DIARI DE L’AGOST. DIJOUS DIA 2

De Faro a Diari de Tarragona. 

‘NO’ AL MÒBIL

El Periódico d’ahir publicava una carta de Jaume Porta (Amposta) He de pensar que se tracta del mestre del col·legi Agustí Barberà. A la carta Jaume aplaudia la mesura de penalitzar més les infraccions comeses per parlar pel mòbil o manipular-lo (missatgeria instantània, jocs, etc.)

He de dir que tot i que sembla molt bé la mesura no serà efectiva si no va acompanyada d’un control més exhaustiu per part de les policies. Jaume diu textualment: Observo cada disbarat amb el cotxe a les mans , que fa esgarrifar. Sí Jaume i jo també. Però crec que només ho veiem persones com tu o com jo que res podem fer. Si la policia que és qui té la potestat de sancionar no ho fa, la gent se relaxa i després passa el que passa.

TORRA S’APUJA EL SOU UN 5%

Tot i que després diu que ho destinarà a fins benèfics...

Tot i que la macroeconomia fa temps que diu que hem sortit de la ciris, el cert és que encara hi ho moltes famílies que viuen al llindar de la pobresa i molts treballadors a qui se’ls contracta per dies o per hores... Per tant va molt bé per a uns i molt malament per als altres.

Després de recuperar la paga extra que no recuperaran (al menys aquest any) el treballadors de la Generalitat, Torra cobrarà 146.925 euros bruts que no està gens malament. Un 5% més del que cobrava Puigdemont.

Des de les eleccions municipals de 2015 han estat molts els polítics, sobre tots alcaldes i regidors que se’l han abaixat, però com podeu veure no és el cas de Torra.

Que després el destinarà a fins benèfics? Ens haurem de creure la seva paraula, perquè no ens ensenyarà la seva declaració de la renda.

Fixeu-vos. L’any 2011 me van retallar el sou i els anys successius me’l van congelar. Tot i això vaig seguir mantenint la meva col·laboració amb la Creu Roja, ACNUR i Amnistia Internacional. I una vegada vaig recuperar (més o menys) el que m’havien retallat, he augmentat les quotes, sobre tot aquest any.

FELIP VI NO ÉS EL REI DELS CATALANS

O al menys això és el que diu el President Torra.

És cert que molts catalans ens sentim allunyats de la Corona d’Espanya. Catalunya, en general, mai ha estat monàrquica, però després del 3-O, quan el Rei Borbó va carregar contra Catalunya en lloc de fer el paper moderador que li atorga la constitució, els desafectes encara van apujar.

No sé si heu vist la resposta del president de l’Obra Cultural Balear rebutjant la invitació que li va fer arribar la casa reial per a la seva recepció a Marivent, però n’hi ha per a sucar-hi pa.

Sense cap dubte és la resposta que se mereixia un Rei que va demostrar que no és el rei de tots els espanyols i encara menys d’aquells que no ens hi sentim.

EL REI, FELIPE GONZÁLEZ I FERNANDO MORÁN

Del primer govern de Felipe González, una dels ministres més carismàtics i sense cap mena de dubte el més popular va ser el d’Afers Exteriors Fernando Morán.

Tanta era la seva popularitat que d’ell s’explicaven molts acudits. Aquí ne va un...

Un dia el Rei, amb motiu de la seva onomàstica feia una recepció als jardins del palau de la Zarzuela. En un moment donat se trobava acompanyat del President del Govern Felipe González i del ministre Fernando Morán quan se’ls hi apropa un cambrer per a demanar-los que volien prendre...

-Yo me tomaré una naranjada –va dir el Rei-.

-¿Y usted Sr. Presidente del Gobierno?

-Yo una llimonada –li va contestar Felipe-.

-¿Y el Sr. Ministro?

-Un Chivas 13 años –li va respondre Morán-.

Una vegada sols Felipe i Morán, el president del govern li fa una reflexió al ministre...

-Fernando: Siempre que estés con alguien de mayor rango que tú, por ejemplo el Rey, y te pregunten que es lo que quieres tomar, por protocolo nunca debes de pedir alguna cosa que esté por encima de lo que él pida. 

---

Van passar uns mesos. Se commemorava el dia de la Festa Nacional i el Rey i el Ministre d’Exteriors van quedar sols quan també se’ls hi apropa un cambrer per a veure, en aquest cas, que és el que volien menjar.

-Melón con jamón- li va demanar el Monarca-.

-Y usted, Sr. Ministro?

-Sandía con chorizo –li va respondre Morán-.

Fernando Morán havia aprés la lliçó al peu de la lletra.  

LA FIGURA DEL REI

De Vergara a eldiario.es.

Per als que veníem de la dictadura franquista la figura del Rei ens semblava el primer pas per a deixar enrere l’antic règim. A diferència de Franco, Joan Carles era jove i se’l veia jovial. Segur que amb ell, Espanya caminaria cap un futur proper esperançador.

(Tot això pot sonar-vos una mica desfasat, però penseu que llavors, entre els homes, eren molt pocs el que entenien de política, tret de la que ens ensenyaven a l’institut que no era res més que la doctrina franquista , mentre que a les dones ni això, elles aprenien labors de la llar)

Joan Carles I va ser el primer esglaó del nou ordre polític ja que estava tot per fer. De fet, Espanya no tenia cap estructura democràtica (ni parlaments, ni alcaldes escollides directament pel poble, ni Constitució...)

L’any 1978, quan ja s’havien celebrat unes primeres eleccions democràtiques, les famílies espanyoles vam rebre un exemplar de la Constitució que hauríem de votar-la en referèndum.

Segons la Constitució, la figura del Rei era inviolable... Inviolable? Qui més, qui menys ho va interpretar en el sentit més radical de la l’accepció... (ja m’enteneu)

En aquella època, la majoria d’espanyols no hauríem entès que s’insultés al Rei i més si tenim en compte que va aturar un cop d’estat (o al menys va ser el que ens van voler fer creure en aquelles dates) Només alguns, el que se sentien per sobre de tot republicans, eren els que es mostraven més contundents cap a la figura del monarca i tot el que representava.

Però poc a poc vam anar obrint  els ulls, sobre tot gràcies a les filtracions periodístiques que explicaven els afers amorosos extraconjugals i d’altres aventures de dubtosa reputació. Queia el mite i apareixia el vividor...

No obstant, a part de la Constitució, les lleis espanyoles seguien protegint-lo davant de qualsevol acció ja no contra la seva persona, sinó també contra la seva imatge.

Cremar fotografies del Rei ha estat un acció prou freqüent entre els manifestants que proclamen una Catalunya independent. Igual que xiular-lo en actes públics, com ara les finals de la copa que porta el seu nom o insultar-lo quan acudeix a determinats actes, com per exemple la manifestació que hi va haver a Barcelona després dels atemptats del 17-A.

Ara, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha donat la raó a dos joves gironins que van ser empresonats per cremar una foto del Rei. El tribunal també condemna l’Estat espanyol a indemnitzar-los pel temps que van estar a la presó. Segons la sentència ha de prevaldre la llibertat d’expressió (un dret que també recull la Constitució i la Carta Universal dels Drets Humans)

La conseqüència més immediata de la sentència ha estat el debat que han iniciat els polítics sobre la conveniència o no de modificar el Codi Penal en el sentit d’eliminar o suavitzar les condemnes per injúries al monarca. Tres partits ho han impedir: PP, C’s i PSOE.

Tres partits a qui els tindria que caure la cara de vergonya cada vegada que el TEDH absolgui els condemnats per la Justícia espanyola per casos iguals o similars i, per tant acabi condemnant l’Estat espanyols (i m’ensumo que a partir d’ara passarà moltes vegades)

Un país democràtic (Espanya ho és en teoria...) no hauria de consentir tenir de Cap d’Estat una persona que ens ha estat imposada ja que mai l’ha votat ningú. Només per això la República hauria de ser la forma de govern dels estats socialment avançats, tal i com pretén ser-ho Catalunya.

GUARDAR I FER GUARDAR ‘LES FORMES’

Del gran Ferreres, al Periódico d'avui. 

En política hi ha conductes bàsiques que s’haurien de respectar, sobre tot aquelles que van de dalt cap a baix. Si els alts càrrecs d’un estat no respecten aquesta norma bàsica, encara que només sigui per cordialitat, des del meu punt de vista, els deixa en una pèssima situació.
Com a ciutadà entenc que la situació catalana respecte a l’Estat espanyol no és un tema agradable. Hi ha qui deu de comparar la hipotètica independència de Catalunya amb el fet de desmembrar un part del cos, com si els hi arranquessin una cama o un braç... Potser sí, però també haurien d’analitzar-ne els motius que han portat a aquesta situació i mirar de conservar els ponts de diàleg que encara estiguin oberts.
Suposo amic lector que ja has deduït per on vaig. Em refereixo a la plantada del Rei Felip VI a la presidenta del Parlament Carme Forcadell. Però no ha estat l’únic gest lleig per part de les autoritats espanyoles.
Mas es va queixar de que al decret de cessament no sé li havia agraït els serveis prestats, tal com s’havia fet amb els seus predecessors. Recordo que el President de la Generalitat és el màxim representant de l’Estat a Catalunya. Potser un dia no ho serà, però ara per ara el càrrec de president pertany a l’estructura de l’Estat.
Per a denunciar-ho públicament, Mas va agrair de paraula els serveis prestats als consellers del seu govern i que no continuaven amb Puigdemont, que eren majoria. Només recordo a Neus Munté i a Santi Vila com els únics consellers que repeteixen, tot i que el segon canviï de conselleria.
Per tant, l’actitud d’ERC de no acudir a les consultes que fa el Rei per a proposar candidat l’entenc perfectament. Un acte de desconsideració a canvi d’un altre.
Acusa Pedro Sánchez a Rajoy de ser el Red Bull de l’independentisme. O sigui de donar-los ales. M’agrada la metàfora. L’efecte rebot de molts catalans és degut a la intransigència espanyola. Però faria bé Pedro Sánchez de fer també ell una mica d’autocrítica. El rebut total i frontal en fer una consulta acordada també li ha pogut passar factura en les passades eleccions. També a l’hora de buscar suports que l’avalin com a candidat a la presidència del govern espanyol sembla que estigui massa fi amb Catalunya anteposant la unitat d’Espanya a qualsevol mesura social o econòmica. Com si l’únic problema que hi hagués en aquests moments es digués Catalunya.
Entenc que el tema de la independència de Catalunya sigui tabú per a la majoria dels espanyols, però potser caldria fer una mica de pedagogia i, sobre tot, com he dit anteriorment, autocrítica, molta autocrítica que permeti analitzar el perquè de la situació actual.
Sobre l’actitud del Rei de no voler rebre a la Presidenta del Parlament, vull dir que, segurament el culpable també sigui Rajoy. El Rei, figura odiosa per a una bona part dels catalans és, senzillament, com una mena d’objecte decoratiu (cobrant un bon sou, això sí) Ja sabeu que diu la Constitució sobre la seva figura: El Rei regna, però no governa. A part de ser inviolable i estar lliure de tota responsabilitat política.
Sabíeu, per exemple, que els discursos del Rei estan supervisats pel govern de torn? Per tant, el Rei no posarà mai en dubte les polítiques governamentals i sempre estarà en sintonia amb el govern que hi hagi en cada moment.
Conseqüentment, has d'esperar dels teus administrats el mateix tracte que tu els dispenses. Si els vols rebre millor, primer practica amb l'exemple.  

UNA PREGUNTA SENSE MALÍCIA

Des dels sectors més republicans, sempre s’ha posat en dubte la legitimitat de Joan Carles I perquè va ser designat per Franco i, per tant, l’hem de considerar hereu seu.

Si Artur Mas és l’hereu de Jordi Pujol i Pujol està implicat en diversos casos de corrupció...

També ens hem de qüestionar la legitimitat de Mas?

REMINISCÈNCIES FRANQUISTES

Si tenim en compte que Joan Carles I va ser el successor de Franco (així ho va decidir el dictador i, recordeu, ho va deixar tot lligat i ben lligat...), es podria afirmar que Felip VI, a la vegada, també és hereu de la dictadura, ja que no ha fet més que heretar al corona del seu pare.

Al discurs de coronació del passat dijous, el nou monarca va dir que a una Espanya unida i diversa i cabem tots.

Això em va recordar el que dèiem amb ironia quan interpretàvem el lema del règim franquista.

El recordaré per als més joves:

España una, grande y libre.

Llavors en preguntàvem sabeu per què Espanya és una? Perquè si n’hi hagués un altra, marxaríem.  

Sabeu per què és grande? Per a que puguem cabre tots els espanyols.

Y, finalment, sabeu per què és lliure? Serà de fronteres cap a fora, perquè el que és de fronteres cap a dintre...    

REFORMES

Demà serà proclamat Rei d’Espanya Felip VI. Encara no sé sap si prendrà mesures excepcionals com per exemple una amnistia per a determinats delictes, tal com va fer el seu pare quan va pujar al tro. Te’n recordes Arturo Ferré?

El que si que arribarà amb el nou monarca seran dues reformes: la primera, la fiscal, polèmica, la segona laboral (una més!), també polèmica. (Per a variar)

Titular del Periódico d’avui: Menys impostos per a les rendes altes. Queda clar, no? Què no us enganyi ningú, si surt Montoro i diu que tots pagarem menys, està fent demagògia barata, ja que mentre un que tingui un sou normalet es podrà estalviar 30 euros (posem pel cas), les rendes altes se’n estalviaran molts més, potser milers.

I com es compensa això? Amb la pujada de l’IVA del material sanitari que passarà al tipus del 21 %.

Com també informa el Periódico, sobre la lluita contra el frau fiscal, una vegada més, res de res... És difícil que dos exemplars de la mateixa espècie es barallin sinó és per una femella o el domini sobre un territori i el govern del PP i el Capital formen part de la mateixa espècia animal.

La nova reforma laboral, encara que estava prevista, s’accelerarà. I per què? Molt senzill, perquè la Coca Cola ha perdut el contenciós amb els seus treballadors i no podrà portar a terme l’ERO. Per tant, faran una nova reforma a mida de les grans empreses, per a que quan vulguin acomiadar a algú ho puguin fer sense problemes... I sense remordiments, es clar. I, en algun cas, sota l’amenaça de la deslocalització. Sabeu que vol dir això? Que el capital té al govern ben agafat per allò que no sona... M’enteneu?       

DIMARTS 17 DE JUNY. QUINZÈ DIA SENSE REI

Exaltació monàrquica. Fa uns dies, la delegada del govern de Madrid Cristina Cifuentes va prohibir una manifestació republicana per a dijous coincidint amb els actes de coronació del nou monarca Felip VI.

Ahir es va saber que l’alcaldessa de Madrid (i durant uns anys presidenta consort d’Espanya) va enaltí a la població madrilenya a donar mostres de suport al nou monarca col·locant estendards i altres símbols patris per a donar-li la benvinguda.

El primer que vaig pensar és que l’Ana Botella la pot armar grossa. I no perquè els madrilenys atenen les seves recomanacions puguin ornamentar les façanes dels seus habitatges, sinó perquè hi pot haver un rebot republicà d’aquells que van veure com es coartaven la seves llibertats (expressió, manifestació, reunió...) en una mostra més del autoritarisme que els govern del PP ve demostrant des de que Rajoy va prendre possessió de la presidència del govern d’Espanya.

Si dijous, a Madrid hi ha aldarulls entre monàrquics i republicans, la gran part de la culpa estarà compartida per l’alcaldessa i la delegada del govern, encara que, segurament (com sempre) els més perjudicats siguin aquells que seran detinguts per la Policia Nacional acusats de manifestar-se il·lícitament i tal vegada empresonats per ordre judicial. Això sí, tots del costat republicà, dels que mostrin un fervor monàrquic, per desmesurat que sigui, ja veureu com no els passa res.  

 

Tocata y fuga. Si esperpèntica va ser la fugida de l’Esperanza Aguirre de la policia local de Madrid a l’haver estat identificada quan va aparcar a un carril bus de la capital d’Espanya, no menys esperpèntica va ser la del fill d’Alberto Ruiz-Gallardón, Ministre de Justícia del Regne d’Espanya.

Efectivament, un fill del Ministre de Justícia va tenir un accident de transit al centre de Madrid i abans de que arribessin els municipals es va donar a la fuga, amagant-se a casa del seu pare. Per aquest motiu, la policia local, no va poder fer-li la proba d’alcoholèmia que es realitzar en casos d’accident.

No hi ha res com ser fill de papà. Vius a costa seva mitja vida i, al final, quan t’independitzes, si et surt cap problema, sempre pots acudir a ell per a que et tregui les castanyes del foc.

No patiu que no li passarà res al fill de Gallardón i si li passa, tranquils que es farà justícia: el seu papà l’indultarà. Això si, després de castigar-lo sense comprar-li el cotxe esportiu que li va demanar el darrer aniversari... Penós! 

 

Només Iceta. Amb l’eslògan Reconstrucció, el que va ser Vice-primer Secretari del PSC en tems de José Montilla, ha estat l’únic que, de moment, ha presentat candidatura per a dirigir el PSC.

De moment ha rebut el suport de l’aparell i d’Àngel Ros, l’alcalde de Lleida, que s’ha desmarcat del partit en temes com el de la consulta sobiranista.

En canvi, els sector crític, amb Joan Ignasi Elena, líder del corrent Avancem, al cap davant, ja ha mostrat les seves reticències a que Iceta encapçali el nou projecte socialista català.

Des del meu punt de vista no és la persona que necessita el partit actualment. Les seves simpaties amb el PSOE fan pensar que aplicarà una línia continuista i allunyada del que una bona part de les bases del partit està demanant: un gir catalanista i social.

Es remoreja que Elena pugui presentar també candidatura dintre de poc. Tampoc ho veig factible. Amb ell tampoc retornarà la unitat al si del partit, ja que durant aquest temps, hi ha agut massa desavinences internes per a que pugui ser possible la reconciliació de les parts.
Si ara per ara no existeix la persona ideal per a dirigir el partir, s’haurà d’inventar. Aquesta persona ha de representar i dirigir el canvi necessari que permeti remuntar el vol del partit.
Però molt em temo que hi ha massa fricció per a que aquesta missió es pugui portar a terme.

L’única solució passa per una refundació del partit, amb gent jove que puguin pujar des de les Joventuts Socialistes i que aportin aire fresc al clima enrarit que hi ha a l’actualitat.

DIVENDRES 13 DE JUNY. ONZÈ DIA SENSE REI

Cerimònia. Aprovada la llei que regula l’abdicació del Rei per part del Congrés, el proper pas és la proclamació del nou monarca el proper dijous 19 de juny en una cerimònia solemne però austera (així l’han definit) on el futur Felip VI serà ascendit a general del l’Exèrcit de Terra i lluirà l’uniforme corresponent. Tot aquest acte es farà al Congrés en un acte conjunt de les dues càmeres, és a dir, del Congrés dels Diputats i el Senat.

El Rei ha anunciat que no hi assistirà. Oficialment perquè no vol treure gens de protagonisme al seu fill. Però no serà l’única absència de la Casa Reial. La germana petita del nou monarca, Cristina, l’esposa d’Iñaqui Urdangarin, tampoc hi assistirà, la qual cosa fa pensar que el seu marit, tampoc hi assistirà.

Entre el populatxo, també hi haurà absències destacades: tots els diputats que van votar en contra de la llei d’abdicació. El portaveu d’Esquerra Plural Cayo Lara va dir que ningú els trobaria a faltar i que si no assistia el Rei, tampoc passava res de que no assistissin els diputats disconformes amb la Monarquia.

Status. Com que el Rei no ha mort, simplement ha abdicat, ara sé li està buscant l’encaix dintre de l’organigrama de la reialesa. Juntament amb la Reina consort, sembla ser que seguiran sent Reis, però sense haver de fer res... Com sabeu, ara, entre les feines que té el Rei, està la de sancionar les lleis, així com escoltar els líders dels diferents grups parlamentaris a l’hora de forma govern i proposar el que li sembla que té més suports.

També continuaran amb l’status d’aforat i persona inviolable. Es a dir, a la pràctica es jubilarà amb totes les prebendes que té ara. Espero que al menys se li disminueixi el sou i que la pensió que li correspongui estigui en consonància amb la base reguladora de la seva cotització a la Seguretat Social. Ah! No? Així que sé li seguirà mantenint un sou elevat que no tindrà res que veure amb els 8.000 euros que cobren per exemple mons pares?

I no hi ha cap plaça vacant més de Rei? Diuen que allà on n’hi ha dos n’hi poden haver tres, no?

Sense candidat a la vista. Avui fa dos dies que va dimitir Pere Navarro. A diferència del que va passar al PSOE on ràpidament es va començar a apuntar noms per a succeir-lo, al PSC, el tema va molt més espai. Sembla que ningú vol ara per ara la patata calenta que significa la primera secretaria del partit. I és que el nou líder socialista català tindrà una difícil tasca per davant. Mentre els socialistes espanyols reconvertits en federalistes continuaran sent monàrquics (per la G. De Déu), els catalans hauran de deixar anar molt de llast. Per molt que vulgui acontentar tots els sectors, segurament l’ombra de la ruptura seguirà planant per la seu del carrer Nicaragua de Barcelona.

Si el nou secretari general surt d’entre els més sobiranistes del partit, el sector més espanyolista sé sentirà incòmode i a hores d’ara no descartaria que poguessin crear una federació catalana del PSOE. Però si és a l’inrevés, qui marxarà serà l’altre sector, el que ja fa mesos que estaven planificant la sortida i la creació d’un nou partit.

Per això es fa necessària una refundació del PSC que passi per redefinir les línies mestres que haurà de tenir el nou PSC i de les que mai se’n hauria d’haver apartat.

De moment, sembla que hi hauria una candidata de consens: Núria Parlon, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet. De moment ella encara no ha dit res. Caldrà esperar per veure si dóna el sí o s’autodescarta. Personalment la seva opció em sembla bona a l’espera de que en puguin sortir més.

És jove, se’n ha sortit bé a l’alcaldia de Santa Coloma, té experiència i el que és més important: no està cremada.    

DIMARTS 10 DE JUNY. VUITÈ DIA SENSE REI

No plega! Què no, què no... Què tot era un engany... Duran i Lleida no plega!!!! Després d'anunciar-ho, després de que els seus socis de govern especulessin sobre la seva sortida... Ens ha deixat a tots amb un pam de nas. I, pel que sembla (o al menys això diuen) perquè ha vist que la majoria no li donàvem més importància. Duran!! Què al món no hi ha ningú imprescindible!!!  
 

Convulsió. D’ençà de l’abdicació del Rei, el panorama polític espanyol continua convuls. Mentre els del PP sembla que no tenen cap tipus de problema, es declaren monàrquics i, per tant, votaran favorablement la llei d’abdicació del Rei, d’altres formacions ho tenen una mica més complicat.

Potser els que més, el socialistes on hi ha opinions per a tots els gustos. La postura oficial del partit no agrada a una bona part dels militants i simpatitzants i fins i tot, alguns càrrec públics han anunciat les seves discrepàncies.

La direcció del partit havia convocat per avui una reunió per a mirar de tancar files i, en el cas contrari, imposar la disciplina de vot. Personalment em crida molt l’atenció de que partits que diuen que són democràtics, de portes cap endins la democràcia no es precisament el seu punt més fort.

En votar la coronació del nou monarca el PSOE renunciarà de forma voluntària a les seves arrels més profundes. És un despropòsit més del que acumula darrerament i, per tant, una raó més per a que els seus votants més incondicionals canviïn progressivament de partit a l’hora de votar.

Com ja vaig dir la setmana passada, l’excusa del pacte constitucional de la transició no em serveix. Si fos un contracte de lloguer, a la renuncia del llogater, per molt que el seu fill volgués seguir amb el local, el propietari intentaria modificar les condicions contractuals.
Joan Carles I va ser investit a finals de 1975 i la Constitució es va aprovar 3 anys més tard. D’acord que en aquell temps hi va haver un compromís que s’ha mantingut amb el temps, però la seva durada no potser infinita, ni tan sols indeterminada. 
 

El poder emana del poble. Ho diu la Constitució de sobrenom la Intocable. Però al menys, el que hi ha escrit s’hauria de respectar. Si el poder emana del poble, en uns moments tant transcendentals de la història d’Espanya, hauria de ser el poble qui s’hauria de pronunciar si vol seguir tenint rei o vol optar per un altra forma de govern. L’única alternativa que li veig, evidentment, es diu república.

Molt possiblement guanyaria la majoria silenciosa a la que es refereix Rajoy, ja que les manifestacions a favor de la Monarquia estant tenint molta menys participació que les favorables a la República, però al menys el nou monarca tindria una legitimitat que ara, moralment, no tindrà.  

DISSABTE 7 DE JUNY. QUINT DIA SENSE REI

Sense glamour. Ahir divendres dia 6 al Centre Cívic d’Alcanar es va celebrar l’acte d’entrega dels premis Ebreliders 2013.

Ja sabeu els meus seguidors que el curtmetratge la Fatarella 1936 optava a un dels premis en la categoria cultural. Com el seu realitzador Pau Bertomeu no hi va poder assistir per problemes d’agenda, em va demanar si hi podia anar jo. Però no hi vaig anar sol. En van acompanyat Tiffani Guarch i la meva dona.

L’acte d’ahir va sor molt semblant al de l’any passat a l’Ametlla de Mar. El pitjor és la duració: 2 hores i mitja. Mentre l’any passat a l’Ametlla va amenitzar la nit el grup los Sirgadors que lidera el polifacètic ampollenc Mario Pons, ahir ho va fer un jove grup local de jazz. Al final es van quedar sense tocar un dels temes i també cal dir que els que van escollir van ajudar a allargar l’acte. El primer tema va durar més de 10 minuts.

L’any passat, la Diana Mar i la Tere González van aportar molt més glamour que aquest any la senienca la Clara Tena.

Entre el públic assistent molt de convergent, començant per Paco Sancho, Ferran Bel, Lluís Soler, Núria Balagué... Però també estaven l’alcalde d’Alcanar Alfonset Montserrat o l’alcaldessa de la Sénia Marutxi Ballester.

Moltes felicitats als guanyadors, però sobre tot al meu company i amic Paco Túnez que va ser elegit ebrenc de l’any 2013 i a Jeroni Castell, propietari del restaurant les Moles d’Ulldecona.

Un forat a l’agenda. Després de que Arturo Mas anunciés que no assistiria a la coronació del nou Rei Felip VI, ara ha anunciat que ho farà. Segons sembla Mas té previst viatjar als Estats Units amb una comitiva formada majoritàriament per empresaris catalans. L’abdicació va agafar a tothom per sorpresa, també a Mas. Però finalment sembla que s’ho podrà arreglar per a poder assistir a l’acte. No cal dir que els sectors més sobiranistes l’han criticat per aquest decisió.

També Puig. Felip Puig per la seva banda ha declarat que no confia amb el nou rei, però que no es poden tancar portes... I si l’hipotètica independència de Catalunya fos un fiasco?     

Rosa Díez, liberal. UPyD, el partit creat per l’exsocialista Rosa Díez, ha demanat l’ingrés al grup Liberal Europeu. Allí es trobarà amb els convergents i els del PNB. Ja sabeu que Unió s’integra al grup Popular.

Sembla ser que la que va intentar liderar el PSOE va mostrant poc a poc els seu veritable rostre. Al menys ja sabem que de socialista tenia ben poc.  

Recordatori. Ja sabeu que demà a les 12 del migdia la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. L’acte està organitzat per Òmnium Cultural i es farà simultàniament a diverses capital europees i moltes ciutats i pobles de Catalunya reivindicant el dret a decidir del poble català.

Per la tarda, a les 19:30 actuació al mateix lloc per a donar el tret de sortida a les 7enes jornades musicals de l’Ermita. No hi podeu faltar.

Per cert, encara no hi ha fotos de la gala d'anit. Els que en van fer sembla que sé les guarden...  

DIA 5 DE JUNY. QUART DIA SENSE REI

Temps nous, formes velles. Sorprèn que en ple segle XXI encara s’ordeni retirar l’edició una revista satírica com el Jueves. La revista que surt els dimecres (tal com es diu a la portada des de fa dècades), es va editar puntualment però, segons sembla, el grup editorial els hi va fer canviar la portada on hi sortia el Rei portant una corona bruta amb unes tenalles amb la intenció de passar-la a l’encara Príncep d’Astúries. Finalment la revista va sortir dijous amb una portada on sortia Pablo Iglesias II.

Davant d’aquest acte de censura, 8 col·laboradors habituals del Jueves (alguns de històrics)ja han anunciat que pleguen. No només la figura del rei és inviolable, sinó que, fins i tot, no es pot satiritzar.

Anem a pams, em sembla que el primer que hauria de donar exemple és el propi Rei i en reiterades ocasions el seu comportament no ha estat a la altura del càrrec. Després de l’accident que va patir caçant elefants, un Rei no pot sortir i dir: M’he equivocat, no tornarà a passar. En aquell moment hauria d’haver estat més valent i abdicar. Segurament s’hauria entès millor.

Es diu que el procés català ha tingut molt a veure amb l’abdicació i que es va esperar que passessin les Eleccions Europees per a fer-ho. A sobre, l’any que ve és un any electoral amb unes municipals i autonòmiques en algunes comunitats a la primavera i unes generals molt probablement a la tardor. El tomb electoral tan en unes com les altres pot ser important i els dos partits grans que fins han donat suport a la Corona, potser pateixen una pèrdua important de vots, la qual cosa podria fer canviar molt la situació política espanyola i tal vegada complicar la governabilitat d’algunes institucions.

Els reis de la pilota. Es futbolistes d’elit no son reis però s’hi assemblen. Sobre tot amb els seus sous. La polèmica ha esclatat al donar-se a conèixer la prima extra que rebran en l’hipotètic cas de que guanyin el mundial de Brasil: 720.000 euros per barba, es a dir més de 120 milions de pessetes de les d’abans. La meitat per arribar a la final, 180.000 per assolir les semifinals, etc. Per guanyar el mundial de Sud-àfrica, cada jugador va cobrar 600.000 euros que van tributar allà mateix per que les hi sortia millor que fer-ho a Espanya.

Izquierda Plural ha tornat a posar el crit al cel per aquest fet. En un país on cada dia hi ha més pobres i on s’han de prendre mesures per a que molts de xiquets en edat escolar puguin tenir un àpat en condicions durant les vacances d’estiu, els futbolistes d’elit (i d’altres professionals) guanyen quantitats desorbitades i com diu un conegut meu, difícil d’escriure-les.  

El grup pretén posar un topall per aquests tipus de retribucions. Les dues vegades anteriors que ho va intentar, els grups majoritaris li van tombar la proposta.

Mentre, la Reial Federació Espanyola de Futbol (veieu com són reis!) es justifica dient que no són diners públics. Em dóna igual. Em sembla una immoralitat i, a sobre, miren de tributar fora d’Espanya per estalviar-se diners, ja que la llei els hi permet. Al menys, si tributessin aquí, dels seus impostos es podrien millorar moltes coses. Els jugadors haurien de ser els primers de ser conscients d’aquesta situació i fer algun gest important per a netejar la seva imatge.

Però mentre hi hagi babaus que paguin per a veure’ls jugar, m’ensumo que la situació no canviarà gens.

DIJOUS 5. TERCER DIA SENSE REI

Referèndum. Ahir, una company que es declara monàrquic, es postulava a favor de fer un referèndum per a que els ciutadans espanyols puguin escollir quin model d’estat volen. Deia el meu company que de no fer-se així, el futur Felip VI estarà sempre qüestionat.  

El meu company es mullava i es mostrava favorable a una monarquia moderna que el Rei ostentés la més alta representació de l’Estat. De fet lo li veig cap diferència amb la que hem tingut fins ara, ja que la màxima representació d’Espanya, constitucionalment, li correspon al monarca.

Una vegada més em declara republicà i reitero el que deia ahir: no potser que un contracte subscrit fa quasi 40 anys es tingui que prorrogar de forma indefinida.

Si la Constitució diu que el poder emana del poble, hauria de ser el poble qui s’hauria de pronunciar sobre monarquia i república. La Constitució, com tot sabem, a part de restrictiva, a la pràctica també limita els drets i les llibertats dels ciutadans. Com deia ahir el Fiscal General de l’Estat: Si no està a la constitució, no existeix. Aquest és el punt de vista de populars i socialistes (al menys de la majoria dels seus dirigents) No és possible que continuï així!

Dit això i, en el cas d’optar per una república, quin model voldríem? Una república presidencialista, com és el cas de França o una república on el seu president tingués un paper de representació de l’estat i de moderador en casos de conflictes institucionals com és el cas, per exemple d’Alemanya i Itàlia. Per què, si jo us pregunto que em digueu el nom dels presidents d’Alemanya i Itàlia, em sabríeu contestar?  Després de buscar-ho us ho diré jo. D’Alemanya és Joachim Gauck, però tothom sap que qui mana és la cancellera Angela Merkel. I, en el cas d’Itàlia, el president es diu Giorgio Napolitano (aquest potser us sona més), mentre que el Primer Ministre és Matteo Renzi, nomenat fa pocs mesos després de forçar la dimissió del seu antecessor al càrrec, del mateix partit per cert.

Política ‘menuda’. A Rajoy no li va semblar gens bé que CiU optés per l’abstenció quan arribi el moment de votar la llei orgànica que estableix l’abdicació del Rei. Ja us comentava ahir que tornen a jugar a la puta i la ramoneta posant l’excusa de que per a Catalunya la prioritat és la consulta del 9-N. Rajoy va dir textualment que no era l’hora de fer política menuda.

Un dels socis de govern, Durant i Lleida justifica el sentit del seu vot amb l’argument de que no se’ls ha tingut en compte a l’hora de redactar la llei. Quina bajanada més gran. Sabeu que diu la llei?

 "S. M. el Rey Juan Carlos I de Borbón abdica la Corona de España. La abdicación será efectiva en el momento de entrada en vigor de la presente Ley Orgánica". La disposición final detalla que la citada norma entrará en vigor "en el momento de su publicación en el Boletín Oficial del Estado".

Que podria haver aportat CiU davant d’un text tan simple? Res de res.

Política’ d’altura’. Si Rajoy considera que CiU fa política ‘menuda’  en el cas de l’abdicació del Rei, deu de pensar que el PP fa política ‘d’altura’. Però des del meu punt de vista fan política populista afavorint els interessos dels més poderosos.

Sembla ser que el govern havia previst una rebaixa de l’IRPF que permetria estalviar als contribuents uns 5.000 milions d’euros. Però ara, davant els mals resultat electorals en les darreres Eleccions Europees i les bona conjuntura econòmica, la rebaixa podria ser més gran i la xifra d’estalvi arribaria als 7.000 milions.  

Però que ningú es cregui que l’actual situació de l’estat permet deixar de recaptar questa xifra que, a sobre, caldria sumar-li el que s’estalviaran les empreses amb l’anunciada rebaixa de l’Impost de Societats.

El govern vol que el ciutadà tingui la sensació de disposar de més diners. Recordeu que l’IRPF és un impost directe i que grava els ingressos abans de que arribin al ciutadà. A tipus més baixos d’IRPF, més diners disponibles. Però aquesta rebaixa es compensarà amb una pujada de tipus De l’IVA.

Recordeu que ja fa uns dies ja vaig explicar-vos que volien modificar els elements que es tenen en compte a l’hora de calcular l’IPC?

Per aquí van els trets...  

DIA 4 DE JUNY. SEGON DIA SENSE REI

Un contracte de llarga duració. Una vegada redactat el decret que regula l’abdicació reial, el següent pas és el debat parlamentari per acabar aprovant-lo. Sí, aprovant-lo perquè ja sé sap que pràcticament un 90% dels diputats hi votaran a favor.

Els únics que ja han anunciat el vot en contra són ERC, l’Esquerra Plural i una part del grup Mixt. CiU, com sempre, jugant a la puta i la ramoneta...  Avui s'ha pres la definitiva: abstenció. Votar en contra pot arribar a ser massa fort, sobre tot si la truita no es gira en el sentit que CDC pretén i es té que tornar a pidolar a Madrid tal com va fer Pujol durant dècades.

Ara bé, el que més crida l’atenció és l’excusa que han posat dirigents i exdirigents socialistes com ara Felipe i Zapatero per a justificar el sí al decret d’abdicació que comporta que Felip VI sigui el nou Rei d’Espanya de forma automàtica.

Diuen els socialistes que, tot i que el PSOE té unes profundes arrels republicanes, l’acord constitucional al que es va arribar durant la transició, comporta que es segueixi donant suport a la Monarquia espanyola. Si al Rei se’l va proclamar a finals de 1975, una vegada mort i enterrat Franco i la Constitució es va aprovar tot just tres anys després (1978), cal suposar que l’acord del que parlen va arribar abans de la segona efemèride. Des d’aquella data ja han passat 36 anys i tot fa pensar que, encara que sigui de forma implícita, durarà, al menys, fins l’abdicació del encara Príncep d’Astúries i després... Ja ho veurem!

Em sembla que és un contracte de llarga duració que lliga els ciutadans espanyols de mans i peus durant molts d’anys. Com a ciutadà que encara sóc del Regne d’Espanya demano a aquells que ho puguin fer, la denúncia d’aquest contracte per incloure una clàusula abusiva.

Si sovint ens queixem de que sectors com el de la telefonia mòbil t’estableixen permanències de dos anys sense avisar, una permanència tan llarga com la de la Corona em sembla del tot intolerable, inexplicable i del tot inacceptable.

Diu Rajoy que qui no estigui d’acord que promogui una reforma constitucional. Evidentment estaria abocada al fracàs, ja que mentre els dos principals grups tinguin una majoria de 2/3, és impossible fer qualsevol reforma constitucional al menys que es pacti o es posin d’acord els dos grups majoritaris.

Penso que a l’hora de votar aquestes qüestions també s’haurien de tenir en compte, més allà dels aspectes programàtics de cada partit.

Afortunadament, la nova conjuntura sortida de les darreres eleccions Europees obre l’esperança a un nou panorama polític on els partits grans poden perdre bona part de la seva hegemonia. Si és així, un canvi constitucional per a reformar el model d’estat, seria factible.

Mentre, la meva persona no sé sent representada pel partit al que vaig votar en les darreres Generals. Cal dir però, que en el PSC han sortit veus disconformes en aquesta postura, la qual cosa confirma que dintre del partit encara quedem díscols dintre al partit i no només pel tema del dret a decidir de Catalunya.    

Normes elementals de circulació. Quan a una carretera o carrer de dos carrils el de l’esquerra té pintades al terra fletxes que indiquen girar a l’esquerra és que és única i exclusivament per a fer un canvi de direcció cap a l’esquerra. Continuar recte suposa una infracció. Sortir del carril i anar cap a la dreta quan ja estàs dintre i tens continua, és una infracció.

Des de fa unes setmanes, a l’avinguda Catalunya, en arribar a l’altura del carrer Cervantes, es va habilitar el carril de l’esquerra per a poder girar, però encara són molts els vehicles que circulen per aquell carril i després segueixen recte fins arribar a la rotonda que hi ha a la intersecció amb el carrer Sebastià Juan i Arbó.

EL REI A MORT... VIVA EL REI!!

Amb aquest crit s’anunciava abans la mort del monarca i l’entronació del seu successor.

Però avui en dia ja ni es moren i si abdiquen, com ha estat en el cas del rei borbó, ho fan a destemps i, condicionat per les circumstàncies actuals. Cal recordar que el Rei, com a cap d’estat, no ha fet absolutament res per a intervenir en temes com el del procés sobiranista de Catalunya. No és que sé hagués demanat de forma reiterada, però hi va haver veus com la de Pere Navarro que ho va demanar públicament. Tampoc sembla que li afectessin temes preocupants per a una bona part de la ciutadania, com ara el tema de la pobresa, desnonaments, atur, pèrdua de drets, privatització de serveis essencials, corrupció generalitzada (inclòs membres de la seva família), indults a personatges de dubtosa reputació, etc.

Davant de tot això el Rei ha preferit guardar silenci. Ja sé que la Constitució diu que el Rei reina, però no governa, però hi ha casos que clamen al cel i on sembla que el Rei hagués pogut fer alguna cosa més. Tot això em fa pensar que potser no es mereix el sou que sé li està pagant (encara)  

Evidentment Joan Carles I d’Espanya i res d’Alemanya (tal com sé l’anomenava quan va ocupar el càrrec a la mort de Franco) es  va envoltat de tota mena d’escàndols. Possiblement el més sonat és el que explica Pilar Urbano en la seva obra La Gran Desmemoria, un llibre que, encara que una majoria dels dirigents polítics es fan afanyar en desmentir el que allí s’explica, jo li dono tota la credibilitat. De fet, quan Jordi Évole va anunciar el documental sobre tota la veritat del 23-F de 1981, vaig ser dels que vaig pensar que sortiria a la llum el veritable paper del Rei en aquell intent frustrat de cop d’estat. Frustrat o programat per a que fracassés?

Quan va sortir a la llum l’accident produït arran de la cacera d’elefants i aquella famosa frase M’he equivocat, no tornarà a passar, el borbó va perdre la poca credibilitat que li quedava després d’altres afers no confirmants però que van omplir pàgines de revistes i diaris.

Està clar que els sectors més republicans de l’estat aprofitaran ara per a demanar la instauració de la III República. Dissabte, Pablo Iglesias, el líder de Podemos i guanyador moral de les eleccions a la pregunta si monarquia o república, va contestar: Què Felipe es presenti a unes eleccions. Una cosa així va fer el deposat rei de Bulgària, que, en veure que la monarquia no seria establerta, va decidir formar un partit polític i presentar-se a les eleccions d’aquell país.

De totes maneres em sorprenc de la que jo considero incongruència de molts de ciutadans de Catalunya: per una part reclamen que Espanya es transformi en república i per l’altra la independència de Catalunya. Si finalment s’assoleix la independència, a mi m’importarà ben poc quina forma d’estat hi ha al país del costat.  

Recordeu que a hores d’ara encara no sé sap quina forma de govern hi hauria a Catalunya: si una monarquia parlamentària (com passa actualment a Espanya) amb un president del govern o una república amb president i primer ministre. Penseu que hi ha països anglosaxons on la Reina d’Anglaterra és el cap de l’estat.

República? Evidentment que sí, però catalana, espanyola o tetes dues? Aquesta és la qüestió!