SURREALISME TELEVISIU

Va passar al Chiringuito de Jugones, el programa de Josep Pedrerol. Dilluns dia 5 per la nit, el dia anterior al partit entre el Paris S.G. i el Reial Madrid.

Un grup de seguidors ultres del equip de la capital francesa se van congregar prop de l’hotel on s’allotjaven els jugadors blancs. A les imatges s’hi podien veure un grup d’entre 30 i 40 aficionats amb una pancarta amb aquest lema: PUTA MADRID. A part, se’ls podia sentir com cantaven: Puta Madrid, Puta Madrid...

No obstant, el regidor del programa va preferir subtitular el que tots estàvem sentint i veient...

Sobre les imatges s’hi podia llegir P... Madrid, P... Madrid, P... Madrid.

I és quan té preguntes: Cal? No s’està veient la pancarta i s’estan sentint els càntics? Realment cal posar els puntets d'autocensura? 

Jo ho vaig trobar del tot surrealista.  

CATÀSTROFES I TELEVISIÓ

Quan passa alguna tragèdia (sempre amb morts) els mitjans de comunicació fan un ampli seguiment del desenvolupament dels fets al llarg de la jornada, fins al punt de monopolitzar (pràcticament) la programació dels diferents canals informatius. Ha vàrem veure diumenge amb l’accident de l’autocar dels estudiants d’Erasmus a l’alçada de Freginals i ho poguérem tornar a veure ahir amb els atemptats de Brussel·les. No se’n estarà fent un gra massa?

Sembla que ahir les xarxes socials reflectien la irritació d’alguns seguidors del programa Mujeres y hombres y viceversa (un programa que per no saber-ne res, no sé ni per quina cadena s’emet) en veure que no s’emetia per a poder-ne fer el corresponent seguiment de l’atemptat. No crec que faci falta arribar a aquest extrem, però em sembla que s’hauria de poder diferenciar un programa informatiu d’un d’entreteniment.

Fixeu-vos. Dimarts, normalment, passo a veure a mons pares. Només entrar a casa em va sorprendre que tinguessin la televisió apagada.

-Què no miren la tele? –els hi vaig dir-. A aquella hora solen mirar a la Sexta el programa Más vale tarde.  

-Per a què? Estant tot el dia parlant dels atemptats... Jo ho sento per tota aquesta gent -me va dir ma mare- Però penso que no caldria parlar-ne tant... Espero que al menys facin el Gran Dictat.

El Telenotícies va reflectir clarament aquesta situació. Van estar ½ hora parlant dels atemptats. Finalment va sortir Rajoy donant el condol al poble blega. A les 21:30 van canviar de tema i jo de cadena.

Poseu-vos en situació. Imagineu-vos per un moment que us passeu la major part del dia a casa. Que a sobre sou grans i no podeu o no voleu llegir. Que l’única distracció que teniu és veure els vostres programes favorits de la televisió y un dia, per culpa d’alguna tragèdia (tal com va passar ahir), els suspenen o bé, la notícia acapara la major part de la franja informativa. Segurament arribarà un moment que direu: Prou!!    

Opino que donant tanca cobertura mediàtica a fets com el d’ahir, s’està fent el joc als terroristes, ja que a part de fer molt de mal (i sovint selectiu), es busca el màxim ressò internacional. Que tots els mitjans en parlin i com més, millor. Per a ells és publicitat gratuïta.

Sense estar d’acord amb que s’està fent amb la lliga espanyola de futbol, trobo que les notícies de catàstrofes haurien de rebre un tractament similar. Suposo que els que sou futboleros sabeu de què estic parlant i per als que no ho sou, us ho explico.

Resulta que els drets de la Lliga Professional de Futbol els va comprar Televisió Espanyola i la resta de cadenes només poden oferir els resums dels partits tal i com els hi envia TVE, sense poder-ne fer cap modificació. A més només es poden passar durant els informatius i per tant, tampoc es poden emetre programes especials amb els resums dels partits de la jornada. En el cas de la Televisió de Catalunya, aquests resums tampoc poden ser oferts pel canal de notícies 3/24.

No creieu que, passats els primers moments, seria més que suficient donar aquests tipus de notícies, exclusivament, als informatius. A part, penseu que hi ha cadenes que tenen canals temàtics de notícies com el 24 Horas o el 3/24 esmentat.

Per acabar-ho d’adobar només faltava que demà fos l’aniversari de la catàstrofe aèria de Germanwings als Alps francesos i que els actes d’homenatge (demà és festa a les Espanyes), s’avancés avui.    

FUTBOL: CORRUPCIÓ I MÉS

Fa temps que dic que cada dia estic més desenganyat del món del futbol. Ja no el segueixo amb l’interès que ho podia fer anys enrere. Cada temporada hi ha alguna novetat que perjudica als seguidors i les jugadors no són feliços sinó se’ls augmenta la fitxa. Crec recordar que a Messi per exemple sé li revisa cada any el contracte per a que sigui el jugador del Barça més ben pagat. Tot plegat em sembla un seriós despropòsit que només acabarà quan hi hagi una plantada general i la gent deixi d’acudir als estadis i veure els partits per televisió, sobre tot aquells que s’han de veure per mig d’una plataforma de pagament.

I on van a parat totes les enormes quantitats que es mouen al voltant del futbol? El pastís és molt gran i per tant són molts els qui mengen d’ell. Des dels jugadors (professionals s’entén) que, com ja sé sap cada vegada volen guanyar més i més diners, als clubs que han de fer front a les enormes despeses que es generen (incloent per exemple la seguretat social que no sempre es paga o els impostos estatals que tampoc s’acostumen a pagar...)

Però també les televisions que adquireixen els drets, els intermediaris que cobren per cada nou contracte, ja sigui de traspàs o de renovació. I, per suposat, els capitosts de tot plegat, es a dir, els dirigents de la FIFA, de la UEFA i similars.

Desgraciadament, aquestes associacions futboleres donen poc exemple de transparència i la corrupció està generalitzada i enquistada. De fet se semblen més a una organització mafiosa que no a una associació que hauria de fomentar els valors de l’esport i interessar-se, sobre tot, en el futbol base i amateur.

Si segueixes l’actualitat segur que hauràs sentit parlar de:

-La imputació per corrupció del president de la FIFA Joseph Blatter i d’altres càrrecs (vicepresidents, vocals...)

-La imputació per corrupció del president de la UEFA Michel Platini.

-La prohibició de que es puguin fitxar xiquets estrangers menors d’edat, la qual cosa ha generat una enorme confusió entre el futbol base català fins al punt de que, cautelarment, es va impedir jugar a xiquetes adoptats a l’estranger per pares d’aquí i que, per tant, legalment tenen la nacionalitat espanyola.

-Del cas anterior deriva la sanció al Barça de no poder inscriure jugadors durant 2 anys (acaba el 31 de desmebre)

-Sanció al Barça per l’ús de l’estelada quan és una bandera legal i que fins i tot es va col·lar a un anuncia de la UEFA sobre la Champions League. La imatge va ser retirada una vegada se’n van adonar de la fotuda de pota.

(Suposo que me’n deixo algun)

I, a sobre, tenen la paella pel mànec. Al ser entitats privades, qualsevol recurs que s’hagi de fer contra resolucions arbitràries que sovint adopten, s’ha de dirigir a elles mateix amb el risc que això comporta. Només el Tribunal Arbitral de l’Esport (TAS) pot resoldre conflictes que es generen entre un estament esportiu i un club, la qual cosa dificulta molt el procediment.

Què s’hauria de fer? El mateix que vol fer Convergència: refundar-se! Són associacions massa corruptes per a voler continuar com si res hagués passat i sense prendre mesures contundents.

I ja per acabar, us imagineu que una vegada descartat Platini sigui Villar qui es postuli per a presidir la FIFA. Apaga y vámonos... Però de debò... Apaga la televisió i ves al cine o a qualsevol altre lloc. 

EL FUTBOL: AQUEST OBSCUR OBJECTE DE DESIG

L’espectacle d’ahir va ser lamentable. No, no parlo del gol de la Roma al Barça!, estic parlant del partit en general, però no del que va passar dintre del terreny de joc, sinó del que va passar amb els que tenen els drets d’imatge de la Champions i les televisions.

Ja pel matí, al diari, vaig veure que el partit l’oferia un canal que, per a mi, era desconegut (Bein Sports) Una companya de treball em va dir que seria el de la plataforma que van formar fa poc Telefònica i Canal + (Telefònica +) Però no...

Quan després del treball marxava cap a casa, a la SER, em van assabentar de tot l’enrenou.

Resulta que Mediapro va comprar els drets per Espanya de la Champions i Telefònica + no volia pagar el que sé li demanava per a poder retransmetre el partit. La solució que donava Mediapro és que s’abonessin a Orange o Vodafone, que si que l’oferien, però que segurament no hi havia temps per això. També donaven com a solució mirar-lo per Internet a no sé quina pàgina que, pel que sembla, també és de pagament, però que no garantien la qualitat, ni tan sols que poguessin connectar-hi.

-Per assegurar-se que podran veure el partit, s’haurien de connectar una bona estona abans...  Entre dues i tres hores... Sembla que retrocedim al segle passat, però és així... Des de Mediapro insinuaven que si en lloc de jugar el Barça, aquest enrenou hagués passat abans d’un partit del Reial Madrid, s’hauria solucionat.

Els qui estaven visiblement emprenyats eren els bars o millor dit, els propietaris dels bars. Sembla ser que la pràctica totalitat del sector es van abonar a Telefònica +, ja que els va garantir tot el futbol... En canvi, ahir deien que bé, sí, però que en cap cas es feia referència explícita a la Champions... Què lletja què és la culpa! Tant, tant, què ningú la vol...

Si tot acaba aquí, potser les aigües es calmaran, però si el problema no es soluciona, no seria estrany que les associacions que agrupen els bars poguessin emprendre accions legals contra Telefònica +, per sentir-se enganyats.

Des de la SER donaven una altra solució: escoltar-lo per la ràdio, tal i com es feia no fa massa dècades... Què això és retrocedir? Des del meu punt de vista, el futbol ja fa molts anys que està retrocedint, excepte amb els preus que cobren els jugadors i el que s’ha de pagar per veure’l!

Sembla ser que ahir l’enrenou va ser gran. Fins moments abans de l’hora oficial del partit (20:45), encara eren molts que estaven fent mans i mànegues per a veure’l , però tot va resultar infructuós. I, a partir d’aquí, la gran decepció...

Jo vaig optar en posar la ràdio per la tele. I el programa més tradicional: la Transmissió d’en Puyal per Catalunya Ràdio. Segons van explicar, l’emissora catalana va aconseguir connectar i va posar una televisió de cara el carrer, la qual cosa va comportar que molts aficionats s’aglutinessin davant els estudis de Barcelona per a veure’l en viu i en directe... Igual com es feia als anys 60 quan quasi ningú tenia tele... –van comentar-.    

I és què el futbol, amics meus, des de fa anys s’ha convertit en l’obscur objecte del desig. Les multinacionals de la comunicació han vist en aquest esport com una mena de gallina d’ous d’or... Però qui coneix la història de la gallina ja sabrà com es va acabar...

Si al que va passar ahir, sé li suma el que s’ha perdut des de fa molts anys i, fins i tot, el que passa amb els resums de la lliga de futbol espanyola (ja us vaig fer cinc cèntims del tema), pot arribar a desencadenar una frustració col·lectiva i una fugida cap a d’altres espectacles. Esportius o no.  

ELS MITJANS INFORMATIUS PÚBLICS

Tots sabem que els mitjans informatius es deuen, primer als seus propietaris i segon a la publicitat.

Segur que tots tenim unes cadenes de televisió favorites i llegim (ja sigui en paper, ja per Internet) uns determinats diaris. També a l’hora d’escoltar la radio tenim unes determinades preferències.

Voleu que us digui les meves? En quan a la televisió, TV3 i la Sexta, en quan als diaris, en paper llegeixo el Periódico (n’estic subscrit) i per Internet, eldiario.es i publico.com. També el Triangle que m’arriba per correu electrònic. En quan a les emissores de ràdio (que normalment escoto quan vaig amb el cotxe) o sintonitzo la SER o Catalunya informació per estar al corrent de les notícies més recents.

Després d’aquest preàmbul, us parlaré dels mitjans públics. O sigui, d’aquells que es paguen amb els diners de tots els contribuents, com per exemple TV3, però sobre tot de TVE.

La televisió catalana, és evident que està al servei dels partits que governen Catalunya. No em negareu que el temps que dediquen a la informació de temes com el de la consulta, de vegades no és excessiu. En canvi, sobre d’altres temes d’interès  en passen molt més de puntetes. Ahir mateix us deia que sobre el Cas Pujol, un programa d’actualitat com .Cat va trigar a debatre més de 2 mesos i mig. Una mica excessiu, no us sembla? I, a sobre (també ho recordareu), des del meu punt de vista, no va complir les expectatives. De totes maneres, potser sí que en l’actualitat, TV3 és molt més imparcial que en temps de Pujol. Recordo els darrers anys del seu mandat, quan tot just va coincidir amb la lluita contra el transvasament de l’Ebre, que donava una informació molt poc rigorosa sobre el tema i no sempre des del punt de vista dels interessos de les nostres terres.

Us parlava al començament d’aquest escrit del Triangle. El que m’ha arribat avui mateix, explica que Lluís Foix, que va ser director adjunt i sotsdirector de la Vanguardia, ha admès ara que Pujol controlava els mitjans catalans. Retornant a l’època pujoliana, el mateix Triangle es va queixar sovint de que no portava publicitats institucional, aquella que fan els organismes públics i que serveix per a finançar els mitjans, però que, a la vegada, es converteix en una arma de doble fil, ja que llavors ja no pots ser igual de imparcial.

Però el summum de la desinformació i manipulació informativa arriba a aquells mitjans controlats pel PP. Fa anys, durant l’etapa de Zapatero, quan es posaven exemples de parcialitat als mitjans públics es parlava sempre de Canal Nou i de Tele Madrid. De Canal 9 sempre recordaré (Pot de Plom ho va explicar molt bé) el dia de la dimissió de Camps. No van donar la notícia fins passades diverses hores. Llavors van emetre un especial explicant fil per randa totes les meravelles que va fer D. Francisco durant els seus anys davant de la Cheneralitat Valenciana. Però en cap moment es va dir que havia dimitit dels seu càrrec de president. Molt fort!!

De l’antiga TVE, la de l’etapa d’Aznar, segurament recordareu com es va tractar informativament parlant de la vaga general de l’any 2002, la guerra de l’Iraq, l’atemptat de Madrid o la lluita contra el PHN.

Després d’una etapa socialista on els mitjans públics espanyols van recobrar la credibilitat perduda, amb altes quotes d’audiència, la tornada al poder del PP va tornar a portar la parcialitat i la manca de rigor a TVE. Un exemple: Informe Setmanal, tan parcial que el van d’haver de treure del seu horari habitual de màxima audiència per a portar-lo a la mitja nit dels dissabtes, un horari de molta menys audiència.

El PP va anar fent fora a tots els professionals que li feien nosa, com l’Ana Pastor i al seu lloc ha anat col·locant professionals de dubtosa reputació arribats de Tele Madrid.

Ahir mateix llegia per Internet que parlant del cas estrella d’aquests dies, l’evola, va emetre unes imatges d’un hospital alemany com si es tractés d’un d’aquí. Per suposat l’alemany estava molt millor equipat per a lluitar contra aquesta malaltia infecciosa.

Però el més greu és que tot això s’està fent amb diners teus i meus i de manera totalment impune.

Un cosa semblant, però molt més domèstica, és el que passa amb la Revista Amposta. Algú que visqui a la capital del Montsià em pot dir quan Convergència treu al carrer alguna revista pròpia del partit? Només en període electoral. Durant quasi 4 anys no cal, ja que la revista dirigida per l’alcalde Manel Ferré i que també compta amb la regidora de mitjans de comunicació Rosita Pertegaz com a sotsdirectora, els hi fa tota la feina.  
Fa uns anys, no recordo si la Vanguardia o el País, posava d'exemple a la Revista Amposta de parcialitat al servei del govern municipal (CiU)           

LES FOTOS DEL DIA 19-06-2014

EL PP EBRENC

Casualment, diumenge vaig veure al Canal TE un debat sobre el nou Pla de Conca de l’Ebre moderat per Ximo Rambla. Es contertulians eren Manolo Tomàs, en representació de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, Meritxell Rogé, regidora de CiU de l’Ajuntament de Tortosa, Tomàs Castells, regidor del PP de l’Ajuntament de Deltebre i un altre participant que, tot i sonar-me la seva cara, no us puc dir de qui es tractava.

En un moment del debat, Tomàs Castells va traure el tema del Pacto de l’Aigua d’Aragó i la formació de la Plataforma en Defensa del Ebro d’Aragó i li va demanar a Manolo Tomás que demanessin comptes a qui calia fer-ho.

L’altre Tomàs, Manolo, es va indignar i fins i tot va titllar Castells de mentider. Primerament va demanar-li que parlés del Pla de Conca recentment aprovat, ja que era el tema del debat i no uns fets que van passar ja fa unes dècades quan els socialista Josep Borrell era ministre.

De totes formes, des del meu punt de vista, qui hauria d’haver anat al debat era Joan (Juanito) Bertomeu, diputat al Congrés i cap visible del PP de l’Ebre.

Bertomeu, com a fet sempre, prefereix amagar-se i enviar als seus correligionaris a defensar allò que és indefensable: la reducció de forma considerable del cabal ecològic de l’Ebre.

Com pot algú del territori donar suport a una cosa que significaria la mort del Delta de l’Ebre i, molt possiblement, a la llarga (si sé li suma altres factors com el canvi climàtic) la desaparició del seu propi poble.

Al menys l’únic regidor del PP de Tortosa és conseqüent amb els seus principis. En privat sempre m’ha dit que ell recolzarà totes les tesis del seu partit (encara que no sigui militant) menys les que afectin negativament l’Ebre. I així va ser el sentit del seu vot al ple de la setmana passada, sumant-se a la resta de regidors de la capital del Baix Ebre.

El pitjor que pot fer un polític és anar en contra dels interessos del territori i la seva gent. Potser, arribats a aquest punt en direu que no tothom està al costat de la PDE i que no tothom ho veu igual. Efectivament, en aquest punt us he de donar la raó.

La PDE s’ha caracteritzat sempre en defensar el territori de forma totalment desinteressada (mai cap dels seus dirigents més destacats ha entrat en política) i criticant durament, si ha fet falta, als polítics del territori que han recolzat els seus líders de Barcelona (o Madrid) mirant més pels seus propis interessos que no els del conjunt de la ciutadania que l’han votat.

Però també hi ha qui defensa els interessos d’uns pocs. Mon pare, de 85 anys i que durant la passada lluita va participar en diverses manifestacions, inclosa alguna a Barcelona, diu que si es recollissin firmes per emportar-se l’aigua, ell, signaria. I ho diu perquè està molest amb aquells regants que prefereixen quedar-se a casa recolzant així els interessos de l’especulació (ja sabeu allò de qui calla atorga)

A tots aquells que no defensen el territori se’ls hauria de considerar traïdors i demostrar-los en tot moment el malestar que tenim cap a ells la major part de la societat ebrenca.

OPERACIÓ PALAS

El programa especial que va emetre diumenge la Sexta coincidint amb l’aniversari del fallit cop d’estat de l’any 1981, havia creat una gran expectació, degut a una intel·ligent campanya publicitària portada a terme per l’equip de Jordi Evole. Vaig ser un dels qui va veure per Internet el vídeo on es mostrava a 15 persones anònimes els primers 20 minuts del documental i després opinaven sobre les impressions que els hi havia causat.

S’acaben de complir 33 anys d’aquells fets i s’han escrit llibres i emès documentals de tota mena parlant del tema, però sempre queda el dubte de qui era l’autoritat militar que havia d’acudir al Congrés dels Diputats en 15 o 20 minuts o mitja hora a tot tardar... Un tema que bé hauria pogut canviar la història de la jove democràcia espanyola i on, segurament, Tejero només va ser el boc expiatori que va fer de cap visible de la trama. O dit d’una altra manera, va ser utilitzat per a que sembrés el pànic a tota Espanya. Només un fanàtic convençut podria haver portat a terme una missió tan arriscada i de conseqüències incertes, ja que, pel que sembla, no tot estava lligat i ben lligat com li van voler fer creure aquells que el van convèncer per a que es convertís en protagonista de la història. Però de fet ho és, però no l’heroi que ell es pensaria que acabaria sent.

Durant la passada setmana havia comentat en alguns dels meus cercles íntims que, de no ser que sortissin a la llum nous documents o testimonis aportant proves noves i fefaents (i vull remarcar això de proves noves i fefaents) sobre qui hi va haver al darrere de tot l’entramat, el programa no estaria l’alçada de les expectatives que s’havien intentat crear i em decebria notablement.

Tots aquells que veiéreu el programa fins el final (tal com reclamava Evole), segur que no us vareu quedar indiferents. Però de les expectatives que havia creat, res de res, al menys, des del meu punt de vista.

Jo comparo Operació Palas de Jordi Evole amb la Guerra dels Móns de Orson Welles, salvant les distàncies, evidentment. En tots dos casos es tracta d’emissions fictícies que saben transmetre a l’espectador la dosi necessària d’intriga per a obtenir el seu propòsit que no és un altre que fer creure que el que s’està explicant és verídic.

Orson Welles va saber crear la dosi de tensió i pànic necessari per a mantenir a l’oient pegat al transistor i Jordi Evole la creença de que res va ser com ens ho havien explicat fins ara d’aquell fatídic 23-F de 1981.

Sembla ser que hi van haver espectadors que s’ho van empassar sense dubtar, en canvi, d’altres, com jo, ens en adonarem relativament aviat de que els que s’estava explicant no podia ser veritat. Malgrat tot, ens varem mantenir atents al programa fins el final de la projecció del documental, per reafirmar (o no) les nostres sensacions.

Quan vaig començar a dubtar? És cert que tot tenia una aparença del més real. Se’t feia difícil creure que les persones que hi sortien s’haguessin avingut a dur a terme aquella farsa. Però hi va haver un moment que vaig pensar: fins aquí hem arribat! Va ser quan es va dir que el primer nom que va sonar com a director d’aquell muntatge, a proposta de Minoria Catalana (CiU) va ser el Josep Maria Flotats. No m’entrava al cap que el gran director teatral hagués pogut acceptar dirigir aquella paròdia... De fet, no m’entrava al cap que cap professional de les arts escèniques fos necessari per a dirigir un cop d’estat fictici. De fer-se una cosa així (des del meu punt de vista mol improbable) es faria d’una altra manera i no sota la supervisió d’un director teatral. 

Després hi va haver moments que van reafirmar les meves sensacions, com per exemple que Adolfo Suárez hagués acceptat dimitir a proposta de Felipe González i Alfonso Guerra per a donar molta més veracitat al muntatge. Però en canvi, ho accepto, hi va haver altres moments on l’ombra del dubte va planejar sobre les meves conviccions, com per exemple quan el mateix Suárez no va voler acabar una frase, suposadament, per no haver d’explicar el que va passat realment aquells primers dies del 81.

A diferència de Welles, Evole es un presentador consolidat i que té un públic fidel que segueix des de fa anys el programa Salvados. En canvi Welles, recordem-ho, era tot un desconegut i, a partir d’aquell programa, la seva carrera professional va ser meteòrica i plena d’èxits.  

A hores d’ara no sabria dir si el documental fictici d’ahir marcarà una fita a la història televisiva d’aquest país, però cal dir que l’execució va ser impecable i la participació dels protagonistes que van viure en primera persona aquells fets, d’allò més creïble.

Aplaudeixo la iniciativa i el resultat, però particularment m’hauria agradat més saber si l’anomenat elefant blanc de la trama colpista va ser Alfonso Armada, Joan Carles I o un altre del que fins ara encara no s’ha parlat.

Què en penso? Què el primer va acabar a la presó i que para el segon, a partir del moment que va emetre el discurs per televisió, la popularitat li va créixer com l’escuma. Ara que cadascú que tregui les seves pròpies conclusions fins que es desclassificarà tota la documentació que, encara ara, està considerada com a secreta. Potser llavors ens emportarem una sorpresa molt mes gran que al final del programa del passat diumenge. 

EL DEBAT SOBRE LES TELEVISIONS AUTONÒMIQUES

Durant la transició, i després de la creació de la Televisió de Catalunya, van ser moltes (potser totes)les comunitats autònomes que es van apuntar a la idea. Dissabte, a la Sexta hi va haver un debat sobre aquest tema. Va haver qui va dir que es va voler imitar el cafè per a tothom, tal com havia passat amb al creació de les autonomies. Ara, amb l’imminent tancament de Canal 9 i la incertesa que pana sobre Tele Madrid, es tenia l’excusa perfecta per a parlar de les televisions autonòmiques.

Com resulta que la Sexta és una televisió plural (no com d’altres)a la tertúlia assisteixen assíduament dos personatges amb qui no me’n aniria ni a fer un cafè: Francisco Marhuenda i Eduardo Inda. El primer un català amb clara vocació d’haver nascut a qualsevol altre lloc d’Espanya, a poder ser, el més lluny possible de Catalunya i, a l’altre, no li fa falta, on va néixer ja li està bé.

En contra de l’opinió generalitzada de la resta de contertulians, aquests dos individus parlaven pestes de TV3 i la funció que ha fet durant els 30 anys que porta en funcionament. Segons ells, totes les televisions autonòmiques només es van crear amb un únic propòsit: servir com a mitjà de propaganda del govern de torn.

Personalment no defensaré ara un mitjà de comunicació al que he criticat moltes vegades, al menys, no el defensaré d’aquells aspectes que considero indefensables. Ara bé, és evident que TV3 i, en general, la resta de canals de la televisió catalana, han cobert una gran part de les expectatives que es tenien quan es van crear. Estic segur que si ho fos per TV3, la normalització lingüística dels nostre país no hauria estat igual, sobre tot per aquell sector de població que tinguérem un ensenyament exclusivament en castellà. Però també per als infants, sobre tot aquells que venien de famílies castellanoparlants que, gràcies a la programació infantil de la televisió catalana es varen començar a familiaritzar amb el català fins i tot abans d’anar a l’escola.

També ha estat excel·lent els resultats que s’han obtingut dels informatius en general (aquí s’hauria d’excloure als Telenotícies)i de les sèries de producció pròpia.

No obstant això, reitero, és cert que TV3 ha estat quasi sempre al servei de Convergència, fins i tot durant les èpoques de govern dels diferents governs d’Entesa (2003-2010)

Recordo la indignació de la gent del territori durant l’època en la que era més intensa la lluita contra el transvasament de l’Ebre i el silenci que sobre aquest tema feien al Telenotícies, ja que la postura oficial de CiU era la de vendre l’aigua a canvi de compensacions per al territori (postura que, encara avui, defensen alguns polítics i sindicalistes de les Terres de l’Ebre)  

Malgrat tot, el balanç que faig és força positiu: un notable alt. En canvi, és evident que, coincidint amb l’arribada del PP al poder, algunes televisions autonòmiques (com les citades Canal 9 i Tele Madrid), van anar perdent rigor informatiu i es van convertir amb la veu dels seus amos i senyors. 

Fins i tot Televisió Espanyola, la primera televisió d’aquest país i que data de l’any 1956, no ha estat aliena a la intervenció popular. Tant en la segona etapa d’Aznar amb Sáenz de Buroaga com a director d’informatius, com a l’actual amb Julio Somoano al capdavant. Cal recordar que, precisament Somoano, abans d’ocupar l’actual càrrec, era el cap d’informatius de Tele Madrid.

I com per a mostra un botó, només cal mirar els índex d’audiència d’una dels programes estrelles i més antics de la casa: Informe Semanal. La pèrdua d’audiència ha estat gradual durant els darrer mesos, fins al punt que els responsables de la cadena estatal l’han hagut de retirar de la franja de més audiència dels dissabtes per la nit i la quota de pantalla és baixíssima respecte a la que tenia abans de que Mariano Rajoy assumís la presidència del govern espanyol. Sembla ser que el detonant va ser el programa que van dedicar a parlar de la Gürtel, però on, finalment, es va acabar comparant quest cas amb el dels ERO’s fraudulents d’Andalusia. Tot un exemple de manipulació informativa al servei, una vegada més del PP, del qual, Inda i Marhuenda en fan de portaveus cada cop que en tenen ocasió.

TANCA CANAL 9

Ara que tanca Canal 9, fent una ullada retrospectiva, qui no recorda aquelles pel·lícules de l’oest parlant valencià? O el Show de Joan Monleón  o més cap aquí a Ximo Rovira i la inacabable Tómbola, programa pioner de l’anomenada tele escombraries.

Amb l’arribada al poder del PP, la transformació de la televisió autonòmica va ser gradual i cada cop més el valencià va deixar pas al castellà. Sobre tot a l’hora de doblar les pel·lícules i sèries que no fossin de producció pròpia.

Però la característica més gran de Canal 9 des de l’arribada del PP va ser la manipulació informativa i la consegüent desinformació a que tenia sotmesos als valencians. Els informatius diaris eren una espècie de No-Do al servei del govern valencià i del grup parlamentari majoritari a les Corts Valencianes.

A les Terres de l’Ebre sempre guardarem el record d’aquelles imatges de les avingudes del riu que emetien per a justificar-ne el transvasament cap a la seva comunitat o quan van fer desaparèixer el delta dels seus mapes del temps.

Un dels moments culminants de la manipulació informativa de Canal 9 va ser arran de la dimissió del President Camps al poc d’haver guanyat les eleccions autonòmiques per majoria absoluta. Llavors, la televisió pública valenciana, va emetre un reportatge de totes les fites assolides per Camps com ara la prova de la Fórmula 1 que es feia a la capital, l’arribada del Papa, la inauguració de grans obres com el pot de Calatrava o la Ciutat de les Arts i les Ciències... Xavi Castillo (Pot de Plom) va fer un vídeo (es pot trobar penjat a YouTube: http://youtu.be/b2px0jBs9H8) on es mofava de la forma com Canal 9 va donar la notícia de la dimissió de Camps. Canal 9 després de dedicar-li totes les lloances hagudes i per haver, en cap moment informava sobre la renuncia al càrrec del president valencià. Increïble! Igual ara resulta que Alberto Fabra no és el president!

La Televisió Valenciana (també la ràdio, encara que en aquest cas sembla que sigui el germà petit) va ser un centre de col·locació de familiars, amics i coneguts dels dirigents del PP valencià, tal com passa allà on un partit s’enquista més del degut. Aquest fet va anar en detriment dels bons professionals que hi havia a la casa. Poc a poc hi van haver més patrons que mariners i, quan això passa, la barca sol fer aigua per tots els costats possibles.

Fins arribar a l’ERO que, per al colmo, en lloc de fer-se seguint criteris objectius, es va mirar qui tenia i qui no tenia el carnet del PP. Per aquest motiu, el Tribunal Superior de Justícia del València l’ha anul·lat i, per tant, l’auto, demana a la Televisió Valenciana la readmissió dels treballadors acomiadats, la qual cosa, segons el govern valencià (imagino que ben assessorat per Carlos Moragues, el conseller d’Economia i Finances i que durant un temps va ser company nostre a l’Administració de l’AEAT de Tortosa), diu que la despesa és excessiva i que degut a la mala situació financera de la comunitat, no hi pot fer front i, per tant, tira pel dret, es a dir, tanca Canal 9 amb el greuge que això comporta per a tothom (per a tots els treballadors i per als espectadors que, malgrat tot, els agradava escoltar les notícies en la seva pròpia llengua)

Per acabar vull recordar que els problemes de la televisió i la ràdio públiques valencianes venen de lluny, que no ha estat cosa d’uns mesos o d’uns pocs anys. Recordo que quan l’any 2003 la Plataforma en Defensa de l’Ebre va anar a manifestar-se a València, al cor mateix de l’origen de l’agressió que patia el nostre territori, un grup de treballadors de Canal 9 es va unir a la manifestació ja que s’estava parlant de privatitzar-la.  

I EL GRAN WYOMING DE VACANCES...

 

Sóc un assidu seguidor del Intermedio, el programa de la Sexta que dirigeix i presenta José Miguel Monzón, més conegut com el Gran Wyoming o, Wyoming simplement. El seu sarcasme cap a la classe política, el seu humor mordaç (sobre tot cap els dirigents del PP i la premsa neocon –Intereconomia-) fa que sigui de les poques opcions (segurament l’única) que tenim els espectadors progressistes de seguir l’actualitat diària d’una manera amena i a la vegada no exempta de rigor informatiu i sempre, des d’un punt de vista d’esquerres que, personalment, agraeixo.

Però Wyoming a l’estiu fa vacances i a la seva hora, la Sexta emet repeticions del seu programa. Per exemple dimarts dia 16, obria el Intermedio amb la notícia que Rubalcaba havia proposat mesures per a reduir l’atur al nostre país, mentre Wyoming es mofava de que, després de tant de temps, el secretari general del PSOE, hagués tingut una idea. En canvi, dimecres dia 16, la notícia del dia també tenia que veure amb Rubalcaba, ja que el cap de l’oposició havia anunciat una moció de censura contra Rajoy si aquest, finalment, no acceptava acudir al Congrés dels Diputats per a donar explicacions sobre el cas Bárcenas de presumpte finançament il·legal del PP (què dic presumpte? És que encara hi ha algú que ho dubta?)  

I si finalment tot hagués estat preparat? Es a dir, i si no fos coincidència que quan s’han fet públics els fets més greus que han afectat mai el PP, Wyoming no pogués informar-ne? Us imagineu per un moment el suc que en trauria de tot aquest enrenou? M’imagino el popular (res a veure amb el PP) presentador fent sorna sobre trist afer dels papers de Bárcenas. Com hi esmolaria el llapis!

Recordo que el dia següent de que Aznar donés una entrevista després de molt de temps sense fer-ho (crec que va ser a Antena 3 ) no es va emetre el Intermedio. Ràpidament va córrer el rumor de que s’havia suspès la emissió per a que no poguessin parlar sobre el contingut surrealista de l’entrevista. És igual –va dir Wyoming- en parlarem demà. Dit i fet! Al dia següent al Intermedio es van posar les botes amb l’entrevista d’Aznar.

Quan torni el programa després de l’estiu, possiblement el cas Bárcenas ja no serà notícia, al menys notícia d’actualitat. O potser sí, si és que l’extresorer del PP segueix degotejant la informació relativa al finançament il·legal del PP i els sobresous que es pagaven als seus màxims dirigents. No ho sé, ja es veurà... Però del que si que n’estic segur, és que el Wyoming seguirà fent-nos-ho passar bé. He dit bé? Volia dir extraordinàriament bé!

Torna aviat que et trobem a faltar! Sense tu la televisió està òrfena.  

ELS DEBATS SOBRE LA CORRUPCIÓ POLÍTICA

Ahir pel matí a TV3 es debatia el tema de la imputació de l’Oriol Pujol Ferrusola pel cas de les ITV. Fins i tot es preguntava als espectadors si els imputats se’ls hi respectava suficientment els seus drets.

La mateixa pregunta se’ls hi va traslladar als contertulians que van opinar que, evidentment, els drets jurídics sí, en canvi, la ciutadania no respectava suficientment drets com la presumpció d’innocència. De totes formes trobaven lògic que fos així degut a l’alarma social que s’ha creat durant els darrers temps.

També es van extrapolar els casos de corrupció catalana amb els de València on es va dir que els ciutadans de la comunitat veïna es van assabentar del cas Gürtel el dia en que el President Camps va dimitir, ja que mai abans s’havia fet un debat com el que s’estava portant a terme a la televisió catalana.

El cert és que ni el darrer dia es va informar sobre les conseqüències del cas Gürtel amb la dimissió de Camps. Recordeu el vídeo de Xavi Castillo (Pot de Plom)? Si no el recordeu (o no l’heu vist)us en faré cinc cèntims. Amb to sarcàstic, Xavi Castillo opina sobre les imatges que havia emès Canal 9 hores abans i que es podien visualitzar al televisor del costat. A les imatges es feia al·lusió a les excel·lències de Camps repassant els moments estelars  del seu mandat, però en cap cas es pronunciava la paraula dimissió. Canal 9, juntament amb TeleMadrid, són els canals televisius on la manipulació informativa és més gran degut a la influència dels governs autonòmics del PP.

Efectivament, a TV3 hi ha diferents programes on es poden veure periodistes, polítics, professors i fins i tot jutges debatent temes d’actualitat. Però també és cert que hi ha temes que sé solen passar de puntetes o simplement, es limiten a cobreix l’expedient. Aquests temes, no diré tabús, però si feixucs per a la direcció de la cadena, són els relacionats amb Convergència Democràtica de Catalunya i, sobre tot, amb la família Pujol. Per tant, la pluralitat i el rigor informatius no són sempre els que s’escauria en casos qualificats d’interès general, com per exemple la imputació del Secretari General de CDC i fill del President Jordi Pujol.  

És molt difícil trobar mitjans informatius amb la independència necessària per abordar els grans temes d’actualitat sense veure’s influenciats pels grans lobbys de poder que hi ha a totes les societats avançades.        

MANIPULACIÓ I AMENACES ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Després dels darrers casos de manipulació i amenaces als mitjans de comunicació, he arribat a la conclusió que el sinyó ancalde d’Amposta és un aprenent al costat dels professionals del PP.

Coneguda era la manipulació informativa de Telemadrid i Canal. Segurament també recordareu TVE durant l’època de Aznar amb Saenz de Buruaga al front dels informatius i la sentència que va haver de llegir per manament judicial després del menys preu que van tenir quan van informar sobre la jornada de vaga general. Recordeu allò de ce, ce, o, o?  

Durant l’època socialista TVE va ser una de les millors valorades per la seva imparcialitat i rigor informatiu, però amb l’arribada de Rajoy va arribar el canvi... Per a mal.

Com s’estava desballestant Telemadird, els més fidels lacais del PP van passar a treballar a TVE. Així s’asseguraven la parcialitat informativa i l’adoctrinament. No fa gaires dies vaig donar-vos l’opinió sobre la programació de la pel·lícula el Cid, de rigorosa actualitat, no ja pel any en que es va rodar (1962) sinó per la seva temàtica d’unitat d’Espanya, un concepte que, al segle XII, no existia, però que a la pel·lícula es diu diverses vegades.

Segons llegia no fa gaires dies, la direcció de TVE, per a contrarestar la notícia del dia que parlava dels 22 milions que li van trobar a Suïssa a l’extresorer del PP Bércenas i que podia suposar un finançament il·lícit del PP, van decidir a darrera hora (per tant, no estava previst) canviar un dels temes de l’Informe semanal, i parlar dels casos de corrupció que han afectat al PSOE.

Com diu la Cospedal, que cada palo aguantes su vela. I jo encara diria una altra cosa: Qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra. Però la notícia informativa era el cas Bárcenas, dels casos de corrupció socialista ja se’n va parlar el seu dia i, per tant, no tocava.

Però si el cas és greu i, a sobre, és un atemptat contra la intel·ligència del telespectador, més greus són encara les amenaces que va rebre el programa de Tele 5 que dirigeix Jordi González.

Tele 5 és una cadena que, a casa, no mirem mai, però no per això deixo de reconèixer la gravetat dels fets. Què pretén el PP, una dictadura Informativa?

Per alleugerar una mica la vostra indignació, us deixo amb uns quants vídeos que, no dubto que us agradaran. Encara que no puc assegurar-vos que, després de veure’ls, el cabreig hagi pogut augmentar. 

Una pàgina interessant que us recomano: Cafeambllet.com

Gent que parla clar: 

Xavi Castillo (Pot de Plom) 

Mònica Oltra (Compromís) 

 

 

“NO TE CALLES, CUÉNTAME”

El passat 1 de febrer va córrer la notícia sobre possibilitat de que Televisió Espanyola deixaria d’enregistrar sèries de producció pròpia com ara Cuéntame o Águila Roja (últimament menys) El consell d’administració de l’ens públic s’havia de pronunciar aquell mateix dia, però, pel que sembla, finalment van ajornar el tema. Per la tarda, Juan Echanove comentava a Facebook  sobre la possibilitat de que es deixessin d’emetre aquestes sèries, que “només eren rumors”. Fins ara les notícies són força contradictòries, ja que per alguns llocs he llegit que, efectivament, les suspendran fins el 2013.
De TVE seguim les dos sèries esmentades i quan acaba la temporada i deixen d’emetre Cuéntame i la substitueixen per Gran Reserva, també la mirem. Són les tres úniques que seguim.
La resta de dies de la setmana, quan no s’emeten aquestes sèries, mirem Kubala, Moreno i Manchón a TV3 i sèries americanes a diferents canals del Plus, com ara “Mentes Criminales, Las Reglas del Juego, el Mentalista, Numbers, etc.
Com es pot comprovar  no tinc res en contra de les sèries americanes, però em sembla que la producció pròpia d’una determinada televisió és important i necessària; però la seva emissió deu de sortir molt més cara, a part d’incòmoda. Comprar a una productora estrangera els drets d’emissió és molt més fàcil... Encara que a l’hora de la veritat molts actors i actrius s’hagin de quedar sense feina degut a la supressió de els sèries d’aquí.
Però no només es suprimiran sèries. Televisió de Catalunya també vol deixar d’emetre els partits del Barça perquè, segons els seus directius també resulta massa car. Segons tinc entès, la el cost de la publicitat que emeten les cadenes televisives va en relació de la franja horària i de la programació (i evidentment de la durada) No té el mateix cost un anunci que es passi a les 10 del matí que un altre a la franja de màxima audiència entre 2/4 de 10 i les 11 de la nit (aproximadament) Si un anunci es passa abans de començar un partit del Barça o durant el descans, també és més car. Per tant, la diferència d’ingressos per publicitat també es reduirà. També sé sap que quan s’emet un partit del Barça la quota d’audiència és la més alta de la programació. M’imagino que Televisió de Catalunya ha tingut en compte aquests paràmetres i que no obstant això, els hi deu de sortir a compte.
Però d’una cosa estic sorprès. Res he escoltat de suprimir les carreres de Fórmula 1. Respectant als aficionats a aquests esport del motor, sembla lògic que a l’hora de reduir despeses prescindissin de l’esport que té menys audiència televisiva i conservessin el que en té més. Precisament, segons el Periódico d’avui, per a la propera temporada Tele 5 deixarà d’emetre el mundial de F-1 per “poc transparent”.  

Veure un partit del Barça per un altre canal no és el mateix. Ja sé que el TDT et permet seguir la emissió escoltant una emissora de ràdio, però jo no tinc costum de fer-ho i ja em va bé els locutors i comentaristes de TV3 ja que són de “casa” i les seves locucions són del grat dels aficionats “culers”. No com els d’altres cadenes que poden estar-se 10 segons cantant un gol del València i no “perdre’n” ni un cantant el del empat. A hores d’ara no sé si és del Madrid o antibarcelonista o totes dues coses.  

Des d’aquí m’agradaria fer una crida a les diferents cadenes per a que segueixin oferint-nos producció pròpia i, com no, partits del nostre Barça. No m’agrada que “facin callar” Cuéntame i la resta de les sèries.

LA "PLURALITAT" DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Farà uns 10 dies anava una dona pel nostre bloc intentant fer una enquesta sobre “mitjans de comunicació”. Eren quasi les 8 de la tarda i va dir-me que ni mancaven tres. En aquell moment anava una mica enfeinat i no la vaig poder atendre, ja que em va dir que durava uns 20 minuts. M’hauria agradat fer-la.

És evident que amb el nou context polític, si els mitjans de comunicació, de per si, eren poc plurals, a partir d’ara encara ho seran menys.

Desgraciadament per als que tenim pensament d’esquerres, els grans grups editorials i audiovisuals estan controlats per magnats o corporacions, normalment d’ideologies molt diferents a la meva.

Després estan les televisions autonòmiques i locals amb consells d’administració controlats pels grups polítics que donen suport al govern de torn.

Els exemples més clars de manca de rigor i manipulació informativa són Canal 9 (Televisió Valenciana) i Tele Madrid, tots dos controlats pel PP. Des del mes de maig, altres televisions com la de Castella la Manxa, també han sofert un canvi substancial en les seves formes. De Intereconomia millor ni parlar-ne.

Durant els 8 anys de govern socialista Televisió Espanyola ha estat un exemple de pluralitat informativa. No fa gaires dies li van donar un premi per aquest motiu. Tot fa pensar que quan el PP en prengui el control es convertirà en una altre mitja de comunicació manipulat informativament parlant. A TV3, la Televisió de Catalunya, el cert és que l’arribada de CiU encara no es nota gaire, però tots hauríem de recordar com s’actuava en temps del “pare” Pujol i com “s’amagaven” les informacions que no es volia que transcendissin al gran públic, com per exemple la lluita antitransvasament de l’Ebre. Ara, aprofitant l’avinentesa de les retallades, volen tancar dos dels seus canals temàtics. L’altre dia, en una tertúlia al programa “la Ventana” de la Cadena SER, li vaig escoltar dir a un dels participants que el cost del canal d’esports tenia cost “zero” o al menys això era el que havien dit quan es va crear.

També es remoreja que el tancament dels canals temàtics és el cost que han de pagar al grup Godó pel suport que han donat a CiU, sobre tot durant les passades eleccions generals. La Vanguardia, estendard del grup de comunicació, dels quinze dies de la campanya electoral, 13 va posar a la portada a Josep Antoni Duran i Lleida, cap de llista de la federació a les generals del 20-N.

I quins mitjans de comunicació queden com a referents de l’esquerra? En televisió “la Sexta”, en premsa escrita “el País” i “Público” i en ràdio, la Cadena SER.

Evidentment sempre queda Internet. Si teniu el mateix ideari que jo, us recomano “el Plural” i el Triangle, segur que us informaran de molts de temes que ni tant sols n’haureu sentit a parlar. Ah! I la nova revista Pulso (no us la perdeu)

RESISTIRÉ. EL NOU HIMNE ANTI-PP

Avui he llegit al Periódico el comentari que, diàriament escriu Ferran Monegal sobre temes de televisió. Explica que ahir, a la Sexta, l'única cadena nacional què, de moment, no estarà en mans de la dreta espanyola o catalana van cantar Resistiré, la popular cançó del Duo Dinámico, però variant la lletra que, deia així:

Resistiré aunque me quiten todo.
Aguantaré los años del gobierno del PP.
Resistiré jodido, pero bueno...
¡Resistiré, resistiré!

Aquí la podeu escoltar sencera (Una lletra boníssima) 

HUMOR ÀCIT PER A CATALANOFÒBICS

Darrerament m’han arribat diversos correus recomanant-me no mirar Tele 5 per la seva anti-catalanitat latent.  
Avui he llegit al Periódico (també ho ha publicat 'Yahoo'), dintre de l’apartat de televisió i ràdio, que fa uns dies es va emetre un gag dintre de la sèrie Aida on Mauricio, el propietari del bar, deia el següent: “Que un nen abandonat se’l quedés un català seria pitjor que se’l quedés qualsevol indesitjable”.

Tan la cadena de Berlusconi com Globomedia, la productora de la sèrie, han volgut treure-li ferro i han dit que s’ha d’entendre sota la perspectiva que es tracta d’una sèrie d’humor àcid.

Evidentment una gracieta així només deu de fer riure als catalanofòbics que miren la cadena i que deuen de ser, vistes les campanyes, una majoria dels seus espectadors.  

ENSENYAMENT, TELEVISIÓ, CULTURA I INFORMACIÓ

No només d’economia s’ha de parlar amb tems de crisi. Aquests darrers dies també hi ha hagut notícies relacionades (directa o indirectament) amb els temes de l’encapçalament.
De tots, destaca el primer, l’ensenyament, amb la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística i totes les seves conseqüències: recurs del govern de la Generalitat, moció al Parlament de Catalunya d’ERC, etc. Però també de l’informe de l’OCDE sobre el fracàs escolar i d’altres temes relacionats, com per exemple les hores treballades pels mestres a cada país membre.
S’equivoquen els governs que a l’hora de retallar retallen, precisament, en ensenyament. Això és un fet verificable. Per aquest curs que tot just acaba de començar hi ha més alumnes i igual número de professors i s’ha suprimit la sisena hora de la gran majoria de centres , per la qual cosa els alumnes tindran menys hores lectives.  És fàcil de comprendre que si hi ha més alumnes, menys mestres i menys hores, la qualitat de l’ensenyament se’n ressentirà i el fracàs escolar anirà en augment i per tant, la generació “ni-ni”, en lloc de reduir-se, s’incrementarà i anirà en detriment del mercat laboral, ja que la qualificació professional dels nostres joves serà molt baixa i això, en temps de crisi, això significa més desocupació. Per tant, la inversió en ensenyament, a llarg termini dóna una rendibilitat extraordinària. La ignorància d’aquest fet diu molt poc a favor dels nostres governants.

Sobre la moció d’ERC i la immersió del català a les escoles, cal dir que si va ser aprovada va ser perquè el grup socialista del Congrés hi va votar a favor, la qual cosa ha desencadenat tota una campanya mediàtica per part dels sectors de la dreta més rància ja que, segons ells, va en detriment de la llengua “espanyola”.

Al Congrés del Diputats també va entrar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per poder veure les televisions autonòmiques fora dels territoris propis.  El concepte és “televisió sense fronteres”, però a la pràctica, el que es reivindica, és veure els canals de la Televisió de Catalunya al País Valencia.
Tots recordareu la polèmica que hi ha hagut sobre els tancaments dels repetidors de TV3 propietat de l’associació Acció Cultural del País Valencia presidida per Eliseu Climent i les multes milionàries que se’ls ha imposat per no atendre els requeriments de la “Cheneralitat”. Si el Congrés ho aprova, la polèmica cessarà d’immediat. Ara bé, com no hi ha temps material per a que sigui aprovat durant el que queda de legislatura, s’haurà de tractar a la pròxima amb majoria (previsiblement) del PP. Per tant, l’actual president autonòmic Alberto Fabra hi tindrà molt que dir. Si el president valencià incideix sobre el grup popular per a que aprovi la ILP, problema solucionat, ara bé, si fa el mateix que han fet els seus antecessors (Zaplana i Camps) i fa prevaldre els interessos del partit sobre l’interès general a ser informats, la situació no canviarà.
La televisió és cultura, però també informació i, normalment, els governs de dretes mai han estat sensibles a que els seus ciutadans les puguin rebre de forma veraç i objectiva

SALVADOS I LA QATAR FOUNDATION

No sé si vareu veure diumenge a la nit el programa de Jordi Évole (potser més conegut com “el Follonero”) a la Sexta, “Salvados”. Jo si, en anunciar-lo vaig pensar que podria ser interessant i em vaig seure davant la televisió per no perdre’m ni un detall. El tema era prou suggerent. Anava sobre els petrodòlars que arriben al futbol i, concretament de la inversió que està fent Qatar Foundation al Futbol Club Barcelona (avui m’he posat més seriós)

Cal dir però que el programa em va decebre. Més que el programa potser hauria de dir Jordi Évole. Per a mi que es va equivocar en la forma que va enfocar l’entrevista del final del programa amb el vicepresident de la fundació catarí.

El Follonero va voler mostrar-nos la realitat del petit país del golf Pèrsic, sobre tot, en la gran diferència que hi ha entre els autòctons, els únics catarís de ple dret i els immigrants, normalment ma d’obra barata al servei del país. Quan Évole preguntava si Qatar era un règim autoritari, els ciutadans de Qatar ho rebutjaven i parlaven d’una monarquia absoluta. Per a mi són dos termes prou coincidents.

Mentre l’estat (o la monarquia) dóna a cada catarí uns 30.000 euros al l’any, els immigrants guanyen aproximadament entre 350 i 385 euros/mes, treballant entre 8 i 11 hores cada dia.

El programa va començar bé. Jordi Évole va trobar-se amb una periodista de la cadena televisiva Al Jazeera que responia al nom de Maria. No em va quedar clar si era espanyola, sud-americana o, simplement una dona àrab que dominava a la perfecció el castellà. Això sí, anava sense cap tipus de vel al cap i totalment desinhibida entre la població autòctona, fins i tot quan estava envoltada de dones tapades de cap a peus. Évole va demanar a maria de pujar a un lloc elevat per poder veure la dimensió real del país. Més que del país, del lloc on es trobaven i poder avaluar el creixement. Allí va fer com si s’emocionés al veure tantes grues i tants edificis en construcció. Va dir que li recordava Espanya de fa uns pocs anys, quan no havia crisi.

Llavors van visitar un centre comercial. Un fastuós centre comercial! Allí es concentraven totes les grans marques, fins i tot la catalana Mango i l’espanyola Zara. Em va sobtar veure a un dels aparadors un vestit roig de festa. Segurament els deuen usar a la intimitat familiar.

De entre les coses que van quedar clares del regne àrab és que allí no es respecten els drets humans. Primer ho va dir un taxista, tot passant per un gran complex dedicat, precisament, als drets humans i després pels immigrants, la majoria hindús.

El Follonero va trobar-se amb dos catalans a una gran terrassa de bar o restaurant on hi havia molts d’homes veient la final tornada de la súper copa d’Espanya entre el Barça i el Madrid. Molts eren del Madrid i afirmaven ser-ne seguidors des de ben petits. Un dels catalans era el president de la penya barcelonista de Qatar i portava un polo amb l’escut. Allí on originalment està la creu de Sant Jordi, hi havia la bandera de l’emirat.

La part final del programa Évole va anar a la seu de Qatar Foundation. Allí el va rebre el vicepresident 8la presidenta és la dona de l’emir) L’entrevista, des del meu punt de vista va ser força tensa. Va quedar palesa de que l’humor del àrabs no és com el nostre. Ja coneixeu el Follonero, de vegades diu coses amb doble sentit i, als àrabs no els feia gens de gràcia. Evidentment, a part del vicepresident de la fundació n’hi havia d’altres, a part del traductors i tècnics. N’hi havia un, que semblava un “comissari polític”, ja que si alguna cosa del que s’estava parlant (per exemple de política), no li semblava bé, demanava acabar l’entrevista. Un dels episodis més tensos va ser quan Évole va citar a un “eminent líder espiritual”, del qual, una càtedra de la fundació i un premi porten el seu nom. El Follonero va llegir algunes de les manifestacions que havia fet aquest personatge en contra de les dones i, també dels jueus. Finalment i després de molta tensió, va fer la darrera broma. Va treure una camiseta amb un “logo” del programa i un altre de Qatar Foundation i va demanar signar amb ells un contracte de patrocini que ja portava preparat. Més cares serioses i més tensió. Tampoc van entendre la ironia.

Davant d’això, crec que el dia 24, a l’assemblea de compromissaris del Barça, s’ha de votar més que mai si volen donar suport a una fundació que vol gastar-se molt milions només per a promocionar-se i donar bona imatge a la resta del món i el Barça n’és un bon aliat.