HISTORIETES DE VINARÒS. ‘ELS VALENCIANS DEL NORD’

Entre 1977 i 1984 vaig treballar a Vinaròs. Ho vaig fer en dues empreses ja desaparegudes: primer a Cerámicas Lores, SA a la carretera d’Ulldecona i posteriorment a Juan Chaler, SA a la partida Capsades. El meu pas per la primera empresa va ser efímer però vaig tenir una bona relació amb el seu propietari Carlos Lores, fill d’un alcalde franquista de Benicarló. A l’empresa del Peno (així es coneixia a Juan Chaler Chaler) hi vaig treballar quasi bé 5 anys. A l’oficina hi treballava Agustín Castejón, germà de Mariano Castejón, nebot de Juan Chaler i exdiputat del PP. També hi treballava un altre Agustí de qui no recordo el cognom. Aquest segon Agustí era nebot de la exdona de Juan Chaler que era copropietària de la fàbrica. A diferència de l’altre, aquest segon Agustí treballava d’operari a la fàbrica. En aquell temps érem molt joves i les bromes entre els diferents companys eren freqüents. Una de les coses que em solia dir el segon Agustí era ‘valencià del Nord’. Jo sempre li contestava que ‘m’hauria agradat que al riu Sénia hi hagués hagut una frontera que separés tots dos territoris i que en passar per allí se’m demanés del passaport com qui entra a un país estranger... No obstant i tot que no hi havia frontera, cada dia anava a treballar a Vinaròs per a guanyar divises per a poder-me-les gastar a Catalunya’. Fins que un dia (potser una mica cansat de la mateixa broma) li vaig dir: ‘Mira, els valencians teniu sort de que els catalans us vam ensenyar a parlar ja que de no haver segut així encara parlaríeu moro’. Sembla que aquell dia el vaig descol·locar i se’n va anar a dir-ho a l’amic Antoni Fabregat desafortunadament desaparegut fa uns anys. Precisament li ho va anar a dir a ell que es sentia tan català o més que jo mateix! La resposta d’Antoni Fabregat el va acabar de descompondre del tot:- És que Joan té raó! No recordo que després d’aquell dia em tornés a dir ‘valencià del Nord’. Han passat els anys i afortunadament el Sénia no és frontera i al passar per allí no cal ensenyar el passaport ni tan sols el DNI. I a Vinaròs com a Amposta o Ulldecona les empreses paguen en euros com a qualsevol país integrat a la zona d’ús aquesta moneda. Les relacions entre els ‘valencians del Nord i els catalans del Sud’ solen ser excel·lents i si en temps passats els habitants del S del riu Sénia anaven al metge a Tortosa, avui en dia els del N del riu (sobre tot els d’Ulldecona i Alcanar) van a comprar a Vinaròs i Benicarló. Però també per a gaudir del Carnaval vinarossenc, de les falles benicarlandes o del Sexenni morellà i, fins i tot a banyar-se a les magnífiques platges de Peníscola.

CALATALNS I CASTELLANS

De Vergara a eldiario.es.

Amb l’arribada de la migració a Amposta se va fer popular la següent dita:

-Qui s’ha mort?

-Ningú, un castellà...

No era que se’l menyspreés, simplement volia dir que no era d’aquí. I és que durant molt de temps la nostra societat se dividia entre els d’aquí (tot i que no sempre ens sentíem del tot catalans *) i els castellans, que eren els que els nous vinguts. Per tant un andalús era un castellà, un extremeny era un castellà un aragonès era un castellà o un murcià era un castellà. No me queda clar que eren els valencians els bascos o els gallecs, tot i que suposo que en aquests casos si que hi havia una diferenciació.   

Per tant, la diferència entre catalans i espanyols ve de lluny. La qual cosa demostra que tot i que sempre ens han volgut posar al mateix sac (tots som espanyols) l’evidència demostra tot el contrari.

Tradicionalment al conjunt d’Espanya no ens han estimat, tot i que quan surt el debat ens diuen que sí, que ens estimen molt (com aquella campanya publicitària que va fer el PP fa uns anys) Però és mentida.

I per a mostra només cal un botó: Quants catalans han arribat a presidir el govern d’Espanya? Tres. A saber: El general Joan Prim durant el regnat d’Amadeu I de Savoia i que no va tenir temps d’exercir el càrrec ja que fou assassinat abans de que pogués prendre possessió del càrrec. Estanislau Figueras que va ser el primer president de la Primera República Espanyola durant quatre mesos. I, finalment, Francesc Pi i Maragall que e va ser el segon durant 38 dies! Com heu podeu comprovar el balanç és força decebedor.

A finals de la dècada dels anys 90, amb la caiguda de Felipe González i el poder socialista, un català volia ser candidat a la presidència del govern: Josep Borrell. Va guanyar les primàries amb una diferència prou respectable davant el basc Joaquín Almunia. Però quan semblava que tot li anava de cara, li van treure un afer de quan ell havia estat Secretari General d’Hisenda: els cas Huguet-Aguiar. El primer va ser cap de la inspecció de Barcelona i el segon Delegat Especial de Catalunya. Tots dos van ser investigats per corrupció ja que havien afavorit diverses empreses catalanes a canvi de contraprestacions.

A la dècada dels anys 80, el que fora el número dos de Pujol, Miquel Roca, va tenir deliris de grandesa i veient els bons resultats que teia a Catalunya CiU, va voler donar un salt a la política catalana amb el Partit Reformista Democràtic. Tot i els suports que va tenir del món polític amb Antonio Garrigues Walker i Federico Carlos Sainz de Robles i periodístics amb el director del Diari el Mundo Pedro J. Ramírez, l’anomenada operació reformista va ser un fracàs.

José Luis Rodríguez Zapatero no era català. Era castellà-lleonès. Però era del Barça i no s’ho amagava. Tot i estar al front del govern espanyols durant 7 anys i mig, mai va anar al Nou Camp a veure un partit de futbol. Dintre dels cercles de poder estava mal vist.

Amb tots aquests antecedents, sorgeix una pregunta: Pot arribar Albert Rivera a la presidència del govern de les Espanyes?

Segons el darrer sondeig conegut (el que hapublicat avui mateix el País), el partit de Rivera tindria una intenció de vot del 28,7%, el PP del 20,4, el PSOE dels 19,1 i Podemos del 18,3.

I el pitjor de tot és que C’s ha arribat fins aquí sense haver fet res. Ha jugat a la vella política de la puta i la Ramoneta donant suport al partit que més li ha interessat en cada moment i mirant de no fer gaire mal al PP, ja que entre els votants del partit de Rajoy estan la majoria dels seus futurs votants.

Bé, potser si que ha fet una cosa: anar clarament contra els interessos de Catalunya. Per això tant a Rivera com el seu partit se’ls veu com a castellans i no com a catalans.

Partint d’aquesta premissa, potser si que Rivera podrà ser un dia president del govern d’Espanya.

Quin panorama més negre!      

* De menut vaig escoltar moltes vegades l'expressió: Anem a la Catalunya... Ho deien per exemple quan anaven a veremar al Penedès o ha d'altres llocs més enllà de les nostres comarques ebrenques. 

CATALUNYA I/& ESCOTLAND

Com diuen els crupiers, la sort està tirada. El referèndum d’Escòcia, no és que sigui qüestió de sort, però si que es veritat que només dintre de unes poques hores se’n sabran els resultats, previsiblement, abans de que apunti l’alba.

S’han fet moltes comparatives entre el procés escocès i el català, de les diferències i de les semblances. Per què jo no em puc fer una també?

No conec Escòcia i ara mateix no recordo haver parlat mai amb cap escocès i si ho he fet, segur que no ha estat del tema de la possible independència del seu país.

Per tant, no puc opinar sobre el veritable sentiment nacional que tenen. En canvi si que puc dir que els sentiment català, entre una majoria (molt qualificada de catalans i fins i tot que no ho són), és molt gran.

El sentiment català va estretament lligat a nosaltres des del mateix moment de la nostra concepció. Fins i tot m’atreveixo a dir que molts dels qui mai votarien a favor de la independència de Catalunya sé senten tan catalans com el primer.

Possiblement la primera gran diferència és la parla. L’escocès (o gaèlic escocès), a diferència del català, és una llengua molt minoritària. Es calcula que a Escòcia (també el parlen a d’altres llocs com el Canadà) el parlen unes 58.500 persones. En canvi el català el parlem milions de persones i, tot i que el castellà també és oficial, és la llengua més parlada de Catalunya. És la llengua materna per a una majoria de catalans i la primera que s’ensenya a l’escola, tot i les traves que hi posen algunes famílies que voldrien que els seus fills fossin escolaritzats en castellà i, com sempre, han de ser sentències judicials (de vegades em pregunto que entendran els jutges de determinats temes –com els capellans quan parlen de sexualitat als cursets prematrimonials-) Però al final ens en sortirem, ja ho veureu.

Catalunya, ha diferència de Escòcia, ha estat sotmesa en diferents etapes de la seva història. Si bé la unió física entre el Regne de Castellà i la Corona d’Aragó (que incloïa Catalunya) va ser gràcies a un matrimoni, cal recordar que el rei Ferran d’Aragó no era d’estirp catalana, és més, el Compromís de Casp (1412) que va escollir el nou monarca a la mort de Martí l’Humà, el darrer rei de la Casa de Barcelona i que morí sense designar successor, va ser una ensarronada per part dels representants dels antics regnes d’Aragó, València i les Illes, que, gràcies a la intervenció de Sant Vicent Ferrer, van acabar designant un successor castellà. Per tant, era qüestió de temps que els dos grans regnes espanyols acabessin unint-se i més en aquella època en que la guerra contra els musulmans ja feia massa segles que durava i es volia posar fi com fos i ja sé sap que la unió fa la força. En canvi el Regne Unit (Anglaterra i Escòcia) va ser fruit d’un tractat on sembla que tots van ser tractats (i valgui la redundància) d’igual a igual. Prova d’això és que la bandera resultat d’aquesta unió és la suma de les diferents banderes nacionals. Aquesta unió es va produir l’any 1707, més de 200 anys després la boda dels Reis Catòlics (1469)

Però en aquell temps Espanya no tenia bandera i això si, l’escut resultat també contempla la unió dels diferents regnes, encara que tret el de Granada (l’últim reducte musulmà), els altres ocupen el mateix espai i així tenen el mateix pes el de Lleó (unit al de Castella) o el de Navarra que el que representa Catalunya, Aragó i les Illes Balears.

Sempre s’ha dit que la unió que van establir els Reis Catòlics i que ja s’anomenava Regne d’Espanya, va ser més política que real, ja que Catalunya va seguir mantenint els furs i determinants privilegis.

Però per a Catalunya, la unió amb Castella, sempre va ser incòmoda i, fins i tot, no desitjada. És per això que a la mort del darrer monarca de la Casa d’Àustria espanyola, Carles II, i amb la successió pel tro espanyol obert, Catalunya va veure la possibilitat d’aconseguir, sinó el trencament amb Espanya, si al menys que el nou monarca fos l’Arxiduc Carles d’Àustria, a qui donaven suport. Finalment venceren els Borbons recolzats pels castellans i, amb la caiguda de Barcelona l’any 1714, va començar una de les etapes més negres de la nostra història. Tot hi haver-ne d’altres (dictadura de Miguel Primo de Rivera), la dictadura del general Franco va suposar la pitjor etapa viscuda pels catalans durant segles. I, a l’altre costat, sempre els castellans... Per tant, es podria dir que sempre els hem tingut més d’enemics que no d’amics.

Si ens remuntem a èpoques més recents, Escòcia, tot i no ser un Estat propi, ha tingut uns privilegis que no ha tingut Catalunya o bé sé li han negat. Dos exemples molt clars: tenen la seva pròpia moneda, així com també les seves pròpies seleccions nacionals.

Per què si bé ara ja no se’n parla, la campanya pro seleccions catalanes va arrelar amb força durant la dècada passada. Fins i tot van ser reconegudes per alguna federació internacional d’esports minoritaris, però aquells que realment tenen pes (futbol, atletisme, natació, bàsquet, handbol, etc.) no van reconèixer mai Catalunya com a federació nacional. Hi va haver però un cas molt curiós, el de la selecció d’hoquei patins que si bé en un primer moment va ser reconeguda (recordem que aquest esport no és modalitat olímpica), van haver de jugar un mundial B i, com és lògic, es van acabar imposant a la resta per grans golejades. Llavors havien d’ascendir a la màxima categoria i aquí va ser quan la Federació Espanyola va fer servir el seu veto i va perdre el reconeixement de la internacional.

Si a algun lloc del món hi ha passió per les apostes, aquest és el Regne Unit. Així, avui, les cases d’apostes donaven clar guanyador al no i només es contemplava un 20% de possibilitats de que el si s’acabi per imposar. Però hi poden haver sorpreses, per què no? No sempre guanya qui més possibilitats té de fer-ho. 

Catalunya té dipositades moltes esperances amb el referèndum d’avui d’Escòcia que pot acabar influint amb els ànims dels catalans segons sigui el resultat.

És evident que un sí donaria ales als sectors més independentistes i faria, amb tota seguretat que el dia 9-N hi haguessin urnes per a votar. Possiblement en un gest més simbòlic que legal, però els catalans podríem dir el que pensem.

Però teniu en compte una cosa: els resultats seran molt diferents si el referèndum fos legal (per tant, reconegut pel govern d’Espanya) que si no ho és. En el segon cas, la majoria de partidaris del no, no aniran a votar, la qual cosa desvirtuarà molt el resultat final.                     

L’ERROR DE RAJOY

Quan un polític és mediocre (i Rajoy ho és) no té solució, per molts bons assessor que tingui (que tampoc els té)

Ahir, a la seva terra natal, acompanyat per Alberto Núñez Feijoo (aquell que anava amb iots de narcotraficants) va donar el tret de sortida del nou curs polític després de les vacances d’estiu.

Es va tornar a mostrar ferm en la seva postura sobre la consulta catalana: no es farà perquè està en contra de les lleis espanyoles. Per a continuar dient que sense lleis no és possible la democràcia. I un be negre, senyor Rajoy!

El principi principal de la democràcia és la sobirania que emana del poble. Sense un poble lliure de poder votar i poder decidir el seu futur, si que no hi ha ni haurà democràcia.

El règim que imposa el govern del PP és, avui en dia, el més paregut que hi pot haver a una dictadura com la que varem viure fa ja unes quantes dècades on també un gallec, com ell i com Núñez Feijoo dirigia amb ma de ferro els destins de la pàtria.

Les lleis no són patrimoni exclusiu de les democràcies, ja que qualsevol forma de govern disposa de lleis. En canvi la sobirania popular sí que és exclusiu de la democràcia.

Però si ens fixem en la democràcia actual veurem que està viciada i tal com diuen alguns dels partits de nova creació, no és una autèntica democràcia. Hi estic totalment d’acord.

Des de Catalunya sé li ha recordat a Rajoy que la consulta és el 100% legal perquè així ho va dictaminar el Consell de Garanties Estatutàries. Tampoc.  

Tan el Consell de Garanties Estatutàries com el Tribunal Constitucional, mentre no siguin el 100% independents, els seus dictàmens tampoc es poden considerar el 100% legals.

Un exemple. ¿És cert que la majoria dels catalans ens varem indignar per la sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de Miravet que va promoure el President Maragall? Cert perquè la varem considerar injusta i que atemptava en contra dels legítims interessos del poble català.

Però va ser legal, ja que cal considerar al TC com el més alt tribunal de l’Estat i per tant, les seves sentències s’han de complir, o no?

El veredicte del Consell de Garanties Estatutàries va ser legal (no seré jo qui ho posarà en dubte), però cal recordar que només 6 dels 10 magistrats hi van votar a favor (i això en democràcia significa majoria absoluta, com la que té Rajoy a Madrid...)

I perquè va ser així? Perquè els seus membres representen als diferents partits polítics catalans i com que aquests no tenen un criteri comú sobre la consulta del 9-N, tampoc el tenen aquells que els representen.

Acabaré explicant-vos una anècdota. Sabeu que la majoria dels escuts porten una corona a sobre. En canvi el de Catalunya no porta corona, simplement és un camp que conté els 4 barres. I per què el nostre escut no té corona? Per un error d’interpretació. Sembla ser que al restabliment de la democràcia es va considerar la corona com un distintiu reial i Catalunya no va voler estar sotmesa a cap Rei. Bé, això en teoria, perquè a la pràctica tots sabem com va anar...

En canvi, la interpretació que fa de la corona Armand de Fluvià, un dels màxims experts en heràldica d’aquest país, és que la corona sobre un escut significa sobirania.

Evidentment només és una representació i que l’escut de Catalunya no tingui corona no vol dir que el seu poble no sigui sobirà.

Per tant, tard o d’hora, el 9-N o en una data posterior, els catalans haurem de pronunciar-nos sobre el que volem ser. Rajoy (o els que vinguis després no seran eterns), en canvi les nacions (tinguin o no estat) perduraran en el temps. Mal que els pesi a alguns.        

IN-INDE-INDEPENDÈN-CI-A

No parlaríem de res més, ja que cada dia surten noves notícies sobre el procés iniciat a Catalunya i que té un imprevisible final. Què acabarà en consulta? Això ja ho veurem.

El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) va fer pública una enquesta que donava com a resultat que un 60% dels enquestats acceptarien que Catalunya fos independent.

Si de vegades es critica a Centro de Estudios Sociológicos –CIS- (els que fan la mateixa tasca a l’àmbit estatal) de no tenir el rigor necessari o d’haver interpretat els resultats de forma partidista depenent del partit que governa.

Qui ens pot assegurar que EL CEO no s’han fet preguntes capcioses amb la finalitat d’aconseguir els resultats desitjats? Evidentment ningú.  

Però deixant a banda les enquestes, ahir es van saber coses que preocupen fins i tot a persones com jo que, com sabeu, no professo al 100% l’ideari independentista.

Sembla ser que s’està mirant la forma legal (o disfressada com a tal) per a il·legalitzar l’Assemblea Nacional Catalana que, com sabeu, presideix la xertolina Carme Forcadell. Sense cap mena de dubte, l’ANC és la principal associació que vol assolir la independència de Catalunya per mitjans pacífics (i vull remarcar el de pacífics, perquè el terme és molt important)

D’aquest tema es va parlar ahir de manera àmplia al programa Divendres de TV3 i es va apuntar la idea de que algú, provocarà a membres de la ANC per a que deixen de ser pacífics (ni que siguin per un moment) i tenir l’excusa de criminalitzar-la i, conseqüentment de il·legalitzar-la. Es va incidir que de vegades, aquestes situacions estan provocades expressament per aconseguir la finalitat prevista.

Aquesta hipòtesi em va recordar moltíssim alguns fets puntuals que es van produir durant els anys de lluita contra el transvasament de l’Ebre.

-Intent de criminalitzar-la per part de l’exalcalde d’Amposta que va interpretar una frase escrita a un mural com una amenaça: Tindre’m que treure les escopetes –va escriure un alumne d’un institut ampostí-.  

-Intent de provocació durant una visita de Jordi Pujol a l’Institut Montsià per a inaugurar un cablejat de fibra òptica. Es va fer sortir al President pel costat dels manifestants congregats, amb el risc que això suposava.    

-Un nou intent paregut a l’anterior el dia que, també Pujol va acudir a Amposta a inaugurar les noves instal·lacions de la fàbrica MEDESA. Els Mossos d’Esquadra van separar els manifestants a ambdós costats de la carretera i van fer entrar el cotxe del President pel mig. Hi havia tanques de seguretat, però no s’havien lligat, per tant, separar-les i envair la calçada era relativament fàcil. Pel matí, el propi Pujol va visitar Ulldecona i els manifestants estaven col·locats tots a un costat i les tanques lligades amb filferros. Un Mosso amic em va dir que el que s’havia fet a Amposta va ser una temeritat.

Casualment, diaris com l’ABC i el País, publicaven ahir notícies relacionades amb la hipotètica il·legalització de l’ANC. De fet, el País, que sembla que està canviant de ideologia d’una manera ferma, hi dedicava l’editorial. La qual cosa no deixa de ser sorprenent perquè després no hi havia cap més notícia relacionada amb aquest tema.

Per acabar voldria fer menció a la manifestació que hi va haver ahir a Barcelona de petits empresaris agrupats en PIMEC que, com sabeu, presideix des de fa molts d’any Josep González, un home molt proper a Convergència. Molt lloable que els petits empresaris surtin al carrer a defensar els seus drets, però més encara si es donés la coincidència que defensant els seus defensessin també els dels seus treballadors.

Quan la manifestació es va acabar, un grup d’empresaris (o no,  ves a saber) van començar a corejar: In-inde-independència... Aquests cor d’àngels es va fer de forma improvisada o estava preparat? Què perquè ho dic?

Ja fa uns anys, Josep González havia estat triat per l’Ajuntament d’Amposta per a que fos l’inaugurador oficial de Fira Amposta. Eren els temps en que no podien portar a ningú de la Generalitat, perquè no eren del seu partit. Quan la comitiva d’autoritats, pubilles, banda de música i acompanyants, que havien sortit de la seu consistorial va arribar a l’alçada de la Casa Macià (antiga seu d’una entitat bancària i ara una pizzeria italiana), va aparèixer Mas com aquell que no vol (venia d’inaugurar no sé què a Santa Bàrbara) i s’hi va incorporar amb el beneplàcit d’una bona part de les autoritats presents. De fet va ser ell qui va inaugurar la fira amb el consentiment implícit de Josep González.    

QUÈ VOLEN ELS CATALANS? I EL CIRI A SANTA RITA

Independència? Federalisme? República? Monarquia?

Si féssim un enquesta entre la ciutadania molts es decantarien per alguna de los opcions enumerades al començament i, tal vegada fins i tot dos, ja que hi ha conceptes que no són, ni molt menys incompatibles. Una república independent és possible i fins i tot viable. Una monarquia federal també és possible, però poc provable.  

Només un referèndum ens trauria de dubtes. Però com hauria de ser aquest referèndum? Legal, es a dir d’acord amb les normes de l’estat espanyol? O il·legal? En aquest cas, com es diu vulgarment, ens hauríem de lligar la manta al cap i tirar pel camí del mig, sense escoltar a aquells que ens puguin dir que estem equivocats.

Per a començar, crec que és imprescindible que es faci un referèndum sobre el dret a decidir dels catalans. A Madrid, el PP i el PSOE estan d’acord en que no s’ha de fer. Fins i tot Alfonso Guerra diu que no coneix cap poble que tingui el dret a decidir. El cert és que trobo a faltar acords entre els dos partits majoritaris més enllà de la defensa aferrissada de l’estat centralista, on qualsevol tema que pugui afectar a les autonomies passi, inexorablement, pels centres de decisió de la capital. Per tant, aquí ja tenim el primer entrebanc. Des de Madrid ens posaran tots els pals a les rodes que pugin i més per a que la consulta no es faci.

D’altres partits, segurament més realistes i pragmàtics, com ara el PSC i UDC (l’etern soci de govern de CDC), estan per la fia federal, que seria com un estat de les autonomies revisat i millorat ostensiblement, però que, a la pràctica seguiria depenen de Madrid i del Tribunal Constitucional, àrbitre de tots aquells temes que poden resultar poc convenients (diguem-ho així)

Penso que el tema federal no estaria malament com a mal menor.  Es a dir, com realment penso que la independència no ens la donaran, la via federal seria una bona sortida de moment.  Però molt em temo que ni així. De moment, i com tantes i tantes vegades he dit i s’ha parlat, el PSOE discrepa del PSC també en aquest sentit. Per tant, ni en un hipotètic retorn del PSOE al govern d’Espanya, es donaria un marc ideal per a poder canviar la Constitució i passar de l’estat de les autonomies a una Espanya federal on les diferents nacionalitats que integren l’estat gaudirien d’autogovern. I, en tot cas, cauríem sempre amb el mateix vici: el cafè per a tots. Arribat aquest moment s’hauria de canviar la mentalitat i que només es convertissin en estats federals aquelles nacionalitats (o nacions si voleu) que realment tinguessin vocació de ser-ho. 

La Puta i la Ramoneta nou joc de cartes d'estratègia. 

 

En el cas d’haver de triar entre república i monarquia, ja no tinc tants dubtes. Un estat independent no crec que mai esdevingués monàrquic, per tant, el sistema de govern més lògic seria la república catalana.Compartir monarquia amb Espanya seria una possibilitat, igual com passa amb Canadà i Austràlia que tenen per reina a la d'Anglaterra. Però de bo voldríem un descendent de Felip V al tro de Catalunya? No vull ni pensar-ho! 

Ara bé, en un escenari federal, tot indica que ens hauríem de tragar els Borbons, al menys de moment. Encara que la monarquia pugui estar en les hores més baixes des de la seva instauració l’any 1975, encara són majoria els polítics que la defensen i que veuen en ella el garant de la democràcia com si continuéssim al 1981 amb el cop d’estat de Tejero i Milans del Bosch.

Potser abans que res seria necessari canviar a la majoria de la nostra classe política, com per exemple Alfonso Guerra que porta de diputat des de 1977. I posar un ciri a Santa Rita, patrona dels impossibles...  

PAÍS VALENCIÀ

El govern d’Alberto Fabra (el nou number one de la classe política pepera valenciana), després d’uns primers mesos prometedors al front de a seva comunitat, finalment, ha decidit desenterra la destral de guerra contra Catalunya i contra tot el que representa.

Coneixedor de que als seus antecessors la política anti-catalana els va funcionar a les mil meravelles, Fabra retorna als principis i l’essència del bunker barraqueta(*) per a mirar de guanyar-se els votants quan han decidit no seguir donant suport al PP valencià.

Curiosament, aquest fet passa després de que el Tribunal Suprem hagi donat la raó als d’Acció Cultural del País Valencià en l’enrenou dels repetidors televisius que permetien veure TV3 al llarg i ample del territori valencià, a la qual cosa s’oposaven els blaveros (**)

I és que la cultura catalana està mal vista pels valencians més extremistes; sobre tot si satiritzes els estereotips valencians. Tampoc no els agrada gens ni mica que s’expliqui a la ciutadania dels tripijocs dels seus dirigents com ara Carlos Fabra, Francisco Camps o Rita Barberà. Com el PP controla els mitjans de comunicació públics dintre de la seva comunitat, se’n guarden molt d’emetre informacions que els hi puguin perjudicar. En canvi, TV3 si les donaria amb la repercussió negativa que podria tenir (electoralment parlant) per als interessos de la casta dirigent del PP valencià.

Com que, des de València, no es pot imposar que s’eliminin certs continguts informatius que ells poden considerar inapropiats per als seus súbdits, la qual cosa aniria en contra de la llibertat d’expressió, ara volen que no es digui País Valencià a la seva comunitat autònoma.

El terme País Valencià és el que, normalment s’ha usat a Catalunya per a referir-nos a la nostra comunitat autònoma veïna del Sud. També l’usen la majoria dels valencians d’esquerres i, fins on pugui el PP, també volen que el deixen d'usar, com ara a les Corts Valencianes. 

De fet, la denominació de la seva comunitat va ser l’entrebanc més gros que van tenir quan es va redactar l’estatut d’autonomia valencià, ja que els valencians de dretes haurien preferit que s’anomenés Regne de València. Com que les diferències eren insalvables, al final es va decidir per una tercera opció molt més ligth, però que a la pràctica no satisfeia a ningú, encara que en el temps sé la van apropiar les dretes: Comunitat Valenciana.

El comportament de la dreta valenciana denota un gran complex d’inferioritat i una por extrema davant l’actitud que poguessin prendre els seus ciutadans en el cas de que la llengua i la cultura catalana els arribés amb tota normalitat.

Recordo que els dirigents peperos valencians van ser els primers de crear un conflicte lingüístic en anomenar valencià al català que es parlava a València i no reconèixer la unitat de la llengua, sense cap tipus de rigor i contradient a la pròpia Universitat Valenciana. Anys més tard el conflicte el provocaria el PP de Bauzà a Mallorca i, recentment la Maria Fernanda Rudi al cap davant del PP aragonès (i amb el suport del PAR) amb l’invent dels idiomes Lapao i Lapapyp.  

De tota aquesta situació, el que trobo del tot inversemblant és que no hi hagi la mateixa correspondència a l’hora d’admetre l’idioma propi al S i al N del riu Sénia. Mentre a Catalunya s’admet el valencià com una variant dialectal del català i els professors, professionals de la sanitat etc. poden opositar també a Catalunya sense cap tipus de problema (la prova són tots els integrants d’aquests col·lectius que treballen a Catalunya), a València no reconeixen els nivells de català atorgats per l’autoritat lingüística d’aquí, amb l’impediment que això representa a l’hora de voler ocupar una plaça de les mateixes característiques a l’àmbit del País Valencià (a mi no m’ho podran prohibir) 

 

(*) Bunker barraqueta.- S’anomena així al col·lectiu de valencians més intransigents respecte a l’idioma català i totes aquelles influències culturals que puguin arribar de Catalunya.  

(**) Blaveros.- Si fa o no fa significa el mateix. La terminologia deriva del blau que porta la bandera oficial valenciana. Per les informacions que tinc, l’actual ensenya del País Valencià, seria còpia de l’estendard de Jaume I el Conqueridor i que, després de la conquesta de València el lliurar a la ciutat. Aquí, la dreta valenciana, també va imposar els seus criteris davant del que s’havia acceptat fins aquell moment.