LES INFANTES DE CONVERGÈNCIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Jordi Montull va avançar la setmana passada que a partir d’aquesta hi hauria diversió.

Dimecres, quan es va tornar a reemprendre el judici Palau de la Música amb les declaracions de Fèlix Millet i Gemma Montull, tot i donar titulars de premsa, no va dir res que qualsevol català no sabés des de feia anys.

Des de que Pasqual Maragall va insinuar al Parlament que Convergència rebia un 3% de l’import de l’obra pública que adjudicaven les administracions governades per aquest partit, els ciutadans de Catalunya ens vàrem adonar que alguna cosa passava. I el que passava era que, efectivament, hi havia muntat tot un entramat que permetia a CDC finançar-se il·legalment a canvi d’adjudicacions públiques. Van anar passant els anys i van anar sortint casos que, d’alguna manera apuntaven cap a CDC, ja que els imputats (o investigats com es diu ara) eren càrrecs de la formació nacionalista.  

Però tal com ha passat al PP, la corrupció els va donant voltes com els voltors sobre algú que s’ha d’acabar morint, però no acaba d’afectar als que, durant anys, han estat al capdavant de la formació.

De fet, els dos acusats que van prestar declaració dimecres no van fer més que confirmar el que el fiscal del cas portava dient des de fa temps i que era de domini públic: Ferrovial pagava a Millet a través del Palau el 4% del cost de l’obra pública i d’aquest 4%, el 2,5 anava a parar a Convergència a través de les seves fundacions, un 1% se’l quedava el propi Millet i el 0,5 restant li donava a Jordi Montull.

També sé coneixia o intuïa, que l’intermediari de CDC era Daniel Osàcar, el tresorer del partit i que Millet va confirmar que, efectivament, era el Daniel que apareixia als apunts comptables... Però cap nom més. No van involucrar cap càrrec més de Convergència...

Durant la segona jornada, Jordi Montull va dir que les comissions van passar del 3% al 4% perquè CDC volia més diners. No sé si es tractava d’avarícia o d’alguna cosa molt més greu. Ahir me van enviar un mem que diu alguna cosa així: Si tots els corruptes portessin una llumeta de colors al cul, el nostre país sé semblaria a las Vegas.

I quina va ser l’estratègia d’Osàcar? Desmentir-ho tot. A sobre no li han hagut de pagar-li prou per a que accepti totes les responsabilitats... Es clar, com han de pagar-li si se’ls hi ha tallat qualsevol font d’ingressos extraordinaris...      

La veritat és que Jordi Montull m’ha decebut. Aquesta no és la diversió que esperava. Entenc que no és el mateix que els ciutadans intuíssim alguna cosa, que algú canti i doni testimoni amb fet provats que, efectivament va ser com se sospitava. Per això avui a totes les portades dels diaris catalans se parla d’aquest fet com si acabés de passar. També la majoria de grups polítics del Parlament van demanar explicacions als hereus de CDC, el PDECat. El President Puigdemont va fer allò que saben fer tan bé els convergents: Tirar pilotes fora, com si el tema no anés amb ells. D’aquestes coses els corruptes en saben molt... Massa!

El Periódico parla de d’escac a CDC i de que el cas Palau apunta cap a Mas. Altres mitjans informatius com TV3 també van en el mateix sentit i creuen que si Mas pretenia ser candidat les properes eleccions, millor que se’n vagi oblidant. De fet, tots els partits excepte PDECat han demanat que comparegui Mas al Parlament per a donar explicacions.

Encara que ho desitgi, el PDECat no podrà desvincular-se de Convergència. Són els seus hereus encara que hagin canviat de nom i hagin fet propòsit d’esmena.

A part d’això, la seva estratègia és tan previsible que fins i tot és ridícula. Molt de criticar a la infanta Cristina, però a l’hora de la veritat tothom la imita.

Al PDECat tots són infantes d’Espanya: Ningú se’n assabentava del que estava passant... Ningú preguntava d’on sortien els diners per als fastos. I és que quan les coses van bé, ningú pregunta, però quan venen mal donades, l’últim tonto que tanqui la porta...    

ELS PERSONATGES DE L'ANY 2016 SEGOS EL PUNT AVUI

Gràcies Llorenç, Gràcies Montse (Trens Dignes) Us mereixeu aquest petit reconeixement. 

LA LLIBERTAT DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ I LA NOSTRA

Acudit de Martinmorales dels anys '70.

L’editorial del País d’ahir, a part de carregar contra Pedro Sánchez per les declaracions que va fer diumenge al programa Salvados de Jordi Evole on acusava el rotatiu madrileny de ser un dels causants de la seva caiguda, apel·lava a la llibertat de premsa.

Durant molts anys vaig comprar-me el País els diumenges. Durant la setmana me comprava (com encara segueixo fent) el Periódico, excepte durant un curt període de temps durant el qual es va tornar a edita el Brusi (Diari de Barcelona, el degà de la premsa del país i que a inicis d’aquella nova etapa va dirigir el recordat Josep Pernau)

Durant la dècada dels 90 recordo que el País sortia en una llista dels 20 diaris més rigorosos del món.  Donava una informació veraç i els seus continguts era plural, tot i que sempre se’l va acusar de donar suport el PSOE.

De les múltiples divisions que es poden fer als diaris, una, potser la més simplista, és el sentit de la línia editorial i les opinions versades pels articulistes, el quals, normalment, gaudeixen de total llibertat.

Sabeu que des de fa anys (concretament 9) sóc columnista de Vinaròs News, un diari digital que properament estrenarà una nova etapa amb un format més actual i dinàmic. El seu director, Emili Fonollosa, mai m’ha dit sobre el què he d’opinar i des de quin costat ho he de fer. Ni tan sols m’ha arribat a dir (o insinuar)que tragués un determinat paràgraf o l’enfoqués d’una altra manera. Com tampoc me va passar durant la curta etapa que vaig col·laborar amb un altre diari digital: Pulso Digital.

Normalment, això mateix passa amb la majoria dels diaris. Una cosa és l’opinió dels seus columnistes i l’altra la línia editorial que està en consonància amb el que volen els seus propietaris i, per tant, va lligada als interessos empresarials.

Vaig deixar de comprar el País a principis del moviment anti-transvasista o sigui, allà pels anys 2000 o 2001. Com sabeu hi estava molt involucrat i vaig considerar que el País havia adoptat  una posició molt poc definida amb el tema, la qual cosa me va indignar bastant i com que no tenia massa instruments per a expressar el meu descontentament, vaig optar per escriure’ls una carta on manifestava la meva queixa i, simultàniament, el vaig deixar de comprar.  

Tot i no comprar-lo, me’n he assabentat del canvi editorial del diari en particular i del grup PRISA en general. Quan Pedro Sánchez va començar a sonar per dirigir el PSOE va tenir un recolzament pràcticament incondicional del rotatiu, però més tard, amb el viratge cap a la dreta que va fer (recordeu-ho, degut a interessos empresarials), va passar del suport a la crítica ferotge.

És evident que qualsevol mitjà de comunicació té dret a la llibertat de premsa, però els individus també tenim drets, com per exemple el dret a una informació veraç i rigorosa. I, per suposat, també tenim dret a expressar lliurement les nostres idees per molt que, de vegades, no agradin a tothom.

Les persones, ja sigui de forma individual o col·lectiva, sempre estem d’acord amb allò que ens afalaga i mostrem el nostre rebuig a aquelles coses que ens afecten o poden acabar afectant de forma negativa. I sempre solem reaccionar mes contundentment quan se’n critica que no quan se’n afalaga.  

Si voleu podeu fer un petit exercici i recordar de quan va ser la darrera vegada que algú va parlar bé de vosaltres i com vàreu reaccionar. I després la darrera vegada que heu vist alguna cosa que no us ha agradat i també la vostra reacció.

En aquests dos punts tots som iguals, no ho oblideu. D’autocrítica ne solem fer ben poca.

Què passa a Espanya, què la gent d'esquerres no consumeix premsa? O és millor tenir al govern burros domesticats que inconformistes i rebels? 

De totes maneres gràcies a tots aquells (per pocs que siguin) que mantenen viva la flama de la informació veraç i rigorosa què, en difinitiva, és el nostre dret. 

HA PARIT LA BURRA

Avui (11-03-2015), el diari digital Aguaita es feia ressò d’una notícia que va donar ahir la Cadena Ser.

La notícia fa referència a les suposades irregularitats comptables que es van produir a la Federació de Comerç d’Amposta i per les quals va dimitir la presidenta ja fa quasi dos mesos.

La notícia va er vox populi a Amposta a partir del dimarts dia 20 de gener. Com us podeu imaginar, ràpidament va córrer com la pólvora per la nostra ciutat. Però a pesar d’això i malgrat la notícia va ser filtrada a algun mitjà de comunicació, aquest ho van silenciar.

Les suposades irregularitats comptables s’elevarien, aproximadament, a una xifra que estaria pels voltants dels 50 i dels 55 mil euros.  

Ja havien passat unes setmanes, un dia vaig parlar a un dels socis de la Federació que em va mostrar la seva contrarietat pel mutisme que hi havia.

-Al menys ens podrien donar una explicació... –Va raonar-.

Efectivament, primer que ningú, els socis de FECOAM haurien hagut de conèixer quina era la situació que estava vivint al si del comerç local. La dimissió de la que havia estat presidenta 17 anys (informació extreta de l’Aguaita) no és un fet sense importància i per la que no calgui donar explicacions.  

Van passar els dies i vaig tornar a tenir una conversa d’allò més interessant. La persona en qüestió, que havia estat membre de l’executiva de FECOAM ja fa un bon grapat d’anys, em va explicar que sinó havia transcendit als mitjans havia estat per les advertències de l’advocat de la presidenta. Segons sembla, l’advocat havia amenaçat en querellar-se contra tots aquells que difonguessin la notícia sense tenir proves dels fets.

També em van explicar que, des de l’Ajuntament d’Amposta es va pressionar a diversos mitjans territorials per a que silenciessin notícies relacionades amb l’alcalde o el cas que ens ocupa, ja que (a ningú sé li escapa), estem a pocs mesos d’una de les cites electorals més importants, com són unes municipals.  

Per molt que diguin els mitjans que són independents, la independència (real) resulta molt cara, ja que això significaria haver de renunciar a rebre subvencions estatals i posar propaganda institucional.

Aquells mitjans que no es porten bé i airegen els draps bruts d’una administració, deixen de rebre subvencions (si és que n’atorguen) o bé no reben contractes publicitaris, la qual cosa minva la capacitat de fiançament i sovint acaben plegant. Així de dura és la vida...  

Recordo que el setmanari el Triangle que dirigeix el capellà i periodista Jaume Reixach, va haver de passar per una situació similar durant els darrers anys del pujolisme, ja que cap departament de la Generalitat es feia auto-bombo a la revista.

La burra ha trigat casi dos mesos en pair, però al final ho ha fet. Com diu la dita: val més tard que mai... 

ESCAC (I MATO?) A MARIANO RAJOY

No hi ha dubte que amb la dimissió de la Ministra de Salut Ana Mato s’ha fet escat a Rajoy. Si lareina és Soraya Sáez de Santamaria, l’exdona de Jesús Sepúlveda, el que fora alcalde del PP de Pozuelo de Alarcón (Madrid), seria una torre, una de les peces importants del joc.

El jutge Pablo Ruz ha implicat a la ja exministra com partícip a títol lucratiu de la trama Gürtel, un cas que ell mateix instrueix.

Darrerament, la gestió d’Ana Mato havia estat molt controvertida. La manera de portar la crisi de l’ebola, sobre tot el cas de Teresa Romero, va comportar que l’oposició li demanessin responsabilitats. Sembla ser que, llavors, Rajoy no la va deixar dimitir, però la va apartar i va posar al capdavant a la presidenta Sáenz de Santamaria.  

Ahir va ser un dia convuls per a la Mato. Primer va voler treure un comunicat oficial anunciant que, malgrat tot, no dimitia. Però des de Moncloa li van impedir que ho fes. Posteriorment, sembla que des de la pròpia Presidència del Govern, li van exigir la dimissió.

El motiu principal no era la implicació (que no imputació) en la trama Gürtel, sinó per que, precisament avui, Mariano Rajoy vol presentar al Congrés dels Diputats el seu pla de lluita contra la corrupció política. Us imagineu a Rajoy explicant-ho i a Ana Mato asseguda a la bancada blava (la dels membres del govern)?

Bé, tampoc és tan difícil imaginar-ho. En primer lloc, l’Ana Mato no estarà asseguda al banc del govern, però seguirà com a diputada. Crec que el millor que li hagués pogut fer Rajoy és donar-li uns dies de vacances fins que es deixés de parlar del tema. Sembla ser que és el que ha fet ja que no ha estat present... Sé li descomptarà de la nòmina? 

Però encara hi ha més. Potser la pregunta clau de tot aquest assumpte és: hi ha cap càrrec del PP que no estigui esquitxat per la trama Gürtel o algun altre cas? Difícil pensar el contrari.

Diaris digitals com Público afirma que el PP com a partit també va ser partícip a títol lucratiu, ja que se’n va veure beneficiat. I posa dos exemples: la trama de Correa i companyia va finançar les campanyes de les municipals de 2003 de dos ajuntaments de la província del Madrid (un d’ells el de Pozuelo de Alarcón) per un total de més de 200.000 euros, la qual cosa va fer que no ho hagués de desembutxacar el partit.

Quina seria la conclusió? Molt simple. Si el PP, directa o indirectament, està esquitxat pel cas, els seus membres, tots aquells que durant aquella època ocupaven càrrecs importants, també hi estrien. També Rajoy? Sí, evidentment també Rajoy. Els anys 2013-2004 va ser el secretari general del partit i vicepresident primer del govern. Per tant, bé havia d’estar assabentat del que passava al seu partit o també dirà que no sabia res, com ha fet l’Ana Mato o tants d’altres implicats...

Si Rajoy fos una persona honesta, hauria hagut de dimitir fa anys. Primer per incompliment del programa electoral del PP: han fet tot el contrari del que van dir que farien. I segon perquè han tocat a un membre del govern i per tant, directament a ell.

Sembla ser que si Rajoy no va cessar (o fer dimitir a la Mato) abans va ser perquè va ser la directora de la campanya electoral de 2011. Quin mèrit! El PP em posa a mi i segur que el resultat hagués estat el mateix. L’any 2011 el PP tenia guanyades les eleccions abans de dipositar els vots a l’urna. En termes futbolístics i parafrasejant qui fora entrenador del Barça Helenio Herrera, ho tenien guanyat sense caler baixar de l’autocar.  

Per cert, ¿us he adonat que tots aquells pel que Rajoy va tenir que donar la cara, finalment van se imputats o implicats? Matas, Camps, Mato...

Si un dia ve Rajoy i la dóna per mi, me’n vaig corrents abans de que m’agafi un jutge.

Si la dimissió de la Mato ho ha estat un escac i mat al govern de Rajoy, al menys s’ha quedat en escac i això sempre vol dir que suposa un risc per al rei que està obligat a canviar de casella o anteposar una altra peça per a evitar el pitjor.

ERRADA MONUMENTAL (BUENAVENTURA PER VENTURA)

De vegades els meus lectors em fan notar d’errades que cometo involuntàriament als meus escrits. Ja sabeu que diuen els castellans: Quien mucho habla, mucho yerra... (Qui molt parla, molt s’equivoca...) Imagino que això també es pot fer extensible a l’escriptura.

Però jo no em guanyo la via escrivint, ni tant sols em paguen una mòdica quantitat per fer-ho. Ho faig per afició i la meva recompensa és veure publicat alguns dels meus escrits en revistes tan prestigioses (faig broma) com Vinaròs News i Pulso Digital.

Però que un periodista que sé suposa que ha fet la carrera de Ciències de la Informació (o com es digui ara), treballi d’això i que, evidentment cobri per fer-ho cometi errades monumentals, no es tolerable.

I per què ho dic? Avui, al Periódico he llegit la notícia de la baixa del PSC de Joan Ignasi Elena amb el següent titular: Elena renuncia a batre’s amb Iceta i provoca una escissió al PSC. I al segon subtitular s’hi pot llegir: Geli i Buenaventura veuen ‘precipitada’ la sortida i opten de moment per seguir.  La notícia està signada per Xabier Barrena (Barcelona)

De quin Buenaventura estem parlant, de l’anarquista Durruti? Bé, és que és l’únic que em ve en aquests moments al cap.

Des del meu punt de vista Barrena demostra gran desconeixement del tema. Núria Ventura, que suposadament és la persona a qui es refereix, fa anys que és diputada al Parlament i el seu nom va començar a sonar més sovint després de trencar la disciplina de vot del grup del PSC juntament amb Elena i Geli. Aquest fet està llargament documentat a Internet i a qualsevol hemeroteca a l’abast del periodista.

I si l’error ha estat fruit de la precipitació o, simplement una errada de memòria, em dóna absolutament igual. Es tracta d’una errada totalment evitable i, des del meu punt de vista, impròpia d’un professional del periodisme.    

UNA NOTÍCIA, DOS VERSIONS

La primera informació que vaig tenir sobre que l’agressora del Primer Secretari del PSC Pere Navarro havia anat a una llista electoral  d’Aliança Popular (més tard Partit Popular) la vaig llegir al Facebook. L’havia enllaçat un dels meus contactes de la Nació Digital. Quan ho vaig veure hi havia un contacte que aprofitava l’ocasió per a desacreditar els socialistes i fins i tot usava alguna paraula malsonant.

Tal com estava redactada la notícia, es podia entendre que l’agressió a Pere Navarro no tindria res a veure amb el procés sobiranista perquè sembla ser que anar a una llista del PP els anys 80 i ser independentista en l’actualitat, seria del tot incompatible.

El setmanari el Triangle portava la mateixa notícia però citava com a font la publicació la Torre de Terrassa que seria del mateix grup de Nació Digital com també ho és l’Aguaita.  

En canvi el Periódico, ampliava la notícia i afirmava que en l’actualitat, aquesta senyora seria, efectivament independentista i els seu gendre regidor de CiU de Sant Cugat del Vallès.

Encara que no sigui normal, les persones podem evolucionar ideològicament al llarg de la vida.

Uns exemples. Jorge Verstrynge, de activista de Cristo Rey (un grup ultradretà) va passar a ser la ma dreta de Fraga ostentant la Secretaria General d’Aliança Popular. Després va abandonar el partit i es fa afiliar al PSOE sense haver ocupat mai càrrec orgànic ni representatiu i, darrerament, sembla que ha deixat la militància socialista i s’ha decantat cap a d’altres partits molt més sensibilitzats socialment.

L’advocada i contertuliana Magda Oranich. Un dels seus pecats de joventut va ser militar al PSUC que abandonaria anys després per acabar afiliant-se a CDC.

L’economista Ramon Tamames. Un cas molt semblant a l’anterior. Del PCE al CDS, el partit que va fundar Adolfo Suárez després d’abandonar la UCD.

Federico Jiménez Losantos. Va començar sent comunista militant a Bandera Roja. Durant la transició va passar pel PSOE per a evolucionar finalment cap a l’extrema dreta.

I finalment un personatge molt més proper al nostre territori: Manuel Milian Mestre. Nascut a Morella, el seu tio va estar capellà del Perelló mentre ell estudiava teologia al seminari de Tortosa. Finalment es va trasllada a Barcelona i es va donar a conèixer participant com a contertulià al programa de Josep Cuní. També ha col·laborat en diversos diaris escrivint articles, com per exemple al Periódico. Des de l’any passat, col·labora quinzenalment amb Vinaròs News.

Manolo, con se’l coneix popularment, sempre ha presumit d’haver fundat Aliança Popular juntament amb Fraga i d’altres. Després va militar al PP però es va enemistar amb José Maria Aznar de qui sempre parla malament. Darrerament ha evolucionat cap a posicions més catalanistes i fins i tot s’ha mostrat partidari de fer el referèndum pel dret a decidir.

Com veieu, haver fet una cosa al passat no treu de fer tot al contrari en l’actualitat. I, per acabar, demanaria a la gent una mica més de respecte a l’hora d’opinar, sobre tot quan no es té tota la informació.    

CONTROL SOBRE LA PREMSA

El passat dimarts ens descobria la revista Cafèambllet que darrere d’un gran diari hi ha una entitat financera.

Així, La Caixa estaria al darrere del Periódico y de la Vanguardia. Darrere del País està el Santander, de la Razón, el Banc de Sabadell, de l’ABC el BBVA i del Mundo Unipol  (una banca italiana de dubtosa reputació) Res es diu sobre d’altres diaris com per exemple l’Ara o el Punt Avui, potser perquè no tenen tirada nacional encara que el Periódico es ven quasi que exclusivament a Catalunya.

El portal de Internet Cafèambllet va treure per primer cop una revista en paper finançada per diversos milers de ciutadans que, així mostren el seu suport a uns periodistes que han sabut enfrontar-se amb el partits catalans com ara CDC, PSC o ICV, sobre tot per la gestió sanitària a la comarca del Maresme, però també d’una gran part de Catalunya.

En temps de la dictadura eren els poders de l’Estat qui controlaven la premsa. Hi havia, recordem-ho, la premsa groga o afí al poder i la resta estava subjecta a censura i, de vegades, fins i tot sé la segrestava sinó agradava algun dels apartats del seu contingut.

Amb l’arribada de la democràcia semblava que hi havia molta més llibertat, però ràpidament ens adonarem que els editorials prenien part per un o per un altre partit. La Vanguardia per exemple sempre ha estat al costat del poder. Durant la dictadura, que portava per nom la Vanguardia Española, es va mantenir fidel al bàndol guanyador i l’Església catòlica.

Durant aquells primers anys de la transició van sortir diverses publicacions com el País, Diario 16 i el propi Periódico de Catalunya, en canvi algunes van acabar desapareixent, com Pueblo y Arriba, el diari del Movimiento Nacional per antonomàsia.    

Ja sabeu que qui controla la informació, controla el poder. Però a la vegada, hi ha diaris que adopten una línia editorial d¡acord amb les exigències del públic. Un cas força curiós és el del País, durant molts d’anys considerat el diari oficial del PSOE. En els darrers temps ha donat un gir cap al centre dreta, ja que, segons els seus propietaris, pensen que la societat també ha evolucionat cap allà.

Personalment no crec que la societat hagi evolucionat cap al centre dreta. Que l’any 2011 guanyés el PP no vol dir que societat s’hagués fet més conservadora, sinó que es buscava una sortida a la crisi atrets pels cants de sirena de PP. En l’actualitat la societat s’ha radicalitzat. Els considerats de dreta han ocupat posicions properes a l’extrema dreta, mentre que els d’esquerres, també s’han col·locat a l’esquerra del PSOE. Però la majoria d’aquests darrers ni voten ni compren diaris i per això no se’ls té en compte.

Sobre l’Ara i el Punt Avui, es possible que no hi hagi cap gran banc al seu darrere, però si que tenen una marcada línia editorial. Per a conèixer la tendència de l’Ara només cal veure el dia que va veure la llum: 28 de novembre de 2010. Es volia fer coincidir amb el dia següent de les Autonòmiques per a donar-li la benvinguda a Mas, però la victòria de CiU va ser agredolça ja que no va obtenir la majoria que esperaven.  

El Punt Avui és la unió del diari el Punt que va néixer per a Girona i sempre ha tingut una marcada línia nacionalista i comarcalista, mentre que l’Avui va ser considerat durant molts d’anys com el diari oficial de Convergència. Però el gir nacionalista de la Vanguardia evidenciat amb la sortida de una edició en català (tal i com havia fet el Periódico anys abans), el va fer caure en picat fins que els editors del Punt van comprar la capçalera. Ara el Punt Avui té una clara tendència independentista, molt proper a l’Assemblea Nacional Catalana que és el mateix que dir que al darrere hi ha ERC.  

NÉIX IQUIOSC.CAT

L’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), L’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC) i l’Associació de Premsa Gratuïta i Mitjans digitals (ACPG) han creat el portal iQuiosc.cat on hi surten les principals capçaleres de la premsa catalana, ja siguin diaris o revistes.

Però no hi són tots. Si li donem un cop d’ull, ràpidament trobarem mancances significatives. Com ebrenc he buscat publicacions com Diari de Tarragona (ja no Diari Ebre) i no l’he trobat. Tampoc està Més Ebre, quan si que apareix Més Tarragona, del mateix grup Editorial.

Un cas curiós és el Punt Avui que té dues capçaleres: una per a les comarques gironines i l’altra per a la resta de Catalunya.

En canvi si que apareixen l’Ebre, el que és el setmanari de referència del nostre territori i Un cop d’Ull, el gratuït que s’edita a Tortosa.

No sé si els que hi falten serà perquè no pertanyen a cap de les associacions de premsa esmentades o perquè s’aniran incorporant poc a poc. Personalment m’inclino pel primer cas.

Dit això, no us animeu gaire, ja que si voleu veure el contingut complet de la publicació l’haureu de pagar pràcticament a preu de quiosc o fins i tot més car, com és el cas de l’Esportiu (fins fa poc El 9 Esportiu) ja que al quiosc costa 0,50€ i si els vols comprar on line hauràs de pagar 0,89€. També hi pots subscriure’t.  No obstant n’hi ha algun (els menys coneguts o simplement desconeguts per a la gran majoria de públic) que són gratuïts.

AMB LA MENTIDA PER BANDERA

Aprofitant l’aniversari dels atemptats de l’11-M van ser molts els qui van denunciar el muntatge que pretenia fer el govern de José María Aznar culpant a la banda terrorista ETA d’haver estat l’autora quan ja sé sabia que havia estat una cèdula islàmica establerta a Espanya.

Al programa Divendres de TV3, hi havia l’exdirector del Periódico Antonio Franco i el que en aquella època era el director de l’Avui Vicenç Sanchís. Franco va dir que tenia informacions facilitades per la pròpia policia a la corresponsal del seu diari a Madrid de que es tractava d’un atemptat perpetrat per un grup terrorista d’origen musulmà i així ho van anunciar a l’edició especial que va treure el diari el mateix dia per la tarda. Llavors, va rebre una trucada del propi José María Aznar (que com no era candidat sembla ser que tenia poca feina) advertint a Franco de l’error que estava cometent i li va demanar una rectificació per a la propera edició. Franco va dir que en aquell moment no podia pensar que l’estava mentint i que suposava que com a president del govern disposava d’una informació fiable i contrastada. Però el que realment feia, era donar una informació interessada i manipulada a l’extrem. Vicenç Sanchís va ratificar tal extrem.

Mireu, vaig a ser-vos franc. Quan es va saber del terrible atemptat, a mig matí, imagino, com a regidor que era de l’Ajuntament d’Amposta vaig parlar per telèfon amb diversos companys per avaluar la transcendència dels fets. Recordo que vaig parlar amb Lluïsa Lizárraga número 2 a la candidatura del PSC per aquelles eleccions que s’anaven a fet tots just dos dies després. Lluïsa em va dir: 

 

-Si ha estat ETA, el PP ja ha guanyat... 

 

 El PP sempre havia utilitzat a una bona part de les associacions de víctimes del terrorisme en propi benefici i com escut protector davant les politiques antiterroristes dels governs socialistes. Era evident que un atemptat d’ETA els beneficiava i, pel contrari, si qui l’havia comès eren islamistes, s’entenia que ho feien com a revenja de la participació d’Espanya a la Guerra d’Iraq i de la que Aznar era l’únic responsable. Per això, després del 13-M es va dir que aquelles eleccions les havia perdut Aznar, tot hi no presentar-se.

A la Sexta, el Gran Wyoming també va parlar del tema. Com per la tarda al programa de Xavi Coral a TV3, es va parlar del seguidisme de mitjans com La Razón i el Mundo que, com sabeu, van inventar-se la teoria de la conspiració on, suposadament, hi va haver una conxorxa entre el PSOE, la ETA i la policia per a fer fora el PP del govern. De fet, el PP, mai ha digerit aquella derrota.

Però també van parlar de Federico Quevedo, un dels periodistes que va fomentar la teoria de la conspiració i que posteriorment va reconèixer que tot va ser una mentida per a mirar de beneficiar el PP.

Al llarg dels anys, s’ha comprovat que el PP ha fet de la mentida la seva ensenya d’identitat, la seva bandera. Voleu més mentida que el cas Gürtel i tot el que d’ell se’n deriva? Els papers de Bárcenas, els comptes a Suïssa...

Com bé es va dir a Divendres, a d’altres països, per falsejar la declaració de la renda, han dimitit mandataris i aquí, per coses més grosses, no dimiteix ningú.

Però és que aquí (i perdoneu l’expressió) som tontos del cul i ens agrada estar governats per mentiders, lladres i corruptes.

EL PREMI AMPOSTA 2013 RECAU SOBRE LA COLLA CASTELLERA XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA

Feliciteu-nos! Els mitjans de comunicació d’Amposta (Amposta Ràdio, Revista Amposta i d’altres publicacions gratuïtes que s’editen a la capital del Montsià) ens han atorgat al Premi Amposta 2013 com a reconeixement d’haver estat l’associació que més repercussió ha tingut als mitjans locals. El premi està patrocinat per l’Ajuntament.

Aquest matí m’ha trucat l’alcalde Manel Ferré per a donar-me la primícia abans de fer-ho oficial i que es publiqués als diferents mitjans de comunicació comarcals.

Tres han estat els finalistes: Filmsnòmades, Assemblea Nacional Catalana (per l’organització de la Via Catalana i els actes que van tenir lloc pels voltants del pont penjant i la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta.

Finalment, com us he anunciat la colla castellera s’ha acabat emportant el premi i la menció especial per a l’ANC.  

Recordo que aquest premi és el segon que rebem després de l’Ebrelíders 2012 que ens va atorgar el grup de comunicació propietari del Canal Terres de l’Ebre i el setmanari gratuït Més Ebre. 

El premi es lliurarà dissabte 22 de març a les 19:00 h al saló de plens de l'Ajuntament d'Amposta. 
 

Per acabar dues coses:

Agrair als que han fet possible que se’ns concedeixi el premi i, evidentment felicitar a tots els membres de la colla castellera, veritables protagonistes dels èxits assolits durant aquest any i escaig de vida que té Xiqüelos i Xiqüeles del Delta.  

RAJOY DÓNA MÉS MOSTRES DE SECTARISME INFORMATIU

Mariano Rajoy ha visitat a Obama a la Casa Blanca. Va anar a veure als americans amb la intenció d’emportar-se a la cartera cap a Espanya alguna inversió d’empresaris americans ara que ha fracassat l’Eurovegas a Madrid.

Com es natural, una vegada acabada la reunió, els mandataris van donar una roda de premsa conjunta, però ah! Com Rajoy no podia amagar-se darrere d’una pantalla de plasma per a evitar les preguntes incòmodes dels periodistes de les cadenes que no li són afins, la millor fórmula per a no haver-les de contestar va ser no deixar-los entrar a la sala on havia de comparèixer.

Sembla ser que, per raons d’espai només hi podien entrar 14 mitjans, l’entrada dels quals depenia del visitant o sigui de Mariano. Entre els que sí que van poder entrar es trobaven Radio Nacional de España, la COPE i Onda Cero i entre els que es van quedar al carrer, la Cadena SER, Catalunya Ràdio i RAC 1. Curiosament aquelles emissores que més podien comprometre al President amb les seves preguntes.

Així ho ha denunciat Pepa Bueno aquest matí. Ha començat dient que els mitjans de comunicació no havien de ser protagonistes de l’actualitat informativa, però que es veia en la necessitat de denunciar els fets. Només faltaria què a sobre haguéssim de callar!

Des del meu punt de vista és una mostra evident del sectarisme polític que practica el PP, un atac a la llibertat d’expressió i, també, una forma  de censura informativa cap a tots aquells ciutadans que volem conèixer la situació real del país, mol diferent sense dubte d’aquella que ens filtra el govern del PP.  

LES ESTADISTIQUES SÓN NOMÉS AIXÒ, ESTADÍSTIQUES

Ja deveu de conèixer l’acudit: Cada català es menja 1 pollastre a la setmana, però mentre un se’n menja dos, l’altre no se’n menja cap... O la segona versió que un respon: dóna’m el meu que jo no me l’he menjat!    

Quan arriba l’estiu, l’activitat política baixa i es generen molt menys notícies. ¿Quants dies fa que es parla de els compareixences de Mas per a donar explicacions sobre el cas Palau i Rajoy para que expliqui si el PP es va finançar il·lícitament? I gràcies al que diran (o potser millor, el que no diran) els periodistes tindran de que parlar els propers dies. Segurament per això, per la manca de notícies, Diari de Tarragona publica ahir una estadística sobre els funcionaris que hi ha a les diferents poblacions de la nostra demarcació. Aquestes estadístiques només estan disponibles a l’edició en paper, però per Internet es potllegir la notícia amb prou detall.

Segons les estadístiques (que no contemplen els funcionaris de l’estat ni els de la universitat), la població que, percentualment més funcionaris té és Falset, la capital del Priorat. No conec massa bé la població, però em sembla un tant sorprenent. A part dels funcionaris municipals i del consell comarcal, té un jutjat de primera instància i, possiblement, alguna oficina vinculada a Agricultura que, molt possiblement, gestionarà la denominació d’origen Priorat. També deu de tenir caserna de Mossos d’Esquadra.

És lògic que a les ciutats grans hi ha, numèricament, més funcionaris que als pobles mitjans i petits i això és degut a que hi ha una major concentració d’oficines públiques. per exemple, a la ciutat de Tarragona hi podem trobar una oficina de la Subdelegació del Govern central, Trànsit, la Inspecció de Treball, el Cadastre i una Agència Tributaria Catalana que no trobarem a cap altra població de la província. Sembla ser que hi ha un estudi que preveu centralitzar tots els serveis judicials, per allò de les retallades...  

Anem a veure per exemple les que té Tortosa: Ajuntament, Consell Comarcal, Jutjats, Mossos d’Esquadra (inclosos els del Servei Català de Transit), delegació del govern i resta de delegacions territorials (excepte Benestar i Família, però que també té una oficina al costat de l’ambulatori de Ferreries), el Servei Català d'Ocupació (oficina de l'atur), l'Hospital Verge de la Cinta, els ambulatoris, els instituts i els col·legis públics, l’IDECE i les que formen part de l’administració de l’estat:  l’Agència Tributària, la Tresoreria General de la Seguretat Social, l’INSS, la Policia i la Guardia Civil. I també els funcionaris de la Universitat Rovira i Virgili, ja sigui personal docent o administratiu. Ah! M’oblidava dels notaris i registradors de la propietat que també són funcionaris.

A Amposta n’hi ha molts menys: Ajuntament, Consell Comarcal, Jutjats, Mossos d’Esquadra, personal sanitari de l’ambulatori (l’Hospital Comarcal és de gestió privada), instituts, col·legis, delegació de Benestar i Família i departaments d’Agricultura i Medi Ambient (em sona que s’han acabat fusionant) iel SOC. De funcionaris de l’estat només hi ha un petita dotació de la Guardia Civil i els notaris i registradors de la propietat. Doneu-vos compte de la diferència.

Però encara us vull dir una darrera cosa. Tal com està fet l’estudi, sembla ser que no tenen en compte que no tots els funcionaris que treballen a un lloc, tenen que viure forçosament allí. Fa ans si que era així, la condició de funcionari portava implícit el veïnatge al poble, d’aquí que als mestres se’ls hi donés habitatge.

DEPENDENTS DE LES SUBVENCIONS

A la contraportada del darrer número del setmanari l’Ebre hi ha una entrevista a Josep Bayerri, periodista, professor, sindicalista, polític i amic, arran de l’atorgament del premi d’honor de la Comunicació Local.

Josep Bayerri, que va ser el primer president del col·legi de periodistes de Tortosa, s’ha fet mereixedor d’aquest premi i d’altres que potser mai li donaran.

Bayerri va fundar a Tortosa el setmanari Ebre Informes que va comptar amb un grup de bons professionals que es contraposava a la Voz del Bajo Ebro que s’havia creat durant la dictadura i que tenia un caire molt més conservador. Quasi que paral·lelament a Amposta Joan Lluís Ripollés creava el Migjorn, també d’idees progressistes. Al cap d’uns anys aquests diaris es van fusionar i durant un temps van compartir capçalera fins que es va decidir canviar-la per l’Ebre. Amb la fusió amb la Veu del Baix Ebre (finalment s’havia decidit que sortís en català) es va convertir amb la Veu de l’Ebre i fa poc es va tornar a renomenar com l’Ebre.

Quan es pregunta a Bayerri per la pluralitat dels mitjans informatius, afirma de forma categòrica que no hi ha pluralitat ja que són massa dependents de les subvencions públiques o anuncis oficials. Certament penso igual. El fet d’obtenir una subvenció, ja sigui de l’estat, de la comunitat autònoma, de la Diputació o de l’ajuntament del municipi al que es pertany, te condiciona a l’hora relacionar-te amb dits organismes.

I això ho sap bé Bayerri que a part de ser periodista ha estat polític i, a sobre, és gat vell. Diu el periodista a l’entrevista de l’Ebre que la Generalitat de Pujol els hi va retirar les subvencions. I no m’estranya. El setmanari el Triangle també va denunciar que la Generalitat i d’altres administracions convergents, també els hi havia retirat les subvencions per ser crítics a la seva gestió. Per tant, amb les subvencions es callen moltes boques.

La publicitat institucional fa les mateixes funcions que les subvencions i, fins i tot, algunes, majoritàriament els ajuntaments, contracten un espai a la revista on fan propaganda d’aquelles notícies positives que tenen lloc al poble en qüestió.  Recordeu que fa uns mesos Amposta no tenia cap espai diferenciat al setmanari l’Ebre i, en canvi, la Ràpita sí. Des de fa unes setmanes Amposta ha tornat a parèixer al setmanari. Endevineu el motiu?

Segurament, els meus lectors més incondicionals se’n han adonat que, tot i la meva creativitat literària, fa molts d’anys que no publico res al setmanari de referència del nostre territori, es a dir, l’Ebre o la Veu de l’Ebre com es deia fins fa poc. A què es degut? A les males relacions que he tingut històricament amb els caps visibles d’aquesta publicació. Ja fa més d’una dècada, tot i la meva insistència, es van negar a publicar-me una rèplica al llavors alcalde d’Amposta. Més recentment, tampoc em publicaven les cartes al·legant que quan feia un escrit l’enviava a la majoria de diaris i ells em demanaven exclusivitat (?!) Però mai em van oferir una columna on poder expressar-me lliurement.  

En canvi, Emili Fonollosa, el director de la revista digital Vinaròs News (que a diferència de l’Ebre) no té subvencions, em va oferir una columna quinzenal (periodicitat de la revista) només en llegir alguns dels meus escrits. En quasi 6 anys he enviat més de 140 articles. Mai he tingut cap tipus de censura ni advertiment per part del director relacionat amb el contingut dels mateixos.  

I des de fa un any i mig aproximadament també col·labora amb Pulso Digital. Jesús Garcia, un basc casat a Ulldecona i resident a Madrid m’ho va oferir i després de tenir dos períodes on va estar a punt de desaparèixer, darrerament ha augmentat en nombre de col·laboradors i temes. És una revista feta totalment per aficionats i que tampoc rep cap tipus de subvenció, per això tots podem exposar les nostres idees amb les úniques limitacions que t’imposa l’ètica i l’educació.  

 

Per cert, MOLTES FELICITATS a Josep Bayerri pel premi que li han atorgat.

CRETÍ LOSANTOS

Llegia al diari digital “el Plural” que Federico Jiménez Losantos es va posar content quan van tancar l’edició escrita del diari Público perquè, segons ell, “era porqueria”.

Penso que de vegades val la pena no parlar de segons qui, ja que, a sobre, li estàs fent publicitat. I a persones que no es mereixen cap tipus de respecte, el millor que es pot fer és ignorar-los.

Però en el cas de Losantos, no ho vull fer. Per a mi és una persona repugnant (ja sabeu que normalment sóc respectuós amb tothom sobre els qui comento alguna cosa) i que no es mereix cap tipus de respecte per part meva. Tal i com he posat al títol, un cretí.

Per aquells que no ho sàpiguen, Losantos és d’un poble de Terol a dalt de tot de la serra d’Albarrací que es diu Orihuela del Tremedal. A Amposta hi ha una persona dels seu poble i que el coneix bé, ja que de petits jugant sovint junts. Aquesta persona, que respon al nom d’Isabel, coneix bé la metamorfosi ideològica que ha patit el radiofonista.

A part de ser un anticatalanista confés, es creu en possessió de la veritat absoluta i pensa que hauria d’haver un “pensament únic”, que és el de la ideologia de “dreta-dreta” o extrema-dreta.

Diu la Viquièdia sobre Losantos que de jove va passar pel Partit Comunista d’Espanya i que a les eleccions autonòmiques de 1980 es va presentar amb el Partido Socialista de Andalucia (PSA), reconvertit avui en Partido Andaluz. Possiblement el fet més remarcable va ser quan membres de Terra Lliure li van disparar un tret a la cama i, possiblement aquest fet va ser el desencadenant del seu odi als catalans, com si tots en tinguéssim la culpa.

Entenc que Público podia molestar a molts, però no perquè els seu contingut fos “porqueria”, sinó perquè la seva línia editorial tenia una ideologia d’esquerres, a les antípodes de la de Losantos.

Als editorials, articles d’opinió, vinyetes còmiques, etc. des de Público s’explicaven coses de la dreta més mediàtica (també anomenada “caverna”) que entenc que no agradés si qui ho llegia pensava diferent.

Però no recordo que durant la curta vida de Público tingués denúncies per difamacions i mentides per part de persones, sindicats, partits etc. En canvi, Losantos, durant la seva etapa a la COPE (la cadena de la Conferència Episcopal Espanyola) en va rebre unes quantes i, el que és pitjor, després dels judicis les sentències van ser favorables als denunciants, la qual cosa diu molt poc d’aquest subjecte.

LLEGIT AL PERIÓDICO D’AVUI 4-05-2012

Del mestre Ferreres al Periódico del 4-05-2012.

“El govern debat obrir l’AVE al capital privat”. Em sembla que és pa per avui i fam per a demà. A més, es vendran les línies de l’AVE que siguin rendibles (quines sinó?) i la resta “d’espanyolitos” haurem de seguir pagant la factura de la irresponsabilitat dels nostres polítics. No n’hi hauria prou en no destinar-hi ni un euro més?

“El blindatge policial contrasta amb l’absència de protestes”. Potser no van saber calibrar el grau real del problema? Potser la pregunta està mal formulada perquè, pel que sembla, de problema no en va haver-hi cap? I Puig, tan llest com és, com és que no la va encertar? FELIP PUIG DIMISSIÓ!!!

“Les esmenes del PP als Pressupostos irriten CiU”. N’hi ha per això? Després del vot en contra de la federació nacionalista als Pressupostos Generals de l’Estat, o era el que calia esperar? De vegades aquest parell sembla en duo Pimpinela que semblava que discutien, però sempre continuaven junts.  

“L’arquitecte de les Glòries diu que BCN li va demanar el Parlament a la plaça”. O sigui, Xavier Trias... És ara el millor moment per fer una cosa així? A més, em consta que la seu del Parlament de Catalunya, al parc de la Ciutadella, ha sofert diverses modificacions i millores de tot tipus. Ja s’han amortitzat? Ho dubto. Això és l’exemple que ens donen alguns dels nostres polítics, en aquest cas els de CDC.  

“Brasil somia amb el Pep”. Diuen que somiar és gratis. Evidentment no seré jo qui els desperti. En diverses etapes, el joc de la selecció brasilera va enlluernar el món (a mi també) Si al seu estil de joc, ja per si alegre i vistós, sé li afegís la màgia de Guardiola, la combinació podria arribar a ser fatal... Per al altres, es clar!

El ressò d’”El crit” agita consciències. “Algú”, que no va ser jo, va pagar per l’obra de Eduard Munch 91 milions d’euros. Mentre cada dia hi ha més gent que s’ho està passant malament i ja no al tercer món, al primer, al nostre. Cada dia hi ha més persones amb risc d’exclusió social. És una vergonya que els qui tenen més facin ostentació d’aquest manera.

“El PP redueix l’aportació a la cultura catalana”. Però, és que alguna vegada la cultura catalana li ha importat als del PP? Personalment ho dubto. Ells, els del PP, els qui se senten més espanyols que ningú tenen una cultura i Catalunya en té una altra. O potser caldria parlar de cultures, perquè tampoc no és la mateixa (i més si parlem de tradicions) la que tenim a l’Ebre o la de qualsevol indret del Principat.      

LA "PLURALITAT" DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Farà uns 10 dies anava una dona pel nostre bloc intentant fer una enquesta sobre “mitjans de comunicació”. Eren quasi les 8 de la tarda i va dir-me que ni mancaven tres. En aquell moment anava una mica enfeinat i no la vaig poder atendre, ja que em va dir que durava uns 20 minuts. M’hauria agradat fer-la.

És evident que amb el nou context polític, si els mitjans de comunicació, de per si, eren poc plurals, a partir d’ara encara ho seran menys.

Desgraciadament per als que tenim pensament d’esquerres, els grans grups editorials i audiovisuals estan controlats per magnats o corporacions, normalment d’ideologies molt diferents a la meva.

Després estan les televisions autonòmiques i locals amb consells d’administració controlats pels grups polítics que donen suport al govern de torn.

Els exemples més clars de manca de rigor i manipulació informativa són Canal 9 (Televisió Valenciana) i Tele Madrid, tots dos controlats pel PP. Des del mes de maig, altres televisions com la de Castella la Manxa, també han sofert un canvi substancial en les seves formes. De Intereconomia millor ni parlar-ne.

Durant els 8 anys de govern socialista Televisió Espanyola ha estat un exemple de pluralitat informativa. No fa gaires dies li van donar un premi per aquest motiu. Tot fa pensar que quan el PP en prengui el control es convertirà en una altre mitja de comunicació manipulat informativament parlant. A TV3, la Televisió de Catalunya, el cert és que l’arribada de CiU encara no es nota gaire, però tots hauríem de recordar com s’actuava en temps del “pare” Pujol i com “s’amagaven” les informacions que no es volia que transcendissin al gran públic, com per exemple la lluita antitransvasament de l’Ebre. Ara, aprofitant l’avinentesa de les retallades, volen tancar dos dels seus canals temàtics. L’altre dia, en una tertúlia al programa “la Ventana” de la Cadena SER, li vaig escoltar dir a un dels participants que el cost del canal d’esports tenia cost “zero” o al menys això era el que havien dit quan es va crear.

També es remoreja que el tancament dels canals temàtics és el cost que han de pagar al grup Godó pel suport que han donat a CiU, sobre tot durant les passades eleccions generals. La Vanguardia, estendard del grup de comunicació, dels quinze dies de la campanya electoral, 13 va posar a la portada a Josep Antoni Duran i Lleida, cap de llista de la federació a les generals del 20-N.

I quins mitjans de comunicació queden com a referents de l’esquerra? En televisió “la Sexta”, en premsa escrita “el País” i “Público” i en ràdio, la Cadena SER.

Evidentment sempre queda Internet. Si teniu el mateix ideari que jo, us recomano “el Plural” i el Triangle, segur que us informaran de molts de temes que ni tant sols n’haureu sentit a parlar. Ah! I la nova revista Pulso (no us la perdeu)

ANTONI ESPANYA REP EL PREMI 'MICRO OBERT'

Aquest matí, a la seu (petita seu) de la delegació de les Terres de l’Ebre del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Antoni Espanya, exdirector dels Serveis Territorials d’Agricultura i candidat socialista a ocupar la alcaldia d’Amposta, ha rebut de mans de la presidenta Amparo Moreno el premi “Micro obert” que sé li va atorgar per votació dels professionals de la premsa per estar “sempre a disposició dels periodistes”.

El premi “micro tancat” l’ha rebut l’alcalde d’Ascó Rafel Vidal, evidentment, per tot el contrari. A l’alcalde d’Ascó si la agraït especialment que es desplacés a Tortosa a recollir el premi ja que és la primera vegada que el guanyador del “Micro tancat” l’ha anat a recollir.

El trofeu, per primer cop, és una ceràmica en forma de carxofa (ja sabeu que col·loquialment els professionals de la informació al micròfon li solen dir ‘carxofa’) que ha dissenyat i confeccionat per a l’ocasió l’artista Joan Panisello (de qui us en parlava abans d’ahir mateix)

Com no podia ser d’una altra manera, Antoni Espanya, en rebre el reconeixement, ha agraït la distinció i h dit que no se’l esperava, ja que, a part del càrrec institucionals que ocupava com a govern de la Generalitat, ser regidor a l’oposició de l’Ajuntament d’Amposta podia ser un condicionant negatiu i ha elogiat la imparcialitat dels periodistes.

Els periodistes també han volgut retre un petit homenatge al company de professió, ja jubilat, Joan Estellé Sancho, durant molts d’anys corresponsal de Catalunya Ràdio a Alemanya.

Ha tancat l’acte la directora de les emissores de la Cadena SER de Tarragona, Reus i Móra d’Ebre, Mònica Cid i que fet una conferència titulada: “La ràdio privada/les Terres de l’Ebre/una experiència personal”.     

LA PORTADA D’AVUI DEL "DIARI EBRE"

Avui, el “Diari de l’Ebre” (Diari de Tarragona) ha tret en portada una fotografia de la inauguració d’ahir del Carrofour d’Amposta. En dita fotografia m’hi veig jo envoltat d’una multitud que també van assistir a la inauguració.

Permeteu-me que gaudeixi de “l’instant”! No és corrent que surti als diaris i menys en portada, però com deia avui als meus amics, prefereixo que em publiquin un escrit o em facin una entrevista, per petita que sigui. Però com us he dit, permeteu-me gaudir-ne.

Quan la inauguració surti a la Revista Amposta, no sortiré. Com sempre es veurà l’alcalde amb el president del Grup Carrefour i, segurament, cap membre de l’oposició (n’hi havia el menys 5) sortirà a cap foto.

És la pluralitat informativa que aplica el govern de la nostra ciutat...