Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CDC. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CDC. Mostrar tots els missatges

dimecres, 4 de setembre del 2024

FOC ENCREUAT A AMPOSTA


 

Pel que s'ha vist en aquests darrers dies, els dos principals partits d'Amposta si ens atenim a la representació que tenen al Ple de l'Ajuntament, és a dir, ERC i Junts per Amposta (JxA), han iniciat una mena de 'foc encreuat' que si dura fins a les eleccions de 2027 els que ens ho mirem de fora podem passar-nos-ho molt bé.


Tot va començar amb l'anunci per part de l'Ajuntament de la compra de l'antiga seu que Convergència Democràtic de Catalunya tenia al carrer Góngora per 12.000 € i que va ser embargat per ordre judicial per garantir les responsabilitats civils del partit de Pujol en el cas de l'espoli del Palau de la Música.


Aquesta informació per si sola no tindria més rellevància si no fos per les declaracions del mateix alcalde d'Amposta Adam Tomàs en anunciar a la xarxa X la compra i cito textualment: L'últim actiu del procediment concursal, embargat 
tb pel cas Palau. És una manera de retornar, a un preu baix, part de l'espoli de CiU a la ciutadania.


La segona part de les paraules que acabo de reproduir no van agradar gens ni mica a 
JxA la qual cosa no acabo d'entendre, per què si diuen que no tenen res a veure amb l'antiga Convergència, ¿per què els molesta que diguin això? Quan algú diu que vol fer creu i ratlla amb el passat ho ha de fer sense pal·liatius fent un gir radical en la manera d'actuar, no només dir-ho amb 'la boca petita'.


La resposta de 
JxC no va trigar ni 24 hores. Com he fet anteriorment amb les paraules d'Adam Tomàs, també ara vull reproduir literalment la seva resposta: "probablement l'adquisició d'aquest immoble suposarà una despesa de més del doble de l'anunciat per l'alcalde (el republicà Adam Tomàs), ja que a l'import de compra s'han d'afegir els diversos impostos que s'han de pagar (ITP, Notaria, Registre...). També s'hauran d'assumir les despeses de comunitat pendents i les obres necessàries per fer-lo complir amb la legalitat urbanística vigent. A més, es deixaran d'ingressar uns 1.000 euros anuals entre IBI i taxes d'escombraries, a més de renunciar a cobrar l'IBI endarrerit dels darrers anys". També es qüestiona la seva utilitat, ja que pel seu emplaçament no el veuen idoni perquè s'hi pugui ubicar cap dependència municipal.


Em sorprèn la diligència de 
JxA a l'hora de respondre. Sembla que tinguessin la resposta preparada des de feia dies esperant el moment de l'anunci. Tot i que també pot ser que algú es passés tota la nit remenant papers i fent càlculs per a fer aquestes apreciacions, segons sembla, tan exactes i precises...


Personalment, no sé si és el lloc és o no ideal per a ubicar-hi dependències municipals, però el que és evident és que l'Ajuntament (i, per tant, la ciutadania d'Amposta) des de l'època de CiU al govern té serveis en locals de lloguer pels que es paguen elevades quantitats de diners; a saber: el Centre de rehabilitació al carrer Amèrica (tot i que depengui de l'Hospital Comarcal, aquest és gestionat per una empresa municipal) o les dependències de la policia local al carrer Barcelona.


Per acabar només em queda felicitar 
JxA pel seu canvi d'actitud respecte a els problemes quotidians que afecten la ciutadania. Al passat no els importava gens ni mica la seguretat ciutadana, la neteja urbana o el manteniment dels espais públics. Si a tot el mencionat s'inclogués el caos i la permissibilitat a l'hora de circular per la ciutat ja quasi que ho tindríem...


Foto: Diari de Tarragona. 


dimecres, 8 de gener del 2020

A QUÈ JUGA JUNTS PER CATALUNYA?

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Reconec públicament que el primer en tenir dubtes soc jo mateix. De fet porto 10 anys votant ara uns, ara altres, sense tenir clar si finalment l’opció triada ha estat la més encertada...
Però de vegades, posicionar-te és tan fàcil com mirar a qui tens a l’altre costat. Si al davant tinc a l’extrema dreta, potser a contracor, però votaré a cregui que millor els pugui aturar en cada cas. Sé que no soc l’únic en fer-ho, però entenc que tothom no pensi igual. Ho respecto, però no ho comparteixo...
A què juga Junts per Catalunya? Per a molts la resposta pot ser molt fàcil: Estan en una altra lliga... Ara mateix l’única cosa que els importa és la independència i els és completament igual que a Madrid governin les dretes que les esquerres... Mentida! No és igual uns que els altres... Per molt que ens reiteren que és així.
Si fossin tan independentistes com afirmen ser, no se presentarien a unes eleccions generals al Regne d’Espanya, haurien declarat la independència de Catalunya atenent-se a les conseqüències i haurien arriat la bandera espanyola del Palau de la Generalitat permanentment i no només durant 17 minuts tal com ho van fer el dia que la JEC va fer pública la inhabilitació de Torra.
Històricament, Convergència sempre ha estat més còmoda al costat del PP que no del PSOE i, tot i que Pujol va donar suport al PSOE quan va perdre la majoria absoluta, també va fer caure González votant-li en contra els pressupostos per a, acte seguit, donar suport tant a la investidura d’Aznar com al seu primer govern. En aquell temps el PP anava de ser un partit de centre-dreta.
Però ara ja fa anys que s’ha tret la careta i representa a la dreta més carca i reaccionària de l’Europa occidental. Sé la va treure precisament quan Aznar va guanyar les segones eleccions per majoria absoluta i com que CiU ja no els hi feia falta, els hi van donar una puntada de peu en tot el cul...    
A ningú sé li ha d’oblidar que Convergència sempre va representat la burgesia catalana i que, durant anys, els catalans de bé (o sigui els de dretes) els van votar a les autonòmiques, mentre que a les generals votaven el PP. La majoria d’aquest son els que darrerament els han deixat de votar degut al seu viratge cap a l’independentisme.
El que no puc comprendre és que davant del dilema de permetre un govern d’esquerres (amb tots els matisos que vulgueu) o bloquejar la investidura per a que hagi una nova repetició d’eleccions, es decantin cap a la segona opció fent costat als partits de la dreta.  
Una dreta que, recordem-ho, demana constantment la suspensió de l’autonomia i la presó immediata per a Torra i per a Puigdemont una vegada sigui lliurat a les autoritats espanyoles. Incomprensible!
Si comparem l’actitud de Junts per Catalunya amb els partits polítics bascos, la formació catalana queda ben retratada. Al País Basc, segurament si un partit se pot comparar amb Convergència és el PNB. El PNB va  votar a favor de la investidura de Sánchez... Per sentit d’estat, però també per a parar els peus a la dreta.
I a l’hora de parlar de partits independentistes, pocs es poden comparar amb EH Bildu, el partit d’un tal Arnaldo Otegui... Sabeu què va decidir el dia abans de la segona votació? Que si a l’hora de votar hi havia alguna absència del bloc del sí, votaran a favor de Sánchez. I no m’estranya després de veure com la dreta increpava dissabte a la seva diputada Maite Aizpurua.
No serà que tots li han vist les orelles al llop menys Junts per Catalunya? No, no crec que sigui això. El que passa és que Junts per Catalunya des de fa temps està immersa en un procés de redefinició ideològica i sovint dona l’aparença d’una formació bicèfala quan no fins i tot tricèfala (i vigilada des de l’exterior per l’ANC) on els que tenen més pes dintre del partit acaben imposant les seves tesis en benefici propi.  

dimecres, 5 de juny del 2019

DE L’INFINIT AL ZERO


Joan Maria Roig i Grau va aconseguir l’any 1999 una aclaparadora victòria a les municipals d’Amposta. La seva candidatura aconseguia 11 regidors dels 17 possibles. Els altres 6 se’ls van repartir el PSC (amb membres d’ICV a la candidatura), 4 i EA-ERC, 2.
CiU va aconseguir la primera majoria absoluta l’any 1991, el segon cop que se presentava Roig que ja era alcalde des de 1987. Les eleccions de 1995 i 2003 també les va guanyar per majoria absoluta, tot i aquestes darreres, en plena lluita per a aconseguir la derogació del transvasament de l’Ebre, la suma de vots obtinguts per l’oposició sumaven més que els que havien votat a CiU(4.383 per 4.367), però mantenia la majoria absoluta amb 9 regidors, 4 el PSC i 4 EA-ERC.
A les eleccions de 2007 Roig, després de 20 anys d’alcalde, va donar pas a Manel Ferré que va aconseguir una victòria aclaparadora i va assolir una nova majoria absoluta amb pràcticament els mateixos vots que el seu predecessor. El repartiment de regidors va ser igual a la legislatura anterior (CiU, 9, PSC, 4 i EA-ERC, 4)
Però Ferré encara assoliria una nova majoria absoluta a les eleccions de 2011, tot i que va perdre més de 350 vots... Aquestes eleccions van comportar un canvi important en la composició del ple, ja que l’Ajuntament d’Amposta al superar la ciutat la xifra de 20.000 habitants va passar a tenir 21 regidors (anteriorment ne tenia 17). El repartiment de regidors va ser el següent: CiU, 11, EA-ERC, 6, PSC, 3 i PxC, 1.
Les eleccions de 2015 van marca un punt d’inflexió de la política Ampostina. Poc abans de les eleccions municipals Manel Ferré va quedar esquitxat per alguns casos de corrupció que encara se troben als tribunals com ara el de la duplicitat de dietes que cobrava en els seus desplaçaments i les ramificacions dels cas Innova de Reus que va afectar a l’Hospital Comarcal d’Amposta que presidia el propi Ferré.
Aquest deteriorament de la política ampostina va comportar que Adam Tomàs (EA-ERC) guanyés les eleccions amb majoria absoluta (11 regidors) i que CiU en perdés 4 i més de 1.200 vots. La qual cosa li va suposar obtenir només 7 regidors. Dels 4.897 que havia assolit l’any 1999 passava a tenir-ne 2.738.
Durant la legislatura, Rosita Pertegaz (UDC) va abandonar el grup de CiU deixant-lo amb només 6 regidors, mentre ella se convertia en regidora no adscrita.
Les previsions per a les passades eleccions del 28 de maig, tot i que auguraven un descens de vots i regidors a Junts per Amposta (nova denominació de CDC) ningú podia pensar que acabés amb 753 vots (quasi bé ne va perdre 2.000 de cop) i només un regidor: Manel Masià, que era qui encapçalava la llista en substitució de Manel Ferré que l’any 2015 abandonava definitivament la seva carrera política després de 28 anys a l’Ajuntament, els últims 8 com alcalde.  
En conclusió, amb només 8 anys, el PDeCAT (o CDC o Junts per Amposta o com els vulgueu anomenar), van passar de tenir 11 regidors i majoria absoluta a l’Ajuntament d’Amposta a tenir-ne només 1 i convertir-se en la força política menys votada de les que van treure representació a les passades municipals. 


PER A SABER MÉS: 

https://www.idescat.cat/pub/?geo=mun%3A430141&id=elem&n=392 

https://www.naciodigital.cat/municipals2019/municipi/43014/amposta 

http://www.elpuntavui.cat/canals/politica/eleccions-municipals-2015/resultats/998/509-catalunya/43-tarragona/9022-montsia/43014-amposta.html 

https://www.diaridetarragona.com/ebre/Escorcoll-a-lAjuntament-dAmposta-i-lHospital-Comarcal-pel-Cas-Innova-20150428-0060.html

dimarts, 14 de maig del 2019

LA NOVA CiU

CiU va ser la federació de partits formada per CDC i UDC. Quan CDC se va convertir en un partit independentista, UDC la va trencar. 
De la UDC en queda ben poc... Quasi bé res: Units per Avançar i Demòcrates de Catalunya.
CDC va reconvertir-se en el PDeCAT, tot i que segons les eleccions ha anat tenint diversos noms: Junts pel Sí (amb ERC), Junts per Catalunya, etc. 
A Amposta, la regidora d'UDC Rosita Pertegaz va trencar amb CDC durant la passada legislatura i ara se presenta com a cap de llista de Demòcrates per Catalunya (irreconeixible als cartells), mentre que Junts per Catalunya té per candidat a Manel Masià (Junts per Amposta)
Però una cosa m'ha cridat l'atenció: totes dues formacions comparteixen lema: UNA NOVA MIRADA. 
Algú dubta que si és necessari governaran junts?  


dijous, 9 de maig del 2019

EL PDECAT I EL VELL SECTARISME


Sempre que sé li retreu el seu passat, el PDeCAT s’esforça en dir que són un partit renovat que res tenen a veure amb la vella Convergència del 3% i el pujolisme. Un repte difícil de portar a la pràctica... No obstant hi ha coses que no canvien, com per exemple el seu sectarisme.  
Un cas prou explícit va passar només fa uns dies a la Galera. Com sabeu, en dates recents s’ha celebrat la XXVIa edició de la Fira de la Terrissa. Si us llegiu el programa d’actes veureu que diu que dijous dia 2, durant el matí, se feia la corresponent inauguració. No s’esmentava en cap cas qui seria l’inaugurador...
Sabeu qui va ser? El MH Artur Mas i Gabarro, expresident de la Generalitat. I es clar, un se pregunta que pinta una persona com ell, retirada de la política, en un acte com aquest...  
És evident que l’Ajuntament de la Galera (governant pel PDeCAT)i l’Associació Galerenca el Cadub (la comissió organitzadora està integrada per membres de totes dues entitats) poden convidar a qui vulguin (faltaria més!), però ells també hauran de ser comprensius amb mi i accepta que els critiqui. Com si no hi hagés gent a qui portar per a fer un acte tan protocol·lari com és la inauguració de la fira!
Sempre recordaré l’abordatge que Mas va fer a la comitiva formada pels regidors de l’Ajuntament d’Amposta, pubilles, la banda de música de la Lira Ampostina, i gent diversa quan se dirigia a inaugurar l’edició de Fira Amposta de l’any 2008.
Eren temps del govern Tripartit i CiU estava a l’oposició. Per tant no tenien massa càrrecs institucionals a qui oferir-los l’honor d’inaugurar la fira, un dels esdeveniments més importants de la nostra ciutat. Per això li ho van oferir a Josep González, president de PIMEC (Petita i Mitjana Empresa de Catalunya), vinculada a Convergència. Però ves per on, després de l’abordatge Mas va ocupar la primera fila de la comitiva juntament amb l’alcalde Manel Ferré i l’exalcalde i senador Joan Maria Roig. No cal ni dir-ho que Mas va tenir molt més protagonisme que Josep González.    
Aquest any, Quim Torra (PDeCAT) ha concedit a Josep González la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Cal suposar que pels serveis prestats al partit... (Perdó. Volia dir al país)


PER SI VOLEU LLEGIR MÉS: 

https://laviaaugusta.blogspot.com/2008/12/fira-amposta.html

dimecres, 1 d’agost del 2018

ABIENTESTATO

Seu del PDeCAT a Amposta. 

Convergència Democràtica de Catalunya potser no va arribar a fer testament polític. I segurament va ser així perquè els mateixos que sortien de la formació fundada entre d’altres per Jordi Pujol s’integraven al Partit Demòcrata Europeu Català. Així de senzill... A la pràctica només va ser un canvi de nom i, en teoria, un canvi de voluntats, de deixar enrere la corrupció en la que se va veure immersa la seva matriu.
El passat divendres, un jutge de l’Audiència Nacional va imputar el PDeCAT en la causa del 3% perquè creu que són els successors de CDC i van canviar de nom per eludir a la Justícia. Els acusen de suborn i blanqueig al llarg d’11 anys. Des del PDeCAT ràpidament  van posar el crit al cel per la mesura.
El PDeCAT amaga en públic el que admet en privat. Per molts tripijocs que facin és evident que, con diria el refrany, són els mateixos gossos amb diferents collars. Ho he dit centenars de vegades: Convergència abans i ara el PDeCAT són partits pensat per a governar Catalunya i fets per acumular poder.
Un clar exemple és el que està passant a TV3. Pels pactes amb ERC, el control del mitjà hauria de passar de mans del Partit Demòcrata als republicans, però no. El PDeCAT se resisteix en cedir TV3 perquè sap que el control dels mitjans significa en gran mesura el control de la política. Per cert, parlant de TV3, avui el Periódico de Catalunya publica un bon article del crític televisiu Ferran Monegal que us convido a llegir.
CDC hauria actuat de la mateixa manera. I és que el que el que se porta als gens polítics s’acaba heretat. Tant el bo com el dolent...
Són uns avars de poder i farien tot el que estigui al seu abast per a conquerir-ne més. El preu que les hi pugui costar és insignificant si se compara amb els beneficis que s’obtindran després.  
És evident que l’època de les vaques magres va passar fa temps, però si alguna cosa se’ls hi ha de reconèixer és la seva capacitat de lluita per aconseguir tots aquells objectius que estiguin al seu abast. 


ARTICLE DE FERRAN MONEGAL:




MÉS INFORMACIÓ: 

dimecres, 18 de juliol del 2018

ENS VOLEN ENSORDIR!

Seu actual del PDeCAT a Amposta. 
Tan cridar, tan cridar... Al finals ens ensordiran!
Segons Puigdemont el PDeCat és un partit caduc... Caduc? Si com aquell que diu té quatre dies. De fet se va constituir ara fa dos anys (precisament els va dimarts de la passada setmana)
Des d’ençà al PDeCAT ha concorregut a les eleccions amb diferents noms, segons d’on bufava el vent... Si resulta que ERC s’avenia a anar plegats: Junts pel Sí... Que ERC no hi vol anar: Junts per Catalunya... Que venen unes generals i cal camuflar-ne el nom: Democràcia i Llibertat.
El darrer invent de Puigdemont i el seus és Crida Nacional per la República que tot i que en principi és un moviment, no deixa de ser l’evolució 3.0 del PDeCAT. O sigui: més del mateix!
Hi ha una dita que diu: Te conozco bacalao aunque vayas disfrazao...  Vagin de nacionalistes pràctics (ja sabeu, els del peix al cove), vagin de regeneradors de la política (de la seva política), vagin d’independentistes novells o d’independentistes experimentats, la realitat és que sempre seran els fills de Convergència.
I ja no parlaré de la convergència del 3% (que també ho podria fer), sinó de la Convergència que se creia ama i senyora de Catalunya. D’aquella que després del pacte del Tinell va dir que sé l’havien furtat... Vam ser molts els ciutadans que vam haver de patir les decisions sovint arbitràries de Pujol, Mas i companyia...
Tot i que Elsa Artadi s’ha afanyat en desvincular el Govern del moviment que promou Puigdemont, a ningú sé li escapa que és per no foragitar els membres d’ERC que formen part del mateix.
Avui llegia que l'opa (així l'anomenaven) de Puigdemont al PDeCAT pot fracturar el partit en dos. 
Se diu que no per més cridar s’ha de tenir la raó. Als antics convergents els hi pot arribar a passar el mateix. Per molt que canviïn de nom, per molt que vulguin passar pàgina, mai podran negar els seus orígens. Renegar potser sí, tal com alguns ho van fer amb papa Pujol, però la majoria d’aquests només ho van fer amb la boca menuda, mirant de que ningú se’n assabentés gaire...
Durant aquests darrers anys sí que ha canviat alguna cosa. Abans tenien grans seus, pagades al comptat o en molt poc temps, a diferència d’altres partits que no tenien seu o que l’havien d’anar pagant poc a poc dels ingressos dels seus càrrecs (sé de que parlo) Però la justícia els hi va embargar 15 seus, entre les que hi ha la seu central de Barcelona i les que tenia a les Terres de l’Ebre: Tortosa, Amposta i Móra d’Ebre.
N’hi ha que ho tenim molt clar. Per molt que canviïn de nom, per a nosaltres sempre seran convergents. Mal que els pesi...

divendres, 9 de febrer del 2018

A TORTOSA SE’N VA UN AMIC...

Ferran Bel acaba el discurs de comiat com alcalde després de quasi 11 anys al front de l’Ajuntament de Tortosa. En aquell moment els altres 20 regidors que composen el ple municipal i el públic assistent que no s’han volgut perdre un acte tan emotiu com aquest, se posen dempeus i com una sola veu comencen a cantar:

Algo se muere en el alma cuando un amigo se va, cuando un amigo se va algo se muere en el alma... Y va dejando una huella que no se puede borrar... No te vayas todavía no te vayas por favor, no te vayas todavía que hasta la guitarra mía llora cuando dice adiós... Y un pañuelo de silencio a la hora de partir...  

Bé, potser no ha estat exactament així... El que passa que després d’escoltar les seves paraules l’altre dia a la SER vaig pensar que passaria una cosa com aquesta. Segons Ferran Bel se’n va content, haver fet molta feina i donant gràcies a l’oposició pel fàcil que li havien posat...
Perplex. Atònit. Sense paraules... Així és com me vaig quedar! Què l’oposició li ha posat fàcil? Aquest argument és propi d’aquell cacic quan se’n va menyspreant els seus rivals polítics als quals ha tractar sovint de forma paternalista. Sé de que estic parlant perquè jo també he viscut situacions semblants.
Vaig conèixer Ferran Bel abans de que fos alcalde de Tortosa. Fins i tot abans de que fos President del Consell Comarcal del Baix Ebre, el seu trampolí polític per accedir a l’alcaldia i derrocar Joan Sabaté. I no era fàcil fer-ho ja que el 2007 els socialistes encara mantenien pràcticament intacta la seva hegemonia política. Aquell mateix anys Montilla (PSC) seria escollit President de la Generalitat i l’any següent el PSOE tornaria a guanyar les eleccions generals.
I com va ser possible? Tot i guanyar en regidors, Ferran Bel no va aconseguir majoria absoluta. Tot depenia d’ERC i l’agrupació local de la capital del Baix Ebre ho van tenir clar: donarien suport a aquells que només uns anys abans volien mercadejar amb l’aigua de l’Ebre.
A partir d’aquí Ferran Bel se va anar engreixant (políticament parlant, es clar) i a les pròximes eleccions, les del 2011, va guanyar no per majoria absoluta, sinó absolutíssima. Allò li va permetre regnar sense haver de comptar amb ERC a qui els hi va donar una puntada de peu al cul. Ja no li feien cap falta!
Finalment van arribar les eleccions del 2015 i s’hi van presentar noves llistes. La deriva socialista va portar que alguns dels seus militants, així com d’altres partits, s’agrupessin en Movem Tortosa. Ferran Bel (a qui molts de tortosins, finalment, ja van veure de quin peu coixejava) va perdre la majoria absoluta, una cosa que només uns anys abans ni es contemplava per una gran part de les tortosines i tortosins. L’Ajuntament de Tortosa podia conformar una nova majoria si s’arribava a un acord entre Movem Tortosa, el PSC i ERC. Però oh sorpresa! ERC, tot i que sé li va oferir l’alcaldia a Josep Monclús, el seu cap de cartell, en un fet insòlit i amb pocs precedents (jo no ne recordo cap) ho va refusar i li va tornar a donar l’alcaldia a Ferran Bel. Segurament els analistes ho veuran com una reafirmació de la nova majoria que governava Catalunya (CDC i ERC –és l’explicació més lògica), però l’actitud de Monclús de refusar l’alcaldia, des del meu punt de vista, va ser un acte de servilisme i covardia cap a una persona que havia anat guanyant pes polític dintre i fora del seu partit.

Adéu-siau Sr. Ferran Bel!

Benvinguda Sra. Soraya Roigé! 

dimarts, 16 de gener del 2018

EL FILL QUE NO RECONEIX ELS SEUS PROGENITORS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 
Avui començaré amb una mica d’humor.

El president Aznar, en visita oficial a Anglaterra, és convidat per la Reina Isabel II a prendre un te. Durant la trobada li pregunta com és la seva filosofia de lideratge i ella contesta que és envoltar-se de persones intel·ligents. Llavors Aznar li pregunta com sap si són intel·ligents o no.
- Ho entenc, fent la pregunta adequada - contesta la Reina - deixeu-les ho demostri. La Reina crida a Tony Blair i li diu:
- Senyor Primer Ministre, li prego que contesti a la següent pregunta: La seva mare té un fill, el seu pare té un fill i aquest nen no és ni el seu germà ni la seva germana. Qui és?
Tony Blair contesta: - Òbviament, sóc jo !.
- Correcte! Gràcies sir - diu la Reina.
La Reina penja.
- Ho ha entès Mr. Aznar?
- És clar. Moltíssimes gràcies. Sens dubte faré el mateix!
De tornada a la Moncloa decideix fer la prova amb el ministre de l'Interior. Li demana que vagi a veure-li per una qüestió urgent i li pregunta:
- A veure, Mariano, si em pots contestar aquesta pregunta.
- És clar, senyor President! Què voleu saber?
- La teva mare té un fill, el teu pare també i aquest nen no és ni el teu germà ni la teva germana. Qui és?
Rajoy, una mica en dificultat contesta que li agradaria pensar-ho bé per donar una resposta apropiada. En sortir de la Moncloa, en el pànic total, organitza una reunió amb tots els altres ministres del govern per analitzar la pregunta.
Després de diverses hores, sense poder trobar la resposta correcta se'ls ocorre trucar a Piqué que estava de viatge.
- Escolta Pep, un pregunteta fàcil.
- Digues-me
- La teva mare té un fill, el teu pare té un fill i aquest nen no és ni el teu germà ni la teva germana. Qui és? Piqué contesta seguida:
- Doncs, sóc jo, és clar!
Tranquil·litzat, Rajoy truca al President Aznar i li diu:
- President, ja ho sé! És Piqué!
I Aznar indignat li respon:
- No, Idiota! És Tony Blair!

Voleu saber el per què us he explicat aquest acudit? Perquè m’ha recordat el paper que està fent el PDeCAT respecte al partit matriu, es a dir Convergència Democràtica de Catalunya.
Els postconvergents diuen haver liquidat l’antiga Convergència i que el nou partit no té res que veure i que, per tant, repudien la corrupció... I ja està? És tot el que tenen que dir?
Ja sabeu que per les xarxes socials hi solen circular moltes coses. Una part important del que circula o és mentida o és de dubtosa procedència i, per tant, sé li ha de fer poc cas. Ahir via missatgeria mòbil me va arribar que en l’actualitat només sobreviu un parlamentari de l’època en que Pasqual Maragall va destapar el cas 3% (que per cert, no és el 3, sinó el 4%) i aquest parlamentari és Ramon Espadaler que està al Parlament Europeu i que ara és del PSC. Res del que deia el post és veritat: ni ha estat mai diputat al Parlament Europeu ni pertany al PSC, ja que milita a Units per Avançar, un partit format per antics militants d’Unió Democràtica de Catalunya i que va anar en coalició amb el PSC a les passades eleccions al Parlament.
Fixeu-vos en aquestes dades que us donaré:
Josep Rull: Sé va afiliar a la Joventut Nacionalista de Catalunya (els joves de CDC) en 1986 i en 1989 va començar a militar a Convergència ocupant diversos càrrecs de responsabilitat.
Jordi Turull: Ingressa a les JNC en 1986 i a CDC 1987 i també va ocupar diversos càrrecs.
Neus Munté: Tot i que va treballar a la UGT de Catalunya, va afiliar-se a CDC l’any 1996 i entre 1998 i el 2000 va ser  secretari general adjunta de JNC.
Carles Puigdemont: va ser un dels fundadors de la JNC a les comarques gironines i a partir de 1983 va començar a militar a CDC.
I així podríem continuar...
Com podeu veure molts dels que formen l’actual PDeCAT ja militaven i ostentaven càrrecs dintre de CDC durant l’època de Pujol que, segons sembla és quan s’exigia l’impost revolucionari a les empreses a canvi d’adjudicar-los contractes. Per més que ho justifiqui Mas, el cer és que tots sé van alletar de la mateixa mamella.

Però si tot això no us acaba de convèncer, avui mateix el Periódico a tret a la llum un document que demostra que CDC (i el PDeCAT) són el pare i la mare de la llista Junts per Catalunya. 

dimecres, 10 de gener del 2018

MAS SE’N VA, EL SEU LLEGAT SÉ QUEDA

La manifestació de la Diada de 2012. 
Ahir Mas va tornar a anunciar un altre pas al costat. El segon en dos anys. Evidentment qui fa passos al costat i no enrere, no acaba de marxar. Mas, com Pujol al seu dia o com d’altres líders convergents locals no acaben de marxar mai. Quina pena per a la política!
De fet la vida política de Mas ha estat una pena continua. Ungit per Pujol (hi ha qui critica que Joan Carles I fos posat a dit per Franco) i hereu seu en quasi tots els sentits, Mas ha estat un polític amb una ambició extrema. Diria més: fregava la paranoia. Però tampoc cabia esperar menys de la seva conducta ja que feia el que sempre havia mamat dintre del seu partit.
Li va costar esforços però al final va aconseguir el seu propòsit: ser elegit president de la Generalitat. Pujol l’havia criat per això en vista que el seu únic fill que s’havia dedicat a la política (l’Oriol) encara estava una mica verd per a poder assignar-li aquest paper.
Per aconseguir ser investit no va dubtar gens ni mica pactar amb el PPC de l’Alicia Sánchez-Camacho, la representat a Catalunya del partit que va multiplicar les retallades en drets i llibertats que va iniciar Zapatero. De fet, el PP i CiU eren com a dues gotes d’aigua en temes econòmics i laborals.
A Mas no li va tremolar el pols a l’hora d’aplicar les polítiques de retallades que li aconsellaven fer des de Madrid. Tal com va fer el PP, CiU a Catalunya també va retallar pel costat més social sense pensar en el mils de milers de ciutadans més necessitats. I el pitjor de tot és que encara s’està arrastrant en gran part les conseqüències d’aquelles retallades bàrbares.   
El pacte amb el PP no li anava gens malament a Mas i de fet hauria continuat de o haver segut per la Diada de 2012. L’11 de setembre de 2012 marca un abans i un després per a Mas i per a Catalunya en general. Va ser la data de la transfiguració de Mas. Va ser quan se’n va adonar que si l’independentisme omplia els carrers de Barcelona i ell se feia independentista, tenia assegurada la presidència de la Generalitat (o ves a saber si la d’una Catalunya independent) durant lustres.
Gran part del seu partit va virar cap a l’independentisme seguint el seu líder. Aquell fet li va suposar trencar amb el PPC, però guanyava un soci molt més solvent: ERC. Tan gran va ser la deriva que va incomodar a l’altre partit de la coalició fins al punt de trencar relacions. UDC sempre m’havia semblat un paràsit que havia sobreviscut gràcies a CDC. Però segurament a tots dos partits els hi anava bé aquest tipus de relació.
Tan desmesurades van ser les retallades que va aplicar Mas a Catalunya que quan amb la suma de CDC i ERC no n’hi havia prou per a tornar-lo a col·locar al capdamunt de la Generalitat i necessitaven els vots de les CUP, aquesta formació (o suma de formacions) va demanar el seu cap a canvi del seu suport a la investidura. Va ser el primer pas al costat.
Però Mas va continuar com a líder espiritual del seu partit reconvertir després en PDeCAT en un intent de tapar les seves vergonyes fruit d’anys de corrupció a tots els nivells. Però finalment tots els seus esforços per a salvar-se han resultat inútils. D’aquí que ahir anunciés el segon pas al costat d’avant l’allau de vistes judicials que li estan a punt de caure.
Durant una estona vaig seguir la seva roda de premsa per TV3. Una vegada va acabar la seva intervenció, els periodistes assistents li van poder fer preguntes. Un dels periodistes n’hi va fer dues. La primera d’elles va ser si era casualitat o no que prengués la decisió d’apartar-se de la primera línia política pocs dies abans de que es conegués la sentència sobre el cas Palau. Mas va demanar permís al periodista per invertir el torn de les respostes i així la del cas Palau la contestaria en segon lloc. Després de respondre la primera i quan anava a començar la segona, TV3 va tallar l’emissió. És que no consideraven transcendent la resposta que anava a donar? O hi va haver censura per part de la televisió pública catalana?

Tal com me va dir una persona anit: Bon vent!     

dilluns, 25 de desembre del 2017

EL PSC JA NO GUANYA AL MAS DE BARBERANS

Un acudit de Ferreres de l'any 2014.
Fins fa una mica més de dos anys, a Mas de Barberans havien guanyat sempre els socialistes. Era igual que les eleccions fossin municipals, generals, autonòmiques, europees o de la cooperativa del poble. A les municipals per exemple, la candidatura del PSC sempre ha guanyat per majoria absoluta i això ha fet que des del restabliment de la democràcia tots els alcaldes fossin socialistes: primer l’amic Norberto Acisclo, posteriorment el també amic Paco Subirats i, finalment un altre amic i a més company de treball durant un bon grapat d’anys Josep Lleixà.
Però res dura sempre i aquesta ratxa socialista es va trencar el 27-S de 2015. Llavors vaig pensar que en presentar-se en coalició CDC i ERC (Junts pel Sí), a part d’independents i si a sobre tenim en compte les especials condicions d’aquelles eleccions, vaig trobar fins i tot lògic que el PSC perdé aquelles eleccions.
Però és que el passat 21-D va tornar a perdre i aquesta vegada els hereus de Convergència i Esquerra sé van presentar per separat. A Mas de Barberans el passat dijous va guanyar ERC amb un 27.64%, seguit de molt prop pel PSC (26,78)
De totes formes al PSC de Mas de Barberans li queda l’honor d’haver obtingut el percentatge de vot més alt de tota Catalunya.
Abans d’iniciar-se el procés, si bé és cert que Convergència solia arrasar per tot el territori, principalment a les zones rurals, el PSC treia un resultats acceptables a moltes poblacions importants i fins i tot pobles. El PSC era el partit de referència de l’esquerra i aquells que els votàvem, a part de sentir-nos d’esquerres, també ens sentíem catalans.
És molt trist dir-ho però ara mateix el PSC no és el partit referent de l’esquerra, així com tampoc és un partit catalanista, tot i que alguns dels meus companys que l’han votat s’ho puguin sentir.
Des de que Iceta lidera el partit, el PSC s’ha quedat al mig del no res. Ideològicament no sé sap bé on està i si a sobre alguns dirigents i simpatitzants acudeixen a les manifestacions per la unitat d’Espanya, ja me direu a mi...
M’agradaria que a partir d’aquestes eleccions s’obrís un debat real sobre on està i cap on vol anar. És evident que l’espai del centre sol ser l’ambigüitat política i un partit que va néixer d’esquerres no pot abandonar els seus ideals i valors.
Durant la campanya Iceta estava content perquè veia que les enquestes li donaven un resultat més que acceptable. Després d’aturar la caiguda en picat, deia que aquestes eleccions eren les de la recuperació. Però l’única enquesta vàlida és la del dia de les eleccions després de que acabi el recompte de vots. Finalment van ser uns 50.000 vots més que les darreres eleccions. Si tenim en compte que aquesta vegada la participació va ser força superior a la de fa dos anys, a part de que Junts per Avançar que sé presentava en coalició amb el PSC va treure llavors uns 200.000 vots i tot i que aquesta vegada ha tret un diputat més, sé pot afirmar que el PSC segueix submergit al pou de la indiferència política.

Un partit que vulgui tenir futur i aspiri a governar ha de tenir una base social amplia i nodrir-se de saba nova, és a dir, de joves que sé sentit atrets pel compromís social, valors i ideologia que representa i el PSC de se fa molt, fallen precisament per aquesta base: els joves no sé senten atrets pel que avui representa el PSC.   

https://eleccions.ara.cat/parlament-21d/resultats/municipi/43/77/99/9/mas-de-barberans

divendres, 1 de desembre del 2017

LES MALES COMPANYIES (Segona part)

D’entrada ja us avanço que aquesta segona part no té res a veure amb l’escrit d’ahir. Per tant, en principi no és cap segona part de res, tot i que també va de males companyies...
En política no hi ha socis de fiar... I sinó que els ho preguntin a Francesc Miró i Enric Roig...
Hi ha partits que en aquests temes són molt experts. Però el significat de mala companyia va més enllà de trencar pactes. Hi ha partits que, directament, amenacen i fins i tot fan xantatge, com per exemple els de la llista del President... Aquells que aniran a les eleccions amb una marca blanca per mirar de treure’s del damunt els antics estigmes de la vella Convergència... I què no són pocs!
Fa dos anys sé va fer la gran coalició electoral entre els dos partits que, en aquell moment eren més forts a Catalunya (CDC i ERC): Junts pels Sí (JxS) No anaven a guanyar... Anaven a arrasar! Si en els millors moments de Convergència havia guanyat per majoria absoluta, segur que amb el suport d’ERC també l’aconseguirien. Però no... Per molt poc però no va ser així.
Des de llavors, en cada enquesta ERC pujava i CDC reconvertida en PDeCAT, reconvertida electoralment en Democràcia i Llibertat i reconvertida electoralment en Junts per Catalunya, baixa... Fins les darreres enquestes on sembla que puja una mica en detriment d’ERC.
Per a ERC (que sempre li ha costat governar, només cal fixar-nos a l’Ajuntament de Tortosa o el que els hi va costar entrar al Govern de Catalunya) se’n està donant compte de que els postconvergents comencen a ser-los una rèmora. Què sí, però no... Què sí que van d’indepes, però són molts els que no se’n acaben de fiar... I és que CDC sempre s’ha decantar cap on més li ha convingut.
Qui se’n recorda ara de la vegada que Arturo Mas va anar al notari per a dir que ell no pactaria mai amb el PP? Són d’aquelles coses que si no té les van recordant, al final sen van a l’arxiu de l’oblit. Efectivament Mas va fer això, però quan l’any 2010 va aconseguir tornar a guanyar les eleccions i era impossible reeditar un tercer tripartit (per un simple problema aritmètic), a qui van anar a buscar? A ERC? No, a ERC, no... Al PP! De fet Mas ja se’n havia desdit d’aquell document notarial subscrit anys abans i eren tantes, tantes les ganes de presidir la Generalitat que hauria pactat amb el diable per tal de que l’investissin president.
Finalment sembla que ERC està decidida a governar. Amb el seu màxim  líder empresonat (esperem que surti dilluns), des de la presó d’Estremera, el propi Junqueras va ungir Marta Rovira que, vist el que ha vist, des de fora hi ha molta gent que pensa: Què no tenen més fons d’armari els republicans? Tot i que per a aquells que no els pensem votar, tant ens hauria de donar qui anés de cap de llista. Una cosa molt diferent és si arriba a la presidència...
Trobo (només és una opinió personal) que finalment ERC se’n ha adonat que el PDeCAT és una mala companyia. Només faltava que el PDeCAT fes xantatge a ERC dient-los alguna cosa així com: O Puigdemont o l’article 155!
Si Mas sempre havia tingut infinites ganes de ser president, a Puigdemont sembla que li passa el mateix. Segons el propi Puigdemont, s’ho havia de deixar una vegada s’assolís la independència en 18 mesos. Van passar els 18 mesos i una mica més i tot i que es va proclamar la República catalana, de moment encara no he notat cap canvi, tret d’un govern destituït i una part del mateix empresonat i l’altra part fugits a Brussel·les i unes eleccions autonòmiques convocades pel Govern Central per al 23 d’aquest mateix mes.
El passat mes de setembre algú va opinar que a partir del dia 2 d'octubre tant Mariano Rajoy com Puigdemont haurien de dimitir per a donar pas a dues persones que volguessin dialogar. En aquell moment veien més fàcil que Puigdemont s’ho deixés que no Rajoy.
Rajoy va dir fa uns dies que sé sentia fort i en ganes de repetir i Puigdemont, des de Bèlgica, també se’l veu amb ànims de repetir al cost que sigui, fins i tot fent xantatge als republicans.

Ja m’ho dient mons pares, anar amb males companyies no era bo...