Que digui ara el Tribunal Constitucional que
els polítics són els que han de resoldre els temes polítics, em sembla
paradoxal, ja que, l’actual situació catalana es deu, en gran mesura, a la
sentència que va dictar l’Alt Tribunal el 28 de junt de 2010 sobre l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya que va impulsar el President Pasqual Maragall i que es
coneix com l’Estatut de Miravet.
L’Estatut
de Miravet pretenia una quota més gran d’autogovern a
la vegada que una millora substancial en el finançament autonòmic de Catalunya,
ja que el de Sau, de l’any 1979
estava completament desfasat (com hi està la Constitució Espanyola d’un any
abans) Després de passar els tràmits corresponents i veure com sé li anaven
retallant les pretensions inicials, finalment, la sentència del Tribunal
Constitucional va eliminar tots aquells apartats considerats polítics i
fins i tot, va modificar el mateix preàmbul estatutari que, segons els experts,
no comportava cap transcendència jurídica.
Aquest fet, des del meu entendre, resulta
determinant a l’hora de comprendre els esdeveniments que s’han anat succeint
durant els darrers dos anys.
Aquell mateix any hi van haver unes eleccions
autonòmiques que va guanyar CiU amb molta menys majoria de la que s’esperaven.
No es va trigar ni dos anys en aparèixer l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) una
associació que ha estat transcendental a l’hora d’influir en determinats
partits que no han fet sinó, seguir les directrius que s’han anat dictant des
de l’entitat que presideix la xertolina
Carme Forcadell. O dit d’una manera més vulgar i entenedora: CiU i ERC han ballat al so de la música que
es tocava des de l’ANC. Primer va ser la convocatòria dels actes de la Diada Nacional de Catalunya del 2012 amb
el resultat de la que va ser la gran manifestació de Barcelona. Tan gran va ser
el fervor independentista que va emanar de la gran manifestació, que Mas
no es va poder resistir a l’encant i, després d’abraçar la nova fe, va
dissoldre el Parlament i va convocar unes noves eleccions. Però si l’any 2010
no li va anar tan bé com esperava, el 2012 encara li va anar pitjor.
Per a la Diada de l’11 de setembre de 2013,
l’ANC tornava a la càrrega amb la convocatòria d’una cadena humana que unís el
territori català de S a N (si atenem la numeració dels trams): La Via Catalana. I es va aconseguir
plenament. La borratxera d’èxit va ser tan gran que va captivar a una bona part
dels ciutadans, la majoria desencantats en l’esdevenir polític de Catalunya,
sobre tot, des de l’arribada de Rajoy al govern de la nació.
El PP i, conseqüentment, el govern d’Espanya
presidit per Rajoy té l’obsessió malaltissa de portar al Tribunal
Constitucional tots aquells afers que no li agraden i que li resulten feixucs
per a donar-los hi una resposta consensuada i d’acord amb els raonaments
polítics i jurídics que s’emmarquin dintre de la legalitat vigent.
Però sembla ser que, el nostre país, a part de
patir un greu dèficit d’entesa política, també pateix d’una excessiva
obstinació per portar al TC els casos que no han sabut resoldre els polítics.
Aquest fet crea una animadversió cap a l’Alt Tribunal per part d’una majoria de
la ciutadania catalana a part de provocar una confrontació territorial
totalment innecessària i evitable.
El TC, amb la sentència emesa sobre la
declaració de sobirania del Parlament de Catalunya sembla que ha volgut
establir unes noves regles de joc. Segurament per això s’ha aconseguit una
unanimitat a priori impensable i més si tenim en compte els precedents en temes
semblants. Fins i tot la va votar la magistrada nomenada a proposta de CiU.
A partir d’ara l’Alt Tribunal hauria de ser
coherent i deixar de fer política (tal com ha fet en tantes i tantes vegades)
per a centrar-se només en els raonaments jurídics d’aquells casos on,
efectivament, la seva intervenció fos del tot necessària.