ELS COGNOMS LOCALS (Capítol 1)

La Galera

La pàgina de Facebook ‘Lo parlar tortosí’ va publicar un mapa on apareixien els diferents pobles de les Terres de l’Ebre (comarques de la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Baix Ebre i el Montsià) i el cognom més habitual en cada un. Uns dies després en publicava un altre, en el mateix sentit, dels pobles de les comarques del nord de la província de Castelló, l’Alt Maestrat, el Baix Maestrat, els Ports, la Plana Alta i l’Alcalatén. 

Per a mi va ser una reafirmació del que ja me n’havia adonat des de molt xiquet, cada poble té uns cognoms que els són propis i característics. De vegades també passa amb els noms ‘de pila’, però aquest capítol el deixo obert, qui sap si per a un proper escrit.

La meva primera relació amb altres xiquets i xiquetes de fora de la Galera, el meu poble, va ser quan vaig començar a estudiar a Ulldecona. Ens portava Miguel Ralda de Godall amb el que crec que va ser el seu primer vehicle de servei públic, una furgoneta, marca Alfa Romeo. 

Ulldecona

Precisament Ralda era un cognom que no hi havia a la Galera, com tampoc Pago, Simó, Villalbí, tots ells molt característics de Godall. A Ulldecona també hi havia cognoms que no havia sentit mai, Vericat, Callarisa, Forcadell, Homs, Sans, Balagué, Canalda, Pasalamar, Nadal, etc.

Em vaig anar fent gran i em vaig adonar que cada poble tenia els seus cognoms característics, sobretot quan vaig entrar a treballar a l’Administració d’Hisenda de Tortosa i van començar a passar per davant de mi una gran quantitat de noms i cognoms de la majoria de les poblacions de les Terres de l’Ebre (una part dels pobles de la Ribera d’Ebre van pertànyer durant molts anys a l’Administració de Reus). Al llarg d’aquest escrit us explicaré algunes anècdotes relacionades amb el tema d’avui.

Amposta

Joan Espelta va treballar tota la vida a la Cámara Arrossera del Montsià, amb seu a Amposta. La cooperativa, segurament la més gran de les nostres comarques, té més de dos mil cinc-cents socis i, entre tants, no és difícil que algun nom es repetís. Quan vaig començar a treballar a Hisenda feia ben poc que s’havien creat les etiquetes, un element que avui en dia pot semblar curiós i antiquat, però que durant molts anys va ser una eina molt important i imprescindible. Les etiquetes (autoadhesives), amb el DNI, nom i cognoms i domicili (el domicili va quedar finalment eliminat) s’havien d’enganxar a la majoria dels documents fiscals com ara cartes de pagament, declaracions, autoliquidacions, etc. A la Cámara, com algun dels noms es repetia, tenien veritables problemes si, per error, s’enganxaven les etiquetes d’un soci en lloc d’un altre. Per aquest motiu van haver de demanar al Ministeri d’Hisenda de poder introduir el malnom. Crec que en un primer moment se’ls hi va autoritzar, però finalment no es va permetre més.

Godall

A Paüls, un municipi de la comarca del Baix Ebre, també tenien un problema amb els noms, ja que una majoria de la gent del poble tenen per cognoms Lluís (el predominant), Gracià, Gabriel, Benaiges, Targa, Povill... Desgraciadament, un dia vaig haver d’anar al cementiri de Paüls i em vaig fixar que sota el nom havien posat el malnom o el nom pel qual es coneixia a la família.

L’estudi amb el qual es basa les dues entrades de ‘lo Parlar Tortosí’ ha sortit de l’Institut Nacional d’Estadística, però només fa uns anys, s’hauria pogut fer perfectament a partir d’un element que hi havia a quasi totes les cases, la guia telefònica. Si eres una mica observador te n’adonaves ràpidament d’aquells cognoms que predominaven a cada poble.

L’ESPANYA BUIDADA... TAMBÉ D’ENTITATS BANCÀRIES

Quan es parla de l’Espanya buidada es sol pensar en grans zones de l’interior del país, com per exemple les províncies de Terol, Conca o Sória sense pensar que el mateix fenomen està passant amb els pobles interiors i més menuts de les províncies que toquen a la mar. Fa pocs dies el Periódico de Catalunya publicava un reportatge sobre la fugida de les entitats bancàries de la majoria de pobles de l’Espanya buidada i donava xifres d’aquest problema. Entre aquestes xifres cal destacar que el 54,18% dels pobles espanyols no tenen cap oficina bancària. D’aquest problema no s’escapa quasi que ningú, tampoc un bon grapat de pobles de les províncies de Tarragona i Castelló. És cert que en algun cas l’entitat bancaria que operava (normalment només una) hi van deixat un caixer automàtic per a facilitar el lliurament d’efectiu sobre tot a la gent gran que quasi no surt del poble i que necessita fer les compres diàries per a poder subsistir, però també és cert que alguns d’aquests caixers (no sabria dir el percentatge aproximat) ja han estat retirats com per exemple el de la Galera on històricament havia operat Caixa Tarragona. Aquest reportatge m’ha fet recordar una anècdota que va passar ja fa unes dècades al poble de Paüls, a la veïna comarca del Baix Ebre, tot i que a la inversa. En aquell temps l’única sucursal bancària que hi havia a Paüls era Caixa Tarragona (actualment reconvertida en BBVA després de diverses fusions). La sucursal ocupava part de la casa familiar d’un amic i tenia precisament el seu pare com empleat. Però la manca de negoci al poble va portar a Caixa Tarragona a plegar veles. El poble es quedava orfe d’entitats bancàries i si s’havia de fer alguna gestió bancària, com per exemple treure efectiu, calia fer 10 Km per una serpentejant carretera fins la veïna Xerta. Gràcies a les negociacions dutes a terme per la Cooperativa Agrícola Sant Roc, la principal entitat socioeconòmica de la localitat, amb la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (actualment Caixabank), es va aconseguir que la Caixa (com sé la coneixia col•loquialment) s’acabés instal•lant a Paül ocupant el mateix lloc on havia estat Caixa Tarragona i mantenint el mateix treballador. En aquella època, vaig considerar aquest fet com una prova d’empatia i solidaritat de la Caixa cap els paülsencs i les paülsenques. Actualment Caixabank ja no opera Paüls que és un més de la llarga llista de pobles sense entitats bancàries.

SUCURSALS I CORRESPONSALS

Mas de Barberans. 

Només cal donar un tomb pels carrer de qualsevol ciutat o poble per adonar-se’n de la gran quantitat d’oficines bancàries que han tancat en els darrers anys, moltes d’elles obertes durant els anys de la bombolla immobiliària a la recerca de nous clients.

Quan jo era menut, no hi havia més caixes d’estalvis que la Caixa, la Caixa de Tarragona (la Provincial) i la Rural. En canvi, durant la dècada passada a Amposta van obrir les de Sabadell, Terrassa, Manresa i Manlleu, de les que ja no queda ni rastre perquè s’han acabat fusionant amb altres entitats financeres que ja tenien oficina oberta. Als bancs els hi ha passat ben bé el mateix: el Pastor, el Banesto, el Popular (tot i que de moment me sembla que encara conserva el nom i l’emplaçament), etc.

Tot i les molèsties que ha ocasionat el tancament d’oficines als llocs o més n’hi havia (aglomeracions i distància), al pobles menuts, allà on només n’hi havia una, la situació és molt més greu.

Us vaig a explicar el cas de Paüls. Com sabeu, la població més propera a Paüls és Xerta que està a una distància de 10 Km. Però el recorregut no és massa bo, ja que es tracta d’una carretera de muntanya, tot i que molt millorada respecte al traçat original de fa unes dècades.

Fins a la dècada dels anys 90 hi havia Caixa Tarragona, tot i que la persona que estava allí no era de la plantilla de l’entitat, més bé un corresponsal. Un dia, la direcció va decidir tancar la sucursal, segurament perquè pensaven que no generava prou negoci. L’Ajuntament es va mobilitzar i va negociar amb la Caixa l’obertura d’una sucursal al mateix lloc i amb el mateix responsable que tenia l’anterior entitat, però en aquest cas com a empleat. La Caixa la va mantenir oberta uns 20 anys, fins que, amb la crisi, va decidir tancar-la. Ignoro si va deixar un caixer automàtic com va per exemple Caixa Tarragona quan va tancar l’oficina de la Galera.

Als pobles menuts el percentatge d’envelliment sol ser més gran que a les ciutats. I moltes d’aquestes persones grans viuen soles i, tal vegada no tenen fills. El problema a l’hora d’obtenir efectiu per a poder comprar menjar i d’altres productes de primera necessitat és molt gran.

Per això les entitats han recuperat la figura del corresponsal, una persona de confiança per a fer  algunes de les funcions que tenia l’empleat. Al Mas de Barberans, un altre poble que com Paüls es troba aïllat respecte als pobles veïns, una entitat financera també ha recuperat aquesta figura.

Fa unes setmanes un senyor va vindre a l’Agència Tributària per a donar-se d’alta d’activitat per a poder fer de corresponsal . Li vaig dir que estàvem tornant a la mateixa situació que hi havia abans de la dècada dels anys 80 i li vaig dir que ara els treballadors de la banca fan més de comercials que no de banquers, es a dir, te venen de tot, des d’una assegurança fins un telèfon mòbil o un televisor i després té suggereixen pagar-lo en terminis.

Me va dir que el meu raonament era encertat i sobre fer de banquer, me va dir que el primer curset que havia fet era sobre assegurances.

I és que els ciutadans d’un poble puguin tenir efectiu per a les transaccions domèstiques no els importa. De fet, fer aquesta tasca no donaria cap tipus de benefici a l’entitat i, per tant, han de fer d’altres coses que si que ne puguin donar, com per exemple vendre assegurances.