 |
| Josep Martí Blanch (el primer per la dreta) lliurant el premi Amposta a la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. |
Diumenge 19, el Periódico de Catalunya publicava
un article d’opinió del seu col·laborador Josep
Martí Blanch sobre l’accident de la petroquímica del passat 14 de gener: Tarragona,
un patí del darrere que és un jardí.
Per aquells que no el conegueu, Josep Martí Blanch és fill de l’Ametlla
de Mar, periodista i va ser Secretari de Comunicació del Govern de la
Generalitat de Catalunya durant el Govern de l’Artur Mas. Per tant, podem
afirmar que el periodista és a la vegada polític.
Els articles d’opinió, com el seu nom indica,
són escrits on qui el signa deixa la seva opinió sobre un fet que, pel motiu
que sigui, li ha cridar l’atenció. No és necessari ni que siguin científics, ni
rigorosos ni tan sols cal esperar que agradin a tots els possibles lectors.
Políticament parlant, Martí i jo estem a considerable distancia, tot i que aquest article
el podria arribar a subscriure pràcticament en la seva totalitat... Però no al
100%.
Ara bé,
trobo que Martí eludeix un dels
grans condicionants que han tingut històricament les comarques tarragonines,
sobre tot les més allunyades del Camp de Tarragona a l’hora de créixer tant
demogràficament com econòmicament (les dues coses estan estretament lligades).
I ho fa perquè, en part, com a polític, ell també n’és responsable. Me
refereixo al poc suport polític que ha tingut el nostre territori per a que
pugui esdevenir un referent econòmic i turístic arreu de Catalunya i l’Estat
espanyol.
Un exemple (dels molts que trobaríem) està en
la discutida ampliació de l’aeroport del Prat. Una de les possibles solucions
que està ara mateix sobre la taula de debat és l’ampliació i potenciació de l’aeroport
de Girona... Però no el de Reus, tot i que la distància és prou similar.
Sovint he parlat sobre paper que ha exercit l’Institut per al Desenvolupament de les
Comarques de l’Ebre (l’IDECE), successor del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre creat l’any 1978
durant el Govern de la Generalitat provisional de Josep Tarradellas. O sigui, des
del restabliment de la democràcia, s’ha
volgut donar l’aparença de que s’estaven fent coses quan en realitat només s’estan
fent estudis i més estudis d’escassa eficàcia real, tot i que amb els diferents
plans que s’han redactat s’han arribat a establir les bases per a potenciar l’economia
i el turisme de les nostres terres. Bona
música, però deficient lletra...
I de qui ha estat la culpa de que no hagi
funcionat? Dels empresaris? Dels agents socials? De la ciutadania? Tal i com
diu Martí, als nostres, els hi ha faltat empenta (i segurament que diners),
però no és menys cert que als nostres polítics (els del territori, però bàsicament
els de Barcelona i Madrid que són els que acaben prenent les grans decisions)els
hi ha faltat la voluntat necessària per a fer un gran projecte de país que
comportés un reequilibrament territorial invertint en aquelles zones més
deprimides del país.
Sempre s’ha dit que ningú tira pedres a la seva pròpia teulada i això és el que ha fet Josep Martí. Com ja he esmentat al
començament ell també és polític i com ha tal ha format part d’un dels governs
de CiU, la coalició que més anys ha estat al capdavant del Govern català. D’haver
dit que bona part de la culpa la té la classe política, seria acceptar que els
seus ens han estat marginant quasi sempre i que ens ha espoliat la principal font
de riquesa que tenim a les Terres de l’Ebre: l’aigua del riu.
L’ARTICLE ‘TARRAGONA,
UN PATÍ DEL DARRERE QUE ÉS UN JARDÍ’ DE JOSEP MARTÍ BLANCH:
