ENTREVISTA A MARIA PEROLADA MARTÍN, AUTORA DEL LLIBRE ‘CINTETA, UNA EBRENCA HEROICA’

Per aquelles persones que no coneixeu la Maria us he de dir que és una persona molt jove, plena de vitalitat i amb moltes ganes de resoldre els reptes que se li plantegen a la vida. Bon dia, Maria. PREGUNTA. La primera pregunta és personal, quants anys tens? RESPOSTA. Bon dia, Joan. Actualment, tinc 20 anys, els he complit al febrer. P. Estàs estudiant algun grau o ja has acabat? R. Estic estudiant Educació a la Universitat Rovira i Virgili. P. Els teus estudis no tenen res a veure amb la recerca de la memòria històrica, és així? R. A simple vista pot semblar que no estan relacionats, però considero que l’educació i la memòria històrica tenen un vincle profund i una missió que és la de conscienciar al jovent i als infants en aquests temes, per tal de fomentar el pensament crític i el respecte per evitar que les futures generacions repeteixin aquests esdeveniments tan tràgics. P. Anem al tema que ben segur més interessarà als hipotètics lectors d’aquesta entrevista. Amb 20, acabes de publicar el teu primer llibre: Cinteta Rodríguez Tomàs, una ebrenca heroica. R. Sí, aquesta ha estat la meva primera obra i també vaig viure el meu primer Sant Jordi com a escriptora, on vaig estar signant llibres a la Plaça de l’Ajuntament de la meva ciutat, Amposta. P. He dit primer perquè espero que després d’aquest en vinguin molts altres... R. Tant de bo, mentre hi hagi històries per investigar hi haurà llibres per a publicar. P. El llibre que has escrit ha estat fruit d’una exhaustiva investigació que comença amb un treball de recerca de 2n de Batxillerat. Després de llegir el llibre i veure el laboriós treball que vas fer, sospito que no el vas poder tenir enllestit al 100% quan el vas haver de presentar. R. El treball de recerca s'inicia a mitjan curs de 1r de batxillerat, això no obstant, sí que és cert que la majoria d’alumnes per norma general el deixen per a realitzar-lo durant el curs de 2n de batxillerat, però aquest no va ser el meu cas. Jo vaig començar a treballar amb la meva recerca l'abril de 2021 quan cursava 1r de batxillerat, tan aviat ens van donar les indicacions per a començar. Finalment, vaig entregar la meva investigació la qual ja estava totalment finalitzada el gener del 2022 quan estudiava 2n de batxillerat. Per a dur a terme aquesta recerca vaig estar uns 10 mesos treballant de manera molt exhaustiva i dedicant-m'hi moltes hores diàriament. Tot aquest esforç em va permetre poder-ho tenir enllestit (iniciat i finalitzat) el gener del 2022. És per això que el març del 2022 ho vaig enregistrar al registre de la propietat intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, per a donar-hi constància de la meva troballa. Déu-n’hi-do! P. Ens podries dir quina nota vas obtenir? R. Un 10. No em sorprèn Maria i t’ho he preguntat precisament per això, perquè suposava que un treball tan magnífic com el que vas fer es mereixia la millor nota. P. Després de localitzar finalment qui era la Cinteta i que va néixer a la Galera, un poble molt proper al teu, vas seguir estirant el fil per acabar descobrint tots els secrets de la vida d'una dona molt valenta i plena d'ideals... R. Efectivament, el punt més essencial per a la meva recerca era poder vincular a la Cinteta al territori de la Galera del Montsià. Un cop vaig assolir aquesta fita vaig anar més enllà, ja que vaig ser la primera persona en realitzar la troballa i en posar-me en contacte amb els seus familiars, tant els de la Galera com els de França. La vida de la Cinteta, com bé dius, està plena de molts esdeveniments importants que ressalten el seu coratge i la seva fermesa en els seus ideals. És per això que amb la meva investigació s’ha pogut donar a conèixer la vida integra de l’ebrenca. M’ha sobtat que qualifiquis els poble on va néixer la Cinteta com ‘la Galera del Montsià’. Sembla com si es digués així en realitat, però ho fas per a diferenciar-la de Galera (sense article), un poble de la província de Granada i per on també ‘vas passar’ perseguint el rastre de la nostra heroïna. P. Imagino que vas haver de fer trucades, moltes trucades, consultes d'arxius en línia i físics i recórrer diferents indrets de França i Alemanya... R. La veritat és que aquesta feina ha estat molt important, ja que com es detalla en el meu llibre, he hagut de cercar en arxius de diferents països com França, Alemanya, Estats Units, Suïssa, Suècia… Això ha implicat que hagués d'escriure un gran nombre de cartes en diferents idiomes, correus electrònics, trucades… La comunicació amb els diferents arxius va suposar un repte, al qual se li va sumar el temps de resposta, l’idioma i el temps per a rebre documentació. Això no obstant, tal com podem veure en la meva obra, aquest repte es va poder superar de manera molt satisfactòria. Efectivament, el resultat és òptim. Afortunadament, avui disposem d’unes eines que només uns anys abans de néixer la teva generació no existien i que ben usades poden simplificar molt la feina. P. Què senties quan descobries alguna cosa nova que et permetia seguir avançant en la recerca? R. El sentiment era d’una gran satisfacció i felicitat, ja que la informació que hi havia de la Cinteta era pràcticament inexistent, tant al Memorial Democràtic com a l’Amical de Ravensbrück, on tan sols hi havia unes petites línies i cap fotografia. P. Finalment, has acabat tota la investigació i tens a les teves mans un material que jo qualificaria d’excepcional. Ets tu qui decideix publicar-lo o t’ho van suggerir? R. Donar a conèixer la història de la Cinteta va ser el meu objectiu, però sempre respectant les voluntats i desitjos de la seva família, tal com s’ha fet amb la meva obra. P. El llibre ha estat editat per Garsineu edicions. Et va costar molt trobar qui te’l publiqués? R. No, pel fet que tan prompte em vaig posar en contacte amb Garsineu Edicions l’editor va estar a la meva disposició i em va recolzar en tot moment, li estic molt agraïda. P. A part de l'extraordinària història que expliques, m'ha agradat molt com poses en context els fets històrics que anaven transcorrent a Espanya i Europa durant la vida de la nostra heroïna. Possiblement, sense aquestes explicacions no s'acabaria d'entendre els motius que van portar Cinteta a fer el que va fer i que la van dur a estar confinada als camps de concentració alemanys i, posteriorment, rebre les distincions de les qual es va fer mereixedora... R. Moltes gràcies, la veritat és que sempre he pensat que és fonamental situar als lectors en el context històric. D’aquesta manera aquests poden connectar més amb els protagonistes, posar-se a la seva pell i comprendre millor les seves experiències i reptes. En el cas de la Cinteta és rellevant parlar dels fets que estaven succeint a Europa i Espanya, ja que van tenir lloc les dues guerres mundials i la Guerra Civil Espanyola. P. Per a fer símil, trobes que és comparable la vida de Cinteta Rodríguez amb la de Neus Català? R. Personalment, considero que totes dues han viscut unes vivències personals significatives i que mereixen ser recordades com les valentes dones lluitadores que són. Les seves històries comparteixen moments força similars com formar part de la Resistència francesa, el seu trasllat amb el comboi de les 27.000 i la seva estada al camp de Ravensbrück. Tot i haver experimentat situacions afins, cadascuna mereix el reconeixement que li pertoca i no es tracta de fer comparacions sinó de fer memòria i honrar de manera justa, ètica i moral la vida de dues grans heroïnes catalanes. P. De tot el que vas anar descobrint al llarg de la investigació, quin moment et va produir més satisfacció? R. Un dels esdeveniments que més destacaria perquè em va emplenar de gran complaença va ser quan l'1 de juliol del 2021, vaig contactar amb la família de la Galera. Els seus descendents em van corroborar que la Maria Roques era la Cinteta Rodríguez i que, per tant, era nada a la Galera del Montsià. Aquest fet és l'única manera possible de poder acreditar aquest entrellat. El succés esmentat anteriorment em va omplir de goig, pel fet que a partir d'aquell moment vaig poder donar veu a la Cinteta. Finalment, quan vaig acabar la investigació vaig tenir el plaer de compartir amb la seva família els resultats de la meva recerca i així esdevenir la primera persona a haver acreditat documentalment que la Maria Roques era l’ebrenca Cinteta Rodríguez. P. I el més emotiu? R. Personalment, el moment més emotiu d’aquesta investigació ha estat sense dubte poder donar-li veu a una història que ha estat silenciada. P. I ara què? T’has plantejat continuar fent recerca històrica? R. Actualment, estic molt centrada en els meus estudis, però la recerca històrica i la Cinteta sempre estaran molt presents en la meva vida. Pel motiu esmentat anteriorment, compaginaré la meva formació acadèmica amb la investigació sobre memòria històrica. És un camp que considero crucial mantenir viu, és el fil que connecta el passat amb el present i serveix de guia per al futur. Alhora honora el record de totes aquelles persones que han lluitat per la llibertat i evita que aquestes caiguin en l'oblit. P. I ja per acabar, vols aportar alguna informació que consideris transcendent i que no hagi sortit al llarg de l’entrevista? R. Un fet que m'agradaria destacar és que amb la recerca he pogut anar corroborant com la Cinteta va rebre un gran nombre de medalles i distincions de diferents països com França, Estats Units i Gran Bretanya. Així doncs, vaig haver d’analitzar el valor de cada condecoració, és així com vaig poder confirmar que aquests valents actes li van permetre esdevenir la deportada catalana més condecorada per actes realitzats durant la Segona Guerra Mundial, tenint en compte l'ordre de precedència. A més a més, també vull incloure que la Cinteta va rebre una felicitació per part dels Estats Units enviada per Dwight D. Eisenhower, qui més tard esdevingué el 34è president dels EUA. En aquest missatge, Eisenhower felicitava i valorava tots els actes coratjosos i heroics de l’ebrenca durant la Segona Guerra Mundial. Voldria finalitzar aquesta entrevista, agraint-li a la família de la Cinteta tant la de Galera com la de França, la seva complicitat i col·laboració en tot moment. Moltes gràcies, Maria pel teu temps i espero que en un futur tinguis molts èxits tant personals com professionals. Moltíssimes gràcies a tu Joan, ha estat un plaer.

A PROPÒSIT D’UNA ENTREVISTA A ARTUR MAS

De Pedro A. Alberto. 

Segurament és agosarat afirmar que l’anomenat procés té el punt de partida en la transfiguració de Mas després de l’11 de setembre de 2012. Tard o d’hora l’independentisme s’hauria obert pas dintre de la política catalana aprofitant qualsevol situació favorable. Però és evident que l’actitud de Mas és important per a comprendre com s’ha arribat al punt que ens trobem actualment. El seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya, no havia segut mai un partit independentista, com tampoc ho era el propi Mas.

Després de no poder evitar dos governs de l’anomenat Tripartit, Mas tenia la lliçó ben apresa: si volia governar havia de deixar enrere qualsevol prejudici i aconseguir la seva gran ambició que no era altra que la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Cal recordar que l’any 2006, Mas va signar un document davant d’un notari on entre d’altres coses se comprometia a no arribar a pactes permanents i estables amb el PP. No obstant, l’any 2010, després de tornar a guanyar unes eleccions i de que, en aquest cas, el Tripartit no sumés, res li va impedir pactar amb el PP d’Alicia Sánchez-Camacho per a ser investit President.

Però el pacte amb el PP significava una rèmora per a Mas. D’aquí que, després de l’èxit de convocatòria assolit a la Diada de 2012, Mas pensés que si virava la seva ideologia cap a l’independentisme i convocava eleccions de forma immediata (se van celebrar el 25 de novembre) guanyaria (tal com hauria dit Helenio Herrera), sense abaixar-se de l’autocar. Però a Mas li van fallar les previsions i va perdre 12 diputats. Quasi els mateixos que va guanyar ERC que en guanyava 11 i avançava així per primer cop al PSC. Mas no podia fer una altra cosa que continuar el seu particular viatge cap a Ítaca i governar, mal que li pesés, amb el suport dels republicans.

Però l’actitud de Mas va tenir un efecte sense precedents: la majoria dels militants i simpatitzants dels seu partit se convertirien, de la nit al dia a l’independentisme.  

A l’entrevista publicada pel digital eldiario.es, Mas afirma que és una bajanada absoluta dir que va canviar les tisores per l’estelada. I justifica la seva actitud dient que tots els governs d’Europa (ant els de dretes com els d’esquerres) ho van haver de fer.

No entraré a analitzar com se va arribar a aquella situació de retallades ferotges, però és veritat que el capitalisme, de la ma dels diferents governs, va aprofitar l’ocasió per a estrènyer el conjunt de la societat, però sobre tot a les classes més populars i desafavorides i que Mas, en aquell moment, va ser un dels seus màxims representants. Cal pensar que alguna de les retallades imposades sota el seu govern encara perduren en l’actualitat. La normalitat, si arriba, encara trigarà anys.    

Tal com diu Mas, no és cert que canviés les tisores per l’estelada ja que les retallades van continuar durant tot els seu mandat. I la seva conversió política cap a l’independentisme no se deu tant a motius purament ideològics sinó a la seva gran ambició política.

Sense cap mena de dubte, Artur Mas és un dels polítics més ambiciosos de poder que he conegut mai. Potser el que més!    

L’ENTREVISTA A ELDIARIO.ES: 

https://www.eldiario.es/catalunya/politica/Artur-tonteria-absoluta-tijeras-estelada_0_978502256.html

FIRTS DATES A TV3

De Faro a Diari de Tarragona. 

Us he de fer una confessió: sóc fan de Firts Dates, el programa de cites que fan a Cuatro a partir de les 9:30 de la nit i de dilluns a dissabtes (crec) 

Però no el veig tots els dies, només aquells que la meva dona, a les 9:30 no està a casa i que només són 2 o 3, segons l’època de l’any. Quan ve, tot i que me faig una mica el ronso, acabo per canviar de canal. Abans quan mirava el futbol me passava el mateix. Només me respectava els partits oficials del Barça i encara gràcies.

Anit era una nit d’aquestes que ella no estava a casa i l’estava mirant. Com sempre passa hi ha parelles que tenen feeling des del primer moment i d’altres que aquest no apareix el més mínim.

Eren les 10 tocades quan va arribar ella i al cap d’una estona me va dir:

-Va, canvia de cadena i posar Merlí... No és que m’agradi molt, però és millor que això que estàs mirant...

Complaent, tal com ho seria la majoria dels homes, vaig canviar. Però per a la sorpresa de tots dos el director de TV3 Vicenç Sanchis estava entrevistant el candidat del PPC Xavier Garcia Albiol.

Després d’escoltar-los durant uns instants, vaig arribar a la conclusió que si entre tots dos hi haguera hagut una taula amb plats amb menjar i copes amb beguda, bé podria haver estat una cita de Firts Dates d’aquelles que no hi ha feeling per cap lloc.  

Se va n enredar en el tema de TV3 sobre els motius que porten a Garcia Albiol per a dir que és una televisió parcial quan la televisió pública catalana rep premis i recolzaments pel seu rigor, segons paraules del seu director.

Al final no tinc clar si se va tractar d’una entrevista o va ser un debat entre l’independentisme i el constitucionalisme més ranci i espanyol. Per un moment me’n vaig recordar de les entrevistes que li va fer la Mònica Terribas a José Montilla, tan diferents als que li feia a Mas... Parcialitat de TV3? I ara, on l’heu vist? Jo per més que m’hi miri, a l’indret o a l’inrevés, cap per a munt o cap per a vall, no la veig en lloc.

Bé, tal i com us podeu imaginar, Vicenç Sanchis i Xavier Garcia Albiol no van sortir del plató de TV3 com a parella. El moixonet no va entrar al niu... Però mentre Sanchis tindrà encara moltes més possibilitats d’aconseguir-ne una, molt me temo que Garcia Albiol de moment se quedarà solter... Políticament parlant es clar... I espero que per molt de temps!      

L’ENTREVISTA IMPOSSIBLE

El passat diumenge el President Puigdemont va ser entrevistat a la Sexta pel periodista Jordi Évole.

Com va anar l’entrevista? Com tot a la vida, depèn dels ulls amb que t’ho miris. Es a dir, els independentistes i partidaris de Puigdemont pensen que el President se’n va sortir bé i els contraris pensaran tot el contrari. I es que ser objectiu en aquest tema costa molt. No diré que és impossible, però ben a prop.

També he sentit a dir que Évole tampoc va ser objectiu... Què sé li va veure el llautó. Tots coneixem el tarannà del periodista català i que no és independentista. Però jo pregunto: I és que el director de TV3 Vicenç Sanchís va ser objectiu quan només fa uns dies també va entrevistar a Puigdemont? Vaig llegir que només va faltar que es donessin una abraçada... I quan la Terribas entrevistava a Mas? Més del mateix...

No entraré a analitzar a fons l’entrevista, tot i que, tal com ja ho havia anunciat Évole, al President se’l va veure molt enrocat. Intentant no sortir-se’n del guió establert. A la defensiva, diria a jo, ja que sabia que no seria una entrevista de lluïment personal. Més bé tot el contrari.

De l’entrevista (que va acabar avorrint a una ran majoria de telespectadors) me quedo amb la següent afirmació de Puigdemont:

-Rajoy ja no és un interlocutor vàlid!

Té raó. Rajoy ja no és un interlocutor vàlid. Si Rajoy hagués acceptat les 23 propostes (o al menys una gran part de les mateixes) que Mas li va plantejar per primera vegada el mes de juliol de 2014, segurament no hauríem arribat a la situació que estem vivint actualment.  

Ara bé, què hagués passat si diumenge Évole hagués entrevistat a Rajoy i el fil conductor de l’entrevista hagués estat el referèndum i l’aspiració independentista de Catalunya? La resposta no la sabrem mai, però m’aventuro a dir que hagués estat una entrevista similar, tren que de sentit contrari. Allí on Puigdemont va dir blanc, Rajoy hauria dit negre. Si Puigdemont se va enrocar, Rajoy, amb tota probabilitat, també hauria adoptat la mateixa posició. I a ben segur que, d’haver tingut l’ocasió d’expressar-ho, també hauria dit:

-Puigdemont ja no és un interlocutor vàlid!

No m’atreveixo a dir si alguna vegada ha estat a punt de produir-se el diàleg entre tots dels presidents. Hi ha coses que se porten amb el més absolut secret. De totes formes, quan les posicions estan molt enfrontades i hi ha punts irrenunciables, l’acord és impossible.

Però a mi m’agradaria una altra cosa. Una entrevista entre tots dos. Que Rajoy entrevistés a Puigdemont i a l’inversa. És el que anomeno entrevista impossible. No perquè no es pogués donar un format d’entrevista així (trobo que alguna vegada he vist o he escoltat una entrevista d’aquestes característiques), sinó perquè vist el tarannà de tots dos trobo que veuríem una escena surrealista. Molt possiblement tots dos es mantindrien callats potser esperant (i seguint en termes escaquistes) l’obertura del contrari per mirar de contrarestar el seu joc.

---

Després de l’entrevista esmentada, la Sexta ne va emetre una altra. En aquest cas va ser Ana Pastor qui va entrevistar a la Ministra de Sanitat Dolors Montserrat. Ja no ho vaig veure, però me van dir que semblava un robot. És igual. D’ella vull dir que a qualsevol país demòcrata no hauria arribat a ministra una persona com ella: Les empreses familiars de la Ministra són moroses amb l’erari públic. Però com ja vaig dir quan la van nomenar, és la quota catalana.

https://cronicaglobal.elespanol.com/business/lista-morosos-empresa-familia-ministra-sanidad-deudas_75491_102.html

ENTREVISTA PACO TÚNEZ, RESPONSABLE PROVINCIAL DE EMERGENCIAS DE LA CRUZ ROJA

Foto: Asociación Española de la Carretera.

Paco lleva casi 30 años de voluntariado en la Cruz Roja. Durante todo este tiempo ha asistido a decenas de accidentes y, en algunos casos ha tenido que dar ayuda psicológica a los familiares de las víctimas. De su dilatada trayectoria destacaría dos hechos importantes: En el 2010 solicitó desplazarse a Haití para colaborar en las tareas humanitarias de control de la epidemia de cólera que ocurrió después del terremoto del mes de enero del mismo año y, en 2013, estuvo en Filipinas para la gestión de la emergencia tras del tifón Haiyán, tal como quedó reflejado en el programa Comando actualidad de Televisión Española.

En 2014 tuvo el reconocimiento por parte de la ciudadanía de las comarcas del Ebro otorgándole el título de Ebrenc de l’Any 2013 y, finalmente, en el mes de junio del año pasado la Asociación Española de la Carretera le concedió la Medalla de Honor de la Carretera como reconocimiento a su labor en la asistencia a muchísimos accidentes de tráfico, ya sea atención sanitaria, psicosocial o de coordinación en accidentes de múltiples víctimas.

El pasado 24 de marzo fue invitado por el Consejero de Interior del Gobierno catalán Jordi Jané al acto en recuerdo de las 13 chicas que estaban de Erasmus en Barcelona y que perdieron la vida un año antes en un accidente de circulación dentro del término municipal de Freginals cuando volvían de las Fallas de Valencia.

Pregunta. Paco: ¿Qué te supone un reconocimiento como el que te concedió la Asociación Española de la Carretera?

Es un reconocimiento al trabajo en equipo de muchas personas que no "salen en la foto" y con las cuales compartí. Pero la realidad es que éste, como otros reconocimientos, te animan a seguir trabajando en beneficio de las personas más vulnerables, que ese trabajo es visible y que de una forma u otra, se reconoce el trabajo de tantas personas voluntarias que se esfuerzan en hacer lo mejor por los demás.

P. ¿Crees que se conoce (y reconoce) suficientemente la labor que hace la Cruz Roja en los diversos puntos del planeta donde actúa?

Como a veces digo, “esto va por barrios”, es decir, depende del lugar y las necesidades de la población. En algunos países es Cruz Roja quien se encarga de la red hospitalaria, la búsqueda de personas desaparecidas, etc. en otros Cruz Roja, realiza otras funciones, pero siempre como auxiliar de los poderes públicos, que son quienes tienen la responsabilidad de cubrir las necesidades básicas de la población.

A veces no se entienden acciones como cuando, ante una catástrofe, se solicita dinero y no mantas, etc., aunque también es posible que desde Cruz Roja no nos expliquemos suficiente. También está el hecho de que somos una ONG muy grande, con muchas actividades y eso, en algunos casos, intimida.

Pero hemos de olvidar a Cruz Roja como un “ente” y centrarnos en que son personas las que la forman, tus amigos y amigas, vecinos, aquellas personas que ni conoces pero te ayudan…

P. En estos momentos, ¿dónde se están concentrando más esfuerzos?

En apariencia se puede pensar que está en el Mediterráneo y, en parte así es. Pero en Cruz Roja no olvidamos las denominadas “emergencias olvidadas” que son aquellas emergencias que no están en los medios de comunicación y en las emergencias crónicas.

Por la experiencia en determinados contextos de catástrofes humanitarias he podido observar situaciones de grandes sufrimientos humanos que después no han salido en los medios.

En Cruz Roja no olvidamos que dentro de nuestras fronteras hay muchas personas que sufren y por ello también trabajamos a diario para aliviar o eliminar ese sufrimiento, siempre con voluntariado bien formado y con recursos materiales, pero todo es limitado.

Por lo que respecta al ámbito internacional, sólo por citar algo, no olvidamos a Sudán del Sur, Haití, Uganda, Siria, Myanmar, hambruna en Etiopía, grave sequía generalizada en el este de África donde más de 5 millones de personas necesitan urgentemente comida y asistencia sanitaria, en Somalia donde 1 millón de niños están malnutridos y necesitan comida urgente……, son tantas y tantas las emergencias olvidadas.

Por último, quiero recordar que cada 30 segundos muere un niño a causa de la malaria. Algo tan sencillo de controlar como una tela mosquitera impregnada en insecticida adecuado pero que estas personas no pueden acceder a pagar eso.

Cuando lo anterior te lo cuentan puedes cambiar, pero cuando lo vives, cambias.

P. ¿Qué opinas de esta situación en el Mediterráneo?

La situación de las personas refugiadas, creo que es un fracaso de la comunidad internacional, ya sea por la indiferencia o por la complicidad. En este caso, la situación es más “visible” porque está en nuestra frontera y, sin embargo, no son noticia otros refugiados.

Cualquier persona que huye de una guerra no tiene vallas que la pare y la realidad es que nadie quiere abandonar su casa. La solución no pasa por reuniones políticas a altas instancias ni las ayudas, ni la gran labor que hacen las ONGs, la solución pasa por parar el negocio de la guerra.

La Cruz Roja y la Media Luna Roja están trabajando dentro de Siria, en pleno conflicto armado donde ya han sido asesinados muchos voluntarios.

Y también trabajan en países receptores o de tránsito de personas refugiadas. En concreto, se han movilizado más de 84.000 voluntarios y voluntarias procedentes de 28 países, distribuidos más de 8 millones de paquetes alimentarios, más de 2 millones de mantas, agua, kits de higiene, asistencia de salud, primeros auxilios, apoyo psicológico, etc. Pero insisto, esa no es la solución.

P. El día 20 de marzo de 2016, volviendo de las Fallas de Valencia, nada más entrar en territorio catalán, a la altura del pequeño pueblo de Freginals, un autocar que circulaba por la AP-7 tuvo un grave accidente en el cual murieron 13 chicas. ¿Qué recuerdos tienes de aquel día?

Fue una experiencia dura, pero nuestra función es siempre la misma, con personal capacitado, dimos respuesta a las personas que sufren.

Como responsable provincial de emergencias, tuve que coordinar el operativo de respuesta de Cruz Roja, con la intervención directa de 97 voluntarios y voluntarias organizados por especialidades. En concreto, se actuó con equipos de intervención psicológica, social, sanitaria, logística, coordinación, comunicación con medios….

Uno de los mayores retos a los que se enfrenta una organización de voluntariado es mantener la actividad durante un tiempo, ya que cada persona voluntaria dispone de un tiempo reducido destinado a su labor voluntaria; pero eso no fue obstáculo, de hecho, teníamos relevos preparados para mucho más tiempo del que estuvimos. Es diferente al personal que trabaja en emergencias con un horario definido. En nuestro caso, los cuadrantes de horarios son verdaderos puzles, lo que supone un gran esfuerzo de logística.

P. El pasado 24 de marzo conmemorando el primer aniversario se organizó un entrañable acto que contó con la presencia de Jordi Jané, Consejero de Interior del Gobierno Catalán, así como otras autoridades territoriales y el alcalde de la localidad. ¿Algún reencuentro especial de aquel fatídico día?

Con la mayoría de personas ya había vuelto a coincidir en otras emergencias, pero sí, había personas con las que no coincidía desde el accidente. A pesar del motivo por el que estábamos allí, siempre es grato poder volver a saludar a las personas con las que compartí aquellos días.

P. ¿Cómo viste a los familiares de las víctimas (Las 13 Rosas de Freginals)?

La situación por la que pasaron no desaparece en este tiempo.

El fallecimiento de un ser querido, y más cuándo es "contra natura", es decir, que los padres sobrevivan a los hijos, es un trauma difícil de asumir, de hecho, no se suele asumir, pero se ha de aprender a convivir con ello y esa es una labor de nuestro personal de intervención psicológica.

Pero a lo anterior se suma el hecho de la causa del accidente; cuando el causante es el ser humano se añade la sensación de que es un suceso "que se podría haber evitado", lo cual es diferente a accidentes naturales que son inevitables y se asimilan relativamente mejor.

P. ¿Qué fue lo que más te conmovió del acto?  

El motivo del porqué estábamos allí. Fue todo muy emotivo, en especial cuando habló Constanza Scarascia, hermana de una de las víctimas y portavoz de las familias.

Pero, en general, todo fue emotivo.

Hubo un agradecimiento general al personal interviniente en la emergencia entre los que se encuentra el voluntariado de Cruz Roja; incluso algún familiar de las víctimas se acordaba de los nombres de nuestro personal que los atendió, queriendo hablar con los mismos para dar las gracias.

P. Para esta campaña de la Renta de 2016 que justo acabamos de comenzar, como motivarías a los declarantes para que marquen la casilla de “Otros fines de interés social”.  

Una pregunta fácil y dar una única respuesta es difícil. Sin entrar en las creencias religiosas, yo creo que las ONGs realizan/mos una gran labor social.

Para mí lo importante es que el destino de ese 0,7% se gestione de manera que vaya a cubrir necesidades de las personas más vulnerables de forma objetiva e imparcial, sin tener en cuenta ninguna otra circunstancia distinta a esa vulnerabilidad y eso lo hace Cruz Roja; seguro que otras ONG también, pero yo prefiero hablar de lo que conozco.

Pero, ¿no sería mejor que cada cual pueda destinar ese porcentaje a la acción social que desee?, ¿ONG, becas, investigación, etc.?¿No sería mejor que el Estado destinase directamente el 0,7% de presupuestos generales a fines sociales?

P. ¿Quieres añadir alguna cosa más?

Una vez más, gracias Joan, por darme la oportunidad de poder explicar qué hacemos en Cruz Roja y animo a las personas a colaborar con las ONGs sociales, que se puede hacer de muchas formas, desde una ayuda esporádica, una cuota de socio, una participación voluntaria, etc.
No podemos cambiar el mundo, pero sí podemos cambiar nuestro entorno; hay que cambiar la queja por la acción.

Gracias a ti Paco sobre todo por la labor que estáis haciendo desde la Cruz Roja y por habernos aportado un poco de humanidad en estos tiempos donde, a menudo, gobiernos y ciudadanos desoyen los gritos de angustia de los colectivos más desfavorecidos.  

ENTREVISTA A JOAQUÍN URQUIZÚ: LA MÚSICA LA SEVA PASSIÓ

Joaquín Urquizú Castellà és un apassionat de la música. No exagero si dic que li ha dedicat tota la vida. Primer com a músic i després com a directiu. En total 71 anys dels 87 que té actualment, tot i que ell era pagès.

Recordo a Joaquim assegut a la llotja de la Lira Ampostina escoltat el concert que ens oferia aquell dia una banda de música... Potser vinguda del País Valencià.

P. Suposo que encara hi vas, no?

R. Sí, per suposat. Al cicle de la Lira Amposta de Banda a Banda hi vaig a quasi tots els concerts i també als concerts de la Filha i d’altres com per exemple quintets de corda, etc.

P. Anem a fer una mica d’exercici de memòria. El teu primer contacte amb la música el vas tenir a la Unió Filharmònica. Per què a la Filha i no a la Lira?

R. Perquè ma germana ja rebia classes de llenguatge musical amb el Sr. Biosca, que era de la Filha. Vaig començar amb 16 anys.

P. Creus que néixer a un determinat carrer d’Amposta te pot marcar l’hora de decantar-te per una o l’altra entitat?

R. No. Penso que és més per amistat. Ara bé, si vius al costat de la seu d’una entitat també pot arribar a condicionar-te, es clar.

P. A la Filha hi vas tocar durant 50 anys (déu ni do!) Quin instrument tocaves?

R. El clarinet... El baix i el tenor... I també el saxo amb mi bemoll.

P. Què recordes d’aquells primers anys?

R. Vaig ser un dels fundadors de l’orquestra Júniors per la Pasqua del 48. Hi vaig tocar fins que vaig marxar a la mili l’any 1958. Els altres fundadors van ser Rogelio Valmaña, Tofol, Juanín, Forcada i Carlos Valldepérez. Tocava els mateixos instruments de la banda.

P. 50 anys donen per a molt i segur que vas veure passar uns quants directors... Algun record especial d’algun d’ells?

R. Els 6 anys que vaig tocar amb Emilio Navarro i Carlos Aguado. Me van educar musicalment i com a persona. Els hi dec molt a tots dos.

També a Josep Maria Arasa Gargallo, un home de fort caràcter que va estar 35 anys de director a la Filha. L’educació musical i general la d'aquest mestre, va ser fonamental per a la meua vida musical. Musicalment parlant un segon pare per mi.

P. Com a músic, a quins llocs més emblemàtics vas tocar?

R. Llavors no era coma ara... Pensa que estem parlant de la post-guerra... De vegades vàrem d’haver de tocar en un camió amb tendal.

Com a president de la Filha sí. Vaig acompanyar a la banda al Palau de la Música Catalana i a l’Auditori de Barcelona.

Però quan tocava, era molt difícil trobar llocs on tocar. Pensa que parlem de la dècada del anys 50-60 del segle passat.

P. Un dia vas decidir penjar l’instrument per a dedicar-te a tasques, com tu dius, administratives (jo diria millor de govern) Alguna vegada vas trobar a faltar l’escenari?

R. Molt natural. Vaig deixar de ser músic per un problema personal. Però quan un és músic, ho és tota la vida i troba a faltar sovint els escenaris.  

P. Com a persona que viu intensament la música, arribar a presidir l’entitat que t’ha vist créixer i formar-te deu de ser tot un honor...  

R. És així mateix. Després de 14 anys de delegat de banda, arribar a ser president de l’entitat és tot un honor. En total van ser 5 anys com a president. Havien de ser 6, però el darrer ja no el vaig fer...

P. Què recordes amb més estima de la teva època com a president de la Filha?

R. La primera sortida que va fer la banda a Europa. Era l’any 83. Hi vàrem anar durant 3 anys consecutius. Sempre a la ciutat alemanya de Karlsruhe, al Sud d'Alemanya.

També aquí vaig conèixer al president de les bandes italianes durant un concert de bandes de Karlsruhe, que després els vaig invitar a Alcanar, a la comarca del Montsià.

En aquella època fèiem un concert cada quinze dies per a poder pagar el nou local i d’aquesta manera no va caler que els musics fessin cap aportació. Aquesta reforma va costar tres milions de les antigues pessetes, que va sortit de la venda de tres cistelles de Nadal que vam passejar per les comarques de l’Ebre amb la Banda de Música de la Societat. Vull donar les gràcies a tots els músics que ho van fer possible.

P. De president de la Filha passes a ser president de la Federació Catalana d’Entitats Musicals. Com va ser això?

R. Per la voluntat de fer arribar la veu del territori a la resta de Catalunya. Les comarques del Sud estaven abandonades musicalment parlant. Volíem crear una entitat territorial, però com que no n’existia cap a nivell de Catalunya, des de la Generalitat ens van aconsellar que constituíssim una federació que avarques tot el territori català.

La primera directiva la varen formar 6 ampostins (3 de la Lira i 3 de la Filha), més dos representants de les dues bandes d’Alcanar, la Municipal i la de l’Agrupació. Els altres membres eren de Sant Jaume, la Sénia, Deltebre, Ulldecona i la Ràpita.

Era gener de 1982 i el dia 17 d’abril d’aquells mateix any ja es va fer la primera trobada de bandes. En total van ser 12 les participants al certament, 10 d’elles de la comarca del Montsià.

P. Sempre s’ha dit que a Catalunya, on hi ha més tradició de bandes de música és a les comarques del Sud. És degut a la influència que s’ha exercit des del País Valencià?

R. Amb tota seguretat. La Lira la van formar uns músics de la Vall d’Uixó que venien a conrear l’arròs l’any 1916 (aquest any es commemora el centenari) Van parlar a un senyor que treballava a la Telefònica per a que els dirigís. Els mateixos músics van fundar la Unió Filharmònica dos anys més tard.

P. Finalment recales a la Confederació Espanyola de Bandes de Música, primer com a tresorer i més tard com a president. Suposo que aquest fet et va permetre escoltar i veure, sinó a totes, al menys a les millors bandes d’Espanya... Què fa que les bandes de música valencianes siguin tan bones?

R. La base són els certàmens de música. Per a ells és un al·licient. Els més importants són el de València i Altea i també hi ha el que es coneix com el Mano a Mano de Bunyol, sense oblidar les de Llíria.  

P. Una vegada vas plegar com a directiu, te’n vas anar amb la sensació d’haver volgut fer alguna cosa i que no la vas poder fer?

R. Sempre te’n vas amb la sensació d’haver pogut fer alguna cosa més. De les 8 bandes que van iniciar la federació es va passar a 45. Vaig visitar entre 30 i 35 pobles per a fomentar la creació de bandes. Recordo per exemple Miravet i Falset. 

P. Què va suposar el reconeixement de president honorífic per part de la Federació Catalana?

R. Va ser l’any 1996 a Montblanc després d’haver estat president durant 6 legislatures. Imagina’t l’alegria que va significar per a mi!

P. Segur que has hagut d’escoltar concerts memorables. Te’n recordes d’algun en especial?

R. Les bandes de Llíria i Bunyol són les més grans i les de millor qualitat tècnica que he escoltat mai. Recordo molt especialment la banda de Vinalesa que només tenia uns 50 músics. Vaig quedar meravellat! Els vaig convèncer per a que vinguessin a tocar a Santa Bàrbara i també a Madrid amb la Unió Filharmònica.  

P. Esmenta’m quins són, des del teu punt de vista els millors compositors per a banda de música.

R. Sense cap dubte Ferrer Ferran és el més prolífic. Per a commemorar els 25 anys de la Federació va composar el Gaudir del geni, simfonia número 3.

També són grans compositors Andrés Valero Castells, de la banda municipal de A Coruña i José Rafael Pascual Vilaplana de la municipal de Bilbao.

 

P. Té poso en un compromís si et demano que em diguis quines són, per a tu, les millors bandes de música d’Espanya? (No cal que me les diguis per ordre)

R. Les dues de Llíria (la Unió y la Primitiva), les dues de Bunyol (Artística o la de los Feos -dita així per Paco el Feo, un dels seus màxims impulsors- i la Armónica o los Litros) i la Filharmònica d’Altea. 

P. Què els hi falta a les bandes d’Amposta per estar a l’alçada de les millors?

R. Aquí es fan festivals i no certàmens com a València que fa que hi hagi més competició. La Lira està quasi bé a l’alçada de les valencianes. Les altres bandes del Montsià estan estancades per falta de mitjans econòmics. Dintre de la Federació també estan bé les de la Sénia i Tarragona.  

P. Quin ha estat el millor record que guardes de tota la teva trajectòria?

R. Tot el que he fet ho he fet amb molt de gust i, per tant, tot té la seva importància. He de donar gràcies a la meva família pel seu suport.

Tot i que ja fa anys que no exerceixo cap càrrec, encara tinc contacte amb la majoria de bandes gràcies a Internet, la meva distracció des de que em vaig jubilar.

Però de tots els bons records, el millor, sense dubte, és el del primer dia que surts amb la banda. 

P. Com creus que ha influït en la teva trajectòria el fet d’haver nascut a Amposta?

R. Molt. Va ser gràcies a mon pare que es va preocupar per donar-nos ensenyament musical als tres germans. Segurament de no haver nascut a Amposta no ho hauríem pogut fer.

Gràcies a les Societats Musicals, s’han format centenars per no dir milers de persones com a músics; només amb la condició de soci se’ls ha ensenyat música. Els nostres pares a començament del segle passat, no disposaven de mitjans econòmics.

P. I ja, per acabar, vols afegir alguna cosa més?  

R. Va ser un moment molt especial quan es va poder construir l’actual local de la Filha. Era un magatzem d’arròs i l’any 1981 es va fer realitat el projecte de la nova seu amb totes les condicions sense que s’hagués de fer cap préstec i sense el mínim suport per part de l’ajuntament.

Es van aconseguir 3 milions de pessetes venent butlletes de 3 cistelles i anant pels pobles de la comarca a vendre-les.

Tinc un gran record de l’any 2005 quan es va fer a Amposta la 22èna assemblea de la Confederació Espanyola de Bandes. S’hi va estar tota la junta durant 3 dies i van actuar les bandes federals de València, Catalunya i les Illes Balears. Vàrem comptar amb tot el suport per part de la Generalitat, l’ajuntament i de la Filha.

Crec que soc un cas únic. Segurament he estat el músic català que més concerts ha escoltat arreu l'Estat Espanyol, sobre tot al País Valencià; mes de 500 viatges, sense oblidar els que vaig haver de fer per les assemblees de la FSMCV, on he aprés molt. Els viatges més propers els vaig fer a Vinaròs i Benicarló.

ENTREVISTA AL ESCRITOR ESTEBAN MARTÍN (Segona part)

P. El pasado octubre tuve el privilegio de que me explicaras en primicia la teatralización de tu obra infantil Ricardo y su robot (la primera de este género que escribiste), a la que se le cambió el nombre por La Berta i el seu robot, aparte de ser representada en catalán. Te vi muy ilusionado ante tal acontecimiento…

R. Sí, porque realmente era algo que no esperaba. Ricardo y su robot fue el primer cuento que me publicaron y ¿quién podía pensar que veinte años después me llamaría una directora teatral interesada en adaptarla para el público infantil? Ya digo fue una sorpresa de la que me siento muy agradecido porque, además, es un buen montaje en manos de una buena compañía, Lazzigags,  que lleva años adaptando grandes historias para el teatro, como Pippi Langstrump o Tom Sawyer entre otros montajes.

La obra, esta semana, se presenta en la Fira del Teatre Infantil i Juvenil d’Igualada.

P. En 1999 fundaste la editorial Littera Books que cerraste en 2006. ¿Su cierre coincidió con el inicio de una etapa de mayor actividad creativa?

R. La etapa de Littera fue muy gratificante. En la editorial publiqué obras de los premios nobel Heinrich Böll y Pablo Neruda. También edité a autores del este completamente desconocidos y autores españoles que, después de publicar en Littera, han ganado premios y han afianzado una interesante carrera literaria, como Luisa Cuerda y Eduardo Halfon. Hice muchos amigos y conocí a personas muy interesantes. Littera representó una de etapa muy enriquecedora en mi vida.

Sobre la segunda parte de tu pregunta: sí,  yo tenía en marcha La clave Gaudí , una idea que me rondaba por la cabeza desde hacía años y de la que guardaba muchas notas e  ideas argumentales. También tenía el germen de otras obras que se han ido publicando y alguna novela en un cajón – como El olvido, novela que veinte años después de escribirla, ganó el premio de novela corta Ciudad de Córdoba -. Pero sin duda fue el éxito de la Clave Gaudí, junto con otros factores,  lo que me obligó a replantearme toda la situación.

P. Escoger escribir una obra para adultos o para jóvenes, ¿se debe a una cuestión de inspiración o a un encargo editorial?  

R. Ni una cosa ni la otra. En cuanto a la primera, yo no creo en la inspiración, creo en el trabajo. Es lo que a mí me funciona: en cuanto me pongo a trabajar, las ideas acuden. Las ideas llevan historias de la mano y son ellas las que determinan si son para jóvenes, niños o adultos.

P. Últimamente te decantas más por la novela juvenil. ¿Qué tal son los jóvenes como lectores?  

R. Bueno, recientemente he terminado una saga juvenil: Sanada. Una saga de aventuras que transcurre en el siglo XVI; cinco libros  que me han permitido conectar con los jóvenes cuando me han invitado a colegios e institutos. Es verdad que los libros para jóvenes tienen que competir con las nuevas tecnologías pero, sin embargo nunca los jóvenes habían leído tanto y nunca los jóvenes habían tenido una oferta tan variada de autores que escriben para ellos obras realmente notables. Yo creo que la literatura juvenil, pese a la crisis, se ha mantenido y se mantiene.  El problema es después, a medida que crecen, cuando muchos dejan de leer. Yo creo que es un problema grave que debería preocupar seriamente a los gobiernos… O tal vez no; quiero decir que tal vez les va bien el hecho de que mucha gente no lea pasada la adolescencia pues, si aletargan el espíritu crítico de las personas, su capacidad de dudar y preguntarse quién es el que gana realmente y se lleva el gato al agua cuando nos bombardean con su propaganda, es mucho más fácil dominarnos. Yo creo que hay que leer por muchos motivos, principalmente para ser permeables a la belleza de las palabras y ensanchar nuestro interior, por participar de un entretenimiento capaz de colmarnos, por saber lo que otros pensaron e imaginaron, para dudar, para fortalecer nuestro espíritu crítico, para darnos cuenta de que el mundo está mal hecho y se puede mejorar constantemente… cosas todas ellas muy peligrosas para el poder. Aunque, después de todo y como decía Umberto Eco: “Leer no te hace necesariamente mejor persona. Pero te hace libre”. 

P. Hasta ahora siempre has escrito en castellano… ¿Alguna vez te has planteado escribir en catalán?

R. Recientemente he acabado una primera versión de una obra en catalán pero creo que está muy mal y posiblemente no vea la luz. Dicho esto, nunca me he planteado cambiar de lengua pues, aunque leo en ambos idiomas,  mi lengua materna es el castellano y mis maestros también.

ENTREVISTA AL ESCRITOR ESTEBAN MARTÍN (Primera part)

Esteban Martín es un polifacético escritor afincado en Tortosa. A parte de novelas para adultos, también ha publicado otras narraciones dirigidas al público infantil y juvenil. Su primera obra infantil, Ricardo y su robot, fue adaptada para el teatro a finales del año pasado.

P. La primera pregunta creo que es obligada: tu primer gran éxito fue la Clave Gaudí (de la que es coautor Andreu Carranza), ¿hasta qué punto condicionó tu carrera literaria?

R. Al contrario, la impulsó. La clave Gaudí fue un éxito meteórico y, a la vez, muy inesperado.

P. ¿Cómo se te ocurrió relacionar a Picasso, Jack el Destripador y Barcelona? (El Pintor de sombras)

R. La propia longevidad de Picasso; date cuenta de que nació en 1881, en esa época, por ejemplo, Van Gogh empezaba a pintar, Víctor Hugo aún vivía, María Cristina era regente en España por la minoría de edad de su hijo el futuro rey Alfonso XII y aún debían pasar ocho años para que Jack el Destripador comenzase a matar. Podría decirse que Picasso nació en una España muy atrasada y casi casi medieval. Cuando murió hacía apenas cinco años que la humanidad había puesto un hombre en la Luna. Para una persona que, en 1973, tuviese cuarenta o cincuenta años, Picasso había existido siempre y era el artista más conocido y famoso del mundo; nunca en la historia había pasado nada igual con cualquier otro artista… a excepción de los Beatles.

Bien, volviendo al principio, cuando Picasso llega a Barcelona con catorce años, existía una importante colonia de extranjeros en la ciudad pertenecientes a la alta burguesía. Por otro lado la policía, para luchar contra el anarquismo, solicitó los servicios de un inspector de Scotland Yard: Steven Arrow. Bien, yo ligué todo eso: la colonia inglesa me permitió traer a Barcelona a Jack el Destripador, que empieza a matar de forma sangrienta. Picasso parece ser el culpable de tan horribles crímenes y Arrow, que lleva años persiguiendo al Destripador, está dispuesto a demostrar la inocencia del chico y averiguar quién se oculta detrás de la horrible figura de Jack y de las muertes de la calle Aviñó. Y todo esto en el último año del siglo XIX, en Barcelona; ciudad que actúa como un personaje más.

Lo que pretendía, además de otras cosas que creo que los lectores pueden encontrar en el libro, era ser capaz de armar un buen libro de intriga y misterio al modo de Conan Doyle; como una aventura más de Sherlock Holmes.

Estoy muy contento con ese libro pues, además, se publicó en diversos países.

P. Una vez me explicaste que el Pintor de sombras había sido traducida a más de 20 idiomas, incluso al japonés… ¿Qué sensaciones se sienten cuando tienes en las manos un libro tuyo escrito en un idioma que no conoces?  

R. Al coreano y al chino. Es una sensación muy extraña y, a la vez, muy placentera. Ver tu historia de nuevo escrita en unos caracteres simbólicos, kanji, en unos ideogramas que expresan lo que tú has escrito para lectores aparentemente muy distintos a nosotros. Cuando un libro, una película, una partitura o cualquier otra expresión artística interesa a muchas personas de muchas tierras alejadas entre sí,  uno no puede dejar de pensar que la humanidad es una y que, en lo fundamental, todas las mujeres y hombres de este planeta aspiramos a las mismas cosas y que las diferencias culturales nos enriquecen a todos como especie.

P. Tienes un máster de guion cinematográfico y televisivo. Tu última novela (Cuando la muerte viene del cielo) está ambientada en Hollywood de finales de los años ‘30, ¿hasta qué punto reflejas en ella tus deseos por trabajar alguna vez en la Meca del cine?

R. Cuando estoy escribiendo una novela estoy haciendo eso: una novela y no pienso en otra forma de expresión artística. Es cierto que, durante el proceso de escritura visualizo interiormente, supongo que como les pasa a muchos escritores, el capítulo que estoy escribiendo; puedo verlo con una nitidez tal que me dejo llevar y parece que las palabras acuden solas, que debo limitarme a describir del mejor modo posible cuanto estoy viendo, cuanto sucede en ese instante dentro de tu mente. Eso es lo que pasa.

Terminada la novela y mientras la reviso es Es al terminar una novela  cuando sí creo que podría adaptarse para el cine o la televisión. Pero eso no depende de mí; lo que está en  mi mano es armar una historia con la forma que reclama dicha historia, que sea atractiva para mí, pues voy a pasar dos años de mi vida con ella y que, una vez terminada,  emocione e interese a los lectores.

En la novela que mencionas, Cuando la muerte venía del cielo, volqué todo el amor que siento por el cine de Hollywood de los años treinta, cuarenta y cincuenta. La acción transcurre en la Meca del Cine y en Barcelona, durante la guerra civil, y cuenta la historia de un joven actor americano que, en 1937,  es enviado a Barcelona a cumplir una peligrosa misión. Creo que es una buena historia de amor en tiempos de guerra de la que me siento muy satisfecho.

P. Barcelona es una constante en buena parte de tu obra, sin duda alguna debido a la relación que tienes con esta ciudad. ¿qué barrio te inspira más de cara a ambientar una próxima novela?

R. Barcelona es mi ciudad y mi memoria está unida a Barcelona. Necesito visitarla con cierta frecuencia. En cuanto a la segunda parte de tu pregunta, llevo años trabajando una novela histórica ambientada en el casco antiguo y que, si todo va bien, espero terminar muy pronto.

P. ¿Por qué?

R. ¿Por qué el casco antiguo? Porque es donde, principalmente, sucedieron los hechos que estoy novelando.  Es una historia ambientada en el siglo XV y trato los temas de la traición, el ansia de poder, la explotación; pero también  el amor, la voluntad de saber y no dejarse arrastrar por acontecimientos creados por unos pocos para su exclusivo beneficio y, sobre todo, la ansiada libertad personal y de pensamiento en una época muy difícil. Mi personaje principal, para su desgracia, es un adelantado a su tiempo… y ya no puedo ni debo decir nada más.

P. ¿De cuál de tus obras te sientes más orgulloso?

R. Es muy difícil contestar a esa pregunta. Pero te diré que de la última, la que aún estoy escribiendo. Verla crecer poco a poco y día a día, que todo va encajando es una emoción continua; un estado de excitación, de desasosiego ante el temor de que todo se malogre y, al mismo tiempo, de alegría porque sé que estoy dispuesto a terminar lo que empecé.

P. ¿Por algún motivo en especial?

R. Por todo lo dicho, y porque me permite vivir en dos mundos: en el real, con mi mujer y mis hijos, y en el de mi novela de cuyo tiempo, espacio y personajes soy el único responsable. Y porque una vez terminada me espera lo mejor y lo más doloroso: pulirla, despojarla de todo cuanto no es necesario y… dejarla ir en busca de sus lectoras y lectores.