 |
| De Manel Fontdevila a eldiario.es. |
Marta Rovira se’n va cap a l’exili... Una més.
I els altres cap a la presó... I ja en van...
Queda claríssim que l’Estat Espanyol no
afluixarà fins que hagi acabat amb la idea independentista o més enllà.
De vegades, amb la meva solitud recordo els
inicis del procés, tant il·lusionant per a molts que ja veien la independència
a tocar... I més tard la República catalana. Mentre, jo, que com més vell me
faig més ronyós me torno, era escèptic i
molt més realista que la majoria.
És evident que tothom pot somiar. I posats a
fer-ho és millor en coses que ens puguin donar la felicitats. Però de vegades
cal tocar de peus a terra i deixar d’escoltar cants de sirena que no porten en
lloc.
Quan va començar el procés, el dolent de la
pel·lícula era el PSC. El socialisme català oficialista,
tot i que s’ha mantingut coherent durant tots aquests anys, camina cap a la
seva pròpia destrucció ja que no ha sabut donar resposta a una gran part dels
seus votants que eren partidaris de fer un referèndum pactat amb l’Estat, que
és l’única via possible per a desencallar la situació i tornar a la normalitat.
Perquè dels que està passant políticament ara
mateix a Catalunya res és normal. No és normal que les eleccions catalanes
siguin convocades des de Madrid. No és normal que un President de la
Generalitat, així com a diversos dels seus consellers i altres polítics s’hagin
exiliat per por de ser tancats a la presó, tal com els hi ha passat a d’altres
que van optar per quedar-se.
No és normal que ahir Jordi Turull (que avui
se jugava la pell davant el jutge Llarena) fes un discurs de marcat signe
autonomista dels anys 80 (així ho va qualificar algú) i en el torn de paraules,
Eduard Pujol, el portaveu de JxCat ho fes amb to independentista quan tothom
era conscient que, precisament ahir, el ple d’ahir no anava d’això. Però es
clar, ell no s’hi jugava res...
Sé podrà estar a favor o no. Alguns pensaran
que cal seguir endavant amb el procés i d’altres pensaran que fins aquí hem
arribat, però ahir al Parlament hi van haver dues intervencions que van voler
posar una mica de seny. Un va ser Miquel Iceta (ja sabeu que no és sant de la
meva devoció) i l’altre Xavi Domènech. Tots tos van estendre la ma tan a ERC
com a JxCat per trobar una solució que desencalli aquesta anomalia. I crec que
va ser Xavier Domènech qui encara va anar més lluny en demanar la unitat de totes
les forces polítiques espanyoles per a presentar una moció de censura contra
Mariano Rajoy i el seu govern.
Si com diuen a Espanya no hi ha separació de
poders i la Justícia se mou al ritme que marca el Govern, podem arribar a la
conclusió de que amb un altre Govern la situació no seria tan complicada.
Potser avui el jutge Llarena no hauria enviat
a la presó sense fiança a Turull, Forcadell, Rull, Romeva i Bassa. Fa un moment
escoltava a la SER la tertúlia del Balcó i tots tres contertulians (entre els
que estava Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la UB) posaven el crit al
cel a l’hora d’analitzar la situació.
No sé com, ni qui, ni de quina manera, però és
necessari desencallar la situació.
Prou presos polítics! I evidentment llibertat
per a tots ells!!!
