Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Caixa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Caixa. Mostrar tots els missatges

dijous, 20 d’abril del 2023

CAIXABANK TANCA LA PENÚLTIMA SUCURSAL A AMPOSTA

Caixabank acaba de tancar una nova sucursal a Amposta, la penúltima que quedava, la que hi havia davant de l’anomenada església nova, a l’avinguda de Catalunya. Durant un temps i quan era la Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears (la Caixa) es coneixia com l’oficina del carrer Comerç. Posteriorment l’entitat va passar a denominar-se Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona després de la fusió amb la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i també va canviar el nom del carrer passant a dir-se de Sebastià Joan i Arbó, en honor a l’escriptor ebrenc nascut a la Ràpita. No obstant la porta d’entrada estava situada a l’avinguda de Catalunya (no sé ses va arribar a entrar mai per l’antic carrer del Comerç). Amb el tancament d’aquesta sucursal, Amposta, una ciutat de quasi 22.000 habitants es queda amb una sola oficina de CaixaBank, la que sempre ha estat la central, la de l‘avinguda Alcalde Palau, coneguda popularment com el carrer del Pont. Durant els anys del boom de la construcció, ¿sabeu quantes oficines d’aquesta entitat hi van haver a Amposta? 5!: la central, la que hi havia a la cruïlla entre l’avinguda de l’Alcalde Palau i els carrers del Grau i Sant Josep (a molt poca distància de la primera i que havia segut precisament una oficina de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona), la de l’avinguda de la Ràpita i la del carrer Amèrica. Va ser l’època on tothom lligava els gossos amb llonganisses... Després del boom immobiliari va arribar una de les pitjors crisis econòmiques que es recorden i que es va emportar per davant una gran part de les entitats financeres espanyoles, entre les quals les caixes d’estalvis que havien estat tradicionalment el refugi dels estalvis de les classes populars. Les poques que van sobreviure van haver de reconvertir-se en bancs. Aquest va ser el cas de la Caixa transformada en CaixaBank. Altres entitats com les caixes de Tarragona, Girona, Manlleu, Sabadell, Terrassa, Penedès, Manresa, Madrid, del Mediterrani, i un llarg etcètera van haver de fusionar-se en altres entitats i van desaparèixer com a tals. Els mateix va passar amb diversos bancs com per exemple Bankia, Popular (que va arribar a ser el banc més rendible del món), Pastor, Banesto, etc. Aquesta situació va comportar la pèrdua d’un gran nombre de llocs de treball. Una majoria de treballadors van acollir-se a les prejubilacions, però d’altres van acabar acceptant baixes voluntàries incentivades per l’entitat. Em poso melancòlic quan recordo la confiança que va suposar la Caixa per als seus impositors durant moltes dècades. Hi havia un tracte molt personal, quasi familiar... Per Sant Jordi et regalaven llibres, quan s’apropava l’any nou era una tradició passar a buscar els calendaris (te’n donaven tants com en volies) i alguna vegada també m’havien obsequiat amb cintes de cassette. Eren els bons temps! Era quan els interessos eren elevats tant per aquells que sol·licitaven préstecs com per als que tenien dipòsits. Tenir diners als bancs era una lucrativa manera d’estalviar. Van ser els anys de la banca tradicional. Actualment i ja des de fa uns quants anys, els empleats ja no fan de banquers. Ara son venedors de productes: igual et venen una assegurança, com un cotxe una televisió o una alarma. Ex treballadors que he conegut al llarg de la meva vida han acabar renegant de l’entitat. I no és per a menys! La meva darrera reflexió és: tancarà algun dia l’última sucursal que queda a Amposta? Quin disbarat! - diran la majoria dels lectors-... Sí, es un disbarat no ho discuteixo però se’n han vist tantes i de tants colors durant els darrers temps que podríem exclamar allò de: de més grosses se’n han vist!

dilluns, 7 de juliol del 2014

LA CAIXA CANVIA DE DIRECTOR GENERAL. ENS ESPERA ALGUN CANVI MÉS?



La setmana passada, Isidre Fainé, president de la Caixa, va destituir al fins ara Director General Joan Maria Nin i va nomenar para ocupar el càrrec a Gonzalo Gortázar. Sembla ser que volen donar a l’entitat un nou rumb. Falta li fa!
És evident que en el temps, la Caixa ha perdut tota l’essència de l’entitat que jo vaig conèixer quan era jovenet.
Ja no demano que sigui fidel als seus orígens, perquè s’ha d’adaptar necessàriament als nous temps, però l’esperit hauria s’hauria d’haver conservat pràcticament intacte.  
El qui com jo portin anys de clients de la Caixa, de ben segur que estaran totalment d’acord amb mi que s’ha despersonalitzat molt. Antigament la Caixa tenia aquell grau de proximitat que en el temps ha anat a parar al poal de les escombraries.
Quan vaig obrir la meva primera llibreta d’estalvis a l’oficina de Ferreries de Tortosa, amb una petita imposició et regalaven un cinta de música per Nadal i un llibre per Sant Jordi. Després depenia de la amistat que tinguessis amb el delegat per a que et donés algun regal dels que, normalment, estaven destinats als bons clients. Com que vaig tenir la sort de tenir molta amistat amb un d’ells, em va donar làmines que vaig emmarcar, bolígrafs, un marc de fotos i, fins i tot, un rellotge per a la meva dona. Avui en dia, com aquell que diu, no et donen ni el bon dia.
Malgrat tot, aquest no ha estat el gran canvi de la Caixa, però si una manera molt gràfica de demostrar-ho. El canvi va començar, fins i tot, de que es convertís de caixa a banc (Caixabanc)
El gran canvi va ser quan poc a poc van deixar de fer aquella atenció personalitzada que els va caracteritzar. Encara recordo quan em feien enquestes telefòniques per a que valorés el servei i l’atenció. Fa anys que no en fan o al menys no me’n fan a mi. Una de les preguntes que em fan fer era sobre si quan entrava a l’oficina em coneixien i es dirigien a mi pel meu nom.
La que havia estat la meva oficina fins fa poc més d’un any la van tancar i la van ajuntar amb una altra, massificant treballadors però també clients. A Amposta, de 5 oficines que hi havia s’ha quedat amb 3.
Ara no és que no em coneixen ells, és que jo tampoc els conec. De fet pràcticament ni em sona la cara, ja que a molts els van canviant sovint d’oficina en oficina, sobre tot als que van ocupar llocs de responsabilitat durant els anys que venien les preferents als iaios.
Conec un cas (i us ho dic de debò, ja que es tracta d’una persona molt propera), que li van posar els diners a un producte sense previ ais. Quan ho va anar a esbrinar, l’empleada no va poder trobar el contracte. A pesar que li van dir que ho mirarien, mai va saber res més. Curiós, no?
Els treballadors més antics de la Caixa, alguns d’ells jubilats, podrien donar testimoni del que estic dient i, segurament encara us explicarien molts més casos. De vegades parlo amb un que va ocupar un lloc de responsabilitat a una de les oficines de Tortosa. Allí s’hi va passat tota la vida fins que es va jubilar. Va marxar molt cremat!
Als treballadors cada vegada se’ls hi exigia més per menys sou. No sé si ho sabeu, però els antics treballadors cobren un bon sou (i quan dic bo vull dir molt bo!) Els d’ara segurament no arriben ni al 50%. La resta se l’han de guanyar a base de vendre productes, com per exemple assegurances. Més que banquers són comercials i així us ho inculquen.
No sé si el canvi de director general serà per a bé o encara s’anirà a pitjor. Conec clients de molts d’anys que han cancel·lat els comptes i, lògicament, els han obert a una altra entitat bancària. A hores d’ara encara no sé sap si serà per a be, però si que demostra que s’estava molt cremat amb la Caixa. Intueixo que recuperar tot els que s’ha perdut en aquests anys serà molt difícil.    

dimecres, 11 de desembre del 2013

UN MATÍ A LA CAIXA

Durant els passats dies he fet vacances. Ja sé sap: qui guarda sempre té.
Dilluns vaig aprofitar per a fer un tràmit a la meva oficina de la Caixa, la de l’avinguda de Catalunya des de que van tancar la del carrer Amèrica.
Segurament hi vaig anar a hora punta (sobre les 11 del matí) i em vaig trobar amb molta cua. De fet o recordo haver tingut que esperar-me mai tant. Un senyor que va entrar després de mi va preguntar: Què donen alguna cosa? Li vaig dir que els de la Caixa no donen res i em va donar la raó. Finalment, quan em va tocar vaig poder fer el tràmit sense cap tipus de problema.
A Amposta fa menys d’un any hi havia 5 oficines de la Caixa i des d’ençà se’n han tancat 2, es a dir, un 40 %. Encara que s’ha reforçat el personal de les altres, no sé si s’ha fet amb la mateixa proporció.
Al principi, el personal de l’oficina del carrer Amèrica va passar al de l’avinguda Catalunya, però ahir ja no hi vaig veure cap cara coneguda. Per tant es pot dir que la caixa s’ha deshumanitzat i ha perdut molts dels valors que tenia només fa unes dècades. Segurament abans de les preferents.
La Caixa (com la resta d’entitats bancàries) ja no està per a servir bé al client, sinó per a fer negoci.  

diumenge, 22 de setembre del 2013

LES MAQUINES I LA DESHUMANITZACIÓ

La invenció de els diferents màquines va servir de gran ajut a l’home, però també ha segut la causa de que, cada cop, hi hagi menys ma d’obra i per tant, menys llocs de treball.
Amb l’arribada de la informàtica aquest fet s’accentua i poc a poc, els ordinadors van reemplaçant als propis homes. Però hi ha un concepte on la màquina mai podrà reemplaçar a les persones: la humanització; és a dir, aquelles coses que només l’home és capaç d’interpretar, com per exemple el sentiments, però també d’altres conceptes, als quals, les màquines es limiten a complir les ordres que els han estat prèviament  programades.
Dit això us explicaré una experiència personal que m’ha passat aquest estiu. Els dies que més calor feia, desafortunadament es va avariar l’aire condicionat de casa. Avisat el tècnic de confiança, després de revisar-ho, se’n v adonar que s’havia fos la paca base degut, segurament, a un llamp. Certament els dies anteriors hi va haver turmenta i sobre Amposta van caure amb abundància. Es va intentar reparar, però un altre cop es va fondre. En va demanar una altra, però un cop més el resultat va ser el mateix. Llavors van deduir que el problema era molt més gran i, per tant, s’havien de canviar tots els aparells, tan interiors com exteriors. El pressupost es va elevar a quasi 3.000 euros. Una vegada donada la nostra conformitat, els electricistes van procedir a canviar-los.
Com que 3.000 euros no és una quantitat que es tingui a casa, ni tampoc la pots treure de forma immediata d’un caixer automàtic, així que varem pensar que el millor seria donar-los el número d’un compte on hi hagués el saldo suficient.
Però vet-ho aquí que quan l’electricista va anar-ho a cobrar, li van dir que a aquell compte no hi havia el saldo suficient. Davant d’aquella situació varem procedir a revisar-ho i, encara que la diferència entre l’import de la factura i el saldo era poc, n’hi havia prou per a pagar-la. Després d’una bona estona d’incertesa, varem optar per acudir a la sucursal de la nostra entitat bancària que hi ha més prop del meu lloc. Mentre em reintegraven els diners, la meva dona es posava en contacte amb na nostra oficina. Allí, després de disculpar-se, ens van explicar els motius de tot l’enrenou.
La llibreta de la qual havíem donat el número a l’electricista, durant molts d’anys era per on es pagaven tots els rebuts domiciliats al meu nom. Més tard, per raons d’operativitat, vaig obrir un compte corrent , però sense cancel·lar la llibreta. Així, a la pràctica, la llibreta va quedar inhàbil, però amb un saldo per a imprevistos (com el dels cas que ens ocupa) A partir d’aquell moment, i seguint les nostres instruccions, la llibreta va quedar bloquejada de cara a que ens poguessin carregar cap rebut i si, per error u omissió se’n pretenia carregar algun, el redireccionava cap el compte. Per tant, al intentar cobrar l’import de la factura, automàticament va passar per a ser pagat del compte i allí si que no hi havia saldo suficient.
L’empleat (en un altre temps director de la nostra oficina y que per temes de reducció de despeses van tancar i la van incorporar a una altra), em va assegurar que d’haver estat ell (em va dir que es trobava de vacances) tot aquest enrenou no hauria passat.
Per tant, arribem a la conclusió de que, les màquines, en alguns casos, mai podran suplir a la persona.    
D’exemples d’aquesta deshumanització en podria donar molts més, ja que per la meva activitat laboral, sovint en trobem exemples.

dimarts, 30 d’octubre del 2012

RACIONALITZAR + OPTIMITZAR = TANCAR OFICINES



Oficina de la Via Laietana de Barcelona, antiga seu central de la Caixa.
Segons el diccionari la paraula racionalitzar vol dir: Fer racional, es a dir, dotar alguna cosa de raó.
I optimitzar: Optimar. Dissenyar o modificar (un sistema o un programa informàtic) per tal d’obtenir-ne la màxima eficiència.   
A Amposta tanca l’oficina de la Caixa del carrer Amèrica núm. 2 i s’integrarà a l’oficina 720 de l’avinguda de Catalunya núm. 28. Això és el que anomena la Caixa racionalitzar i optimitzar.
La carta que s’ha enviat dies enrere comença així:

Ens posem en contacte amb vostè per a comunicar-li que a CaixaBank amb finalitzat amb èxit el procés d’integració de Banca Cívica, cosa que reforça el nostre lideratge al mercat espanyol.
Aquest procés també implica racionalitzar la nostra presència territorial i optimitzar el servei que li oferim, adequant-los a la nova realitat del mercat.


Com es pot comprovar s’ha acabat (fins i tot per a CaixaBank –digueu-li la Caixa si voleu-) els anys de les vaques magres quan tot eren flors i violes. No sé si productes com les primes úniques o les cèdules hipotecaries han tingut que veure en la caiguda de prestigi d’una entitat financera (pionera a Catalunya i Balears primer i a la resta d’Espanya després) que, tot i ser caixa d’estalvis competia de tu a tu amb les bancs més poderosos. La Caixa va ser emblema de Catalunya. La societat catalana difícilment es pot imaginar un país sense la Caixa.
Però com ha passat amb la resta d’entitats financeres, la bombolla immobiliària li ha acabat passant factura.
Fa anys la Caixa va començar un procés d’obertura de noves sucursals. Era igual que la presència a una determinada ciutat ja fos de lideratge, per a buscar la màxima competitivitats calia obrir més oficines. Amposta encara en té, en aquest moments 5: Mercat, Alcalde Palau (antiga Caixa de Barcelona), Catalunya, la Ràpita i Amèrica.
Quantes en quedaran a partir del dia 21 de novembre –la data que segons l’escrit ha de tancar l’oficina del carrer Amèrica? Perquè tampoc té sentit conservar la de l’Alcalde Palau (de totes formes sobre aquest punt no he sentit a dir res)
Imagino que el tancament significarà prejubilacions i trasllats i s’unirà a la resta d’entitats que han tancat sucursals ens els darrers anys: Caixa de Manresa, BBVA, Caixa de Terrassa, Caixa de Tarragona, Caixa de Catalunya (no sé si me’n deixo alguna més)
Per molt que es vulgui dir que el pitjor de la crisi financera ja ha acabat, res fa sospitar que pugui ser així. La setmana passada se’ns anunciava l’augment de l’atur tant a Catalunya com a Espanya i tots els indicadors fan preveure que encara haurem de patir durant molt de temps la destrucció d’ocupació, les retallades i la pèrdua de drets tan individuals com col·lectius.    

dilluns, 30 de juliol del 2012

“EL CORRALITO” DE LES PREFERENTS





Així és como defineix ma mare la situació de les Participacions Preferents que un dia va subscriure amb la Caixa (avui Caixabank)
Fa uns mesos li van dir que a finals de junt podria “rescatar-ne” un 15 % i un altre 15 % a finals de junt del 2013. Ara bé, no li donarien en diners, sinó qu4e en accions de la pròpia entitat i que llavors, podria vendre o no a preu de mercat (de valors), es a dir, al canvi del dia. Per tant, i com passa quan es juga a la borsa, es pot guanyar o perdre.
Ha passat el 30 de juny i la situació és força diferent. Les “accions” que li havien de donar, s’han convertir en “obligacions subordinades” al 4 i al 7 %. Imagino que al 4 % anual i al 7 % si és més d’un any. Ma mare no m’ho va deixar clar.
És del tot evident que la situació canvia molt poc. Les Participacions Preferents s’han convertit en “Obligacions Subordinades”, amb les mateixes condicions o molt paregudes, perquè, a la pràctica, segueix sense poder-les rescatar o dit d’una altra manera, convertir-les en diners, treure’ls i poder fer amb ells el que vulgui.
Ma mare els hi va dir que els necessitava, ja que els necessitava per a pagar unes obres que havia fet a casa. “Porti’m la factura” –li van dir-.
No és l’únic cas. Sap d’una dona que té el seu fill greument malalt i que ha hagut d’acudir a diversos metges pagant i, per tant, necessitava els diners. Li van dir el mateix: “Porti’m la factura”.
La situació per part de la Caixa o l’entitat que sigui (qui n’estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra), és del tot immoral. Estan “treballant” amb els diners de la gent més humil, sovint, dels més grans i febles i els van passant en excuses. Qui vulgui diners, que demani un préstec.
Una autèntica vergonya!!     

dilluns, 11 de juny del 2012

LA TRANSPARÈNCIA DE “L’ESTELLA”




Qui diu que la banca no és transparent?
La setmana passada va arribar a casa mons pares (de 83 i 80 anys i sense estudis) tot un dossier amb la memòria dels fons d’inversió que té l’entitat de l’estrella, o el que es el mateix, de la Caixa o de Caixabank com es diu ara. La memòria estava en un CD i l’acompanyava una carta on li deien que el tipus de fons que tenen és “Foncaixa Bienvenida Fl”.
A priori semblava interessant. Tant que ma mare me ho va portat tot per a que li donés una ullada. Una ullada? Al CD (en català i castellà) hi ha un total de 135 arxius amb PDF, d’entre 23 i 24 pàgines cadascun d’ells. No hi ha noms, només codis. Per tant, hauria que buscar quin de tots conté el fons que “els hi van col·locar a mon pares”. El primer de tots és “Foncaixa 1”, el segon “Foncaixa 3”, el tercer “Foncaixa BolsaEuro”... Així fins arribar al darrer: “Foncaixa Equilibrio”.
És pràcticament buscar una agulla en un paller... No hauria estat molt més fàcil fer-li arribar només el que conté els resultats del seu.
I després caldria interpretar-lo. Potser la directora comercial de Inver Caixa, la senyora Mercedes Sagol, la que signa la carta, es pensa que tots als qui els empleats de la Caixa els “hi va col·loca” aquests productes d’inversió són tots uns experts (d’economistes cap a munt), però em sembla que la majoria només buscaven una mica més de rendibilitats als seus productes.
Potser seran tot els transparents que es vulgui, però aquest cop s’han “lluït”. O al menys així penso. Igual tu, lector, no estarà d’acord amb mi.       

dissabte, 14 de gener del 2012

EL GRAN NEGOCI DE LA BANCA...


És la ruïna de molts... Com per exemple els autònoms i els petits estalviadors.
Fa nomes unes setmanes, concretament el passat 23 de desembre us explicava que amb els diners que va oferir al 1 % el BCE a les entitats financeres europees, aquestes els podien destinar a comprar deute sobirà d’alguns països europeus. I dit i fet. Abans d’ahir el govern d’Espanya va treure al mercat 5.000 milions en deute públic i la cosa va anar tan bé, que en va tornar a treure quasi 5.000 més (pràcticament el doble del previst) i a un interès força baix si el comparem amb les darreres emissions. I qui va comprar tant deute públic? Evidentment la banca amb els diners que havia obtingut el passat 21 de desembre. I després diran que no és fàcil fer negoci!
En canvi, per a les empreses i els consumidors segueix faltant crèdit. Els bancs no els deixen si al darrere no hi ha garanties de poder-los recuperar. Amb la crisi, els impagats han crescut de forma considerable, per això, ara, no volen que la xifra augmenti i deixar així de fer negoci. Ajudar a sortir de la crisi? Per a res!
Però potser del tema financer que més s’ha parlat aquests dies (al menys en el meu àmbit) ha estat el de les “Participacions Preferents”. La primera notícia me la va donar ma mare en dir-me que la Caixa li havia dit que no podia treure uns diners i que li havien renovat per 10 anys més (ella té 80 anys i mon pare 83) Li vaig dir que això no era possible i fins i tot varem parlar de la possibilitat de que fos jo mateix qui es posés en contacte amb l’entitat per a que m’expliquessin què passava. Al final no ho vaig fer. Però si que me’n vaig assabentar que a molta més gent li havia passat el mateix.
Sembla ser que les “Participacions Preferents” es negocien en un mercat secundari (el mercat principal seria la borsa)
Una font em va explicar que aquest mercat secundari de “Participacions Preferents” el formarien 27 entitats de crèdit, de les quals, fins ara, només 4 (entre elles la Caixa i Banc de Sabadell), haurien donat la cara i haurien admès que aquestes imposicions serien per temps indefinit.
Quan hi havia liquiditivitat als mercats no hi havia cap problema. Quan el client volia retirar els diners, l’entitat financera li revenia i llestos. Però ara, com que qui més qui menys no compra segons quin tipus de producte financer (l’economia no està per aquests luxes), les Participacions Preferents no es poden vendre.
M’imagino al empleat de banca mirant de vendre el producte al client:
-Miri, ara em tret un nou producte que li dóna més interès que la llibreta a termini que tenia fins ara. La llibreta li donava un 3,5 i amb aquest nou producte li garantim un 4 %.
-I els podré retirar quan vulgui? –Li devia de preguntar el client-
-Cap problema, només té que avisar-nos ens uns dies d’antelació per a poder donar les oportunes ordres.
Li explicava l’empleat els “contres” que tenia aquell producte? Ho dubto, perquè si a algú li dius que tal vegada no el podrà treure en la vida, segur que no tanca l’operació i en aquest cas, com en altres molts, l’empleat s’emportava una gratificació, encara que fos un regal a final d’any.