L’eficàcia d’un
govern no s’ha de valorar en la quantitat de gasto que destina per a cobrir
determinades necessitats dels seus ciutadans, sinó en la optimització i
racionalització d’aquest gasto. De vegades gastant menys sé poden cobrir moltes
més necessitats. Com? Centralitzant les compres, deixant de pagar comissions,
evitant despeses supèrflues...
Un exemple.
Durant el govern d’Aznar, el Ministeri de Treball i Serveis Socials destinava
grans quantitats de diners per a fer publicitat sobre les pensions. Amb l’arribada
de Zapatero es va deixar de contractar publicitat d’aquest tipus i d’aquesta
manera s’estalviaven uns diners que es destinaven a engreixar la vidriola de les pensions. Segurament era un
percentatge molt baix si tenim en compte tot el muntant del capital destinat a
pensions, però sempre és millor poca cosa que res. I, a sobre, me sembla un vergonya
que algú pagui en diner públic campanyes institucionals d’autobombo, com feia
el PP sobre aquest tema.
Aquest preàmbul
me dóna l’excusa perfecta per a explicar-vos un acudit que, de fet, era la meva
intenció inicial, tot i que sempre va bé una petita explicació per a posar el
lector en situació. L’acudit, com no podia ser d’una altra manera, va sobre l’optimització de recursos.
Uns directius d’una
important entitat financera estaven dinant a un restaurant de luxe. De sobte un
dels comensals se’n adona que un cambrer portava una cullereta de postres a la
butxaca superior de la seva armilla. En principi no li va fer més cas, però
fixant-se amb el cambrer que servia a la taula del costat, veu que també aquell
portava una cullereta de postres a la mateixa butxaca. Segeix mirant i tots els
cambrers que servien a la sala la portaven. Encuriosit, crida l’atenció del
cambrer que servia a la taula i li pregunta:
-Me’n he adonat que tots els cambrers porteu una
cullereta de postres a la butxaca superior de l’armilla... És per alguna cosa?
-Efectivament –li respon el cambrer-. Fa unes setmanes l’empresa ens va enviar a fer un curs d’aquests d’optimització
de recursos... Com els que solen fer els treballadors de la seva empresa... I
ens van dir que una de les coses que els cau més al terra als clients és precisament
la cullereta de postres... Si cada vegada que els hi cau has d’anar a la cuina
a buscar-ne una, tot és temps que perdem... Així, si ja la portem, només cal
canviar-la i la que ha caigut al terra la deixem a la cuina la propera vegada
que hi entrem.
-Ah! Ho entenc... Ho entenc... No està mal
pensat...
Al cap d’una
estona, el mateix directiu se’n adona que de la bragueta del cambrer li sortia
una veta d’uns 3 o 4 centímetres. Durant uns instants va recorrent amb la mirada
els altres cambrers i veu que també portaven una veta que els hi sortia de la
bragueta. Torna a cridar l’atenció del cambrer que els hi servia la seva taula
i li torna a preguntar:
-I la veta que us surt de la bragueta... També té
que veure amb l’optimització de recursos?
-Efectivament, senyor –li respon el cambrer-. Al curset ens van explicar que cada vegada que anem al wàter, entre
abaixar-nos la cremallera de la bragueta, treure’ns la pistola, pixar,
amagar-nos la pistola, pujar-nos la cremallera i rentar-nos les mans, es perdia
massa temps. Així que recomanaven als propietaris del restaurant col·locar un
dispositiu que s’acciona estirant la beta. Llavors, quan anem a pixar, només
cal estirar la beta, s’activa el dispositiu surt la pistola sense que l’hagis
de tocar i d’aquesta manera no cal que té rentis les mans, per la qual cosa les
visites al senyor Roca són molt més ràpides...
-Interessant –comenta el directiu de l’entitat financera-. Molt interessant...
De totes formes,
alguna cosa no li queda clar i el fa rumiar una estona. No sap si preguntar-ho
o no al cambrer, potser perquè pensa que la resposta que li donarà no serà del
seu grat... Però al final es decideix a fer-ho:
-Personi una vegada més... Potser pensarà que sóc un
pesat... Però hi alguna cosa que em fa bellugar el cap... M’ho ha explicat tot
molt bé i ho entès a la perfecció, però... No m’ha dit que fan vostès per a
tornar-se-la a col·locar la pistola al seu lloc...
-Ah! Això!... Miri... Al curs d’optimització de
recursos no ens ho van explicar, potser perquè volien que cadascú de nosaltres
utilitzés el millor recurs possible i el que més a ma tingués... Jo no sé que
fan els altres companys, però jo, per amagar-me la pistola faig servir la
cullereta de postres...