LA NUEVE

Samarreta amb l'anagrama de la Nueve

Seria cap a finals del mes d'octubre de 1968. Feia pocs dies que havia fet 10 anys... Amb els meus pares estàvem passant uns dies a casa de ma tia Consuelo que era la padrina (i a la vegada cosina germana) de mon pare i que vivia al barri de Montmartre de París.

Quan va esclatar l'anomenada Guerra Civil Espanyola, ma tia Consuelo era mare d'un xiquet de dos anys, Pepín i l'únic 'delicte' que havia comès era ser filla del president local de les milícies antifeixistes de la Galera, però els franquistes la van culpar d'haver fet desaparèixer un home foraster que havia arribat la nit anterior a la seva desaparició. Segurament igual com va arribar al poble se'n va anar...
Ma tia Consuelo juntament amb els seus pares i el seu fillet (el seu home no els va voler acompanyar), van marxar cap a l'exili francès. Mentrestant, a Espanya li farien un judici sumaríssim sense la seva presència on se la condemnaria a trenta anys de presó.
Per París, ma tia Consuelo ens feia de guia portant-nos als llocs més emblemàtics de la ciutat de la Llum: la Torre Eiffel, l'Arc del Triomf, els Invàlids, el palau de Versalles, l'aeroport d'Orly i suposo que per deferència a mi, al zoològic...
Va ser a l'entrada dels Invàlids, on està la tomba de Napoleó Bonaparte quan ma tia Consuelo em va parlar per primera vegada de 'la Nueve'. Recordo que hi havia dos petits carros de combat custodiant l'entrada del monument i em va dir:

-Mira, aquests van ser els primers tancs que van entrar a París quan la van alliberar dels alemanys i estaven conduïts per espanyols.

Potser no em va esmentar 'la Nueve' com a tal, però tenia clar que els primers que van entrar a París per alliberar-la del feixisme eren republicans espanyols.
No vaig tornar a saber res de 'la Nueve' fins fa pocs anys. Llavors em vaig assabentar que lluitàvem a la França Lliure sempre contra el feixisme i en defensa de les llibertats. El cap d'aquells valents soldats Amado Granell Mesado, fill de Burriana, comarca de la Plana Baixa, tot i que per sobre d'ell havia de tenir necessàriament un comandament francès.
Durant la Guerra Civil Amado Granell havia aconseguit el grau de tinent coronel, però a la França Lliure el van rebaixar a 'oficial adjunt' del capità Dronne amb el rang d'alferes o tinent (segons les fonts).
Amb motiu de la commemoració dels 80 anys d'aquells fets, els mitjans de comunicació (televisió, ràdio, premsa escrita i digital) s'ha fet ressò de l'efemèride i gràcies al periodista Gustau Moreno ens hem assabentat que entre aquells saldats republicans també hi havia un jove de Tortosa, José Cortés, tot i que també era conegut pel sobrenom de Julio Gascó Garcia o Luis Gascó, nom amb què va enrolar-se a les forces de la França Lliure. Així que va arribar a usar fins a 3 noms diferents. Quan va entrar a París ostentava el rang de brigada i va ser un dels pocs espanyols que va ser ferit.
Per cert, alguns dels mitjans de comunicació per recordar l'aniversari, com per exemple TV3, van traduir 'la Nueve' per 'la Nou'. Vull pensar que es va tractar d'una errada dels traductors automàtics que utilitzen els mitjans de comunicació. Si els francesos li deien 'la Nueve' quan podrien haver-li dit 'la Neuve' va ser per fer-los-hi un reconeixement als soldats republicans espanyols que integràvem pràcticament la Segona companyia de la Divisió Blindada Leclerc, que era el nom oficial de la companyia.

Sentència Consuelo Fabra Ferré 

 

MÉS INFORMACIÓ:

 

José Cortés, el tortosí de La Nueve que va alliberar París dels nazis avui fa 80 anys – Marfanta

Acta de constitució del Comitè de Milicies Antifeixistes de la Galera 

 

SOBRE LA SIRENA DE LA CÀMARA ARROSSERA

Segurament heu llegit o bé us han explicat que quan alguns urbanites (no vull generalitzar) van de vacances al món rural sovint es queixen del cant dels galls que els desperten pel matí o de quan toquen les hores al rellotge de l’església del lloc on es troben. A mi m’ho van contar de primera ma. L’any 2017 vam anar a passar uns dies a Cardona. Ens van hostatjar a l’hotel rural de la Premsa que com a restaurant va guanya un ‘Joc de Cartes’. Aquest establiment es troba a la barriada de la Coromina, molt prop del nucli urbà. La seva propietària ens va explicar que alguns hostes es queixaven perquè quan el rellotge del campanar de l’església donava les hores els despertava. Així que van demanar al rector de la parròquia que si podia silenciar-lo al menys entre les 9 de la nit i les 8 del matí. Finalment es va fer, però des de llavors, el capellà que de tant en tant solia anar a menjar al restaurant, va deixar de fer-ho. Amb la sirena de la Càmara Arrossera d’Amposta ha passat un fet semblant. Un veí (sembla que només un dels més de 22.000 que té la nostra ciutat) s’ha queixat de que el so estrident de la sirena l’afecta perquè, segons ell, produeix ‘contaminació acústica’, tot i que l’alcalde Adam Tomàs diu que està dintre del límit permès per les ordenances municipals. Per als lectors que no sou d’Amposta i que, possiblement sigui la primera vegada que sentiu parlar de la sirena de la nostra ciutat us vull explicar que ve sonant des de fa quasi un segle i ho fa 4 vegades al dia durant 15 segons: A les 9 del matí i a la 1, les 3 i les 7 de la tarda coincidint amb el que seria la jornada laboral i només els dies feiners. Molts pagesos que cultiven terres pels voltants d‘Amposta la tenen com a referència per a saber quan han de començar a treballar i quan han plegar ja sigui per anar a dinar o quan es fa hora de plegar fins el dia següent. Cal dir que aquesta sirena està inclosa a ‘l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre’. Sigui com sigui, la sirena de la Càmara ha deixat de sonar ja que un jutge ha acceptat a tràmit la denúncia presentada pel veí contra el president de l’entitat arrossera i el propi alcalde. Així que, de forma, preventiva, s’ha silenciat esperant que hi pugui haver una resolució favorable i torni a sonar. A la ciutat s’han engegat diferents campanyes en suport a la sirena. Aquest fet m’ha fet recordar la situació que es va viure a Camarles als anys ’90 quan el llavors alcalde de la població Primitivo Forastero va signar un decret d’alcaldia ordenant la mort d’un gall propietat d’un veí ja que el despertava cada matí amb el seu cant. Tant insòlita és la situació que s’està vivint actualment a Amposta amb el tema de la sirena com ho son la del gall o el toc de les hores dels rellotges dels campanars. I sí, com diu l’alcalde el nivell d’intolerància d’alguns s’ha incrementat considerablement a partir de la COVID.

EL CONCUNYAT RAPITENC DE JOSÉ MARIA AZNAR

Quan el PP va guanyar les eleccions generals de 1996 sense majoria absoluta i Aznar va haver pactar amb Jordi Pujol per a ser investit president del Govern d’Espanya, va ser necessari fer-li moltes concessions a CiU per a que la coalició nacionalista li acabés donant els seus vots. D’aquell temps ens queda el record d’unes paraules d’Aznar dient que ‘parlava català a la intimitat’... Però, realment va dir això? És cert que Aznar parlava català a la intimitat? A principis d’any, el crític televisiu del Periódico de Catalunya Ferran Monegal deia a la seva columna ‘Tu i jo som tres’ que Aznar mai va dir exactament aquelles paraules. De fet va dir: ‘quan em trobo en cercles reduïts fins i tot el parlo’... Una frase semblant a la que s’acostuma a sentir. El dubte sempre ha estat si l’afirmació d’Aznar era veritat o mentida... Una mentida per a quedar bé davant els seus nous socis? A veure si com diu Carles Porta (Crims TV3) posem llum a la foscor. Per a intentar aclarir-ho res millor que explicar-vos una anècdota que em van passar ja fa uns quanta anys quan treballava a l’Agència Tributària de Tortosa. Recordo que un dia vaig atendre un senyor de la Ràpita que venia a sol·licitar un certificat. Ràpidament em vaig adonar que al seu canell esquerre portava un rellotge de marxandatge amb l’anagrama del PP. No recordo com va anar exactament la conversa però si que recordo que en un moment donat va treure la seva cartera i em va ensenyar un telegrama on es felicitava a ell i la seva senyora per les noces d’or de casats. El telegrama anava signat per ‘José Maria i Ana’. Llavors em va explicar orgullós que un fill seu estava casat amb una germana de l’Ana Botella, la dona de José Maria Aznar. Aquell senyor responia al cognom Robledo i era propietari d’un estanc al barri Espanyol de la Ràpita. Després de conèixer aquests fets és fàcil imaginar que durant les celebracions familiars, passades les postres i arribada l’hora la copa i el cigar, quan els homes de la família s’agrupaven per a parlar ves a saber de què, Aznar intercanviés ni que només fossin unes poques paraules en català amb el seu concunyat rapitenc.

HISTORIETES DE VINARÒS. ‘ELS VALENCIANS DEL NORD’

Entre 1977 i 1984 vaig treballar a Vinaròs. Ho vaig fer en dues empreses ja desaparegudes: primer a Cerámicas Lores, SA a la carretera d’Ulldecona i posteriorment a Juan Chaler, SA a la partida Capsades. El meu pas per la primera empresa va ser efímer però vaig tenir una bona relació amb el seu propietari Carlos Lores, fill d’un alcalde franquista de Benicarló. A l’empresa del Peno (així es coneixia a Juan Chaler Chaler) hi vaig treballar quasi bé 5 anys. A l’oficina hi treballava Agustín Castejón, germà de Mariano Castejón, nebot de Juan Chaler i exdiputat del PP. També hi treballava un altre Agustí de qui no recordo el cognom. Aquest segon Agustí era nebot de la exdona de Juan Chaler que era copropietària de la fàbrica. A diferència de l’altre, aquest segon Agustí treballava d’operari a la fàbrica. En aquell temps érem molt joves i les bromes entre els diferents companys eren freqüents. Una de les coses que em solia dir el segon Agustí era ‘valencià del Nord’. Jo sempre li contestava que ‘m’hauria agradat que al riu Sénia hi hagués hagut una frontera que separés tots dos territoris i que en passar per allí se’m demanés del passaport com qui entra a un país estranger... No obstant i tot que no hi havia frontera, cada dia anava a treballar a Vinaròs per a guanyar divises per a poder-me-les gastar a Catalunya’. Fins que un dia (potser una mica cansat de la mateixa broma) li vaig dir: ‘Mira, els valencians teniu sort de que els catalans us vam ensenyar a parlar ja que de no haver segut així encara parlaríeu moro’. Sembla que aquell dia el vaig descol·locar i se’n va anar a dir-ho a l’amic Antoni Fabregat desafortunadament desaparegut fa uns anys. Precisament li ho va anar a dir a ell que es sentia tan català o més que jo mateix! La resposta d’Antoni Fabregat el va acabar de descompondre del tot:- És que Joan té raó! No recordo que després d’aquell dia em tornés a dir ‘valencià del Nord’. Han passat els anys i afortunadament el Sénia no és frontera i al passar per allí no cal ensenyar el passaport ni tan sols el DNI. I a Vinaròs com a Amposta o Ulldecona les empreses paguen en euros com a qualsevol país integrat a la zona d’ús aquesta moneda. Les relacions entre els ‘valencians del Nord i els catalans del Sud’ solen ser excel·lents i si en temps passats els habitants del S del riu Sénia anaven al metge a Tortosa, avui en dia els del N del riu (sobre tot els d’Ulldecona i Alcanar) van a comprar a Vinaròs i Benicarló. Però també per a gaudir del Carnaval vinarossenc, de les falles benicarlandes o del Sexenni morellà i, fins i tot a banyar-se a les magnífiques platges de Peníscola.

UN VOT A L’EXTREMA DRETA

En una conversa recent amb un conegut, aquest em preguntava: -Si Sánchez ha fet tantes coses bones, creus possible que el 23-J guanyi el PP? I la meva resposta va ser: -En política, com a la vida tot és possible... El que passa és que la dreta fa molt soroll. La dreta (i per extensió l’extrema dreta) no paren d’emetre missatges populistes que calen ràpidament entre les persones més receptives a aquests tipus de continguts amb la finalitat de guanyar-se el seu vot. També han anunciat que derogaran les lleis que s’han aprovat durant el govern de Sánchez i que tant han millorar la qualitat de vida dels ciutadans del nostre país en un missatge clarament adreçat als col·lectius més ultres, catòlics i reaccionaris. Va continuar dient-me: -Un amic policia m’ha dit que un company seu és d’origen marroquí... -I què passa? -li vaig contestar jo-. Quin problema hi ha...? Pensa que per a ser policia ha de tenir primer que res nacionalitat espanyola i posteriorment passar per un munt de proves i filtres per avaluar la seva capacitat per exercir la professió i només després de complir tots els requisits podrà ser-ho. Ningú va dient que vol ser policia i pel simple fet de dir-ho ja el fan... -Però és que m’han dit que tenen una reserva del 20% de les places... -va continuar dient-me-. Aquí ja vaig posar-me com una moto... -Mira -li vaig dir-. És impossible que cap col·lectiu tingui una reserva de places, tret de les dones en el cas de accedir a un lloc de policia i els discapacitats. Li dius a la persona que t’ho ha dit que t’ensenyi la publicació oficial de la convocatòria i que et demostri el que t’està dient. Segur que no ho farà perquè no ho posa en lloc. La persona que li ho va dir segur que és de la màxima confiança del meu interlocutor i que un dia li va poder dir això i un altre qualsevol altre disbarat... Poc a poc, a part de la confiança que de ben segur ja fa temps que li té guanyada, li va inculcant les idees ultres sortides d’un discurs populista i xenòfob i que a molta gent els hi agrada escoltar per a poder-lo fer servir d’excusa a l’hora d’anar a votar i així quedar tranquils per l’acte que acaben de fer saben en el fons no ho han fet bé. Vaig tenir una amic ja difunt que tenia l’edat de mon pare que una vegada em va dir: -Jo voto al PP perquè si no en donen els que tenen com podem esperar que ens donen el altres... Com veureu és una idea molt simplista a l’hora de decidir-se per una opció de vot. Però a la fi és una idea que deu tenir molta gent ja que si tots aquells que pertanyem a les classes populars ja siguem assalariats, jubilats, desocupats, etc. votessin pels partits que tenen més cura per la gent humil, seria impossible que la dreta i l’extrema dreta poguessin governar. Però el mal ens el fem nosaltres mateixos ja sigui abstenint-nos de votar o bé votant a la dreta per castigar els governs progressistes amb qualsevol mena d’excusa.

VIATJAR AMB L’IMSERSO

Aquests dies els jubilats i pensionistes que volíem viatjar amb l’IMSERSO hem hagut de fer les reserves corresponents. Cal dir que els qui, com jo, ens ho tramitem pel nostre compte sense haver d’anar a una agència de viatges no viatgem on volem, però alguna cosa sempre queda i si ets novell en això de conèixer món, no importa massa quina és la destinació final del viatge mentre sigui algun lloc desconegut... La nostra primera experiència la vam tenir l’abril passat. Com ens havíem apuntat als viatges culturals vam anar a Soria. No era el viatge dels nostres somnis, però per a trencar el gel no va estar massa malament. Cal dir però que van estar molt millor les excursions que vam fer (algunes es pagaven a part) que no el menjar de l’hotel que va ser horrible (i no exagero). Ens va tocar l’hotel Alfonso VIII, un quatre estrelles al bell mig de la capital; o sigui prop de tot el més interessant que es pot visitar i fer a Soria, tret d’alguna excepció. L’habitació gran i neta, però el menjar com us deia abans horrible. No podíem escollir i els que ens donaven era el més barat que podien trobar. Només cal dir-vos que una nit vaig haver de menjar un plat de bledes quan a casa mai n’havia menjat! Sense cap mena de dubte era per a compensar el preu que paga l’IMSERSO a Mundiplán i Turismo Social, les dues empreses que gestionen el programa i que després han de repercutir als hotels que hi col·laboren. Si l’habitació era de 9, el menjar havia de ser d’1. Amb aquesta situació no és d’estrany que hi hagi hotels que no vulguin entrar al programa i fins i tot associacions d’hotelers i agències de viatge que organitzen o volen organitzar viatges per a la gent gran pel seu compte deixant l’IMSERSO de costat. Per cert, ens hem apuntat per a viatjar el mes de març a Mallorca. Tocava costa insular.

QUAN NO TENÍEM MÒBIL: EL COMANDAMENT DE LA TELEVISIÓ

El mes de juny de 1978 hi va haver la Copa del Món de Futbol de l’Argentina. Degut a un accident laboral treballant a Cerámicas Lores de Vinaròs on em vaig fracturar el turmell dret per dos llocs per la qual cosa vaig haver de ser operat i m’havia d’estar al llit sense pràcticament poder-me moure, vaig haver de fer llit durant tots els dies que va durar el campionat i uns quants més. Aquest fet va comportar que pogués veure tots els partits de futbol que van retransmetre per TVE. Era igual l’hora que els fessin... La diferència horària entre Argentina i Espanya és de 5 hores. Així si un partit el jugaven a les 8 de la tarda a Argentina, aquí era la 1 de la matinada. Però a mi em donava igual... El dia següent podia dormir. Els meus pares em van cedir desinteressadament l’única televisió que teníem a casa, una Inter en blan i negre d’aproximadament 10 anys. Però... Com meu feia per encendre i apagar el televisor si no hi havia comandament a distància? Vaig haver d’improvisar-ne un: el mànec d’una granera! Quan havia de començar el partit, m’incorporava una mica (això si que ho podia fer) i amb la granera a la ma i una mica de destresa, li donava al boto d’engegat/apagat i posava en marxa la tele. I quan el partit s’acabava només tenia que repetir l’operació per apagar-la. Així no molestava els meus pares. Tampoc tenia problemes a l’hora de canviar de canal. No calia fer-ho... Només hi havia TVE i aquesta emetia per dos canals diferents: TVE 1 (posteriorment va passar a dir-se la Primera) i TVE 2 que emetia per UHF, però que només podien gaudir uns pocs espanyols, ja que feia falta una antena específica i no totes les famílies estaven disposades a finançar-la. Per cert, el campionat el va guanyar la pròpia Argentina davant Holanda (ara Països Baixos) per 3 a 1 a la pròrroga i Marito Kempes (que jugava al València CF) va ser escollit el millor jugador del campionat.

QUAN NO TENÍEM MÒBIL: EL LLUM DEL QUADRE DE COMANDAMENT

Durant els propers dies, amb tota seguretat, tornaré a pujar al port d’Envalira... Amb cotxe, evidentment. Aquest port es troba al Principat d’Andorra i té una altura de 2.409 metres. L’única vegada que l’he pujat fins ara va ser el mes d’agost de 1983. En aquell temps jo tenia un Seat 127. Quan vam sortir de casa, al quadre de comandament s’encenia i s’apagava un llum de color roig... Era el de l’indicador de l’oli. Vaig haver de comprovar el nivell i estava bé. A part d’això, no feia massa que havia fet una posada a punt al cotxe. Amb la neguit normal que et dona una circumstància així, vaig arribar a Andorra, vaig comprar alguns articles de càmping i fins i tot em vigm allotjar a un establiment a la vora del riu Valira d’Orient. La llum roja del tauler seguia encenent-se i apagant-se. De vegades s’estava llarga estona encesa i d’altres apagada. Malgrat tot vaig decidir pujar el port d’Envalira i arribar fins el poble del Pas de la Casa que ja fa de frontera amb França. Com no podia ser d’un altra manera, vaig tornar a pujar i baixar el port per a poder arribar al càmping. De camí cap a casa, la llum continuava igual: ara m’encenc, ara m’apago... Des del primer moment vaig pensar que no podria ser gran cosa... D’haver-ho segut com hauria pogut pujar el port d’Envalira sense cap tipus de problema... I dues vegades!! Però continuava inquiet. En aquells anys treballava a Vinaròs. Concretament a l’empresa Juan Chaler SA, a la partida Capsades. Al costat de la fàbrica hi havia un taller mecànic del que era client. El primer dia que vaig anar a treballar el vaig portar per a que m’hi donessin una ullada i avaluessin la gravetat de l’avaria. Total que, segons em van dir, es tractava d’una molleta que no feia prou bé el contacte. I és que en aquella època la tecnologia dels cotxes no tenien res a veure amb l’actual. Ara si té s’encén un llum al panell de comandament segur que és alguna cosa important; fa 40 anys, com heu pogut comprovar, no era així.

COM PREDICAR AL DESERT

Per molt que ens adverteixin d’un perill real, els humans tenim la tendència de fer-ne cas omís. Tal com diu la dita: és com predicar al desert...  

Segur que durant aquesta pandèmia produïda pel COVID-19 heu pogut ser testimoni de molts de casos de gent imprudent que no han guardat la distància de seguretat o han anat pel carrer sense mascareta o portant-la mal posada.

Vaig a explicar-vos un cas real que he viscut recentment en primera persona.

Sovint vaig a comprar a una determinada botiga del barri. A la porta hi ha un cartell on hi diu que no estan permeses més de 3 persones al seu interior. Quan hi vaig, el primer que faig és mirar per a veure quants n’hi ha. Aquell dia concret només hi havia una clienta comprant. Per tant tenia llum verda per poder-hi entrar.

Vam posar només un segons quan una mare i una filla també van accedir al local. Ja en sobrava una...

Al cap de pocs instant hi va entrar un client i poc després una clienta sense mascareta que en adonar-se de que no en portava es va tapar la boca amb un sobre o alguna cosa semblant. Total 6 persona, el doble de les recomanades pel propietari.  

M’agradaria saber que és el que comenten a casa aquestes persones que no van tenir la més mínima precaució, tot i l’advertència (repeteixo) del cartell enganxat a la porta de l’establiment. Potser alguna d’aquestes persones parlarà d’imprudència... Però quan la cometen els altres.   

DIUMENGE DE RAMS

'Paumeres' a la Fira de les Fibres Vegetals del Mas de Barberans. 

Segons la litúrgia cristiana, diumenge de Rams és l’anterior al diumenge de Pasqua. Se commemora l’entrada de de Crist a Jerusalem sobre un burro mentre la multitud congregada donava mostres de joia portant paumes i rames d’olivera i llorer.

De la paraula pauma deriva la de paumer què se’n diu de la persona que la treballa, tot i que és més coneguda la de palmer (o palmero en castellà).

Però el palmer o el palmero és també aquell que mostra una devoció un tan desmesurada cap a un líder, complaent-li i aplaudint tot el que fa, encara que pugui ser de dubtosa qualitat.

Aquest preàmbul ve al cas d’una situació que vaig viure fa pocs dies. Resultar ser que la meva dona se trobava ingressada a un hospital. Per matí, una auxiliar li va portar un iogurt que portava 4 dies caducat.

A mi no me sé va ocórrer més que publicar-lo en un grup de Facebook d’aquests que s’han obert, precisament, per a que la gent se pugui expressar lliurement i, si cal, queixar-se sobre situacions anòmales observades.

Jo vaig pensar que si a un hospital li treuen a una pacient un iogurt caducat, és motiu suficient per a queixar-te. Quan ho vaig fer vaig etiquetar a l’alcalde que, també és (oh casualitat!) el president del consell d’administració del propi hospital. Per tant, l’etiqueta, des del meu punt de vista, estava més que justificada

Com passa quasi sempre hi va haver gent a qui li va agradar el meu post, però de sobte va aparèixer un palmero que no comprenia perquè havia etiquetat a l’alcalde.

Però seguia sense entendre-ho...

A partir d’aquí opinen uns quants palmeros més. Alguns en la mateixa línia, altres, obviant els post, comenten el tracte rebut pel personal mentre van estar ingressats. Fins i tot hi va haver un que va dir que el menjar era molt bo... Què el menjar era molt bo!! Vaig pensar que a casa devia de menjar molt malament, perquè sinó és així, com pot dir que el menjar que donen als hospitals (tots!) és bo?

També hi va haver una persona que va anar amb la mateixa línia: tot era extraordinari. Sé dona els cas que aquesta persona va ser comunista quan l’alcalde era comunista, després convergent i ara sembla que s’ha fet d’ERC... Bé, si fa o no fa ha evolucionat com la majoria dels seus conciutadans.

Encara sort que no va sortir el regidor número 17! Què qui és el regidor número 17? Algú que sense estar a l’ajuntament defensa a capa i espasa la gestió del govern municipal. Sembla que ell, com molts d’altres, aspiren poder anar a les llistes dintre de 4 anys.

Faria bé l’alcalde d’apartar-se de tota aquesta gent. Avui estan amb ell, però el dia de demà hi poden estar en contra.

Durant la legislatura passada ja li vaig dir que no li passés com al conte del ‘Vestit de l’emperador’. Què no el coneixeu? Busqueu-lo per Internet. Avui en dia és fàcil trobar a Internet la majoria de coses que s’ignoren.        

LA NUEVE O LA HISTÒRIA DESCONEGUDA

Els suplement dominical que va inserta entre les pàgines del Periódico de Catalunya ens explica la història de la Nueve, una unitat de blindats que van lluitar a l’exèrcit de la França Lliure contra Hitler.  

El nom de la Nueve (en castellà), no era casual, ja que la majoria dels seus integrants eren sodats republicans que després de lluitar contra el feixisme a Espanya, ho van tornar a fer a França. Primer contra Franco, després contra Hitler.

I al front de la Nueve Amado Granell, tinent coronel de l’exèrcit popular i tinent a la Legió Estrangera de l’exèrcit francès.

Aquesta unitat podria haver passat totalment desapercebuda sinó hagués segut per un fet: van ser el primers d’entrar a parís per a alliberar-la dels alemanys. Malgrat tot, durant dècades se va silenciar aquest fet i les cròniques oficials atribuïen aquest honor als soldats americans.

https://www.elperiodico.com/es/mas-periodico/20190727/el-dia-en-que-la-nueve-republicanos-espanoles-derroto-hitler-7567705

---

Consuelo Fabra Ferré era una jove mare de la Galera quan va esclatar la guerra Civil espanyola. Son pare, Agustí Fabra Pons va ser president del comitè local de les Milícies Antifeixista del poble.

Abans de que la Galera caigués en mans dels feixistes, Consuelo i el seu fill Pepín que havia de tenir uns 3 anys va acompanyar els seus pares cap a l’exili de França. El seu marit se va negar a acompanyar-los.

Ja a França Consuelo va conèixer Francisco Xifrè, un jove del poble lleidatà de Cervià de les Garrigues, amb qui se va acabar casant una vegada li van concedir el divorci del seu primer marit. Amb Francisco van tenir un altre fill: Gerard.

Consuelo, amb la seva nova parella i els seus dos fills vivien al popular barri de Montmartre de París, molt prop de la basílica del Sagrat Cor.

---

Mon pare, Juan Ferré Cabanes, era cosí germà i fillol de Consuelo. Quan va esclatar la guerra encara estava a punt de fer 8 anys (li faltava una mica més d’un mes).

Com que a Espanya els jornals eren molt barats i els terratinents locals donaven feina als afectes al règim, així que va poder, va marxar a treballar de temporer a França. Primer a plantar arròs a la Camarga, després també anava a fer el planter de l’arròs i fins i tot va treballar a un molí arrossaire de la finca Petit Manusclat. Crec que va anar-hi per primera vegada l’any 1955, el mateix que se va caçar amb ma mare Carmen Verge Arasa. L’últim any que va plantar arròs va ser el 1972, tot i que encara hi va anar dos anys més a veremar. Mentrestant, entre 1964 i 1968 el vam acompanyar ma mare i jo els mesos de la verema.

Al tenir a sa padrina a París, mon pare hi va anar un parell de vegades sol una vegada acabada la temporada i abans de retornar a casa. Mon iaio patern, Manuel Ferré Martí, oncle de Consuelo també hi va anar una vegada sol, tot i que era analfabet.

L’any 1966, acabada la verema als cos llocs on solíem veremar (Domaine de Boisviel Nord i després a la Prégentière vam anar a París.

Ma tia Consuelo ens va fer d’amfitriona i ens va ensenyar els llocs més populars i turístics de París: la torre Eiffel, l’Arc del Triomf de l’Estrella, el museu de Louvre, el zoo i també els Invàlids, allà on està enterrat Napoleó Bonaparte.

A l’entrada del recinte recordo dos petits blindats de color groc (petits si els comparem amb els que s’han fabricat posteriorment) Amb el braç alçat, tocava amb la punta dels dits el canó.

Ma tia Consuelo ja ens va explicar llavors que havien segut soldats espanyols els primer d’entrar a París per a alliberar la ciutat del domini nazi. 

NOTA: He volgut il·lustrar el comentari d’avui amb una foto d’un lloc que de menut vaig tenir ocasió de veure diverses vegades. Qui hagi visitat França potser sabrà que a cada poble, per menut que sigui hi ha un monument als caiguts durant les guerres en les que va intervenir l’exèrcit francès, sobre tot a la Primera Guerra Mundial, la que ells anomenen la Gran Guerra.

He aconseguit localitzar el monument al Maps només tenint la referència de que se trobava al costat de la carretera prop de la finca de la Prégentière. 

CARTELLS ELECTORALS

El passat diumenge 7 de juliol van retirar el que possiblement era l’últim cartell de la campanya de les municipals passades. Curiosament poc després d’haver-li fet una foto. Com podeu veure el cartell estava encongit i hi apareix la imatge del nostre alcalde Adam Tomàs.  

Segons la llei electoral els cartells han de penjar-se a partir de les 0:00 hores del dia que comença la campanya electoral, ja que anteriorment no se pot demanar el vot, tot i que ara quasi bé mai se demana el vot als cartells.

Igual com hi ha un període per poder penjar o enganxar propaganda electoral, n’hi ha un altre per a treure-la, principalment les banderoles i cartells enganxats als fanals. Crec recordar que aquest termini és de quinze dies des de la data electoral.

Arribat a aquest punt potser pensareu que és una queixa. Res més lluny. Me sembla fins i tot normal que quan l’empresa que s’encarrega de posar i treure les banderoles cometi algun error. En aquest cas haver-se’n deixat alguna, ja que la que apareix a la foto no va ser l’única que se va quedar per llevar-se.

Ho dic, perquè quan estava a l’ajuntament i a Amposta hi havia un altre règim, era l’encarregat de controlar la penjada de les banderoles (que no la retirada). Era una feia força feixuga, ja que se feia per la nit i no sempre amb les millors condicions climatològiques. Quan ja pensava que la feina estava més o menys controlada (que solia ser a altes hores de la matinada), donava als operaris les darreres instruccions i me’n anava a dormir.

Un parell de vegades se va quedar alguna banderola sense retirar. Llavors l’antic règim ens ho feia saber com si haguéssim comés un crim. Sembla ser que retirar una o dues pancartes era una feina massa feixuga per a la brigada.

Una vegada, mentre estava treballant, me va sonar el telèfon. Era el responsable de fer la mateixa feina que jo a CiU.

-Escolta Joan que no sé a quin carrer heu col·locat dues banderoles més de les que teníeu assignades.

Per aquells que no ho sàpiguen se feia una mena de sorteig i cada formació política havia de col·locar un nombre determinat de banderoles als carrers assignats. Ignoro si encara se fa així. Personalment sempre penso que la mesura estava totalment desfasada ja que amb el creixement d’Amposta cada vegada hi havia més carrers urbanitzats i per tant més fanals on col·locar-se, mentre el nombre de banderoles si fa o no fa sempre era el mateix.  

-Bé... I per això me truques? Ja saps que les col·loca una empresa i, segurament, tot hi les ordres que tenien, quan me’n vaig anar a dormir, se van haver d’equivocar...

-Sí, però tu saps que la normativa diu... (Amb un to autoritari espatarrant).

-Ja saps que les normes estan per a incomplir-se (li vaig respondre).

Segurament si li hagués dit una mala paraula no s’ho hauria pres tan malament...

Finalment li vaig fer una pregunta:

-Tu coneixes alguna norma que no s’hagi incomplert mai?

Jo no... I vosaltres?

Eren els amos i senyors d’Amposta i tot s’havia de fer segons el seu gust.     

A LA RECERCA DE LA NOTIFICACIÓ PERDUDA

A l’avís de recepció de Correus hi consta que era el 19 de març a les 18:56 quan el carter el va depositar a la bústia.

Des de que mons pares van ingressar a una residència d’avis el febrer de 2018 la casa està buida i només s’ocupa ocasionalment.

Segons l’avís sembla que se tracta d’una notificació (NT600023...) i el remitent és (segons el carter) Hisenda i està adreçada a (Herederos de) Juan Ferré Cabanes (Juan Ferré Cabanes era mon pare)

Com que posa Hisenda, el primer que penses és amb l’Agència Estatal d’Administració Tributària. Li vaig enviar una fotografia d l’avís a un amic que hi treballa i me va dir que la notificació no pertanyia a aquell organisme.

Llavors vaig pensar que si se podia tractar de l’Agència Tributària Catalana i que pot ser per error, el carter ho havia interpretat malament. Vaig desplaçar-me fins l’oficina de Tortosa i tampoc.

Potser havia començat la casa per la teulada i potser el que calia fer era anar directament a Correus a preguntar. Consultada la informació disponible, no hi troben res... Remenen algunes notificacions que tenen dintre d’una caixa me diuen que amb aquest número potser se tracta d’una notificació d’Agricultura.

-Podria ser? De poder ser, sí, però ho dubto.

I jo me pregunto: Què té que veure Hisenda amb Agricultura? Caldrà seguir esbrinant, però me sembla que no ho tinc gens fàcil. Trobo que algú no ha fet bé la feina per la que li paguen.

CONNEXIÓ LA GALERA

De vegades m’arriben històries d’allò més curioses, com per exemple la que me va explicar Sergi Montalà sumiller de professió.  

Per a qui no conegui a Sergi Montalà li he de dir que és fill de Joan Montalà, un reconegut xef que va portar durant molts anys el restaurant Celler de Panxampla dels Reguers (abans havia portat el Treno de la Sénia); a part d’això va ser un dels promotors del projecte d’elaboració de la cervesa artesanal Rosita que ha aconseguit diversos premis nacionals i internacionals. I per a qui no sàpiga en que consisteixi l’ofici de sumiller li aclariré que és aquell professional que tenen els restaurants de prestigi per a que aconsellar els clients sobre el vi o la cervesa més adient a cada plat.

Me’l vaig trobar casualment. Com aquell que diu va ser com trobar una agulla dintre d’un paller. Va ser durant el decurs del Concurs de Castells de Tarragona del passat 7 d’octubre. Es dos donàvem suport a la mateixa colla: la colla Joves Xiquets de Valls.

Apropar-se a ell per a saludar-lo ja va ser tota una epopeia, tal com estava d’abarrotada la Tàrraco Arena Plaça. Finalment ho vaig aconseguir. Quan vaig arribar, Sergi estava parlant per telèfon.

Després de la salutació li vaig preguntar sobre la seva dedicació actual.

-Saps que soc sumiller... (vaig assentir) Bé, vaig pensar que podria elaborar vi per a consum propi... Però aviat me’n vaig adonar que era una afició cara... Molt cara! Per tan m’havia de replantejar el tema. Així va ser com vaig buscar un enòleg (Salvi Moliner) i un soci capitalista (David Carabén). Ara mateix ja estem elaborant vi de les D.O. Terra Alta i Montsant. Els blancs són D.O. Terra Alta i els negres D.O. Montsant. El celler el tenim a Falset. I els nom dels vins són: Estones, Petites Estones i Estones de Mishima. Com ja saps, David Carabén és el cantant de Mishima.

Sergi Montalà està casat amb una galerenca (Noelia Franco) i la parella de David Carabén és la periodista i presentadora (té un programa a Beteve) Flora Saura que, tot i no ser de la Galera, durant la seva infantesa passava llargues temporades a casa dels seus iaios paterens que hi vivien, d’on naixeria l’amistat, per exemple, amb l’actual regidor de Cultura de l’Ajuntament galerenc Vicent Labernia. D’aquí que l’any 2012 Mishima donés un concert a la Galera com a preludi de la seva festa major.

Com heu pogut comprovar hi ha una doble connexió galerenca entre Sergi Montalà i David Carabén. Normalment les coses mai passen mai per casualitat, al darrere sempre hi ha una lògica.  

LA CORBATA DE L'ENRIC

Lloc on hi havia el cine Excelsior al carrer la Rosa. 

Era una tarda de cinema a Santa Bàrbara, al conegut com el cine del ‘retó’, ja que pel que sembla va ser el rector de la parròquia de Sant Gregori qui el va promoure amb la idea inicial d’aportar una eina de distracció per a les xiquetes i xiquets del poble de la Plana. Però prompte se va convertir en un cinema per a tothom.

El cinema se va construir al Barranquet i al cap d’uns anys, dintre del mateix local se va fer una altra sala més moderna i amb els seients entapissats. La sala vella però, no va quedar en desús. Allí s’hi solia fer teatre o bé els assajos del grup de teatre Planer.

El cinema del retó s'anomenva oficialment Excélsior. 

En aquell temps les sessions eren dobles sempre precedides pel No-Do. Normalment la segona pel·lícula era millor que la primera ja que podria considerar-se d’estrena.

Després de quasi dues hores, a la mitja part la gent solia sortit de la sala per anar al lavabo. Als cinemes que hi havia bar, el públic també aprofitava per a beure alguna cosa.

Jo anava amb el meu amic Carles. Només sortir al hall ens vam trobar amb el seu amic Enric. Carles i Enric havien estudiat junts al Joaquim Bau de Tortosa. Com és natural, se van saludar i se van posar a parlar mentre jo estudiava detingudament a l'Enric. Me'l mirava de dal cap a baix i de baix cap a dal, amb lentitud, amb dissimulo. Intentant que cap dels dos se’n adonés.

Lluís era un jove de faccions dures. No diria que fos guapo, sinó que tot el contrari... La roba que portava potser no era la més apropiada ni per a l’edat que teníem ni per a l’ocasió. Vestia una americana a quadres tipus príncep de Gal·les i una corbata a conjunt amb un gran nus. De tot el conjunt, si hagués de destacar una cosa sobre les altres seria precisament el nus de la corbata.

Mentre el continuava repassant, reia en silenci, la qual cosa és molt complicat, quan de sobte Carles me va mirar i me  va dir:

-Joan riu-te’n!  

Aquell riure en silenci se va transformar en una gran riota davant la rialla del meu amic i la cara d’estupefacció de l'Enric.

QUAN NO TENÍEM MÒBIL... L’O.S.N.I.

Sempre recordaré les llargues migdiades a la cafeteria de l’Hotel Berenguer abans de tornar a classe a l’Acadèmia Cots, al de D. Ramon.

Tot just en acabar de dinar al restaurant que hi havia a l’antic garatge de la HIFE abans de ser reformat (on ara està l’agència de viatges), només ens calia travessar el carrer Cristòfol Despuig i ja estàvem al nostre destí.

Era un local ampli, d’amplis espais i amplis sofàs. Molt còmode per a seure tranquil·lament mentre preníem alguna cosa i la fèiem petar. Quasi mai estàvem sols. Sempre venia algú que sabia que ens trobaria allí. De vegades podíem arribar a ser un grup nombrós i heterogeni.

Com és normal els cambrers ens coneixien i ens tractaven molt amb molta correcció i confiança, tot i que alguna vegada ens van tirar fora com aquell dia que entonarem l’Asturias patria querida a dos veus... Però aquest detall no deixa de ser anecdòtic.  

La nostra beguda favorita era el te amb anís. Tan bona arribava a ser la relació amb alguns dels cambrers que una vegada ens van posar dos sobres de te amb doble d’anís al mateix preu... Però, tot s’ha de dir, va ser a canvi d’alguna cosa: deixar-li veure al cambrer una revista porno.  

Una vegada, quan ja estàvem acabant-nos el te, ens vam adonar que dintre d’una de les tasses hi havia alguna cosa. No era un pinyol de llimona. Ni mig... Per molt que miràvem no acabaven d’encertar que era.

De sobte, un de tots va exclamar:

-És un O.S.N.I.!

-Un O.S.N.I.? -vam preguntar la resta-.

-Sí, un O.S.N.I.! Un Objecte Submergit No Identificat.

QUAN NO TENÍEM MÒBIL... BROMES TELEFÒNIQUES

L’ús del mòbil està amenaçant la convivència, les relacions entre les persones i fins i tot la imaginació.

Una vegada D. Pedro, un mestre de la Galera va preguntar els alumnes: A veure si me dieu invents de l’home (agafem-ho com a genèric) de fa molt i molt de temps? I un dels seus alumnes li va respondre:

-Els mistos...

-Els mistos van ser inventats fa ‘quatre dies’... –Li va respondre el mestre-.

-Si fa quatre dies, com és que la setmana passada li vaig prendre una capsa a ma mare?  

Si els mistos van ser inventats fa quatre dies, el mòbil només ne fa dos...

---

Abans quan sortíem (sobre tot dissabtes per la nit) havíem d’aguditzar més la imaginació per passar-nos-ho bé.

Una de les bromes que més ens agradava fer era trucar per telèfon a un número a l’atzar i soltar-li alguna poca-soltada. Com per exemple:

-Què ha sentit el timbre? Aparti’s que ve una bicicleta...

Una nit havíem anat a per Amposta i després de prendre alguna cosa al Frankfurt Querol, des de la cabina telefònica que hi havia davant del mercat, vam començar a trucar a diferents números de telèfon. Eren les dues de la nit, una hora que tot i ser dissabte, la majoria de la gent ja se trobava dormint.

Vam començar a marcar números a l’atzar: 708... 706... (recordeu que abans no calia marcar el prefix provincial -977- a les trucades entre telèfons de la mateixa província) Ens donava to de no existir. Llavors els hi vaig suggerir els meus amic que el tercer número no havia de ser tant alt. En aquella època a Amposta, tot i ser una població gran, no hi havia més de 5.000 números de telèfon i, per tant, el tercer havia de ser una xifra igual o inferior a 5.

Finalment vam marcar el 700051 (un número que mai he oblidat) Ens van contestar ràpidament a diferència d’altres vegades que ens contestaven però ho feien al cap d’una estona quan se tractava d’hores una mica intempestives)

-Cuartel de la Guardia Civil... ¿Quién llama por favor?

Qui aguantava el telèfon va penjar ràpidament i va exclamar:

-La Guàrdia Civil....

I sense dir cap paraula més, vam marxar d’allí cametes ajudeu-me...

PER A TREURE’S EL BARRET

Durant els quasi 32 anys que vaig treballar a l’Agència Tributària de Tortosa me van passar un gran nombre d’anècdotes. Algunes divertides, altres no tant. Per a tot n’hi va haver. Avui en vaig explicar una a veure que us sembla.

Allà per la dècada dels anys 90 (no he pogut trobar la data exacta), l’Estat espanyol va crear l’Impost de matriculació (IEDMT –Impost Especial per a Determinats mitjans de Transport-)

Resulta que quan l’1 de gener de 1986 va entrar en vigor l’IVA, els turismes tributaven al tipus incrementat del 33%. Uns anys més tard, van passar a tributar al tipus normal del 12% i es clar, aquest fet va ocasionar una pèrdua important d’ingressos. Per tant calia fer alguna cosa per a compensar-ho i d’aquí que se creés aquest impost.

Com passa quasi sempre, la picaresca va un pas per davant de la legalitat i els fabricants i els concessionaris de cotxes se’n van inventar unes quantes solucions per rebaixar la quota de l’impost. Una d’aquestes va ser vendre el model bàsic i després afegir-li tots els accessoris que volia el seu propietari.

Quan Hisenda se’n va adonar del frau, va creuar dades amb la finalitat de trobar factures del concessionari al client posteriors a la data de venda durant els 6 mesos següents. Quasi sempre corresponien al concepte que us he explicat, tot i que també podien ser degudes a alguna reparació fruit d’un accident.

L’Agència Tributària va començar a enviar requeriments a aquells propietaris de cotxes que tenien factures posteriors a la data de compra i així comprovar si eren per instal·lació d’accessoris o no i per tant, trobar els defraudadors. El cap de l’oficina de Tortosa va creure convenient posar a una companya i a mi mateix per a gestionar els requeriments derivats d’aquest concepte (de vegades parlo com si hagués treballat a l’administració...)  

Un del requerits va ser el propietari d’un bar d’Amposta. Quan va acudir i després de revisar la documentació que portava, me’n vaig adonar de que se tractava d’un error.

El contribuent se va mostra visiblement molest i va començar a soltar les frases típiques que se solen dir en moments com aquells:

-I a mi qui me pagarà el temps que m’heu fet perdre... Si l’error hagués estat meu m’hauríeu multat i ara què?

Tot i que l’errada va ser dels sistema (en cap moment meva), qui havia de donar la cara per l’Administració era jo i, la veritat, se’m van acabar els arguments, les justificacions i les disculpes.

Tot i això, aquell senyor (per anomenar-lo d’alguna manera), no rebaixava el seu to que, fins i tot arribava a la impertinència (ara ho puc dit, llavors, no) Finalment, i com que ja no sabia que fer, li vaig dir:

-És que tu no t’has equivocat mai?

La seva resposta va ser taxativa i contundent:

-No!   

I la meva va ser:

-Si és així me trec el barret!

No m’imagino cap propietari d’un bar no havent-se equivocat mai a l’hora de servir un cigaló (carajillo), un combinat (gin tònic, cuba libre...) o qualsevol altre producte dels que se subministren al bar...

Ara bé, si ell ho va dir, me’l crec. Encara avui que ja hana passat molts anys. 

Per cert, va tancar el bar pocs anys després. Espero que la culpa no fos d'Hisenda.   

GARREPES? NO, EL SEGÜENT...

Detall de la falla Mercat Vell 2017.

Potser per allò de que Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases...

Era el 19 de març, el dia de Sant Josep on els Joseps, Joses, Pepes, Pepitos, Josefes, Josepes, Fines, Pepis, etc. celebren el seu aniversari.

Aquella família de Santa Bàrbara, començant per la iaia, continuant per la mare i acabant per la filla, totes celebraven el sant: A la iaia li deien Pepa, a la filla Pepita i a la neta Finetes.

Com que en aquell temps el dia de Sant Josep era festiu i estaven de celebració van voler convidar a cafè i a pastes als veïns de la casa del costat: la Montse, la seva filla Imma i Feliciano, el marit d’aquesta.

Coincidia que aquell any començaven a celebrar-se les falles de Benicarló. Per tant estem parlant de l’any 1980. Si, ja sé que abans ja s’hi feien falles, però aquell anys va ser el tret de sortida de les falles benicarlandes tal com les coneixem ara si fa o no fa.

El marit de finetes, Pasqual, treballava a mobles Palau de Benicarló. De tan parlar-ne els companys de treball, mentalment, tenia més que localitzades totes i cadascuna de les falles. Sabia de la seva ubicació i fins i tot la que més agradava als caduferos (que és el malnom amb els que es coneix als benicarlandos) Tot i que al treballar a Benicarló no li venia gens de gust anar a veure-les. Ja ne tenia prou en anar-hi a treballar dia sí, dia també. Tan si plovia com si feia vent...

Falla el Caduf 2017. 

En acabar el dinar, Feliciano va sorprendre tothom:

-Què us sembla si anem a veure les falles de Benicarló?

-La veritat és que no teníem cap intenció d’anar-li –li respongué Pasqual- però si se tracta de sortir a donar una volta, si us ve de gust hi podríem anar.

Però la sorpresa va ser al sortir al carrer on hi havia aparcats els respectius cotxes (el quatre lates de Feliciano i el 127 de Pasqual), Feliciano va llençar una pregunta a l’aire:

-Amb quin cotxe anem, amb el meu o amb el teu?

El passerell de Pascual li respongué:

-Podem anar amb el meu... (Què havia de dir: Anem amb el teu?)

---

Falla infantil el Campanar 2017.

En arribar a Benicarló van recórrer quasi totes les falles seguit el plànol mental de Pasqual. Quan ja van creure que n’hi havia prou, va arribar l’hora de marxar, ja que l’endemà era dia feiner i no s’havia de fer tard.

En tota la tarda ni una vegada se va sentir de la boca de Feliciano o la Montse:

-Seiem a prendre alguna cosa?

Van pujar tots quatre al 127 i van reemprendre el camí de tornada. Com que en aquell temps se passava per dintre d’Ulldecona, Pasqual va pensar que tal vegada dirien de parar un moment a qualsevol bar d’Ulldecona a fer una cervesa... Però tampoc!

Al final van arribar a Santa Bàrbara i cadascú cap a casa d’ell (com a Massamagrell)

Va ser la primera vegada i la última que les dues parelles van sortir juntes. Ni Montse ni Feliciano ho van proposar més, ni Finetes i Pasqual, degut a l’experiència, els hi van demanar mai de repetir-ho...

REFELXIONS (per si algú no ho ha comprés):

Montse i Feliciano volien anar a veure les falles, ho van fer i a sobre els hi va sortir gratis.

Finetes i Pascual no tenien cap intenció d’anar-hi i van ser els que van d’haver de posar el cotxe.

Afortunadament no van seure a prendre res, perquè amb tota seguretat ho haguessin pagat Finetes i Pascual.

CONCLUSIÓ:

Garrepes? No, el següent!!

(Qualsevol paregut amb la realitat NO és casualitat)