POLÈMICA PER LA TRIBUTACIÓ DELS AUTÒNOMS

Comerç de Barcelona.

El sindicat corporativista GESTHA (està format exclusivament per tècnics o del grup A2 de l’Administració) acaba d’obrir la caixa dels trons. Segons ells el autònoms estarien cometent frau generalitzat i proposen la eliminació de la controvertida tributació per mòduls.

Abans que res un apunt. El sindicat GESTHA se va crear per a defensar els drets del tècnics (cos de gestió i sot-inspectors), ja que bans eren B (actualment no hi ha grup B) i pretenien que amb el pas dels anys aconseguir ser del grup A. Però com l’Administració en general és molt corporativista i l’Agència Tributaria en particular encara més, van crear el grup A2 i els van col·locar tots allí. Ja ren A! Però els inspectors passaven a ser A1 i per tant continuaven estan un esglaó per sobre dels altres.

Sabeu que vaig treballa més de 30 anys a l’Administració Tributària i, tot i que segurament no disposo ni de la informació ni capacitat dels de GESTHA, si que tinc prou coneixement de causa per a poder opinar sobre el tema.

Fa uns vaig escoltar una sentència d’aquelles que se recorden tota la vida: A Espanya qui no roba és per que no pot... No perquè no vol! Segurament és un pèl exagerada, però no s’aparta tant de la veritat.

Altres sindicats, com la UGT, fa anys que demanen a la cúpula de l’Agència Tributària que destini més mitjans a la lluita contra el frau.

Que dintre dels autònoms hi ha frau? Segur! Què aquest és generalitzat? Molt possiblement...

Però com diuen els propis autònoms els que cometen més frau fiscal són les grans empreses i les grans fortunes. I no van tant equivocats. Percentualment potser sí o potser no. Però en números absoluts, en quantitat d’euros defraudats, segurament que sí.

Els mòduls (o Estimació Objectiva per signes, índex i mòduls) se va crear, precisament, perquè amb anterioritat, una gran part dels autònoms no tributaven absolutament res. I quan faig aquesta afirmació sé el que me dic...

Di GESTHA que la majoria dels autònoms declara menys ingressos que els treballadors assalariats i que alguns dels que tenen treballadors, declaren menys que el que cobren els seus propis treballadors. També és cert que això passa.

En el segon cas, el de declarar menys ingressos que els seus propis treballadors, els delata clarament. Quan un autònom contracta treballadors és per que té més feina de la que pot fer, però també per a que els treballadors li facin guanyar més diners que els que guanyava en anterioritat. I sinó és així, per a que els contracta? Per a què tenir mals de cap?

He conegut autònoms que, sistemàticament, any rere anys, declaren pèrdues i paguen una hipoteca i tiren la casa endavant? Com s’ho fan? O bé són uns prestidigitadors extraordinaris o cometen frau. I sinó és així, perquè continuen amb el negoci? (Que no seria tal, ja que negoci vol dir aconseguir beneficis)  

L’Agència Tributària estatal ja fa molts anys que se dedica quasi que exclusivament a aconseguir diner fàcil. Ha deixat de costat la persecució del frau fiscal i se dedica a recaptar a base de sancions i petites liquidacions fàcils de cobrar, ja que sap que inspeccionar a les grans empreses, tot i que pot aconseguir suculentes liquidacions, posteriorment els recursos i altres estratagemes dels seus assessors, advocats, etc. aconsegueixen reduir considerablement la quantitat liquidada.


NOTÍCIA DEL PERIÓDICO:

https://www.elperiodico.com/es/economia/20190804/pobres-autonomos-7580754

LA PROMOCIÓ ECONÒMICA D’AMPOSTA

Foto 1: Nous cartells al polígon industrial de l'Oriola.

Coneguts els resultats electorals d’Amposta que confirmaven que Adam Tomàs tornaria a encapçalar un govern d’EA-ERC, ràpidament va sorgir un dubte: Qui portaria l’àrea de promoció econòmica?

I així m’ho van expressar algunes persones vinculades al propi ajuntament. Fins i tot un regidor electe: És veritat, ara per ara no me ve al cap ningú a qui sé li pugui encarregar aquesta tasca.

I és que, a priori, cap dels regidor electes donava un perfil idoni per a dirigir les polítiques econòmiques de la nostra ciutat. I no seria perquè l’equip de govern no anés sobrat d’efectius, ja que 16 regidors són molts regidors i per tant poden fer molta feina i arribar a llocs fins ara insospitats.

Una vegada conegut el cartipàs municipal vaig observa que aquesta àrea seguirà en mans del pròpia alcalde, tal com ja va passar durant l’anterior mandat.

Però ara com ara res fa pensar que la situació econòmica d’Amposta, respecte a l’arribada o creació de noves empreses i la creació de llocs de treball pugui anar a millor. I no dubto que s’estigui treballant per aconseguir-ho, però una cosa és voler i l’altra molt diferent poder...

Amb el nou mandat municipal ha arribar el rètol de les empreses establertes al polígon de l’Oriola (foto 1). Molt probablement també al de Tosses, però a hores d’ara no puc confirmar aquest extrem.

Si us fixeu a la foto segurament no us passarà per alt les poques empreses que hi ha instal·lades al polígon de l’Oriola. Les que hi ha ocupen una part molt petita dels cartells; la qual cosa demostra que la capacitat que té el polígon respecte a les empreses existent, és molt gran.

Recordo que durant la campanya electoral de 1995 en les que me vaig presentar per la candidatura d’ICV, el desaparegut Anselmo Cano, el seu cap de llista, ja demanava un nou polígon a l’Oriola per la seva proximitat a l’N-340. El polígon se va acabar construint però no va tindré l’èxit esperat. A sobre, la crisi va fer que algunes de les empreses que hi havia, tal vegada les més emblemàtiques, van acabar tancant: Antaix i Laminats de Catalunya.

Foto 2: noves instal·lacions d'Alomar. 

Mentre recorria el polígon també vaig poder veure com una empresa s’estava instal·lant. Se tracta d’Alomar (foto 2), pionera de diagnòstic per la imatge (ressonàncies, TAC’s, etc.). No crec que comporti la creació de molts llocs de treball, però és una bona notícia que una empresa així hagi decidit instal·lar-se a Amposta. Actualment se troba a la plaça del Bimil·lenari de Tortosa. Per tant, tal com passava abans amb la ITV dels cotxes, la gent de la comarca del Montsià s’havien de traslladar a Tortosa per a poder rebre aquest servei.  

Acabaré repetint el que vaig dir no fa gaire en parlar de Tortosa i del tortosinisme que defensen alguns. Si no remem tots junts i en la mateixa direcció, si els conjunt dels càrrecs polítics de les nostres terres no se posen a treballar plegats, les Terres de l’Ebre, però sobre tot la comarca del Montsià, seguirem estan a la cua de Catalunya respecte a la generació d’economia.

Aquest fet és molt greu, perquè com me deia poc abans de les eleccions municipals un empresari ampostí: al final haurem d’acabar marxant, perquè no hi ha ningú que aposti per l’emprenedoria.  

Cartipàs municipal 2019-2023.

QUÈ VOTEN ELS EMPRESARIS?

La setmana passada el Cercle d’Economia va organitzar unes jornades econòmiques (podrien ser d’una altra cosa?) a Sitges. Per allí van passar la majoria dels líders polítics a nivell estatal: Rajoy, Sánchez, Iglesias, Rivera... Alguns eren veterans i altres com Iglesias i Puigdemont s’estrenaven aquest any. Dels baròmetres que es van fer en acabar les jornades es van constatar moltes coses. Però de totes ne comentaré una: la pèrdua de pes de Convergència.  

Així ho constatava el Periódico de Catalunya en la seva edició d’ahir que afirmava que abans el gruix de l’empresariat votaven CiU i ara no saben a qui votar. Cap sorpresa. Era de domini públic que els empresaris votaven a CiU o al PP. Per cada un que te’n podies trobar que votava a un partit d’esquerres (que també els hi ha), a la dreta ho feien milers.

El perfil de l’empresari sol ser conservador, tan en les formes com en el fons. I el empresari espanyol, possiblement dels més conservadors d’Europa. Econòmicament parlant les polítiques econòmiques es diuen neoliberals, encara que en algun cas fins i tot fregarien les neoconservadores.

L’adjectiu conservador o sol dir pràcticament tot. Per tant, és ben lògic que a Catalunya votessin primer a Pujol i més tard al seu delfí Mas. Tampoc és d’estranyar que poguessin canviar el signe dels seu vot depenen si les eleccions eren autonòmiques o bé generals. En aquest segon cas és molt provable que votessin el PP.

Aquesta manera d’actuar sempre l’he comprés. Entenc que aquells que es consideren capitalistes optin per les opcions que més defensin els seus interessos econòmics. Faig un encís. Fa temps que no parlo de D. Ramon Cinca Piqué, el que va ser director de l’Acadèmia Cots de Tortosa, allà on s’ubica avui la Cambra de Comerç. Li vaig sentir dir a D. Ramón que un empresari era una persona que sabia guanyar molts diners i que un bon empresari era una persona que encara en sabia guanyar molts més. Segurament hi estareu d’acord. Jo ho subscric.

Però les posicions d’un empresari haurien de ser totalment oposades a les d’un treballador. És molt difícil d’entendre que el empresari d’una fàbrica (posem per cas) voti el mateix que un dels seus treballadors. L’empresari d’una fàbrica, a part de guanyar molts diners, ho fa, entre d’altres coses, gràcies a l’esforç dels seus operaris. En canvi hi ha treballadors que a l’hora de votar ho fan pels mateixos partits que els seus amos.  

Bona part de l’empresariat (això s’ha pogut constatar durant aquests anys de crisi econòmica) s’han mantingut gràcies als ERO’s. Sovint, aprofitant que el govern (que també és empresari) va abaixar el sou dels treballadors públics, també els van abaixat. Em ve al cap l’empresa Mistral Bonsai de Camarles. Però com aquesta segurament n’hi ha hagut moltes més.  

Si els treballadors votessin tots per partits de l’esquerra (ja no dic quins, me dóna igual) que, a priori, són els que millor defensen (o haurien de defensar) els drets del treballador i entre tots els drets, el principal és tenir un sou digne para poder viure decentment.

Llavors què passa per a què guanyin els partits de dretes? Tenint en compte que per cada empresari hi ha molts més treballadors, pot resultar una mica difícil d’entendre, encara que jo hi veig tres factors determinants:

1.        El passotisme dels treballadors. A molts de treballadors les hi dóna igual anar a votar o no, com els hi dóna igual el partit que ens governi.

2.        El fracàs dels partits que es defineixen com d’esquerres quan han ostentat el poder. Els partits d’esquerres estan massa condicionats pel capitalisme i quan han governat no han aplicat autèntiques polítiques d’esquerres, la qual cosa ha fet que el seu votant tradicional els hagi abandonat.

3.        El pluripartidisme de l’esquerra. Mentre a la dreta només s’hi situa un o dos partits (PP i CiU bàsicament i darrerament C’s), a l’esquerra n’hi ha tot un reguitzell que, tret d’alguns matisos puntuals, tots semblen defensar el mateix.

Per aquest tercer motiu, Podemos i Izquiera Unida aniran plegats a les eleccions del proper mes. I és que Izquierda Unida, tot i tenir la confiança de milers d’electors arreu d’Espanya, va aconseguir molt poca representació. O el que és el mateix, els vots que van obtenir no van servir pràcticament per a res. Ara, aquests vots juntament amb de Podemos poden capgirar com un mitjó el panorama polític espanyol.

Tot i que Podemos va oferir al PSOE anar junts al Senat, va rebre carbasses per part de Pablo Iglesias i els seus.

Què defensen els polítics, els interessos dels ciutadans o els seus propis?

Jo ho tinc clar, com a treballador mai votaré la mateixa opció que els empresaris. Mai ho he fet i no ho faré ara que ja tinc una edat.