LA IDEOLOGIA DELS DINERS

Diuen per Amposta que quan Adam Tomàs i la llista que encapçalava va guanyar les passades eleccions sé va veure córrer gent des de la seu de CDC al carrer Góngora, fins la seu electoral d’EA-AM del carrer del pont i mentre corrien s’anaven canviant la jaqueta... 

Evidentment és una exageració, però com totes les exageracions té una part de veritat.

Durant anys ho vaig repetir moltes vegades: a Amposta hi havia molta gent que votava CiU perquè eren els que manaven. Saludar a l’alcalde de torn i que aquest té retorni la salutació amb una mostra d’efecte i fins i tot que es dirigeixi a tu pel teu nom, sol ser molt agradable.

Molts d’aquests, les darreres eleccions, van votar la llista d’Adam. I segur que si féssim una enquesta per Amposta hi hauria molta gent que respondria que el va votar encara que no ho hagués fet. I és que els humans som així d’hipòcrites!  

Conec a un que a part de la seva feina és organitzador d’actes. Fins fa poc, quan treballava, a la corbata portava una agulla amb l’escut de la Casa Reial Espanyola. A part d’això militava al PSC, tot i que me sembla que no se va menjar mai cap rosco, es a dir, mai li van encarregar l'organització de cap acte. Ara milita o al menys està molt proper a ERC i els organitza actes. Me'n consten uns quants: la Ràpita, Santa Bàrbara... ERC està de moda i la gent se’ls hi apropa com les mosques a la mel...

¿Però què passa quan els que es canvien de jaqueta són els polítics que han ostentat càrrecs amb altres partits? Si voleu que us digui una cosa, aquest cas me sembla més greu encara. On està la seva ideologia? Una part dels polítics (no sabria dir en quina proporció), només tenen una ideologia: la dels diners!

Al llarg d’aquest procés se’n han produït molts de canvis de jaqueta com per exemple el de Raül Romeva de ICV-EUA a anar de número 1 per Barcelona a la llista de JxS, Germà Bel, del PSC a encapçalar la llista per Tarragona de JxS, Toni Comín del PSC a conseller de Puigdemont, Ferran Mascarell del PSC a conseller amb Mas i ara delegat del Govern a Madrid, Marina Geli, del PSC a figurar a la llista del president, Ramon Espadaler de UDC i posteriorment d’Units per Avançar a la llista del PSC per Barcelona, Joan Caballol, d’UDC i Units per Avançar a la llista del PSC per Tarragona...

La resposta fàcil a aquest transfuguisme és que han marxat desencantats per la pèrdua d’identitat (diguem-ho així) del partit al que van militar tota la vida. No diré que en algun cas no sigui cert, però una bona part dels que he esmentat amb anterioritat ho han fet perquè no van poder accedir al càrrec que haurien desitjat o bé s'han quedat sense res. 

De veritat, quan veig casos com aquests de gent que han format part d’un projecte polític, que ha defensat i ha fet seu i de cop i volta deserten d’aquells ideals per abraçar-ne uns altres de totalment diferents, els dels seus rivals polítics, no ho entenc. Bé, si que ho entenc. Ho entenc des del punt de vista del títol: la ideologia dels diners. És l'única cosa que tenen! 

Potser alguns de vosaltres no ho veureu com jo i pensareu que cadascú és lliure de fer el que vulgui i quan vulgui. Us agrada el futbol? Sou del Barça? Què us va semblar quan Figo va fitxar pel Madrid? O més recentment, la fugida de Neymar al París Saint-Germain? Semblant, però més greu encara.

Potser penso així perquè sóc com sóc i mai ho faria...  

I fixeu-vos que no he parlat dels polítics corruptes, aquells que per diners estan disposats a tot. 

CONSEQÜÈNCIES DE LA SUPRESSIÓ DEL DINER EN EFECTIU

S’està parlant de que països com Dinamarca estan estudiant suprimir el diner en efectiu: bitllets i monedes.

Per tant, totes les transaccions es realitzarien electrònicament utilitzant diversos sistemes. Un d’aquests sistemes seria el telèfon mòbil i l’altre les targetes de crèdit que incorporarien nous mecanismes, com per exemple sistemes com el contactless, que ja estan integrant a les targetes les diverses companyies.

Aquest sistema permet realitzar petites compres (fins a 20€) només apropant la targeta al lector i sense haver de posar el pin. Un sistema perfeccionat al que va ser la targeta moneder que, prèviament havies de carregar per a pagar petites compres o serveis.

Per tant ens haurem de familiaritzar ràpidament en aquests nous sistemes que, de ben segur, s’integraran ben aviat en tots els àmbits de la ostra vida. Sense anar més lluny, fa uns dies, a l’estació de Sant de Barcelona, ja hi havia màquines de vending que acceptaven els sistemacontactless fins una despesa màxima de 5€.

Però a mi, tota aquesta situació, m’ha fet pensar en un altre fet. Si desapareix el diner en efectiu, sobre tot els monedes, desapareixeran també els captaires? O les entitats financeres els hi entregaran terminals per a que la gent els hi pugui donar almoina virtualment?

Sobre tot en temps de crisi et trobes freqüentment amb gent que demana per a una barra de pa, per a completar el cost d’un bitllet de tren o, simplement perquè està a l’atur, no cobra cap prestació i té dona i dos fills petits a qui mantenir...  

Per una vegada, sembla que la societat s’ha avançat a la picaresca, encara que no dubto que s’inventaran alguna cosa abans de deixar de demanar.    

QUÈ M’ESTÀS CONTANT!

Després de conèixer-se la notícia de que el Pare Pujol havia mantingut en comptes suïssos una gran quantitats de diners de la herència de l’Avi Pujol, molts convergents han posat el crit al cel i fins i tot li demanen que renunciï al títol honorífic de President fundador.

Però... Què m’està contant!! És que abans de confessar-se no sabien que la vida de Jordi Pujol i Soley estava plena d’ombres? És que ni tan sols ho sospitaven? Però si això ho sospitava la majoria de la gent que no hem congregat mai amb les idea del pujolisme des del cas Banca Catalana!

Mireu, el tema Banca Catalana va esclatar l’any 1982, dos anys després de que Pujol fos designat per Parlament de Catalunya primer President de la Generalitat després del franquisme amb els vots de CiU i ERC que va acceptar que Heribert Barrera fos el President del Parlament de Catalunya i, de facto, la segona autoritat del país.

Us imagineu l’enrenou que s’hauria muntat si, en aquell moment on Espanya era un país políticament i socialment inestable, s’hagués processat a un des primers càrrecs públics escollits democràticament? Per tant, hem de pensar que la solució de l’anomenat Cas Banca Catalana va ser més polític que judicial.

A manca d’una ideologia clara (dintre de Convergència hi caben tot tipus de ideologies: catalanistes (independentistes s’hi ha fet darrerament empentats per la societat), lliberals, democratacristians, socialdemòcrates i fins i tot representants de la dreta catalana de tota la vida, esdevinguts demòcrates de conveniència.

Pujol més que el fundador de Convergència va ser el creador del pujolisme.

El pujolisme era (és) una manera nova de fer política amb un sol objectiu: tenir tantes cotes de poder com fos possible. Sense importar el preu... I és que tenint poder es tenen diners i amb diners (aquesta és la manera de pensar dels convergents) és té tot el que es precisa.

Així, durant els primers anys del govern Pujol, per aconseguir expandir-se arreu de Catalunya, si va fer falta fitxar a cop de talonaria, es fa ver, sense cap tipus de mirament. Tot s’hi valia.

Així van fitxar per CDC els alcaldes independents de Camarles Primitivo Forastero, Santa Bàrbara Josep Bertomeu i Godall Aurelio Villabí. Encara que em consta que van tocar a d’altres persones com per exemple un mestre que vaig tenir a primària de Santa Bàrbara i a un avicultor de Godall. Aquest em va explicar ja fa uns anys que el van citar al despatx que tenia Roig sobre la llibreria de l’avinguda de Santa Bàrbara i allí, a part de l’exalcalde estava també Macià Alavedra (durant molts anys uns dels homes forts del pujolisme i uns dels involucrats en el cas Pretòria) el van voler comprar a cop de talonari. I és que per als convergents tots tenim un preu i només cal arribar a la xifra desitjada. 

Una vegada aconseguits els primers objectius (governar la Generalitat i expandir-se pel territori on controlaven la majoria dels mitjans i petits municipis, la qual cosa els hi permetia dominar el poder local des de les diputacions provincials), el següent objectiu era perpetuar-se a les institucions. Una vegada més vull recordar les paraules de la matriarca de la família quan el PSC, ERC i ICV-EUA van pactar per a formar govern a la Generalitat: Ens han robat la Generalitat!

I és que els convergents sempre han cregut que la Catalunya era el seu territori i que passaria de pares a fills (o fillols polítics), com si fos una herència (com la que va rebre Jordi Pujol del seu pare Florenci)

D’aquí que Mas se’n anés a Madrid a pactar amb Zapatero una rebaixa de l’Estatut a canvi de que el PSC no impedís que fos president com a cap de la llista més votada. L’estratègia li va sortit malament i els mateixos partits van tornar a pactar un nou govern que deixava fora a CiU per segona legislatura seguida.

Quan finalment Mas (i tot el pujolisme) van tornar a presidir la primera institució de Catalunya, no va tenir cap problema amb pactar amb el PP, aquell partit polític al que havien acudit sempre que el necessitaven i el mateix partit polític que anys abans, en un acte teatral, Mas havia rebutjat eternament signant un document davant de notari.

Com veieu poc els importava tornar a posar-se als braços de la dreta catalana. Aquella dreta que una nit electoral havia cridat: Pujol, enano, habla castellano...

I Esteu segurs que si haguessin de pactar amb el dimoni ho farien. Hi ha massa gent que viu gràcies a la mamella de Convergència i massa interessos econòmics (legals o il·legals, això tan dóna) com per retirar-se de la primera línia política.

Dels darrers anys, imagino que ho teniu més fresc. Mas (i també Pujol) se’n van adonar que l’única via que tenien per a continuar aferrats a la vaca era abraçar la bandera independentista. Van abandonar al PP a la seva sort i van fer front comú amb ERC, un partit que cada dia que passava guanyava enters. Aquest pacte va permetre a CiU seguir al front de la Generalitat i a veure-les passar i a ERC créixer a l’ombra dels hereus del pujolisme.

Curiosament (o no), a part de CiU, ERC ha estat l’únic partit que no va demanar la compareixença de Pujol al Parlament per a que expliqués tot aquest enrenou que ha sacsejat la vida política catalana del darrers dies.

I és que el partit que va ajudar a créixer a Pujol votant la seva investidura, no pot ara anar en contra de la seva pròpia història.

Sempre m’he preguntat que hauria passat si ERC s’hagués decantat l’any 1980 per Joan Reventós, una persona, sense cap mena de dubte molt més honrada que Jordi Pujol. Mai ho sabrem, perquè la història es pot reinterpretar, però no canviar-la, però de la família Pujol encara ens assabentarem (segur!) de més coses. Tot i la poca col·laboració que mostrarà ERC. Potser tinguin que amagar alguna cosa? I si, a part d’oferir a Barrera la Presidència de la Generalitat li hagués donat alguna cosa molt més material...

Només és un apunt per a la reflexió. 
Ara diu Rull que s’ha de refundar el partit… Ara? Després de tots els casos de corrupció on s’han vist implicats tota mena de càrrecs del partit i que, des de la direcció es minimitzaven... Ara? Quan resulta ha caigut el seu màxim símbol, el pare fundador, el TOT PODERÓS... 
¿És què ja no se’n recorden que tenen la seu embargada pel Cas Palau de la Música, presumptament per finançament il•legal del partit? 
¿És què volen passar per alt les comissions rebudes per contractes de tota mena (obra pública serveis...) Aquell famós 3% que va denunciar Pasqual Maragall, però que segons tots el indicis era molt més? (Es parla de percentatges propers al 20%)
Està clar que no és el mateix que t’acusin d’haver robat, ja que sempre ho pots negar, que surti un i admeti que ha comés frau fiscal durant un bon grapat d’anys, la majoria dels quals sent president de la Generalitat.

Però... Què m’estàs contant!!