EL VALENCIÀ AL CONGRÉS: OBLIT INTENCIONAT?

No sé amic lector si tu, com jo, també te’n vas adonar de que quan la Presidenta del Congrés dels Diputats la balear Francina Armengol va esmentar les llengües dels diferents territoris d’Espanya que permetria usar a la cambra baixa no va dir res del valencià. Ràpidament, els sectors més reaccionaris del País Valencià van posar el crit al cel i van reclamar que el valencià tingués el mateix ‘estatus oficial’ que la resta de parles territorials. Els mateixos sectors que no usen pràcticament mai el valencià. I a sobre son tan hipòcrites que la Vicepresidenta Segona de la Generalitat Valenciana Susana Camarero en una declaració institucional va dir que ‘les llengües s’estan utilitzant per a dividir i no per a unir...? Suposo que estava parlant d’ells mateixos de de l’ús polític que sé li dona al valencià a l’hora de diferenciar-lo del català. Francina Armengol que abans de ser Presidenta del Congrés de Diputats va ser durant 8 anys Presidenta del Govern de les Illes Balears (2015-2023) té molt clar que l’idioma que es parla a les Illes Balears és el català en la seva forma dialectal balear i, per tant, també deu tenir molt clar que l’idioma que es parla al País Valencià és el català en la forma dialectal valenciana. ¿Veritat que ningú discuteix si el castellà que es parla a l’Andalusia, a Extremadura, a Canàries o a qualsevol país d’Amèrica del Sud on és oficial aquesta parla és consideren idiomes diferents amb una gramàtica pròpia? Imagineu-vos per una moment que de sobte sortíssim els habitants de les Terres de l’Ebre i diguéssim que no parlem català, sinó ebrenc (o tortosí tal com s’havia anomenat antigament)... Quina reacció causaria? Precisament la riquesa d’un idioma està en la gran diversitat de variants dialectals que té. Les variants dialectals no només comporten l’ús de paraules pròpies i diferents de cada zona sinó també de l’entonació que sé li dona a la parla. La parla ebrenca, per exemple, està molt allunyada dels català de Pompeu Fabra que va ser qui va establir les normes del català modern o del català estàndard que s’empra als informatius de TV3 i, en canvi, molt més propera a la parla d’altres territoris com Lleida, les comarques del Nord de Castelló i fins i tot de la comarca aragonesa del Matarranya. Però a Catalunya ningú es qüestiona que les variants dialectals dels diferents territoris no siguin català si exceptuem l’aranès propi de la Vall d’Aran. Per què, llavors, un sector de la ciutadania valenciana sí? I dic un sector perquè la gent d’esquerres del País Valencià tenen molt clar que parlen català encara que el puguin anomenar valencià. Son precisament els votants dels partits de dretes aquells que segurament tant al seu entorn familiar com en la seva vida pública usen el castellà per que els consideren l’idioma comú de les Espanyes els únics que es qüestionen la unitat de la llengua. Des de la seva tomba Vicente González Lizondo es deu jactar-se en veure com els seus successors com a bons deixebles han continuat amb la labor d’allunyar-se de tot el que tingui que veure amb Catalunya i el català amb l’únic propòsit de confrontar territoris i ciutadans per a treure’n rèdit electoral.

SOBRE LES DIVISIONS ALS MAPES

Sovint els mapes que publiquen els diversos mitjans de comunicació no reflecteixen tota la realitat. Us posaré un exemple. El Periódico de Catalunya va publicar dijous passat dos mapes de Catalunya on es podia veure el risc d’incendis forestals per aquell mateix dia i per al següent. Curiosament (o al menys a mi m’ho sembla) és que les divisions de les diferents zones de risc estan fetes seguint els límits comarcals, es a dir, comarques com el Montsià i el Baix Ebre per exemple no tenien risc d’incendis per dijous i passava a ser moderat per divendres. Com a coneixedor que soc de les dues comarques no crec que el risc d’incendis sigui igual al Parc Natural del Delta de l’Ebre on l’arbrat és escàs i l’aigua abundant com al Parc Natural dels Ports on predomina la massa forestal o els camps d’oliveres del Pla de la Galera. Aquesta informació em dona peu a afirmar que, sovint, les divisions administratives no tenen res tenen a veure amb la realitat ja sigui quan hi ha avisos per emergències derivats de la climatologia o ja sigui per qüestions de la parla, les tradicions o la cultura. Quan vaig treballar a Vinaròs (finals de la dècada dels anys ’70 i principis dels ’80) li vaig sentir dir al desaparegut amic Toni Fabregat Miralles que el gran filòleg valencià Manuel Sanchís Guarner que en, en arribar a Vinaròs i fer l’estudi morfològic de la seva parla va constatar que es tractava d’una variant dialectal del català. ¿Quina diferència hi ha entre la parla de Vinaròs i la d’ Alcanar? Possiblement molt menys que la que hi ha entre la d’Alcanar i la de Tortosa. Tot i que es diu que les regions i les comarques son fruit d’una divisió per raons històriques, de vegades aquestes divisions s’han fet més de forma arbitrària que científica. Hi ha clars exemples com el de Sant Jaume d’Enveja que històricament havia format part de la comarca del Baix Ebre perquè pertanyia al municipi de Tortosa i que en obtenir la independència va demanar incorporar-se a la del Montià ja que es troba a la part dreta de l’Ebre. O els municipis de Torà i Biosca que pertanyen a la comarca lleidatana de la Segarra i que porten anys demanant incorporar-se al Solsonès. De fet a Catalunya s’han creat comarques noves amb pobles que no es sentien identificats amb la comarca que se’ls hi va assignar. Son els casos del Pla de l’Estany amb Banyoles com a capital i el Moianès que té per capital Moià. ¿Què hauria passat si la frontera que separa les regions històriques de Catalunya i el País Valencià en lloc d’establir-se al riu Sènia s’hagués posat, posem per cas, al barranc d’Aiguadoliva? O a l’Ebre... Sigui on sigui la frontera administrativa els veïns d’ambdós costats del riu Sénia sabem bé que el riu no és frontera tal com diu al petit cartell que hi ha al pont de les Cases del Riu de Rossell: ‘Un pont d’unió entre dos pobles i una mateixa cultura’. Vull pensar que l’apel•latiu ‘pobles’ va més enllà de la Sénia i Rossell i es refereix a la gent dels pobles valencians i catalans que viuen prop del riu Sénia.