‘AROMES’ D’ESTIU

Els tolls dels purins son ben visibles. 

Si viviu a Amposta potser aquests darrers dies heu sentit aromes d'estiu... D’estiu? No!!! De purins!!

Ma mare que està ingressada a la residència d’avis, ahir me deia:

-Hi ha una granja a prop?

No se tracta d’una granja. Si fos una granja la pudor a purins se sentiria sempre que bufés el vent en direcció a la residència. La pudor venia d’uns terrenys que hi ha a l’Oriola, a tocar de l’N-340, quan s’agafa el carril per a entrar a Amposta.

En aquesta finca altres anys s’hi ha fet melons. Aquest any sembla que no i ara prepararien la terra per a sembrar-hi alguna cosa de cara la propera collita.

No és la primera vegada que se tiren purins i si res no canvia segurament tampoc serà l’última.

Finca de l'Oriola on s'han abocat els purins. 

He estat remenant per Internet a veure si trobava normativa sobre quina ha de ser la distància mínima a un nucli de població que se poden tirar, però sembla que és el propi municipi qui regula en cada cas quina ha de ser aquesta distància. Si no és així, hi algun dels meus lectors coneix el tema, estaria agraït en que m’aportés informació sobre el particular.

Després de 4 anys de govern d’EA-ERC una cosa és evident: Entre els temes de màxim interès no se troba el de tenir Amposta neta. És evident. Per tant, suposo que tampoc els deu d’importar massa que uns pocs dies a l’any Amposta faci mala olor.

Rastre deixat per la cuba al llarg del camí. 

DEMAGÒGIA AMB ELS IMPOSTOS

Durant les campanyes electorals, la majoria de partits anuncien rebaixes d’impostos als seus programes electorals. En el cas de les municipals l’IBI urbà què és el més important i, per tant, el que més ingressos aporta a les arques municipals.

N’hi ha d’altres com el de vehicles de tracció mecànica, l’IAE, l’ICO (sobre noves construccions), etc. I també taxes i preus públics.

Per tant, en definitiva, els impostos són per als ajuntaments una font important de finançament.

La resta del finançament municipal se deu a les transferències corrents i subvencions, ja siguin de l’Estat o de la Generalitat de Catalunya o d’altres ens públics dependents o vinculats.

Els ajuntaments han d’elaborar els pressupostos i aquests han d’estar equilibrats: es a dir, els ingressos i les despeses pràcticament han de coincidir. L’Estat, seguit les directius de la UE, només permet un percentatge de dèficit molt ínfim.

Així, per un costat tenim els ingressos (bàsicament impostos municipals transferències corrents i subvencions) i per l’altre tot el capítol de despeses. La partida més gran de despesa sé l’emporta el personal (salaris i seguretat social) i amb l’altra s’intenta donar resposta a totes les necessitats i mancances que té el municipi (i que no són poques...)

Quan escolto els debats només sento als membres de l’oposició queixar-se perquè no s’ha invertit prou en serveis socials, en habitatge públic, en rehabilitar el casc antic, en cultura, etc. Algú s’ha parat a pensar que a menys recaptació menys despesa. Es a dir, si se recapta menys no podran cobrir-se totes les necessitats de les que tan se queixen els grups de l’oposició. Al menys de que hi hagi una administració eficient dels recursos que se gestionen. Però aquest estalvi (com el del enllumenat públic) no sempre és suficient.

Potser recordareu que els fallits Pressupostos Generals de l’Estat per al 2019 incloïen més despesa de la que la UE considerava prudent, però com va dir el Govern de Sánchez hi havia un fórmula per a poder recaptar més sense apujar els impostos: incidir allà on hi ha més frau fiscal. Es a dir, una administració pública molt més eficient amb els controls. Aquesta mesura fa molts anys que la demanen els sindicats de treballadors, però mai se’ls hi ha fet cas i sempre s’han buscat fórmules per a tenir ingressos extres molt més fàcils (sancions).

No us heu de deixar enganyar pels cants de sirena... Normalment qui diu que abaixarà els impostos els acaba apujant. Rajoy va arribar a la Moncloa anunciant que abaixaria els impostos, però l’any 2017 els havia apuntat tots. Fins i tot ne va crear de nous.

No fa gaires dies, un socialista tortosí, a propòsit de les propostes de la campanya electoral de les municipals i concretament sobre els impostos, me va ensenyar una estadística. Sabeu a Tortosa quina és la preocupació sobre els impostos municipals: 0,0. En canvi, amb aproximadament un 23%, al ciutadà li preocupa tenir una ciutat endreçada.    

Traieu-ne les vostres pròpies conseqüències...

PER A SABER ÉS:

https://www.noticiasdenavarra.com/2017/01/08/politica/estado/rajoy-ha-subido-todos-los-impuestos-desde-que-llego-a-la-moncloa-hace-cinco-anos

https://www.libremercado.com/2017-04-05/el-gobierno-del-pp-vuelve-a-subir-los-impuestos-a-los-autonomos-entre-100-y-300-euros-mas-al-ano-1276596366/

https://www.20minutos.es/noticia/1858268/0/subidas-

impuestos/gobierno/mariano-rajoy/

https://www.elmundo.es/economia/2013/11/24/5291150e0ab7405f068b4578.html

https://www.elplural.com/politica/espana/el-pp-ha-creado-10-nuevos-impuestos-desde-que-gobierna-y-ha-subido-todos-los-demas_60810102

LA VARA DE MESURAR DEL POBLE ESPANYOL

De Juan Carlos Ortega al Periódico. 

Aquests darrers dies s’està parlant (sobre tot a la premsa espanyola) del xalet que s’han comprat el líder de Podemos Pablo Iglesias i la seva parella Irene Montero.

Abans de fer qualsevol dissertació, la pregunta és:

És què per ser d’esquerres no tenen el dret de poder comprar-se la casa que vulguin, mentre la puguin pagar?

La resposta és sí. Per què no? A part d’això els habitatges de Madrid són més cars i tenen un valor cadastral superior al d’aquí. Un pis de segona ma al centre de la capital fa 30 anys ja estava en un preu que no podien pagar la majoria de la gent.

A part d’això, el préstec l’han fet a la Caixa d’Enginyers, considerat com a banca ètica, o sigui aquella que no practica la usura ni inverteix en empreses d’armament ni blanqueja capitals.

Però és del tot evident que la societat espanyola en general (i catalana en particular, perquè no dir-ho- o no se’ls hi perdonava tot a Pujol i Mas?-) no mesura igual les males pràctiques de la dreta que les accions aïllades de l’esquerra (com podeu veure he volgut diferenciar els fets, perquè són pràcticament incomparables)

De Anthony Garner al Periódico. 

Durant molt de temps el PP va guanyar les eleccions de forma més que sobrada i, fins fa ben poc, la majoria dels sondejos d’opinió encara li donaven un cert avantatge sobre la resta de formacions. Tot i els nombrosos casos de corrupció que l’han esquitxat a la majoria de les comunitats autònomes on ha governat: València, Madrid, Múrcia, Castella i Lleó...

Avui mateix s’ha sabut que la Guardia Civil hadetingut a Eduardo Zaplana, alies el Cartagenero,  el primer capitost del PP al País Valencià. Després ne vindrien molts més i que cal esperar que vagin caient properament.

En canvi a l’esquerra se la vol immaculada i no sé n’hi deixa passar cap. Per una part és molt comprensible que el votant de l’esquerra sigui així, però és difícil d’entendre que la dreta sempre estigui disposada a perdonar-los-hi pràcticament tot.

I és per això que estem governats per corruptes i defraudadors en lloc d’estar-hi per polítics honestos i d’altura de mires.

PERQUÈ CAL REFORMAR LA CONSTITUCIÓ

Ja us avanço que els meus arguments no seran jurídics i potser que tampoc polítics. Seran arguments de sentit comú o al menys això és el que intentaré.

He d’advertir que si, d’entrada, té consideres independentista i no creus que el marc legal (al menys a curt termini) sigui la Constitució, millor no seguir... Per a què?

La vida de la humanitat està plena d’etapes. Fins fa menys de 200 anys era impensable que els ciutadans (la paraula té els orígens a la Revolució Francesa de 1789) estiguéssim representats políticament parlant per treballadors. De fet, durant molts i molts anys ni tant sols estàvem representats per ningú, tret de l’amo i senyor que els hi deia fins i tot amb qui s’havien de casar.

Per tant, si la societat s’ha anat transformant a base de lluites de classes, cal deduir que mai res és per a sempre i cal anar-ho actualitzant de tant en tant ja que sinó sé corre el risc de quedar desfasat. Això és el que li passa a la Constitució Espanyola. Una Constitució que es va elaborar, debatre, aprovar i sancionar després d’un període de 40 anys de dictadura. Fins i tot alguns dels anomenats pares de la Constitució van tenir càrrec durant el franquisme. Per tant és una constitució que ha quedat obsoleta, al menys en part.

Potser sigui prudent que per a canviar la Carta Magna calguin 2/3 del Congrés dels Diputats, ja que si només fes falta una majoria absoluta potser l’estaríem retocant cada 2 per 3 (que dit així sona paregut) Però no és lògic que un determinat grup de la càmera, precisament aquell que deriva d’un partit que quan s’havia d’aprovar va demanar el no, pugui bloquejar-la sistemàticament només per motius electorals. Quan passen coses així s’hauria de poder celebrar un referèndum per a veure que vol la ciutadania espanyola i, si majoritàriament s’està d’acord en canviar uns determinats aspectes, poder-ho fer. Com per exemple permetre fer un referèndum d'autodeterminació. 

Ni els militants ni simpatitzants d’Alianza Popular (el partit antecessor del PP) va votar a favor de la Constitució (de fet molts no van anar ni ha votar), ni molts ciutadans de 2017 (m’estic referint a tots aquells que l’any 1978 encara no eren major d’edat) ho van poder fer per raons obvies. Per tant, ¿per què han d’acatar una norma que els hi ha estat imposada sense poder opinar sobre la mateixa? De qualsevol altra llei és comprensible, però no de la llei de lleis, de la que segon ella mateixa emana tot el compendi legislatiu espanyol.

Sinó recordo malament, des de que va entrar en vigor la Constitució només s’ha reformat dues vegades: la primera per a modificar la successió de la Corona i que pogués regnar una dona encara que tingués un germà més menut i la segona per aprovar el sostre de despesa pressupostària. Potser sí que calia modificar-los, però també se podria fer en altres aspectes, sobre tot d’aquells que parlen de la divisió territorial.

Entenc que l’any 1978 no es podia fer gran cosa al respecte de la divisió territorial en comunitats autònomes. Però els anys han demostrat que les comunitats amb més pes econòmic han sortit perjudicades. Es va voler fer el que es coneix com a cafè per a tothom, però a sobre Catalunya, València, Mallorca, etc., a part li van haver de posar la llet i el sucre. En canvi, les comunitats més pobres, han aconseguit dues infra: infraestructures infrautilitzades.  

Tampoc sembla molt lògic que sé pugi aplicar un article 155 pensat en el seu dia per la situació que s’estava vivint al País Basc. Resulta que allí no sé va aplicar mai i en canvi s’aplica 39 anys més tard a Catalunya i, aprofitant l’avinentesa s’aprofita el buit de poder existent a les institucions catalanes per a fer coses que segurament mai s’haguessin permès fer.

Per tant, aquest article o se deroga o se canvia, però no pot ser que en pel segle XXI, des del Govern central  se pugui actuar tan impunement com ho està fent actualment apel·lant a l’imperi de la llei l’estat de dret.

L’imperi de la llei i l’estat de dret són estats creats per l’home i per tant imperfectes i pel poder per a poder-s’hi aixoplugar quan així ho creguin oportú. És com jugar al guinyot i tenir tots els trumfos i les cartes guanyadores.    

POLÍTICAMENT DECEBUT

D'Eneko. 

En els darrers anys (i ja són molts ) no és la primera vegada que me passa. El 21-D, a hores d’ara, encara no tinc clar a qui votaré. En canvi sí que tinc clar a qui no ho faré.

Les llistes (millor parlar de llistes que no de partits) que representen la vella política m’han decebut moltes vegades... Massa vegades! Normalment té deceben aquells als qui votes, perquè sinó els votes, d’entrada ja és perquè no confies amb ells. Jo no sóc com un conegut que una vagada a les municipals del seu poble va votar per les quatre candidatures que s’hi presentaven. Dintre del sobre va posar totes quatre. I per què ho va fer? Segons ells perquè li agradaven tots... Evidentment el vot sé va considerar nul.

Com a militant socialista que encara sóc, he de reconèixer (i així ho vaig expressar), tenia dipositada gran part de la meva esperança amb Pedro Sánchez, tot i que vaig di d’ell que era el candidat ‘menys dolent’ que tenia el PSOE.  

Mentre feia campanya per a recuperar la secretaria general que havia perdut per culpa d’un cop de ma intern on la seva rival Susana Díaz hi va jugar un paper principal, Sánchez va dir que mai faria resident a Rajoy. Malgrat això, l’abstenció del PSOE va permetre una nova investidura de M. Rajoy (encara que ho hagi posat així, veritat que s’entén?)

Però normalment, quan els polítics arriben allà on volen arribar, s’obliden de promeses i se llancen descaradament a la recerca de vots que els permeti aconseguir els seus objectius personals. No miren tant per la ciutadania sinó per ells. Tot i que se valen de la ciutadania per aconseguir-ho.

La periodista Ana Pastor (no confondre amb la ministra de la rotonda de l’Ametlla de Mar) diu que vivim a una democràcia imperfecta, però que hem de continuar dient-ho. De la democràcia s’ha dit que és el menys dolent dels sistemes de govern. Però trobar una democràcia que s’aproximi a la perfecció és senzillament una fal·làcia. Molts països que sé posen com exemples de democràcies avançades, sovint aproven lleis per a protegir la classe política. No cal que penseu gaire, un clar exemple el tenim a Espanya quan baix del mandat de Rajoy es va aprovar la llei mordassa que limita 7 drets fonamentals. I alguns encara s’atreveixen a omplir-se la boca amb la paraula democràcia!

Normalment les lleis que s’aproven solen posar massa limitacions (prohibicions, si li voleu dir així), però hi ha alguna cosa que no limita: els anys que un polític pot estar vivint de la política. És un vergonya que hi hagi polítics que, pràcticament només hagin viscut de la política. Es a dir, sense haver tingut una ocupació al terreny privat. En alguns casos, de ben joves, el partit els ha col·locat a fer tasques d’assessorament esperant el moment de catapultar-los definitivament. No donaré noms, però ne tinc uns quants al cap.  

Diumenge passat entre les pàgines d’un dels diaris proscrits per l’independentisme hi havia un manifest d’una candidatura anomenada Recortes Cero-Grupo Verde. Entre els signants del manifest algunes cares conegudes: Antonio López, Javier Mariscal, Juan José Millás, Fernando Schwartz, Fernando Colomo, etc. Per un moment vaig pensar que potser seria una bona opció. Però ràpidament me vaig repensar quan vaig llegir: L’esquerra que diu no a la independència, no a les retallades. I és que jo, com sabeu no estic en contra de la independència. Estic en contra de la forma com se vol assolir. Què com sé pot assolir, sinó? Ja m’ho agradaria saber a mi... Amb la majoria dels polítics actuals segur que no s’aconseguirà mai. Tampoc el federalisme, que quedi clar... Però mentre sé pugui anar embolicant la troca i els que ara mouen el cotarro ho puguin seguir fent, ja els hi va bé.

Fins i tot hi ha partits que busquen la confrontació permanent amb l’Estat. M’imagino que tan se’ls hi dóna qui governi a Madrid. Són d’idees fixes i ningú els farà canviar. Això té un nom: intransigència. De vegades potser tampoc cal tant...   

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 28

Desembre de 2016. 

L’ACCIDENT DE SALOU

És evident que el risc zero no existeix. Ni en terrorisme ni en accidents. Per moltes mesures que es prenguin mai es podrà garantir al 100% que no hi haurà cap atemptat o no passarà un accident.

En els casos d’accidents està bé que sé facin campanyes de sensibilització (la que està fent actualment la DGT de la Generalitat me sembla sublim) però és evident que l’objectiu de víctimes zero no s’assolirà mai, desgraciadament...

Tot indica que a l’accident de Salou d’ahir on van morir 5 persones (totes les ocupants d’un tot-terreny) va ser per culpa d’un error humà. Segons els testimonis el tot-terreny va voler esquivar un cotxe que tenia la porta del conductor oberta i va xocar frontalment contra un autobús interurbà on, a part del xofer, hi anaven 11 persones, sortint totes il·leses. Al volant, tota precaució és poca. Insisteixo, el risc zero no existeix.

La porta del cotxe s’ha d’obrir alguna vegada, està clar,però primer cal mirar pel retrovisor si s’apropa algun vehicle. I no vull dir amb això que la culpa sigui del conductor, perquè també va poder tractar-se d’una distracció del conductor del tot-terrenys que, pel que sembla era l’únic que portava el cinturó de seguretat del vehicle cordat. La qual cosa també demostra que portar el cinturó (allò que es coneix com a seguretat passiva) tampoc és garantia de que ens salvarà la vida. Hi haurà més probabilitats de que puguem sortir més ben parats de l’accident, però les garanties tampoc seran mai del 100%. 

   

BARCELONA DESTINACIÓ TURÍSTICA

Com canvien les coses en uns pocs dies. El tema de la massificació turística de Barcelona ha estat un dels més controvertits i debatuts de l’estiu. Campanyes i accions (més o menys afortunades)en contra del gran nombre de turistes que rep la Ciutat Comtal. De sobte un fet imprevist i tràgic ho va canviar tot: l’atemptat del 17 d’agost.

Com sabeu, les Rambles són uns del llocs més concorreguts de Barcelona. La densitat de visitants que les passegen diàriament és molt gran. Quasi tant com en una manifestació. Per tant, es pot assegurar que el lloc no va ser triat a l’atzar, sinó fruit d’un ampli coneixement de Barcelona.

Ara s’està valorant si l’atemptat pot repercutir negativament amb el turisme. De fet les cancel·lacions de places hoteleres han estat mínimes (en torn a l’1%), encara que segons els experts, passats uns mesos la incidència potser més gran.

La meva opinió personal és que l’efecte dels atemptats sobre el turisme serà pràcticament nul i passat un temps ningú que vulgui viatjar a Barcelona pensarà amb l’atemptat i els seus efectes.

‘FELIÇ’ ANIVERSARI

Avui es commemora un d’aquells aniversaris que de no ser pels mitjans informatius, ens passaria per alt a tothom: La firma de l’acord de govern entre el PP i C’s.

El document de l’acord entre tots dos partits contempla una sèrie d’exigències de C’s, com no podia ser d’una altra manera. Ningú sol donar un xec en blanc...

Ara bé, una cosa és el pacte i l’altre el seu grau de compliment. Sobre això, els mitjans de comunicació ens diuen que el PP l’ha incomplert pràcticament tot.

Lluny de protestar, el partit de Rivera i companyia demostren bona sintonia amb els populars, tal i com s’ha d’esperar de dos partits que representen a la dreta espanyola.    

GOVERNAR NO ÉS TAN FÀCIL COM POT SEMBLAR

L’oposició té un paper relativament fàcil: Controlar la labor del govern. Cal puntualitzar que el govern tampoc ho sol posar fàcil.

En canvi el govern ha de governar per a tots: Per aquells que l’han votat i els que no l’han votat, per als de la seva mateixa ideologia política i les altres. Sovint, el més difícil és arribar a tot arreu. Primer per la manca de temps, però també de pressupost.  

Però això no ha de ser excusa per fer certes coses para les que només cal tenir una mica de voluntat i que no solen costar un duro.

Tenir més control sobre l’estat de la via pública (de la circulació, de l’incivisme, de la neteja en general) del que tantes vegades he parlat, és factible. Però com deia, ja n’he parlat moltes vegades i avui no ho faré.

Hi ha d’altres coses que també preocupen a molts ciutadans. Aparcar cada vegada costa més pel senzill motiu que cada vegada hi ha més cotxes. Segur que tots els regidors de l’Ajuntament, siguin del govern o de l’oposició valen que Amposta prosperi i per això fan falta equipaments. I que cada vegada hi vingui més turisme...

Aparcar a les zones de l’extraradi d’Amposta encara és relativament fàcil, però fer-ho al centre de la ciutat o prop d’on hi ha algun equipament concorregut, ja no ho és tant.

Sovint ens queixem del aparcaments de l’Hospital de Tortosa perquè ens acaba afectant a tots els ciutadans de les comarques del Baix Ebre i el Montsià, però, tot i que en menor mesura, a Amposta també tenim deficiències greus.

Com se pot solucionar. Com ja he dit més d’una vegada amb una bona planificació: Creant pàrquings a les entrades d’Amposta. No he comprès mai perquè no es poden utilitzar els aparcaments de les superfícies comercials. ¿No es pot signar un conveni entre l’Ajuntament i les cadenes de distribució per a que puguin ser utilitzats durant els caps de setmana que estiguin els súpers tancats?

No fa gaires dies a un grup de Facebook se queixaven dels guals i es posava en dubte que hi hagués un control suficient sobre els que estan al corrent de pagament i els que no.

Vaig explicar que l’any 1999 (o potser era el 2000) vaig tenir una reunió amb Jesús Ruano, cap de la policia municipal d’Amposta durant mots anys. Tot i que el tema a tractar era sobre la circulació de la nostra ciutat, també van sortir els guals. Si ho recordeu, durant molts anys l’Ajuntament feia entrega d’un adhesiu que havies d’enganxar a la placa del gual per a demostrar que s’havia pagat l’anualitat. Li vaig preguntar a Ruano si se podia aparcar davant d’un gual que no tingués l’etiqueta adherida a la placa. Me va dir que no, que el gual és una concessió administrativa que dóna i treu l’Ajuntament que és qui té que exigir-ne el pagament. La pregunta és: Hi ha prou control? A Amposta no ho sé, però a Tortosa no. Prop d’on treballo hi ha una casa amb gual on no hi viu ningú des de que va morir el seu propietari. I d’això ja fa uns quants anys.

També m’ensumo que hi ha poc control de les terrasses dels bars. Fa uns anys hi havia terrasses que eren desmuntades quan arribava el fred i tornades a col·locar en arribar el bon temps. Actualment no veig que se’n retiri cap.

Quantes places d’aparcament se podrien guanyar si es tingués més cura? Segurament unes quantes.  

AMB LA MATEIXA PEDRA

Diuen que el ser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra...

D’exemples d’ensopegades ne tenim constantment, la darrera ensopegada i que a sobre és col·lectiva, és la nova bombolla immobiliària que s’està creant. Perquè, efectivament, tot indica que se’n està creant una altra.

Com tots sabeu, la bombolla immobiliària va ser el principal motiu de la crisi econòmica que va començar l’any 2008 i de la que encara estem patint les conseqüències: Govern del PP, rescat i desaparició d’entitats financeres, retallades de drets laborals i socials, etc.

El titular de diumenge del Periódico és força eloqüent en aquest sentit: La bombolla immobiliària torna a la costa espanyola. Segons el diari, 1 de cada 4 immobles venuts ho són a ciutadans estrangers. No tinc clar si un 25% de vendes de xalets, apartaments, etc. a estrangers són suficient motiu com per a crear-se una nova bombolla...

I deu de ser cert, perquè de repent hi ha una immobiliària interessada per la casa de mons pares de la Galera. Farà uns 15 dies, un corredor de Masdenverge (d’aquells de tota la vida) els hi va preguntar si encara tenien la casa del poble. Tot i que s’han posat diverses vegades en contacte amb mi (ells no hi poden anar), la incompatibilitat d’horaris han fet impossible que, e moment, l’hagin anat a veure.

-Hi ha molta gent de Barcelona interessada en comprar cases per aquí... Darrerament a Masdenverge n’hem venut 3...  

Amposta, entre els carrers Xile, Murillo i Velázquez. No hi viu ningú. 

Si voleu que us digui una cosa, ja no sé que pensar... Per qualsevol indret que vagis de la geografia espanyola, per petit que sigui el poble, segur que trobarem edificis (ja sigui blocs de pisos u unifamiliars) construïts durant els anys de la bombolla i segur que alguns no s’han venut. A Amposta que és el lloc que més controlo, hi ha blocs sencers on no s’ha venut ni uns sol pis i a d’altres molt pocs. Alguns d’aquests pisos deuen de ser propietat del SEREB o banc dolent, però suposo que també d’altres entitats financeres i en alguns casos igual no sé sap de qui...  

Està clar que durant els anys de la bombolla immobiliària aquest país va créixer per sobre de les seves possibilitats... Però les conseqüències posteriors van superar amb escreix els beneficis dels anys anteriors, amb l’agreujant que durant aquells anys només uns pocs fan fer molts diners (en canvi d’altres es van arruïnar) i la crisi posterior va afectar a pràcticament tothom, fins i tot els que no havíem tingut res a veure amb el sector de la construcció.

Trobo que encara estem a temps de posar-li remei. Si fa anys els governs van fer ulls grossos al que es veia venir, ara s’haurien d’activar tots els mecanismes per a evitar un altre disbarat com el que es va viure.

Una segona crisi sense haver superat encara l’anterior no l’aguantaria ningú. Onegés con Càritas, de tant en tant recorda que la població de pobres va en augment i fins i tot estan vorejant el que es coneix com exclusió i marginalitat social.

Si els governs (el de Catalunya, però sobre tot el d’Espanya) permeten una segona bombolla immobiliària serà d’una irresponsabilitat total i, evidentment, la societat, però sobre tot els votants (n’hi ha qui no van a votar i després se queixen) els hi haurien de demanar responsabilitats fins on calgui... De totes maneres la responsabilitat més gran és el vot.  

ELS MORTS DE L’ALTRA MAR

Un acudit de Vergara a eldiario.es que fa plorar.

Cada dia passen notícies esgarrifoses, la majoria d’elles relacionades amb la mort de persones: accedents, atemptats, homicidis... En alguns casos els mitjans de comunicació se’n fan ressò i les porten a les primeres pàgines en els cas dels diaris en paper o a les capçaleres dels informatius de ràdio, televisió o premsa digital. Però d’altres són anònimes, ningú en parla, tot i que de vegades poden ser més les morts que s’ignoren que no les que surten als mitjans.

Hi ha una màxima que diu: D’allò que no se’n parla, no existeix. Si una guerra o un episodi de fam no surt als telenotícies, la gent ho ignora i els responsables (que n’hi ha molts més dels que ens pensem) no surten mal parats.

Fa unes setmanes vaig passar-li una entrevista a l’amic Mario Pons, una de les persones més compromeses que conec. L’any passat va passar una temporada als camps de refugiats siris que hi ha al Sud d’Europa. Algunes de les preguntes que li faig van en aquest sentit, sobre la situació en la que es troben els refugiats, però també perquè països com Espanya no acullen la quantitat a la que es van comprometre.

Fa uns mesos també vaig entrevistar (per segona vegada) a un altre amic i company de treball: Paco Túnez. Paco és l’actual responsable d’emergències de la Creu Roja i, com a voluntari, es va desplaçar a Haití l’any 2010 per assistir a les víctimes del terratrèmol i l’any 2013 a les Filipines, en aquest cas pel cicló que hi va haver.

A partir de la guerra de l’Iraq va començar una altra guerra: una guerra global. Tot i que no està reconeguda com a tal potser es podria parlar de la III Guerra Mundial. Es grups terroristes nascuts a l’Orient mitjà han sembrat el terror a moltes ciutats europees: Paris, Londres, Madrid, Berlin, Niça, Manchester... Però els mateixos grups també estan causant el terror a les ciutats i pobles de l’Iraq, Líbia, Líban, Pakistan, Egipte...  Però d’aquests no se’n parla tant... Als informatius solen aparèixer entre les notícies de menys interès...

Tots sabem el perill que suposa la travessia per la Mediterrània quan es fa en condicions precàries i eines rudimentàries. I tot i les vides que sega la mar, els governs d’Europa segueixen mirant cap a un altre costat.

Però no només hi ha morts a la mar. Al Periódico de divendres hi ha una entrevista a Samson A. Bezabeh, experts a migracions a l’Àfrica on s’explica els milers de morts que hi ha al desert, un altre mar, però en aquest cas de sorra i de les que ningú ne parla. Quan ho llegeixes, penses: Mai ho havia pensat, però segur que és així... I després estar pensant durant una estona sobre el que s’està fent malament per a que això passi.

Sobre aquestes morts ningú ne parla. Són vides humanes segades per l’infortuni  de les que res se’n diu. El governs responsables les ignoren i, com passa a la majoria dels casos, només els voluntaris que hi treballen a la zona i que, en la mesura que poden els ajuden amb els pocs mitjans que tenen, coneixen la realitat.

És el que deia al començament: Com que no se’n parla, son morts que no compten par a ningú...

I després es qualifica a la raça humana com animals racionals. Racionals de què? Si som els més salvatges i depredadors de totes les criatures que habitem el planeta Terra...

O no és així?  

LES REVOLUCIONS SEMPRE HAN COMENÇAT PER BAIX

Aquest any 2017 se celebra el centenari de la revolució russa, segurament la més important que s’ha produït mai.

Les revolucions (en contraposició als cops d’estat), sempre han arrancat des de baix, del poble planer, tot i que sovint una part de l’exèrcit els hi ha donat suport. Per tant, difícilment han segut incruentes, o sigui, sense vessament de sang.

I quan es produeix una revolució? Quan el poble està tip del seu govern, ja sigui per acció o per omissió, es a dir, ja sigui per autoritari o perquè no soluciona els problemes dels seus subordinats.

No voldria que les meves paraules fossin interpretades com una proclama a favor de la revolució, però sóc del parer que el poble ja fa temps que aguanta situacions injustes: pèrdues de drets laborals i socials, precarietat laboral, pobresa (en el sentit ampli de la paraula), pujades de preus per culpa de l’especulació de les grans empreses, etc. Si heu reparat en el darrer motiu potser haureu intuït que vull parlar-vos de l’elevat cost que estem pagant aquests dies per la energia elèctrica.

Segons ens expliquen els mitjans, l’elevat preu (sobre un 30% més del preu que es pagava l’any passat per aquestes dates) és degut a la gran demanda existent. El preu de l’energia elèctrica el regula el mercat majoritari que, diàriament, subhasta la llum. Per molt poques nocions que tingueu d’economia, segurament heu sentit parlar de la llei de l’oferta i la demanda: quan hi ha més oferta que demanda, abaixen els preus, però quan la demanda és molt alta, el preus s’apugen. És el que ara està passant amb la llum. Els dies de més fred s’encenen més calefaccions i estufes, a part, al ser hivern, hi ha més hores de foscor i per tant s’han de tenir els llums encesos durant molt més temps.

I que diu el govern? Què el tema no va amb ells... Què no poden fer res... Visca el nostre govern i que visquin molts anys aquells que van votat el PP!  

Com que un govern no pot fer-hi res? Que reverteixin les privatitzacions que van fer els governs anteriors o dit d’una altra manera, que les elèctriques tornin a ser propietat de l’Estat.

Aquests darrers dies TV3 ha emès un programa sobre la gestió de l’aigua. Durant dècades els ajuntaments van privatitzar-ne la gestió a empreses privades: Sorea, Agbar, etc. Al cap dels anys fins i tot es van crear grups empresarials, es a dir, tot i ser empreses diferents, formaven part del mateix grup, com per exemple les dues esmentades. Ara, cada com són més (trobo que la pèrdua de poder municipal de convergents i socialistes és pura coincidència) els ajuntaments que volen tornar a gestionar-ne l’ús.

Missatges convocant a l'apagada de dimecres. 

Quan alguna cosa se privatitza, l’excusa sempre és la mateixa: per a fer un servei més eficient. Però la pràctica demostra que això no sempre és així o, millor dit, la majoria de les vegades no és així. Quan passi alguna cosa d’aquestes sempre heu de mirar de donar-li la vola al tema i veureu des d’un altre punt de vista i, segurament us en adonareu els grans interessos econòmics que hi ha al darrere.  

També he escoltat que per culpa de l’onada de fred que ha afectat Europa aquests darrers dies, a part de la llum també s’han apujat les verdures... Sense cap mena de dubte els motius són els mateixos o molt similars. Però sempre hi ha qui aprofita qualsevol ocasió per a especular i fer negoci. De vegades aquest punt no és tan dolent, ja que cal valorar la capacitat dels empresaris de fer bons negocis...

Però fixeu-vos. D’on arriba principalment la verdura durant l’hivern? De províncies com Almeria i Múrcia que tenen grans extensions d’hivernacles, sobre tot la província andalusa.

Per tant, la causa de l’encariment de la verdura cal buscar-la, penso, més en la especulació que no amb la disminució de la producció.

I mentre al poble sé li estan unflant allò que no sona... Tot i això, trobo que encara se’n unfla poc... Per a la revolució ens haurem d’esperar a que les coses empitjoren molt més.  

Per què puja la llum?

http://www.eldiario.es/economia/respuestas-espectacular-subida-luz_0_603340536.html

ELS MÈRITS PER A SER MINISTRE

De Ferreres al Periódico. 

A la majoria de països del primer món, tenir una taca a l’expedient, automàticament t’invalida per a ocupar un càrrec públic.

Ahir mateix, a l’Intermedio de la Sexta es va preguntar a unes dones americanes que passaria als Estats Units si es destapés un cas de corrupció com qualsevol dels que ha esquitxat el PP. La resposta va ser contundent:

-Dimitirien tots!

De totes formes no van afirmar que als EE.UU. no puguin existir casos de corrupció, simplement és que no es coneixen.  

En canvi a Espanya la situació és ben diferent. No és només que els casos de corrupció siguin extensos i coneguts, sinó que a sobre es premia als partits més corruptes amb un vot majoritari per part de l’electorat. Evidentment m’estic referint al PP, però també podria parlar d’altres partits com és el cas del PSOE a Andalusia o l’antiga Convergència.

No cal furgar tant... Només cal fixar-se amb 3 de les cares noves que Rajoy va triar per a ser ministres: Dolors Montserrat i Montserrat, Íñigo de la Serna i Álvaro Nadal.

La ministra, la quota catalana segons la majoria dels rotatius, és sòcia de l’empresa familiar Montserrat Operador Logística que, segons dades de la pròpia Agència Tributaria, té un deute amb el fisc d’1,3 milions d’euros i surt la llista de morosos que periòdicament publica. Tot i que molt possiblement la vinculació amb dita empresa només sigui de sòcia i no responsable de la seva gestió, ja sabeu que diu la cita: La dona de César a part de ser honrada ho ha d’aparentar.

Íñigo de la Serna era l’alcalde de Santander, tot i ser basc de naixement. Com alcalde va promoure un nou Pla d’Ordenació Urbanística que va ser portat al jutjat. Ara mateix, sembla que el Tribunal Suprem està a punt d’emetre una resolució que tombaria el pla. Tot i que ignoro els motius pels quals es va decidir portar-lo als tribunals, cal pensar que perquè s’hi van apreciar irregularitats urbanístiques flagrants i que el rodet del PP (fins l’any passat el PP tenia majoria absoluta a l’ajuntament de Santander) va rebutjar sistemàticament les esmenes que, de ben segur van fer els grups de l’oposició. Com exregidor que vaig ser i coneixedor del tema (durant la meva etapa a Amposta també se’n va aprovar un de POUM) puc afirmar que la gran majoria d’alcaldes amb majoria absoluta són molt poc dialogants i gens condescendents amb els grups de l’oposició, la qual cosa no és precisament un mèrit.

El tercer dels ministres, el d’Energia, Turisme i Agenda Digital (sembla que en aquest aspecte el PP s’ha modernitzat) Álvaro Nadal. En aquest cas l’ombra està en el seu currículum on posa que té un doctorat a la prestigiosa universitat de Harvard, quan no és cert.

Abans, quan no hi havia Internet i només existien les hemeroteques més o menys oficials (la de Tarragona per exemple era de Caixa de Tarragona, però crec recordar que es va tancar) trobar determinada informació era molt més difícil i requeria moltes hores de consulta si no disposaves d’una data o un fet concrets. Actualment, amb les noves tecnologies tot és molt més fàcil. En uns segons pots trobar informació relativa a una determinada persona, per poc que aquesta sigui coneguda. Jo mateix de vegades he posat el meu nom al Google i ha aparegut quantitat d’informació: de l’època que vaig ser regidor, sobre les meves cartes al director publicades a diferents mitjans, sobre els meus blocs, etc., etc. Potser si deixés caure que també sóc doctor d’alguna cosa per una bona universitat  o un gran defraudador o corrupte, Rajoy hauria pogut pensar en mi per a ser ministre (millor que no)

Per cert, segons me van explicar ahir, fins darreríssima hora Rajoy no havia completat el sudoku ministerial. Sembla ser que Fernández Díaz havia de passar d’Interior a Defensa , però finalment, com sabeu el càrrec el va ocupar la Maridolo. D’haver estat així, la quota catalana ja hauria estat enllestida, però com no va ser, a corre-cuita es va haver d’improvisar i va ser quan va aparèixer el nom de Dolors Montserrat que, casualment, va haver de passar per davant de Rajoy...  

Un dia més us emplaço a consultar la pàgina de los Genoveses on s’explica la vida i miracles de qualsevol membre conegut del PP.  

NOU GOVERN, RES DE NOU

Entre tots els titulars periodístics que podia triar avui, he preferit el del Punt Avui: Nou govern, res de nou. El titular del Periódico també anava en la mateixa línia: Suma i segueix.

És normal que no ens agradi. Això passa, amb més o menys grau, en qualsevol govern que no sigui dels nostres colors. El que passa és que el PP, en general, crea animadversió entre els catalans. Només els seus afins i bona part de C’s opinaran diferent.

El PP ve de governar amb majoria absoluta, un status que va de meravella per a qui el té, però que és nefast per a la resta de partits. Si en fas abús (què és el que va fer el PP) té tornes intransigent i autoritari i t’arribes a creure allò que no hauries d’haver-te cregut mai: què ets el millor entre els millors.

Però la realitat sol ser molt diferent (al menys per a tots aquells que d’alguna manera som oposició) L’anterior govern de Rajoy va tenir moltes mancances i algunes d’elles molt grosses: manca de diàleg, desconsideració cap a Catalunya, prepotència... I si alguna cosa li faltava la va aportar Jorge Fernández Díaz conspirant contra destacats polítics catalans. Si ho analitzes fredament tot plegat fa pena.

Sobre el nou govern, ara per ara se’m fa molt difícil opinar. No tinc la suficient informació per a poder analitzar-lo. El què si que puc dir d’entrada és que me vaig equivocar de totes, totes. Deia abans d’ahir que me tirava a la piscina i dels 4 noms que vaig pronosticar no en va sortir cap. Encerts 0%. En lloc d’endeví, millor dedicar-me a d’altres coses.

La quota catalana, com he llegit a diversos mitjans (hi ha una coincidència molt generalitzada) és Dolors Montserrat. No la mare, sinó la filla. Quan vaig llegir el seu nom, ràpidament li vaig posar cara i me va venir la de Dolors Montserrat i Culleré. Però no... Es tractava de Dolors Montserrat i Montserrat, filla d’aquella. Cap més... Ni Jorge Moragues, ni Andrea Levy, ni Alicia Sánchez-Camacho, ni Xavier Garcia Albiol, àlies el Godallenc... Cal dir però que el pes específic dels populars a Catalunya, com sé sap, és relativament baix i sense perspectives de millora, per tant, tampoc calia esperar que Rajoy en nomenés més.

Ràpidament a Internet va sortir que la nova ministra tenia un deute amb la hisenda pública espanyola de 2 milions d’euros. He mirat la pàgina de los Genoveses (què és on surten totes les xafarderies referides als peperos) i ja havia dedicat un apartat especial als nous ministres explicant qui era qui de cadascú d’ells, però casualment l’apartat que feia referència a la nova ministra catalana encara està en construcció. De totes maneres us la enllaço per si voleu donar-li un cop d’ull. Aquesta mena de rumors s’han de prendre amb tota la cautela del món, ja que no tot el que es diu per Internet és veritat.

Un exemple que he viscut durant els darrers dies. El passat dia 2, de forma espontània, me’n vaig adonar que tenia un gran nombre de visites a una entrada que vaig fer a la Via Augusta quan aquell mateix dia feia exactament 3 anys des de que ho vaig publicar. El títol de l’entrada és: Montoro y familia se quedan mil pisos de Bankia a precio de ganga i, segons s’explica, la notícia la va donar Diagonalperiodico.net. En un parell de dies he tingut més de 9.000 visites. El mateix dia vaig rebre un missatge d’aquells de passa-ho amb la mateixa informació.

Després de consultar diverses pàgines que també l’havien publicat, vaig veure que al cap d’uns dies de publicar-ho, Diagonal ho havia desmentit...

D’on va sortir la notícia? Realment no era veraç? Què cadascú pensi el que vulgui, però està clar que les notícies s’han de contrastar, ja que corre molt informació falsa. No obstant, tenim menys pecat els que no ens dediquem professionalment a opinar i informar que els que són periodistes de professió i que també, de tant en tant, fiquen la pota fins al coll.  

LLIÇONS D’ÈTICA? LES MÍNIMES!

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Quan començo a redactar aquest escrit, tot just fa unes hores que acaba de renunciar de José Manuel Soria com a Ministre d’Indústria en funcions. Finalment els esdeveniments l’han superat.

Tal i com ja explicava fa uns dies, Soria anava reconeixent que figurava en societats de els anomenades opaques tal i com aquestes informacions veien la llum i se’n assabentaven els periodistes. Tot i això, en algun cas ho va negar fins que va sortir la seva signatura estampada en algun document.

Puc entendre que puguin haver persones florero que no s’assabenten del que firmen, però un senyor que abans que ministre va ser president de les Palmes, diputat autonòmic, diputat al Congrés, a part d’altres càrrecs de partit, no m’ho crec. Soria era totalment conscient del que estava fent.

També ens hem assabentat que l’Agència Tributària ha emès una paral·lela a Aznar per la que sé li ha fet una liquidació provisional de 199.000€ i, a part, sembla ser (tot i que no és el procediment habitual de l’AEAT) sé li exigeix una declaració complementària. I, per tant, hauria comès frau fiscal ja que el límit està en els 120.000€. Això vol dir que en el pitjor dels casos (que no passarà) Aznar podria acabar a la presó.

També surt al papers de Panamà la dona d’Arias Cañete, el que va ser Ministre d’Agricultura, tan amb Aznar com en Rajoy i que volia fer el transvasament de l’Ebre per ous... Sense conèixer els detalls d’aquest cas, podria ser que la dona de Cañete fos una d’aquestes persones florero a les que em referia abans. I en el cas de que no ho fos, com a dona d’un ministre del govern tampoc està bé que obri comptes opacs a paradisos fiscals.

El que m’emprenya d’aquesta situació és que durant aquests anys de la crisi (millor anomenar-la ESTAFA) han sortit tota una sèrie de personatges, entre ells molts de polítics, que ens han demanat contenció en la despesa i sacrificis econòmics. Per tant, a tots aquells als qui ens van abaixar el sou, ja ho sabeu: ajo y agua (A JODERSE Y AGUANTARSE –tal i com solia dir Carlos Fabra) D’altres, com per exemple Mario Conde sortien dient que ells tot ho feien bé i que em cap cas havien robat tot i enviar al Banesto a la bancarrota.

Per tant, quan te’n assabentes de les mentides que ens han arribat a dir i que els que més ens demanaven sacrificis són els pitjors de tots (algú pot assegurar-me que hi ha algun càrrec del PP completament net?)

Durant anys, en aquest país, qui no ha robar és perquè no ha pogut, no perquè no ha volgut (tal i com em va dir una vegada un) I començat pels del PP i seguint pels de Convergència i continuat pels d’altres partits com els socialistes. Per a tots n’hi ha hagut!

Però el pitjor de tot és que ningú tampoc me pot assegurar que encara no surtin més casos com aquests. El afer dels papers de Panamà afecta només un ganivet que és el de Mossack Fonseca, però despatxos professionals especialitzats en aquest temes n’hi deu d’haver molts més. Per tant, segurament estaríem parlant de la punta de l’iceberg de la corrupció mundial.

Tan ens van dir que la culpa de la crisi era dels ciutadans que havíem gastat el que no teníem que alguns es varen sentir culpables (jo no!) Fins i tot potser tenien remordiments quan portaven, per exemple el cotxe al taller, i el mecànic de torn no els hi feia la factura i així s’estalviaven l’IVA. Potser si que sumats tots aquests ives que no s’han pagat pugui pujar un fotimer de milions d’euros... Però quan pugen tots els ives, tots els irpfes i tota la corrupció que hi ha hagut a aquest país durant les darreres dècades. Perquè la corrupció no ve de fa uns anys, ve de molt més lluny. Recordeu per exemple el cas Banca Catalana?

Com poden el nostres governants demanar-nos que complim amb les nostres obligacions tributàries si segur que ells mateixos o gent del seu entorn més proper estan immersos en casos de corrupció?

No cal anar molt lluny. Al nostre territori l’han afectat casos com l’Innova que té l’epicentre a Reus però que arriba fins a Amposta, el Perelló o Roquetes o el cas de la consultoria Efial que va esquitxar a l’alcalde de l’Ametlla de Mar i, segons sembla, també ho podria fer a qui era l’alcalde de Girona en aquella època... Suposo que sabeu de qui parlo, no?