QUE ALGÚ ATURI AQUESTA BOGERIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Marta Rovira se’n va cap a l’exili... Una més. I els altres cap a la presó... I ja en van...

Queda claríssim que l’Estat Espanyol no afluixarà fins que hagi acabat amb la idea independentista o més enllà.

De vegades, amb la meva solitud recordo els inicis del procés, tant il·lusionant per a molts que ja veien la independència a tocar... I més tard la República catalana. Mentre, jo, que com més vell me faig més ronyós me torno, era escèptic  i molt més realista que la majoria.

És evident que tothom pot somiar. I posats a fer-ho és millor en coses que ens puguin donar la felicitats. Però de vegades cal tocar de peus a terra i deixar d’escoltar cants de sirena que no porten en lloc.

Quan va començar el procés, el dolent de la pel·lícula era el PSC. El socialisme català oficialista, tot i que s’ha mantingut coherent durant tots aquests anys, camina cap a la seva pròpia destrucció ja que no ha sabut donar resposta a una gran part dels seus votants que eren partidaris de fer un referèndum pactat amb l’Estat, que és l’única via possible per a desencallar la situació i tornar a la normalitat.

Perquè dels que està passant políticament ara mateix a Catalunya res és normal. No és normal que les eleccions catalanes siguin convocades des de Madrid. No és normal que un President de la Generalitat, així com a diversos dels seus consellers i altres polítics s’hagin exiliat per por de ser tancats a la presó, tal com els hi ha passat a d’altres que van optar per quedar-se.

No és normal que ahir Jordi Turull (que avui se jugava la pell davant el jutge Llarena) fes un discurs de marcat signe autonomista dels anys 80 (així ho va qualificar algú) i en el torn de paraules, Eduard Pujol, el portaveu de JxCat ho fes amb to independentista quan tothom era conscient que, precisament ahir, el ple d’ahir no anava d’això. Però es clar, ell no s’hi jugava res...

Sé podrà estar a favor o no. Alguns pensaran que cal seguir endavant amb el procés i d’altres pensaran que fins aquí hem arribat, però ahir al Parlament hi van haver dues intervencions que van voler posar una mica de seny. Un va ser Miquel Iceta (ja sabeu que no és sant de la meva devoció) i l’altre Xavi Domènech. Tots tos van estendre la ma tan a ERC com a JxCat per trobar una solució que desencalli aquesta anomalia. I crec que va ser Xavier Domènech qui encara va anar més lluny en demanar la unitat de totes les forces polítiques espanyoles per a presentar una moció de censura contra Mariano Rajoy i el seu govern.  

Si com diuen a Espanya no hi ha separació de poders i la Justícia se mou al ritme que marca el Govern, podem arribar a la conclusió de que amb un altre Govern la situació no seria tan complicada.

Potser avui el jutge Llarena no hauria enviat a la presó sense fiança a Turull, Forcadell, Rull, Romeva i Bassa. Fa un moment escoltava a la SER la tertúlia del Balcó i tots tres contertulians (entre els que estava Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la UB) posaven el crit al cel a l’hora d’analitzar la situació.

No sé com, ni qui, ni de quina manera, però és necessari desencallar la situació.

Prou presos polítics! I evidentment llibertat per a tots ells!!!      

L’ANÀLISI DEL DEBAT DE TV3

De Faro a Diari de Tarragona.

Dues novetats destacables: la presència de Marta Rovira, a qui havien mantingut mig amagada fins dilluns i el canvi d’actitud del director de la cadena televisiva, segurament perquè no és el mateix confrontar amb un de soll que amb tota una colla. Dilluns Vicenç Sanchis va estar bé i fins i tot me va agradar a l’hora de moderar el debat.

Per cert, una tercera novetat. El vaig seguir. Ja sabeu (més que res perquè sempre ho dic) que no acostumo a seguir els debats ja que m’avorreixen força. Després de cada debat intueixo que pocs canvien d’opinió, ja que cada polític que intervé, més que buscar vots dels indecisos miren d’acontentar a la seva pròpia parròquia.

-Iceta va estar molt bé –me va dir una militant del PSC convençuda després del debat de la Sexta-.

Com que quasi no vaig veure el debat de la Sexta i quan el vaig veure Iceta no va intervenir, no puc dir si va estar bé o no. Dilluns el vaig veure en la seva línia intentant allunyar-se d’uns i dels altres, però me sembla que va acabar per no convèncer a quasi ningú.

El debat va acabar com havia començat: amb la incertesa de si es podrà formar govern. De moment quasi tothom amaga les seves cartes i posats a amagar ni tant sols van parlar del seu programa.

-Te’n has adonat que l’únic que parla del seu programa és Carles Riera? –me va fer veure la meva dona-.

Efectivament qui menys sé va immutar i no va entrar en cap moment a la confrontació que si que hi va haver entre la resta de candidats (o representants dels diferents partits si voleu) va ser el candidat de les CUP.

Josep Turull, com a representant de la candidatura del President Puigdemont volia portar l’aigua al seu terreny:

-A veure senyor Domènech si en parlarà de pantans... Encara no s’han assabentat que aquestes eleccions van de democràcia, llibertat i de recuperar la dignitat –van ser algunes de les frases que va dir durant les dues hores de debat que hi va haver-.

Va quedar clar que tant Turull com a Marta Rovira sé sentien més còmodes parlant de la situació de Catalunya dels darrers mesos (a partir de l’1 d’octubre) que no sobre com serà Catalunya a partir de divendres vinent. Tocant la fibra sensible dels catalans, saben que tenen una mina i l’explotaran fins el final. Per a què entrar en altres terrenys si saben que no hi tenen res a guanyar.

L’ase de la majoria dels cops que hi va haver al llarg del debat va ser l’Arrimadas. Les enquestes electorals publicades fins ara li donen uns bons resultats i això fa temor. Temor a ells i a mi. ¿Quantes vegades he preguntat si us imaginàveu a l’Arrimadas de presidenta de Catalunya? Al menys dues. Si finalment l’Arrimadas arribés a la presidència de la Generalitat seria el gran fracàs de l’independentisme.

Me va semblar que el godallenc va dir algunes coses sense sentit. Sé li preguntava una cosa i sortia amb una altra. Però com que la resta dels contrincants ja coneixen sobradament qui és Garcia Albiol, deixaven que digués sense fer-li gaire cas. Potser també per que sé li auguren uns pèssims resultats i tampoc calia buscar el cos a cos amb ell.

A la substituta de Junqueras li manca bagatge. Ho va intentar, però no va convèncer ni als seus. Va voler jugar la carta de que tenia el seu company a la presó, però no va tenir un bon debat.

El candidat socialista va voler ser tan equidistant i marcar terreny sobre la resta que al final, sense voler-ho, va rebre de tots, majoritàriament de Turull quan li va recriminar que parlés del dèficit fiscal. Mentre els independentistes afirmen tenir un dèficit fiscal d’un 17.000 milions d’euros, Iceta, aportant un document de Mas-Colell, parlava d’uns 3... Llavors Turull, a part de dir-li que representava la cara bondadosa dels tres representants de Rajoy, li va dir:

-El senyor Rajoy estarà content amb vostè pel paper que li està fent...  

Finalment, Xavier Domènec va intentar posar una mica de seny, tot i que dubto que se’n sortís. Va voler convertir-se amb l’interlocutor de la Catalunya social, aquella que més problemes té, però tan Turull com la Rovira l’intentaven portar tota l’estona al seu terreny.

Per acabar una anècdota. No sé com funciona això dels espais electorals, però a la mitja part del debat, allà on quasi ningú canvia de canal, hi va haver dos anuncis diferents de Junts per Catalunya (un al començament i un altre al final), un d’ERC i un altre del PSC. Vosaltres mateixos... 

¿I SI NÓ ÉS PUIGDEMONT?

Aquesta pregunta gens innocent apareix el Periódico de dijous  en un article signat per Fidel Masreal des de Barcelona i Sílvia Martínez des de Brussel·les.

Segons els periodistes l’excarceració de Turull i Rull obre noves vies alternatives sobre el presidenciable.  

Al menys ERC juga net: Si Junqueras segueix a la presó, la presidenciable serà Marta Rovira. Però si Puidemont segueix a Brussel·les (o allà on s’hi pugui estar) i no té clara la situació que es pot trobar si retorna a Catalunya, què farà el Parlament: Investir un candidat que no podrà ni presentar el seu programa de govern? A hores d’ara és difícil imaginar que pugi ser així. De fet s’ha comentat que farà campanya des d’algun lloc dels Pirineus prop de la frontera...

Al primer debat electoral fet ahir mateix, va ser Jordi Turull qui va anar en representació de la llista del President. En canvi d’ERC hi va anar Roger Torrent, el número dos per Girona.

Si tenim en compte que el debat va ser de les primeres espases (Jordi Turull per JxC, Arrimadas per C’s, Iceta pel PSC, Garcia Albiol pel PP, Xavier Domènech per En Comú Podem i Carles Riera per les CUP), hi trobo a faltar a Marta Rovira que va anar a manifestar-se a Brussel·les. Després del paperot de diumenge al cara a cara amb l’Arrimadas, potser va ser la millor opció per a no assistir-hi.

Tornant al presidenciable de JxC, és evident que si la situació de Puigdemont no sé soluciona ràpidament, el candida per força serà algú de la seva llista. També sobre això tenen experiència els postconvergents ja que si recordeu, a les darreres eleccions Mas anava de número 4 per Barcelona a la llista de Junts pel Sí, mentre que era Raül Romeva qui anava de número 1.

De totes formes JxC no descartaran Puigdemont fins el darrer instant. Saben que és el millor actiu que tenen ara per ara. Només cal veure les darreres enquestes que, després d’aventurar-los uns paupèrrims resultats, ara per ara estarien en un empat tècnic amb ERC.

Però què passarà si finalment Puigdemont no por arribar a ser investit? Presentarà JxC un candidat alternatiu? Votaran per Marta Rovira (si no és que abans surti Junqueras de la presó)? Difícil dilema.

Fa dies que penso que aquestes eleccions poden ser també les eleccions de les sorpreses. Si finalment la participació és del 80% segons se pronostica a les enquestes, els resultats poden ser incerts. Cap a quin sentit? Ja m’ho agradaria saber a mi. Tot i que sé pugui mobilitzar el sector més espanyolista, suposo que també hi haurà que puguin canviar de bàndol els darrers dies. 

LA MOCIÓ DE CENSURA DE PODEMOS A RAJOY 2

De Manel Fondevila a eldiario.es. 

Tal com s’havia anunciat, la moció de censura de Podemos va néixer morta al no tenir, d’entrada (i de sortida tampoc, tal i com va quedar demostrat) els suports necessaris per a convertir a Pablo Iglesias en president del govern.

Si durant la primera jornada els protagonistes, a part del propi Pablo Iglesias, van ser Irene Montero i Mariano Rajoy, a la de dimecres van ser Rafael Hernando, el portaveu del PP, José Luis Ábalos (PSOE, un dels homes de confiança de Pedro Sánchez), però sobre tot el rifi rafe que hi va haver entre Pablo Iglesias i Albert Ribera.

Sobre la intervenció de Rafael Hernando he de dir que és un provocador i el seu discurs és un insult a la intel·ligència de la gent que, com jo, no votem al PP. Suposo que al seus agradarà. Me recorda a d’altres portaveus del PP com per exemple Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón que, tot i ser un dels ponents de la Constitució Española, quan va exercir de portaveu, faltava, fins el punt de que una revista interna del PSOE l’anomenava Miguel Embustero y Rodríguez de Faltón. Amb el pas dels anys i ja allunyat de la política, va anar moderant les seves formes i fins i tot té podia arribar a agradar en aquella Tertulia de Sabios que emetia la  Cadena SER dintre del programa La Ventana, en companyia de Santiago Carrillo i Pere Portabella. I més recentment Vicente Martínez Pujalte, actualment investigat dintre d'un cas que va passar a Castella i Lleó i que crec que no va ser citat per Irene Montero el dia anterior. Però Hernando va treure pit de la situació de superioritat que tenia en saber que la moció de censura no aniria en lloc. De totes maneres, Rajoy no va comptar ni amb les suports que només fa uns dies li havien aprovat els pressupostos.

El que més difícil me resulta d’entendre va ser la intervenció d’Albert Ribera... Tot i que des de C’s diuen que volen regenerar la política espanyola, durant la seva intervenció d’ahir semblava més un diputat del PP per tot el que li va arribar a dir a Pablo Iglesias. D’acord que no es puguin veure, però hi ha una cosa que se’n diuen les formes i Ribera no les va mantenir. Va fer acusacions a Iglesias que, des del meu punt de vista no anaven en lloc. De fet Iglesias li va retreure que fes de crossa del PP quan li és necessari que és quasi sempre.

Tampoc no era l’hora de parlar d’altres temes aliens als de la moció de censura, tal i com ho va fer Xavier Domènec que va oferir a ERC una aliança per apartar al PDeCAT del govern de Catalunya, ja que segons Domènec, si corruptes són els del PP, corruptes són els de l’antiga Convergència.

De la intervenció de José Luis Ábalos, potser se’n ha parlat menys, però per les xarxes socials deien d’ell que s’havia graduat de portaveu i que havia superat en escreix les intervencions de l’anterior portaveu del PSOE Antonio Hernando.

Acabaré amb l’acostament de Iglesias al nou PSOE de Pedro Sánchez, el gran absent del debat ja que, si ho recordeu, va renunciar a la seva acta de diputat abans de que el Congrés elegís a Rajoy com a cap del govern d’Espanya.

Tal com deien els qui entenen d’aquestes coses, el PSOE no podrà governar més en solitari i haurà de comptar amb el suport d’una altra força política que, en tot cas, hauria de ser Podemos. És un absurd que les dues forces més importants de l’esquerra espanyola no s’avinguin a l’hora de formalitzar pactes per a governar, ja sigui Espanya o una autonomia, ciutat o poble... Ja sé que hi ha casos no ha estat així, però en d’altres, en la gran majoria, no.

De vegades la manca d’enteniment és qüestió de lideratges. Si és veritat que els barons dels PSOE van vetar-li a Pedro Sánchez la possibilitat de governar amb Podemos, amb un líder del PSOE reforçat després de les primàries, no hi tindrien que haver impediments... Però es clar, faltava un tercer en discòrdia i entre C’s i Podemos, hi va haver un veto mutu.

Caldrà estar atents a partir del proper cap de setmana on el PSOE renovarà executiva i d’altres càrrecs orgànics del partit. A veure si es compleixen les expectatives que es van crear amb la victòria de Pedro Sánchez.    

ELS COMUNS

De Ferreres al Periódico. 

Quan anàvem a escola ens ensenyaven que el mínim comú múltiple de dos o més números és el múltiple comú més petit de tots ells i el màxim comú divisor de dos o més números és el més gran que és divisor de tots ells.

Ara, quan algú parla dels Comuns (amb majúscula i plural), està parlant del nou partit liderat per Xavi Domènech i que té a l’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona com un dels seus actius més importants. Tot i que el seu congrés constituent es va fer no fa gaires dies, el genèric dels Comuns ja feia temps que se’ls hi deia com una forma fàcil d’esmentar-los (cal recordar que la candidatura amb la que Ada Colau es va presentar a l’alcaldia de Barcelona s’anomenava Barcelona en Comú o que la que el mateix Xavi Domènech va encapçalar per al Congrés dels Diputats portava el nom de En Comú Podem)

El nou partit que portarà les sigles de CDC (Comuns Demòcrates de Catalunya), les mateixes que portava Convergència fins la seva refundació en PDECat, pretén ser el referent de l’esquerra a Catalunya i, per tant, ocupar el lloc que tants anys havia ocupat el PSC.

No obstant, només constituir-se ja va donar que parlar... La polèmica va sorgir quan es va parlar de República Catalana amb harmonia amb els altres pobles germans d’Espanya (no oblidéssim que ara per ara, Espanya és una monarquia... I pregunto jo: Com una mena de Commonwealth? Per aquell que ho desconegui li diré que la Commonwealth està constituïda pels països que un dia van formar l’imperi Britànic i, que tot i que són repúbliques independents, tenen a Isabel II com a Reina. Una situació semblant me sembla de difícil encaix en un nou marc de relacions bilaterals entre Catalunya i Espanya. Si Catalunya assoleix la independència (molt difícil a curt termini), el més lògic és que el seu govern adquireixi forma de república i punt, sense caler buscar tres peus al gat...

La coincidència de sigles entre la nova formació i les que un dia va portar Convergència me va sobtar molt potser tant com la forma de govern proposada. Me podeu qualificar com vulgueu, me dóna igual, però a mi aquestes sigles me produeixen urticària i si me s’hagués donat el dilema, mai hauria posat aquestes sigles encara que només sigui pel poc grat record que tinc d’una bona part dels seus líders i d’algun afiliat.

Les penúltimes declaracions d’Ada Colau també han creat ser malestar. Suposadament, va dir alguna cosa així: Encara que al referèndum guanyés el sí, no forçosament Catalunya obtindria la independència.  

Com que segons el que dius pot grinyolar i considerar-se políticament incorrecte, el grans defensors de la pàtria catalana es van posar les mans al cap per l’enorme disbarat que havia dit... Fins i tot Pablo Iglesias li va replicar des de Madrid i li va dir que, de guanyar el sí, el resultat hauria de tenir-se en compte...

Ada Colau va haver de sortir per a matissar les seves declaracions i, segons ella, la televisió per a la qual va fer les declaracions, les va manipular i que volia dir que el procés serà llarg i el va comparar amb el Brexit.  

Posem-nos en situació: Catalunya celebra el referèndum (pactat, per suposat) i guanya el sí. En aquest cas hauria d’haver quedat suficientment clar a l’hora de signar el pacte que el Govern d’Espanya i les seves institucions acatarien els resultats i,per tant, de guanyar el sí, s’hauria d’iniciar un període de desconnexió gradual seguida de prop per observadors internacionals.

En canvi, si el referèndum no fos acordat entre les dues parts, oblidem-nos de tot el que he dit al punt anterior, ja que no tindria cap validesa.

La darrera opció seria la proclamació unilateral d’Independència... Però primer caldria avaluar si tothom que està d’acord amb la celebració del referèndum, fins i tot els defensor acèrrims de la independència, estarien d’acord amb aquesta dràstica situació.    

INDEPENDÈNCIA ‘MINUT 1’

Ada Colau i Xavi Domènec a la manifestació de la PDE a Barcelona. 

Tal com explicava ahir, després de les eleccions de diumenge on el mapa d’Espanya va quedar tacat pel color blau del PP excepte petits reductes, un d’ells Catalunya, és normal que es tornin a escoltar veus favorables a la independència.

Segur que si estàs a les xarxes socials o bé a Whatsapp t’han arribat nombrosos memes i comentaris relacionats amb el tema i d’altres que, simplement feien referència a la sorprenent victòria del PP. Tot i que les enquestes anunciaven que Rajoy tornaria a guanyar, molt poques (crec que només un parell) havien anunciat que ho faria per un avantatge tan gran respecte al PSOE que, també inesperadament, va ser al segona força per davant de Podemos i les seves confluències i que les mateixes enquestes pronosticaven que hi hauria sorpasso, o sigui, que prendrien molts vots i diputats als socialistes.

Tot i que a Catalunya la primera força ha estat En Comú Podem, encapçalada per Xavi Domènech, ERC també pot considerar que ha tret un excel·lents resultats i s’ha convertit de llarg en la primera força independentista a molta distància de Convergència.

Ara, les formacions que al setembre van formar Junts pel Sí (ERC i CDC) sospiren per portar a ECP a l’hort, és a dir, que abraci les tesis independentistes, ja que saben que sense ells (o tal com es diu al Parlament: Catalunya Sí que es Pot), ara per ara és pràcticament impossible que els partidaris de la independència superin al bloc dels partits més espanyolistes. De moment, ERC ja vol llimar asprors amb l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, a qui el seu grup municipal no va voler recolzar només fa uns mesos.

Després d’aquest preàmbul imaginem-nos que a Catalunya hi ha els suficients suports com per encarar amb garanties un procés de ruptura amb l’Estat per a proclamar la República Catalana. Aquest procés pot ser amistós (tal com va passat entre la Gran Bretanya i Escòcia) u hostil. El primer cas és, ara per ara i dintre d’un termini mig, impossible, ja que cap govern on hi hagi el PP i fins i tot el PSOE, ho acceptarà, sinó és que hi ha un pacte d’estabilitat de govern que així ho contempli (i dubto que es produeixi aquest fet) I a sobre, els estaments de l’Estat tenen al Tribunal Constitucional de cara i, per tant, tombarà totes les lleis catalanes susceptibles de trencament.  

Per tant, anem al segon punt: hostil. Es a dir, els catalans tirem pel camí del mig i fem una Declaració Unilateral d’Independència, què és la situació per la que molts sospiren actualment.

Bé, ja estem al “minut 1”, ja hem proclamat la DUI... I després què? Com financem els serveis bàsics (sanitat, educació, ordre públic, seguretat, etc.)

Dilluns els hi plantejava això mateix als meus fills i un d’ells em va respondre:

-Què no paguem impostos!

Efectivament, els ciutadans paguem impostos, però qui les recapta bàsicament? Tret de l’impost del Patrimoni, el de Successions i Donacions, el de Transmissions i Actes Jurídics Documentats i d’altres menors creats per la pròpia Generalitat, així com algunes taxes i cànons) la gran majoria (sobre tot l’IVA i l’IRPF) ho són per l’Estat i, aquest, després transfereix a la Hisenda catalana la part corresponent pactada amb anterioritat.

Per tant, al “minut 1”, el finançament de Catalunya seria molt escàs i tal com li vaig dir a mon fill, amb prou feines tindrien per apagar la llum des edificis públics.

Quan de temps es podria aguantar en aquesta situació? Els independentistes que treballen de professors, metges, policies o bombers, estarien disposats a sacrificar-se i aguantar sense cobrar el temps necessari i imprescindible fins que la Generalitat gaudís d’autonomia financera?

Tot i que una bona causa com la independència bé que s’ho mereix, dubto que després de no cobrar la primera nòmina, una àmplia majoria pogués resistir... Tenim precedents: la paga extra de Nadal de 2012 o els constants impagaments a les farmàcies.

Cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però a mi em sembla un somni molt utòpic i difícilment realitzable. Sóc realista, no somiatruites, tot i que les dues darreres eleccions catalanes hagi votat independentista.

L’ENEMIC A BATRE

Ada Colau i Xavier Domènech. 

Al debat d’anit entre els diferents líders catalans, semblava que el rival a batre fos Xavier Domènech d’En Comú Podem.

Després d’una temporada tirant-se els trastos pel cap, ERC i CDC van fer pinya per mirar d’esgarrapar els vots del sector més independentista (què també l’hi ha) de la formació integrada pel partit de l’Ada Colau i Pablo Iglesias a Catalunya.

Com sabeu (suposo), ERC va sortir reclamant el vot dels votants cupaires i això no va agradar gens ni mica als convergents que ho van criticar. Però anit tot va ser diferent i semblava que l’enemic a batre (de fet va el primer a les enquestes) és En Comú Podem.

No sé si ho teniu clar. Diumenge es votarà en clau espanyola. Per tant, l’enemic a batre és el PP, no En Comú Podem ni tan sols els socialistes que encara que no guanyin ni quedin segons poden facilitar un canvi de govern.

Rufián i Homs van acusar a Domènech de voler fer un referèndum sense comptat amb el suport dels partits espanyolistes. És així mateix, però ERC i CDC es lien la manta al cap i fan una DUI (declaració unilateral d’independència) o no sortiran mai del bucle on s’han posat.  

El que no puc entendre (i no és la primera vegada que me passa), és com partits que, segons ells, es declaren independentistes i que volen trencar amb l’Estat es presenten a unes eleccions per a formar part dels estaments d’un estat espanyol i centralista i formar part així de la mateixa maquinària que el PP, el PSOE, Podemos i d’altres. L’únic partit coherent són les CUP que sé desinhibeixen dels processos electorals quan són d’àmbit estatal.

M’ensumo que els pactes postelectorals tornaran a ser complicats. No obstant espero que el PSEO i Podemos puguin sumar una majoria suficient sense haver de dependre de Convergència i Esquerra, perquè si fossin claus, la situació encara seria molt més enrevessada.

Entenc que per a ERC i CDC el tema de la independència no és un tema menor, però d’aquí que a unes eleccions generals sigui el seu punt estrella ho trobo senzillament un despropòsit. De fet tot el procés que han enllestit em sembla un despropòsit. Com he dit més amunt és com estar en un bucle i no poder-ne sortir.

De fet Esquerra des de fa temps sembla que ja se’n han adonat i ja sospiren per un referèndum pactat amb l’Estat i, tot i que ni Podemos ni el PSOE volen que Catalunya se’n vagi d’Espanya, mai serà el mateix un govern d’aquests dos partits que un govern del PP estigui presidit per Mariano Rajoy o no. Aquest és un fet irrellevant.

En Comú Podem ja no anteposa el referèndum a cap possible pacte o, dit d’una altra manera, el referèndum ja no és cap línia roja a l’hora de pactar. Però l’autèntic despropòsit de Podemos és voler fer passar el corredor del Mediterrani per Saragossa.

Imagino que un dia es va aixecar Pablo Echenique, el secretari de formació de la formació lila i que és de Saragossa amb la idea de que el millor punt per on fer passar el corredor era precisament per la seva ciutat. Error! Posat a demanar, es va quedar molt curt, ja que de passada hauria pogut demanar un port de mar i un aeroport tan important com l’Adolfo Suárez de Madrid per a tenir tot el pack complet.

Sembla ser que de Carmelo’s Redó (exalcalde de Camarles que pretenia que l’A-7 passés pel seu poble) n’hi ha més dels que ens pensem...

I per acabar, insisteixo: l’enemic a batre no és ni Podemos ni el PSOE, és el PP i qui no ho vegi així hauria d’anar a l’oculista.