SOBRE L’IRPF I LES PENSIONS

Quan encara era treballador en actiu i, durant l’època de la declaració de la Renda (IRPF) tenia per costum fer escrits comentant algunes de les novetats o d’altres aspectes que em cridaven l’atenció sobre el que és un dels impostos més importants a España. Després d’uns quants anys sense donar cap opinió, permeteu-me que enguany us faci un mix entre la Declaració de la Renda i les pensions. Per a començar us explicaré una vivència personal que, com sabeu tots aquells que em seguiu, no soc massa propens a explicar-ne. Ma mare que té 92 anys es troba ingressada a una residència d’avis i té reconegut un grau 2 de dependència que, a l’hora de fer la Renda no serveix de res ja que hauria de tenir reconegut el percentatge de discapacitat. Potser l’organisme competent podria fer les dues coses a l’hora però no és així. Al març de 2023 vaig sol·licitar que la avaluessin però no ha estat fins l’abril d’aquest 2024 que m’ha arribat la resolució. Li han concedit un 75% de discapacitat. Segons la normativa que regula l’IRPF, ens podem deduir els ascendents sempre i quan els seus ingressos totals no superin els 8.000€ (incloses les rendes exemptes i la de ma mare en aquest cas ho seria perquè passa dels 66% que és el percentatge a partir del qual es considera una invalidesa ‘absoluta’). Com una gran majoria de jubilats d’aquest país, ma mare cobra una pensió. Millor dit, dues mitges, ja que una part és per jubilació i l’altra de viudetat. En total cobra l’import mínim, es a dir uns 10.900€ el 2023 que és l’exercici econòmic que es declara a la Renda d’aquest any. Per tant, i no cal ser un prodigi en matemàtiques, si tens dret a deduir-te un ascendent que no tingui ingressos superiors a 8.000€ i ma mare en guanya més de 10.000, no me la puc deduir. És veritat que l’actual govern socialista ha incrementat considerablement les pensions en els darrers anys, però en canvi no ha modificat l’import màxim per a poder-te deduir l’ascendent, com tampoc ho van fer governs anteriors tant del PP com del PSOE. ¿Sabeu quin any va ser l’últim que la pensió mínima estava per baix dels 8.000€? Segons fonts del BBVA l’any 2006 (7.966,98). Per tant, des d’aquella llunyana data només es podran deduir els ascendents que ‘no tinguin ingressos’, al menys provinents dels sistema de pensions de la S.S., de classes passives de l’Estat o d’altres organismes. ¿Què vull dir amb això? Que durant tots aquests anys l’Estat s’ha estalviat una quantitat important gràcies a no poder-se deduir els ascendents i només amb aquest ‘estalvi’ (que evidentment no puc quantificar) poden apujar unes dècimes més les pensions. Si considerem l’IPC com a punt de partida per a incrementar els costos salarials, lloguers, SMI, etc., ¿per què no es té en conte a l’hora d’apujar altres paràmetres com per exemple el que ens estem referint i que porta ja uns 20 anys sense modificar-se?

UNES 150 PERSONES SÉ MANIFESTEN A AMPOSTA PER UNES PENSIONS DIGNES

ME CATXIS...!!

I quina mala sort que tinc. Ara que el Govern ha anunciat que apujaran les pensions (sempre que s’aprovin els pressupostos, es clar) resulta que a mi no me tocarà ni els premis menors (pedrea en castellà)

I és que amigues i amics, cobro massa pensió. Net passo justet dels 1.200€ mensuals, però el Govern i C’s creuen que guanyo massa... De fet he llegit per algun lloc que la pensió mitjana està justament en aquesta quantitat, però es clar, desgraciadament els que cobren pensions per baix de la meva són majoria absoluta (me pilleu el doble sentit?)

Primer se va anunciar que s’ apujarien un 2. Quan Albert Rivera va anunciar que donaria suport als pressupostos (quina notícia més insòlita!), va presumir que gràcies a ell l’increment per a les pensions baixes seria el 2. Llavors el Govern amb un atac de banyes va afanyar-se a rectificar-lo: les apujarem un 3%.

També s’han anunciat mesures fiscals per aquells que no passin dels 18.000€ (però bruts! ) Que tampoc és el meu cas, ja que bruts guanyo uns 18.300€ (catxis!!)

I per a la resta dels pensionistes què? Evidentment ho trobo injust. Com també és injust que a la renda el topall impositiu estigui a l’IRPF en un 45% a partir dels 60.000€ a l’any (sempre bruts) Per tant si algú guanya 300.000€ també tributarà un 45%! Per tant li queden molts diners encara per a poder viure bé.

Una cosa així ja me passava quan els meus fills estudiaven. Com que guanyàvem massa (tot declarat), mai van tenir cap ajut. Sempre estic a les portes de tot i mai aconsegueixo res.

I als que son com jo els hi diuen classe mitjana? Per què? Per què tenim una pis en propietat? Un pis que vam pagar gràcies a una hipoteca i que quan el vam reformar en vam tenir que fer un altra. Per què tenim un cotxe? Més dels mateix: gràcies als préstecs. O en el meu cas gràcies a que me’l van pagar mons pares...

Per tant, en aquest país has de ser extremadament pobre o extraordinàriament ric. Perquè sinó és així ni tens ajuts de cap tipus ni pots portar un ritme de vida decent.

No obstant, a les pròximes eleccions igual voto el PP o tal vegada C’s... Quan tants milions d’espanyols els voten serà per alguna cosa i no poden estar equivocats. No trobeu que és així?    

M’agradaria pensar que en una Catalunya independent tot aniria millor... Però quan miro cap a un costat i cap a l’altre i veig el que hi ha, no puc més que exclamar: Catxis! No ne veig a cap que m’acabi de convèncer...  

CAP A L’ABISME

Les darreres enquestes publicades vaticinen un triple empat tècnic entre PP, PSOE i C’s. Això vol dir que mentre el PP baixa i el PSOE s’estanca, C’s puja. I Podemos? Podemos també va de baixa...

Aquests sondejos (al menys el que va publicar la Vanguardia el passat dissabte se van fer després de la vaga feminista del 8-M, però quan les mobilitzacions dels pensionistes ja havien començat.

A pocs països del món deu de passar el que passa en aquest: que l’alternativa a un partit de dretes al govern sigui un altre partit de dretes. Abans teníem l’excusa de que mentre l’esquerra se presentava fragmentada a les eleccions (sobre tot aquells partits que estan més enllà del PSOE), la dreta en canvi se presentava unida sota les sigles del PP. Fins i tot una part dels votants d’extrema dreta votaven per Mariano Rajoy.

Però darrerament això ja no passa. Per molt que ho vulguin dissimular, el partit d’Albert Ribera és un partit de dretes al mateix nivell que el PP. Llavors, què els diferencia? La imatge! Mentre el PP és el partit de la corrupció, C’s se presenta com un partit impol·lut... Bé, de vegades només és perquè no s’ha arribat al poder.

És evident que mentre Espanya estigui governada per partits de la dreta, ja sigui el PP, ja C’s, ja tots dos mitjançant un pacte de govern, el tema de les pensions no se solucionarà. Quan un partit guanya se creo legitimat a aplicar les seves polítiques, per dolentes que aquestes siguin per al conjunt dels ciutadans d’un país. Què pensaríeu vosaltres si tot i apujar un 0,25 les pensions, seguíssiu guanyant? Què és el que el poble vol, no?

L’altre dia me deia una veïna que a Espanya li falta molta cultura democràtica. Jo trobo que el que els hi falta a molts de ciutadans és, senzillament, intel·ligència. I no m’agradaria que ningú se sentís ofès, però si a un li donen cops per tots els costats i a sobre encara vota a aquells que li està pegant els cops, ja me direu vosaltres que he de pensar...

Fa uns anys vaig llegir una metàfora que va molt bé amb el que us estic explicant: Si Espanya fos un país de dinosaures, votaríem al meteorit que els va aniquilar!

Aquest matí he llegit un article de CristinaPardo publicar al Periódico que, sobre el PSOE deia això:

És veritat que no podem estar tota la vida reprotxant-los als socialistes la seva esgarrifosa gestió econòmica. No obstant, és xocant que Pedro Sánchez, que en teoria lidera un partit de Govern, aparegui del no res als carrers de Madrid mobilitzant-se al costat dels jubilats, acusant Mariano Rajoy de no fer absolutament res per garantir les pensions i parlant de «la dictadura del 0,25%». Ell, que compartia bancada amb els de la dictadura de la congelació... No entenc què hem fet per haver d’aguantar tantes xorrades.

I té tota la raó. Per a molts antics votants socialistes, entre els que m’incloc, encara tenim molt recent les congelacions que vam patir bé com a treballadors públics, bé com a pensionistes.

A part d’això, Pedro Sánchez no és el líder que necessita l’esquerra. Només fa uns mesos, el defenestrat Pedro Sánchez va recuperar la secretaria general del PSOE davant d’una Susana Díaz que, aparentment representava l’ala més espanyolista del partit. Durant la campanya Pedro Sánchez semblava fer un gir cap a l’esquerra. Però una vegada al poder, les seves propostes se van anar diluint com un terròs de sucre en un got d’aigua. Per tant a ningú pot estranyar que José Antonio Pérez Tapias, un els seus rivals dintre del partit i que en teoria representava la corrent més esquerrana del partit, hagi acabat per abandonar-lo, tal com també ho hem fet altres militants desencantats amb el PSOE, els seus líders i les seves figures històriques.

Si a tot això li afegim que el partit que va sorgir del 15-M (Podemos) tampoc acaba de ser una alternativa real a la dreta, arribo a la conclusió de que a les classes populars ens porten cap a l’abisme.

Què això no passi només depèn dels nostres vots.  

VERITATS COM A PUNYS

Avui 17 de març s’han celebrat diferents concentracions en pro d’unes pensions dignes. Una d’aquestes concentracions ha tingut lloc a la plaça de l’Ajuntament d’Amposta.

Durant la mateixa s’han llegit dos manifestos. El primer de la Marea Pensionista de les Terres de l’Ebre i el segon, més general, el que s’havia consensuat arreu de Catalunya.  

Tot i que de vegades no ho sembli, ja que vaig amunt i avall fent fotos, estic atent a allò que s’està llegint. Aquest matí els dos manifestos m’han agradat. No sé si tindran l’eficàcia que haurien de tenir, però m’han agradat. En tots dos s’han dit veritats com a punts.

Segurament molts dels assistents heu pensat que eren massa radicals, ja que se deixava en mala situació a la majoria de la classe política d’aquest país: PP, C’s, PSOE. És natural que així sigui, ja que, sobre tot al primer, se notava la ma executora d’un vell militant comunista...

Però si el comunisme és radical, no ho és també el capitalisme? Entre dimecres i dijous va circular pel whatsapp un vídeo d’Albano Dante Fachín recomanant un documental que va emetre el Canal 33 el mateix dijous. El documental titulat 12 d’Octubre, cultura de l’odi i legítima autodefensa, anava sobre la diferent vara de mesurar de la justícia espanyola respecte a les accions comeses pels grups feixistes i les que fan els col·lectius que se’ls hi enfronten.  

Si vau veure el documental (i sinó al final d’aquest cometari us poso l’enllaç) una de les coses que se va dir és que el feixisme és fill del capitalisme. Per tant, si els volem tombar, l’única manera de fer-ho és organitzar-se i lluitar pacíficament contra aquestes ideologies.

És evident que des de fa dècades, en el tema de pensions, passa allò de que a cada bugada s’hi perd un llençol. En el decurs d’aquestes darreres dècades, d’ençà del Pacte de Toledo, per aconseguir una pensió, cada vegada s’han d’haver treballat més anys i a part d’això també s’ha allargat la edat mínima de jubilació. És cert que cada vegada l’esperança de vida és més gran, però no sé si això és suficient argument per a legislar sempre en contra dels ciutadans. Me resisteixo a creure de que és així.

També va en contra dels futurs pensionistes que s’agafin cada vegada més anys per a calcular la base reguladora. Normalment, com més endarrere vas, té trobes en sous més baixos, ja que quan un comença a treballar guanya molt menys que els darrers anys d’activitat. Per tant, a base reguladora més baixa, pensions més baixes. I si a tot això li sumem que quan ja se és pensionista t’apugen les pensions una misèria, a quina conclusió arribeu?

Els jubilats i pensionistes agrupats poden tenir molta força. Segurament molta més de la que molts se pensen, ja que poden fer caure governs.

Jo no sóc partidari de formar un grup polític que ens representi de forma exclusiva. El que fa falta és que hi hagi un partit polític que anteposi els drets socials de tots els ciutadans a les polítiques neoliberals i capitalistes que apliquen TOTS els partits quan arriben al govern.

La societat en general s’ha de mentalitzar el tema pensions ens afecta a tots (o a quasi tots, ja que aquells que als 80 anys encara segueixen actius als consells d’administració de les grans multinacionals, segur que no el afecta) Als que ja estan jubilats i a aquells que encara comencen ara a treballar, però que també els arribarà el dia de jubilar-se per molt lluny que ho vegin.

Fins que la societat no se’n adoni del greu problema que poden tenir en un futur ja no molt llunyà, el capitalisme ens seguirà devorant com ho ha fet sempre. 

Cliqueu AQUÍ si voleu veure el vídeo.        

LA GRAN ESTAFA DE LES PENSIONS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

El PP estafa als jubilats i la resta de pensionistes amb les pensions. El PP vol que l’escletxa retributiva entre rics i pobres sigui cada vegada més gran, sense importar-li que això creï cada vegada més pobresa a Espanya.

El PP acusa als altres partits de fer electoralisme en el tema de les pensions, però va ser el PP quan estava a l’oposició qui deia defensar les pensions en contra de les polítiques dels governs de Zapatero.

No sortiré a defensa a Zapatero, però va ser el seu ministre Jesús Caldera qui va eliminar la publicitat sobre les pensions de la televisió i altres mitjans de comunicació. Aquells diners que no se gastaven podien destinar-se a incrementar les pròpies pensions.  

El PP ens té acostumats a dir una cosa quan està a l’oposició i una altra de molt diferent quan està al govern. I una part important dels votants d’aquests país, a sobre els voten.

Hi ha una frase que diu: No hi ha res més tonto que un obrer de dretes. I és així mateix. Perdoneu si he pogut molestar a alguns dels meus lectors, però no penso rectificar. Quan una afirmació és certa (i a sobre no l’he inventat jo) s’ha de mantenir encara que pugui ofendre.

El PP s’excusa en que a Espanya no hi ha diners per a incrementar les pensions segons l’IPC. Fins que Rajoy va arribar al govern i va governar amb majoria absoluta, a Espanya les pensions sempre s’havien apujat segons aquest índex.

El PP en canvi se tira floretes parlant sobre la recuperació econòmica... Què passa, que hi ha diners per a quasi tot, menys per apujar les pensions? Perquè per a rescatar la banca, indemnitzar el Castor o destinar grans quantitats en defensa, per això bé que els hi ha.

Aquests darrer dies Rajoy ha parlat molt però no ha concretat res. Ha dit que apujarà les pensions de jubilació i viudetat més baixes sempre que s’aprovin els pressupostos per aquest any. D’això se’n diu XANTATGE!!  Condicionar la pujada d’algunes pensions a l’aprovació dels pressupostos d’altres grups també és populisme. I a part d’això, qui ens assegura de que ho acabarà complit. A hores d’ara, encara se pot confiar amb la paraula de Rajoy?

El seu Ministre d’Hisenda Cristobal Montoro va dir que en lloc d’apujar-les se podrien crear unes deduccions de l’IRPF. Ara mateix hi ha deduccions similars (vull pensar) com les de mare treballadora, famílies nombroses i famílies amb ascendents o descendents a càrrec amb discapacitat. Per a poder-les cobrar (aquells que ne tinguin dret) s’ha de sol·licitar el pagament anticipat (no sempre és possible, ja que s’han de reunir certs requisits) o bé fer la declaració de la renda. I si algú no ho fa... Ja l’ha perdut la deducció.

Però els del PP quan parlen d’aquest tema s’obliden de mencionar una cosa: que en els darrers anys han dilapidat l’anomenada guardiola de les pensions, que no és una altra cosa que un fons de reserva (una mena d’estalvi) per a poder fer font a imprevistos. I per a què ha amprat el PP la guardiola de pensions? No s’ha dit, simplement han anat traient diners per a emprar-los en altres despeses que res tenen que veure amb les pensions.

Us poso un exemple per a que m’entengueu. Una família decideix comprar-se un cotxe i poc a poc van estalviant i posant els diners en una guardiola. Però aquesta família (com totes) de tant en tant té unes despeses extraordinàries i en lloc de buscar altres recursos, recorre al fàcil, agafar els diners de la guardiola.

Els pensionistes hauríem de demanar explicacions al govern del PP sobre totes aquestes eventualitats i sinó estem satisfets (segur que molts no quedarem conformes de les explicacions que ens donaran), no votar-los i fer-ho per altres partits que ens donin més garanties de que governaran pensant més amb els ciutadans de les classes populars que amb els de les classes benestants i sobre tot, el gran capital.

El problema que se presenta sovint és:  I a qui voto?  

MÉS RAONS PER A NO VOTAR EL PP

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Aquest escrit, com la majoria dels que faig serà com predicar al desert. És a dir, ningú me farà cas. La majoria dels que m’aguanteu les tabarres perquè segurament no voteu el PP i aquells que el puguin llegir i votin el PP, perquè no trobaran motius suficients.

Saben el per què Zapatero va guanyar les eleccions del 14 de març de 2004? Perquè la ciutadania espanyola va anar a votar en contra de les mentides del PP després dels atemptats de Madrid del dia 11. La participació va ser superior al 77%, més de 8 punts superiors a les de l’any 2000. Segons el CIS, aproximadament un 13% va canviar el seu vot a causa dels atemptats i un 10% dels enquestats va reconèixer que els atemptats havien influït molt a l’hora de votar.

Tot i que el PP no ha deixat mai de mentir, després de recuperar el govern el 2011 a la ciutadania els hi està costant molt més deixar de confiar amb ells i això que durant aquest temps s’han anat destapant la majoria dels casos de corrupció que el afecta fins al punt de que el propi partit ha estat condemnat per finançament irregular. És estrany no? No tant si tenim en compte que el PSOE no és una alternativa vàlida i que Podemos també s’ha anat desinflant després d’un començament esperançador. El més inversemblant de tot és que l’alternativa al PP sigui ara com ara un altre partit de dretes: Ciudadanos. Un fet insòlit al nostre país.

El PP no dissimula. Per a què ho hauria de fer? Tothom sap que és un partit de dretes hereu del franquisme. M. Rajoy s’ha vanagloriat sovint de no haver destinat ni un sol euro per a recuperar els cossos dels republicans que encara hi ha enterrats al costat de les cunetes. En canvi, durant els darrers dies s’ha sabut que s’han destinat 23.000€ a repatriar 29 cossos de membres de la División Azul que, com sabreu, va lluitar al bàndol de l’Alemanya nazi contra l’exercit rus. És veritat que 23.000€ no són molts de diners, però si tenim en compte que per a desenterrar els republicans no hi ha ni cinc, el fet és una veritable hipocresia.

Però sense cap mena de dubte el tema del que s’està parlant més en aquestes darreres setmanes és el de les pensions. Com sabeu, amb el PP amb poder, les pensions estan augmentant anualment un 0,25% i damunt ens envien una carta a casa informant-nos de l’augment.

El jubilats i pensionistes sembla que han dit prou i han sortit al carrer per a demanar pensions dignes i que l’augment sigui, al menys, equiparable a l’augment del cost de la vida. També amenacen a M. Rajoy en deixar-lo de votar...

-Si els jubilats ens unim i deixem de votar el PP...  

Jo no he votat mai un partit dels considerats de drets, ni tan sols d’aquells que s’autoefineixen com de centre. Però darrerament tinc un problema: No sé a qui votar... Quina alternativa real té el PP? Ciudadanos? De veritat creieu que amb C’s les coses canviarien per a millor?

Crec que només a Itàlia (que voten avui) tenen un pitjor panorama que aquí.

Quina tristesa de cos!! 

LOS MISMOS (DE SIEMPRE...)

Allà per les dècades dels anys ’60 i 70, hi havia un trio musical anomenat los Mismos.

Per aquella època era comú entre els joves quan preguntaven sobre quins conjunts musicals actuarien a les festes majors del poble dir: los mismos (referint-se a que vindrien si fa o no fa els mateixos de tots els anys –si agradaven, per a què canviar-)

Dijous va haver per tot Espanya manifestacions de jubilats i pensionistes que reclamaven al govern del PP que s’equiparen la pujada de les pensions a l’IPC.

Uns dies abans se va crear un grup al Facebook per a convocar els pensionistes a la manifestació que se va fer a Tortosa. Alguns dels integrants del grup havien estat líder sindicals, d’altres estretament relacionats amb el món laboral, ja com a delegats o alliberats sindicals. Total que dels que composàvem el grup ne coneixia uns quants. Sabeu que me va passar pel cap només veure-ho i després de comprendre de que anava (ja que no me van avisar de forma anticipada): Mira: Los mismos!!

Vaig tenir un carnet sindical durant molts anys. Primer a Comissions Obreres a Tortosa, després a la UGT de Vinaròs, mes tard a la UGT de Santa Bàrbara i posteriorment a la UGT DE Tortosa (excepte un parèntesi que va dependre de la de Tarragona)

La veritat és que confiava amb el sindicats (de no haver estat així no m’hauria afiliat), però poc a poc me vaig anar desinflant en veure que, des del meu punt de vista no donaven suport a les demandes dels treballadors.

Durant tots el anys que vaig portar una militància activa dintre del sindicat de la Federació de Serveis Públics de la UGT, vaig veure que mentre jo m’anava fent gran, els meus companys també. S’incorporava ben poca gent jove. I això dóna molt que pensar...

Els sindicats de classe, els històrics, tenen el seu origen en les classes populars i treballadores. Sempre s’ha dit que la UGT era el sindicat socialista (el va fundar Pablo Iglesias, el mateix que va fundar el PSOE) i CC.OO., el comunista, sorgit des del mateix cor de la mateixa dictadura franquista.

Dic això perquè als sindicats els hi ha passat el mateix que als partits polítics. Poc a poc han anat perdent les seves senyes d’identitat que no són altres que els tradicionals valors de l’esquerra obrera. Se podria dir que els sindicats, com els partits o com les organitzacions empresarials, avui en dia formen part del sistema. Segurament han arribat fins aquí buscant la pròpia subsistència en forma de subvencions per a mantenir les estructures.

Des del meu punt de vista els sindicats de classe haurien d’obrir un debat intern per a decidir on que volen ser en un futur.

Està molt bé que els vells sindicalistes (que com els roquers mai moren) se manifesten en pro d’unes pensions dignes, però i la resta dels treballadors? Quantes vegades hauré escoltat: Quan nosaltres en jubilem ja no cobrarem la pensió! Ho diuen per dir o realment s’ho creuen? Perquè si s’ho creuen i no surten al carrer per a defensar els drets del dia de demà malament anem.  

Jo me vaig afiliar a un sindicat l’any 1977, quan encara no havia fet 20 anys. Els meus fills ne tenen 35 i 26 respectivament i mai han estat afiliats a cap sindicat. Potser la joventut pensa que aquells que ja se mobilitzaven dintre del franquisme o van començar-ho a fer amb la transició (com és el meu cas) quan encara estava tot per a fer, serem els que els hi seguirem traient les castanyes del foc.

Però ningú és immortal. És mentida que els roqueres i els sindicalistes no moguin mai... Què faran llavors quan per a bé o per a mal perdin els seus referents? Potser plorar al comprovar que ja no els hi queden drets ni llibertats! 

DE LA BANCA I DELS PLANS DE PENSIONS

Un dels temes més controvertits dels darrers temps (a part del procés, evidentment) és el de les pensions. L’actual sistema de pensions se troba ara mateix a l’ull de l’huracà, és a dir: en entredit.

Però avui no us parlaré sobre les pensions públiques, sinó sobre els sistemes de pensions privats que, com sabeu, és l’alternativa que ens donen els nostres governants per assegurar-nos que el dia de demà tinguéssim l’estat del benestar que ens mereixem una vegada jubilats.

Des del meu punt de vista el sistema de pensions privat és el fracàs, precisament de l’estat del benestar que tan a costat de guanyar. El que hauria de fer l’Estat és garantir les pensions futures, sobre tot a la classe treballadora que és la que menys possibilitat d’estalvi té.

Els sistemes de pensions privats (o plans de pensions) és una forma d’estalvi que només (i vull subratllar el només) beneficien a la banca i al propi estat, precisament aquells que els incentiven.

Com sempre he dit, els plans de pensions són pa per avui i gana per demà. Per què? Perquè és veritat que desgraven  bastant a l’hora de fer la declaració de la renda, però pels que has de tributar com si fossin rendiments de treball quan els rescates.

I quan desgraven? Aquesta és la mare dels ous. Desgraven segons la renta que tinguis. Com més renta més desgravació, ja que poden desgravar fins el tipus més al de tributació, es a dir, el 45% de l’I.R.P.F. (fa uns anys va arribar a ser del 52%) Això que vol dir? Què aquella persona que més guanya i que a sobre té més possibilitats d’estalviar (tot i que pugui portar un tren de vida molt més alt que la mitjana dels treballadors), a sobre el que inverteix en un pla de pensions li desgrava més que al treballador mitjà i que, segurament, mai podrà contractar un pla de pensions.

Diumenge passat vaig llegir al diari que els plans de pensions rendien molt menys que la borsa. Tot i que la notícia pot sorprendre, la veritat és que és molt lògic que sigui així. Mireu, si un producte bancari (qualsevol producte bancari) voleu que generi beneficis, és evident que no pots deixar-lo adormit, l’has de moure... Moure’l vol dir, senzillament, invertir-lo. HI ha moltes maneres d’invertir-lo i les més comunes són en renda fixa o variable. La renda fixa és menys arriscada que la variable però també pot generar menys beneficis. HI ha cicles econòmics que aquells que inverteixen en renda variable o senzillament juguen a la borsa poden guanyar molt.

De totes maneres no us cregueu que tot el benefici que s’obté d’un pla de pensions repercuteix única i exclusivament sobre el mateix pla de pensions, ja que els bancs, com administradors que són d’aquell patrimoni se’n queden una part. Quant? Ho desconec, perquè suposo que s’han de fer molts números i finalment la banca t’explica el que vol i a sobre has de ser un veritable expert per a interpretar-los. La gent normal  (com tu i com jo i no com la que se referia Garcia Albiol) estem molt lluny de saber interpretar aquells estudis que sovint envia als clients el seu gestor dels estalvis, ja siguin plans de pensions, ja altres productes com fons d’inversió mobiliària i immobiliària o fa uns anys participacions preferents, cèdules hipotecàries, etc.

El pla de pensions es nodreix una mica de tot: una part de renda fixa i una altra de variable. Si la fixa és molt superior a la variable, en teoria hauria de tenir beneficis que s’haurien d’anar sumant anys rere anys al capital aportat com una mena d’interès compost. Però a la pràctica dubto molt que sigui així. 

QUAN LES PENSIONS SÓN NOTÍCIA

De Vergara a eldiario.es.

Atenció al titular del Periódico d’avui: El Govern ofereix millorar el càlcul de la pensió.

Suposo que heu reparat amb la paraula millorar. Aquesta és la clau de la notícia i del comentari que avui faré.

Ahir per la tarda vaig poder segui una mica la notícia (per dir-ho d’alguna manera) al programa Más vale tarde de la Sexta. Van debatre llarga estona i li van voler buscar els pros i els contres. De tot me quedo amb dues coses: Sé tracta d’un globus sonda i que venint del Govern del PP no ens en podem refiar.

Passa sovint. De vegades per a veure com reacciona l’opinió pública, sé llença un globus sonda que mai sé sap ben bé qui llançat, però si el propòsit que té i després s’actua segons la reacció que hi ha.

La segona part és l’origen de la notícia. Com deia ahir per la tarda Benjamín Prados, no ens podem creure que sé milloraran les pensions quan precisament ha estat el Govern de Rajoy qui en pocs anys ha dilapidat la guardiola que s’havia creat durant l’època fictícia de les vaques magres.

Una de les coses que sé va apuntar va ser que ser que per a calcular les futures pensions sé podrien eliminar aquells anys que s’hauria cotitzats menys per raons laborals (atur, categoria inferior, etc.) Què ens volen dir que seria un càlcul de pensions a la carta? Però qui s’ho creu això? Només cal tenir en compte que des de fa uns anys les pensions pràcticament no s’apugen quan abans no hi havia cap any que perdessin poder adquisitiu perquè si l’IPC calculat de l’any anterior era superior a l’increment que havien tingut les pensions se’ls hi compensava amb una petita paga el mes de febrer.

Declaracions com la de Celia Villalobos que va ostentar càrrecs importants dintre del PP com per exemple els d’alcaldessa de Màlaga, Ministra de Sanitat i Consum i vicepresidenta del Congrés dels Diputats, donen a pensar que, efectivament, les pensions amb el PP al govern aniran de mal en pitjor. No sé com anirien amb un altre partit al govern (penseu que les pensions és un tema que sempre s’ha de pensar amb clau de futur i buscar solucions que puguin durar molts anys), però amb el PP, un partit amb que defensa una economia neoliberal, evidentment no podem pensar que puguin millorar tal com sembla que va dir el Govern.

I què va dir Celia Villalobos? Què hi ha gent que sé passa més anys sense treballar que treballant... Així, generalitzant... Ja sabeu que no sóc gens partidaris de generalitzar. Imagineu-vos si digués que molts polítics només van al parlament a jugar al Candy Crush (a ella la van enxampar fent-ho)

Un govern de dretes, que defensi el capital i per tant la banca no podrà entendre mai el problema que té la classe treballadora. Un treballador si volen econòmicament contribueixi al progrés d’un estat se’l ha de remunerar adequadament. Si un treballador no pot estalviar, no gastarà més enllà que comprant una casa, un cotxe (o els que pugui tenir al llarg de la vida) i, com a molt anar al bar o al restaurant amb la família. És impossible que pugui contractar plans de pensions alternatius i més amb el pocs incentius que tenen aquest tipus d’estalvis.

Per tant, sinó poden estalviar, no se’ls hi pot dir que contracten plans de pensions com ho fan els treballadors dels països nòrdics, amb qui se’ns compara sovint. Els sou mitjà d’un treballador finès, danès, noruec o suec és molt més elevat que el sou mitjà d’aquí.

Els polítics viuen en una realitat paral·lela i des del lloc que ocupen no podran conèixer mai la realitat del poble que governen i administren.  

S’ESTÀ PARLANT DE LES PENSIONS

Quan sé parla d’alguna cosa mai saps si és bo o dolent... Suposo que depèn del moment i del sentit en que enfoques el tema. Aquests darrers dies coincidint amb l’any que s’acaba s’està parlant mol de les pensions i no precisament en positiu, ja que els que està passat gràcies a Rajoy és que any rere any les pensions espanyoles perden poder adquisitiu.

Però el tema hauria de ser molt més ampli i parlar també dels sous públics. O sigui el que reben els treballadors públics que van, si fa o no fa paral·lels a les pensions, ja que en tots dos casos formen part dels Pressupostos Generals de l’Estat i els augments, congelades, però també retallades les aprova el govern de l’Estat.  

Com sabeu fa un parell de mesos que sóc pensionista. La meva pensió no me la paga la Seguretat Social sinó la Direcció General de Costos de Personal i Pensions Públiques perquè com a funcionari de l’Estat que era tenia un règim diferent. Tot i això suposo que els extraordinaris increments que tindré any rere any seran en el mateix percentatge que la resta de les pensions.

Com us comentava se parla molt de pensions i poc de sous públics. El col·lectiu de treballadors públics que són tots aquells que treballen a l’administració, ja sigui central, autonòmica o local.

Des de l’any 2011 en el que el govern de Zapatero va acordar rebaixar els sous públics en un 7,5% de mitjans, després de 6 anys, la majoria d’aquests encara estan pels mateixos nivells que llavors i tot gràcies als triennis, ja que els percentatges anuals d’increment encara no haurien aconseguit equiparar-los. Si l’IPC no ha parat de pujar, imagineu-vos la pèrdua de poder adquisitiu que ha patit el col·lectiu.  

Sobre les pensions se’n parla molt i s’actua poc. Un dels disbarats més grans que se diu sobre les pensions és que es trauran en funció del govern que guanyi les eleccions. És una por que sol llançar el partit que està al govern davant d’unes imminents eleccions generals, però també autonòmiques. I si ho dic és perquè conec perfectament el cas.

També se diu que el col·lectiu de pensionistes sol ser més conservador que la resta de la societat i que normalment vota al partit que governa. La veritat és que desconec si hi ha algun estudi seriós sobre aquest tema, però de ser veritat, farien bé els governs successius de tractar els jubilats (i també els pensionistes, no tenim que oblidar-los) amb molta més benevolència, ja que amb envelliment de la població cada cop representarà un percentatge més gran i si un dia se’n arriben a atipar, els governs poden anar caient un darrere de l’altre fins que s’arribi a aquells que, de veritat, apliqui les polítiques econòmiques adients i restableixi la normalitat que hi havia només fa uns anys quan els increments de les pensions anaven en consonància amb la pujada de la inflació.

Des de que el govern de Zapatero me va abaixar el sou, mai més he votat socialista en unes eleccions generals. Si aquells que diuen que representen a la classe treballadora té fallen hi deixes de confiar i és molt difícil retornar-los la confiança. Possiblement aquest és el problema mes gran que té el PSOE. I amb tota seguretat, com jo n’hi ha molts més. Per això, tal com llegia avui  mateix a eldiario.es, Rajoy tanca el seu primer any en minoria amb el poder intacte i les seves lleis més polèmiques en vigor.

No sóc massa de pronòstics, ja me coneixeu. Però ne vaig a fer una: Tenim PP per a anys i sinó ja m’ho direu...

Acabaré amb una metàfora que vaig llegir ja fa anys. Si Espanya fos el país dels dinosaures votaríem al meteorit! 

ELS LLOROS DEL PP

El PP utilitza la vella tàctica de repetir les coses constantment. Sembla ser que quan alguna cosa es repeteix i es repeteix, al final sembla que sigui veritat i la gent s’ho acaba creient.

Però jo sóc més de raonar, de buscar el rerefons de la notícia i de crear-me el meu propi criteri. Aquest manera de ser, com sóc jo, no és bona per algú que espera viure de la política. Ja sé sap: Quan estàs dintre d’un partit o segueixes la seva línia ideològica oficial o te’n has d’anar a buscar feina a un altre lloc.

Farà un parell d’anys li vaig sentir a un jove tortosí que havia estudiat Ciències Polítiques i que aspirava a treballar per al partit... Per al PP! De moment fa de pintor, tot i que no perd l’ocasió d’acumular mèrits, com penjar banderes espanyoles al balcó de casa per a celebrar les victòries del Madrid o el dia de la Hispanitat o l'11 de Setembre per a que tothom sàpiga de la seva espanyolitat.   

-Has vist la carta al director que publica avui Diari de Tarragona? –Me va comentar un company de treball-.

-No... Ja saps que normalment no compro Diari de Tarragona, compro el Periódico...

-Parla de l’adoctrinament dels llibres de text de Catalunya... Està molt ben redactada...

-Home! És politòleg... Sé suposa que ha de saber redactar...

Tot i que vaig buscar la carta a la web de la publicació, no la vaig trobar. Diari de Tarragona no penja totes les cartes al director que li arriben i a part d’això, van molt endarrerits a l’hora de publicar-les.

Casualment, el mateix divendres per la nit vaig veure al personatge en un debat que modera i presenta Manel Ramon a Canal 21 Ebre. Els altres tertulians eren Hadar Aixendri, Josep Borrell i Josep Baubí. El tema de debat era sobre la pregunta del referèndum de l’1-O, anunciada per Puigdemont el dia anterior.

Cada un dels tertulians va exposar el seu posicionament. Hadar Aixendri favorable al referèndum i a la independència, Josep Borrell, contrari, Josep Baubí va començar dient que no era independentista, però que degut a la intransigència de l’Estat s’hi havia tornat, però en canvi me va semblar que defensava posicionaments contraris... En canvi, el nostre protagonista era qui defensava una posició més radicalitzada en contra de la independència de Catalunya, fins i tot va arribar a dir que no es cobrarien les pensions.  

Tan en el cas de l’hipotètic adoctrinament als llibres de text catalans, com el tema de no cobrar les pensions, no són temes recurrents, sinó temes dels que, durant els darrers dies, se’n ha parlat prou. El que fa el nostre anònim protagonista (com veieu prefereixo no nomenar-lo), és fer el lloro o, el que és el mateix, repetir tot allò que surt de la fàbrica de idees del PP sense aturar-se per un moment a comprovar si són certes o no.

Sobre el tema de l’hipotètic adoctrinament o no als llibres de text, no opinaré de forma oberta i concreta perquè no tinc els mitjans necessaris per a contrastar-ho. Mons fills ja fa molts anys que van acabar la bàsica i mon net encara va a l’escola bressol... No obstant he de dir que qui no tracta amb molta més profunditat els temes que més els interessa? Es diu que la història l’escriuen els vençuts. Per tant, és lògic que qui la escriu no sigui imparcial. I, tot i que els catalans sempre hem perdut més guerres que no hem guanyat, sobre tot hem perdut les que ens han acabat afectant d’una manera més directa, a l’escriure sobre la nostra història sempre tendirem a analitzar-la d’una manera subjectiva, es a dir, sempre defensarem allò que més ens convé.  

En quan al tema de les pensions, com que ja ne vaig parlar la setmana passada, no tornaré a fer-ho, però si voleu, podeu llegir-ho al següent enllaç: 

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2017/06/prou-mentides.html

Avui per acabar us explicaré un acudit de lloros i espero que no me tracten de micromasclista.

-Vaig comprar-me un lloro i me’l van donar femella...

-I com saps que és femella?

-Perquè en lloc de repetir les coses me les discutia...  

DARRERA HORA: 

Sí és veritat el que avui està circulant pel Facebook, potser sí que haurem de reconèixer que hi ha adoctrinament per part dels responsables d'Ensenyament. 

Com sabeu avui començava la selectivitat i segon sembla, un dels textes que ha sortit a la prova de Llengua Catalana i Literatura és el que es reprodueix a la foto. Au, però au...!!  

PRESEGUINT ALS DÈBILS

Sovint he criticat les formes que fa servir l’Agència Tributària a l’hora de recaptar. També sovint ens en adonem que no reben el mateix tracte els grans defraudadors que aquells contribuents que han comès alguna petita irregularitat (conscients o no) a la seva declaració de la Renda o s’han oblidat de presentar un pagament i se’ls multa inexorablement... És el que jo anomeno aconseguirdiner fàcil. És molt més fàcil recaptar una petita quantitat com a conseqüència d’una liquidació practicada per l’AEAT o l’import d’una multa per haver presentat una declaració fora de termini, que no iniciar un llarg i farragós procediment d’inspecció i del que no sempre s’acaba cobrant el deute contret.    

L’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) també fa servir mètodes similars i es dedica a perseguir els jubilats que cobrencomplements per mínims quan tenen ingressos per altres conceptes i la quantia total supera l’import de 7.116,18€ anuals (una mica inferior a la pensió mínima que és de 8.449,00)

Per a tenir dret al cobrament íntegre de la pensió s’ha d’haver cotitzat al menys durant 35 anys. De no ser així, l’INSS té complementa la pensió fins arribar a l’import de la pensió mínima. Però tal com he explicat, igual t’ho donen com t’ho poden prendre.

El passat més d’octubre mon pare va rebre una carta certificada a l’antic domicili de la Galera on ja fa més de 10 anys que no hi viu mentre la meva dona i jo estàvem de viatge. Tot i que mons pares (que tenen 88 i 85 respectivament) van intentar esbrinar el seu contingut, fins que la vaig llegir jo quan vàrem tornar de viatge, no van conèixer el seu abast.

Li comunicaven que per les dades que els havia facilitat l’Agència Tributària (una espècie de Gran Germà econòmic) sobre la declaració de la renda de 2014, mon pare havia sobrepassat el límit màxim per a rebre el complement per mínims i que havia de tornar una mica més de 400€. Fins i tot li establien un calendari de pagament per a que no li suposés una dificultat pagar-ho  (quina generositat per part de l’INSS!)  

Però de què ens estaven parlant??? Quins mínims??? SI MON PARE NO COBRA MÍNIMS!!!

És cert que els ingressos declarats per mon pare des de fa uns anys han sofert un petit increment degut a que abans no declarava la petita pensió que cobra de França (uns 150€ mensuals) De totes maneres cal dir que tot hi declarant la pensió estrangera, a la seva declaració de la Renta li retornen l’import íntegre de les retencions, es a dir, el resultat final no li varia per a res.  

Com no podia ser d’una altra manera li vaig redactar un recurs que vaig presentar pel registre general de l’AEAT el dia 2 de novembre, evidentment oposant-se a la resolució dictada per l’INSS per considerar-la improcedent.

A data d’avui, i quan ja ha passat més d’un mes i mig des de que es va presentar el recurs, l’INSS encara no ha contestat. De totes formes, segons la nova llei de Procediment Administratiu que va entrar en vigor el passat 2 d’octubre, les administracions disposen d’un màxim de 6 mesos per a fer-ho i ho han de fer! O sigui, ja no val allò del silenci administratiu, tan si és positiu com negatiu.

Estic desitjant llegir la resposta i com justifica l’INSS la ficada de pota. Fins al coll!!  

http://www.seg-social.es/Internet_1/Normativa/178742

http://riusconsultors.com/assets/circul/circular_mar_2_cat.pdf

https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2015-10565