 |
| Foto: el Periódico de Catalunya. |
De vegades una simple cosa ens pot arribar a
fer replantejar-nos-en moltes. Com per exemple una ceba envasada amb una safatade porexpan i recoberta de plàstic d’embolcallar.
La pregunta que se va fer molta gent quan ho
van veure, va ser: Cal tant d’envàs per a una sola ceba?
Com sabeu, des de l’any passat, als súpers,
però també a qualsevol botiga on venguin productes d’alimentació, higiene, etc.
està prohibit donar de franc les bosses
de plàstic tant tradicionals en aquests tipus d’establiments. Ara si les vols
les has de pagar. I ja sabeu, pagant Sant Pere canta... O el que és el mateix, el que vulgueu...
Quan se va anunciar la mesura de cobrar les
bosses, ja vaig dir que se quedava curta, ja que quotidianament ens arriben a
casa molts d’altres envasos i plàstics que potser no caldria.
Quan parlo d’aquest tema no puc deixar de
recordar que passava quan jo era menut. Per a començar no hi havia súpers. A la
Galera hi havia la botiga de la tia Curra, la del tio Eduardo de Moquilla, la de Pontil i l’estanc on també s’hi
venien queviures. També recordo encara que molt de passada les del tio Verge i la de la tia Maria Teresa. Quan
compraves aliments de tall (pernil salat, mortadel·la...) o sardines salades,
etc. t’ho embolcallaven en paper. En canvi, si compraves cigrons, fesols, fideus,
etc. t’ho posaven dintre d’una paperina també de paper, ja que tot se comprava a
granel. Per tant, no hi havia bosses de plàstic.
El que si que hi havia de plàstic eren les
ampolles de lleixiu. Però, sabeu que passava amb les ampolles de lleixiu
buides? Les retornaves a la botiga on les havies comprat i té les bescanviaven
per plats i gots de duralex. Allò si
que era reciclar.
Però els productes alimentaris no era l’única
cosa que se podia comprar a granel. Me’n recordo que una vegada vaig anar a
comprar oli de motor a una tenda especialitzada del passeig marítim de Vinaròs.
Si portaves la llauna (en aquell temps hi havia molta gent que se canviava a
casa l’oli –tot i que després l’acabàvem tirant a qualsevol lloc-), té l’estalviaves
i per tant l’oli te sortia bastant més barat.
Ja sé que eliminar els plàstics immediatament
no és possible, però tampoc és impossible que puguin acabar desapareixent.
Només fa falta voluntat política i empresarial.
Com sabeu el plàstic se fabrica a partir del
petroli. Però hi ha matèria primera per a poder fabricar envasos ecològics i
biodegradables i, per tant, respectuosos amb la natura. Per exemple de la pellofa
de l’arròs se’n fabricaven... Per què no van tenir èxit? No vull pensa que per
cars, que potser si que eren una mica més cars. Vull pensar que per comoditat
de les grans distribuïdores: és més fàcil trobar plàstic que un producte
substitutiu que serveixi per al mateix.
Però mentre això arribi, ja sabeu: R.R.R.R.: Reduir, Reutilitzar, Reciclar i
Recuperar.
