Anit vaig seguir durant una estona el debat
del canal Terres de l’Ebre moderat per l’ampostí Manel Ramon. Els quatre
tertulians eren (per ordre d’esquerra a dreta de la pantalla): Josep Maria Simó
(exalcalde d’Amposta), Marta Cid (exconsellera d’Ensenyament), Francesc Sancho
(exalcalde de l’Ampolla) i Joan Sabaté (exalcalde de Tortosa) Un debat a priori
de primeres espases de la política territorial, tot i que a hores d’ara ja
estan retirats de tota activitat pública.
Tot i que no vaig seguir-lo durant molta
estona, va ser suficient per a poder escoltar la que sense cap mena de dubte
devia de ser la pregunta clau de la nit:
-Creuen
vostès què encara és possible el diàleg?Canal
Evidentment cada un dels tertulians va dir la seva,
però la meva resposta hauria estat una altra pregunta:
-És què
entre els independentistes i el govern d’Espanya hi ha algú que vulgui
dialogar?
La resposta a la pregunta que formulo jo és: Me sembla que no!
L’actual situació política catalana és
semblant a la que hi havia abans de l’aplicació de l’article 155 de la
Constitució per part del govern de l’Estat. I és així perquè ja els hi va bé a
tots plegats de que així sigui.
Al govern d’Espanya perquè sé senten poderosos
i saben que, ara per ara, tenen la paella pel mànec. Prova d’això és el famós article que va desactivar tota opció
independentista i que tot que diuen que el retiraran quan quedi constituït el
nou Parlament, ningú pot garantir a hores d’ara que no el tornin a aplicar si
hi torna a haver una altra proclama independentista en un futur més o menys
immediat.
I als independentistes perquè ja les hi va bé
el paper de víctimes. De fet el nacionalisme català sempre ha jugat aquest
paper: l’Espanya ens roba ve de lluny, no és un invent de fa quatre dies.
Encara recordo una pintada que deia precisament això que hi havia a una casa
cantonera del carrer del carrer Terol amb l’avinguda de la Ràpita d’Amposta i
que ja va ser pintada a la dècada dels anys 80.
Una vegada més ens trobem amb la mateixa premissa
per part de les dues parts: tenim la veritat del nostre costat i, per tant, els
altres estan equivocats.
El principi fonamental de tot diàleg és la
negociació. Sense negociació el diàleg és del tot inútil. Però quan dos parts
negocien a partir d’uns posicionaments de màxims, han d’estar predisposats a
trobar un punt d’acord que, finalment, complagui a totes dues parts. I quan
això no és possible, és quan se busca un mediador per mirar de trobar l’entesa
necessària que permeti desencallar la situació.
Tot i això, a hores d’ara tot està obert i tot
és possible. El segon pas al costat en dos anys d’Arturo Mas (avui ha abandonat
la presidència del PDeCAT), segons alguns experts ha estat una maniobra per a
que, d’entre altres coses, pressionar Puigdemont que cedeixi en el seu afany de
tornar a ser president de la Generalitat i deixi pas a un altre polític (home o
dona) de perfil molt més moderat i que s’avingui a buscar a acords amb l’Estat.
És difícil, ja ho sé, però s’ha d’intentar.
Com ha dit avui el propi Mas, primer són les
persones, després el partit i finalment un mateix. Perdoneu-me però la majoria
de les vegades (i com ell mateix ha reconegut també), no sempre és així.
Normalment la majoria de polítics anteposen els interessos personals i de
partit abans que els dels ciutadans que per a més inri, els votem.
