PARÀLISI TOTAL

De Napi a Diari de Tarragona. 

Com aficionat a l’anàlisi polític he de dir-vos que la situació catalana me produeix perplexitat. I no crec que sigui l’únic. De totes maners el grau de perplexitat deu de ser inversament proporcional al de la implicació a la causa independentista. O no...

A les darreres eleccions no vaig votar a cap de les tres opcions (Junts per Catalunya, ERC i les CUP) que se posicionaven clarament per declarar la independència (o al menys això deien) En canvi, un parell de milions de ciutadans de Catalunya si que ho van fer creient fermament que la República Catalana estava a tocar. No era tan difícil: només calia una majoria parlamentària, tot i que aquesta fos ajustada.

Però a l’hora de la veritat, entre que alguns dels electes estan empresonats i d’altres exiliats voluntàriament, resulta que la suma aritmètica efectiva dels tres partits no arriba a una majoria suficient ni en la primera volta, ni en la segona, on no faria falta que el candidat proposat pel President del Parlament Roger Torrent obtingués majoria absoluta. Amb una majoria simple n’hi hauria prou.

Tot i el canvi de candidat (primer va ser Puigdemont i actualment ho és Jordi Sánchez) no fa possible obtenir els vots necessaris per a ser investit. Manquen els de la CUP que ja ha anunciat que no vol una Catalunya autonomista com la que hi ha hagut sempre. I així estem... Van passant els dies i l’article 155 s’està allargant més del compte, tot i que això no sembla important als ulls dels polítics independentistes.  

No puc posar-me a la pell d’algú que va votar JxC o ERC, simplement perquè, com he dit, no els vaig votar. Però penso que d’haver-h fet, molt possiblement estaria empipat en veure que uns partís que només fa uns mesos governaven junts o recolzaven el govern en el cas de les CUP no tenen propostes per a sortir-se’n.

I mentre això passa, Espanya (sobre tot Govern i tribunals), tocant el que no sona per a dificultar encara més la situació que jo qualifico (ho heu pogut veure al títol del comentari, com a paràlisi total)

De vegades alguns dels debats que emet TV3 sorprenen. Sobre tot si el que se diu no ho diu el contertulià que t’esperés que ho digui. Dilluns al programa Tot es mou que condueix l’Helena Garcia Melero, l’escriptor i filòsof Bernat Dedéu va sorprendre a propis i estranys al llençar a l’aire unes preguntes (aproximadament minut 45 del vídeo):

-Si després de l’1 d’octubre Rajoy no hagués fet res, Catalunya seria independent?

-I si els jutges espanyols no haguessin fet res, Catalunya seria independent?

En ambdós casos, segons Dedéu la resposta seria no. Així de contundent...

I perquè no? Perquè citant paraules d’Artur Mas i de Santi vila, en 4 o 5 anys no s’havia preparat ni uns sola estructura d’estat...

Quan escolto coses com aquestes vingudes d’una persona que no és sospitosa de ser independentista, no puc deixar de pensar que estem vivint en una gran fal·làcia.

Tinc la sensació de que els polítics (en general) van al que sempre han anat: a mirar de mantenir les seves quotes de poder encara que això comporti enganyar el seu poble.

Sóc dels qui sempre ha pensat que el que va passar l’1-O, els nostres governants sabien que podria passar. L’1-O se va convertir en un símbol de la resistència catalana, com una mena d’11-S (places i pavellons porten ara aquest nom...) Però fa uns dies, l’actual director de la nostra policia va dir que durant lesreunions per a preparar el dispositiu de l’1-O, el Major Trapero li va dir aPuigdemont que suspengués la consulta per problemes de seguretat...   

Ara per ara, tenim una sessió del Parlament ajornada sine die (esperant el dictamen del recurs que s’ha presentat per a que Jordi Sánchez pugui ser investit President, tot i que darrerament sembla que ja s'està buscant un tercer candidat) i Puigdemont intentant reagrupar el seus incondicionals per a formar una corrent interna en contra del seu partit.

Des de fora és molt trist el que estic veient, però trobo que si estigués dintre ja hauria caigut amb el més absolut desànim.  

LES ICONES DE L’INDEPENDENTISME

Les Borges Blanques. 

Tot país independent, a part de les seves singularitats (llengua, cultura, tradicions, etc.) té d’altres trets distintius com la bandera, la festa nacional, els seus herois i fins i tot les seves icones.

Catalunya, tot i que encara no ha assolit la condició d’independent, s’assembla molt al que podria ser un estat reconegut per les institucions internacionals: idioma, bandera, himne, folklore, gastronomia, diada nacional i fins i tot herois i icones.

Sempre s’ha dit que a Catalunya commemorem derrotes. Com tots sabeu, l’11 de setembre, la nostra festa nacional commemora l’aniversari de la derrota en mans de les tropes borbòniques a la guerra de Successió (1702-1717) El nostre heroi també està estretament lligat a aquella guerra i és, com no, Rafel Casanova que exercia el càrrec de Conseller en Cap de Barcelona i a qui sé li ret homenatge el mateix matí de la Diada Nacional, tot i que potser seria molt més oportú reconèixer al general Josep Moragues com l’autèntic heroi d’aquella guerra.

Bust del general Moragues a Barcelona. 

El nacionalisme modern, el que va sorgir de dintre de la mateixa dictadura franquista, també va tenir (i potser manté encara) alguns símbols propis: el propi Jordi Pujol va ser durant molt de temps una icona pel fet d’haver estar empresonat per la dictadura i el Cant de la Senyera el seu propi himne.

Totes aquestes coses que no passen desapercebudes a la majoria dels ciutadans (de vegades només cal que se’ls hi recorden per adonar-se’n), evidentment tampoc els hi són indiferents al moviment independentista que, com és normal, també recerca les seves icones.

Una d’aquestes icones és sense cap mena de dubte l’1 d’octubre. Com sabeu aquell dia se va celebrar a tota Catalunya un referèndum d’autodeterminació. Un referèndum no exempt de controvèrsia ja que va ser prohibit per l’Estat espanyol i per tant sé va haver de fer a moltes ciutats i pobles lluny dels habituals col·legis electorals. La nota més negativa però van ser les actuacions de la Policia Nacional i la Guardia Civil que van voler impedir les votacions usant la violència a municipis com la Ràpita i Roquetes.

Malgrat tot, l’èxit de participació, segons les xifres donades pels organitzadors del propi referèndum, va ser inqüestionable, malgrat que no hi va haver el mínim de garanties necessàries ni la imparcialitat requerida en una consulta tan important com la que se pretenia portar a terme.

Quan me vaig assabentar que a la Ràpita s’havia batejat el pavelló davant el qual sé van produir les càrregues policials, fins i tot me va semblar bé. Al cap de pocs dies, com a membre de la comissió del nomenclàtor d’Amposta, vaig rebre un correu on me se demanava l’opinió per fer el mateix amb el d’Amposta. La meva resposta exacta va ser aquesta:

-Ja me va bé. Personalment no crec que sigui una data tant emblemàtica com ens diuen, però si es creu que el nom pot tindre connotacions positives, endavant.

La plaça de l'1 d'octubre a les Borges Blanques (abans de la Constitució)

Aquesta mateixa setmana, mentre ens trobàvem de visita per les Borges Blanques, la capital de les Garrigues, de sobte ens vam trobar amb la que és sense cap mena de dubte la plaça 1 d’octubre. Llavors va ser quan me vaig reafirmar a l’hora de valorar la tasca que estan portant a terme les diferents entitats independentistes al llarg i ample de Catalunya a la recerca d’icones identitàries.

Tot i que la plaça de les Borges Blanques abans portava el de la Constitució, potser no va ser oportú posar-li aquest nom quan sé va fer, ni tampoc crec que ho sigui ara. Afortunadament Catalunya té molta nomenclatura important a l’hora de posar noms als nostres carrers i places.  Estic segur que, històricament, aquest plaça havia de portar un nom no vinculat a temes polítiques i que hauria de recuperar.

Per cert, aquest dies s’ha sabut que TV3 estrenarà el proper dimarts el documental  1-O, la crònica del referèndum des de cinccol·legis electorals. 

QUALSEVOL DIA POT SORTIR EL SOL

De Faro a Diari de Tarragona. 

O el què és el mateix: Qualsevol dia el Parlament de Catalunya pot declarar la independència. L’empresonament dels Jordis i  la més que provable entrada a la presó del Major Trapero seran els detonats de la decisió.

L’anunciat i temut xoc de trens està a punt de produir-se. El sobiranisme ja no el pot aturar, va massa ràpid per a poder-ho fer i els ultranacionalistes espanyols l’estan esperant preparats. Per això, ahir mateix, el Ministeri de l’Interior va renovar el contracte amb els vaixells ancorats als ports de Barcelona i Tarragona. Sé la veuen venir.

Vaig dir no fa massa dies que amb l’1-O res s’havia acabat. Què calia estar expectant als esdeveniments que anirien passant... És difícil fer pronòstics. De fet, penso, que ni tant sols el Govern català i els grups que i donen suport poden anticipar que és el que passarà els propers dies. Davant d’aquest panorama només queda especular. Si l’encertes seràs una mena d’endeví i sinó, tampoc passa res.

Actualment la situació està tan enrocada que, presumiblement, cap dels nostres governants o diputats que estan a favor de la independència temen pel seu futur... El que sigui serà.

El diàleg que demana Puigdemont a les dues cartes que li ha fet arribar a Rajoy no es produirà. A Rajoy no li interessa ni diàleg, ni mediació, ni res que s’hi assembli. A Rajoy només li interessa la rendició de Catalunya. Que els milions de catalans que es declaren a si mateix independentistes, posin el genoll a terra.

I Puigdemont és conscient d’aquesta situació. El diàleg només és un pretext per a omplir les seves missives on, com sabeu, no aclareix si el dia 10-O va proclamar o no la independència.

Per cert, alguns diputats de Junts pel Sí i de les CUP sembla que tampoc ho tenen clar. Segons a qui ho preguntes té diuen que sí i segons a qui, que no. La meva opinió és que no, perquè tal com va anunciar Puigdemont durant el discurs d’aquella tarda, ho hauria d’haver ratificat el Parlament i no ho va fer.  

Ahir per la tarda, a la Cadena SER, des de Barcelona, durant la desconnexió que s’hi fa entre les 7 i les 8 de la tarda, van parlar de Diálogos para  Besugos. Ho poso així, en castellà, entre els anys 1951 i 1986 l’Editorial Bruguera va publicar una secció a la revista DDT. Us podeu imaginar de que anava el tema. Dues persones conversaven, però tan absurds eren els seus diàlegs que no tenien ni cap ni peus.   

Si van parlar d’aquest tema va ser per a comparar-lo amb l’actual situació que viu el país. Puigdemont exigeix diàleg, sí, però hi ha quelcom irrenunciable: un referèndum d’autodeterminació. En canvi Rajoy, que d’entrada no té ni la més mínima intenció d’acceptar-lo, a sobre no vol sentir parlar de cap referèndum. I així és impossible. Quan dues parts inicien un procés de negociació, les dues han d’estar disposades a cedir i acceptar alguna de les exigències de l’altra part. De no ser així és impossible que hi pugui haver diàleg.

Per tant, estem davant una situació límit. Una situació on cap de les dues parts pensar cedir el més mínim (tot i que després del 10-O) podia semblar que la situació podia ser reversible.

Es per això que la Proclamació Unilateral d’Independència està a punt de produir-se. I quan això passi hi haurà més empresonats i llavors, pot ser sí, els organismes internacionals decidiran fer alguna cosa. És, segurament, la darrera esperança.  

AMB MI O EN CONTRA MEVA

Cua de gent per votar l'1-O davant l'Escola de Música de la Lira Ampostina.

Un dels errors més grans que s’han comès en política es pensar que qui no està amb mi està en contra meva.  No sempre és així. Hi ha vegades, moltes vegades que s’ha de mirar d’atreure al teu terreny a aquella persona que la tens en contra, però que si aconsegueixes connectar-hi és molt possible que s’acabi apropant.  

Aquest error també l’han comès els independentistes catalans. Els independentistes de pedra picada, aquells que des del primer dia van estar al costat de l’ANC i Òmnium que han estat les dues forces vives que més han influït al llarg de tot el procés català.

L’1-O va ser tot un èxit mirat des del punt de vista dels resultats: vots i màrtirs. Màrtirs i vots, potser seria molt més adient dir-ho... Jo mateix no volia anar a votar, perquè intuïa que seria un altre 9-N amb molts més entrebancs per part de l’Estat. Costava imaginar però, que el mateix Estat que volia impedir que una gran part de la ciutadania catalana anés a votar, va acabar facilitant-ho amb la seva actitud. Cops per vots vaig titular jo el comentari que vaig fer al cap d'un parell de dies.
Però parlem d’aquells que estan, a la manera d’entendre dels independentistes, en contra seva, que per això m’he posat a escriure aquest comentari d’avui.

En un món cada vegada més comunicat, les xarxes socials faciliten aquesta missió. Tothom pot relacionar-se amb tothom. D’aquí i d’allà. Fer nous amics, però també recuperar-ne de vells, de gent amb la qui feia anys que no hi tenies el més mínim contacte.

Tot i reconèixer que no sóc massa de grups perquè sovint té fan perdre el temps intentant llegir tot allò que es publica i que, segurament ja t’ha arribat més vegades per d’altres amics que no tens a cap grup, estic en alguns. Fins i tot n’he creat jo. Això si, reduïts i amb la vocació de ser operatius i que serveixen per a comunicar-se d’allò que és important per al grup. Però no sempre és així, no se pot evitar. També he de dir que he sortit d'alguns grups que m'han inclòs sense el meu consentiment i d'altres simplement he rebutjat l'oferiment. 

El grup més gran al qual pertanyo el formem algunes de les excompanyes i excompanys de quan anàvem a l’Institut Antoni Martí i Franquès de Tarragona: Carricillas de l’Insti va ser el nom que li va posar la seva creadora i administradora. La il·lusió que me va produir el retrobament amb unes persones amb qui m’havia relacionat ja feia més de 40 anys, no us el podeu imaginar... Tot anava bé fins que tal com avançava el procés, va haver-hi gent que el va polititzar. S’hi van començar a penjar posts favorables a la independència de Catalunya. Hi ha que reconèixer que els independentistes s’han treballat molt bé aquest apartat.

Fa uns mesos vaig fer una entrada advertint que s’havia de mantenir el grup fora de tota intromissió política, ja que al grup hi podia haver gent de diferents maneres de pensar. Això passa sovint, com més gran és el grup més heterogeni. I no només per política, sinó per altres sensibilitats: religió, esport... Hi va haver qui me va donar la raó. D’altres van callar. Potser perquè no van llegir el meu comentari o potser perquè davant d’un tema així, millor no dir res. Com sempre passa, al cap del temps, els comentaris que s’han fet s’obliden i la gent torna a publicar contingut que pot arribar a ferir les suscebilitats d’altres membres. Aquest fet va propiciar la sortida d’alguns. D’altres, de forma més silenciosa ja ho havien fet amb anterioritat o, simplement, havien preferit mantenir-se al marge i no entrar al grup per evitar controvèrsies. I pel que jo sé, ha passat a d'altres grups al que pertanyen gent molt propera a mi. 

Fins que la setmana passada, després de l’1-O, l’administradora va preguntar la nostra opinió per a cancel·lar el grup. Un dels primers en respondre vaig ser jo que li vaig dir que el que havia significat per a tots nosaltres retrobar-os després de 40 anys, si cancel·lava el grup, tot i que individualment alguns membres també tenim cert contacte, l’acabaríem per perdre i seria una veritable llàstima. Vaig rebre diversos suports, molts més que la primera vegada i, de moment el grup continua. Però molt me temo que la ferida produïda és molt gran, ja que alguns dels membres que han sortit no hi volen tornar a entrar.

Després que vinguin els independentistes i que me diguin a mi que no hi ha fractura social. Potser perquè no es mouen més enllà de grups de gent amb les seves mateixes idees i això no sempre és bo, ja que així, es pot acabar perden la realitat del que ens envolta... La realitat d’un país amb aspiracions legítimes d’autogestionar-se.  

EL PROCÉS: PUNT I SEGUIT

De Ferreres al Periódico. 

Si algú es pensava que l’1-O acabaria tot, se’n haurà adonat de que s’equivocava estrepitosament. Puc afirmar que l’1-O no era el final de res, sinó el principi d’alguna cosa. Què exactament? Està per veure. Si l’1-O s’hagués pogut votar amb normalitat, tampoc hauria significat arribar al destí. Simplement hauria estat una estació més del llarg trajecte.  

El referèndum hauria pogut ser pactat o bé com el que ara es pretenia fer i que, tot i fer-se, no té cap garantia de res (de fet els resultats provisionals i el definitius tenen evidents contradiccions) En el primer dels casos, d’haver sortit guanyador el sí, s’hauria hagut d’obrir una negociació en els termes acordats prèviament. Així de senzill i així de complicat, ja que cap sortida és tranquil·la (ja ho veieu amb el Brèxit)

D’haver sortit no, l’independentisme, de ben segur, passats uns anys demanaria un altre referèndum i així punt i seguit una vegada i una altra.

Però el referèndum de l’1-O ni va ser pactat ni va tenir cap garantia de res. Ja se’n va encarregar l’Estat de fos així. El cens universal per a què tothom pogués votar allà on més li convingués, va ser un invent de darrera hora amb una sola finalitat: facilitar el vot d’aquells que per motius diferents (sobre tot per la repressió policial que sabien que passaria), no ho poguessin fer al seu, la que s’havia anunciat a una web uns dies abans i que tanta gent va compartir tanta i tanta il·lusió.  

El bloqueig del sistema informàtic va ser el darrer impediment per a que no hi hagués cap control. Així no és estrany que hi hagués gent que pogués votar a diversos col·legis electorals. El normal és que no es fes així, però sempre hi ha qui ho fa per a demostrar la manca de garanties. Per tant queda clar què:

-Determinades poblacions (de cens reduït) poguessin tenir més votants que electors.

-Què una persona pogués votar diverses vegades.

El gran atiador de la diada reivindicativa del 3-O va se l’agressivitat policial durant la jornada electoral. Per a què qualsevol manifestació humana tingui èxit, sempre sé li ha de buscar un al·licient. De no ser així, la gent es desmotiva i s’acaba per cansar. Només cal mirar les Diades anteriors al 2012 que any rere any perdien assistents i interès i les posteriors on les entitats convocants sempre han buscat mantenir viva la flama amb noves propostes que poguessin engrescar a la ciutadania.

Puigdemont segueix encaparrat en proclamar la DUI tot i l’advertiment de l’Estat (només cal interpretar correctament les paraules del Borbó del passat dimarts) Si al final se proclama la independència, les conseqüències seran inevitables: aplicació de l’article 155 de la Constitució i violència als carrers. El que va passar l’1-O acabarà sent una mena d’entrenament per al que passarà properament.  

Els catalans tenim dues paraules molt nostres i de difícil traducció a d’altres idiomes: seny i rauxa. La rauxa l’hem demostrat sobradament durant tot el procés fins ara. Però de seny n’hi ha hagut més bé poc, tot i el que va tenir la ciutadania davant la brutalitat de la Policia Nacional i la Guardia Civil. Me refereixo al seny dels nostres polítics. D’aquells que ens han conduït a un carreró sense sortida. O referèndum o referèndum -va arribar a dir Puigdemont-. El següent que és? Independència o independència?

El ple del Parlament previst per a dilluns va ser declarat anticonstitucional després del que el PSC presentés un recurs d’empara abans de ser convocar oficialment. Posteriorment el grup de Catalunya Sí que es Pot no ne va demanar un d’extraordinari demanant la compareixença de Puigdemont per a què s’expliqués. Finalment s’ha acabat convocant per a dimarts per la tarda... D’això se’n diu jugar al gat i la rata.  

Per aquest camí sempre hi haurà un punt i seguit, mai arribarem al punt i final que desitja una part important de la població... I aquells que no ho desitgen ara, potser dintre d’un temps (unes mesos o tal vegada unes setmanes), l’acabaran per desitjar. Temps al temps.     

REALITAT I ESPECULACIÓ

Sabeu quan sumen dos que es barallen? Si sens a un té raó i si sens a l’altre, també... Sis-cents i sis-cents, mil dos-cents.

Què vull dir amb això? Que quan escoltes els arguments esgrimits pels independentistes tenen raó (de vegades més raó que un sant), però si escoltes els unionistes, aquells que estan en contra del procés català, també tenen raó. Per tant, els que estem equidistants (com el que surt a la vinyeta d’avui de Vergara a Eldiario.es) a qui hem de fer cas?  

Les realitats són fets contrastats, impossibles de ser rebatuts. En canvi l’especulació admet tot tipus de comentaris i, per tant, sempre tindran seguidors i detractors.

El Banc de Sabadell va decidir ahir canviar el seu domicili social de Barcelona a Alacant. Ho va fer, bàsicament, per motius estratègics i econòmics. El Banc de Sabadell és la segona entitat financera de Catalunya.

La primera, CaixaBank, ho ha acordat només fa unes hores... En aquest cas el domicili social se trasllat serà a Valècia, tot i que primer s'havia especulat que seria a les Illes Balears. Per aquells que són molt més joves que jo, els hi vull fer una aportació: La denominació antiga de l’entitat era Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears.

Avui mateix, Gas Natural-FENOSA, Codorniu i Freixenet també han anunciat la seva intenció d'abandonar Catalunya...  

Això són fets contrastats... Reals. A partir d’aquí la majoria de comentaris que circulen per les xarxes socials i missatgeria mòbil, són meres especulacions per mirar de tranquil·litzar la parròquia. 

-Respecte a la tributació per l’Impost de Societats no afectarà, ja que el gestiona l’Estat espanyol...

Aquesta és una de les afirmacions que he escoltat respecte al canvi de domicili social de les entitats que marxen de Catalunya. L’afirmació és certa, però vull recordar-vos una cosa... Catalunya ha de ser o no independent? Si ho acaba sent, es trobarà que les principals empreses del país han marxat fora. 

-Ne vindran de noves... 

És una afirmació que també he escoltat. Ne vindran o no... N’hi ha que en un món globalitzat on Internet domina cada cop més una gran part de les transacccions que s'hi fan, operen des d’un país proper.      

Dies abans de l’1-O me vaig trobar un pagès ampostí que me va dir que estava molt preocupat perquè deixaria de cobrar les subvencions que ara arriben de la UE. I us ben asseguro que ell és dels que cobra quantitats suculentes. Efectivament, si Catalunya s’independitza haurà d’iniciar un procés adhesió que durarà el que durarà... Per tant, totes les avantatges (i algun inconvenient) que se tenen per ser un país membre de la Unió, quedaran automàticament sense efecte.

Divendres 29 de setembre mentre els tractoristes amb els seus tractors es manifestaven per davant de l’AEAT, un bon grapat de periodistes de les nostres comarques. Un d’ells era el conegut Víctor Sorribes. M’hi vaig apropar i li vaig dir:

-Ara digues-los-hi a aquests pagesos que no cobraran les subvencions...

-Aquest argument no me val –Me va dir el periodista- Quan siguem independents només de la recaptació dels impostos que no enviarem a Espanya, se podran pagar les subvencions. A més, Catalunya és un contribuent net de la UE...   

     

Sabeu que li vaig contestar?

-Com diuen les iaies: Què Déu t’escolti!

LES HEROÏNES RAPITENQUES DE L'1-O I ALTRES FOTOS

Diumenge, a la Ràpita, dues germanes d'uns 90 anys sé van convertir en heroïnes locals. Volien votar al referèndum, pero els agents de la Guardia Civil que van repartir llenya a tort i dret, les hi ho van impedir... 
Però això no les va aturar... Les van portar fins el Poble Nou on van poder-ho fer. 

Bé per elles!! 

Avui un equip del canal de la televisió Terres de l'Ebre encapçalat pel periodista Oriol Gracià, se disposava a fer-los hi una entrevista al bell mig del carrer Sant Frances, prop de casa seva quan, en aquell precís moment passavem nosaltres i les he pogut fotografiar. 

 

VOTS PER COPS

La Guardia Civil estava repartint llenya a tort i dret a la Ràpita. Les imatges que ens enviava quasi en directe un dels nostres fills eren impactants. La multitud que hi havia congregada prop del pavelló firal sé la veia amb actitud cívica i per a res violenta. Això sí, no desistien de la seva voluntat de votar tot i els impediments de la Guardia Civil que no van dubtar en repartir cops de porra per a fer prevaldre la seva autoritat. El clima de tensió va anar pujant gradualment fins que la gent s’hi fan enfrontar (segons algunes informacions hi va haver llançament de pedres) i els van fer recular. Finalment van optar en marxar a un altre poble per a dur a terme accions similars. El balanç total de ferits que es van atendre al CAP municipal va passar de la quarantena. No consta que cap guàrdia civil resultés ferit.

El Poble Nou del Delta, Roquetes i Móra la Nova van ser escenaris de la violència exercida pels antiavalots de la Guardia Civil. Tot i que es van veure imatges dels vehicles policials apropant-se al Mas de Barberans, segons el testimoni del propi alcalde, finalment no van accedir al poble. També van circular imatges de diversos vehicles policials aparcats prop d’Amposta, concretament al polígon de les Tosses, però sembla ser que hi van anar per a dinar.

Les imatges de Roquetes també van ser demolidores. Durant una estona s’hi van poder veure els robocops de la Guardia Civil trencant els vidres de la porta per accedir al pavelló d’esports. Els que en aquell moment es trobaven al seu interior els van donar totes les facilitats per tal de que no hi hagués cap més incident. Tot i això, segons un testimoni presencial, quan abandonaven el pavelló, van trencar algun retrovisor dels cotxes que hi havia aparcats. Calia tanta violència? Definitivament no!    

Ja per la nit, a la Sexta, Cristina Pardo va entrevistar Josep Cuní. El periodista català va afirmar que molts dels que ahir van anar a votar ho van decidit al darrer moment després de veure la extrema violència que havien emprat la policia a diversos punts de la geografia catalana. Jo vaig ser un d’aquests.

Per tant, tot i les votacions van estar plenes d’incidents (sense suport informàtic i amb la confiscació d’urnes), per les diferents imatges que es van anar veient i per la pròpia experiència que vaig tenir, van ser un èxit. Cal agrair l’extraordinària col·laboració tant del Govern d’Espanya con de la policia que va arribar a Catalunya expressament per a portar a terme les accions que es van poder veure per tots els mitjans possibles.  

A Amposta, en un principi es podia votar a la seu de les dues societats musicals: la Lira i la Fila i també al pavelló firal, ja que les seus habituals (instituts, col·legis, museu) van ser precintats pels Mossos. Precisament estava davant del museu amb la meva gosseta quan una persona es va apropar a la porta. Li vaig dir que estava precintat i tal com s’hi podia llegir a un cartell escrit a ma, avisava a la gent que es podia votar al pavelló. Me va dir que era l’encarregat d’obrir el museu i que hi havia d’accedir. Finalment ho va fer per una porta lateral. No tinc con constància de si el museu va obrir ahir als visitants.

Al pavelló firal s’hi van habilitar diverses meses que, en teoria representaven els col·legis electorals clausurats, tot i que com a darrera hora es van habilitat col·legis electorals universals, s’hi podia votar a qualsevol de qualsevol municipi.

La nit anterior el pavelló firal va estar cedir a la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta que va organitzar el sopar per a les colles que hores abans havien actuat conjuntament amb la colla territorial per la seva diada del 4t aniversari. Després del sopar hi va haver festa i en acabar alguns s’hi van quedar a dormir, com per exemple els membres dels Nyerros de la Plana.

Uns crits de votarem, votarem, els van sobresaltar al cap de poc d’haver-se gitat. Els hi van dir que havien de marxar ja que s’hi havia de votar. D’un magatzem interior es van treure les urnes que un company de la colla havia dipositat pocs dies abans i que, tal com li van demanar, va guardar un mutis total sobre el tema.

Què podien fer els castellers? Posar-se al darrere de la barra que havien muntat per a la festa i servir begudes a tots aquells que volien beure. La nit anterior ningú es podia imaginar que es fes tant de calaix...              

1-O: LES IMATGES D'AMPOSTA

 La Lita Ampostina...

La Unió Filharmònica... 

Institut Ramon Berenger IV...

Institut Montsià...

Pavelló firal...  

Quadre a mig fer de Pep Casals.

Barricada de cotxes.

ALTERNATIVES PER A PODER VOTAR

Mantindré la seva identitat en secret, tot i que no crec que si digués qui és li sabés mal.

El vaig trobar dissabte a la fira del Food Trucks al parc dels Xiribecs. No recordo com, però la conversa va derivar en el referèndum de l’1-O.

-A Santa Bàrbara ho tenim tot controlat. Hem buscat  unes Berlingo i a la part del darrere anirà el president amb la urna i al davant els altres membres de la mesa electoral. Anirem recorrent els carrers del poble com feien abans els venedors ambulants, però en el nostre cas convidarem a la gent a votar.

I si aquesta situació ens falla, ja tinc preparats dos bidons de gasolina per anar a cremar el Port. Quan hi ha un incendi o una emergència, les forces de l’ordre li han de donar prioritat i així, en deixar la vigilància dels col·legis electorals, podrem votar.  

El conegut és d’aquelles persones que es poden considerar ocurrents. Fa anys me va explicar la següent situació.

Per la seva professió (es flequer) se’n va al llit d’hora, ja que, com sabeu, s’alcen de matinada per poder fer el pa per a tenir-lo fet per a quan la gent comença a moure’s.

En una campanya electoral van passar per casa seva part de la candidatura del PP de Santa Bàrbara. Van tocar el timbre de la porta i va anar a obrir en calçotets (recordo que les eleccions se fan al mes de maig i per tant ja fa bo)

-Venim per si ens vols ‘acompanyar’...

-Acompanyar...? Acompanyar ara? No veieu que vaig en calçotets?

-No home, ara, no... El dia de les eleccions ‘acompanyar-nos’ amb el teu vot...    

-Per a vosaltres sempre aniré en calçotets...  

PER LA DEMOCRÀCIA I LES LLIBERTATS

Aquest matí, Josep Emili Fonollosa, director de Vinaròs News m’ha posat en avís sobre l’editorial d’avui del Periódico: El Periódico amb l’autogovern. L’he llegit i avui, tal com estan les coses, el subscric al 100%.

Els que me seguiu assíduament coneixeu bé com penso i segur que recordareu que més d’una vegada us parlo de coherència. Per tant us pregunto: Era coherent assistir a la concentració que es va fer ahir a la plaça de l’Ajuntament d’Amposta.

La primera convocatòria, prevista per a 2/4 de 9 de la tarda, era per a donar suport al nostre alcalde Adam Tomàs, una persona que, tot i les discrepàncies puntuals que podem tenir, aprecio i penso que d’ell que és i serà un bon alcalde. Si ho recordeu, al comentari del passat dilluns us deia que no me semblava bé que s’imputessin més de 700 alcaldes. Per tant, en quest apartat, coherència total!

A darrera hora, i després del dia intens amb registres a la seu de la Conselleria d’Economia, Agència Tributària Catalana, etc., la concentració es va avançar ½ hora per a donar suport a les nostres institucions, tot i que la majoria dels assistents no se’n van assabentar i van arribar pels voltants de 2/4 de 9.

Per tant, la meva presència no era per a demanar poder votar l1-O, sinó per a defensar el Govern català i la resta d’institucions (Parlament, ajuntaments...), ja que l’actitud intransigent de Madrid que a part de posar en perill la convivència, també posa en perill la democràcia i les llibertats, tant les individuals com les col·lectives.

Afortunadament veig que no sóc l’únic que penso així. A part de coincidir amb la línia editorial del Periódico, ahir, i de forma espontània, van sortir al carrer milers de manifestants que, fins ara no ho havien fet: Madrid, València, Andalusia... I suposo que també a Catalunya. Ahir no tots devien de ser de l’ANC, Òmnium, JxS i les CUP... Fins i tot el lehendakari Iñigo Urkullu va expressar la seva preocupació per la pèrdua dels valors democràtics que està patint Catalunya. I això que no fa gaire el PNB va donar suport al PP en aprovar-li el pressupost per al 2018. 

Amb el raonament de que Espanya és un estat de dret i que tothom ha de complir les lleis, no dóna dret a que el Govern d’Espanya actuï arbitràriament. En aquests moments Catalunya està en un estat policial, es a dir, baix d’un estricte control de les forces de l’ordre.

A part dels efectius que hi ha normalment a Catalunya, el Ministeri de l’Interior ha mobilitzat més 1.000 efectius fins uns dies després de l’1 d’octubre. Mentre duri l’operació, quest efectius s’estan allotjant a hotels (com passa a Reus) o vaixells (Barcelona i Tarragona) I si això no és suficient, tant als Mossos com a les policies locals se’ls hi ha ordenat fer policies de policies judicials i no es descarta que puguin acabar actuant baix les ordres directes dels caps policials de Madrid.

Crida l’atenció l’escrupolós cel amb que s’està actuant per a impedir el referèndum de Catalunya i la permissibilitat que se té amb altres qüestions importants, com la corrupció o el frau fiscal on una gran part dels seus principals actors ne sortiran indemnes, començant pel propi Mariano Rajoy Brey, cap de l’executiu espanyol o l’expresident José María Aznar López.

Una de les armes més poderoses de les que disposa el Govern de Madrid és el Tribunal Constitucional que actua en total connivència i sintonia amb l’executiu. L’imperi de la llei s’aplica anteposant la Constitució per sobre de tot. Inclús, com sabeu, el PP es contrari a qualsevol reforma constitucional que parli, per exemple d’Estat federat i del reconeixement per a Catalunya i la resta de nacionalitats històriques de determinats trets diferencials.

Dit això hauríeu de saber que l’any 1978, l’Alianza Popular que va crear Manuel Fraga, exministre franquista, va fer campanya en contra de la Constitució i va recomanar els seus afiliats i simpatitzants de votar-hi  en contra.  

Tret de unes modificacions puntuals (successió del cap d’estat i l’establiment del sostre d’endeutament), el text de la Constitució del 78 no ha sofert canvis. El mateix li passa al PP: l’AP del 78 tenia els tics franquistes propis de l’època i tot que han passat 40 anys, l’actual PP els segueix mantenint.

Per tant, i per acabar, davant dels atacs a les institucions catalanes, cal sortir en la seva defensa dintre de les possibilitats de cadascú.  

ON ESTAN LES PAPERETES?

Pixels And Impressions S L. Foto: meva. 

On estan les paperetes per a poder votar el referèndum de l’1-O? És una incògnita.

Amb el tema de les paperetes i les urnes, Generalitat i Govern Central estan jugant al gat i la rata. La prova més evident és que la setmana passada la Guardia Civil va escorcollar una impremta d’un polígon industrial de Constantí i la redacció de la revista el Vallenc buscant paperetes.

Com l’humor no ha de faltar, una impremta d’Amposta, per si de cas, va enganxar un cartell avisant el benemèrit cos de que ells no n’imprimien, tot i que puntualitzaven que perquè ningú els ho havia encarregat.  

Tot i que des del Govern de Catalunya s’assegura que per al dia 1-O hi haurà urnes i paperetes, sempre hi ha qui no ho acaba de veure-ho clar i si és independentista i pensa anar a votar, és lògic que l’envaeixi la temor de no poder-ho fer.

Com sempre hi ha qui està carregat d’enginy, es va suggerir que s’agafés la pàgina del DOGC on es va publicar la Llei del Referèndum i que es fessin còpies de la butlleta. Fins i tot el propi Jordi Turull es va apuntar al carro.

Al cap d’uns dies però, me va arribar un whatsapp on es recomanava no fer-ho, ja que d’imprimir-se de una mida o color diferent, podria ser considerada nul·la.

A veure, què ens hem begut l’enteniment o què? Davant la incertesa real de que el dia 1-O no es pugui votar per totes les circumstàncies conegudes fins avui i les que poden aparèixer fins el moment en que els col·legis electorals obrin les portes... Davant de que el resultat es pugui validar (el referèndum estarà controlat per voluntaris que si fa o no fa és el mateix que un partit de futbol l’arbitri algú d’un dels equips que juguen el partit)... Davant d’un  cens electoral obtingut ves a saber com i per qui... Davant de la manca de garanties de neutralitat i imparcialitat... Ara ens preocupem com seran les paperetes? Si els encarregats de recomptar-les de ben segur que les donaran com a bones! No crec que els importi el color ni la mida, l’important és que hagin posat la creu al quadre del sí.

L’avís en qüestió forma part del grup de notícies falses que solen circular a diari per les diferents xarxes socials i que, normalment, se reenvien sense posar-se a pensar si realment són verdaderes o si tenen una segona finalitat.

Posats a malpensar, fins i tot podria haver sortit d’algú que està en contra del referèndum i que estigui convençut de que l’1-O no hi haurà paperetes perquè les haurà confiscat totes la Guardia Civil, encara que sigui en el darrer moment, quan entrin als col·legis electorals.

Llavors, si els col·legis electorals no disposin de paperetes i tu tampoc ne portes, la impossibilitat de poder votar serà total.     

---

I on estan les urnes?  Si ho voleu saber, cliqueu l'enllaç: 

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2017/09/on-estarien-amagades-les-urnes-pel-referendum-46244.php 

Del Jap al Punt Avui. 

ÚLTIMA HORA: Sembla que des dels sectors independentistes ja s'ha dit que si no hi ha paperetes que cadascú es porti la seva de casa.