Amb un Mariano Rajoy en hores baixes
(més que baixes, baixíssimes), una part de la premsa de la Villa y Corte
aposta pel retorn d’Aznar com a salvador d’una Espanya sense rumb i a
la deriva.
Potser hi ha qui pensi que qualsevol
temps passat va ser millor, però no és el cas dels 8 anys del govern d’Aznar.
Segur que em deixaré moltes coses al tinter, però aquí os deixo amb alguns
dels mèrits que va fer durant la seva època e president del govern:
-Va liberalitzar el preu del sòl,la qual
cosa va propiciar la bombolla immobiliària que es va produir al cap d’uns
anys. De no haver estat així, la nostra economia estaríem tan malament?
Personalment penso que no, ja que durant els anys anomenats de bonança
econòmica, es va estirar més el braç que ma mànega i, com no,
també va propiciar que la corrupció s’expandís sense control per tota
la geografia espanyola.
-Ens va ficar a la guerra de l’Iraq
només per a quedar bé davant els Bush i Blair. Recordo que la guerra de
l’Iraq no va comptar amb l’aprovació de l’ONU, per tant, va ser una
guerra il·legal que no va aportar res positiu al país. En canvi es va haver
de lamentar moltes morts de soldats i assessors que van estar destinats
a aquell país del Orient Mitjà.
-La conseqüència més greu d’haver-nos
ficat a la guerra de l’Iraq van ser els atemptats de Madrid de l’11-M
de 2004 comesos per una cèdula islàmica. Dos dies després, Rajoy va perdre
les eleccions davant Zapatero capgirant al darrer moment la intenció de
vot d’una part dels electors. Els analistes polítics van culpar a Aznar
de la derrota.
Esperanza Aguirre? No, gràcies!
Tot i ser una de les polítiques més valorades
i de no figurar a la comptabilitat en B que, suposadament portava Bárcenas
y que va publicar el diari el País, no hem d’oblidar com va arribar al
poder. Després de no poder assolir la majoria absoluta i de adonar-se’n
que no seria investida presidenta de la Comunitat de Madrid per culpa
del pacte de legislatura que tenien lligat el PSOE i IU, de forma sorprenent,
els diputats socialistes Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez no van acudir
al ple d’investidura de Rafael Simancas, el candidat socialista. Aquest
fet, que va passar el 10 de juny de 2003, es conegut com el tamayazo.
Com els resultats havien estat tan ajustats i davant la impossibilitat
de poder elegir nou president, es van convocar noves eleccions i les va
guanyar el PP. Esperanza Aguirre va ser investida presidenta de la Comunitat
de Madrid. Anys més tard es va saber que els diputats díscols van ser allotjats
a un luxós hotel de Madrid a càrrec d’un empresari de la construcció.
Potser l’Esperanza Aguirre no té res a veure amb aquells fets, però només
la forma de com va arribar al càrrec, fa que no sigui aigua clara.
Gallardón? No, gràcies!
L’etern rival d’Esperanza Aguirre,
Alberto Ruiz Gallardón, és fill d’una família benestant de Madrid i, monàrquics
de tota la vida. Per contra, la família de la seva dona va ser fidel
al règim de Franco. Durant molt de temps, a Gallardón el van situar a l’ala
moderada del PP i va ser un dels polítics més valorats del país. Però poc
a poc va anar mostrant la veritable cara i es va poder comprovar que era
un llop amb pell de corder. Rajoy el va nomenar Ministre de
Justícia i des d’aquest càrrec ha estat l’impulsor de les taxes judicials
que limiten l’accés a la Justícia Universal en detriment de les classes
més populars i humils. Tan impopulars han estat aquestes taxes que tots
els estaments de la Judicatura s’hi ha postulat en contra i, fins i tot,
hi ha hagut casos d’objecció per part d’alguns jutges.
Ana Botella? Sí, gràcies!
Personalment prefereixo a la dona d’Aznar.
De tot el grup segur que és la menys preparada. Malgrat tot, voldria que
fos la propera presidenta del govern a veure si així, finalment, se’n
va tot a la merda!
