps confinada! A la Carmeta, com a totes les Carmetes, Maries, Ramons, Miquels i tants i tants d’altres, li han negat l’efecte de la seva família durant un temps que ja mai podran recuperar... Sobre tot per que a les persones grans de temps ja no els hi queda gaire...

LA FOTO DEL DIA 22-06-2021

Banyoles. Les cues per a vacunar-se del COVID-19 al Pavelló Firal.

LEGISLAR DES D’UN DESPATX

Durant el temps transcorregut des de que va començar aquesta pandèmia del COVID-19 hem pogut viure situacions dictades sovint de forma arbitrària des dels despatxos de les nostres autoritats polítiques. Res de nou... Vaig treballar a l’Administració de l’Estat durant quasi 32 anys i moltes vegades vaig denunciar precisament els criteris erronis que tenia (des del meu punt de vista) l’Administració a l’hora d’establir determinades normes. Us posaré només un exemple: el rendiment dels cítrics als mòduls de l’agricultura de l’IRPF, sempre era més baix al terme de Vinaròs que al d’Alcanar... Com si el riu Sènia, en aquest cas sí, fos una veritable frontera entre Catalunya i el País Valencià. Soc conscient que legislar de forma equànime per a tothom és pràcticament impossible, però a l’hora de fer-ho es podria tenir més en compte la veu de cada territori per a poder actuar d’acord amb les singularitats que els hi son pròpies. Amb tota seguretat, durant les restriccions dictades des del començament de la pandèmia, s’han visualitzat les enormes contradiccions existents entre els governs i els experts (o així s’ho creuen) a l’hora de gestionar la crisi sanitària. Però també és veritat que, malgrat les excepcions hagudes, no és el mateix viure a les grans concentracions humanes on el contacte físic és molt més freqüent que a les zones de baixa densitat de població. Els habitants d’una gran ciutat (Barcelona, València, Tarragona, Castelló...), sense sortir del seu terme municipal poden gaudir de tota mena de serveis (sempre i quan no estiguin tancats per les restriccions). En canvi, els pobles no son tant autosuficients (sobre tot els més menuts) i els seus habitants, sovint, han de sortir per a poder cobrir satisfactòriament les seves necessitats. Ja siguin bàsiques (salut, alimentació) o bé d’oci i lleure. Fa només uns dies, els propietaris d’una botiga tèxtil d’Amposta explicaven que com que els dissabtes no poden obrir, la gent dels pobles de les rodalies no podien anar a canviar aquells articles que havien adquirit durant la campanya de Nadal i Reis i que pel motiu que sigui no els hi havien acabat de complaure. Només han estat un parell d’exemples, però en hi ha molts més, com ara poder visitar familiars a les residències d’avis (durant els períodes permesos), etc. Per aquests motius estic d’acord amb aquells que demanen que a determinades zones de baixa intensitat demogràfica, els confinaments puguin ser comarcals (a Catalunya aquesta situació depèn de la incidència de la pandèmia) i fins i tot supracomarcals per a aquells pobles que siguin limítrofes entre dues comarques. Igual com s’ha fet a França que, dintre de les restriccions dictades per entrar al país, hi ha diferents excepcions com ara per als habitants d’aquells pobles transfronterers que es trobin prop del seu estat. Però intueixo que, tal com ens tenen acostumats, els nostres governants seguiran veien(i vivint) la seva pròpia realitat què, no és altra que la que veuen des de les finestres dels seus despatxos i així continuaran legislant sense assabentar-se’n de la realitat que hi ha més enllà d’on els arriba la vista.

UNA MENT MERAVELLOSA

Des del meu punt de vista, és un sense sentit establir que durant el toc de queda (perdó la restricció de mobilitat nocturna) es pugui treure a passejar el gos de les 4 a les 6 del matí. No sé de quina ment va sortir aquesta idea, però caldria qualifica-la com a ment meravellosa, ja que idees així no es tenen cada dia. De menut, al meu poble hauríem dit: Ha tingut una idea de ‘bombero’... Diuen que ho han fet per aquells que havent d’entrar a treballar al torn de les 6, els puguin treure a passejar abans. Perfecte... Només un dubte: I els que surten de treballar a les 22:00, hauran d’esperar fins les 4? Amb aquest petit exemple, queda demostrada una vegada més la incapacitat que tenen alguns mandataris d’aquest país a l’hora de prendre decisions davant de situacions excepcionalment greus com és la pandèmia del COVID-19. Des d’aquí proposo crear un premi a l’alçada dels més prestigiosos del país per a atorgar-li a la persona que hagi pensat en una millor solució per aturar els contagis per coronavirus. El que va pensar en treure a passejar els gossos de 4 a 6 n’és un ferm candidat al guardó.

COM PREDICAR AL DESERT

Per molt que ens adverteixin d’un perill real, els humans tenim la tendència de fer-ne cas omís. Tal com diu la dita: és com predicar al desert...  

Segur que durant aquesta pandèmia produïda pel COVID-19 heu pogut ser testimoni de molts de casos de gent imprudent que no han guardat la distància de seguretat o han anat pel carrer sense mascareta o portant-la mal posada.

Vaig a explicar-vos un cas real que he viscut recentment en primera persona.

Sovint vaig a comprar a una determinada botiga del barri. A la porta hi ha un cartell on hi diu que no estan permeses més de 3 persones al seu interior. Quan hi vaig, el primer que faig és mirar per a veure quants n’hi ha. Aquell dia concret només hi havia una clienta comprant. Per tant tenia llum verda per poder-hi entrar.

Vam posar només un segons quan una mare i una filla també van accedir al local. Ja en sobrava una...

Al cap de pocs instant hi va entrar un client i poc després una clienta sense mascareta que en adonar-se de que no en portava es va tapar la boca amb un sobre o alguna cosa semblant. Total 6 persona, el doble de les recomanades pel propietari.  

M’agradaria saber que és el que comenten a casa aquestes persones que no van tenir la més mínima precaució, tot i l’advertència (repeteixo) del cartell enganxat a la porta de l’establiment. Potser alguna d’aquestes persones parlarà d’imprudència... Però quan la cometen els altres.