EN UN MÓN NO TAN LLUNYÀ

Una moto LUBE possiblement de 1955. 

Acabo de llegir al diari que els estats rics crearan nous impostos per a les empreses tecnològiques.

Quan llegeixo aquestes coses només me fa temor que ho acabin repercutint al ciutadà. Per tota la resta, cap novetat.

I és que el món tal i com el coneixem, dintre d’unes poques dècades canviarà substancialment. I ja no parla del canvi climàtic, ni res relacionat amb la natura. Parlo, o millor dit vull parlar de l’economia i la tecnologia.

Ara que fa 50 anys de l’arribada de l’home a la Lluna, a ningú sé li escapa que estem vivint a l’era de la tecnologia.

Mon pare, traspassat l’any passat sempre deia:

-Només sento que ta iaia (morta l’any 1955) no hagués pogut conèixer la televisió, el telèfon... 

Per aquella època a les cases de la gent pobra no existia cap tipus de comoditat. L’única cosa que hi havia era la llum que ja la van posar abans de la guerra i una moto comprada de segona ma per a que mon pare pogués anar a treballar sense haver d’anar-hi en bicicleta... Ni tan sols una ràdio. Haurien d’arribar els anys 60 i després de que mon pare anés a plantar arròs a França quan vam poder comprar la ràdio, la nevera elèctrica (de les primeres que hi va haver al poble), la televisió...

En canvi a les llars d’ara convivim amb tota una sèrie d’aparells tecnològics sovint sense donar-nos-en compte.

Tot i que la manera de viure de les cases ha canviat molt, on realment hi ha hagut un avanç tecnològic molt significatiu és al carrer i a les empreses. Tant, que algunes màquines (sovint robots) fan la feina que abans fèiem el humans.

A Espanya hi ha una taxa d’atur que ara mateix deu de rondar el 15% de la població activa. Sense ser un expert en la matèria crec que aquesta taxa d’atur és més fàcil que augmenti que no que disminueixi. Per què? Perquè cada vegada se necessita menys ma d’obra, sobre tot la no qualificada.

Heu veremat mai? Jo sí. I quan veremava allà pels anys 70 no podia pensar mai que ho acabessin fent màquines. I d’exemples se’n podrien posar molts més.   

La progressiva substitució de maquines per ma d’obra humana és un fet que anirà en augment en el decurs dels anys. No se podrà aturar! Per tant, cada vegada hi haurà més atur, al menys que la societat canviï tant, però tant que les noves feines absorbeixin la ma d’obra excedent.

Què passarà? Aquesta és la gran pregunta. L’altre dia llegia que les màquines haurien de cotitzar a la Seguretat Social. Potser la paraula cotitzar no sigui la més adequada en aquest cas, però és evident que hauran de pagar per a poder donar un subsidi a tots els aturats.

He sentit parlar de la renda garantida? Només és el començament del que ha de vindre. Hi ha països de l’Orient mitjà que paguen els seus ciutadans per no treballar. Aquí també passarà.

Entre tots els costums que tenim els humans estan el de menjar i beure. També, en un altre nivell, anar a veure espectacles, comprar-nos una casa, un cotxe i tota la tecnologia que fabriquen les empreses.

Ara mateix, qui no treballa o cobra una quantitat mínima, difícilment pot consumir tot el que sé li ofereix. Si al futur la majoria de la societat està desocupada, qui consumirà? Per tant caldrà buscar una solució per a que la màquina consumista no s’aturi. És com els peix que se menja la cua: No tinc diners, no compro, no venc, no fabrico.

El món ha de continuar evolucionant i ho farà amb un ritme i unes condicions imaginables ara mateix.    

LA PROMOCIÓ ECONÒMICA D’AMPOSTA

Foto 1: Nous cartells al polígon industrial de l'Oriola.

Coneguts els resultats electorals d’Amposta que confirmaven que Adam Tomàs tornaria a encapçalar un govern d’EA-ERC, ràpidament va sorgir un dubte: Qui portaria l’àrea de promoció econòmica?

I així m’ho van expressar algunes persones vinculades al propi ajuntament. Fins i tot un regidor electe: És veritat, ara per ara no me ve al cap ningú a qui sé li pugui encarregar aquesta tasca.

I és que, a priori, cap dels regidor electes donava un perfil idoni per a dirigir les polítiques econòmiques de la nostra ciutat. I no seria perquè l’equip de govern no anés sobrat d’efectius, ja que 16 regidors són molts regidors i per tant poden fer molta feina i arribar a llocs fins ara insospitats.

Una vegada conegut el cartipàs municipal vaig observa que aquesta àrea seguirà en mans del pròpia alcalde, tal com ja va passar durant l’anterior mandat.

Però ara com ara res fa pensar que la situació econòmica d’Amposta, respecte a l’arribada o creació de noves empreses i la creació de llocs de treball pugui anar a millor. I no dubto que s’estigui treballant per aconseguir-ho, però una cosa és voler i l’altra molt diferent poder...

Amb el nou mandat municipal ha arribar el rètol de les empreses establertes al polígon de l’Oriola (foto 1). Molt probablement també al de Tosses, però a hores d’ara no puc confirmar aquest extrem.

Si us fixeu a la foto segurament no us passarà per alt les poques empreses que hi ha instal·lades al polígon de l’Oriola. Les que hi ha ocupen una part molt petita dels cartells; la qual cosa demostra que la capacitat que té el polígon respecte a les empreses existent, és molt gran.

Recordo que durant la campanya electoral de 1995 en les que me vaig presentar per la candidatura d’ICV, el desaparegut Anselmo Cano, el seu cap de llista, ja demanava un nou polígon a l’Oriola per la seva proximitat a l’N-340. El polígon se va acabar construint però no va tindré l’èxit esperat. A sobre, la crisi va fer que algunes de les empreses que hi havia, tal vegada les més emblemàtiques, van acabar tancant: Antaix i Laminats de Catalunya.

Foto 2: noves instal·lacions d'Alomar. 

Mentre recorria el polígon també vaig poder veure com una empresa s’estava instal·lant. Se tracta d’Alomar (foto 2), pionera de diagnòstic per la imatge (ressonàncies, TAC’s, etc.). No crec que comporti la creació de molts llocs de treball, però és una bona notícia que una empresa així hagi decidit instal·lar-se a Amposta. Actualment se troba a la plaça del Bimil·lenari de Tortosa. Per tant, tal com passava abans amb la ITV dels cotxes, la gent de la comarca del Montsià s’havien de traslladar a Tortosa per a poder rebre aquest servei.  

Acabaré repetint el que vaig dir no fa gaire en parlar de Tortosa i del tortosinisme que defensen alguns. Si no remem tots junts i en la mateixa direcció, si els conjunt dels càrrecs polítics de les nostres terres no se posen a treballar plegats, les Terres de l’Ebre, però sobre tot la comarca del Montsià, seguirem estan a la cua de Catalunya respecte a la generació d’economia.

Aquest fet és molt greu, perquè com me deia poc abans de les eleccions municipals un empresari ampostí: al final haurem d’acabar marxant, perquè no hi ha ningú que aposti per l’emprenedoria.  

Cartipàs municipal 2019-2023.

UN GOVERN QUE NO ENS CONVÉ

De Manel Fontdevila a Eldiario.es.

Per un dia (i sense que serveixi de precedent, al menys fins l’1-O) no parlaré del referèndum, ni del procés. Avui us parlaré del govern que no ens convé, que no és un altre que el govern del PP ja sigui encapçalat per Mariano Rajoy o per qualsevol altre.

Mireu, dijous estava llegint el Periódico quan, en girar una de les pàgines me vaig trobar amb dos titulars molt representatius de les polítiques econòmiques neoconservadores que està portant a terme el PP en aquest país.

El primer deia: El govern fa pinya per frenar els salaris. I aquest era el segon titular: El Govern pren mesures per a fer atractiva la pensió privada.

No us deixeu ensarronar! Quan us diguin que la crisi econòmica que es va iniciar fa 10 anys s’ha acabat, no us ho cregueu. La gran estafa de la crisi perdura i perdurarà! I encara us diré més: Costarà anys i panys retornar a la situació anterior a 2007 i si s’aconsegueix serà amb molta paciència i sacrifici.

Durant els anys de la bombolla econòmica (la principal causa de la crisi d’aquest país), aquell que cobrava un salari de 1.000 (mileurista) euros al més era un desgraciat. Ara, la majoria dels mileuristes se senten afortunats de ser-ho. La majoria dels salaris van patir una disminució considerable. Els dels treballadors públics per reial decret, ja que els governs de l’Estat (Zapatero primer i posteriorment Rajoy) ho van tenir molt fàcil. Però les empreses, a les que no afectava la llei que va permetre la rebaixa econòmica (a part se van perdre altres drets laborals), s’ho van muntar de moltes maneres per aconseguir una rebaixa general dels salaris dels seus operaris.

Sense uns salaris dignes, l’estalvi és impossible. L’entrada en vigor de l’Euro ja va produir una inflació no reconeguda, però real que va fer perdre poder adquisitiu a una majoria d’assalariats (els empresaris –petits i grans- mengen a part) Tot i que els sindicats reclamen des de fa temps recuperar el poder adquisitiu, com veieu, el govern s’hi nega.

El segon titular s’enllaça directament amb el comentari que us he fet al paràgraf anterior. Com se pot aportar fons a un pla de pensions privat sinó es pot estalviar?

Només aquells que cobren un salaris elevats (ja siguin professionals reconeguts o directius de grans empreses) poden, dels seus sous, destinar una part a aportacions a plans de pensions. Els qui cobrem salaris baixos hem de destinar la pràctica totalitat del sou a cobrir les necessitats bàsiques, a part de la hipoteca del pis, els estudis dels fills, etc. Els plans de pensions són del tot superflus.

En una societat no capitalista, on el govern anteposés les necessitats dels seus ciutadans a les de la banca i les multinacionals, es garantirien uns sous dignes, uns contractes estables i unes pensions raonables.  

En canvi, el govern del PP, el mateix que ens va dir que el rescat de la banca no li costaria al ciutadà ni un euro i que ara admet que més de 40.000 milions no es podran recuperar mai, segueix girant l’esquena als treballadors sense preocupar-se de que hi hagi una recuperació del mercat laboral que garanteixi una estabilitat econòmica. Sé va carregar l’anomenada guardiola de les pensions i també la revisió automàtica d’aquestes en consonància a l’IPC.

No sé de que anirà la reforma dels plans de pensions per a fer-los atractius. El que si que sé,  és que tal i com estan ara, tot i que és veritat que en la majoria dels casos quan fas imposicions comporta una rebaixa substancial de la quota que s’hauria de pagar a la renda, a l’hora de rescatar-los has de pagar una quantitat considerable que rebaixa significativament el benefici que s’ha obtingut durant els anys que s’ha mantingut.

Crec que us he demostrat sobradament de que als treballadors, però també als jubilats i pensionistes, no ens convé el govern del PP. No us puc assegurar que un altre sigui millor, però si que pitjor que el PP no ho serà. Segur!         

ALLÒ QUE LA VERITAT AMAGA

Divendres 29 de gener un titular del Periódico me va cridar l’atenció. En principi era un titular més, d’aquells que complimenten la portada dels diaris i poca cosa més: L'atur baixa als nivells de 2010.

Tinc la completa seguretat que el titular és cert, però cal mirar més enllà per a descobrir que la situació laboral espanyola és molt diferent a la que hi havia el 2010.

Retrocedim en el temps fins el 2010. Com aquella que diu va ser el darrer any de Zapatero, si més no, el darrer complert ja que un any més tard el PP guanyava les eleccions després d’uns anys de govern socialista nefastos. Quan el 2008 Zapatero sortia reelegit president amb un còmode avantatge respecte Rajoy, la situació econòmica espanyola ja no era bona. Però els socialistes havien de maquillar el panorama per tal d’esgarrapar uns quants vots. Uns mals resultats econòmics solen tenir com a conseqüència uns mals resultats polítics. D’aquí que Rajoy s’aferrés tant a les fites econòmiques aconseguides durant el seu govern a manca d’altres dades positives que tot sigui dit, brillaven per la seva absència.  

Si s’escolta el dirigents del PP, en 4 anys de govern s’han aconseguit uns resultats magnífics: s’ha contingut el dèficit públic i s’ha rebaixat la taxa d’atur (tot i que encara s’està per sobre del 20%, una situació insostenible de no existir un alt percentatge d’economia submergida respecte al PIB nacional)

Si heu llegit atentament aquest darrer paràgraf n’he pogut treure alguna conclusió clara. ¿Com es pot reduir l’atur (en un 5 punts percentuals) i (tornant al titular del Periódico) tenir el mateix nombre d’aturats que 4 anys enrere? Molt fàcil, perquè un gran nombre de treballadors en actiu han hagut de marxar fora.

Per tan, és cert que el nombre d’aturats de finals de 2015 era el mateix que el de 2011, però el nombre de la població activa (que són aquells que es troben treballant o en situació de treballa), s’ha reduït considerablement fruit del retorn de milers d’immigrants al seu país d’origen per un costat i la immigració de molts espanyols, la majoria joves, que no troben feina aquí tot i les seves titulacions acadèmiques i màsters universitaris.  

Quan un país és demandant de ma d’obra i Espanya ho va ser durant bona part de la primera dècada del segle, atrau milions d’immigrants vingut de tots els confins del planeta. Eren els anys de la bombolla immobiliària on la riquesa era més aparent que real, ja que la majoria dels llocs de treball no eren fixes, sinó que es feien mentre durava l’obra. Molts d’immigrants també es van fer autònoms sense que coneguessin amb exactitud les obligacions tributàries que comportava ser-ho.

Un altre titular del Periódico, en aquest cas de dimarts 2 de febrer: el deute de les famílies es tan baix com en la precrisi. Com l’anterior també és un titular enganyós. Per què es dóna aquesta situació? En gran part per la reticència de la banca en donar crèdits. Al principi de la crisi, la banca espanyola, en lloc de facilitar el crèdit amb els diners que els hi arribaven del Banc Central Europeu a un baix interès, l’empraven per a invertir i amb els beneficis es capitalitzaven després del fiasco de les preferents.

Darrerament la situació ha canviat una mica, però el préstec encara no flueix amb la intensitat que ho va fer quan la taxa d’atur es situava sobre el 10% i ser mileurista estava mal vist perquè la majoria dels que treballaven a la construcció s’emportaven entre 2.000 i 3.000 euros cada més.

Un bon exemple del canvi de situació és el descens considerable de les oficines bancàries, però sobre tot de les immobiliàries que es van obrir pretenent menjar-se tot el pastís que es generava. Fa una dècada deien que a la Ràpita hi havia més immobiliàries que bars. Actualment només en queden unes poques.

VIURE AMB POCA COSA

Una de les coses que ens ha portat l’estafa que estem vivint des de fa anys és que molta gent (massa gent) s’està acostumant a viure amb molt poca cosa. De vegades ni es deuen de cobrir les necessitats vitals.

Aquest matí a la SER he pogut escoltar unes paraules de Felip Puig, aquells conseller que ningú s’atreveix a fer fora. Deia Puig que a Catalunya cada vegada més s’està creant ocupació estable. Però les xifres oficials el desmenteixen i un alt (molt alt, massa alt) percentatge dels nous contractes són d’una durada inferir al mes.

Sovint he escoltat comentaris com aquest:

-Mira, de moment un mes, després ja es veurà...

La majoria de les famílies, després de tirar d’estalvis i fins i tot dels estalvis dels seus progenitors, s’han vist abocades a una situació insòlita: arribar a final de mes sense permetre’s fer cap despesa extra. Ni per petita que aquesta sigui.

Visc de prop una situació com la que us estic explicant. La persona en qüestió està vivien amb el que guanya dia a dia (està fent feines domèstiques), fins al punt que quan té algun imprevist demana que sé li avanci el pagament d’unes poques hores, al voltant d’uns 20€.

L’altre dia estava més contenta que unes pasqües:

-He trobat feina –em va dir-. He de cuidar a una senyora gran per les tardes.  

Ho veu com un sou segur, per esquifit que aquest sigui. La durada, evidentment, és indefinida i anirà en consonància a la salut de la persona, però pensa que ja arribaran temps millors i de moment, per anar tirant, ja està bé.

Que no ens vingui Puig amb romanços que la gent no és ximpleta. Ni Puig, ni ningú. Això que diuen els polítics que estan al govern de que l’economia espanyola s’està recuperant (Rajoy ho va dir ahir a Mèxic) és una fal·làcia i només s’entén des d’un punt de vista interessat i de voler convèncer, a força de repetir-ho a tots aquells que estiguin receptius i s’ho vulguin creure.

Però la realitat del dia a dia, de la gent normal i corrent, fins i tot d’aquells que encara conservem un lloc de treball estable, és molt diferent. I és que a les congelacions de sous (o la davallada de les vendes) hem de sumar-hi l’increment de tots aquells productes bàsics, com són l’alimentació, la llum, el gas, l’aigua, el transport, les cotitzacions a la Seguretat Social per als autònoms, etc.  

Fins que no hi hagi una recuperació de la considerada classe mitjana i que aquesta pugui tornar als nivells que tenia abans del 2008, parlar de recuperació econòmica és tan irreal com dir que el PP es preocupa pels aturats (tal i com va afirma la Soraya Sáenz de Santamaria)

RIDÍCUL

De les manifestacions que hi van haver durant el 1r de maig a les diferents capitals de la geografia espanyola, poques conseqüències noves se’n poden extreure.

De la desitjada unió sindical, al menys de les grans centrals sindicals, sembla ser que ningú en va parlar. De moment, l’única unitat serà la d’acció. Això sí, caldrà esperar que l’acció es porti finalment a terme, perquè de moment només es veu una espècie de guerra de guerrilles centrada bàsicament a les empreses que passin dificultats, com la Panrico o més recentment la Paperera Torras. Fora d’aquí, les grans mobilitzacions segueixen sent exclusiva dels moviments ciutadans més que dels sindicals.

De totes formes, encara que jo faci anys que no hi participo, l’1 de maig és una festa que s’ha de continuar celebrant i fomentant-ne la participació a partir de la recuperació de la confiança perduda en els sindicats.

Si es pogués resumir amb un sol adjectiu la situació laboral espanyola, aquest seria ridícul, ja que, si atenem a les xifres que ens donen i les opinions al respecte d’experts i polítics, fins d’aquí a uns anys no s’abaixarà del 20% d’atur i, encara que s’abaixi d’aquest percentatge, no estarem ni molt menys en una xifra raonable que permeti assegurar que l’economia espanyola millora adequadament. Més bé tot el contrari.

A un país que viu la pitjor crisi econòmica i social que es recorda i on els estaments governamentals i socio-econòmics no hagin estat capaços d’arribar a acords que beneficiïn la nostra societat, és un país trencat i pràcticament mort i enterrat.

Qui va qualificar la situació de ridícul va ser un líder sindical (ara mateix no sabria dir qui) i crec que també va ser ell el qui va dir que ha Espanya ha de tornar la indústria.

Tinc poques nocions d’economia, molt poques, però les recuperacions econòmiques sempre han vingut per aquí, per enfortir les indústries i augmentar el consum intern. El 4 sector, el de serveis, propi d’una societat desenvolupada, està bé quan tot funciona correctament, però per si sol no crea riquesa.    

Si tots els estaments que he citat amb anterioritat s’asseguessin a parlar, podrien arribar a acords que, a priori, semblen ser bàsics per a crear ocupació i, per extensió, per a millorar l’economia.

El primer acord hauria de ser invertir més en i+d per aconseguir que els empreses espanyoles poguessin competir de tu a tu amb les punteres de cada sector. Aquest fet, per si mateix, crearia ocupació i a més demanda, major ocupació. Quan això passa, els llocs de treball que es creen solen ser estables i de qualitat.

La Universitat i els centres de formació professional s’haurien d’adaptar a les noves exigències laborals i preparar els alumnes para que estiguessin en consonància amb el mercat laboral. Ara poden sortir professionals perfectament formats però que es trobin amb que no hi ha demanda de la seva especialitat.

El empresaris per la seva part, haurien de col·laborar amb les administracions a l’hora d’invertir en noves tecnologies i formació dels seus treballadors per a tenir una plantilla preparada per afrontar la nova situació.

Arribat a aquest punt, si tot l’anterior funcionés com hauria de funcionar, sindicats i treballadors no haurien de ser reticents a l’hora de flexibilitzar les seves postures quan fos estrictament necessari i justificat.

Però ara, l’ase dels cops és sempre el treballador, mentre que la majoria d’empresaris segueixen utilitzant els mateixos mètodes laborals que van usar els seus pares i fins i tot els seus iaios i el govern està més preocupat pels mercats i les xifres macroeconòmiques que de mirat pel benestar dels seus ciutadans.

Per acabar dir que sobre els sindicats ja vaig opinar no fa gaires dies i, per tant, us emplaço a llegir-ho a tots aquells que no ho van fer (i que vulguin fer-ho, evidentment)  

SE’NS EN FOTEN A LA CARA!

Joan Aregio, director general del departament d’Empresa i Ocupació i, per tant, ma dreta de Felip Puig, fa anys que em cau malament. Des dels temps en que va ser president de la Diputació de Tarragona, on s’havia de promocionar per a ser alcalde de Tarragona en substitució de Joan Miquel Nadal. Amb la victòria de Mas l’any 2010, Aregio va ser director general de Transit tot i els seus escassos coneixements (i que consti que no ho dic jo, ho diu la Viquipèdia)

Aregio és el típic convergent a qui van engreixar per a que pogués fer carrera política, però sembla que degut a les seves limitacions l’han hagut de reciclar fent càrrecs menors.

Com sabeu, el passat 29 es va fer pública l’Enquesta de Població Activa, més coneguda per les seves sigles, l’EPA. Mentre els polítics de Madrid i Barcelona es mostraven satisfets (què dic satisfets, més que satisfets) pels resultats, el tècnics, els que de veritat n’entenen, els que s’han estudiat els resultats i no s’han limitat a destacar allò que els hi han dit els seus assessors, els que són imparcials, segueixen veient més ombres que llums.

El director general d’Empresa i ocupació va comparar l’estat de l’ocupació a Catalunya com un malalt que ja havia deixat la UCI i que l’havien posat a planta i que més tard ja l’havien donat l’alta i havia pogut marxar a casa... Això sí, encara no està per a poder córrer maratons... Només faltaria!  O ens prenen per babaus o, directament se’ns en foten a la cara!

I a què venia tota aquesta eufòria? Per què el nombre d’aturats a Catalunya havia baixat respecte a l’anterior EPA. Malgrat tot la xifra d’aturats encara és molt alta: del 23,8%.

La veritat és que per als que no som entesos en la matèria, interpretar els dades és una mica feixuc, però els comentaris que es poden llegir, ja sigui a les pàgines del diari o a Internet, expliquen clarament quina és la situació. Bàsicament, el nombre de desocupats baixen perquè hi ha una disminució de la població activa, es a dir, molts opten per marxar (ja siguin emigrants que van venir a Espanya durant els anys de la bombolla immobiliària, ja siguin d’aquí, sobre tot els joves, que opten per buscar feina a l’estranger)

Altres dades significatives és que encara es destrueix ocupació o que en 1 de cada 8 famílies, tots els seus membres estan a l’atur.

Una dada més encara que no formi part de l’EPA és que a les cues de Càritas ja hi ha més gent d’aquí que estrangers.

Sembla que tothom es conscient que la recuperació de llocs de treball encara trigarà anys i que mentre, els que es creen, són precaris i temporals. Sembla que allò d’una feina fixa ja ha passat a millor vida.

Una de les coses que vaig escolar a la SER mentre comentaven l’EPA va ser que ara hi ha  treballadors que acudeixen a la feina a la feina malalts o que pateixen accidents de treball i que, malgrat tot no agafen la baixa per por de perdre el seu lloc de treball.
Tal com comentàvem l’altre dia, ara, per part de les administracions, toca dir que l’economia es recupera. I més si tenim en compte que tenim unes eleccions al voltar el cantó. Tenen una importància relativa, però els partits que s’hi presenten, si no guanyar, al menys esperen treure un bons resultats.
Però la realitat, el dia a dia, tots ho sabem, és molt diferent.

L’ACUDIT DEL DIA 4-09-2013

Voleu que us expliqui un acudit?

 

Hi havia un país que tenia 7 milions d’aturats i que durant un mes va aconseguir baixar la xifra en 31! En 31, quina gràcia!! 

Què no té cap gràcia? Discrepo. En assabentar-se de la notícia, als dirigents d’aquest país se’ls va poder veure a tots molt somrients.

 

Alguna gràcia deu de tenir, cony!

VAS ASSISTIR A LA MANIFESTACIÓ D’AHIR? NO ET VAIG VEURE…

Diuen que diumenge ens varem manifestar a Tortosa unes 2.000 persones. Potser els organitzadors estan més que satisfets per l’èxit assolit, no ho sé, però, personalment, considero un autèntic fracàs de participació.

Potser la paraula fracàs no sigui la més idònia, per respecte als manifestants que van acudir per a fer escoltar la seva veu contra les retallades, la pèrdua de drets laborals i socials, contra el acomiadaments massius, el deteriorament de l’estat del benestar, la corrupció i reclamant una regeneració política que no crec que s’acabi donant.

Però és que no se’m acut qualificar-ho duna altra manera. En general la ciutadania prefereix quedar-se a casa o sortir amb la família aprofitant que el dia no era tant dolent, encara que, al cel, s’hi podien veure alguns núvols.

La manifestació sortia de 3 llocs deferents: des del davant de la seu dels sindicats majoritaris (la  UGT, CC.OO i USO) ocupen el mateix edifici al barri del Temple; aquesta manifestació estava presidida pels treballadors de Erkimia de Flix. Des del barri de Ferreries i des de l plaça dels Dolors a la zona del Rastre. Cada una d’elles amb una reivindicació diferent: els sindicats en contra de la pèrdua de llocs de treball i la precarietat I, la segona en contra les retallades a la sanitat (alguns dels seus professionals van acudir amb les bates blanques), educació, etc. i la tercera en contra la corrupció i el deteriorament de l’estat del benestar, en contra de la corrupció política i financera i a favor de la regeneració política dels nostre país.

Totes tres manifestacions confluïen a la cèntrica plaça d’Alfonso (Alfons XIII) on es van llegir diversos manifests. Certament la plaça feia patxoca, però hauria d’haver estat molt més plena i fins i tot els carrers adjacents a la mateixa, tal com passa a les manifestacions multitudinàries.

Dos mil persones es manifestaven a principis de la dècada passada quan començaven les manifestacions antitransvasament i la gent encara no estava del tot conscienciada. Després, com recordareu, van començar a ser multitudinàries amb participacions de diverses desenes de milers i fins i tot centenars de milers, com les de Barcelona i Madrid) Aquelles manifestacions només eren mostra d’indignació contra el govern d’aquí (Generalitat) i d’allí (govern central) i en defensa de l’Ebre, però també de tot un territori. No obstant, hi havia molta gent que no s’hi sentia identificada.

En canvi les manifestacions d’ahir (en total unes 60 a tot l’estat espanyol) estaven convocades pels sindicats, però també per una sèrie de col·lectius afectats per les polítiques restrictives del PP (allà) i de CiU + ERC (aquí) Difícilment podríem trobar algú a qui la manifestació no representés.

Els primers de sortir al carrer haurien de ser els aturats reclamant polítiques actives d’ocupació i després tots els diversos col·lectius de funcionaris que han vist con se’ls hi ha retallat sistemàticament el sou des del temps de Zapatero. També els ocupats perquè, segur, han perdut drets laborals. I, finalment, la ciutadania en general que han vist com han hagut de repagar alguns serveis sanitaris, con s’han incrementat les taxes universitàries, com s’han reduït el nombre de mestres incrementant la ràtio d’alumnes per aula, etc. etc.

Però la majoria de la ciutadania deuen de pensar que la situació s’arreglarà per si sola o que manifestar-se no serveix per a res o simplement i, tal com deia al començament, van preferir quedar-se a casa.

Què més ha de passar per a que la gent, com una sola persona, surti al carrer a lluitar per ell i el futur dels seus fills i nets?

Personalment, aquesta actitud de passotisme em sembla inversemblant.

Jo no vaig votar el PP i tu?        

FOTOS DE LA MANIFESTACIÓ DE TORTOSA D'AVUI I

DIARI DE L’AGOST. DIA 31 (divendres)

MANIFESTACIÓ DE L’11 DE SETEMBRE INCOMPATIBLE
Ahir Duran i Lleida ho va deixar clar: A la manifestació de l’11 de setembre els conceptes independència i pacte fiscal són incompatibles.
Per què tots tenim clar el que significa voler la independència, oi? I si el lema, que a sobre és innegociable, és Catalunya, un país d’Europa, els qui vagin a la manifestació han de tenir molt clares les seves conviccions ideològiques. En canvi, tal i com va recordar el president de UDC, el pacte fiscal ens continua vinculats a Espanya. Amb més autonomia financera, és cert, però dintre de l’estat espanyol, una situació que ja coneixem des de fa temps. 
 
INIESTA MILLOR JUGADOR D’EUROPA
Me’n alegro per ell i també per la gent de Fuentealbilla, sobre tot per la meva amiga Loli. Un periodista per cada país membre de la UEFA van proclamar ahir a Andrés Iniesta (D. Andrés) com el millor jugador d’Europa de la temporada 2011-2012. Un reconeixement més al joc del Barça, del que ell és un dels seus màxims exponents. Com a testimonis de luxes hi eren presents Messi (que se’n va alegrar) i Cristiano Ronaldo que feia cara de circumstàncies.
Crec necessari que si Ronaldo no guanya (el proper títol individual serà la Pilota d’Or de la FIFA), li estalviïn les molèsties del desplaçament i el tràngol d’haver d’aguantar com el guanyador és un altre. Com és ben sabut, Cristiano és massa egocèntric  i a sobre no va tenir iaies que li lloessin les virtuts i, per tant, no sap perdre i després adopta les actituds que tots coneixem. Per a la propera ocasió caldria filtrar-li que no ha estat el guanyador (si finalment és així) i que posi qualsevol excusa per no acudir. Potser molta gent ho acabarà agraint. 
 
EL DEL BARÇA, UN GRUP ASSEQUIBLE
Barça, Benfica, Spartak de Moscou i Cèltic de Glasgow són els integrants del grup G de la lligueta de campions de la temporada 2012-2013. A priori tothom coincideix que és un grup assequible on el Barça no ha de tenir problemes per a superar la fase.
Aquest tipus de lliguetes serveixen per a fer caixa, ja que poques sorpreses s’hi solen donar i, normalment, sempre es classifiquen els dos favorits (excepte alguna ocasió) Ja se’n encarreguen els dirigents de la UEFA per a que sigui així. A cada equip sé li atorga un coeficient que surt dels resultats obtinguts durant un determinat període de temps. El Barça, sense haver guanyat ni la Champions ni la lliga espanyola, era qui millor puntuació tenia. Així a cada grup solen entrar un equip potent, un altre tampoc està malament, un de més fluix i, finalment, la que sol ser la ventafocs del grup en escasses opcions de classificar-se.
Hi ha una coincidència força generalitzada que el grup del Madrid serà el grup de la mort, es a dir, on hi ha menys diferències entre els equips que el formen. A part dels blanc hi són presents el Manchester City, l’Ajax i el Borussia de Dortmund. Malgrat tot, no crec que el Madrid tingui problemes per a passar.
Els altres dos equips espanyols són el València i el Màlaga, un equip novell en aquest campionat. El València tampoc hauria de tenir problemes per a classificar-se, encara que ho faci com a segon de grup; en canvi, al Màlaga no li veig opcions per accedir a la ronda següent. 
 
AVUI S’HA DE CREAR EL BANC DOLENT

El Consell de Ministres, ha aprovat la nova reordenació del sistema bancari a instàncies de la Unió Europea. Entre les mesures que s’adoptaran, la més important serà la creació d’un banc dolent que pugui absorbir els productes qualificats com a tòxics.

A l’estat espanyol els principals productes tòxics (i tal vegada els únics) és tot l’estoc immobiliari sorgit de la bombolla i que no es van poder vendre.
Aquest mateix matí escoltava un debat a la Cadena SER on es deia que el valor actual dels pisos és molt inferior a la valoració inicial. Això és cert, però encara no he sentit parlar de que, els bancs, per impagament dels seus compradors, s’acaben quedat el pis més les quantitats pagades fins llavors. Certament, durant els primers anys, pràcticament no s’amortitza capital i només es cobren interessos, però a la pràctica, em temo que és ben bé el mateix: els hipotecats es queden sense casa i sense els diners i, a sobre, el deute contret no s’extingeix amb la dació, per tant, segueix viu en el temps.
Deien a la tertúlia que el banc dolent, a la pràctica, no ho serà tant, perquè haurà de jugar un paper important en el sanejament de la banca. No obstant això, hi posaven pegues:   
-Per què no s’ha fet abans? Es porta més de dos anys parlant del tema i,
-Per què als ciutadans no se’ls hi concedeixen les mateixes moratòries per a intentar sanejar-se? És diu que el banc dolent, abans no pugui treure’s de sobre tots el immobles propietat dels diversos bancs espanyols, poden passar 10 anys.
O sigui que va per a llarg... 

ELS DEL PARO, AL PARO
El Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) acomiadarà, a partir d’avui mateix 324 treballadors.
324 treballadors que passaran a formar de l’empresa més gran d’Espanya, es a dir, de l’INEM.  
O sigui que dintre d’uns dies hauran de retornar tal vegada al lloc on havien treballat durant els darrers temps per a passar la revista de la seva nova situació.

La desmembració  de l’INEM (estatal) i la creació del SOC va ser una d’aquelles coses que, des del meu punt de vista, més malament no es podien fer. Un dia els hi van dir als treballadors: A partir d’ara vosaltres formareu part del SOC i vosaltres continuareu igual. Van seguir compartint local i només ells sabien exactament per a quina administració treballaven.

La diferència? Mentre que l’INEM s’ocupa de les polítiques passives (atur), el SOC ho fa de les polítiques actives, es a dir, de les ofertes de treball i cursos formatius.
 

I TU, A QUÈ RENUNCIARIES?

Quan una persona es troba en una situació límit és capaç de fer qualsevol cosa inimaginable fins aquell moment.  

L’actual conjuntura de crisi fa que sigui molta gent la que arribi a una situació límit: pèrdua del lloc de treball, de la vivenda i fins i tot de la família a conseqüència de tot plegat.

Us passo a explicar dos fets reals que són un bon exemple del que vull dir-vos.

Un dia de la passada setmana vaig entrar a un establiment comercial de Tortosa. L’adquisició del producte que buscava no era una tasca fàcil i això va comportar que estiguéssim una bona estona buscant el producte que millor s’adaptés a les meves necessitats, la qual cosa ens va permetre canviar opinions de forma prou distesa. Com que ara, de sobte, tots som uns experts en economia (molt més que els economistes que prenen les grans decisions), aquest va ser un dels temes centrals de la nostra conversa.

Personalment em vaig mostrar preocupat per la destrucció d’ocupació que han patit les nostres comarques durant els darrers anys, sobre tot al sector indústria: Lear, Antaix, Toar, Medesa, etc., etc. I la nul·la implantació d’indústria forana que ens ha arribat. El meu interlocutor em va treure el tema de la foneria que pretenia instal·lar-se a l’Aldea, una indústria altament contaminant i es va mostrar clarament favorable a la seva ubicació pels llocs de treball que s’acabarien creant. I no només això, també, i pel mateix motiu, a la venda de l’aigua de l’Ebre. Aquesta postura era totalment rebutjada pel sector de la Plataforma en Defensa de l’Ebre durant els anys de la lluita contra el transvasament del riu.

També va defensar que es poguessin fer les corrides de toros sense sang que es porten a terme a la població d’Alfara de Carles i que han significat un gran atractiu turístic, sobre tot per als russos. Aquesta mena d’espectacles són de dubtosa legalitat, malgrat tot, per les seves condicions i la repercussió econòmica que comporta, crec que s’hauria d’acabar per tolerar.

Un segon cas. Uns dies més tard, mentre comprava el diari, vaig trobar-me amb un conegut. Em va dir que la seva empresa (del sector del transport) tenia problemes i que ja havia acomiadat a diversos treballadors. Com que ell era el més antic, de moment continuava, però li havien ofert reduir les vacances en una setmana. “Què hi farem? –em va dir resignat- Tot sigui per conservar el lloc de treball”. I si l’any que ve li proposen fer nomes 15 dies de vacances o simplement no fer-ne?

Està clar que hi ha empresaris que, davant la necessitat que tenen moltes persones per a sobreviure i la gran demanda de feina que hi ha esperant-se a la porta del negoci, se’n aprofiten de la situació per a obligar als seus treballadors a renunciar a determinats drets (això si, de forma que paregui un suggeriment i que es fa de forma voluntària)

Quan el govern i qui el sosté (banca i empresariat, principalment) ens hagin retallat la majoria de drets i usurpat una bona part de la nostra llibertat, quins sacrificis més haurem de fer?

Quin serà el nostre límit d’aguant? I tu, a què estaries disposat a renunciar?

Recorda que hi ha una cosa irrenunciable: la nostra DIGNITAT. El dia que acabis renunciant-t’hi, deixaràs de ser un persona LLIURE per a passar a convertir-te en un ESCLAU.