MERCENARIS DE LA POLÍTICA

Només ens falta Manuel Valls fent política per aquí. Si se confirmen els més que rumors, l’ex primer ministre francès, barceloní de naixement, podria ser el cap de llista de Ciutadans per Barcelona a les municipals de l’any que ve.

Segons Rivera, el seu gran mentor, qualitats no n’hi falten: europeista convençut, demòcrata i sobre tot, sobre tot, antiindependentista. Impossible reunir més qualitats en una sola persona!

Manuel Valls va ser primer ministre de França amb el socialista François Hollande de President de la República.

Se socialista significa tenir uns valors, però no cal que, precisament, siguin el que reuneix Valls. Se pot ser per exemple europeista crític, demòcrata sé li suposa, independentista (per què no?), solidari, antifeixista, antixenòfob, etc.

La maniobra de Ciutadans respecte al fitxatge estrella de Manuel Valls me sembla totalment fora de lloc. Primera i principal pel menyspreu que fa a la seva pròpia militància: És que no tenen cap candidat en garanties per encapçalar la llista de Barcelona? I segona. Per molt barceloní que sigui de naixement, no crec que conegui en profunditat la política catalana. Per definició un francès és un jacobí xovinista. I crec que mentre va exercir el seu càrrec ho va demostrar en escreix. A part d’això, recordem-ho, va haver de liderar les polítiques del seu país durant els difícils anys de la crisi i no se’n va sortir precisament airós.

A la història no hi deuen d’haver massa precedents de polítics que han ocupat càrrecs públics (o al menys ho han intentat) en més d’un país. Però dintre del propi país si que hi ha precedents de polítics que han anat canviant de jaqueta segons les circumstàncies.

Adolfo Suárez va passar de ser ministre secretari general del Movimiento a fundar el seu propi partit (la UCD) i quan se’n va donar compte que sobrava encara ne va fundar un altre: el CDS.

Vans ser molts els càrrecs de la UCD que van passar a l’AP de Manuel Fraga quan el vaixell centrista s’enfonsava. 

Un d’ells Rafael Arias-Salgado que va ser ministre amb Suárez i Aznar. Com anècdota us diré que Rafael Arias-Salgado com a president de Carrefour España va ser present a la inauguració del fracassatcentre comercial.

I més recentment el flamant candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana Toni Cantó. L’exactor, després de ser diputat per la UPyD de Rosa Diaz i posteriorment de Ciudadanos, en adonar-sen del poc recorregut que tenia el seu anterior partit.

Persones com Manuel Valls (o Toni Cantó) només se mereixen un qualificatiu: mercenaris de la política.

Jo anteposo per sobre de tot la coherència i la ideologia. Ha pogut deixar de militar al PSC, però els meus valors socialistes segueixen intactes. Pot dir el mateix Manuel Valls? Ho dubto molt!

Inauguració del Carrefour amb Rafael Arias-Salgado. 

NOMÉS US DEMANO

De Roto.

Darrerament, per circumstàncies que no venen al cas he escoltat diverses vegades la cançó de Manolo Escobar Sólo te pido. De la seva lletra he estret algunes frases:

-No voy a pedirte que me des la luna porque se que tu no me la puedes dar.

-No voy a pedirte mi amor imposible cosas que jamas me podrá conceder que pares el tiempo ó el curso del rió ó que salga el sol cuando va anochecer.

Us dic això perquè quan va començar el procés català, els seus artífex ens van prometre que en pocs mesos Catalunya seria independent i que a partir de llavors tots viuríem molt millor.

Inexorablement el temps passa i no és que estiguem igual com estàvem abans de començar el procés, sinó que estem molt pitjor. Que tot és per culpa de l’Estat Espanyol? No serà tant, alguna part de culpa també han de tenir els nostres polítics. L’Espanya ens roba va funcionar bastant bé durant dècades, però al final se’ls hi ha vist el llautó a més de dos i més de quatre. 

És veritat que quan s’arriba a determinat punt no hi ha volta enrere. A  les més de 2 milions de persones que van votar l’1-O no se’ls hi pot dir ara que renuncien, que s’abaixen del tren en un lloc indeterminat entre estacions. És massa perillós i se pot arribar a prendre mal.

Hi ha dies que les notícies que surten als mitjans són, si més no, esperpèntiques. Dilluns se va anunciar que ahir dimarts seria un dia clau per a desencallar el tema de qui ha de ser el president. Pel matí va sortir Meritxell Serret i va deixar entreveure que el candidat seria Jordi Turull, però més tard va rectificar dient que era Jordi Sánchez. I Jordi Sánchez, a la vegada, medita renunciar a l’acta de diputat per a que el jutge el deixi en llibertat (Segons Roger Torrent sembla que ja ho hauria fet o estaria a punt de fer) 

Per tant, ja s’està parlant del pla C: Jordi Turull, un home que ni amb el millor dels seus somnis se podia imaginar que pogués arribar tant alt... O l’independentisme tan baix!  Jo sempre he vist a Turull com l’enllustrador de sabates de qualsevol líder postconvergent i prou. Potser sigui una manera de pagar-li la fidelitat de tants i tants anys...

Dit tota això, tornem a Manolo Escobar. Sabeu que demana a la cançó? Que me hagas la vida agradable... Tant difícil és que els nostres governants ens facin la vida agradable i puguem ser feliços. Trets dels avariciosos, la majoria dels ciutadans ens conformem amb molt poca cosa: feina, un sou digne, una casa, tenir temps per a gaudir de la família i de tant en tant sortir a dinar amb la família i els amics o passar uns dies de vacances sense gaires pretensions.

Si els nostres polítics pensessin una mica més pels ciutadans a qui diuen governar i menys amb ells mateixos i els interessos que representen, tot aniria millor. No ser feliç comporta emprenyament i l’emprenyament pot acabar amb accions i decisions contraries als interessos dels polítics.

Els polítics van per mal camí i ells ho saben. Els que encara no se’n han assabentat són una gran majoria dels ciutadans que, a pesar de tot, els segueixen votant.  

Per cert, és possible que a partir de demà se comenci a buscar un pla D. Seguim!  

TREBALLAR PEL POBLE

Treballar pel poble (i entenem com poble el conjunt dels ciutadans d’un municipi) és la promesa que fan tots els alcaldes i alcaldesses quan prenen possessió del seu càrrec.

Durant la meva llarga experiència de polític en actiu i retirat no he vist mai cap alcalde ni alcaldessa (tot i que n’hi ha moltes menys) que no hagi treballat pel poble.

Frases com: Tu saps si és bon alcalde! Saps el que treballa pel poble! Les he sentit sovint.

Mon pare va treballar molts d’anys amb planers (gentilici dels habitants de Santa Bàrbara) Alguns d’aquests anys van coincidir amb l’alcaldia de Josep Bertomeu Canalda, Don Pepe per a la majoria dels seus convilatans. Quan parlaven d’ell, sempre hi havia qui deia: A Santa Bàrbara no ni haurà mai cap alcalde millor que ell! No sé el que deuen de pensar Joaquim Fornós, Jordi Boronat o Alfred Blanch, els alcaldes que l’han precedit.

A Camarles, després de la segregació de Tortosa l’any 1978 i fins el 2001 va ser alcalde Primitivo Forastero. Duran els any d’alcalde de la localitat del Baix Ebre, va despertar moltes passions, tan a favor com en contra. De totes formes potser el nombre de partidaris superava al de detractors, la qual cosa se demostra per les majories absolutes que va treure.

Com sabeu vaig treballar a Tortosa durant quasi 32 anys. Al principi d’estar-hi, un dia vaig atendre a un matrimoni de camarlencs i mentre els atenia els hi vaig dir:

-Vaja alcalde que tenen a Camarles!

-Per el poble el millor que hi pot haver! –Me van respondre quasi a l’uníson-.

Des d’aquell dia vaig me vaig proposar que mai més faria un comentari com el que havia fet a aquell matrimoni. No tothom té la mateixa manera de pensar que jo i allò que a mi me desagrada a un altre li pot agradar molt. Així de senzill.

Tal com us deia, no conec a cap alcalde que no miri pel seu poble, tot i que de vegades les seves prioritats i punts de vista no sempre són valorats per tothom de la mateixa manera. Hi ha alcalde que anteposa els equipaments a qualsevol altra necessitat.   

És evident que tots els pobles han de tenir els equipaments necessaris, però de vegades se’n fan alguns que bé se’ls  podrien estalviar i destinar el seu pressupost a programes prioritaris d’ocupació, serveis sociosanitaris, etc.

?Per a què volem tenir un gran hospital si després no l’equipem de tot el necessari i resulta que hem d’anar a d’altres centres per a que ens facin determinades proves? O més fàcil encara: no tenir cobertes totes les especialitats mèdiques.

Desgraciadament els alcaldes solen passar a la història per les obres que han inaugurat i no per les places de professionals sanitaris s’han creat.

Avui mateix m’ha arribat un missatge de que l’Ajuntament d’Amposta busca cobrir places de cuiners i ajudants de cuina per a la residència d’avis. Una cuina que a hores d’ara encara està ubicada a la vella residència d’avis del costat del parc municipal ja que a la nova encara no n’hi ha.

Això si, portar a la gent fins allí pera  ensenyar-la molt abans d’estar acabada i fer-se la foto per a fer-la servir de propaganda electoral, bé que se va fer...

D’exemples com aquest se’n podrien trobar a tots els pobles i segurament més d’un i més de dos. Ja m’enteneu.      

PERQUÈ CAL REFORMAR LA CONSTITUCIÓ

Ja us avanço que els meus arguments no seran jurídics i potser que tampoc polítics. Seran arguments de sentit comú o al menys això és el que intentaré.

He d’advertir que si, d’entrada, té consideres independentista i no creus que el marc legal (al menys a curt termini) sigui la Constitució, millor no seguir... Per a què?

La vida de la humanitat està plena d’etapes. Fins fa menys de 200 anys era impensable que els ciutadans (la paraula té els orígens a la Revolució Francesa de 1789) estiguéssim representats políticament parlant per treballadors. De fet, durant molts i molts anys ni tant sols estàvem representats per ningú, tret de l’amo i senyor que els hi deia fins i tot amb qui s’havien de casar.

Per tant, si la societat s’ha anat transformant a base de lluites de classes, cal deduir que mai res és per a sempre i cal anar-ho actualitzant de tant en tant ja que sinó sé corre el risc de quedar desfasat. Això és el que li passa a la Constitució Espanyola. Una Constitució que es va elaborar, debatre, aprovar i sancionar després d’un període de 40 anys de dictadura. Fins i tot alguns dels anomenats pares de la Constitució van tenir càrrec durant el franquisme. Per tant és una constitució que ha quedat obsoleta, al menys en part.

Potser sigui prudent que per a canviar la Carta Magna calguin 2/3 del Congrés dels Diputats, ja que si només fes falta una majoria absoluta potser l’estaríem retocant cada 2 per 3 (que dit així sona paregut) Però no és lògic que un determinat grup de la càmera, precisament aquell que deriva d’un partit que quan s’havia d’aprovar va demanar el no, pugui bloquejar-la sistemàticament només per motius electorals. Quan passen coses així s’hauria de poder celebrar un referèndum per a veure que vol la ciutadania espanyola i, si majoritàriament s’està d’acord en canviar uns determinats aspectes, poder-ho fer. Com per exemple permetre fer un referèndum d'autodeterminació. 

Ni els militants ni simpatitzants d’Alianza Popular (el partit antecessor del PP) va votar a favor de la Constitució (de fet molts no van anar ni ha votar), ni molts ciutadans de 2017 (m’estic referint a tots aquells que l’any 1978 encara no eren major d’edat) ho van poder fer per raons obvies. Per tant, ¿per què han d’acatar una norma que els hi ha estat imposada sense poder opinar sobre la mateixa? De qualsevol altra llei és comprensible, però no de la llei de lleis, de la que segon ella mateixa emana tot el compendi legislatiu espanyol.

Sinó recordo malament, des de que va entrar en vigor la Constitució només s’ha reformat dues vegades: la primera per a modificar la successió de la Corona i que pogués regnar una dona encara que tingués un germà més menut i la segona per aprovar el sostre de despesa pressupostària. Potser sí que calia modificar-los, però també se podria fer en altres aspectes, sobre tot d’aquells que parlen de la divisió territorial.

Entenc que l’any 1978 no es podia fer gran cosa al respecte de la divisió territorial en comunitats autònomes. Però els anys han demostrat que les comunitats amb més pes econòmic han sortit perjudicades. Es va voler fer el que es coneix com a cafè per a tothom, però a sobre Catalunya, València, Mallorca, etc., a part li van haver de posar la llet i el sucre. En canvi, les comunitats més pobres, han aconseguit dues infra: infraestructures infrautilitzades.  

Tampoc sembla molt lògic que sé pugi aplicar un article 155 pensat en el seu dia per la situació que s’estava vivint al País Basc. Resulta que allí no sé va aplicar mai i en canvi s’aplica 39 anys més tard a Catalunya i, aprofitant l’avinentesa s’aprofita el buit de poder existent a les institucions catalanes per a fer coses que segurament mai s’haguessin permès fer.

Per tant, aquest article o se deroga o se canvia, però no pot ser que en pel segle XXI, des del Govern central  se pugui actuar tan impunement com ho està fent actualment apel·lant a l’imperi de la llei l’estat de dret.

L’imperi de la llei i l’estat de dret són estats creats per l’home i per tant imperfectes i pel poder per a poder-s’hi aixoplugar quan així ho creguin oportú. És com jugar al guinyot i tenir tots els trumfos i les cartes guanyadores.    

ENQUESTES I MÉS ENQUESTES

Si no vaig errat, avui és el darrer dia que es poden publicar enquestes electorals sobre el 20-D, una normativa arcaica i sense sentit, la veritat. Des de fa uns anys, el Periódico de Catalunya en una clara voluntat de denunciar el fet, en publica fins la darrera hora al Periòdic d’Andorra, del mateix grup editorial. Feta la llei, feta la trampa...

Tinc la sensació (no sé si ho comparteixes amb mi), que aquest cop més que mai, la campanya electoral està tenint una clara incidència sobre la intenció de volt dels electors. Segurament perquè hi ha moltes més formacions amb possibilitats i, per tant, no passa com les altres vegades que semblava que ho era blanc o era negre (o PSOE o PP) i els indecisos ho tenien molt més fàcil.

Si ens ho mirem amb atenció, podrem deduir-ne els motius pels quals la intenció de vot és tan canviant:

1r.- Perquè coneixem de sobres els partits tradicionals y coneixem a la perfecció com actuaran, tot i els que diuen els seus líders.

2n.- Per desconeixença dels partits emergents i les sorpreses que ens generen en el dia a dia.

Tothom diu que aquestes eleccions suposaran la fi del bipartidisme, però a Catalunya aquesta situació ja fa anys que la vivim. Certament sembla que hi ha d’haver un gran partit d’esquerres i un altre de dretes. A Espanya PSOE i PP i a Catalunya, fins fa poc, PSC i CiU. Potser a partir del 20-D es formaran dos grans blocs: uns al govern i els altres a l’oposició. Però ara per ara, fins i tot, hi ha dubtes de qui representa què. Per tant sembla que ni tot és blanc ni tot negre. Un exemple l’hem tingut només fa uns mesos. Què representa Junts pel SÍ? El nexe comú és la independència de Catalunya, però a part d’això sembla que són com l’aigua i l’oli: difícils de mesclar.

Com a ciutadà entusiasta de la política com sóc, se’m fa molt difícil comprendre com tot i la pèssima política del PP, encara sigui el partit que, segons les enquestes vaig per davant en intenció de vot. De resposta només en tinc una: el malament que ho ha fet el PSOE quan ha governat. Quan un partit deixa el govern és per demèrit, es a dir, perquè la seva gestió ha sigut dolenta per no dir nefasta. Però el votant d’esquerres té més memòria i el càstig sol ser superior.

Tot i això es preveu que la davallada del PP sigui molt gran. De la majoria absoluta passarà a tenir un nombre de diputats similar al que van aconseguir fa 4 anys els socialistes. Mentre que la del PSOE, tot i ser important, percentualment és molt inferior, però quedarà molt lluny del nombre de diputats que hauria obtingut en altres circumstàncies.

La notícia d’aquestes eleccions serà, sense cap mena de dubte, la inclusió per primer cop al Congrés (previsiblement al Senat serà molt inferior) de Podemos i Ciudadanos. Tot i que fins fa pocs dies semblava que seria el partit de Rivera el que aconseguiria el tercer lloc, algunes de les enquestes que es publiquen avui mateix li donen aquest lloc al partit de Pablo Iglesias. Els motius poden ser diversos, però el que sembla que té més pes és que un hipotètic govern del PP i C’s seria com la segona part de les polítiques d’austeritat i d’afavorir el capital que hem patit aquests darrers anys. Tot i que els de Rivera vagin amb pell de corder, en alguns camps són com els del PP o pitjor. Només un exemple: volen recuperar el Pla Hidrològic Nacional de l’època d’Aznar i ja sabeu el que suposaria això per al nostre territori.

En canvi, Podemos, que es proclama hereu de l’esperit del 15-M, pot acabar recollint els vots d’aquells descontents amb la darrera etapa de Zapatero i que no veuen a Pedro Sánchez com una alternativa viable. Tot indica que durant la campanya electoral no ha deixat de pujar, mentre que C’s està vivien un procés invers.

Com sabeu, a Catalunya, la formació de Iglesias es presenta amb coalició amb la formació que va encapçalar l’actual alcaldessa de Barcelona Ada Colau i que li va donar el triomf, encara que molt ajustat. La bona imatge de l’alcaldessa i la implicació que ha tingut durant aquesta campanya (ahir va ser l’estrella del míting de Podemos a Madrid), fan que les expectatives aquí siguin molt bones, tant que se’ls dóna com a guanyadors.

No vull oblidar-me de Izquierda Unida, la formació que encapçala Alberto Garzón. Personalment penso que ha estat una llàstima no haver pogut arribar a entendres amb Podemos, tal i com ha passat a Catalunya amb ICV i EUA.

La darrera reflexió sobre les enquestes és que ara per ara, les dues úniques formacions que unides sumen, són el PP i el PSOE... Però no veig un govern de concentració d’aquests dos partits. La resta de fórmules passa per un pacte a tres o més, una fórmula que pot tenir les seves avantatges, però també inconvenients.

Personalment crec que un pacte entre PP i PSOE, a part de contraproduent, els hi podria suposar perdre part del poc prestigi que conserven.    

INQUIETANT PRONÒSTIC

Aquest matí, la Cadena SER, ha donat els resultats de la darrera enquesta d’opinió sobre unes hipotètiques eleccions generals.

Segons aquests resultats, a dia d’avui, s’emportaria la victòria el PP, seguit del PSOE, en tercer lloc C’s i en 4 Podemos. Les quatre forces s’emportarien aproximadament el 80% dels vots, per tant, la distància entre Podemos i la resta és molt gran.

Anem per parts. Encara que a priori sembli estrany que, tot i les polítiques antisocials i antieconòmiques (respecte als ciutadans, no així sobre les grans empreses) que està portant a terme el PP (22%), però sobre tot, dels casos de corrupció que han afectat, que afecten i que segur que afectaran el partit que governa Espanya, encara, a dia d’avui guanyaria les eleccions, la raó és ben senzilla: tos els partits tenen un vot molt fidel malgrat les males polítiques que puguin portar a terme.

També s’entén per la gran davallada soferta per l’altre gran partit, es a dir, el PSOE (21%). Tot i guanyar 2 punts respecte al darrer sondeig d’opinió, el partit que ara mateix encapçala Pedro Sánchez, a hores d’ara, encara no remunta el suficient com per a erigir-se en una autèntica alternativa de govern.

Aquí, permeteu-me que em salti l’ordre i, abans de parlar del C’s ho faci de Podemos (17,9%) Amb els resultats a la ma, Podemos s’està desinflant com un globus. Si només fa uns mesos se situava virtualment com la segona força política, la darrera enquesta ja el situa com a quarta. I quin es el motiu? Des del meu punt de vista per cometre l’error més gran que poden cometre els polítics: la manca de coherència. Fa uns mesos semblava que, amb els seves propostes s’havien de menjarel món. Què les seves polítiques anaven encaminades a resoldre la majoria dels problemes que plantegen els ciutadans de base. Semblava que donarien la volta al sistema com aquell que li dona la vota a un mitjó, però tal com han anat passant els dies també han anat moderant el seu discurs a al recerca del centre polític que sembla ser que és la panacea, ja que tots els partits diuen aspirar al mateix. El gest de Pablo Iglesias (II) de lliurar al Rei la sèrie completa de Joc de Trons en DVD, fa ver que s’emportés dures crítiques per part de l’opinió pública.

Ara sí, parlem de Ciutadans (19,4%) Cal imaginar-se la política espanyola com si es tractés de gots comunicants, però en lloc de que quan se’ls tira un líquid, tots arriben a la mateixa altura, en aquest cas, mentre uns baixen, els altres pugen. Aquest comportament es deuria a alguna llei de la física que ara mateix no sabria explicar. C’s està de moda i recull molt de vot, per una part de que tenia prestat el PP i que ara estan farts i fastiguejats del PP i per l’altra de UPyD, un partit que sembla que va a la deriva.

El que està per veure és quin futur depara a C’s. Si li passarà el mateix que a Podemos i tal com a s’ha inflat, després es desinfla o bé es consolida. Jo crec que, si fa o no fa li acabarà passant el mateix que Podemos i quan els votants se’n adonen de la veritable naturalesa del partit, sé sentiran enganyats.

Es clar que em puc equivocar i no seria la primera vegada que ho faria amb C’s. Quan van entrar al Parlament català vaig predir que desapareixeria en una legislatura i fixeu-vos quina és la situació actual.

La sort de C’s dependrà molt dels futurs pactes de govern que pugui establir. Si pactem amb el PP quedarien al descobert el que ara no deixen de ser simples sospites: que totes dues formacions comparteixen una mateixa ideologia.  

Si atenem els resultats del sondeig, el panorama polític més immediat es preveu força complicat sense una força política que pugui, al menys, obtenir una clara victòria. I no estic parlant de majories absolutes. Simplement d’una majoria àmplia que permeti governar amb suports puntuals d’altres partits. Establir un acord de govern entre dues formacions amb resultats semblants, l’intueixo complicat. Tan complicat con el futur d’Espanya.          

AVÍS IMPORTANT: PREFIX TELEFÒNIC 905

Igual ja n’havia parlat, però sembla que tot hi que fa anys que es va iniciar, l’estafa amb el prefix 905 continua.

Jo ho vaig escoltar ahir (o ho vaig tornar a escoltar, no n’estic segur) a la SER dintre d’un microespai denominat l’Agenda de serveis útils i patrocinat per la ONCE.

Van avisar que si se rep una trucada d’un número amb prefix 905, no tornis la trucada, ni per curiositat, ja que a la factura del telèfon et pots trobar amb una desagradable sorpresa que ens alguns casos pot arribar fins i tot a 300 euros.

He buscat referències per Internet i sembla que l’estafa va començar fa, al menys, uns 7 anys i, en tot aquest temps, malgrat desmantellat alguns d’aquests servies, en van sortint de nous.

No sé de qui és la culpa, però, no hauria d’haver més control a l’hora d’adjudicar una línia d’aquestes? I, encara més, no es podria clausurar al primer indici d’irregularitat, simplement amb la denúncia d’algun usuari? 

 

Si voleu més informació:

http://www.abc.es/20090824/sociedad-/cuidado-llamadas-perdidas-200908241304.html

 

http://bandaancha.eu/articulos/nueva-estafa-905-como-denunciar-has-sido-6455

 

Avisats quedeu!    

RESPONSABLES I IRRESPONSABLES

L’altre dia vaig veure al Facebook una d’aquelles fotos amb missatge que la gent penja de tant en tant. Hi sortia Llamazares fent responsables a la ciutadania del govern del PP.

Evidentment. Són els ciutadans (votants i no votants) els responsables de treure i posar governs. Per tan, ara, aquells que van votar el PP el 20 de novembre de 2011 i ara se’n penedeixen o aquells que van pensar que era el mateix votar al PP que al PSOE i van decidir abstenir-se, haurien de renunciar al dret de protesta i acceptar la seva part de responsabilitat en la precària situació que estem vivien amb pèrdua constant de drets civils i llibertats, a part de al degradació econòmica amb quasi 6 milions d’aturats.

I a part de responsables, seran uns irresponsables si a les eleccions que han de venir properament (ja siguin les Europees del 25 d’aquest mateix mes, les municipals del maig de 2015 o les generals que, si es compleix el calendari previst haurien de ser durant la tardor de l’any que ve) segueixen amb la mateixa actitud.

Segons les enquestes, el PP podria guanyar les Europees, encara que patirà un cert desgast. Sembla ser que encara hi ha qui no ho entén. Mireu, si el PP o el PSOE guanyen és perquè hi ha un gran nombre de votants que es decanten pels uns o pels altres segons les circumstàncies.

Però entre els votants fidels de l’un i de l’altre partit hi ha una diferència abismal. El votants del PP (recordeu que estem parlant del votant fidel), encara que no estiguin d’acord en totes les polítiques que aplica el partit quan governa, el segueixen votat, mentre que un gran nombre de votants del PSOE, quan estan desencantats amb les polítiques que s’han seguit, o canvien el vot o es queden a casa.  

Aquesta situació fa que sigui molt difícil que el partit ara al govern, un partit que s’ha mostrat corrupte i que governa afavorint a la gran banca i als interessos de les multinacionals i perjudicant greument les classes treballadores, deixi de governar en un futur proper.

I què passarà si a finals de l’any que ve torna a guanyar? La resposta és molt senzilla: Consideraran que han estat avalades les seves polítiques i seguiran pel mateix camí. Potser cediran una mica en el terreny econòmic (segons vagin les macroxifres), però seguiran retallant drets i llibertats.

Si això és el que voleu, jo també us en faig RESPONSABLES de permetre la degradació social del país.  

I SI S’EXIMEIX A LES SOCIETATS DE QUALSEVOL PAGAMENT?

No ho tinc clar. No sé si és que el govern està tan desesperat que per a crear ocupació que ha d’abaixar el tipus de gravamen de l’Impost de Societats. O el que es pretén és afavorir les societats on alguns polítics amics ocupen càrrecs als conselles d’administració. O bé totes dues coses.

El cert és que, segons sembla, es vol abaixar el tipus de gravamen de les societats amb la finalitat de que siguin més competitives. Però també és volen abaixar les quotes empresarials a la Seguretat Social, el que paga l’empresa pel treballador, la qual cosa li garanteix, a priori, l’assistència sanitària i que la futura pensió sigui més alta que la cobren la majoria dels autònoms o treballadors del camp per posar dos exemples.

Amb el que us acaba de dir, imagino que us en heu adonat que la solució proposada pel govern perjudica els treballadors. A menys recaptació per part de la Seguretat Social, més copagament i pensions més baixes. Només és qüestió de fer una simple regla de tres.  

Un cop més (i ja en van...) el govern del PP pretén enganyar als treballadors per afavorir el capital.

Si recordeu, només fa uns dies que Convergència deia a un informe que va publicar que calia reduir les pensions públiques i fomentar les privades. Al dia següent surt l’altra notícia que, encara que no es digui explícitament.

La millor manera d’endarrerir l’edat de jubilació sense que els treballadors es queixen és abaixant les pensions. Llavors, si els treballadors volen mantenir el nivell adquisitiu, no els hi quedarà més remei seguir treballant.

I a tota aquesta situació on ens porta? Penso que tampoc no li cal donar més voltes. Si per una part volen afavorir les empreses en detriment dels treballadors, no cal que ho vulguin dissimular tant i que, directament, treguin totes les càrregues fiscals, societàries i demés a les empreses i ja està!    

Si és que tenen la solució a l’abast... Què esperen per a fer-ho?    

EL CONCERT, EL PP, CIUTADANS I EL PSC

Dissabte passat es va fer a Barcelona el Concert per la Llibertat. Va ser un d’aquells actes que els assistents recordaran mentre visquin. Però mentre el públic i artistes van gaudir de l’esdeveniment, n’hi va haver d’altres que van retreure la forma de com es va organitzar i fins i tot sobre el que va representar.

Amb el concert es va voler reivindicar el dret a decidir, però segons l’espiada del PP, va ser un concert independentista, excloent que només pretenia dividir els catalans. Anem a pams...

Per mi, si volen dir que el concert era independentista, no hi ha cap problema: ho era. Ara bé, els assistents al concert volen que es faci la consulta sí o sí per a poder votar la independència de Catalunya. Per tan, cal afirmar sense por a equivocar-me que els que volen exercir el dret a decidir són independentistes. Una cosa ben diferent és la posició d’aquells que toleren el dret a decidit. Quan es realitzi la consulta, els ciutadans que vulguin, lliurement podran expressar sobre si volen que Catalunya esdevingui un estat independent o no. La postura oficial del PSC, per exemple, serà votar que no, ja que Pere Navarro i la seva executiva reclamen una Espanya Federal dintre del marc constitucional. Però això no vol dir que tots els militants i simpatitzants socialistes penséssim igual.

Ciutadans en canvi va criticar el seguiment que va fer TV3 del acte. Es pot estar en contra de com TV3 tracta algunes notícies i, fins i tot, sobre algun programa informatiu i, fins i tot, la parcialitat en que va tractar el concert de dissabte. Ara bé, la televisió pública de Catalunya tenia l’obligació de fer un ampli seguiment del Concert per la Llibertat. Jo no ho entendria d’una altra manera. A Qui sinó li tocava retransmetre l’acte? A Antena 3? A Tele 5? A Intereconomia? Veritat que seria absurd i inaudit que fos així?

TV3 ha de retransmetre tots aquells actes importants que es facin a la nostra nació. Casualment quasi sempre es fan a Barcelona, però per això és el cap i casal del nostre poble català. Un exemple: perquè la Plataforma en Defensa de l’Ebre va convocar a Barcelona diverses manifestacions contra els transvasament? Pel ressò mediàtic que té quan es fa allí.

Tornant al PSC, l’altre dia llegia un comentari de la diputada socialista Núria Ventura on afirmava que el PSC s’havia equivocat al no voler assistir a la Taula pel Dret a Decidir que va convocar la setmana passada el President de la Generalitat. Jo també ho crec. Navarro també interpreta (en aquest cas) que el dret a decidir és igual a independència i per això va renunciar a ser-hi present.

Tot i respectar la posició oficial del PSC, penso que assistir a una reunió no implica res. Aixecar-se de la taula i marxar és una opció que sempre es pot exercir si a un no li agrada el desenvolupament dels fets. Però tancar la porta d’entrada és, des del meu punt de vista, un error polític que pot acabar passant factura els socialistes com tants i tants d’altres.