Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amposta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amposta. Mostrar tots els missatges

dissabte, 7 de novembre del 2026

‘MÉS ENLLÀ DE L’EBRE’, QUAN UN LLIBRE ÉS UN HOMENATGE

A la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan i Arbó d’Amposta es va presentar el passat divendres 6 de novembre el llibre ‘Més enllà de l’Ebre, miscel·lània en homenatge a Josep Ferran Bel i Querol’.

Josep Ferran Bel i Querol (Amposta, 30/01/1968-16/07/2022), conegut simplement com a Ferran Bel, va ser un professor d’Història, historiador i escriptor ampostí traspassat fa quatre anys.

Va escriure diversos llibres sobre la història local d’Amposta, i també abundants treballs de recerca. Entre els llibres cal destacar ‘Palau i Escrivà, dos alcaldes destacats de la història d’Amposta’. Els seus treballs de recerca estan publicats a diverses revistes especialitzades com ara Recerca, Quaderns de l’Ebre i Soldó, i també a la Revista Amposta. Aquests treballs es poden trobar al seu bloc ‘Miscel·lània Ampostina’.

‘Més enllà de l’Ebre, miscel·lània en homenatge a Josep Ferran Bel i Querol’, publicat per l’Editorial l’Onada de Benicarló, neix de la voluntat d’un grup d’amics i companys en voler-li fer un homenatge. El llibre conté un recull d’articles (alguns inèdits) de diverses personalitats del territori, Jordi Gilabert Tomàs, Jacobo Vidal Franquet, Carles Royo i Baiges, Maria Carme Queralt Tomàs, Maite Subirats Argentó i, dels dos coordinadors de l’obra, Roc Salvadó i Pere Ferré.

Cal dir que l’acte, a part de l’homenatge a Ferran Bel, també ho va ser de Jordi Gilabert Tomàs de Deltebre que com ell, va ser professor d’Història, historiador divulgador i activista que va traspassar el 24 de desembre de 2024 i de Cinta Montañés Príncep, llicenciada en Història i arqueòloga de professió, traspassada el passat 2 de setembre.

Al torn de paraules hi van intervenir, a part de la regidora de Cultura Inés Martí i els coordinadors del llibre Roc Salvadó i Pere Ferré, Carles Royo, M. Carme Queralt i Aitor Gilabert, fill de Jordi Gilabert que no va poder contenir les llàgrimes mentre explicava als assistents l’últim article del seu pare.      

Va cloure l’acte Domènec Bel, un dels fills de Ferran amb unes emotives paraules dedicades al seu pare.

A l’acte hi eren presents Neus Arasa, la vídua de Ferran, la seva filla i fills i Àlex Ramos, vidu de Cinta Montañés.  

 

MÉS INFORMACIÓ:


Josep FerranBel Querol | Ilercavònia | Fandom

JordiGilabert Tomàs | Ilercavònia | Fandom

Cinta Montañés Príncep | Ilercavònia | Fandom

dimarts, 3 de novembre del 2026

ELS NOMS D’ALCALDES AL NOMENCLÀTOR

La gran Nieves Concostrina, periodista col·laboradora del programa la Ventana de la Cadena SER que presenta i dirigeix un altre gran periodista, Carles Francino, quan parla dels carrers que porten el nom d’alguna persona, sempre diu que ‘abans de ser carrers van ser persones’.

Per a bé o per a mal, la gran majoria de nomenclàtors, històricament, han tingut nom d’alguna persona famosa (molts més homes que dones), sobretot durant l’època franquista tot i que, encara avui se’n conserva algun d’aquella època sovint per ignorància de la ciutadania. El que ja no és tan freqüent, és que portin el nom d’un alcalde de la mateixa població. El nomenclàtor d’Amposta té (si no vaig errat) tres vies públiques dedicades a tres alcaldes de la nostra ciutat i que ho van ser en diferents etapes de la nostra història.

El primer de tots, i segurament el més controvertit és Joan Palau i Miralles que dona nom a l’avinguda que hi ha entrant pel pont penjant i que va ser alcalde en dos períodes molt distints; el primer entre 1906 i 1923 i el segon entre 1934 i 1936, durant la Segona República Espanyola. Els altres dos alcaldes són Josep Villalbí Verge (1936) i Alfred Escrivà Prades (1931-1934), també ho van ser durant la Segona República.

De vegades m’he preguntat el perquè no s’han afegit al nomenclàtor ampostí altres noms d’alcaldes que ho han estat des de la restauració dels ajuntaments democràtics el 1979 i, la veritat que a l’hora de buscar motius, no me n’han faltat.

Des d’aquella llunyana data del 3 d’abril de 1979 en la que es fan fer les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura franquista per a elegir els regidors a tots els municipis espanyols, a Amposta hi ha hagut cinc alcaldes, Josep Gil Morales (1979-1983), Josep Maria Simó Huguet (1983-1987), Joan Maria Roig Grau (1987-2007), Manel Joaquim Ferré Montañés (2007-2015) i Adam Tomàs Roiget (2015-actualitat).

Els dos últims, per un principi coetanietat amb el temps actual, en tractar-se de dos polítics en actiu, quedarien exclosos automàticament. Per tant, els candidats a rebre l’honor de figurar al nomenclàtor de la nostra ciutat quedarien reduïts a tres.

Josep Gil, Matasants, va ser el primer alcalde democràtic després de la dictadura franquista encapçalant la candidatura del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), tot i que va presentar-se com a independent. A les següents eleccions, també com a independent, va encapçalar la candidatura de la coalició Convergència i Unió (CiU).

A part de posar en funcionament els nous ajuntaments, que no és poca cosa, durant el seu mandat, el govern de Matasants va començar a projectar alguns equipaments que, encara avui, són fonamentals a la nostra ciutat, com per exemple el col·legi de l’Àngel i el pavelló d’esports.

Josep Maria Simó va ser qui va projectar l’Amposta del futur fins al punt de que la majoria dels equipaments que s’han fet a Amposta d’ençà que ell va ser alcalde, són fruit de la seva planificació. Tot i que només va estar quatre anys, en general, la ciutadania d’Amposta guarden un bon record de la seva gestió. Sense cap mena de dubte és, dels tres candidats, qui més es mereixeria el reconeixement.

Joan Maria Roig, amb vint, ha estat, fins al dia d’avui, l’alcalde més longeu de la nostra ciutat, almenys des de la restauració dels ajuntaments democràtics. Quan algú es manté a l’alcaldia durant cinc legislatures consecutives, quatre de les quals amb majoria absoluta, demostra l’estima que li tenen els seus votants. Però Roig, igual com despertava passions, provocava antipaties per part de l’electorat que no el votava. El poble estava molt fragmentat entre favorables i detractors, sobretot arran del moviment antitransvasament de l’Ebre, al que es va oposar de forma contundent sense considerar que estava dividint la ciutadania d’Amposta i de les Terres de l’Ebre. 

Als temps actuals, on els ajuntaments solen anar canviant de color cada certs anys, la possibilitat que es concedeixi a un alcalde l’honor d’incorporar-se al nomenclàtor municipal d’Amposta és pràcticament nul·la, ja que les discrepàncies polítiques entre els diferents partits han estat molt grans, almenys a la nostra ciutat.

Els únics alcaldes que, fina avui, podrien generar més consens serien, des del meu punt de vista, Josep Gil i Josep Maria Simó. Però sí un dia no massa llunyà s’arriba a plantejar aquest tema, l’excusa oficial que es donaria des de l’ajuntament, la tinc molt clara, ‘no hi ha dos sense tres’. O sigui, també es demanaria el mateix honor per a Roig.  

dimecres, 28 d’octubre del 2026

QUÈ PASSA AMB LES TERRASSES? 2

En un escrit anterior us parlava de les terrasses dels establiments de restauració a Amposta i, concretament, a l’apartat que fa referència a l’ocupació de la via pública i sobre l’ordenança que les regula. Us explicava que vaig llegir l’ordenança i que la vaig trobar completíssima i que, difícilment, es podia millorar.

Llegida aquesta ordenança s’hi troben coses si més no, curioses. Coses que, si s’apliquessin, ja no dic correctament o no, sinó el fet de fer-se complir, no m’haurien semblat tan singulars.

Per a qui es vulgui llegir l’ordenança, està publicada al Butlletí Oficial de la Província de Tarragona (BOPT) del 30 d’octubre de 2017, per tant, ja governant des de feia un parell d’anys Esquerra d’Amposta-Esquerra Republicana de Catalunya (EA-ERC), té el número 2017-08761 i es diu així: ‘Ordenança municipal reguladora de l’ocupació de la via pública, amb taules, cadires i instal·lacions anàlogues’.

L’ordenança és d’obligat compliment per aquelles terrasses que s’instal·lin a partir de la publicació al BOPT i, en alguns aspectes, deixa al marge les que ja existien abans d’aquella data, com per exemple, la delimitació amb pintura a terra de la zona a ocupar. No recordo haver vist mai cap terrassa delimitada per marques de pintura...

Un dels aspectes que més afecten els veïns dels establiments, tinguin o no terrassa, és l’horari de tancament. Segons l’ordenança, el tancament dels establiments dedicats al subministrament de begudes i menjar al mateix local o terrassa exterior és, de diumenge a dijous, fins a la 1 de la matinada i, mentre que divendres, dissabtes i vigílies de festius es poden tancar una hora més tard. També es fa incís que les terrasses tenen el mateix horari que l’establiment i que en cap cas hi poden quedar clients més tard de l’hora de tancament.

És possible que als llocs cèntrics, com la plaça del mercat o l’avinguda de la Ràpita, aquests horaris es respecten, però hi ha d’altres establiments més allunyats del centre neuràlgic d’Amposta que poden tancar a les tres o les quatre del matí i, de vegades més tard, amb clients fent-la petar davant la porta del local. Ho dic perquè ho pateixo.  

L’ordenança també regula els elements que formen part de les terrasses (taules, cadires, etc.) i que, una vegada acabada l’activitat comercial, hauran de ser apilats i recollits sense causar problemes a la via pública fins a l’hora de tancament del local. Hi ha establiments que incompleixen taxativament aquesta normativa.

La majoria dels locals tenen la capacitat de poder guardar les taules i cadires a l’interior una vegada han tancat, però els hi és molt més fàcil deixar-les a l’exterior i evitar així haver-les de treure cada matí.

La plaça més gran i més concorreguda d’Amposta és la plaça del mercat. En altres ciutats seria obligatori guardar una certa harmonia entre les diferents terrasses i, una cosa encara més important, que aquestes es poguessin retirar juntament amb el mobiliari propi de la plaça. Però a Amposta no és així.

A l’altre escrit us parlava del tancament de l’establiment anomenat la Bacallaneria i que no havien retirat la terrassa. Recentment, n’ha tancat un altre, lo Mercat, un bar dedicat principalment a fer llesques, entrepans i tapes. Lo Mercat, com fa uns mesos va fer la Bacallaneria també ha tancat portes sense retirar la terrassa on exercia, pràcticament, tota la seva activitat. Actualment, les dues terrasses ocupen una part important de la plaça tot i no oferir cap servei. 

Temps enrere, vaig sentir dir que la plaça del mercat s’havia de reformar quan encara no fa dues dècades des de l’última remodelació integral que es va fer. La degradació de l’espai i la poca intervenció de les nostres autoritats en permetre que cadascú pugui fer el que vulgui, l’han convertit en un espai gens atractiu. Potser per això van decidir tancar els dos establiments esmentats.

Recordo que quan s’havia de reformar, des del PSC-PM, grup municipal del qual n’era regidor, es va demanar a l’equip de govern d’aquella època (Convergència i Unió) que tots els elements que formessin part de l’espai fossin retràctils per a poder albergar, si calia, un gran esdeveniment, tipus concert o similar. No es va fer.

Si s’acaba fent la remodelació, caldrà veure si la plaça del mercat es converteix amb l’espai que la ciutat necessita i, aprofitant l’avinentesa, es posa una mica d’ordre dintre del caos existent actualment. Una plaça és per a ús de la ciutadania i no perquè els propietaris de locals de restauració l’ocupin permanentment amb el beneplàcit dels diferents equips de govern que han passat per l’Ajuntament.  





  
 

diumenge, 18 d’octubre del 2026

MANOLO RIPOLLÉS I ‘LA SAVIESA DE LES COSES INÚTILS’

Manolo Ripollés (conegut com a Manolo lo Roco) és un artista ampostí, autodidacta i d’un estil molt personal. La seva obra és difícil d’encasellar, tot i que m’atreveixo a qualificar-la com d’avantguardista i, tal vegada, conceptual.

Vaig quedar amb ell al seu estudi del carrer Holanda d’Amposta. És un estudi humil, ple de pòsters, d’acudits del Roto (1), d’obres que mai han format par de cap exposició, d’esbossos, de projectes, però sobretot de records. 

PREGUNTA. Hola, Manolo! I tu, com qualificaries el teu estil?

RESPOSTA. No sabria dir-te, però sempre ha estat lligat a inquietuds socials que he tingut. D’ençà que vaig començar als anys setanta, sempre m’han interessat els temes socials i els he volgut plasmar a la meva obra. Un dels fets que més em va marcar va ser la mort de Puig Antich (2), però també la reivindicació del català.

P. Un altre dubte que tinc és que d’expressions artístiques n’hi ha de molts de tipus, pintura, escultura, ceràmica, gravat... Les teves obres, dintre de quin grup l’englobaries?

R. Sobretot en la pintura, però una mica de tot. Quan se m’acut una cosa i penso que puc representar-la i si per exemple, penso en un gravat, faig un gravat, però n’he fet pocs. Si  vull fer una escultura, intento tindre a mà el material que he d’utilitzar. Les darreres obres van ser el fang i la palla, els materials que s’usaven per a fer les barraques que han format part del paisatge que m’ha inspirat sempre, el Delta de l’Ebre.  

P. Recordo haver vist una exposició que vas fer a Amposta l’any 2008 anomenada ‘Pergamins oblidats’ on representaves amb llauna el que vindrien a ser els lloms de llibres col·locats a una prestatgeria. Un estil molt diferent de l’obra més recent exposada a lo Pati, Centre d’Art de les Terres de l’Ebre (3).

R. Certament, però entre l’una i l’altra he anat fet diverses coses. ‘Pergamins oblidats’ va ser sorgir d’una idea que vaig tenir un dia i la vaig transformar amb uns llibres fets de llauna, dels que només me’n van quedar dos. Allí al darrere per exemple, aquelles fibres, són unes algues que bé podria tractar-se d’una perruca o ves a saber què... Però cada dia m’agrada més. Sempre penso que quan veig alguna cosa i l’arreplego és perquè hi veig algun significat o bé perquè em pot ser útil per a fer alguna cosa, tot i que de vegades puc acabar tirant-la a la brossa.

P. Per què tu, Manolo, com tots els artistes, per quantes èpoques has passat? Poden distingir-se pels materials emprats o pels estils de cada moment?

R. Mai m’he preocupat pels estils perquè tampoc mai he pensat a dedicar-me professionalment a l’art. Per a mi, l’art ha representat una mena de psicoanàlisis. Sempre m’ha agradat molt llegir i a través de la lectura em venia al cap una idea, sobretot em passava quan llegia poesia. Un dia vaig conèixer a poetessa Zoraida Burgos (4) i la seva obra coincidia molt amb la meva manera de pensar. Per això, la darrera exposició està dedicada a ella. Gràcies a la seva amistat vaig poder entrar als ambients artístics de Tortosa, on vaig trobar el que aquí a Amposta no existia.

P. Quan vaig visitar la teva recent exposició, Jaume Arasa, el director de lo Pati, em va dir que per l’edat que tens, encara et trobes en ple procés de creació.

R. Efectivament. I això és perquè tinc curiositat per les coses i sempre intento estar al dia de tot. Ara mateix a la Pedrera de Barcelona (Casa Milà) (5) hi ha una exposició molt bona d’Anselm Kiefer (6) i que, sense conèixer-lo de res, em vaig adonar que les seves obres tenien una certa afinitat amb les meves.

P. Per cert, recordes la teva primera obra?

R. Sí, me’n recordo perfectament. Va ser una pintura abstracta i la tinc penjada a casa. De menut em van regalar una caixa de pintures a l’oli amb tots els estris necessaris per a introduir-me al món de la pintura.

P. Imagino que de menut ja havies de tenir una gran facilitat pel dibuix i potser alguna cosa més. Ens ho expliques.

R. Sí, al col·legi, per a guanyar-nos uns diners, potser una pesseta, fèiem dibuixos del Capitán Trueno (7) i del Jabato (8), però sobretot del primer. També vaig participar en unes exposicions que feien al Casino on participava molta gent i una vegada vaig obtenir un segon premi; fins que van començar-se a fer les biennals d’art que va organitzar Soriano-Montagut (9) on ja no vaig participar. 

P. Vas assistir a classes de dibuix o d’altres matèries o el teu aprenentatge ha estat del tot autodidacta?

R. Mai he fet estudis d’art, sempre he estat autodidacta. De jove sí que vaig voler anar a Barcelona, però a la meva família no li va semblar bé que hi anés.

P. Normalment, els artistes sempre teniu algun altre artista que us ha influït en la vostra obra, en el teu cas també ha passat?

R. L’únic artista que m’ha influenciat ha estat Manolo Millares (10). Vaig conèixer la seva obra al museu de Conca i he de reconèixer que hi va haver coses d’ell que en van influir.

P. Si et sembla, ens endinsarem una mica en la teva darrera exposició, ‘7 arbres de ribera de Manolo’. Com se’t van acudir les obres que presentes. Perquè és evident que la inspiració pot arribar-te en un moment donat, però les obres, entre si, són molt diferents. Com vas portar a terme el procés creatiu?

R. Passejant pel Delta. Com he dit abans, la meva obra sempre s’ha basat en el paisatge deltaic. Vaig molt a caminar per la via verda i un dia em vaig fixar en uns xops i en arribar a casa vaig dibuixar-los. Mentrestant, va arribar la pandèmia de la COVID i vaig d’haver de parar per un temps. Quan vaig poder retornar al meu treball i, mentre anava pintant els xops, se’m van ocórrer altres coses que tenien a veure amb el canvi climàtic i com quedaria el Delta sense natura. En canvi, les cases de la mostra ja feia vint-i-set anys que estaven fetes i formaven part d’una col·lecció particular. 

P. Per la data que figura a la descripció de cada obra, has passat uns quants anys elaborant-les. N’hi ha una del segle passat i la més recent és d’aquest mateix any.

R. Dins d’aquest any he fet poca cosa, tot i que vaig haver de dibuixar les fulles dels xops una a una buscant l’estètica de l’arbre.

P. D’això te’n volia parlar. Segurament, les fotografies que se n’han fet de la teva exposició, no fan el mèrit a la teva obra. Quan t’hi apropes i et fixes en els detalls, amb la confecció de les fulles pintades una a una... és una feinada... 

R. La feina no compta. Vaig pintar-les amb molta paciència mentre meditava. La primera obra va ser la fulla de palmera i, posteriorment van vindre les altres. En les pintures s’entremescla una mica l’estètica japonesa.

P. Intueixo que l’art per a tu ha estat més una afició que no un modus vivendi, però, tot i això, quantes exposicions has fet?

R. Així és, mai he viscut de l’art. Pel que fa a exposicions n’he fet molt poques, cinc o sis i alguna més de col·lectiva. Una vegada la Fundació Miró (11) em va donar un premi que ha estat el reconeixement més gran de tota la meva trajectòria artística. Els dibuixos que vaig presentar van anar a diversos llocs del Japó, d’on mai van tornar.

Saps com defineixo jo l’art? Com ‘la saviesa de les coses inútils’.

P. A part de la Ribera, has tingut altres fonts d’inspiració?

R. Sí, de tots els moviments socials que han anat sorgint. Durant l’època de la dictadura, un s’havia d’expressar d’una forma determinada per a poder passar la censura. Des de llavors les coses han canviat molt i ho vaig poder constatar mentre preparava la darrera exposició a lo Pati a l’hora de confeccionar el programa de mà.

Sempre m’ha interessat molt la cultura japonesa. Una vegada vam anar a veure al palau de Pedralbes de Barcelona una exposició d’una monja japonesa que en tassetes de porcellana pintava ‘haikus’ (12) que són poemes japonesos molt breus, de tres versos i vaig quedar impressionat.

P. Una curiositat que no sé si saps. A Ceret, a la Catalunya del Nord hi ha un important Museu d’Art Modern (13) amb obres d’artistes reconeguts internacionalment com Picasso, Matisse, Gris, Mallol, etc. Entre tots ells n’hi ha un que es coneix com a Manolo, així, a seques. Es tracta de Manolo Hugué (14). No sé si coneixies aquest particular?

R. Conec l’obra de Manolo. Una vegada, amb la meva companya, vam anar a casa d’uns amics a l’Empordà i volíem visitar Cadaqués, però finalment, en veure que a Ceret feien una exposició de ceràmica de Miquel Barceló, vam decidir anar a veure-la i allí vaig veure l’obra de Manolo.  

P. Per cert, la directora del museu de Ceret entre 1986 i 2012 va ser la godallenca Josefina Matamoros (15), filla d’immigrants catalans que es van establir a França l’any 1954. Tota una personalitat al país veí i que està en possessió d’una Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya l’any 1999. 

R. Sí, sabia que Josefina Matamoros havia estat directora del Museu d’Art Modern de Ceret durant molts anys. Crec que durant una temporada va viure entre Tortosa i Godall. 

P. I ja, per acabar, usarem el comodí de la pregunta no realitzada, vols afegir alguna cosa més que consideris important? 

R. Essencialment, penso que hem parlat de tot el que pot interessar al públic. Podríem segui parlant durant hores, però ja hauria de ser de temes personals.

Moltes gràcies, Manolo per dedicar-me una mica del teu temps.

Primera obra


 

(1)    El Roto. El Roto - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(2)    Puig Antich. Salvador Puig i Antich - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(3)    Lo Pati, Centre d’Art de les Terres de l’Ebre. Lo Pati

(4)    Zoraida Burgos. Zoraida Burgos i Matheu - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(5)    Casa Milà (la Pedrera). La Pedrera - Casa Milà de Gaudí en Barcelona | Web Oficial

(6)    Anselm Kiefer. Anselm Kiefer - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(7)    El Capitan Trueno. El Capitán Trueno - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(8)    El Jabato. El Jabato - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(9)    Soriano Montagut. Innocenci Soriano-Montagut - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(10) Manolo Millares. Manuel Millares Sall - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(11) Fundació Joan Miró. Entradas online para la Fundación Miró de Mallorca: descubre los estudios y la obra de Joan Miró en Palma - fundacion-miro.majorcatourismtickets.com

(12) Haiku. Haiku - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(13) Museu d’Art Modern de Ceret. Museu d'Art Modern de Céret – Museu d'Art Modern de Céret Museu de Céret

(14) Manolo Hugué. Manolo Martínez Hugué - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

(15) Josefina Matamoros. Josefina Matamoros i Calvet - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure











dilluns, 21 de setembre del 2026

DIADA DE L'ANIVERSARI DE LA COLLA CASTELLERA XIQËLOS I XIQÜELES DEL DELTA

La diada del nostre aniversari és la més esperada per la colla. Sempre s'intenta portar els millors castells a la plaça, però aquest any no ha pogut ser. Quan una colla és menuda (i perdoneu que una vegada més faci aquest incís), qualsevol eventualitat que passi i que impedeixi que algun dels membres considerats 'titulars', no pugui fer castells aquell dia, la jornada ja no surt com estava prevista. El primer acte de la diada va ser acudir al pont penjant, emblema de la ciutat d'Amposta, a fer-nos la foto oficial. Una vegada realitzada la foto, la colla ens vam dirigir al punt establert de trobada amb les altres dues colles, Encantats de Begues i Vailets de Gelida. Aquest punt era la cruïlla entre l'avinguda de la Ràpita, el carrer de Miquel Granell i el carrer de Madrid. Des d'allí, marxaríem en cercavila a la plaça del mercat on s'havia de fer l'actuació. La diada no va començar malament. Vam fer un pilar de quatre de benvinguda (pd4) conjuntament amb les altres dues colles que ens acompanyaven per a l'ocasió. Posteriorment, vam descarregar un tres de sis amb l'agulla (3d6a), tot i que es va haver de treballar molt. En veure que no podríem fer el que s'havia pensat per part de la junta tècnica, vam fer el tres de sis (3d6) que es va descarregar. El següent castell que vam tirar, va ser el quatre de sis (4d6) que va quedar en intent, ja que només vam arribar a terços. Vist que seria pràcticament impossible descarregar cap altre castell, es va decidir fer un 3d6 de germanor, és a dir, amb la participació de les altres colles. I ja, per acabar l'actuació, es va fer un pd4 de comiat. Tot seguit, com sempre s'ha fet en la diada de l'aniversari, es van fer una sèrie de pilars amb les banderes dels pobles que integren la colla. I ja fora de programació, amb l'excusa de fer-nos una foto de grup, es va procedir a 'batejar' als qui van estrenar camisa.

divendres, 18 de setembre del 2026

QUÈ PASSA AMB LES TERRASSES?

Aquest escrit és a propòsit del tancament, sembla que definitiu, d’un dels establiments de restauració més emblemàtics i cèntrics de la nostra ciutat, la Bacallaneria.

Com el seu nom indica, la Bacallaneria havia estat, des de fa anys, un local dedicat a la venda de bacallà, i també d’altres productes derivats d’aquest peix, com ara croquetes, brandada, canelons, pasta fer per bunyols, etc. També venien salaons (moixama, anguila) i d’altres productes relacionats amb l’alimentació, olives, petaques fregides i conserves de peix (anxoves, seitons, musclos...). A part de la venda també feia de restaurant, tot i que sembla que no disposava d’una cuina per a elaborar els plats i, aquests s’havien de cuinar a un altre lloc i portar-los fets a l’establiment per a ser servits a les taules.

Com que el local era molt menut, no hi cabien taules i des del principi, es va haver d’habilitar una terrassa que, en festes molt importants per a Amposta s’havia d’ampliar, per a poder atendre a la seva clientela, com també ho fan altres establiments propers.

La darrera terrassa que es va construir estava totalment tancada i era (és) de vidre i metall. Per les seves característiques era impossible poder retirar-la cada nit en acabar la jornada.

Com he dit al començament, aquest local va plegar fa uns mesos, molt abans de les festes majors d’Amposta, unes dates on els establiments destinats a la restauració és quan fan més negoci, sobretot les que hi ha a la plaça del mercat (oficialment de Ramon Berenguer IV) que sol ser un dels llocs més concorreguts per tres motius principals, per cèntrica, pels espectacles que s’hi programen i perquè la circulació de vehicles és pràcticament nul·la, ja que és de prioritat invertida i, en teoria, només hi poden passar els veïns de la zona.

Tot i haver tancat el local, els propietaris de la Bacallaneria, han deixat la terrassa sense desmuntar i que, com a ciutadà, no m’atreveixo a pronosticar quan serà retirada.

El traspàs del local per a un ús similar, és molt difícil, ja que si no disposa de cuina, difícilment se li donaran els permisos corresponents a un negoci de restauració i, si el local s’acabés destinant a un altre tipus de negoci, la terrassa, no tindria sentit de continuar estant allí.

Abans de fer aquest escrit m’he estat mirant la normativa existent de l’Ajuntament d’Amposta sobre les terrasses que és una forma d’ocupació de la via pública, ja que, en un principi qui té el dret d’usar aquests espais, és la ciutadania.

Cal dir que l’ordenança és molt completa, concreta, detallada, precisa, ben argumentada i tots els adjectius en positiu que hi vulgueu posar. No sé si es podria incorporar alguna cosa més...

Però una altra cosa és que després, els propietaris dels establiments, compleixin la normativa de cap a peus, sense saltar-se cap dels preceptes que comporta.

En un apartat d'aquesta ordenança, diu el següent, ‘Retirada: totes les taules i cadires s’han de retirar diàriament de l’espai d’ús públic a partir de l’hora de tancament de l’establiment (excepte en el cas d’ordenacions singulars, prèvia autorització expressa de l’Administració). Mentre l’establiment de la terrassa romangui obert, es permet l’apilament temporal de taules i cadires a l’espai d’ús públic sense obstaculitzar en cap cas l’espai de pas davant la façana’.

Per tant, a partir d’aquest punt s’entén que la terrassa de la bacallaneria tenia una autorització expressa de l’Ajuntament per a poder ocupar, permanentment, l’espai públic de davant de l’establiment. Però una vegada les persones que regentaven el local han decidit tancar-lo de forma definitiva (a Internet encara consta com obert), les autoritats municipals haurien d’advertir-los (potser ja ho han fet) que s’ha de retirar la terrassa així les taules i cadires que continuen dins.

Des del meu punt de vista, l’Ajuntament d’Amposta és massa permissiu a l’hora de permetre fets com aquests (els propietaris d’establiments de restauració no són els únics a incomplir les ordenances municipals) i davant de qualsevol acte d’incivisme solen mirar cap a un altre costat per no posar-se malament amb els propietaris de l’establiment.    

I la ciutadania? La ciutadania, tot i ser la gran perjudicada per qualsevol acte d’incivisme, vingui d’on vingui i tingui el sentit que tingui, sembla que estan més preocupats (o potser millor dir interessats en altres coses). Ja ho diu la dita, pa i futbol (o en la variant que vulguis, circ, toros...). Mentre tinguis a la població entretinguda, els problemes de la ciutat són mals menors.    


dimarts, 15 de setembre del 2026

11 DE SETEMBRE, LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

L’ANC i Òmnium Cultural, les entitats organitzadores de les manifestacions de la Diada de l’11 de setembre, van decidir que aquest any fos centralitzada. Només tres ciutats van acollir les manifestacions unitàries, Barcelona, Girona i Amposta.

La colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta i Castellers de Tortosa, vam ser convidats a participar-hi hi vam fer per a l’ocasió quatre pilars de quatre (2 i 2), dos al començament i dos cap al final de l’acte.

La manifestació va tenir dues columnes, la del ‘futur’ que sortia de l’avinguda Santa Bàrbara, concretament davant de la seu de la societat musical la Lira Ampostina i la del ‘present’ que ho va fer de l’avinguda de la Ràpita, cruïlla amb el carrer de Sebastià Juan i Arbó.

Les dues columnes van trobar-se a la intersecció entre l’avinguda Alcalde Palau i el carrer Sant Josep i, des d’allí, van marxar conjuntament fins a les proximitats del pont penjant, el lloc més emblemàtic i símbol de la nostra ciutat.

El manifest va ser llegit per Núria Pinyes Font, filòloga, alpinista i primera dona bombera de les Terres de l’Ebre.

També va actuar la cantant vinarossenca Esther que, a part de recordar que havia estudiat a Tortosa, va incidir en el fet que els del nord i els del sud del riu Sénia compartim la mateixa parla.

En marxar cap a casa em vaig trobar amb l’artista Pep Casals que havia pintat per a commemorar l’efemèride de l’11 de setembre, un quadre on es veien tres dones pageses segant arròs a mà i que no va tindre cap inconvenient en posar al costat del quadre.

I ja, a la plaça del mercat (oficialment de Ramon Berenguer IV), la cobla Ciutat d’Amposta amenitzava els assistents amb una tocada de sardanes, mentre que la colla sardanista i d’altres persones espontànies, feien una rotllana i puntejaven les notes que sortien dels instruments.