PRÒRROGA

Si al llarg de la nit electoral del 23 de juliol des de formacions com Sumem i el PSOE s’usava el símil esportiu ‘hi ha partit’, una vegada acabat l’escrutini puc dir que hi ha ‘pròrroga’. I per què dic això? En veure que la possible investidura de Pedro Sánchez passava per Junts vaig pensar que una de les coses que podien passar (i tal vegada la més probable) era la repetició de les eleccions. Estàvem (estem) davant d’un dels pitjor escenaris polítics tot i que el pitjor de tots hauria estat que Feijóo pogués ser President del Govern d’Espanya amb el suport de Vox. Durant la campanya Junts ja va advertir que de cap de les maneres facilitarien la investidura de Sánchez, tot i que segons les enquestes els resultats dels PSOE es preveien molt més dolents que els que van obtenir finalment. Junts posarà sobre la taula dues condicions ‘innegociables’ per a fer president Sánchez: un referèndum d’autodeterminació de Catalunya pactat amb l’Estat i l’amnistia d’aquells que encara no l’han obtingut com per exemple Carles Puigdemont, Toni Comín i Marta Rovira. Fer un referèndum d’autodeterminació és, des del meu punt de vista, un fet que en un moment o un altre s’haurà d’afrontar per part de l’Estat. Cal recordar que el PSC fins el 2012 estava obert a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. En quan a l’amnistia dels independentistes que resideixen fora de l’estat espanyol penso que és viable, però ells també hauran de fer alguna concessió. Quan dues parts negocien, el resultat de les negociacions mai ha d’acabar d’agradar a ningú, perquè sinó és així és que una part ha aconseguit molt més que l’altra. A part, de no haver-se fugat a l’estranger, a hores d’ara segurament també estarien amnistiats, tal com ho van ser la resta de polítics que van estar al capdavant del moviment secessionista. Això sí, haurien passat per la presó com total la resta, cosa que evidentment no estaven disposats a fer. Després de les eleccions s’obre un llarg procés de consultes i negociacions entre les diferents forces polítiques amb representació parlamentaria. De vegades un sol vot pot fer decantar la balança cap a un costat o cap a l’altre. El partits que negociïn amb el PSOE i Sumem (donem per fet que el partit de la Yolanda Díaz formarà un tot amb el de Sánchez) exigiran contraprestacions per als seus territoris respectius i, en el cas de Junts, com ja he dit, també personals. D’entrada el PSOE serà reticent al menys amb el que fa al referèndum d’autodeterminació. És conscient que els millors resultats el han tret a Catalunya i que la majoria dels territoris han donat suport al PP precisament per a que marqui distàncies amb l’independentisme català. Com es diu popularment, els votants d’aquells territoris ‘estan més per traure la bandera espanyola als balcons’ que no que els hi pugen les pensions, els salaris mínims o tindre una sanitat universal. És la cultura de la incultura. Per part de Junts només es seuran a negociar si es contemplen les dues exigències ja esmentades. No els importa haver de repetir eleccions i fins i tot que les puguin guanyar el PP i Vox. Son dels que pensen que ‘com pitjor per als altres millor per a ells’. De fet els importen poc els més de 2 milions d’electors catalans que el passat 23 van votar opcions progressistes i a favor de que Pedro Sánchez tornés a governar. Només els importa ells mateixos. Son els gens convergents... Sempre s’ha dit que en política tot és possible i per tant no s’hauria de descartar als 100% que Junts no faciliti la investidura de Sánchez, però ho veig molt improbable, la veritat. Així és que després del partit ja ha començat el temps de la prorroga, el temps en que els partits hauran de decidir si pacten i amb qui pacten. Una prorroga que pot durar mesos i que bé podria ser que Espanya acabés la presidència de torn de la UE sent Sánchez encara President en funcions del Govern d’Espanya. El problema és que després de la pròrroga no hi haurà penals i un altre partit encara serà molt més complicat de guanyar.

MANERES D'INTERPRETAR-HO

La foto que acompanya aquest escrit me va arribar via Whatsapp al menys un parell de vegades demanant el boicot a la cadena d’hipermercats Carrefour.

Com podeu veure l’origen sembla ser una piulada de Quico Sallés que, segons la seva interpretació, la cadena francesa utilitza l’expressió a por ellos, l’arenga que se va poder sentir per diversos pobles de l’Espanya profunda  mentre s’acomiadava a forces de l’ordre que durant uns mesos van reforçar l’ocupació del territori català.

Quico Sallés no és una persona anònima. Es un conegut periodista que va col·laborar a la Vanguardia fins l’any passat i ara ho fa al Nacional i el Món, així com també a TV3. Segurament hi hauria qui qualificaria a aquest periodista d’hiperventilat, una paraula que s’ha posat molt de moda durant aquest procés.

I si tot fos molt més senzill? És cert que el crit a por ellos s’identifica amb Espanya. Però els seus orígens els hem de buscar molt més allà que les dates que van precedir immediatament la data de l’1-O.

Tot i que no sabria dir exactament quan va començar-se a utilitzar aquesta arenga, si que és veritat que des de fa molts anys és una forma d’animar a la Roja o el que és el mateix, a la selecció espanyola de futbol.

Com sabeu sóc una persona amb opinió (tot i que reconec que de vegades –potser massa vegades- puc estar equivocat) Jo veig mala intenció a la piulada, perquè no crec que sigui ignorància.

El proper 14 de juny (manca una mica més de 2 setmanes) comença el mundial de futbol de Rússia i Espanya és una de les seleccions que el disputarà. No és més fàcil pensar que aquests lots s’han creat de cara aquest esdeveniment i no buscar connexions amb l’1-O?  

Potser sí que no s’ha segut tot el perspicaç que fa falta en moments com el que estem vivint, però no sempre s’han de buscar els 5 peus al gat que potser tot és molt més senzill del que pot parèixer en un primer moment.  

L’impacte que pot ocasionar contra el Carrefour no crec que sigui important. Potser a Catalunya hi haurà que abans d’entrar a un hipermercat d’aquesta marca s’ho pensarà dues vegades, però a la resta d’Espanya la incidència serà nul·la.

Pel que a mi me toca, com fa anys que no compro al Carreforur, la incidència serà zero.  

GUARDAR I FER GUARDAR ‘LES FORMES’

Del gran Ferreres, al Periódico d'avui. 

En política hi ha conductes bàsiques que s’haurien de respectar, sobre tot aquelles que van de dalt cap a baix. Si els alts càrrecs d’un estat no respecten aquesta norma bàsica, encara que només sigui per cordialitat, des del meu punt de vista, els deixa en una pèssima situació.
Com a ciutadà entenc que la situació catalana respecte a l’Estat espanyol no és un tema agradable. Hi ha qui deu de comparar la hipotètica independència de Catalunya amb el fet de desmembrar un part del cos, com si els hi arranquessin una cama o un braç... Potser sí, però també haurien d’analitzar-ne els motius que han portat a aquesta situació i mirar de conservar els ponts de diàleg que encara estiguin oberts.
Suposo amic lector que ja has deduït per on vaig. Em refereixo a la plantada del Rei Felip VI a la presidenta del Parlament Carme Forcadell. Però no ha estat l’únic gest lleig per part de les autoritats espanyoles.
Mas es va queixar de que al decret de cessament no sé li havia agraït els serveis prestats, tal com s’havia fet amb els seus predecessors. Recordo que el President de la Generalitat és el màxim representant de l’Estat a Catalunya. Potser un dia no ho serà, però ara per ara el càrrec de president pertany a l’estructura de l’Estat.
Per a denunciar-ho públicament, Mas va agrair de paraula els serveis prestats als consellers del seu govern i que no continuaven amb Puigdemont, que eren majoria. Només recordo a Neus Munté i a Santi Vila com els únics consellers que repeteixen, tot i que el segon canviï de conselleria.
Per tant, l’actitud d’ERC de no acudir a les consultes que fa el Rei per a proposar candidat l’entenc perfectament. Un acte de desconsideració a canvi d’un altre.
Acusa Pedro Sánchez a Rajoy de ser el Red Bull de l’independentisme. O sigui de donar-los ales. M’agrada la metàfora. L’efecte rebot de molts catalans és degut a la intransigència espanyola. Però faria bé Pedro Sánchez de fer també ell una mica d’autocrítica. El rebut total i frontal en fer una consulta acordada també li ha pogut passar factura en les passades eleccions. També a l’hora de buscar suports que l’avalin com a candidat a la presidència del govern espanyol sembla que estigui massa fi amb Catalunya anteposant la unitat d’Espanya a qualsevol mesura social o econòmica. Com si l’únic problema que hi hagués en aquests moments es digués Catalunya.
Entenc que el tema de la independència de Catalunya sigui tabú per a la majoria dels espanyols, però potser caldria fer una mica de pedagogia i, sobre tot, com he dit anteriorment, autocrítica, molta autocrítica que permeti analitzar el perquè de la situació actual.
Sobre l’actitud del Rei de no voler rebre a la Presidenta del Parlament, vull dir que, segurament el culpable també sigui Rajoy. El Rei, figura odiosa per a una bona part dels catalans és, senzillament, com una mena d’objecte decoratiu (cobrant un bon sou, això sí) Ja sabeu que diu la Constitució sobre la seva figura: El Rei regna, però no governa. A part de ser inviolable i estar lliure de tota responsabilitat política.
Sabíeu, per exemple, que els discursos del Rei estan supervisats pel govern de torn? Per tant, el Rei no posarà mai en dubte les polítiques governamentals i sempre estarà en sintonia amb el govern que hi hagi en cada moment.
Conseqüentment, has d'esperar dels teus administrats el mateix tracte que tu els dispenses. Si els vols rebre millor, primer practica amb l'exemple.  

PORTUGAL PRECEDENT D’ESPANYA?

Mal que pesi a la majoria d’espanyols, els dos estats de la península Ibèrica, sovint van de la ma, encara que Portugal ens sol portar una petita avantatge.

Exemples? La dictadura portuguesa del general Espinola va acabar el 23 d’abril de 1973 amb al revolució dels Clavells, aproximadament dos anys i mig abans que l’espanyola que es va produir amb la mort de Franco. Els dos països van entrar el mateix dia a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) La pròxima coincidència pot passar dintre de poc...

Com sabeu, Portugal va fer eleccions legislatives fa relativament poc. No contra pronòstic, però si que va significar un fet sense precedents, es va imposar el partit de la dreta que estava al govern. Les enquestes així ho anunciaven, però era el primer país europeu on guanyava el mateix partit que havia estat governant durant els anys de crisi (amb l’excepció d’Alemanya)  

Però contra tot pronòstic, el partit guanyador es pot quedar sense governar. Són els inconvenients de no treure majoria absoluta. Si la resta de formacions s’avenen, poden arribar a pactar i prendre’t el govern. A Catalunya això ja va passar amb els governs Tripartits o d’Entesa, però a Espanya no ha passat mai. De moment, el líder socialista Antonio Costa diu comptar amb una majoria suficient que li permetria encapçalar un nou govern.

A Espanya estan convocades les eleccions generals per al proper 20-D. Les enquestes no reflecteixen un clar vencedor i tot i que la majoria d’elles es decanten pel PP (manda huevos!)  

Fa temps que el PP volia regular per llei que fos el partit guanyador qui governés. Ara per ara, amb una esquerra sempre molt més dividida que la dreta, el PP de Rajoy és el que té més possibilitats de guanyar, però no ho fa ni molt menys amb majoria absoluta (ara sí que la té) ni amb una majoria còmoda que li permetés pactar amb alguna altre partit com C’s.

A menys de dos mesos de les eleccions, els Populars europeus han aterrat per Madrid per a celebrar el seu congrés, en un intent de donar-li a Rajoy una empenteta per veure si millora les previsions. Ja es veurà...

La por dels populars és guanyar i no governar (com potser passi a Portugal) Imagineu-vos que s’acabi unit l’oposició i Rajoy es quedi sense corona. Personalment ho veig difícil, ja que C’s tira al monte, es a dir, cap a la dreta i per tant bé podria pactar amb el PP si hi hagués un compromís per part de Rajoy i els seus que no tornaran a delinquir... Encara que això em semblaria una fal·làcia, ja que qui porta als gens un determinat atribut, és molt difícil que en un moment o altre no surti.

El problema del PP (com de tota la dreta –nomé cal que us fixeu amb l’actitud dels convergents d’Amposta-) és que no reconeixen mai errors. A part d’això busquen tapar-los i posen tota mena d’excuses per a mirar de desviar l’atenció cap a un altre lloc.

Quan va esclatar el cas Gürtel, ràpidament ho van negar i van dir que hi havia orquestrada una campanya contra el partit. Ha passat el temps i encara, de tant en tant, surten ramificacions.

Les darreres notícies són que Correa i d’altres van voler estirar de la manta a canvi de veure reduïda la seva condemna. Al final no va ser així i, es clar, la boca es tapa amb diners...

També em sembla molt fort que la Fiscalia hagi fet públic un informe on es posa en dubte la imparcialitat dels jutges designats per al cas Gürtel, pe les vinculacions que tenen amb els populars...

No sembla que coses així passin a Portugal...  

NO ENS HEM D’OBLIDAR D’ESPANYA

Tan, però tan immersos estem en la política de casa nostra, que sembla que, des de fa uns mesos Espanya ha deixat d’existir.

I com aquell que no vol, Rajoy està a punt de donar el seu mandat de 4 anys que li van atorgar una gran part de ciutadans espanyols l’any 2011 després d’una nefasta gestió dels primers temps de la crisi econòmica per part del darrer govern socialista encapçalat per Zapatero.

Rajoy ho tenia guanyat fins i tot abans d’obrir els col·legis electorals. És un d’aquells casos que no cal tenir ni programa, dient simplement que milloraran la situació n’hi h prou per a sortir-ne vencedors.

Quan van arribar al poder els populars però, van fer tot el contrari del que havien dit que farien i van donar la culpa a la situació heretada. Una bona excusa que els va funcionar durant els primers mesos, però que, poc a poc la ciutadania va anar perdent confiança amb l’executiu de Rajoy, en part per les grans retallades que es van fer en diversos camps i que va suposar la pèrdua d’una part important de l’estat del benestar, però també per l’aflorament de diferents casos de corrupció que esquitxaven a gran part de la plana major del partit fins arribar al propi president.

L’única gran basa que li quedava per jugar a Rajoy era la recuperació econòmica. España es el país que más crece dentro de Unión Europea, repetien constantment com lloros els dirigents peperos. Aquest miracle econòmic l’han anat presentant consecutivament abans de totes les conteses electorals que hi ha hagut en els darrers temps. Ara només calia fer el darrer esforç per a guanyar elpartit més important: les eleccions generals del 20 de desembre.  

Però tot indica que els populars també ens han mentin en el tema dels grans números. Pel que sembla el dèficit públic real de l’Estat és superior al que han fet constar oficialment. Però les autoritats econòmiques de la Unió Europea se’n han adonat i han estirat les orelles al govern.

I jo pregunto: El sostre del dèficit no és allò que va necessitar d’una reforma constitucional aprovada a corre-cuita pel PP i el PSOE? Què m’estàs dient, que el PP s’ha passat la Constitució pel folre?

A part de mentiders, lladres, malparlats i tramposos, ara també s’han saltat la legalitat constitucional? Ells que tan defensen la Constitució com a principal garantia de la unitat i indivisibilitat de l’Estat espanyol, també la incompleixen? No m’ho puc creure... Si em punxen no em troben sang...

Davant d’aquest panorama, des de la UE ja s’ha advertir el govern espanyol que hauran de seguir fent més ajustos econòmics o el que és el mateix, més retallades... Què retallaran ara? Novament la paga extra als treballadors públics? Tot just ara que ens la anaven tornant poc a poc per mirar de recuperar alguns dels vots que els van votar fa 4 anys i que darrerament sembla que se’n havien anat cap a altres formacions polítiques...

Amb aquests antecedents, el populars pretenen que el 20-D una majoria de ciutadans espanyols els hi torni a donar la confiança per a continuar governant-nos 4 anys més i seguir amb les seves polítiques d’afavorir els més rics i enfonsar la classe mitjana fins que cada cop sigui menys mitjana i només quedin dues classes: l’alta i la baixa (que ja no pot ser-ho mes)

Mentre, el PSOE sembla que està recuperant terreny, Ciutadans/Ciudadanos creixent a bon ritme, Podemos desinflant-se, Esquerra Unida en la seva línia, es a dir, barallant-se entre ells i Unión Progreso y Democracia amb tendència a desaparèixer. Per tant, C’s s’ha convertit en objecte de desig i el PP ja s’ha afanyat a l’hora d’iniciar el flirteig. Només hi posen una condició prèvia: Rajoy ha continuar sent el president. Fa uns dies José Maria Izquierdo a la SER mostrava la seva incredulitat i es preguntava que si de debò el PP no sacrificarà a Rajoy per tal de continuar al govern...

Si aquí Mas sobra, a Madrid, Rajoy també.  

SENSE NOVETAT AL FRONT (POLÍTIC)

Divendres al migdia va comparèixer Rajoy davant els mitjans de comunicació. Potser l’única novetat va ser no fer-ho a través de la pantalla de plasma, perquè a part d’això, novetat cap ni una!

Ja sabeu que quasi mai escolto debats polítics, entrevistes, compareixences, etc. Però després si que ho segueixo als mitjans de comunicació que em semblen més propers i, perquè no, de més credibilitat, com són la Cadena SER i el Periódico de Catalunya.

Així, els primers comentaris els vaig escoltar sobre ¾ de 3 de la tarda a Hora 14 de la Cadena SER.

Abans de donar la paraula als comentaristes, ja van anunciar que, tal com havia pronosticar José Antonio Zarzalejos (a que anaven a donar pas), la roda de premsa no va aportar cap novetat.

Rajoy només va voler parlar d’economia: de que a Espanya hi ha creixement, de que si tot continua com ara, Espanya viurà l’etapa més pròspera de la seva història...

Quan sé li va preguntar sobre els casos de corrupció que han esquitxat el PP, Rajoy es va limitar a dir que eren cosa del passat.

I quan sé li va preguntar sobre, segons la SER, el problema més greu que té avui Espanya, el moviment secessionista català, va dir el de sempre: que farà complir la llei...

També va intervenir Antón Losada, columnista habitual del Periódico que, com la resta va coincidir amb el nul balanç que va fer de la legislatura que s’està acabant i que es va mostrar més com un candidat que no un cap de l’executiu espanyol.  

A què no sabeu quina és la solució que té Rajoy per a Catalunya? Va que no costa tant...

Què el dia 27 de setembre les candidatures independentistes no treguin majoria... I problema solucionat!

O sigui: més del mateix. Per això deia que és molt fàcil. Rajoy s’ha limitat a no governar, es a dir, a no fer res i a esperar que el temps passes i que s’anés solucionant tot per si mateix. Sí, sí, és així mateix, si no ho havíeu pensat mai només cal donar-hi una mirada retrospectiva.

També van parlar, evidentment, de l’habilitació d’aquest mes d’agost per a començar el tràmit dels pressupostos per a l’any 2016. No hi ha cap precedent amb quasi 40 anys de democràcia que un govern hagi aprovat els pressupostos per a un any econòmic que quasi amb tota seguretat, no governarà.

Imagineu-vos per un moment que de les eleccions generals de final d’any surti un govern totalment contraposat al PP. Què farà? De moment es trobarà lligat de mans i de peus i estarà un any sense poder aplicar el seu programa. Personalment em sembla molt fort! Només espero que una llei es pugui canviar per una altra llei i que el nou Congrés la derogui i que se’n pugui redactar una altra. Sinó és així, la jugada del PP em sembla un frau de llei.

No voldria acabar sense comentar una de les perles que ens va deixar el que ja podríem considerar expresident Rajoy i que ja vaig avançar el mateix divendres al meu compte de Facebook. Va dir Rajoy que és un polític que té més futur que passat. Es a dir, ell es veu a si mateix ocupant la presidència del govern molts anys més dels 4 que s’ha estat (volia dir tocant-nos les pilotes, però no ho dic) al front del govern de PP. Uns anys en que els rics s’han fet encara molt més rics i que els nivells de pobresa han crescut considerablement.

Em deia ahir la meva dona que, a part de l’1% d’increment de sou que tindrem els funcionaris (tots dos ho som), ens retornaran (això vol dir que ens el van prendre abans) una part de la paga extra que ens van suprimir el 2011, dos dies d’assumptes propis (un per cada trienni a partir els 8 d’antiguitat)

A ningú sé li escapa que si fa això és perquè aquest any és any electoral, igual que la rebaixa de l’IRPF a partir de l’1 de juny (una mesura també del tot extraordinària) Però per molt que ens retorni, no ens ho retornarà tot, ja que també va suspendre un acord sobre la carrera professional que s’havia signat amb el govern Zapatero y que ens va permetre recuperar el poder adquisitiu que s’havia perdut al llarg de, al menys, 3 dècades.

El mal moral que hem patit els funcionaris (com tota la resta de treballadors d’aquest país) mai ningú ens el podrà retornar.   

27-S

La noticia del dia no és aquesta (Al menys a Amposta), però com que durant el dia s’han dit moltes coses i és previsible que en les properes hores se’n sàpiguen moltes més, millor deixar-ho per a demà. M’estic referint, evidentment a l’entrada a l’Hospital d’Amposta per part de la Guardia Civil seguint instruccions de la fiscalia de Tarragona i coordinats pel titular del Jutjat d'Instrucció núm. 3 de Reus.

http://lamarfanta.blogspot.com.es/2015/04/set-detinguts-en-els-registres-i.html

http://www.naciodigital.cat/delcamp/ebrediari/noticia/4181/gu/rdia/civil/escorcolla/hospital/comarcal/amposta

Com sabeu els dígits 27-S corresponen al 27 de setembre, la data per a quan estan anunciades les eleccions autonòmiques. Anunciades però no convocades, ja que la llei no permet convocar-les amb tanta anticipació, entre d’altres coses perquè deixaria el país pràcticament inoperant, ja que comporta la dissolució del Parlament.

Però que passaria si Rajoy, per la seva part, convoqués les eleccions espanyoles per a la mateixa data? Aquesta és una possibilitat de la que s’està parlant en els darrers dies. De fet, ahir, de forma inusual, Rajoy va donar una roda de premsa admetent preguntes dels periodistes. Ara, quan s’apropen les municipals, l’equip assessor del President del govern li ha aconsellat que s’apropi més al poble i això vol dir també als periodistes.

Un dels periodistes que va tenir l’honor de assistir a la roda de premsa li va preguntar a Rajoy si considerava convocar les eleccions els 27-S. Després d’un silenci i algunes rialles, en un primer moment, Rajoy va donar una resposta evasiva. Llavors el mateix periodista li va dir que la pregunta havia estat molt clara i que la resposta només admetia un sí o un no. Es va tornar a fer el silenci i les rialles van ser més pujades de to. Finalment la resposta de Rajoy va ser:

-No descarto res.

Per tant, i m’imagino que més per tocar el que no sona a Mas i els partits independentistes i les associacions que donen suport al procés que per una altra cosa, bé podria convocar legislatives per al dia 23-S. Està en el seu dret i no seria incompatible i encara més si tenim en compte que només estan anunciades, Rajoy es podria anticipar a Mas i convocar-les primer.

Mas ja ha dit que en el cas de que Rajoy les convoqui per al 27-S, ell no ho farà. Està clar que al moviment independentista no li interessa per a res la coincidència de les eleccions. I això és perquè no tothom vota sempre per les mateixes candidatures i, també, normalment, les eleccions autonòmiques són molt més abstencionistes que les generals i, enguany, no té perquè canviar res de tot això. És més, hi ha gent que a les autonòmiques vota tradicionalment a Convergència que el 27-S no té previst anar a votar. De coincidir les eleccions, amb tota probabilitat anirien a votar i no votarien per la independència. I això no interessa a Mas.

Per cert, parlant del rei de Roma, Mas ha tornat a dir que si després del 27-S no surt una majoria independentista al Parlament, en tota probabilitat es retirarà de la política. I és que Mas, a part de ser el rei de Roma, vol ser qui remeni les cireres, es a dir, que tot li vaig de cara. Per això, ara mateix, està pressionant als d’ERC per a que votin conjuntament totes les votacions que es puguin produir al Parlament. Només així s’estalviarien algun entrebanc i es podria tirar endavant, per exemple, la seva política de privatitzacions encobertes, sobre tot en el camp de la Salut.  

UN CAMÍ SENSE MARXA ENRERE

Amb la publicació dissabte de la Llei de consultes no referendàries i, posteriorment, del decret de convocatòria de la consulta del 9-N, tot fa indicar que el procés ja no té marxa enrere.

Pel que s’ha dit, sembla ser que tant la llei con el decret tenen un redactat impecable. Els qui els han redactat han tingut molta cura de que, en cap moment, pogués anar contra la Constitució Espanyola, la llei magna a la que s’empara Rajoy per a dir que la consulta catalana és il·legal.

No obstant això, el govern d’Espanya ja ha posat en marxa els mecanismes per a portar-les davant el Tribunal Constitucional i que, aquest, els suspengui de forma cautelar i, posteriorment, a ser possible, que els declari inconstitucionals.

El posicionament seguit pel govern de Rajoy és més polític que legislatiu, ja que, com és sabut, la Constitució Espanyola és interpretable en diversos punts i, tal com ha dit algun dels seus pares (els polítics que la van redactar l’any 1978), la llei de consultes, en cap cas contradiu cap dels articles de la Carta Magna.

Per tant, estaríem davant d’un no de tossuderia, davant de posar pals a les rodes per posar-les, davant d’entorpir un procés sense cap tipus de lògica.

Quan el TC hagi de dictaminar el contingut de la normativa catalana ho tindrà molt difícil per no dir impossible. Fa uns mesos, quan el TC va haver de pronunciar-se sobre la declaració de sobirania del Parlament, ja va emetre un dictamen pel que considerava que el motiu pel qual s’havia presentat recurs era polític i demanava que aquestes qüestions les havien de resoldre els polítics no els tribunals.

Dit això (i comprenen perfectament l’actitud del PP –no s’ha d’esperar una altra cosa d’un partit que representa a la dreta més rància d’aquest país-) no entenc l’actitud del PSOE donant suport al govern. Ara bé, si el que pretenen és seguir perdent vots de l’ala més moderada, la que se’n està anant cap a Podemos, llavors sí, van pel bon camí

El cert és que se’m farà molt difícil votar socialista quan l’any que ve siguem convocats a les urnes per a votar els nostres representants al Congrés del Diputats i Senat.

Amb el guapos que estarien calladets i parlant només de federalisme...

El que està clar és que la situació política actual de Catalunya ha anat molt més enllà de l’anomenat pla Ibarretxe i que, en el seu moment, ja va sacsejar les velles i antiquades estructures de l’estat. La situació política catalana no farà marxa enrere. És que no l’ha pot fer. S’ha fet massa recorregut com per a què un govern centralista i ultranacionalista o un TC del tot polititzat i al servei dels dos grans partits, emparant-se amb un recull de lleis vulgui tombar la voluntat d’una gran majoria del poble català.

Potser, de moment, ens aturaran els peus, però al cap de poc, algú, que tal vegada ara mateix ni coneixem, tornarà a engegar el procés i cada cop seran més els catalans que hi aniran al darrere.

És un camí sense marxa enrere.  

LA NOVA MACROECONOMIA

Tants anys buscant solucions per a l’economia espanyola i resulta que les teníem davant nostre: al carrer, als parcs, a les carreteres...

No se’ls hi acut res més als nostres economistes oficials, el que treballen per a l’Estat Espanyol que comptabilitzar per al PIB (ja sabeu, el Producte Interior Brut) les ingressos per prostitució i venda de drogues.

Més enllà de la sorpresa que això em produeix, també trobo sorprenen com es poden quantificar aquests ingressos si provenen d’activitats il·legals no emparades per cap sector econòmic. En tot cas es podria fer una estimació atenent a no sé quins estudis de no sé quina agència... Però sempre seria això, una estimació.

I qui em diu a mi que aquests estudis que no tindrien cap tipus de fonament legal hagin estat manipulats a conveniència de qui els ha encarregat, es a dir, el propi Estat Espanyol.

Per tant, resulta ser que seria una bona manera de fer créixer l’economia espanyola tant com hagin volgut i una bona manera de fer quadrar els números per a no quedar-nos al vagó de cola de l’economia europea.

Però dit això, possiblement ens hem trobat, sense voler, amb la gallina dels ous d’or. Si la nostra industria no funciona perquè no es destinen prou diners per al desenvolupament i la investigació, si la nostres mineria, agricultura, ramaderia i pesca no funcionen perquè no són competitives si les comparem a les d’altres països més endarrerits econòmicament parlant i, com sembla ser, sols funciona el sector turisme que és el motor del sector serveis, ara tenim tot un filó per explotar: la prostitució i la droga. Per tant, que hem de fer, fomentar-ho?

Per a poder-ho fer només hi ha dues solucions. La més senzilla, legalitzar-les amb tota el que això suposa: donar-les d’alta d’activitat econòmica, alta dels treballadors a la Seguretat Social, pagar els impostors corresponents. Però molt em temo que legalitzar-les aniria en contra dels objectius econòmics del nostre govern, ja que, com tos sabeu, quan alguna cosa es legalitza, automàticament baixa el seu consum.

Per tant, només ens queda una solució: la tolerància. Per això cal que la policia deixi de perseguir-les. A partir d’ara, si els Mossos troben a una prostituta a la carretera fent negoci amb un futur client, que facin ulls grossos i que no els multin. Que la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i els nostres companys de Vigilància Duanera deixin de decomissar vaixells, camions i d’altres vehicles carregats de haixix de Marroc, cocaïna de Colòmbia o heroïna d’Afganistan.

I a sobre tenim un gran avantatge: aquestes dues activitats es fan tots els dies de l’any i a totes hores. No coneixen ni festius ni vacances, tret del descans que, com a persones, puguin tenir al llarg de la jornada. És fantàstic! Segurament, sinó ho és, ràpidament passarien a ser els dos sectors més productius del país.

Mireu, recordo que fa uns anys van descobrir que Itàlia maquillava els seus resultats macroeconòmics per a seguir estant al G-8, què és on es remenen les cireres a nivell mundial. Altres països com Grècia, també els van maquillar per fer veure que complien amb el dèficit fiscal que se’ls imposava des d’Europa. Però em sembla que Espanya, si finalment aplica la mesura, anirà més enllà i podria crear un precedent que, de seguir-lo la resta dels països, podria tornar a deixar Espanya al mateix lloc (si fa o no fa) en que es troba ara.

Per cert. He escoltat molt poques crítiques par part dels economistes de capçalera de les diferents cadenes de ràdio i televisió. És que no tenen res que dir? 

RAJOY-MAS: TROBADES A LA TERCERA FASE

Finalment, dimecres 30 de juliol, hi haurà la trobada a alt nivell, entre el President de les Espanyes Mariano Rajoy i el President de Catalonia Artur Mas I.

Tot just un dia abans de que acabi el mes per a contradir els meus pronòstics que vaticinaven que no es faria abans de setembre. No és la primera vegada que m’equivoco, ni serà l’última.

Com que la trobada es farà amb llum (no sé si fins i tot taquígrafs) i de llum n’hi ha de trifàsica, d’aquí el títol de l’entrada.

Curiosament (o no), dos dies abans, Rajoy rebrà oficialment el nou líder del PSOE Pedro Sánchez que haurà estat ratificat pel congrés del partit que es farà durant el cap de setmana.

Serà una trobada de cortesia on el President del Govern rebrà al Secretari General del primer partit de l’oposició (de moment) Encara que no es coneix l’ordre del dia, segur que la reunió serà d’alta volada i es podrien tractar temes importants.

Hi ha qui diu que podrien formalitzar un front comú per a intentar parar el procés independentista català (i posteriorment el basc)

Fa uns dies, si ho recordeu, ja vaig apuntar la possibilitat de que Rajoy oferís a Mas reformar la Constitució per assolir un estat federal. Llavors encara no sé sabia de la trobada entre Rajoy y Sánchez.

Imagino que Mas anirà preparat per escoltar qualsevol cosa, fins i tot aquesta. El que està per veure és si, finalment, ho acabaria acceptant o n’hauria de parlar amb els seus socis de viatge.

El més lògic és que abans parlés amb Junqueras, Herrera i Fernández. La pilota estaria sobre la teulada independentista i ja no es podria acusar al govern de no oferir alternatives.

No cal dir que el bàndol nacionalista comptaria amb un aliat: UDC. Pelegrí, el substitut de Duran a la Secretaria General de CiU ja ho va dir. Son confederals.

Costa entendre quina diferència hi ha entre federal i confederal. De vegades només és qüestió de matisos.

Potser haurem de recular 150 anys per mirar si la guerra de Secessió dels Estats Units ens aclareix què vol dir exactament cada concepte.    

ELECCIONS GENERALS A LA VISTA?

Dijous tarda va córrer el rumor de que Rajoy podria avançar les eleccions legislatives per a la tardor d’aquest any.

Els contertulians de 8tv ho descartaven taxativament. No veuen a Rajoy predisposat a fer un avançament electoral.

Rajoy dóna el perfil de l’home gallec.: tranquil, mesurat, indecís, conformista... Uns traços que, sumats, donen com a resultat una persona insegura de si mateixa a qui no li agraden els grans sobresalts que, sense cap mena de dubte, unes eleccions generals comportarien.

Està clar que abans o després Rajoy s’haurà d’enfrontar a unes noves eleccions, si és que repeteix com a candidat. De no fer-ho, seria el primer que, tot i tenir majoria absoluta es retiraria després de la primera legislatura. Jo també sóc del que penso que no es faran, encara que sembla que motius n’hi ha.

Amb l’arribada del nou rei es van vaticinar una sèrie de canvis que no s’han produït, al menys, de moment. Es va dir que hi hauria una amnistia que trauria de les presons a tots els delinqüents de guant blanc (molts d’ells polítics, tècnics municipals i promotors urbanístics que es van enriquir durant els anys de la bombolla econòmica) Però la predicció més extravagant (no sé si és l’adjectiu més adequat) va ser que el nou cap de l’Estat destituiria el govern de Rajoy (o el faria renunciar) i en manaria formar un de tecnòcrata, es a dir més tècnics que polítics. Tampoc sembla que s’arribarà a produir.

Rajoy vol que els marcadors macroeconòmics vagin millorant fins la campanya de les generals de la tardor de 2015 (un dels contertulians de 8tv fins i tot apuntava que es podrien fer el gener de 2016, esgotant al màxim el termini que té) Durant aquesta legislatura hi haurà 3 moments claus de recuperació econòmica. Un ja l’hem passat: les eleccions Europees del passat mes de maig. El govern del PP va representar (com si d’una posada en escena es tractés) que la recuperació econòmica d’Espanya era evident i imparable.

El segon gran moment el viurem en vigiles de les municipals de la propera primavera. Una vegada més l’equip econòmic del govern del PP tornarà a parlar d’objectius assolits, de millora de l’estat del benestar i coses semblants, quan difícilment les famílies notaran cap canvi.

I el tercer momentaço serà, evidentment la campanya electoral de les generals. Aquí Rajoy i els seus trauran més pit que mai i parlaran de l’evident recuperació econòmica disfressada de tota una sèrie de xifres macroeconòmiques, obviant. D’altres estudis, fets sobre qüestions molt més domèstiques per organismes i entitats que no tenen res que veure ni amb el govern del PP ni tan sols amb la política, com UNICEF, Càritas, Creu Roja, Síndic de Greuges, etc. parlen de pobresa, desnutrició, de diferències socials entre rics i pobres...

Són dos visions d’una mateixa cosa, per tant, hi una gran discordança entre les dades oficials del govern i de certs organismes oficials i els altres estudis. Si per una part Espanya va molt bé i per l’altra ens demostren que cada dia que passa hi ha gent més pobra, és que no es tenen en compte els mateixos paràmetres per a fer els càlculs. La qual cosa em fa pensar que el polítics fan una interpretació interessada (mol interessada!) dels indicadors econòmics que mouen.

Amb aquest panorama, Rajoy i els seus, es presentaran com els salvadors de la pàtria i tornaran a culpar a Zapatero de l’estat com van trobar Espanya quan ells van començar a governar.

D’aquells indicadors (com l’atur) que no es seran tan favorables, hi passaran de puntetes per a que ningú qüestioni la seva política.

ROIG DESTENYIT

Al trist paper de la Roja al Brasil sé li ha de sumar el penós tracte que van dispensar als pocs aficionats que van desplaçar-se fins l’aeroport de Barajas per a donar-los la benvinguda i mostrar-los el seu suport.

Vist el que es va veure, és evident que no s’ho mereixen. La Roja a Brasil es va destenyir i en arribar a Madrid van donar la seva pitjor imatge sortint per una porta del darrere per evitar els aficionats. Lamentable!

Però més lamentable encara va ser l’actuació del jugador del Barça Jordi Alba. Sembla ser que un periodista va criticar l’actuació dels primers partits del mundial, els que, precisament, la Roja va perdre en front d’Holanda i Xile. I Alba no ho va saber encaixar en esportivitat. Vaja, que es va molestar...

Un dia, un periodista espanyol va apropar-se al jugador del Barça per a fer-li unes preguntes i es va mostrar groller. Una actitud impròpia d’un personatge públic que deu part de la seva fama a la premsa esportiva i els mitjans de comunicació. Però el pitjor de tot és que el periodista esbroncat no era el mateix que havia escrit la crònica criticant el seu joc.

Uns fets lamentables i que ni en el pitjor dels casos haurien d’haver passat.  

Igual estaven empipats per no rebre la prima de 600.000 euros que havien exigit per revalidar el títol de campions del món.

Què es fotin!!  

REMINISCÈNCIES FRANQUISTES

Si tenim en compte que Joan Carles I va ser el successor de Franco (així ho va decidir el dictador i, recordeu, ho va deixar tot lligat i ben lligat...), es podria afirmar que Felip VI, a la vegada, també és hereu de la dictadura, ja que no ha fet més que heretar al corona del seu pare.

Al discurs de coronació del passat dijous, el nou monarca va dir que a una Espanya unida i diversa i cabem tots.

Això em va recordar el que dèiem amb ironia quan interpretàvem el lema del règim franquista.

El recordaré per als més joves:

España una, grande y libre.

Llavors en preguntàvem sabeu per què Espanya és una? Perquè si n’hi hagués un altra, marxaríem.  

Sabeu per què és grande? Per a que puguem cabre tots els espanyols.

Y, finalment, sabeu per què és lliure? Serà de fronteres cap a fora, perquè el que és de fronteres cap a dintre...    

DISSABTE 14 DE JUNY. DOTZÈ DIA SENSE REI

Demà. Per a demà diumenge està previst el Consell nacional del PSC, el màxim òrgan de direcció del partit entre congressos.

Demà s’ha de fer efectiva la dimissió del fins ara primer secretari Pere Navarro i l’anunci de Núria Parlon que serà candidata a la primera secretaria del partit.

Mentre, el sector crític amb Navarro, el més catalanista i el que estava a favor del dreta a decidir, entre d’altres coses, es manté al marge, com si els esdeveniments no anessin amb ells. Abans de prendre una decisió volen saber quina línia marcarà la candidata. Està clar que moltes coses han de canviar, però un gir catalanista i manifestar-se a favor del dret a decidir, és fonamental. Fins i tot imprescindible, diria jo.

Mireu, Marina Geli, una de les veus díscoles del PSC ja ha dit públicament que a ells els dóna igual Navarro com Parlon. I encara més: què no han estat convidats al Consell Nacional de demà. No diria que comencem bé, perquè els que hi ha encara són els antics, però l’acabament de la vella executiva no podria ser pitjor. Navarro va marxar criticant-los i quan plega definitivament, en lloc de mirar de reconciliar-se, se’ls oblida. Molt em temo que el Nou Nou PSC serà una còpia exacta del que ha estat aquests darrers anys sota la direcció de l’exalcalde de terrassa.  

Pallissa. Què os va semblar el partit d’anit? España-1, Holanda-5. I és que no es pot vendre el blat abans d’estar al sac i ben lligat. Quan ja anaven 1-4 o 1-5, un dels comentaristes van dir que els jugadors ho tenien molt clar i que haver estat campions del món fa 4 anys no els garantia res. Tenien ben present l’eliminació de França a les primeres de canvi després d’haver guanyat també el mundial anterior.

El que em sembla que no ho tenien tan clar eren els comentaristes. Abans de començar el partit, a la SER, un es va atrevir a dir que jugador per jugador, España era superior. Pot ser si, però el futbol és un esport d’equip i si l’equip no funciona, per molt bons que siguin els jugadors, el més normal és que perdin el partit.  

Ahir Holanda va donar una llissó d’humilitat a la Roja. La subcampiona, la que havia perdut la final de Sudàfrica, precisament contra España, va demostrar tenir molt d’ofici i va esmicolar els sistema plantejat per l’entrenador espanyol. Pobre Del Bosque!

Però el que més mal me sap del resultat d’anit és que fos Van Gaal l’entrenador rival. Quan estava al Barça el vaig prendre avorrit. Tant que fins i tot vaig renunciar als meus colors de sempre i em vaig fer del Mallorca. Potser només l’innomenable em produeix més animadversió que l’holandès.

Constitució sí, però... Em sorprèn molt quan comparen a Pablo Iglesias II amb Hugo Chávez. És una manera de desprestigiar-lo. Ahir mateix li vaig escoltar dir a un senyor que afirmava que els seus pares van marxar de la dictadura franquista cap a Veneçuela i ell va fugir de la Veneçuela de Chávez cap a Espanya.

No tots els que van marxar d’Espanya durant la guerra Civil eren d’esquerres. Només havien de ser republicans. I com s’afirmava l’altre dia al Facebook, republicans de dretes també n’hi ha.

Sé li va preguntar a Pablo Iglesias II si acatava la Constitució: Evidentment que sí, però fins a que els ciutadans la canvien –va dir- Una resposta contundent i intel·ligent. La Constitució del 78 ha quedat superada pels esdeveniments que hi ha hagut durant tots aquests anys i, per tant, cal una remodelació profunda. L’Estatut no era tan vell i Pasqual Maragall en va voler fer un de nou ja fa 10 anys. Si no es canvia, aviat quedarà tant antiquat com l’Església . És això el que vol la ciutadania espanyola?          

FUTBOLISTES MILEURISTES

La prima de 720.000 euros per guanyar el mundial de futbol del Brasil portarà cua. I jo que me’n alegraré!  

Segons les informacions periodístiques, la Federació Espanyola de Futbol va oferir els jugadors les mateixes primes que fa 4 anys al mundial de Sud-àfrica, però els jugadors haurien rebutjat l’oferiment. Bé pels jugadors, un cop més han donat una gran mostra de solidaritat i comprensió cap a la resta dels ciutadans d’aquest país que no arriben a final de més o tenen dificultats per a fer-ho.

L’actitud dels jugadors de la Roja és una immoralitat. Totalment d’acord amb la iniciativa del gruo parlamentari d’Izquierda Plural de voler limitar les primes que perceben els esportistes d’elit. Si finalment el PP i el PSOE voten en contra de la proposició no de llei, no només seran còmplices d’aquest disbarat, sinó també responsables (de fet ja ho són) de que tributin fora d’Espanya i que els seus impostos no es puguin destinar a projectes socials del nostre país.

Casos com aquests s’haurien de regular per llei i permetre que els jugadors poguessin destinar els impostos que paguen a finalitats socials.

Tots els xiquets, sigui quina sigui la seva condició social, els tenen com un exemple a seguir. Però quan te’n adones com són, penses que en realitat són un mal exemple.

De ben segur, els jugadors aficionats que defensen els colors de qualsevol equip local o de barri i que, tal vegada, no arriben a mileuristes, els podrien donar tota una lliçó de comportament solidari.  

PAÍS DE PANDERETA

Es donen situacions absurdes, inversemblants, sovint més pròpies d’un país tercermundista que d’un que aspira a fer-se un lloc entre els capdavanters del món. Això sí, quan pugui reduir la xacra de l’atur i comencin a crear ocupació estable i de qualitat, no abans.

Però mentre tinguem un president del govern dubitatiu que no sàpiga fer front a les situacions que li figurin a l’agenda diària, difícilment els altres organismes de l’estat podran tindre’l com a model a seguir.

Dilluns Rajoy havia de decidir qui serà el cap de cartell del PP per a les properes eleccions europees del 25 de maig. El màxim candidat és Miguel Árias-Cañete, el titular d’Agricultura i que aspira a ser comissari europeu del ram. Però Rajoy, fent un cop més de Don Tancredo, va ajornar la decisió sense que ningú s’ho expliqui. Possiblement l’única explicació és que, finalment s’opti per un altre candidat. Si Cañete se’n va a Europa a Rajoy no li quedarà més remei que fer una remodelació del seu govern, per petita que aquesta sigui i això, al President, li deu de fer molta mandra.

Un altre cas esperpèntic i digne de formar part de els coses que no s’haurien de fer, ha estat la sentència d’un jutge que obliga a Catalunya Banc a readmetre als qui van ser alts directius de l’entitat Todó i Masana o, en tot cas a indemnitzar-los amb 600.000 euros a cadascú d’ells per acomiadament improcedent. Catalunya Banc, abans Catalunya Caixa i encara abans Caixa de Barcelona + Caixa de Manresa + Caixa de Tarragona, va ser una de els entitats rescatades per l’Estat amb diner públic (després de Bankia, amb 12.000 milions, té el dubtós honor d’ocupar el segon lloc entre les que han necessitat més diners) I quan una entitat financera té un forat tan gran, ha estat, sense dubte, per una mala gestió dels seus màxims dirigents, encara que, també amb tota seguretat, no són els únics responsables. Per tant, quan algú que cobra un bon sou per fer una feina i no la fa bé, el més procedent és fer-lo fora amb la indemnització que li pertoqui. NO entenc com un jutge pugui dir que l’acomiadament és improcedent. Jo els hi preguntaria als preferentistes i als que han estat desnonats a veure que n’opinen ells de tot plegat.  

I sense abandonar el tema judicial, també em sembla de pandereta el judici pel cas Hotel del Palau de la Música. Finalment va comparèixer Millet (o Bitllet o Pillet...) després de la inoportuna (?) trencada del fèmur acompanyat (cóm no!) per Montull, el seu segon. Es va excusar en que estava molt medicat per a no respondre les preguntes del jutge i del fiscal i només va fer-ho quan va ser interrogat pel seu advocat defensor. Montull si que va respondre, però potser hauria d’haver estat callat, perquè per a dir bajanades com “Ho varem fer per interès públic”, millor no dir ni piu.  Qui es creu que dos individus que van saquejar més de 30 milions del Palau de la Música poguessin fer alguna cosa per interès públic?  Anda ya!   

I per a més inri no poden acabar de declarar perquè hi ha una avaria informàtica i els tècnics no saben trobar on està el mal. 

Acabaré per avui amb un dels temes dels que més es parla darrerament: el procés de la consulta sobiranista de Catalunya. Ahir, el Ministre d’Exteriors García Margallo (qui sinó?) va opinar sobre una hipotètica Catalunya independent. Va tornar a dir que, en el cas de convertir-se en un nou estat, no entraria a la Unió Europea i estaria destinada a vagar pels segles dels segles. En escoltar aquesta expressió amb connotacions tan religioses no pots sinó dir: amén!

Hauria de saber Garcia Margallo que, sovint, el temps s’acaba devorant a si mateix i els esdeveniments passen molt més ràpid del que segurament, seria desitjable.

Una anècdota. L’any 1975, uns dies després de la mort del dictador, ens van reunir als dirigents locals de la OJE (Organización Juvenil Española) al Col·legi Menor Eugeni d’Ors de Valls. Allí se’ns va explicar que el pas immediat de la dreta espanyola era constituir-se en associacions polítiques, prèvies a la formalització dels partits polítics pròpiament dits i que en un termini de 5 o 6 anys hi hauria unes eleccions legislatives. No en van passar ni dos, ja que el 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions legislatives després de la mort de Franco, amb la participació de la UCD, AP i d’altres formacions que no existien abans.

Per tant, prediccions les justes i quan es tinguin totes les dades a la ma. Però, desgraciadament, els polítics ens tenen acostumats a donar-nos informació poc rigorosa i mancada de proves. Se’n diu fer demagògia.

MARQUES

Quan sembla que la Marca Espanya va de baixa, la Marca Catalunya va a l’alça i ja no ho dic per la confrontació Espanya-Catalunya pel tema de la consulta sobiranista, sinó pels resultats que assoleixen darrerament alguns esportistes espanyols.

Sense anar més lluny, el passat cap de setmana, els catalans Nani Roma i Marc Coma van ser els guanyadors en cotxes i motos respectivament del Rallye Dakar. També cal destacar el gran paper de Laia Sanz, primera dona en motos i rivalitzant amb els millors homes de la prova. 

Només fa unes setmanes va ser Mireia Belmonte qui va conquerir diverses medalles als europeus de natació en piscina coberta i, fins i tot, va assolir diversos rècords del món.

Però no només en esports destaca Catalunya. Hi ha d’altres esdeveniments i fets que posen Catalunya al màxim nivell internacional, com per exemple la fira de telefonia mòbil que s’ha de fer properament a Barcelona. Des de fa anys, el port de Barcelona s’ha convertit en el primer de la Mediterrània en afluència de creuers i l’aeroport del Prat va creixent en número de passatgers mentre que d’altres com el de Barajas baixa. Per raons obvies no compararé el port de Barcelona amb el de Madrid.

Però la marca més coneguda no és Catalunya, sinó Barcelona. Des de l’organització dels Jocs Olímpics de 1992 Barcelona va passa a ser una de les ciutats més conegudes del món i, a partir d’aquell moment, el nombre de turistes que la han visitat any rere anys, han anat en augment.

Sense cap mena de dubte un dels atractius més grans de Barcelona és el modernisme amb obres tan importants com les de Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Josep Maria Jujol i d’altres. També destaquen les visites als museus com el Picasso, el Museu d’Art Contemporani de Catalunya o el del Barça.
Parlant del Barça, el FC Barcelona hi juga un paper molt destacat en la revalorització de la Marca Barcelona. Pocs clubs del món poden presumir de les trajectòries i títols que han assolit, no només de la seva principal secció, el futbol, sinó de tota la resta: bàsquet, handbol, hoquei patins, atletisme i, darrerament el futbols sala.

Tan important és la Marca Barcelona que, quan s’anuncia un macrocomplex lúdic al costat de Tarragona, abans de donar-hi una paletada, ja s’escull el nom: Barcelona Word. I els tarragonins muts i a la gàbia, ja que al menys seran els que més rendiment en trauran, tant a l’hora de construir-lo, com quan estarà en funcionament.    

UNA LLEI DE PROHIBICIÓ DE L'AVORTAMENT

Segons la tradició cristiana, avui 25 de desembre es commemora el naixement de Crist, el fill únic de Déu que va néixer de mare verge (com jo!)

Quants ens ho explicaven, ens deien que va ser per “obra i gràcia de l’Esperit Sant2 i ens quedàvem tots tant tranquils... Però ja de més grandets dèiem: l’Esperit Sant en forma de moniato. Era molt més entenedor...  

És difícil que algú pugui néixer de mare verge, de fet, fins que va arribar la inseminació artificial jo diria que impossible. I el que encara és molt més difícil d’entendre és que Sant Josep consentís que li posessin les banyes per molt bona persona que fos. De fet sembla que era un pobre vellet ple de bondat i al que, segurament, ja no sé li aixecava tampoc. Però ja ho sabeu, per a l’Església Catòlica allà on no arriba la raó o fa la fe i jo, com la majoria dels meus lectors, som uns descreguts.

Dic això perquè, tal vegada, si a la Galilea del segle 0 abans de Crist s’hagués pogut avortar, la família Fuster (diuen que els cognoms d’oficis venen dels jueus convertits), tal vegada ho haurien fet i el cristianisme se’n hauria anat en orris abans de començar.

Des d’aquells suposats fets, han passat més de 2.000 anys. Des d’ençà ha plogut molt i, afortunadament la societat ha evolucionat encara més. Encara que els inventors de la democràcia van ser els grecs no va ser fins al segle XX quan va arribar a la majoria dels països d’Europa i algun que altre escampat per Amèrica. I la democràcia, tot i tenir moltes coses negatives (diuen que és el menys imperfecte dels règims) és el règim que equipara més als ciutadans.

Una vegada mort el dictador que va acabar amb el govern democràtic de la II República (on ja es va aprovar una llei que permetia avortar), el restabliment de la democràcia va significar més llibertat, sobre tot per a les dones que, si bé mai han aconseguit una igualtat total amb els homes, s’hi estan apropant, però sobre tot, va comportar que poguessin decidir sobre el seu cos, es a dir, els va permetre avortar.

Va ser amb l’arribada al poder del primer govern socialista encapçalat per Felipe González, que es va tornar a promulgar una llei que permetia avortar en 3 supòsits i només tres: violació, greu risc física o psíquica per la mare i malformació del fetus. Després aquests supòsits es vana anar ampliant i, de facto, l’avortament era lliure, encara que aquest concepte no estigués escrit en lloc.

Ha hagut de ser amb el govern del PP, un govern que sembla que s’hagi saltat una generació sencera i siguin els continuadors del regim franquista en alguns aspectes, el que estigui a punt d’aprovar la llei més retrograda sobre l’avortament que mai ha hagut a Espanya. De fet els més retrògrad seria no tenir-ne. La diferència sobre la llei de 1985 és que elimina el supòsit de malformació del fetus.

Paradoxalment, ara a Espanya està en vigor una de les llei més carques sobre l’avortament i de les més progressives sobre les relacions de dues persones del mateix gènere. Hi ha qui en dóna més?

Tan antiquada és la nova llei (que encara ha de passar la fase parlamentària) que ha estat motiu de crítiques de la majoria de les societats més avançades i, ràpidament contestada, sobre tot, pels col·lectius de dones del país. Jo m’hi sumo!

La influència de l’Església Catòlica ha estat decisiva en un ministre tan catòlic, apostòlic i romà com és Alberto Ruiz-Gallardón Jiménez que tot i que la seva família va ostentar càrrecs durant la dictadura, estava considerada més monàrquica que franquista i potser ell, ara, amb la reforma de la llei de l’avortament ho vol esmenar.

I torno a repetir una frase que fa temps que no dic: JO NO VAIG VOTAR AL PP I TU?       

LA PREGUNTA DEL DIA 25-07-2013

No seré gens original, ja que aquesta pregunta fa molts d’anys que els catalans ens l’estem fent i, desgraciadament, encara ens en queden uns quants més. 

 

Quin benefici té per a Catalunya estar a Espanya? 

 

He decidit escriure del tema com a conseqüència de l’exabrupte que no fa gaire ens va tirar a tots els catalans el que era sotsdirector de la Marca Espanya Juan Carlos Gafo. Si no sabeu de qui parlo, potser el recordareu quan digui la que va soltar: Los catalanes que se vayan a la mierda, no se merecen nada. I tot va ser per la xiulada que va rebre l’himne nacional a la inauguració dels mundials de natació. Xiular a tot allò que representa Espanya, ja sigui l’himne, ja siguin representants de la monarquia o el govern, no és patrimoni dels catalans. També els bascos xiulen i, sense anar més lluny, a Astúries també es va xiular a la Reina.

Però els catalans sempre hem tingut un plus afegit. Som un poble que no admetem ser sotmesos. Durant la dictadura franquista molts de bascos van convertir el castellà en el seu primer idioma, mentre a Catalunya, els catalanoparlants només parlàvem l’idioma de l’imperi quan se’ns requeria fer-ho. Per exemple a l’adreçar-nos al mestre, però mai quan parlàvem amb un altre company de classe. 

 

Però centrem-nos en la pregunta que he fet abans. No cal que ens respongueu, ja us ho diré jo: ben poc cosa, per no dir res absolutament (sempre s’ha de donar un marge)

Per exemple les inversions que fa l’estat: desdoblament de la N-340 al seu pas per l’Aldea, les vies verdes pels dos costats de l’Ebre, l’arranjament del pont penjant d’Amposta de fa uns anys, etc. Però no ens enganyem, són diners dels ciutadans i empreses d’aquí que, via impostos, marxen cap a Madrid. En canvi, a d’altres comunitats autònomes els hi arriba més diners que no els que han pagat ells. Ja sé que hi té que haver una certa solidaritat entre territoris (això també passa quan es parla de la Unió Europea i els països rics i el pobres), però tampoc cal que ens prenguin el pèl, com ens l’estan prenent constantment. Sabíeu que mai s’acaben fent totes les obres que l’estat ha pressupostat per a Catalunya? Abans us parlava de la variant de l’Aldea... Quants anys fa que es van començar i van quedar empantanegades?  

A part d’això no em direu que no hi ha una animadversió generalitzada dels ciutadans espanyols cap a Catalunya. Només cal veure o escoltar les cadenes de televisió o les emissores de ràdio de l’Espanya profunda. Quins comentaris s’escolten cap a nosaltres? I no ve d’ara, ve de lluny. Mireu, us explicaré una anècdota que em va passar com a mol tard a principis de la dècada dels 80. Llavors jo vivia a Santa Bàrbara i un dia estava a casa d’uns amics de la família de la meva exdona. Encara que parlaven un català perfecte, ja que feia molts d’anys que vivien i treballaven a Catalunya, eren d’origen aragonès. Per aquella època ja parlàvem, sinó sobre la independència de Catalunya, si de que els catalans no volíem ser espanyols. Al final ens van dir: Si no voleu ser espanyols, aneu-vos en d’aquí. Fa tants anys que Catalunya forma part d’Espanya que consideren el nostre territori com a propi.

Com us he dit, Catalunya no té cap benefici d’estar a Espanya, però Espanya si que en treu de seguir a Catalunya i per això no volen que ens en anem. O dit en altres paraules, no volen que ens independitzem.

Fa unes dècades Catalunya era la regió espanyola més rica; ara ja no.

Al final, hauríem de ser recíprocs amb els espanyols. Hi ha una dita que diu que fer el que fan, no és pecat. O dir el que ens diuen... 

Però Juan Carlos Gafo no ha estat l'únic en dir el que pensa sobre els catalans. També l'alcalde de Callosa del Segura va soltar una frase pareguda:¡que le den la independencia a estos mierdas ya y nos dejen tranquilos¡ (pero que se construya un muro de diez metros de altura para no verlos más)  (A sobre som nosaltres els qui molestem!!)