A diferència de Mas, Xavier Trias, l’alcalde
de Barcelona, no ha pogut fer eleccions anticipades. De poder-ho haver
fet, de ben segur que no s’ho hauria pensat dues vegades.
Amb quasi dos anys de govern, Trias (que
governa en minoria) no ha aconseguit conformar un pacte sòlid que donés
estabilitat al seu mandat. Fins ara, la resta de partits que conformen
el consistori barceloní, li han donar carbasses i només ha pogut assolir
pactes puntuals.
Finalment sembla ser que ha trobat qui
li pugui servir de crossa fins el final de la legislatura. El popular Alberto
Fernández Díaz s’ha mostrat d’acord en arribar a un pacte fins el 2015
quan hi tornaran a haver-hi les eleccions municipals.
Per una altra banda, hi ha indicis raonables
que Mas, davant l’actitud immobilista d’ERC i la por de no poder tirar
endavant els pressupostos per aquest 2013, s’hagi de decantar per un altre
partit.
El PSC no està disposat a concedir-li
un xec en blanc i no li permetrà ni una retallada més. Sap que es juga
bona part del poc prestigi que els hi queda (encara que sembla que, darrerament,
el seu realisme, els ha fet remuntar una mica) Per tant, Mas haurà de buscar
algú que, per una part li garantís aprovar els pressupostos i, per l’altra,
fer-li de mitjancer amb Madrid per a desbloquejar els temes econòmics pendents.
Ara per ara, aquest soci ideal torna
a ser el PP. Després d’un any de divorci, tot sembla indicar que
hi pot haver una reconciliació política immediata. Per a Mas, el referèndum
sobre la independència de Catalunya pot esperar més enllà de 2014; en canvi,
la governabilitat de Catalunya depèn de les transferències de fons que
li puguin arribar de Madrid.
Aquests diners són necessaris per calmar
les protestes dels carrers com la que va tenir lloc a Barcelona el passat
diumenge. El clam contra les retallades i pèrdua de drets és força generalitzada
i pot anar a més. Per a un govern no hi ha res pitjor que una revolta social
de grans dimensions. Com diu la cançó, el pueblo unido jamás será vencido.
I si, a sobre, el govern és feble, encara hi ha més motius per a resguardar-se
d’aquests tipus de situacions.
Tot sembla indicar que Trias, al front
del consistori barceloní està obrint el camí de Mas cap a pactes amb el
PP. Si, finalment, s’arriba a acords estables, la Generalitat i l’Ajuntament
de Barcelona seran cares de la mateixa moneda. El problema és que una dependència
absoluta del PP serà contraproduent tant per a CiU (em dona igual), com
per a Catalunya. I és aquí quan començo a preocupar-me.
