SOBRE L’ESCULTURA LA VIOLA D’INNOCENCI SORIANO MONTAGUT

En referència a Cultura entre el període 1983-87 voldria destacar les accions per a refondre en bronze l'estàtua anomenada Viola de l'escultor Innocenci Soriano-Montagut (el salt de la viola és un dels jocs tradicionals d'Amposta). En el balanç de gestió publicàvem que després de diverses conversacions es van aconseguir una subvenció de la Diputació de 400.000 ptes. i que l'enclavament d'aquesta es situaria al Parc Municipal, que és el lloc on originàriament la col·locà l'autor ------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- Als anys cinquanta del segle passat I‘escultor ampostí Innocenci Soriano-Montagut va fer donació l’original de l'escultura en guix coneguda com ‘la Viola’ a la ciutat d'Amposta en homenatge al seu amic Miquel Granell i Forcadell i de les primeres Escoles Públiques d'Amposta amb el compromís per part de l'ajuntament de passar-la al bronze. Aquesta escultura la va fer Soriano Montagut a Salamanca l'any 1936 i passada al guix la va presentar al Concurs Nacional d'Escultura obtenint amb aquesta obra el primer premi Nacional d'Escultura a Madrid. L'any 1957 va regalar l'escultura a la Ciutat d'Amposta perquè es posés al Parc Municipal davant de l'edifici de les Escoles. Per ell la construcció de les primeres Escoles Públiques fou un fet molt important ja que es dotava d'una infraestructura molt necessitada per a la ciutat. Soriano-Montagut va ser alumne de l'aula de xiquets que hi havia als baixos del Consistori Municipal en condicions molt precàries. Miquel Granell tenia una gran amistat amb Soriano-Montagut i va ajudar-lo molt a entrar al sempre difícil món de l'art a Madrid. Miquel Granell era un gran pedagog director del Col·legi de Sordmuts i professor del fill del Rei Alfons XIII, D. Jaume de Borbó que era sordmut. Per aquest motiu Miquel Granell va intercedir davant el Rei perquè rebés l'alcalde Palau i així va ser com Amposta va aconseguir les primeres Escoles Públiques. A més a més, de fer la donació de l'escultura va voler fer-li un homenatge particular a la memòria del seu gran amic Miquel Granell, i per això l'artista va posar-la al davant de l'Edifici de les primeres escoles públiques. El 8 de desembre de 1912 es va fer la inauguració de les escoles i va comptar amb l'assistència de Miquel Granell, essent en aquell moment alcalde d'Amposta en José Porres Navarro. L'escultura va quedar a la intempèrie al parc i amb el temps es va anant erosionant i fent-la malbé. El professor de dibuix de l'Institut Ramon Berenguer IV, el Sr. Cortés, la va recuperar i restaurar essent col·locada a l'entrada del mateix centre on va estar alguns anys. Després de les eleccions municipals de 1983 i una vegada constituït l'Ajuntament i les diferents regidories, les regidories d'Hisenda i Cultura van ser per al Sr. Vicent Montfort i Serra (EPD). A la primera reunió de la comissió de Cultura ja es va proposar passar al bronze l'escultura la Viola. Va explicar que l'escultura estava al vestíbul de I 'Institut i pot ser que podria haver-hi un conflicte amb el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per estar on era. Personalment, el Sr. Montfort es va ocupar de la gestió de passar l'escultura al bronze. El dissabte 6 de juny de 1987 l'escultura la Viola va ser inaugurada al Parc Municipal al seu lloc inicial (Revista Amposta la 1a quinzena de juny de 1987) Actualment es troba emplaçada al davant del Col·legi Montagut.

SOBRE LA SIRENA DE LA CÀMARA ARROSSERA

Segurament heu llegit o bé us han explicat que quan alguns urbanites (no vull generalitzar) van de vacances al món rural sovint es queixen del cant dels galls que els desperten pel matí o de quan toquen les hores al rellotge de l’església del lloc on es troben. A mi m’ho van contar de primera ma. L’any 2017 vam anar a passar uns dies a Cardona. Ens van hostatjar a l’hotel rural de la Premsa que com a restaurant va guanya un ‘Joc de Cartes’. Aquest establiment es troba a la barriada de la Coromina, molt prop del nucli urbà. La seva propietària ens va explicar que alguns hostes es queixaven perquè quan el rellotge del campanar de l’església donava les hores els despertava. Així que van demanar al rector de la parròquia que si podia silenciar-lo al menys entre les 9 de la nit i les 8 del matí. Finalment es va fer, però des de llavors, el capellà que de tant en tant solia anar a menjar al restaurant, va deixar de fer-ho. Amb la sirena de la Càmara Arrossera d’Amposta ha passat un fet semblant. Un veí (sembla que només un dels més de 22.000 que té la nostra ciutat) s’ha queixat de que el so estrident de la sirena l’afecta perquè, segons ell, produeix ‘contaminació acústica’, tot i que l’alcalde Adam Tomàs diu que està dintre del límit permès per les ordenances municipals. Per als lectors que no sou d’Amposta i que, possiblement sigui la primera vegada que sentiu parlar de la sirena de la nostra ciutat us vull explicar que ve sonant des de fa quasi un segle i ho fa 4 vegades al dia durant 15 segons: A les 9 del matí i a la 1, les 3 i les 7 de la tarda coincidint amb el que seria la jornada laboral i només els dies feiners. Molts pagesos que cultiven terres pels voltants d‘Amposta la tenen com a referència per a saber quan han de començar a treballar i quan han plegar ja sigui per anar a dinar o quan es fa hora de plegar fins el dia següent. Cal dir que aquesta sirena està inclosa a ‘l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre’. Sigui com sigui, la sirena de la Càmara ha deixat de sonar ja que un jutge ha acceptat a tràmit la denúncia presentada pel veí contra el president de l’entitat arrossera i el propi alcalde. Així que, de forma, preventiva, s’ha silenciat esperant que hi pugui haver una resolució favorable i torni a sonar. A la ciutat s’han engegat diferents campanyes en suport a la sirena. Aquest fet m’ha fet recordar la situació que es va viure a Camarles als anys ’90 quan el llavors alcalde de la població Primitivo Forastero va signar un decret d’alcaldia ordenant la mort d’un gall propietat d’un veí ja que el despertava cada matí amb el seu cant. Tant insòlita és la situació que s’està vivint actualment a Amposta amb el tema de la sirena com ho son la del gall o el toc de les hores dels rellotges dels campanars. I sí, com diu l’alcalde el nivell d’intolerància d’alguns s’ha incrementat considerablement a partir de la COVID.

ESTIGMATIZAR ELS ‘MENAS’

Més de 5 minuts va ser el temps que va dedicar el canal de televisió Cuatro a una baralla entre joves que hi va haver a Amposta la matinada de l’1 d’octubre. A les gravacions fetes per un veí del lloc on hi va haver la baralla (sembla que el mateix que va contactar amb la cadena televisiva) s’hi poden veure nois barallant-se entre si a un cèntric carrer de la nostra ciutat. Per l’aspecte dels joves i pel so de l’enregistrament tot indica que pertanyien al col·lectiu anomenat ‘menas’, es a dir, menors no acompanyats. Vaig tenir constància dels fets dimarts dia 3 d’octubre en arribar-me les imatges de Cuatro via missatge al mòbil. Aquestes imatges eren un enregistrament fet amb telèfon mòbil de quan s’estava emetent la notícia per televisió. Això vol dir que algú tenia molt interès en gravar-les per a difondre-les posteriorment per les xarxes socials. Els fets, tot i que poden qualificar-se com a greus, no ho son tant com, per exemple, els que van passar una setmana abans a Manresa o el mateix cap de setmana a Molins de Rei per citar dos exemples. I res que no hagués passat anteriorment, fins i tot molt abans d’arribada de les onades migratòries provinents del N d’Àfrica. Per aquests motius molt em temo que al darrere de la divulgació i difusió d’aquestes imatges hi ha determinats partits polítics que estan molt interessats en estigmatitzar i criminalitzar els ‘menas’ per tal d’esgarrapar un grapat de vots.

PER QUÈ ES TALEN TANTS ARBRES A AMPOSTA?

Primer es van talar els arbres del parc municipal (el que hi ha entre el Museu de les Terres de l’Ebre i l’Hospital Comarcal, es a dir, el de sempre) i ara estan talant els xiprers dels voltants del cementiri? Quan vaig estar de regidor a l’Ajuntament, una vegada ens va arribar a la Comissió de Medi Ambient una proposta de talar un pi que estava situat al bell mig d’un carrer i que donava problemes als cotxes per a poder circular normalment. Ha passat per la comissió pertinent l’autorització per a talar-los?

FER NEGOCI AMB LES PERSONES

La pandèmia produïda pel coronavirus ha posat al descobert les mancances de les residències de la tercera edat que tot i que ja eren conegudes se’n parlava poc fora de l’àmbit dels familiars dels residents. Les deficiències més greus es produeixen a les residències que tenen una gestió privada. D’aquí que, en alguns casos, després d’haver tingut un gran nombre d’infectats i defuncions, la seva gestió hagi passat a mans del departament de Treball, Afers Socials i Famílies en el cas de Catalunya. No cal ser un expert per a deduir que les empreses privades busquen obtenir el màxim benefici; però en aquest cas, la rendibilitat s’obté de reduir les despeses en personal i alimentació, la qual cosa va en detriment de l’òptima l’atenció que haurien de rebre els seus usuaris, es a dir les persones més grans que a la vegada son les més vulnerables. Si les ràtios de gerocultors de per si ja son baixes... Però què passa quan algú d’ells ha d’agafar la baixa laboral? Quants dies han de passar fins que no es cobreix el lloc de treball? En quan al menjar, en alguns casos com per exemple el peix, sol ser de mala qualitat i fins i tot, segons els experts, de baix valor nutricional i inadequat per a la dieta que necessita un avi, tal com va quedar de manifest al programa de la Sexta ¿Te lo vas a comer? que presenta el reconegut xef Alberto Chicote.

FORCES D'OCUPACIÓ

https://tarragonadigital.com/terres-de-lebre/canvi-senyal-caserna-guardia-civil-amposta

QUAN L’HUMORISTA NO TÉ GRÀCIA

L’humorista Toni Albà va faltar al respecte i va insultar Inés Arrimadas quan va insinuar que era una prostituta.

Inés Arrimadas no és ni de lluny santa de la meva devoció, però Toni Albà tampoc.

La seva sortida no té ni va ser casual ni es pot considerar un fet aïllat. Potser pensa que té gràcia, però el cert és que ne té ben poca.

Sovint, per a conèixer una persona només cal veure-la. No cal ni tenir-hi tracte directe. Potser allò de pels seus actes la coneixereu...

L’any 2007 vaig visitar amb un grup de gent d’Amposta els estudis de TV3 a Sant Just Desvern. Anàvem com a públic al magazine el Club que presentava l’Albert Om.

En sortir, per un dels passadissos de l’edifici ens vam trobar amb Ramon Pellicer que ens va saludar molt amablement amb un somriure d’orella a orella.

Quan ja estàvem fora al carrer i a punt de pujar a l’autocar per a iniciar el viatge de tornada a casa, darrere d’un vidre de la cafeteria, Toni Albà estava parlant per telèfon. Tot i que la gent de forma ostensible el saludaven i li feien tota mena de gestos, ell se va mostrar impassible.

És així de mal educat

ELS JOCS DELS DESPROPÒSITS

Amfiteatre romà de Tarragona. 

Que els Jocs del Mediterrani de Tarragona han estat i són els jocs dels despropòsits trobo que no té discussió possible, per molt que surtin els del comitè organitzador a dir que els incidents que han passat fins ara són simplement anècdotes.

Sabíeu què els jocs s’havien de celebrar l’any passat? I que si no va ser així va ser perquè no hi va haver suficient finançament? Això és un despropòsit o no?

Què tot i la pròrroga d’un any les instal·lacions s’acabessin a darrera hora i de qualsevol manera potser sigui el més normal del món, perquè a tot arreu passa al mateix. En aquest cas els hi perdono el despropòsit.

Que el comitè organitzador prefereixi fer les proves de rem i piragüisme a Viladecans i les de esgrima a la Selva del Camp quan a les Terres de l’Ebre hi ha el quart i cinquè clubs de rem del rànquing nacional i un dels millors clubs d’esgrima de Catalunya (per no dir el millor)no és que sigui un despropòsit, és una desconsideració a tot un territori que, desgraciadament, pertany a la mateixa província. Per cert, fins fa pocs anys, a la Selva del Camp, el més paregut que havien vist a un combat d’esgrima havia estat a dos xiquetes jugant amb espases de fusta pel carrer...

Que a la cerimònia inaugural quedés una part important de la grada buida perquè, segons sembla, l’organització no volia que l’omplissin independentistes que, a ben segur, haurien xiular el Rei, és un altre despropòsit i un gest als tavarnesos de la ciutat que, en part, són els que voten a Josep Fèlix Ballesteros, l’alcalde actual.

Que un esportista sigui detingut per una agressió sexual a una esportista, potser si que sigui anècdota, però va passar...

Què s’estigui jugant un partit de basquet a 3 a la carpa que hi ha al camp de Mart i s’aixequi el terra és una anècdota, però també un despropòsit, fruit de la improvisació i de acabar-ho amb presses.

Que la gran campiona Mireia Belmonte hagués d’entregar medalles de natació perquè no hi havia ningú qualificat per a fer-ho també pot considerar-se anècdota, però és un altre despropòsit.

Josep Fèlix Ballesteros.

Que un conductor borratxo amb un cotxe de l’organització que estava fora de servei, atropellés un xiquet de 5 anys, potser també és una anècdota, però evidentment és un altre despropòsit.

Que se fes coincidir el calendari dels jocs amb la celebració del mundial de futbol de Rússia, no és un despropòsit, al menys són dos o tres...  

Que no hi hagués un cap de protocol i l’anessin a buscar a corre-cuita i que poc després se posés malalt per estrès, també és un altre despropòsit...

Si els Jocs Olímpics de Barcelona 92 van passar a la història com els millors de la història (i encara avui hi ha qui pensa que ho segueixen sent), els del Mediterrani de Tarragona potser passaran a la història com els pitjors de tots els que s’han fet fins ara.

I espereu que encara no s’han acabat...

Posats a buscar un responsable, potser caldria pensar amb  el president del comitè organitzador que no és un altre que el propi alcalde Ballesteros.

NO HO DIC JO, HO DIU ERNES FLOCH AL DIARI SPORT: 

https://www.sport.es/es/noticias/opinion/bochorno-ridiculo-tarragona-ejemplo-que-nunca-debe-suceder-6912476

ELS JARDINS D’AMPOSTA ‘A LA PICOTA’

Amposta és una ciutat que no es caracteritza precisament per tenir jardins, si per jardins entenem zones amb flors, plantes, fonts, etc. Té parcs, això sí, inclús algun d’elle sense nom...

Crec que és la primera vegada que parlo públicament dels nostres jardins i ho faig perquè al ple d’ahir se va obrir la veda per a poder-ho fer. Fins i tot el propi alcalde va reconèixer que, efectivament, les zones enjardinades deixen molt que desitjar.

El debat se va iniciar després d’una moció presentada pel PSC, tot i que s’ha de reconèixer que el PDeCAT fa temps que ve insistint en el tema. Un tema que se remunta a la seva època, ja que a una ciutat que ha estat governada durant quasi 30 anys pel mateix partit no sé li pot donar la volta com a un mitjó en 3.

Després de l’article que vaig publicar la setmana passada sobre la gestió de l’actual equip de govern, vaig mantenir una conversa privada per un dels canals que ens dona Internet amb un militant d’ERC i ell mateix me deia que tot i que s’estan fent bé moltes coses, sempre n’hi ha que poden millorar ostensiblement. Vam estar parlant de les Festes Majors (que encara continua amb el mateix model que hi havia abans), de la circulació i de la neteja dels espais públics... Uns temes que, com sabeu, sempre m’han preocupat.

El tema jardins, tot i que no el vam tractar, en alguns aspectes se podrien incloure dintre de la neteja dels espais públics, encara que dona per a molt més.

Trobo que podem diferenciar dues coses: els parcs i jardins que tenim ara i els que podríem tenir (jo personalment voldria tenir)  

Els que ara tenim a part d’estar desangelats, també estan desendreçats. Un exemple. La font d’aigua potable del parc sense nom (Llorenç Navarro va suggerir que se digués de Valletes) va tenir durant molts anys el desguàs embossat fins fa un parell de setmanes que el van reparar.

Sovint l’herba està massa crescuda, plena de deixalles i excrements. A part de seca, irregular, amb sots, etc. etc. Sense dubte aquests són temes que pot solucionar la brigada, ja siguin els encarregats de parcs i jardins o els de d’altres especialitats (No fa gaire que van pintar la barana de les pistes esportives del parc esmentat amb anterioritat)

En canvi si el que volem són parcs amb glamur, s’hauria de recórrer a algun especialista en disseny. Tampoc cal que siguin com els jardins de Versalles, però alguna cosa molt més digna que el que ara tenim.

La gent d’Amposta, quan parla del parc, sempre se refereix al que hi ha entre la Clínica i el museu de les Terres de l’Ebre. Tot i ser bonic, de vegades encara hi ha qui se’n recorda de com era abans de la transformació que va fer el primer govern de CiU. Però té molt de marge de millora i el primer pas seria tenir-lo una mica més ben cuidat de com està ara.

El gran parc de la ciutat d’Amposta és el dels Xiribecs. Però li passa el mateix que l’altre: el seu manteniment no és l’òptim: tema enllumenat, bassals quan plou, aigua bruta, etc.

Vull acabar recordant que Amposta disposa d’una font de pedra picada (la que hi havia històricament a la plaça del mercat) que, per a començar, podria formar part de l’ornamentació d’algun dels parcs que hi ha tenim. Fa uns dies vaig proposar que s’instal·lés al parc de Valletes, però també podria anar al de Cecilia Carvallo o al bell mig de la plaça de la Castellania d’Amposta. Sobren llocs i manquen idees.

MANERES D'INTERPRETAR-HO

La foto que acompanya aquest escrit me va arribar via Whatsapp al menys un parell de vegades demanant el boicot a la cadena d’hipermercats Carrefour.

Com podeu veure l’origen sembla ser una piulada de Quico Sallés que, segons la seva interpretació, la cadena francesa utilitza l’expressió a por ellos, l’arenga que se va poder sentir per diversos pobles de l’Espanya profunda  mentre s’acomiadava a forces de l’ordre que durant uns mesos van reforçar l’ocupació del territori català.

Quico Sallés no és una persona anònima. Es un conegut periodista que va col·laborar a la Vanguardia fins l’any passat i ara ho fa al Nacional i el Món, així com també a TV3. Segurament hi hauria qui qualificaria a aquest periodista d’hiperventilat, una paraula que s’ha posat molt de moda durant aquest procés.

I si tot fos molt més senzill? És cert que el crit a por ellos s’identifica amb Espanya. Però els seus orígens els hem de buscar molt més allà que les dates que van precedir immediatament la data de l’1-O.

Tot i que no sabria dir exactament quan va començar-se a utilitzar aquesta arenga, si que és veritat que des de fa molts anys és una forma d’animar a la Roja o el que és el mateix, a la selecció espanyola de futbol.

Com sabeu sóc una persona amb opinió (tot i que reconec que de vegades –potser massa vegades- puc estar equivocat) Jo veig mala intenció a la piulada, perquè no crec que sigui ignorància.

El proper 14 de juny (manca una mica més de 2 setmanes) comença el mundial de futbol de Rússia i Espanya és una de les seleccions que el disputarà. No és més fàcil pensar que aquests lots s’han creat de cara aquest esdeveniment i no buscar connexions amb l’1-O?  

Potser sí que no s’ha segut tot el perspicaç que fa falta en moments com el que estem vivint, però no sempre s’han de buscar els 5 peus al gat que potser tot és molt més senzill del que pot parèixer en un primer moment.  

L’impacte que pot ocasionar contra el Carrefour no crec que sigui important. Potser a Catalunya hi haurà que abans d’entrar a un hipermercat d’aquesta marca s’ho pensarà dues vegades, però a la resta d’Espanya la incidència serà nul·la.

Pel que a mi me toca, com fa anys que no compro al Carreforur, la incidència serà zero.  

LA VARA DE MESURAR DEL POBLE ESPANYOL

De Juan Carlos Ortega al Periódico. 

Aquests darrers dies s’està parlant (sobre tot a la premsa espanyola) del xalet que s’han comprat el líder de Podemos Pablo Iglesias i la seva parella Irene Montero.

Abans de fer qualsevol dissertació, la pregunta és:

És què per ser d’esquerres no tenen el dret de poder comprar-se la casa que vulguin, mentre la puguin pagar?

La resposta és sí. Per què no? A part d’això els habitatges de Madrid són més cars i tenen un valor cadastral superior al d’aquí. Un pis de segona ma al centre de la capital fa 30 anys ja estava en un preu que no podien pagar la majoria de la gent.

A part d’això, el préstec l’han fet a la Caixa d’Enginyers, considerat com a banca ètica, o sigui aquella que no practica la usura ni inverteix en empreses d’armament ni blanqueja capitals.

Però és del tot evident que la societat espanyola en general (i catalana en particular, perquè no dir-ho- o no se’ls hi perdonava tot a Pujol i Mas?-) no mesura igual les males pràctiques de la dreta que les accions aïllades de l’esquerra (com podeu veure he volgut diferenciar els fets, perquè són pràcticament incomparables)

De Anthony Garner al Periódico. 

Durant molt de temps el PP va guanyar les eleccions de forma més que sobrada i, fins fa ben poc, la majoria dels sondejos d’opinió encara li donaven un cert avantatge sobre la resta de formacions. Tot i els nombrosos casos de corrupció que l’han esquitxat a la majoria de les comunitats autònomes on ha governat: València, Madrid, Múrcia, Castella i Lleó...

Avui mateix s’ha sabut que la Guardia Civil hadetingut a Eduardo Zaplana, alies el Cartagenero,  el primer capitost del PP al País Valencià. Després ne vindrien molts més i que cal esperar que vagin caient properament.

En canvi a l’esquerra se la vol immaculada i no sé n’hi deixa passar cap. Per una part és molt comprensible que el votant de l’esquerra sigui així, però és difícil d’entendre que la dreta sempre estigui disposada a perdonar-los-hi pràcticament tot.

I és per això que estem governats per corruptes i defraudadors en lloc d’estar-hi per polítics honestos i d’altura de mires.

EL PRIMER GRAN ENGANY DE LA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

Camps de colza a prop de Pals (Girona)

Si se viatja cap a Girona se poden apreciar camps completament grocs. Són flors d’una planta de cultiu que no encertes a endevinar de què se tracta. És colza, una flor que igual com passa amb el gira-sol, de les seves llavors se’n extreu oli.

-Abans se cultivava gira-sol, però consumia massa aigua; ara se planta colza... (me van aclarir per les xarxes socials)

Colza va ser una paraula maleïda a principis dels anys 80, ja que una partida d’oli de colza desnaturalitzat va ser la causa de que s’infectessin més de 20.000 persones de les quals moltes van morir. Sembla ser que en un principi la xifra de morts van ser uns 400, però segons les dades definitives de l’OCU, el total de morts degut a la malaltia que va ocasionar va ascendir a 1.100 i quasi 5.000 segons altres pàgines d’Internet.

La primera víctima tenia nom i cognoms: va ser el xiquet Jaime Vaquero. En pocs dies la gent de Torrejón de Ardoz van començar a emmalaltir i molts van morir. El pànic va fer que se sacrifiquessin gossos i gats pensant que podien ser els portadors de l’estranya malaltia.

L’any 1981 governava la UCD i Leopoldo Calvo-Sotelo n’era el President del Govern, mentre que el PSOE de Felipe González estava a l’oposició. El Ministre de Sanitat era Jesús Sancho Rof i el d’Interior Juan José Rosón Pérez. He volgut citar a algunes de les persones que més directament van estar relacionades amb el cas i que van decidir un pacte de silenci per amagar el que realment estava passant. De ser cert que la culpa de tot la va tenir l’oli de colza desnaturalitzat, hi ha una pregunta que sempre va quedar a l’aire. A Catalunya també se va distribuir una partida del mateix oli i aquí ni hi van haver ni víctimes ni malalts. És que els catalans estàvem immunitzats contra l’agent que va produir la pandèmia?    

 I què va passar realment? De fet només són sospites, però la teoria més plausible és que l’origen de la pandèmia va ser d’origen químic.

On es va originar? A Torrejón de Ardoz. I que hi ha a aquella localitat madrilenya? Una base americana. I precisament allí hi treballaven la mare de Jaime Vaquero i el pare d’una altra família afectada...

Traieu-ne les vostres pròpies conclusions.

MÉS INFORMACIÓ:   

https://elcomidista.elpais.com/elcomidista/2017/06/06/articulo/1496784569_478898.html

http://andreas.faber.cat/articulos/denuncia/sindrome-toxico/

http://eltelescopiodigital.com/index.php/es/torrejon-secreto/133-la-intoxicacion-por-el-aceite-de-colza-comenzo-en-torrejon.html

ELS SEMPRE CONTROVERTITS NOMS DELS CARRERS

Des del passat 15 d’abril Pepe Rubianes, l’actor galaico-català té dedicat un carrer de Barcelona. S’ho mereix! Pepe Rubianes, tot i que mai parlava català, va ser una persona integrada a la nostra societat, sobre tot a la de Barcelona i que, a part, deia el que pensava amb molta gràcia. Tot i que també tenia els seus detractors, crec que majoritàriament la ciutadania de Catalunya el tenien en gran estima.

Però per a posar el seu nom a un carrer, sé li ha tingut que treure a una altra persona. En aquest cas a l’almirall Cervera. I no sense controvèrsia.

Qui era l’almirall Cervera? Pascual CerveraTopete va ser, com el seu títol indica, un almirall de la Marina de guerra espanyola que va arribar a ministre. Quina és la seva relació amb Barcelona? En principi sembla que cap (al menys no figura a les seves dades biogràfiques de la Viquipèdia) Se mereixia portar el seu nom un carrer de Barcelona? Tot i els seu brillant historial tan com a militar com polític, no sembla que actualment donar nom a un carrer de Barcelona entre dintre de la lògica.

Com ja he escrit moltes vegades, als nomenclàtors de les ciutats i pobles hi ha molts noms que ara no sé posarien. Només un exemples d’Amposta: Agustina d’Aragó, Isabel la Catòlica, Melilla, Larraix... Alguns d’aquests noms tenen un origen incert i fins i tot és impossible esbrinar d’on venen com el de Doctoral Martínez.  

Quan s’ha de canviar algun nom del nomenclàtor no se pot fer al tun-tun, sinó que cal fer-se amb rigor i havent-t’hi  estudiat cas per cas cadascun dels noms susceptibles de ser canviats.

Una anècdota dels anys 80. A Roquetes hi havia un carrer anomenat de Milans del Bosch. Com sabeu, el general Jaime Milans del Bosch va ser un dels generals colpistes del 23-F.

Davant la pressió popular, l’ajuntament de l’època va d’haver de canviar el nom pel de la Gaia (crec), que és el que surt del carrer Major pel costat mateix de l’església. Però què passava? Què el Milans del Bosch al que estava dedicat el carrer no era Jaime, sinó Francesc Milansdel Bosch i Arquer que va arribar a general per mèrits de guerra i que està considerat un heroi català. Era el rebesavi de Jaime Milans del Bosch i Ussia.   

EL BARÇA, EL MADRID I LA POLÍTICA

Se confessaven del Madrid i espanyols i afirmaven que quan el Barça jugava competicions europees contra un equip d’uns altres estat, volien que guanyés perquè era un equip espanyol.

Els que som catalans i del Barça també ho tenim molt clar: que el Madrid no guanyi ni jugant contra ells mateixos en un entrenament.

El primer punt no m’ho he acabat de creure mai. I si vaig errat encara pitjor, ja que, al fons, ens veien com un equip inferior. Mentre ells portàvem 6 copes d’Europa, el Barça no ne portava cap. Quan existeix la rivalitat de debò, a l’enemic ni aigua!

Però ara sembla que els merengues s’han tret definitivament la careta. Dimarts per la nit van donar mostres de molta alegria en veure que l’equip català queia estrepitosament contra la Roma. Per a què han de seguir dissimulant? O és que són hipòcrites.

Aquest matí llegia la columna del crític televisiu Ferran Monegal. Explicava que dimarts per la nit el programa Chiringuito de Jugones que emet Mega i que va assolir una quota d’audiència del 9,4% que per aquest canal televisiu és un autèntic disbarat. Per a que us feu una idea la quota d’audiència de la Primera de TVE en aquell mateix moment era del 9,9.

Segons explica Monegal, tots els convidats de Pedrerol eren del Madrid excepte Quim Domènec que com a bon barcelonista que deu de ser (no tinc ni idea de qui és aquest personatge), se mostrava dessolat per la derrota.

Ara l’excusa que tenen els madridistes quan desitgen la derrota del Barça és que representa l’independentisme català. Mareta meua del meu cor... I els independentistes acusant el Barça precisament per la seva ambigüitat institucional.

Històricament el FC Barcelona ha representat el catalanisme polític i militant (fins i tot té un president afusellat pels franquistes: Josep Sunyol) Durant la dictadura ser catalanista era un fet tant delictiu com ser ara independentista. Si ara al minut 17,14 se crida llibertat, en aquella època al camp hi solien onejar senyeres quan mostrar-les en públic se considerava subversiu. Recordeu que llavors, com ara, no hi havia llibertat d’expressió.

El Barça és el que és i sempre ho ha segut. I el Madrid, també. Tots dos clubs són les dues cares d’una mateixa moneda que representaria el futbol espanyol. Tota la resta, i no vull ofendre a ningú, són insignificants al seu costat. Tots dos equips tenen el seus valors (bé, al menys els Barça els té) i la seva idiosincràsia.

I una part dels aficionats al futbol escullen ser aficionats d’un o de l’altre equip per aquestes característiques i no només per la forma de jugar.

De vegades he escoltat d’aficionats madridistes dir: Sóc del Madrid perquè m’agrada com juguen. Mentida! Són del Madrid per tradició familiar o perquè s’hi veuen més identificats. Si fos per la forma de jugar serien dels Barça, sobre tot durant les èpoques de Cruyff, Rijkaard i Guardiola. Alguns però tenen la dignitat de reconèixer que Messi és millor que Cristiano.

Dimecres un amic de Facebook va escriure el següent:  Em va ser donada una benedicció dels déus haver nascut sent del Barça. I ho acompanyava d’una foto de Cristiano Ronaldo ensenyant múscul després de haver marcat el gol de penal que va donar el passi a semis al Madrid. Comparteixo plenament la seva opinió. Miro a Cristiano hi veig un tipus vanitós que, des del meu punt de vista se identifica molt amb el club que representa.

El que no entendre mai (i ho diré per activa i per passiva) és com se pot ser independentista i del Madrid.

CIFUENTES EVIDENCIA UNA PARANOIA

De Vergara a eldiario.es. 

Després de 15 dies d’informacions sobre la Presidenta de la Comunitat de Madrid i el seu màster en Dret Autonòmic i els seus desmentits presentant documentació falsa, he arribat a la conclusió de que Cristina Cifuentes està paranoica. I qualsevol persona que tingui algun tipus de demència queda inhabilitada automàticament per a exercir un lloc de representació i més si aquest lloc és tan important com la presidència d’una comunitat autònoma.

Després de que ahir la fiscalia demanés investigar tot l’enrenou que s’ha format al voltant de Cristina Cifuentes i els seu màster vaig pensar que la Presidenta madrilenya tenia les hores comptades, que dimitiria... Però el temps passa i no se’n va. Ni amb la que li està caient té la gallardia d’acceptar que va mentir i marxar cap a casa més o menys amb el cap alçat.

De Vergara a eldiario.es.

Aquest matí m’han dit que amb tota seguretat la filtració sobre el seu no màster va sortir de dintre del seu propi partit. D’algun rival que aspira ocupar el seu càrrec o el que bé podria haver ocupat Cifuentes en un futur. Perquè s’estava parlant de que aspirava a ocupar el càrrec orgànic que ara ocupa M. Rajoy i que com sabeu, també aspira Alberto Núñez Feijoo. És que no hi ha ningú normal dintre del PP?

Al final arribes a la conclusió que la honradesa política no existeix. Aquells que aspiren a fer carrera política sembla importar-los poc falsificar currículums o buscar la merda entres els seus rivals (i perdoneu l’expressió, però és que és la més apropiada per al cas)

A Cifuentes sé la compara sovint amb la seva antecessora al càrrec. O sigui amb Doña Esperanza Aguirre Gil de Viedma. Mentre Doña Espe va dir que va ser ella qui va destapar el cas Gürtel, la segona ha afirmat aquests dies que va ser ella la primera en portar aquest afer als tribunals... Quan l’única cosa que va fer és presentar una querella contra eldiario.es. Bé, de fet dues querelles davant l’estupefacció dels seu director Ignacio Escolar i la resta de membres de la redacció. Dues querelles? Quin sentit té? De totes formes, segons el propi Escolar, ahir encara no havien rebut cap notificació. Suposo que només se tracta d’una fugida cap en davant de la Cifuentes per a mirar de silenciar la premsa hostil.     

De Manel Fontdevila a eldiario.es.Afegeix la llegenda

I parlant de premsa... Mentre TeleMadrid ha informat puntual i extensament, a TVE han mirat de silenciar-ho bastant. Com canvien les coses! Quan el PP governava Madrid després del Tamayazo, callaven (o hi passaven de puntetes) els casos de corrupció (que no són pocs!) que afectaven al partit del govern. Però com que ara el PP ja no compta amb majoria absoluta i no  controla el consell de televisió de la televisió pública madrilenya, la parcialitat de les informacions ha desaparegut.  

A PROPÒSIT D’UNA DESAFORTUNADA CONVERSA

D'Eneko.

De menut, quan el capella de torn a l’escola ens impartia l’assignatura de Religió, ens deia que el contraban només era pecat si t’enxampaven.

La setmana passada se va filtrar a la premsa una conversa privada entre dos polítics del territori. Un ocupava un alt càrrec dintre de la Generalitat i també del seu partit. L’altre era l’alcalde d’una ciutat. Tot i la recent filtració, pel que sembla, la conversa va tenir lloc el passat estiu. Els dos polítics estaven parlant del repartiment de carteres una vegada passades les eleccions.

Com que suposo, amic lector, que ja saps sobre qui i sobre què estic parlant, no reproduiré ni que sigui una part del contingut d’aquella conversa, només diré que un dels dos va deixar anar frases masclistes, mentre que l’altre li reia la gràcia.

I a partir de la filtració, la controvèrsia. Mentre uns els defenses emparant-se en que se tractava d’una conversa privada entre dos amics, altres ho veien com el que és: una conversa masclista. I no només això, sinó de desconsideració a una rival política del partit amb el que havia pactat el que militen tots dos.

Quina de les dues parts té raó? Jo me posiciono clarament al costat dels que pensen que haurien de dimitir tots dos. No només un, sinó els dos, ja que l’altre en cap moment li va retreure el que estava dient.

Una de les frases (amb les variants que vulgueu) que més he escoltat a part de que se tractava d’una conversa privada és: Qui no ha dit mai frases semblants? La resposta és contundent: Tothom!

Però hi ha molta diferència entre els enxampats i tothom. Els enxampats són polítics amb actiu que representen milers de ciutadans, mentre que una majoria dels tothom som ciutadans del carrer que no estem en política i només ens representem a nosaltres mateixos.

Els enxampats, segurament, quan participen en un acte públic defensaran aferrissadament la vàlua de la dona a la societat. Per tant, si en privat penses una cosa i en públic dius tot el contrari, el comportament té una nom: hipocresia!

Per tant, i tal com he començat l’escrit, la línia que separa el que és estrictament una conversa privada entre dos amics i l’enrenou que se produeix quan un mitjà de comunicació la filtra, és la difusió o el que és el mateix: quan els enxampen.

Acabaré amb un fet comparable. Fa uns anys, se va filtrà una conversa entre el totpoderós President de la Diputació de València Alfonso Rus i els seu amic i soci Marcos Benavent. En un moment de la filtració se pot escoltar com Rus està comptant diners: mil, dos mil, tres mil... onze mil i dotze mil... Dos milions de ‘peles’...

Segurament molts dels que ara esteu defensant l’honorabilitat dels dos polítics ebrencs, llavors vau posar el crit al cel davant del que era una mostra més de la corrupció existent al País Valencià (amb el permís de Paco Camps)

Per ami són dos casos similars igual de repugnants i igual de reprotxables.

SUFICIENT AMB L’1-0

Ahir el Barça havia de passar una prova de foc contra l’Atlético de Madrid. El resultat de l’encontre no seria definitiu per el desenllaç de la lliga, però s’hi apropava prou. Una victòria del Barça (com així va ser) l’allunyava a 8 punts, un marge prou ampli per a pensar que serà difícil que aquesta lliga se pugui escapar. Una victòria del Atlético en canvi, hauria significat l’apropament a 2 punts, una situació de màxim risc. I l’empat hauria deixat les coses com estaven: a 5 punts i una jornada menys.

Un 1-0 sempre és un resultat raquític, però per al Barça, ahir, va ser suficient, ja que els hi va donar els 3 punts davant del màxim rival de la lliga (el Madrid està a 15 punts i a hores d’ara res fa preveure que pugui estar lluitant pel títol a les darreres jornades)

Per al Barça, l’1-0 d’ahir és el primer d’aquesta temporada. En canvi l’Atlético n’acumula 8, tot i que els dos partits precedents al d’ahir els havia guanyat àmpliament (2-5 contra el Sevilla i 4-0 contra el Leganés) D’aquest 10 gols, la seva màxima estrella, Griezmann n’havia fet 7.

El partit d’ahir va ser un partit estrany on el Barça va crear poc perill, però l’Atlético no ne va crear pràcticament gens. Les jugades més perilloses de l’Atlético va ser un xut molt alt de Griezmann i un gol anul·lat a Gameiro per fora de joc de Diego Costa quan l’àrbitre ja tenia el xiulet a la boca per a indicar el final.

Se’m fa difícil pensar que és el que pretenia ahir el Cholo Simeone. Se pot pensar que amb un empat ja ne tenia prou i a veure-les venir... Però Messi va marcar de falta al minut 26 de la primera part i, per tant, s’esperava que l’Atlético anés a buscar l’empat. Però no na ser així....

Potser sabien que si l’Atlético se’n anava descaradament a buscar l’empat, el Barça hauria jugat a plaer i corrien el risc d’haver-los marcat més gols, com li va passar al Girona l’últim partit a casa. Devien de pensar que anirien aguantant 1-0 i a veure si en una contra feien l’empat. Però entre que no arribaven pilotes a la davantera matalassera gràcies a la pressió que feien els davanters i l’encert de la defensa, sobre tot d’un incommensurable Piqué, van fer que l’Atlético, com he dit anteriorment, pràcticament no tingués ocasions de gol.

Tot i que els jugadors del Barça van reclamar un parell de penals, no va semblar que cap dels dos ho va ser. No van deixar de ser simples contactes on els jugadors del Barça van aprofitar per deixar-se caure. Per tant, la jugada més polèmica del partit (per dir-ho d’alguna manera), va ser precisament el gol anul·lat a Gameiro.

Anit, durant uns minuts (potser menys i tot), vaig estar veient Estudio Estadio al canal Teledeporte de TVE. Hi havia un comentarista que no tenia clar que Diego Costa estigués en fora de joc, perquè la seva cama tapava la del defensa del Barça (sembla que sigui Sergi Roberto), la qual cosa, segons el seu punt de vista podria estar en línia amb el jugador del Atlético, tot i que el cos del jugador blaugrana se veu una mica més avançat, com si la seva intenció fos deixar a Costa fora de joc.

Bé, en tot cas, tret que aquell comentarista a cap lloc més (inclosa la premsa esportiva de Madrid) he llegit que estigués mal anul·lat el gol.

Això, sí, al digital de l’As, se pot veure un anàlisi que va fer un tal Nacho Tellado al Chiringuito de Jugones i que, segons ell, el gol de Messi no hauria d’haver pujar al marcador perquè la barrera estava més distància de la reglamentària... Un fet totalment insòlit segons els comentaristes habituals del programa. Us deixo amb l’enllaç per si ho voleu veure: https://as.com/videos/2018/03/05/portada/1520248425_300978.html

MAI PLOU (NI NEVA) A GUST DE TOTHOM

Camions aturats al polígon de l'Oriola d'Amposta el 28-02-2018.

Davant l’expectativa de neu a quasi tot el territori català, de ben segur hi va haver molta gent que se va posar contenta. Uns (segurament els més) perquè com no neva quasi que mai, volien gaudir dels paisatges blancs, ja per a fer fotos o per a jugar-hi una mica. Els empresaris del sector, no cal ni dir-ho, perquè la neu sempre atrau esquiadors i allarga la temporada i això suposa guanyar més diners.  

En canvi, els camioners, els milers de camioners que van haver d’estar-se un dia parats a les àrees de serveis, gasolineres, polígons industrials (com va ser el cas d’Amposta), etc. no van veure bé que se prenguessin unes mesures tant excepcionals davant d’una situació que, al seu parer, no trobaven tan complicada. Cal pensar que alguns d’aquests camioners que venen el nord i centre d’Europa estan molt més acostumats que els d’aquí a desplaçar-se amb temporals de fred i neu molt més intensos.

Sempre he pensat que més val prevenir que tenir-ho que lamentar. Les associacions de transportistes, des dels seus despatxos també s’han queixat per la contundència de les mesures que va prendre el Servei Català de Trànsit. Però qui corre el risc són els conductors dels camions, sovint amb contractes precaris.

Tot i el dispositiu que se va posar en marxa, Catalunya no té la maquinària necessària com si que la té qualsevol altre país on nevar està a l’ordre del dia.

Fa anys vaig llegir que a Espanya (en general) hi ha massa transport per carretera, a diferència d’altres països on el transport interior se fa, majoritàriament amb tren. La culpa de que hi hagi tants camions o la podem donar únicament a l’orografia del terreny. Hi ha, suposo, d’altres factors, com la força d’algunes empreses de transport que dominen el sector i que imposen la seva pròpia llei.

Si hi ha xarxa viària, sé poden transportar tota mena de mercaderies: des de cotxes, a components per a fabricar tot tipus de maquinària i tecnologia a bestiar o productes peribles com la fruita, la verdura o la carn.

Durant uns anys vaig acompanyar a mons pares a la verema de França. Vivíem a un gran mas que se deia Boisviel. Fixeu-vos com seria de gran que tenia un celler per a elaborar vi, escoles i un camp de futbol on passaven les estones lliures els que hi treballaven. El ferrocarril passava molt prop de la finca i fins i tot un ramal arribava al celler per a poder carregar les cisternes de vi. De vegades, mentre jugàvem prop de les vies, veiem passar els trens de mercaderies. Els combois eren tan llargs que semblava que no tenien final. Tal com anaven passant, els comptàvem. N’hi anaven més de 60, potser 70 o 80... Quan vegeu un tren de mercaderies, compteu el nombre de vagons que hi van i ja veureu com no passen de 20 o 30.

El transport amb camions sempre n’hi haurà, però tret de casos puntuals, podria convertir-se perfectament com un transport auxiliar per arribar allà on el tren no arribi.

Durant els meus anys de polític, el PSC se va cansar de reclamar una estació de mercaderies dintre del terme d’Amposta. Qualsevol infraestructura que se creï sol ser sinònim de riquesa. I aquesta paraula va estretament lligada amb el treball. Però no tothom ho deu de veure igual o potser, com he dit abans, potser no interessi a determinats lobbies.   

Queda clar que mai plou ni neva a gust de tothom.     

ELS CAMIONS RETINGUTS AL POLÍGON DE L'ORIOLA D'AMPOSTA