ZONA DE FUMADORS (Quarta part i ara sí, espero que l'útima)

De veritat que després de la tercera part publicada dissabte volia donar el tema per acabat. Crec que ja ho havia dit tot, al menys el més important.

Però el mateix dissabte me va passar una cosa que ha fet que pensi que una quarta part és necessària. Veureu.

En acabar l’assemblea de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, un reduït grups ens vàrem quedar els últims. Jo anava parlant amb el cap de colla i quan ja me pensava que anàvem a agafar el cotxe per a tornar a casa, veig com van començar a entrar a la terrassa coberta d’un bar que estava pel camí que seguíem. Jo encara anava parlant amb el cap de colla. Vaig entrar l’últim i vaig tancar la porta. De sobte veig com una de les integrants del grup ja tenia una cigarreta encesa entre les mans.

La meva reacció va ser espontània, tot i que la meva actitud potser no va ser la més adequada i, per a sorpresa de tots vaig dir:

-Me’n vaig...

Davant les cares d’estupefacció de les companyes i companys, els ho vaig aclarir:

-És que ja esteu fumant... Me’n vaig...

De seguida van apagar la cigarreta i en van convidar a quedar-me. Me’n vaig anar, millor dir, ens en vam anar, perquè anava amb la meva dona...

Tampoc vull que per mi, algú que tingui el vici de fumar ho deixi de fer. No és això. El que vull és que es tingui una mica més de consideració amb els que no fumem i, a sobre, i ho trono a reiterar, tenim una malaltia pulmonar. He pensat molt en aquella situació i, segurament no hauria actuat com ho vaig fer de no haver existit un precedent.

Un dissabte de desembre la colla castellera va organitzar un sopar a un restaurant de la Ràpita (tampoc cal fer publicitat) Després de sopar, i tal com passa sempre, algú va proposar anar a algun bar a prendre una copa. Mireu quina casualitat, al costat mateix del bar n’hi havia un. Aquest restaurant, a part d’una terrassa coberta al carrer ne té una altra que sembla com un carreró paral·lel al mateix establiment.

Aquell dia el grup era molt més nombrós que el de dissabte passat. Devíem de ser unes 20 persones, potser més... Un cambrer ens va preguntar que volíem prendre i la majoria van començar a demanar gintònics. Vaig preguntar si tenien algun combinat sense alcohol  i me va respondre que no. No m’apetia fer un refresc de cola o una taronjada, la veritat, així que vaig dir que no volia res... No van trigar massa a encendres les primeres cigarretes, per la qual cosa i preveient que al ser un recinte prou tancat l’ambient no trigaria gaire en tornar-se irrespirable, me’n vaig anar a la terrassa del carrer a jugar amb el mòbil. Sembla que a ningú se'n va assabentar... I d'haver-se'n assabentat, els hi hauria importat? Semblava el bordet del grup... 

He pensat en disculpar-me pel comportament de dissabte passat, però, disculpar-me per què? Com a molt els hi explicaré el motiu de la meva conducta, però perquè m’he de disculpar?

És que els que fumen davant meu sé disculpen? Si ni tan sols me demanen permís per a fer-ho... Encenen la cigarreta i ja està... Segur que ni pensen que poden molestar als que no som fumadors. I no només molestar, sinó produir-nos un perjudici.

Sabeu que és la primera cosa que té pregunta un oncòleg? No?

-Fuma? Beu?

Ara espero que sí, que aquesta quarta part sigui la definitiva.    

Per si voleu llegir els anteriors: 

Primera part. 

Segona part. 

Tercera part. 

ZONA DE FUMADORS (Tercera part i última)

(Ve d'ahir)
Potser algun dels meus lectors pensarà: Quina canya els hi ha donat... Però... És que no s’ho mereixen. Quantes vegades un fumador s’ha mostrat solidari amb un que no ho és? En mi molt poques, la veritat. Una o no cap... No ho recordo amb exactitud...

Però és que a demés de tot el que ja he dit d’ells, embruten més. Jo mai he tirat cap burilla al terra, ni cap paquet de tabac buit, ni he buidat el cendrer del cotxe al primer lloc que he trobat o m’ha vingut bé... I ara algun fumador me dirà:

-Jo tampoc ne tiro...

Mai, mai n’has tirat cap? Perdona que t’ho digui així, però no m’ho crec. Una pregunta:

-Qui ho tira? Potser els que no fumem?

Amb la prohibició de fumar als bars, només cal passar per davant d’un per a veure el terra ple de burilles. I és que a sobre, els propietaris ni les agranen... Ah! I també hi ha propietaris de bars que deixen fumar o fumen ells, com per exemple el bar on jo vaig a esmorzar cada dia.

No vull dir amb això que la resta, els no fumadors no podem ser bruts. Ho som! Podem deixar la brossa fora dels contenidors... Podem tirar un paper a qualsevol lloc... Podem estar una setmana sense dutxar-os... Podem anar llantiosos... Però és que els fumadors també!  O no és així?

El dia de Cap d’Any, mentre la família dinàvem a casa, va sortir el tema. I mon cunyat que casi cada dia surt a córrer va i me diu:

-Això és igual que els propietaris dels gossos... De vegades vaig corrent pel canalet de la Ràpita i me ve cap a mi un gos... I el seu amo me diu: Tranquil, que no fa res... Però encara que no faci res, si sé té creua i s’embolica amb les teves cames té poc fer caure...

-Sí, és veritat –li vaig respondre jo-. Però és que el seu propietari també pot ser fumador!

Fumar és un extra. Pots tenir tota mena de vicis i a part fumar.

Si amb aquesta sèrie de tres comentaris t’has ofès, he de dir-te que no era la meva intenció. Pensa que en cap moment m’he referit a tu com a individu, sempre ho he fet com a col·lectiu. El que he pretès és mirar de sensibilitzar-nos (veus, torno a parlar en plural) i que a partir d’ara ens tingueu una mica més de respecte. Insisteixo: jo tinc una malaltia pulmonar crònica i me prenc un inhalador dos cops als dia.

Recorda que hi ha una llei que no us permet fumar a la majoria de llocs tancats. Jo mai aniré a un club de fumadors, no seria lògic... En canvi els fumadors com ja vaig dir, solen incomplir la normativa sovint.

Si estic a la terrassa d’un bar i algú fuma al meu costat, no li dic que ho deixi de fer. El que faré serà canviar-me de lloc per a que no me vingui la fum o anar-me’n.
Per cert... I ja per acabar... Als fumadors se'ls hi està permès sortir a fumar de tant en tant... No sé quantes vegades al llarg de la jornada laboral, però bastantes... I els que no fumem què? De vegades he apuntat alguna idea, però no la diré perquè si poso coses de contingut sexual igual me donen de baixa de les xarxes socials...  

Espero que ho hagis entès... I sinó és així, que hi farem. Com deia el primer dia: Davant d’un fumador, sempre tinc la guerra perduda.  

ZONA DE FUMADORS (Segona part)

(Continua d'ahir)

Vaig començar a treballar a Tortosa i una bona part dels meus companys fumaven. Per aquell temps jo ja tenia una malaltia respiratòria, però aquest fet no importava a ningú... O quasi que a ningú, ja que potser, alguna vegada, algun company va tornar al paquet la cigarreta després de treure-la perquè jo hi era present... Però segur que van ser tan poques vegades.

-Us importa si fumo?

Solien preguntar més d’un fumador o fumadora... Però s’encenia la cigarreta sense esperar la resposta. De vegades te’l miraves estupefacte... Però tot i la cara que feies, ell (o ella) a la d’ell, la resta no l’importàvem.

Allà pels anys 90 es va regular la prohibició de fumar als centres oficials, els que depenien d’una administració pública. La majoria dels meus companys fumadors, sé la saltaven sempre que volien i, a sobre, si els cridava l’atenció, encara feien conya.

Durant la primera dècada del 2000 se’n va fer una altra una mica més restrictiva. Als bars, per exemple, hi havia zones de fumadors i no fumadors diferenciades. Però com havia passat sempre, la majoria de fumadors s’ho saltava sovint. Sobre tot als autocars, quan té desplaçaves per assistir a alguna manifestació, sobre tot sindical, els fumadors se’n anaven cap a la part del darrere. Al principi la fum era pràcticament imperceptible, però tal com anava passant el temps, té molestava més. Tot i això, els fumadors pensaven que se’ls perseguia... Que ells no feien res de dolent... Com si haver d’aguantar la seva fum, sobre tot les persones com jo, amb problemes respiratoris, no fos una situació greu.

Finalment es va aprovar una nova llei que encara restringia més els llocs on es podia fumar. És veritat que un part de fumadors s’ho van anar deixant paulatinament, però d’altres no i, a aquests, encara els has d’aguantar moltes més vegades de les que voldries fer-ho.

Si me seguiu habitualment, potser recordareu que una vegada me vaig queixar perquè els meus companys de sindicat fumaven al restaurant de Tivenys on es feia cada anys el sopar de Nadal. Al final l’ambient arribava a ser totalment irrespirable, sobre tot per a mi. La solució va ser dràstica: Ja no m’hi van convidar més!

Els dos darrers anys he hagut d’aguantar l’ambient carregat del Casino d’Amposta la nit de Cap d’any.

-És que com és un local privat é pot fumar- me diuen-.

Home, podran fumar els socis quan no facin esdeveniments oberts a al públic en general! Vaja, crec jo...

Aquest any per a més inri, es van d’haver d’obrir finestres amb el fred que feia al carrer...

Però és igual. Sigui com sigui, on sigui i quan sigui, sé que contra els fumadors tinc la batalla perduda. Ja fa temps que me vaig donar per vençut.

Segur que si ets no fumador m’entendràs perfectament i si ets fumador, no pretenc que m’entenguis... 

Tu a la teva... O és que no ho fas sempre així? 

(Continuarà demà) 

ZONA DE FUMADORS (Primera part)

Sempre he tingut la sensació de que tenir la guerra perduda davant d’un fumador. Per molta resistència que hi posi, a la curta o a la llarga m’acabarà guanyant.

Vaig créixer en una societat on fumar estava ben vist. Qui no recorda al metge fumant quan ens visitava a casa quan érem menuts? Jo recordo perfectament a Don Luciano fumant mentre ens mirava la febre o ens posava una injecció, ja que llavors no havia practicants/tes que fessin aquesta feina.

I l’ambient irrespirable dels bars? Quan més es notava era a l’hivern amb la porta i les finestres del bar totes tancades i, quan obries la porta la fum t’atacava sense compassió... Però hi estàvem acostumats.

Per molt que m’insistien els meus amics, mai vaig pegar una calada a una cigarreta, mai. De vegades me deien:

-Si no pegues una calada, ja te’n pots anar....

I me’n anava. Mai vaig fumar... De forma activa, perquè fumador passiu (un concepte que trobo que s’ha perdut en els darrers anys) ho he estat sempre...

Als xics fumar ens feia grans. Els menuts no fumaven... Bé, potser ocasionalment quan algú de la família es casava, ja que hi havia la tradició de que els nuvis donaven un cigar (puro) als homes i una cigarreta a les dones.

I para les dones, fumar era símptoma d’alliberament. D’alterar l’ordre establert i desobeir als pares, sobre tot al pare, al mascle que, com es diria ara, era el mascle alfa de la família: o feies el que té manava ell o anàvem arreglats...

Tal com explicava no he fumat mai. Puc dir que porto 59 anys sense fumar!

-Porto 5 anys sense fumar...

-Fa 10 anys que vaig deixar de fumar...

Jo 59 sense fumar! A veure qui té més mèrit.

Alls 11 anys vaig anar a estudiar a Ulldecona. Al CLA Ramon Forcadell.

-Ara que aniràs a Ulldecona (per perdre en part el control dels pares), fumaràs.

No vaig fumar...

Després vaig anar a estudiar a Tarragona.

-Ara que aniràs a Tarragona, fumaràs.

No vaig fumar...

Uns anys després vaig haver d’anar a la mili, a Cartagena.

-Ara que aniràs a la mili, fumaràs.

En aquella època molts començaven a fumar a la mili, ja que l’ociositat solia portar-te cap a aquest vici... O d’altres de pitjors. Però tampoc en aquest cas vaig fumar... Potser perquè només m’hi vaig estar 14 dies...

O igual és per tradició familiar, ja que ni mon iaio patern (el que teníem a casa), ni mon pare van fumar mai.  

A part dels bar es fumava per tot arreu. Si el pare era fumador, ho feia en qualsevol moment, sobre tot en acabar de menjar. També als llocs públics, com ara oficines, transport, etc. No importava per a res que no estigués ventilat. 

(Continuarà demà) 

SENSE ÀNIM DE SER DEMAGOG

Els qui em coneixeu sabeu que estic en contra del tabac. Primerament perquè mai he fumat (com tampoc ho van fer mon iaio i mon pare) i en segon lloc perquè pateixo una deficiència respiratòria crònica.
Sempre he acusat a la majoria de fumadors (evidentment no tots) de poc solidaris, bruts i il·legals.
Són poc solidaris perquè, normalment no els ha importat mai la presència de no fumadors (què us molesta que fumi? –solen preguntar; i abans que els hi puguis respondre, ja han encès la cigarreta) A sobre es els molesta quan els hi respons que no. Com si no tinguéssim el dret de queixar-nos! Poc els importa que hi pugui haver gent que, com jo, puguin patir malalties respiratòries.
Són bruts perquè aboquen per terra les puntes de cigarreta. Tiren? No, no, i també aboquen: les tiren quan estan a la terrassa d’un bar o van pel carrer i les aboquen quan buiden el cendrer del cotxe. O és que no heu vist mai un bon grapat de cigarretes juntes? També tiren els paquets buits i, de vegades,  altres coses...  
I són il·legals perquè així que poden incompleixen la normativa vigent sobre la matèria: fumen al lloc de treball (per cert un dia vaig veure un mosso fumant mentre estava de servei), als bars (amb la complicitat del propietari), als ascensors i a d’altres llocs. Fa uns anys vaig deixar d’acudir al sopar anual que feia el meu sindicat, la UGT, perquè els fumadors acabaven fumant tots i al final l’ambient era irrespirable, al menys per a mi.

Però a part de tot això que us he explicat, també provoquen incendis, com per exemple el que crema l’Alt Empordà. Al lloc on es va iniciar s’han trobat més de 100 burilles. Qualsevol d’aquestes va poder ser la causant!

Ja sé que no fa falta ser fumador per a cremar un bosc i que la resta dels mortals tampoc estem “lliures de pecat”, però els fumadors (i les fumadores), a part de tot el que podem fer els que no fumem, per la seva condició de viciosos (o no és un vici el fumar?) encara poden arribar a ser més incívics que la resta.
I perdoneu aquells que no us veieu reflectits al retrat que acabo de fer dels fumadors. D’excepcions sempre n’hi ha, però estareu d’acord amb mi, que, en aquest cas, més aviat poques.  
Vull acabar amb una pregunta: Per què –normalment- són menys tolerants els exfumadors que els qui no em fumat mai?

LA XIMPLERIA DEL DIA MUNDIAL SENSE FUM

Avui es celebra a “el dia mundial sense fum”.  Sempre he dit que els dies mundials no serveixen pràcticament per a res i, el d'avui encara menys.

Normalment aquestes commemoracions són per a sensibilitzar als qui ja hi estem, però la resta, els qui estan mé afectats, en fan cas omís.

Normalment, els que han estat fumadors, s’ho han deixat per problemes de salut o al quedar embarassades (en el cas de les dones) Pocs n’hi ha que ho hagin deixat sense tenir cap problema, només per conscienciació.
Avui els meus companys i companyes de treball han seguit sortint al carrer a fumar-se la cigarreta i als qui he preguntat si sabien que “era el dia mundial sense fum”. Tots, absolutament tots m’han respost que “no”. Crec que els únics que ens hem assabentat som els que no fumem.
Diuen que “no hi ha més cec que aquell que no vol veure”.  

FELICITATS FUMADORS!

Des d’aquesta finestra que representa el meu blog avui vull dirigir-me sobre tot, als fumadors per a felicitar-los per la decisió que ha pres Rajoy sobre no derogar la llei del tabac que tantes suspicàcies va aixecar entre els col·lectius de fumadors i restauradors.

Fins i tot hi va haver qui va armar molt soroll, com és el cas del propietari del rostidor “Guadalmina” de Marbella de qui ni sé el nom ni vull saber-lo, però que va dur a terme una campanya en contra del govern i fins i tot va arribar a posar a la porta del seu establiment un cartell on, entre d’altres coses hi deia: “Cortina de “humo” creada por nuestro gobierno para tapar siete años de destrucción masiva de España”. Fins i tot l’endemà de la victòria popular el 20-N va convidar als seus clients a dinar i els va suggerir portar un cigar per a celebrar-ho. Què pensarà ara del “seu” govern? L’acusarà de manca de lleialtat i de no complir la promesa que va fer durant la campanya electoral? Personalment m’importa un rave el que pugui pensar o fer una persona com aquesta que no només menysprea a un govern legítim, sinó també a tantes i tantes persones no fumadores i potser (com és el meu cas) amb un problema bronquial crònic.

Evidentment, les raons que ha donat el ministeri de sanitat per a no derogar-la han estat per temes de salut. El número de càncer de pulmó entre els homes ha baixat considerablement, no així el de les dones que si bé es van incorporar més tard al vici de fumar, també s’ho estant deixant més poc a poc.

En general, el col·lectiu d’homes i dones fumadores ha baixat en aquests dos darrers anys, des de que es va implantar la llei.

Eren tantes les esperances de que amb Rajoy es tornaria a deixar fumar que més d’un cop ho vaig haver de sentir i fins i tot vaig arribar a dir que em plantejaria anar als bars o restaurants on es tornés a permetre fumar.

Finalment no és així i com penso que no fumar beneficia a tothom (sobre tots als que tenim problemes i als nens), per això vull felicitar de tot cor als fumadors. Si en un any no ho han deixat, tindran més temps per a poder-ho fer.

L’APLICACIÓ DE LA LLEI DEL TABAC

El restaurador de Marbella que va començar una encesa campanya contra la llei, la ministra responsable i el govern socialista en general, és un cas apart. Els seus mètodes, més propis d’un radical integrista, el van portar a que, l’autoritat, li precintés l’establiment.

En canvi, n’hi ha d’altres que, sense moure tant rebombori, permeten fumar als seus establiments. L’altre dia em deien que a Amposta n’hi ha al menys 4. Alguns d’ells han habilitat les “rebotigues”, els llocs més inaccessibles i amagats.

Un dia, al bar que esmorzo jo, hi havia un client jugant a la màquina l’escurabutxaques, al costat d’una de les portes de sortida de l’establiment i cada vegada que volia donar una pipada a la cigarreta, s’abocava al carrer on el tenia reposant sobre el sòcol de pedra. (a la foto s’hi pot veure la pedra socarrimada)
Tampoc compleixen la llei els treballadors d’alguns centres sanitaris. De vegades veig professionals de la sanitat i, sobre tot, netejadores, que surten a fumar al mateix carrer del centre.
De la normativa tinc clar que no es pot fumar només sortir al carrer i crec que, fins i tot, hi ha una determinada distància. Uns diuen que només creuant el carrer és suficient.  No ho tinc clar. Però és cert i com ja he dit abans, que els treballadors i treballadores del centre fumen sobre la mateixa vorera del centre sanitari.
Mentre ho facin lluny de mi no em molesta, però fets com aquest em reafirmen el que ja he dit moltes vegades: el poc respectuosos que són la gran majoria (i reitero la majoria, ja que no són tots, sempre hi ha excepcions) dels fumadors respecte als qui no ho som o en el compliment de la llei.
Tant costa?      

DOS MÉS DOS NO SÓN QUATRE

Sobta la rapidesa com fan els números determinada gent. Normalment sempre de forma interessada, sense un anàlisi previ de la situació i emprant tota la demagògia del món.
Aquest matí escoltava per la ràdio la notícia sobre la mobilització que ha convocat per avui a Madrid davant el Ministeri de l’Interior el gremi hostaler per a protestar sobre la “llei del tabac”.
El col·lectiu segueix insistint que, des de l’entrada en vigor de la llei, ha perdut una bona part de la seva clientela. Segurament ha estat així. En un tipus d’establiments (sales de festa, discoteques, etc.) més que a d’altres (restaurants, bars...)
Segons els càlculs del gremi hi ha a Espanya 12 milions de fumadors. Si ens aquest moments la població d’Espanya és d’uns 46 milions de persones, fent un càlcul ràpid el percentatge de fumadors sobre el total de la població és d’aproximadament un 0,26 %. Es a dir, i arrodonint, és fumador 1 de cada 4 espanyols.
Segurament el lector se’n ha adonat que la manifestació està prevista davant del Ministeri de l’Interior, el ministre del qual és Alfredo Pérez Rubalcaba en lloc del de Sanitat de Leire Pajín. Segons el fumadors, a un tema com aquest només li pot donar resposta el Ministre de l’Interior. Imagino que perquè deu de ser més “sensible”, per la seva condició de fumador.
Molt m’estranyaria que la manifestació d'avui tingués l’èxit que esperen els dirigents gremials. Els establiments associats són nombrosos. Només cal fer un petit exercici mental i recordar els que hi ha prop d’on vivim, al mateix carrer, al poble...
Possiblement si avui tenen previst tancar per descans setmanal, molts d’aquests seran els que es desplaçaran fins Madrid per assistir a la manifestació. Però d’altres, una majoria, no tancaran. Primer és el negoci. Es clar que poden deixar algú atenen la clientela i anar a Madrid.
Tornant a aquest matí, imagino que el president, deia que “els fumadors poden prendre mesures”–i ara ve la demagògia- “que són 12 milions de fumadors i, per tant, 12 milions de votants”.
Com deia a l’enunciat de l’escrit, “dos més dos no ‘sempre’ són quatre”. D’un col·lectiu, el que sigui, no tothom va a votar. I més d’un col·lectiu tan gran com el de fumadors. Només una pregunta? És que no hi ha fumadors d menys de 18 anys? –per exemple-
Molt estrany seria que en unes eleccions municipals que sol votar un 70 % de la població, cap fumador s’abstingués de fer-ho. De totes maneres, si als 12 milions li treus el 30 % encara en queden molts...
Però també utòpic pensar que tothom seguirà les directrius dels “líders” del col·lectiu. També és una cosa que no passa mai. Sempre hi ha divergències i sempre hi ha discrepàncies.
Ara bé, si ells volen acontentar-se així i, de pas, utilitzar-ho de forma demagògica, allà ells.  
 

NO SMOKING

La darrera llei sobre el tabac que va entrar en vigor el dia 2 de gener d’aquest any, restringeix molt els llocs on es pot fumar.

Així hi ha prohibició total als restaurants i bars i també a alguns llocs encara que siguin a l’aire lliure: pels voltants de col·legis i hospitals i parcs infantils.

Era normal que per part dels fumadors i amos d’establiments de restauració (que segur que també són fumadors), primer es queixessin de la mesura i, després, ens alguns casos es saltessin la norma permeten fumar dintre dels seus locals.

Al dret hi ha una màxima que diu: “La llibertat d’un individu acaba on comença la de l’altre”.

No puc, sinó mostrar-me en total desacord amb aquells que volen sobreposar el seu dret de fumar per damunt de qualsevol norma. Alguns d’ells arriben a dir: “És que ens sentim com a bitxos rars”. Tampoc tant!

I els que no fumem i hem tingut que aguantar anys i anys, moltes vegades resignats als qui fumaven... Què passa? És que no teníem drets? I a sobre, moltes vegades encara et preguntaven: “Què et molesta que fumi?” Jo mateix pateixo una “bronquitis asmàtica crònica”. Sovint m’han preguntat: Fumes? Mai, els hi he respost. Per l’estat dels meus bronquis deuen de pensar una altra cosa...

La primera mesura que prohibia fumar a les administracions públiques va entrar en vigor l’any 1988. Jo que treballo a l’administració des de l’any 1986 més d’una vegada em vaig tenir que discutir amb companys perquè no feien cas de la norma. Una fumadora habitual que, a més, era una de les caps de l’oficina, em va arribar a cridar l’atenció per beure una beguda de cola en hores de treball quan ella fumava cada vegada que en tenia ganes dintre del seu despatx o en qualsevol altra dependència. Hi ha alguna norma que prohibeixi veure begudes de cola, taronjades, llimonades, etc. en hores de treball. Que jo sàpiga, no! Ho hauria entès si hagués segut una cervesa...

Més tard la prohibició de fumar es va estendre molt més i es va fer més restrictiva. Només llavors, la majoria de companys van començar a complir la normativa. No tots. Es va habilitar un sala de fumadors i els que tenien el vici, anaven a fumar i, de pas xerrar. I els que no fumàvem seguíem treballant... Finalment es van suprimir les sales de fumadors i, a partir de llavors es surt al carrer. Mentre, els que no fumem, seguim als nostres llocs de treball.

Ara resulta que amb la nova llei, si no es pot fumar prop de les dependències hospitalàries, la meva oficina que dóna a l’entrada d’urgències d’una clínica... És un lloc hàbil per a fumar?

Ahir vaig poder veure i escoltar la noticia per TV3 d’un bar de Mollerussa que incompleix la norma i que permet fumar dintre del local. L’amo diu que sap que s’arrisca a que li posin una multa, però que primer és el negoci i que si no deixa fumar, aquest se’n va en orris.

El bar on vaig a esmorzar és un bar on es permetia fumar i on els amos (els dos) fumaven. A partir del dia 2 no es fuma. Què he de fer si un dia veig aparèixer un altre cop els cendres a les taules i es deixa fumar a la gent. Si és veritat que ara els fumadors no van als bars (cosa que dubto), els no fumadors tindrem que deixar d’anar-hi?

Una darrera anècdota. La UGT de les Terres de l’Ebre, des de fa anys, acostuma a fer un sopar per Nadal a un conegut restaurant prop de l’assut de Tivenys. Poc a poc, els meus companys sindicalistes (els primers que volen fer complir la norma en matèria laboral) es posaven a fumar. L’amo de l’establiment els cridava l’atenció sense massa èmfasi. Al final acabava traient els cendres. L’ambient es convertia, finalment, en irrespirable. Al final vaig decidir queixar-me i els hi vaig dir que “ho deixaven de fumar o no hi tornaria”. D’això fa uns 4 anys. No m’han convidat més.