DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES DIA 3

De Faro a Diari de Tarragona.

GOSSOS NO, GOSSOS SÍ

A la pàgina de Facebook Digues la teva, ahir va començar un intens debat sobre portar els gossos a la platja. Tot va començar per una publicació a la mateixa xarxa social de la policia local d’Amposta que va dir que se sancionaria els animals de companyia que anessin a la platja dels Eucaliptus ja que la vigent normativa ho impedeix.

Hi van haver molts comentaris i crec que tots favorables a que els gossos puguin gaudir d’un espai per estar amb els seus amos a la platja. La majoria dels comentaris afirmaven que els humans som molt més bruts que els gossos o qualsevol altre animal domèstic. Raó no els hi falta. Només cal adonar-se’n de com està la ciutat cada dia. Vull recordar la màxima: No és més net aquell que més neteja, sinó qui menys embruta.

EL GOVERN DEL PSOE ATRAPAT ENTRE DOS FRENTS

El Govern de Pedro Sánchez no ho tindrà gens fàcil. Mentre els independentistes li reclamen una consulta vinculant, els partits de la dreta-dreta espanyola li demanen més ma ferma contra els secessionistes.  

De la reunió de dimecres, la ministra Batet, va dir que hi havia en marxa un pla català, mentre que el conseller Maragall nega que se parlés de cap pla. Qui diu la veritat i qui ens enganya? Com sempre cadascú creurà el que voldrà.

Personalment me crec més a Maragall que no a Batet. Al menys de que aquesta fos tan subtil que ho deixés anar sense concretar res de res.

La situació que està vivint Catalunya des de fa uns anys, no se solucionarà mentre no hagi un referèndum d’autodeterminació i vinculant. Ja sé li poden donar voltes amb més finançament, amb més competències o amb més autogovern. La posició dels independentistes és ferma i no canviarà, ja que hi ha sectors molt durs que pressionen els polítics per a que sigui així.

Difícil sortida, però no impossible.

ADÉU ROS, ADÉU

Àngel Ros, l’alcalde de Lleida dels darrers 14 anys se’n va abans de que l’any que ve els seus conciutadans el facin fora. De fet, després de les eleccions de 2015, ja ho va tenir força complicat per a continuar amb l’alcaldia de la Paeria. El PSOE va guanyar les eleccions aconseguint 8 regidors d’un total de 27, perdent-ne 7 respecte als anteriors comicis del 2011.

Una de les causes va ser les diferències manifestes amb la qui va ser la seva estreta col·laboradora Marta Camps que va denunciar el encara alcalde per irregularitats en el cobrament de dietes.

Ros anirà d’ambaixador a Andorra després de no haver pogut aconseguir ser secretari d’estat per a la Societat de la Informació.

Tot i militar durant anys al mateix partit, sempre he mostrat la meva animadversió cap un polític que reclamava més aigua del riu Segre per als regants del canal Segarra-Garrigues, la qual cosa perjudica directament el Delta i el seu ecosistema.  

RETORN AL PASSAT

De Ferreres al diari Ara. 

No Pedro, no! Si el que desitges per als catalans és un nou Estatut d’Autonomia és que no has entès res. Fa unes setmanes vaig dir el mateix dels candidats del PP. Veus, en alguna cosa us sembleu! Tan de bo només fos això!

Però tens molts més punts de coincidència. Potser tu no te’n adones o potser no ho vols assumir. És veritat que com a President del Govern d’Espanya has fet gestos positius i això, de moment diu bastant de tu i el Govern que presideixes, Però hi ha línies roges que no poden traspassar-se i, en aquest cas, el que tu vols és moure-les uns centímetres per a veure si ens enganyes.

Insinuar ara que Catalunya hauria de votar un nou Estatut d’Autonomia és retornar al passat. Potser no te’n recordes de com va acabar tot plegat la darrera vegada, però ja t’ho diré jo: malament!

En aquell moment les úniques formacions polítiques que donaven suport a l’Estatut promogut per Maragall eren el PSC i CiU. ERC se’n va desmarcar i va acabar abandonant el Govern Tripartit i el PP va sortir al carrer per tota Espanya a buscar signatures en contra.

¿Realment creus què tot això i tot el que ha passat després se pot esborrar i tornar a la casella d’inici? Si realment penses això és que ets un ximplet i, reitero, no estàs entenent res del que està passant.

Actualment una part molt important de la població catalana rebutjaria un nou Estatut. Fins i tot molts que, com jo, en aquell moment estàvem desitjant tenir més autogovern. Actualment les exigències del poble català (o al menys, com deia dalt, d’una part molt important) van més enllà... Ah! I una cosa molt important: estem farts de gestos que no porten en lloc. Volem fets concrets per a poder confiar amb el govern espanyol. Es clar que tot dependrà en gran mesura del que diguin els nostres polítics i, si he de dir la veritat, tampoc és que confiï molt en ells.

És evident que cal començar a parlar per a poder trobar punts d’acord. Però ja ho dic ara i aquí que la proposta d’un nou Estatut no és el camí. Molt possiblement un bon punt de partida seria pactar un referèndum d’autodeterminació vinculant. Ah! I només amb la participació del poble català. Dic això perquè com sabeu hi ha qui insinua que com la unitat de les Espanyes és cosa de tots els espanyols, tots haurien de poder votar. No s’ha de caure en el parany.

I després, segons sigui el resultat del referèndum obrar en conseqüència. Si guanya el sí s’hauria d’iniciar un procés d’independència i si guanya el no crear un Estat federal amb molt més autogovern que no ens donava l’Estatut.

Clar que per aconseguir tot això és imprescindible que la dreta més rància representada pel PP, C’s i algun que altres socialista –i no vull citar noms-) quedessin apartats de la política. Perquè sinó és així ho tindrem magre.

LES ICONES DE L’INDEPENDENTISME

Les Borges Blanques. 

Tot país independent, a part de les seves singularitats (llengua, cultura, tradicions, etc.) té d’altres trets distintius com la bandera, la festa nacional, els seus herois i fins i tot les seves icones.

Catalunya, tot i que encara no ha assolit la condició d’independent, s’assembla molt al que podria ser un estat reconegut per les institucions internacionals: idioma, bandera, himne, folklore, gastronomia, diada nacional i fins i tot herois i icones.

Sempre s’ha dit que a Catalunya commemorem derrotes. Com tots sabeu, l’11 de setembre, la nostra festa nacional commemora l’aniversari de la derrota en mans de les tropes borbòniques a la guerra de Successió (1702-1717) El nostre heroi també està estretament lligat a aquella guerra i és, com no, Rafel Casanova que exercia el càrrec de Conseller en Cap de Barcelona i a qui sé li ret homenatge el mateix matí de la Diada Nacional, tot i que potser seria molt més oportú reconèixer al general Josep Moragues com l’autèntic heroi d’aquella guerra.

Bust del general Moragues a Barcelona. 

El nacionalisme modern, el que va sorgir de dintre de la mateixa dictadura franquista, també va tenir (i potser manté encara) alguns símbols propis: el propi Jordi Pujol va ser durant molt de temps una icona pel fet d’haver estar empresonat per la dictadura i el Cant de la Senyera el seu propi himne.

Totes aquestes coses que no passen desapercebudes a la majoria dels ciutadans (de vegades només cal que se’ls hi recorden per adonar-se’n), evidentment tampoc els hi són indiferents al moviment independentista que, com és normal, també recerca les seves icones.

Una d’aquestes icones és sense cap mena de dubte l’1 d’octubre. Com sabeu aquell dia se va celebrar a tota Catalunya un referèndum d’autodeterminació. Un referèndum no exempt de controvèrsia ja que va ser prohibit per l’Estat espanyol i per tant sé va haver de fer a moltes ciutats i pobles lluny dels habituals col·legis electorals. La nota més negativa però van ser les actuacions de la Policia Nacional i la Guardia Civil que van voler impedir les votacions usant la violència a municipis com la Ràpita i Roquetes.

Malgrat tot, l’èxit de participació, segons les xifres donades pels organitzadors del propi referèndum, va ser inqüestionable, malgrat que no hi va haver el mínim de garanties necessàries ni la imparcialitat requerida en una consulta tan important com la que se pretenia portar a terme.

Quan me vaig assabentar que a la Ràpita s’havia batejat el pavelló davant el qual sé van produir les càrregues policials, fins i tot me va semblar bé. Al cap de pocs dies, com a membre de la comissió del nomenclàtor d’Amposta, vaig rebre un correu on me se demanava l’opinió per fer el mateix amb el d’Amposta. La meva resposta exacta va ser aquesta:

-Ja me va bé. Personalment no crec que sigui una data tant emblemàtica com ens diuen, però si es creu que el nom pot tindre connotacions positives, endavant.

La plaça de l'1 d'octubre a les Borges Blanques (abans de la Constitució)

Aquesta mateixa setmana, mentre ens trobàvem de visita per les Borges Blanques, la capital de les Garrigues, de sobte ens vam trobar amb la que és sense cap mena de dubte la plaça 1 d’octubre. Llavors va ser quan me vaig reafirmar a l’hora de valorar la tasca que estan portant a terme les diferents entitats independentistes al llarg i ample de Catalunya a la recerca d’icones identitàries.

Tot i que la plaça de les Borges Blanques abans portava el de la Constitució, potser no va ser oportú posar-li aquest nom quan sé va fer, ni tampoc crec que ho sigui ara. Afortunadament Catalunya té molta nomenclatura important a l’hora de posar noms als nostres carrers i places.  Estic segur que, històricament, aquest plaça havia de portar un nom no vinculat a temes polítiques i que hauria de recuperar.

Per cert, aquest dies s’ha sabut que TV3 estrenarà el proper dimarts el documental  1-O, la crònica del referèndum des de cinccol·legis electorals. 

EL DIA DE LA MARMOTA

De Manel Fontdevila a Elplural.es.

Guille Soler, gerent de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) odia el tòpic tocar el cel amb la ma, que sé sol emprar quan una enxaneta corona un castell de màxima dificultat.

A mi tampoc m’agrada caure en tòpics. Sobre tot quan posa el títol a un dels meus escrits m’agrada que siguin una bona introducció del tema dels que us vaig a parlar i si pot ser original molt millor. No és el cas d’avui.

El dia de la marmota que se va fer famós arran de la pel·lícula del mateix nom, significa tornar una vegada i un altra al començament d’alguna cosa.

Marta Rovira, molt possiblement candidata d’ERC a la presidència de la Generalitat:

-El 21-D és el referèndum que l'Estat no s'ha atrevit a pactar.

A veure, Marta, el 21-D no sé fan eleccions autonòmiques? Per què seguim embolicant la troca?

Un referèndum és una consulta a la ciutadania on només tens cinc opcions: Sí, no, blanc, nul i quedar-te a casa. En canvi a unes eleccions pots votar una entre totes les candidatures que s’hi presenten (i que solen ser més de dos i més de tres...), a part de les altres opcions: blanc, nul i quedar-se a casa.  

Tot i que estic d’acord amb Marta Rovira de que l’Estat espanyol no s’ha atrevit a pactar un referèndum (tot i que va tolerar el del 9-N), crec que les seves opinions només serveixen per a seguir creant incertesa entre els electors.

És igual que ho mireu de l’indret, del revés, cap per amunt, cap per avall, de fora cap a dintre o de dintre cap a fora. Unes eleccions ja siguin generals, autonòmiques o locals mai, mai podran substituir un referèndum. I això ho té clar la mateixa Marta Rovira i sinó ho té, només cal fer-li una pregunta:

-On posem els Comuns?   

Què són, carn o peix? Estan d’acord amb la independència o no hi estan? Hi ha una dita castellana que diu: De todo hay en la viña del Señor. I és cert. Voleu que us la digui grossa? Segur que no tothom que votarà la llista del President o ERC votaria sí a la independència. I pot ser que remenant entre els que voten el PP o C’s trobaríem el cas contrari, algú que digués que votaria sí a la independència però que no està d’acord amb els partits independentistes. Coses més grosses s’han vist!  

Per tant, no us deixeu ensarronar. El 21-D voteu en consciència el candidat, la llista o el programa que més us agradi i des del vostre lloc de treball, des de casa o des d’on sigui, seguiu lluitant pels vostres ideals (si és que ne teniu) a la recerca d’un món millor on no només uns quants vulguin tallar el bacallà i quedar-se amb les parts més grosses i amb menys espines.

Desgraciadament quasi mai ha estat així. Polítics com l’expresident de l’Uruguai José Mújica n’hi ha hagut molt pocs a la història. En canvi de polítics mediocres n’hi ha hagut molts, fins i tot aquells que s’han cregut importants.  

Per cert, si el 21-D no hi ha una majoria d’independentistes, quan seran les properes eleccions que equivaldran a un referèndum, un plebiscit o el que convingui en aquell moment?

Intueixo que de dies de la marmota encara n’hi hauran uns quants més. I sinó, al temps... 

QUALSEVOL DIA POT SORTIR EL SOL

De Faro a Diari de Tarragona. 

O el què és el mateix: Qualsevol dia el Parlament de Catalunya pot declarar la independència. L’empresonament dels Jordis i  la més que provable entrada a la presó del Major Trapero seran els detonats de la decisió.

L’anunciat i temut xoc de trens està a punt de produir-se. El sobiranisme ja no el pot aturar, va massa ràpid per a poder-ho fer i els ultranacionalistes espanyols l’estan esperant preparats. Per això, ahir mateix, el Ministeri de l’Interior va renovar el contracte amb els vaixells ancorats als ports de Barcelona i Tarragona. Sé la veuen venir.

Vaig dir no fa massa dies que amb l’1-O res s’havia acabat. Què calia estar expectant als esdeveniments que anirien passant... És difícil fer pronòstics. De fet, penso, que ni tant sols el Govern català i els grups que i donen suport poden anticipar que és el que passarà els propers dies. Davant d’aquest panorama només queda especular. Si l’encertes seràs una mena d’endeví i sinó, tampoc passa res.

Actualment la situació està tan enrocada que, presumiblement, cap dels nostres governants o diputats que estan a favor de la independència temen pel seu futur... El que sigui serà.

El diàleg que demana Puigdemont a les dues cartes que li ha fet arribar a Rajoy no es produirà. A Rajoy no li interessa ni diàleg, ni mediació, ni res que s’hi assembli. A Rajoy només li interessa la rendició de Catalunya. Que els milions de catalans que es declaren a si mateix independentistes, posin el genoll a terra.

I Puigdemont és conscient d’aquesta situació. El diàleg només és un pretext per a omplir les seves missives on, com sabeu, no aclareix si el dia 10-O va proclamar o no la independència.

Per cert, alguns diputats de Junts pel Sí i de les CUP sembla que tampoc ho tenen clar. Segons a qui ho preguntes té diuen que sí i segons a qui, que no. La meva opinió és que no, perquè tal com va anunciar Puigdemont durant el discurs d’aquella tarda, ho hauria d’haver ratificat el Parlament i no ho va fer.  

Ahir per la tarda, a la Cadena SER, des de Barcelona, durant la desconnexió que s’hi fa entre les 7 i les 8 de la tarda, van parlar de Diálogos para  Besugos. Ho poso així, en castellà, entre els anys 1951 i 1986 l’Editorial Bruguera va publicar una secció a la revista DDT. Us podeu imaginar de que anava el tema. Dues persones conversaven, però tan absurds eren els seus diàlegs que no tenien ni cap ni peus.   

Si van parlar d’aquest tema va ser per a comparar-lo amb l’actual situació que viu el país. Puigdemont exigeix diàleg, sí, però hi ha quelcom irrenunciable: un referèndum d’autodeterminació. En canvi Rajoy, que d’entrada no té ni la més mínima intenció d’acceptar-lo, a sobre no vol sentir parlar de cap referèndum. I així és impossible. Quan dues parts inicien un procés de negociació, les dues han d’estar disposades a cedir i acceptar alguna de les exigències de l’altra part. De no ser així és impossible que hi pugui haver diàleg.

Per tant, estem davant una situació límit. Una situació on cap de les dues parts pensar cedir el més mínim (tot i que després del 10-O) podia semblar que la situació podia ser reversible.

Es per això que la Proclamació Unilateral d’Independència està a punt de produir-se. I quan això passi hi haurà més empresonats i llavors, pot ser sí, els organismes internacionals decidiran fer alguna cosa. És, segurament, la darrera esperança.  

LLIÇONS DE DEMOCRÀCIA

Foto cedida. 

L’enèsima persona en rebre la desconsideració d’una part del moviment independentista (ja sabeu que no m’agrada generalitzar) ha estat el cantautor Joan Manuel Serrat per unes declaracions que va fer des de Xile (un dels països on més se l’aprecia i  que durant l'època de Pinochet tenia vetada la seva entrada) criticant l’actitud intransigent del seu Govern. Abans que ell havien estat Jordi Évole, Rosa Maria i Xavier Sardà, Enric Hernández, etc. De res va servir que acabés donant la culpa al PP. Amb el fet de no donar suport al procés, ja n’hi havia prou.

El sector independentista el va titllar de demagog per haver dir que al Parlament de Catalunya el sector independentista tenia majoria en diputats però no en vots. I a partir d’aquí ja la tenim muntada... Però l'insult més greu va ser el de feixista... Pobres ignorants! 

Per a resoldre el dubte sobre si hi ha o no una majoria independentista al Parlament en hem de preguntar a quin costat hem de posar els comuns. La política no és com les matemàtiques on 2 més 2 sumen 4. Amb tota seguretat, entre els votants de Catalunya Si que es Pot n’hi ha que estan a favor de la independència i d’altres que no. El que si que és segur que la gran majoria dels que van votar els comuns estan a favor del dret a decidir, es a dir, que es faci un referèndum d’autodeterminació per a que la ciutadania catalana se pronunciï sobre quin futur vol: Si un país independent o continuar dintre de l’Estat espanyol.

Considero que la prova definitiva per a determinar de quin costat estan els comuns va ser el sentit del vot a les lleis del Referèndum i de desconnexió.

Fet aquest parèntesi, ja puc tornar al tema Serrat. Per a jutjar a algú, el primer que s’ha de tenir en compte és la seva trajectòria i, per tant, s’ha de tenir un ampli coneixement de la persona en qüestió.

Opino que la majoria d’aquells que van criticar Serrat coneixen ben poc del seu compromís polític en defensa de la democràcia i les llibertats. Això sí, segur que sabien (perquè algú ho va haver de dir) que feia olor a sociata i aquest fet, de per si, ja és un condicionant per a segregar-lo com a català de segona.

Dijous passat, abans de començar l’acte de suport a l’Alcalde d’Amposta i les institucions catalanes que se va fer a la plaça de l’Ajuntament, una de les assistents me va dir:

-Però tu no ets socialista...? És que jo darrerament els tinc entravessats...  

  

En aquell moment va entrar en escena una tercera persona i ràpidament me va obviar per a començar una conversa amb l’altra persona. I això que ens coneixem de sempre...

Una altra mostra del que estic dient és l’empaperament que va patir el local del PSC d’Amposta. No puc concretar el dia, però dissabte me va arribar una foto on sé podia veure el local del carrer Lope de Vega ple de petits cartells com els que hi ha a d’altres llocs de la nostra ciutat, inclòs mobiliari urbà.

Carrer Calderón de la Barca.

Durant moltes legislatures, el PSC d’Amposta va ser l’únic partit que es va atrevir a alçar la veu contra la dictadura que imposaven els diferents equips de govern municipal... I així ens va anar... I així ens ho reconeixen...

Sembla ser que ara com ara per a ser demòcrata s’ha d’estar del constat dels bons, d’aquells que el dia 1-O aniran a votar per la República catalana. El bagatge democràtic que has anat acumulant al llarg dels anys (com li passa al propi Serrat) no és important als ulls de les noves generacions de demòcrates.

Tal com me va dir l’altre dia una companya quan estàvem parlant de l’empaperada de la seu Ruiz-Talarn:

-Tenint tota la raó, què la tenen, accions així els l’hi trau.

Per cert, sabeu qui van ser Ruiz i Talarn? Ni que sigui només per la seva memòria, us demano una mica de respecte.

I ja per acabar: Lliçons de democràcia, les mínimes!

I ara (si voleu) podeu llegir aquest article d’opinió.  

http://www.eldiario.es/politica/batalla-buenos-malos-posiblemente-perdamos_0_689431120.html

UNA INFORMACIÓ EN PRIMICIA I D’ALTRES QUE S’HAN DONAT AVUI SOBRE EL REFERÈNDUM

Seu de les delegacions d'Hisenda i l'Agència Tributària de Tarragona. 

Primer que res la primícia, que per alguna cosa és primícia i no crec que encara ho hagi publicat ningú: El govern reforça les mesures de vigilància dels seus edificis.

---

Avui especialment és un dia d’informacions i desmentits sobre el referèndum.

Algunes informacions afirmaven que davant la hipotètica manca de paperetes o de que no es pugui votar presencialment, el Govern estaria habilitant el vot telemàtic.

Per a poder votar telemàticament s’hauria d’estar en possessió d’un certificat digital emès per un organisme competent. N’hi ha un que, en principi val per a tot que és el que emet la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre (CERES) a través dels organismes col·laboradors (Agència Tributària, Tresoreria General de la Seguretat Social...)

Però hi ha un problema: La manca de temps. Per molt ràpid que vagi el govern en promulgar un decret que habiliti el sistema, són molts els que no disposen de certificat i, per tant, en una setmana s’haurien de fer-se tots, la qual cosa és impossible ja que organisme com l’Agència Tributària tenen una capacitat reduïda per a fer-ho, degut a que les cites diàries són tancades, es a dir: un número màxim de cites per dia.

Més tard han dit que no, que la informació no és certa. 

Prepareu-vos que venen uns dies d’informacions i desmentits. Un pena que s’hagi d’anar així. 

EL MEU BARÒMETRE

De Manel Fontdevila a Eldiario.es

Dissabte passat a l’hora de dinar una part de la meva família me va fustigar pel meu posicionament davant el referèndum de l’1-O. Tot i que estava sol defensant el meu posicionament, no me vaig arronsar.

És molt significatiu que una majoria de la meva família que mai s’han declarat obertament independentistes, estiguen convençuts de votar al referèndum. Són el meu baròmetre personal, un clar exemple del que està passant a la societat. Abans de les passades municipals, aquest mateix grup haurien fet alcalde a Adam per majoria absoluta, tal i com va passar finalment.

És allò del que sempre se parla: l’efecte acció-reacció. Davant la intransigència, intolerància, incomprensió i totes les paraules començades per i que hi puguin cabre (immobilisme) per part del govern Central, la societat catalana reacciona intentant esquivar totes les argúcies legals que s’estan aplicant des de Madrid, però sobre tot, estan augmentant les ganes de votar entre els ciutadans de Catalunya i cada dia que passa n’he són més els que expressen la seva intenció de fer-ho. Segons una enquesta que publica avui el Diario.es, ja passa del 60%. Si tenim en compte que actualment el percentatge de vot clarament independentista representat al Parlament no arriba al 50%, podem deduir que una part important de la ciutadania catalana que no va votar ni a JxS, ni a les CUP, té intenció d’anar a votar.

Tot i això, segueixo pensant que l’1-O no es podrà votar. Tal com estant anat les coses on sembla que hi ha fins i tot un excés de cel per part de l’Estat, no crec que les urnes pugin arribar al seu destí i, en el cas de fer-ho, abans de que es puguin constituir les meses, els col·legis electorals estaran blindats per les forces d’ordre públic, ja sigui la Guardia Civil, els Mossos d’Esquadra, la Policia Nacional o la Policia Local. Potser a algun lloc sé podrà votar, però no a la majoria i per tant, si finalment passa això, és evident que els resultats no es podran tenir en consideració.

La situació és molt seriosa. Molt més dels que es pensen alguns. Sóc dels que penso que a partir de l’1-O res tornarà a ser com abans. El passat dissabte algú, a una tertúlia de la SER on també hi havia l’exministre Margallo, va dir que ens trobem així per culpa de la nul·la capacitat de diàleg dels nostres governants i que el dia 2 Rajoy hauria de dimitir. Sobre Puigdemont no recordo que es digués res, ja que sembla ser que ho deixarà de forma voluntària (si no és que l’inhabiliten)

Tot i el meus escepticisme i la manca absoluta de ganes de votar, vull fer constar una vegada més la meva indignació pel comportament del Govern de l’Estat. Me sembla un autèntic despropòsit el que s’està fent. Davant d’un referèndum que de cap manera potser vinculant per la manca absoluta de garanties i, per tant, serà una mena de repetició del 9-N, l’Estat podria fer el mateix que fa 3 anys i deixar votar.

No es poden imputar més de 700 alcaldes... No cal ser tan estricte a l’hora d’aplicar la llei, com per exemple el cas del jutge de Madrid que va denegar la celebració d’un acte a un local municipal amb el vist i plau de l’alcaldessa Manuela Carmena... Després passa el que passa, que a un acte que hi haurien anar uns pocs de centeners, n’acaben anant milers...

També vull fer constar que si un dia, casualment trobo un amagatall amb material relacionat amb el referèndum o veig algú penjant cartells, no avisaré a la Guardia Civil, ja que des del meu punt de vista no s’està fent mal a ningú. No cal ser com el xivato de classe: Senyor mestre, senyor mestre, miri que està fent Joanet...    

CARRERA SUICIDA

De Faro a Diari de Tarragona.

Quan es parla de les relacions actuals entre Espanya i Catalunya sé sol parlar de xoc de trens. Però un dia vaig escoltar un símil que al meu entendre és molt més encertat: una carrera suïcida.

Suposo que us venen al cap aquelles imatges de dos cotxes conduits per dos intrèpids conductors que bé per una aposta o bé per una noia, corrent a tota pastilla cap a un precipici y guanya l’últim que abandona el cotxe, tot i que de vegades quan ho vol fer ja és massa tard i el cotxe acaba estimbant-se.

Mentre el Govern i el Parlament de Catalunya anaven fent passos de cara convocar el referèndum per a l’1-O, en un primer moment, l’Estat espanyol s’ho mirava expectant, com aquell que estudia al rival per a veure quins són els seus punts febles.

L’Estat espanyol sé sap fort. Sap que compta amb el suport de la majoria dels països, però sobre tot de tota la maquinària política i judicial i fins i tot de la col·laboració d’una gran part de l’oposició.

Sentir-se fort i comptar amb un gran suport no vol dir, ni molt menys, que també tingui la força de la raó. Catalunya fa molts anys que sé sent maltractada per Espanya i és lògic i raonable que aspiri obtenir un nou status.

Però han fallat les formes. Tant dels uns com dels altres. Sempre es parla de l’efecte acció-reacció i, per tant, davant l’immobilisme d’Espanya, el fet de no voler dialogar ni acceptar que Catalunya té unes característiques especials respecte a la majoria de comunitats, regions o territoris de la resta d’Espanya, Catalunya s’ha hagut de plantar i tirar el carro pel pedregar.

Fins l’1-O queden menys de 15 dies, dues setmanes... Es previsible que encara s’hi vegin moltes coses, en general despropòsits. L’Estat, tal com s’està veient, està traient al carrer tota la seva maquinària pesada: Jutges, fiscals, Guardia Civil, amenaces variades per a fer recular els catalans... Mentrestant, Catalunya intenta driblar com por questes situacions con si fos una carrera d’obstacles. Però és molt difícil que es pugui acabar votant.

Si és cert (tal com explicava l’altre dia el Triangle) que els urnes estan a Brussel·les, en un o d’altre moment hauran d’entrar a Catalunya. No sé quantes urnes hi ha ni el que enguixen, però el que està clar és que no entraran amagades a la butxaca d’algú. Se necessiten camions o vaixells o trens... I tal com està la situació, l’Estat espanyol té ulls on faci falta.

Si el Triangle té la sospita de que estan a Brussel·les, segur que el Govern d’Espanya o sabia molt més aviat. Partint de que tindrà vigilat qualsevol punt susceptible d’emmagatzemar les urnes, moure-les d’allí fins a tots i cadascun dels col·legis electorals és més que una utopia.

El Govern català ho sap. Tot i que vulgui portar la situació fins les darreres conseqüències, serà el primer de tirar-se del cotxe. Per això ja ha suggerit a l’Estat una negociació encara que sigui al darrer moment.

Aquesta situació passa, si o sí, per una consulta pactada i vinculant amb l’Estat i amb el PP al capdavant no crec que es pugui portar a terme. Evidentment no puc garantir que amb un govern d’esquerres (què difícilment no serà monocolor) s’acabi aconseguit, però cal intentar-ho.      

ON ESTAN LES PAPERETES?

Pixels And Impressions S L. Foto: meva. 

On estan les paperetes per a poder votar el referèndum de l’1-O? És una incògnita.

Amb el tema de les paperetes i les urnes, Generalitat i Govern Central estan jugant al gat i la rata. La prova més evident és que la setmana passada la Guardia Civil va escorcollar una impremta d’un polígon industrial de Constantí i la redacció de la revista el Vallenc buscant paperetes.

Com l’humor no ha de faltar, una impremta d’Amposta, per si de cas, va enganxar un cartell avisant el benemèrit cos de que ells no n’imprimien, tot i que puntualitzaven que perquè ningú els ho havia encarregat.  

Tot i que des del Govern de Catalunya s’assegura que per al dia 1-O hi haurà urnes i paperetes, sempre hi ha qui no ho acaba de veure-ho clar i si és independentista i pensa anar a votar, és lògic que l’envaeixi la temor de no poder-ho fer.

Com sempre hi ha qui està carregat d’enginy, es va suggerir que s’agafés la pàgina del DOGC on es va publicar la Llei del Referèndum i que es fessin còpies de la butlleta. Fins i tot el propi Jordi Turull es va apuntar al carro.

Al cap d’uns dies però, me va arribar un whatsapp on es recomanava no fer-ho, ja que d’imprimir-se de una mida o color diferent, podria ser considerada nul·la.

A veure, què ens hem begut l’enteniment o què? Davant la incertesa real de que el dia 1-O no es pugui votar per totes les circumstàncies conegudes fins avui i les que poden aparèixer fins el moment en que els col·legis electorals obrin les portes... Davant de que el resultat es pugui validar (el referèndum estarà controlat per voluntaris que si fa o no fa és el mateix que un partit de futbol l’arbitri algú d’un dels equips que juguen el partit)... Davant d’un  cens electoral obtingut ves a saber com i per qui... Davant de la manca de garanties de neutralitat i imparcialitat... Ara ens preocupem com seran les paperetes? Si els encarregats de recomptar-les de ben segur que les donaran com a bones! No crec que els importi el color ni la mida, l’important és que hagin posat la creu al quadre del sí.

L’avís en qüestió forma part del grup de notícies falses que solen circular a diari per les diferents xarxes socials i que, normalment, se reenvien sense posar-se a pensar si realment són verdaderes o si tenen una segona finalitat.

Posats a malpensar, fins i tot podria haver sortit d’algú que està en contra del referèndum i que estigui convençut de que l’1-O no hi haurà paperetes perquè les haurà confiscat totes la Guardia Civil, encara que sigui en el darrer moment, quan entrin als col·legis electorals.

Llavors, si els col·legis electorals no disposin de paperetes i tu tampoc ne portes, la impossibilitat de poder votar serà total.     

---

I on estan les urnes?  Si ho voleu saber, cliqueu l'enllaç: 

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2017/09/on-estarien-amagades-les-urnes-pel-referendum-46244.php 

Del Jap al Punt Avui. 

ÚLTIMA HORA: Sembla que des dels sectors independentistes ja s'ha dit que si no hi ha paperetes que cadascú es porti la seva de casa. 

LA DIADA: REFLEXIONS I REPERCUSSIONS

Doble portada de l'Ara d'avui fa 4 anys. 

Tot i que en els darrers anys acostumava a participar, ahir no vaig participar en cap dels actes de la Diada. L’any 2012 vaig anar a Barcelona. Va ser la Diada que va transfigurar a Mas. La de 2013, si ho recordeu, va ser la de la Via Catalana, el 2014 no vaig poder participar perquè estava recent operat, la de 2015 va ser la de la Meridiana i l’any passat se va descentralitzar i vaig anar a Tarragona. Per a no faltar a la veritat he de dir que a la nostra colla castellera va participar activament a les diades de 2013, 2014, 2015 i 2016 i aquest fet va condicionar la meva participació. De no haver-ho fet tinc dubtes de que hi hagués anat.

No m’agrada que l’ANC monopolitzi la Diada. No m’agrada que ningú me digui que he de fer. No m’agrada que ningú me faci ballar al so de la musica que toca. Però jo sóc insignificant i per tant si a una àmplia majoria els agrada i pensen que han de comprar l’uniforme i fer tot allò que s’ha programat des de l’ANC, allà ells. Res a dir. Cadascú ha de ser lliure per a poder fer el que li plagi, tot i que hi ha molta gent que no ho veu així. Desgraciadament. De totes maneres, les CUP van fer una manifestació pels seu compte en una mostra evident de que ells s’autogestionen.

L'any passat a Tarragona. 

De la Diada d’ahir només vaig seguir algun debat, però d’aquella manera. Es a dir, ni amb massa interès ni tot sencer. Com que a Espanya ahir era un dia laborable, les emissores de ràdio i les televisions estaven emetent la programació normal. Emissores com la SER, però, ho feien des de Barcelona i per tant van fer un ampli seguiment dels actes que s’estaven fent a Barcelona. En acabar la manifestació hi va haver una tertúlia sobre la situació actual, es a dir, relacions Estat-Generalitat, referèndum 1-O, etc.

Si vàreu seguir el discurs del President Puigdemont, potser vàreu reparar de que va estendre la ma al govern Central per a començar a dialogar. Això sí, condicionat a un referèndum. Fixeu-vos que he dit un i no he dit el. Aquest punt és transcendental.

Tal com vaig llegir al digital E-notícies, el president de l’ANC Jordi Sánchez, pel matí, al programa el Món de RAC-1 va dir que el referèndum, tal com es farà, no els agradava i que volien acordar amb l’Estat un referèndum pactat per al 2019. Era el tret de sortida per a que Puigdemont durant el discurs de la tarda digués que fins el darrer moment estan disposats a arribar a acords amb l’Estat.

Aquest matí ha estat Puigdemont qui ha passat pels micròfons del programa el Món de RAC-1 i ha reiterat el que havia dit ahir sobre negociar un altre referèndum amb l’Estat per al 2017 o per a quan sigui... La resposta que l’Estat li ha donat a Puigdemont és que convoqui eleccions  

Com podeu veure si cliqueu els enllaços que adjunto al final de l’escrit, la segona informació també l’he llegit a l’E-notícies. Altres digitals com El Nacional o Vilaweb no diuen ni piu sobre aquest tema.  

Per a i queda clar que el bloc independentista té molt clar que un referèndum unilateral no és la solució i que no porta enlloc. Només un referèndum pactat té garanties d’alguna cosa. Fixeu-vos el que he dit: d’alguna cosa.

Què vull dir amb això? Què tinc seriosos dubtes de que l’Estat, davant d’un sí majoritari, s’avingués a concedir la independència a Catalunya. Segurament seria fer trampes, però desgraciadament ja estem acostumats de que sigui així.

Una altra cosa us vull dir: Què ara uns, ara els altres, embolicarem la troca tot el que faci falta. Ja sé sap que sempre hi ha algú que ne treu rendiment d’aquests tipus de situacions.  

http://societat.e-noticies.cat/lanc-diu-ara-que-l1-doctubre-no-ens-agrada-112238.html

http://politica.e-noticies.cat/puigdemont-ofereix-a-rajoy-aturar-el-referendum-avui-mateix-112266.html

ZERO PATATERO

De Puigbert a E-Noticies.cat.

-Han suspès la llei del Referèndum...

-I quina nota li han posat? Un 4, un 3...

-L’han suspès integrament i prou...  

-Això vol dir un ‘zero patatero’?

Començant per uns i acabant pels altres, si comencés a posar zeros patateros me quedaria tot sol. No cal tornar a enumerar els fets que han acabat desembocant en la situació actual. Seria un bla, bla, bla, que ja tenim més que sentit.

El conflicte (crec que mai abans d’avui havia usat aquest terme, però després del que està passant en els darrers dies penso que es pot qualificar així) és polític i el govern de Madrid pretén judicialitzar-lo i potser fins i tot més enllà.

Diu Rajoy que no descarta res. Què vol dir exactament? Impossible saber-ho però fàcil d’intuir-ho. El primer pas seria inhabilitar els membres del Govern i els càrrecs del Parlament quan han permès la tramitació de les lleis. A partir d’aquí es pot aplicar l’article 155, el que suspèn l’autonomia catalana i no descarto mesures molt més dràstiques com l’ús de la força policial o militar.

El principal instigador del conflicte ha estat sense cap mena de dubte el PP, tot i que sovint altres formacions, així com polítics d’altres partits també hi ha ajudat. El PP per arribar on és va fer ús fonamentalment de 3 coses:

-Fomentar el anticatalanisme.

-Servir-se de les víctimes del víctimes del terrorisme.

-La corrupció que els va permetre fer, entre d’altres coses, opulents actes electorals.  

El País Valencià havia estat el banc de proves en contra del catalanisme amb uns excel·lents resultats, per tant només calia extrapolar-lo a la resta de l’Estat, un fet que no resultaria massa difícil, sobre tot si anava acompanyat de bones campanyes publicitàries. I diners per a fer-ho ne tenien de sobres!

El que ha passat aquests darrers dies al Parlament era previsible que passés pel fet de s’intuïa que l’independentisme no cediria. També era previsible la reacció del Govern Central. L’anunciat xoc de trens finalment ha arribat.

La part positiva d’aquesta situació és que a partir d’ara tot pot canviar. La veritat és que no veig una Catalunya independent (tot i que és una situació que no me desagradaria), però pot ser sigui el final del cafè per a tothom.  

És evident que el Govern d’Espanya (sigui del color que sigui) no pot seguir ignorant les especials característiques del poble català.

Si aquest procés ha servit per alguna cosa és per a fer entendre a Espanya que els catalans som diferents i que l’estat de les autonomies ideat a partir de la Constitució de 1978 ha quedat obsolet i cal buscar per a Catalunya un nou estatus per a calmar les ànims.

No descarto per a res que en un futur proper Catalunya pugui ser un estat independent, però primer caldrà molt més diàleg i més voluntat d’arribar a acords que el que hi ha hagut fins ara.  

La classe política (l’espanyola i la catalana) es mereixen un suspens general i en alguns casos fins i tot un zero. Però els ciutadans tenim a la nostra ma que això canviï, tot i que ho reconec, és complicat, molt complicat...  

https://www.youtube.com/watch?v=y7xFPp1saEs

https://www.youtube.com/watch?v=QwQqY7FKW_M