Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vinaròs News. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vinaròs News. Mostrar tots els missatges
dilluns, 10 d’octubre del 2022
RUTES PER A DESPERTAR ELS SENTITS PEL TERRITORI DEL SÉNIA
dimecres, 21 de setembre del 2022
dilluns, 9 d’abril del 2018
‘BLAVÈNCIA’
 |
| Foto: Josep Emili Fonollosa (Vinaròs News) |
El recordat amic vinarossenc Joan Antoni Fabregat Miralles tenia una
forma molt peculiar de referir-se a València. L’anomenava Blavència... I perquè Blavència?
Senzillament per la franja blava que porta la seva senyera i de la que tan en
contra n’estava ell.
Vaig conèixer a l’Antoni a principis dels anys 80. Tot i ser de Vinaròs, era un
catalanista convençut, igual que molts altres vinarossencs. Eren els anys de la
Transició on amb més o menys encert se van haver de decidir moltes coses. Com
per exemple el nom de la comunitat: que si País Valencià, que si Regne de
València... Al final ni per a tu ni per a mi... I així va ser com va sorgir el
nyap de Comunitat Valenciana. L’elecció de la bandera va viure un procés
semblant. Davant la senyera quadribarrada i prou que semblava només identificar
a Catalunya, quan en realitat hi havia (i els hi ha) molts de valencians que s’hi
identifiquen plenament, al final se va decidir per la que deriva de l’estendard
de Jaume I el Conqueridor i que, pel que sembla en aquella època era la bandera
de la capital del Túria, ja que el Rei Conqueridor la va lliurar a la ciutat
després d’arrabassar-la als musulmans.
Ahir diumenge vaig veure unes fotos a Vinaròs News de la concentració ultranacionalista
que hi van haver a la capital del Baix Maestrat per a protestar per la
presència del diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya Joan Tardà. Com si una persona no tingués el dret de desplaçar-se
allà on vulgui o com si un diputat no pogués explicar el seu pensament polític
allà on millor cregui convenient...
 |
| De Manel Fontdevila a eldiario.es. |
Tot i que han passat quasi 40 anys, tal com se
pot comprovar la situació no ha canviat gaire respecte a la que se vivia en
aquella època. Els blaveros segueixen
pensant que el Regne els hi pertany en
exclusivitat i que l’han de salvaguardar de qualsevol interferència que arribi
des del Nord. Des del Nord, perquè si els hi ve de l’Oest no ho veuen com una intrusió,
sinó com una prova d’amistat i cooperació: Per
ofrenar noves glòries a Espanya...!
A un sector molt important de la població
valenciana no els importen gaire les corrupteles d’alguns dels seus màxims
dirigents de les darreres dècades els zaplanes,camps, fabres, rus, blascos, les rites i un llarg etcètera) El realment
important va ser que tot aquesta gentola van saber aturar la catalanització
tancant els repetidors de TV3, menyspreant premis literaris com el d’Octubre
organitzat pel Acció Cultural del País Valencià o el que encara és més greu:
voler negar que el català i el valencià són la mateixa llengua (tot i
reconèixer el dret d’anomenar-lo com els domi la gana)
L’amic Antoni,
que en la seva joventut va ser delegat de facultat a la Universitat de València
i membre del Moviment Comunista del País Valencià a aquestes cèdules de l’extrema
dreta valenciana les anomenava Bunquer
Barraqueta. Òbviament no cal explicar el per que era així.
L’extrema dreta sempre ha estat present dintre
de la societat valenciana i ha tingut representació dintre dels poders fàctics
valencians. Però potser després de molts anys, davant l’amenaça del trencament
d’Espanya pel riu Sènia és quan han tornat a treure el caparró i donar mostres
de la seva intolerància, tal com també ha passat a d’altres llocs de l’Estat Espanyol,
inclosa la pròpia Catalunya.
dimarts, 27 de març del 2018
ELS CORSARIS ITALIANS
El dia que s’ha sabut que la justícia italiana
ha incauta el vaixell de l’oenegé catalana Open Armas per fomentar la immigració
il·legal (quins pebrets!!), el Periódico de Catalunya m’ha publicat a la seva edició en paper la carta al director que
vaig escriure fa una setmana i que com és normal, ja vaig publicar en aquest
blog.
A saber, aquesta carta al director ha esta
publicada a la Vanguardia, l’Ara, Diari de Tarragona (edició en paper), el Periódico de Catalunya (edició digital i paper) i Vinaròs News (tot i que és de
casa i Emili Fonollosa me publica tot el que vull)
diumenge, 24 de setembre del 2017
INFORMACIÓ O AUTOCENSURA?
Tot i que en un primer moment no ens ho pugui semblar, hi ha temes que es podrien qualificar de políticament incorrectes o de no aptes per a ser publicats.
M’explico. Tinc un company de treball i amic que, com a coordinador d’emergències de la Creu Roja a l’àmbit de la província de Tarragona, va tenir una participació activa després dels atemptats de Barcelona i Cambrils del passat 17-A. Paco Túnez (que així és com se diu l‘amic) estava al xalet d’Alcanar Platja quan se va produir la segona explosió; el dia dels atemptats, quan anava cap a Barcelona, li van dir que s’havia de parar a Cambrils perquè també allí hi havia hagut un atemptat; i una vegada a Barcelona, va ser el coordinador d’emergències de l’aeroport del Prat de Llobregat que tenien com a missió rebre els familiars de les víctimes que, com sabeu, la majoria eren estrangeres i donar-los ajuda psicològica en cas de necessitat.
Dies més tard, Paco, me va dir que el Parlament de Catalunya havia concedit als cossos de seguretat i serveix d’emergència que havien estat protagonistes d’alguna manera els dies posteriors als atemptats, la medalla d’or i que diumenge dia 10 l’havien d’anar a recollir de mans de la Presidenta Carme Forcadell.
A l’Agència Tributària, què és l’empresa on treballem tots dos, s’edita la Ventana d la Agencia, una revista interna en format digital que, a part de les notícies pròpies que se generen diàriament, també admet col·laboracions de tota mena, així com comentaris dels lectors, no sempre encertats.
Fa uns anys, i després de la segona col·laboració humanitària internacional de Paco durant el tifó de les Filipines de l’any 2012, per pròpia iniciativa li vaig fer una entrevista que vaig publicar, entre d’altres llocs a la Ventana. Aquest fet va permetre que el nom de Paco fos conegut entre els companys de treball d’arreu d’Espanya i també, evidentment, pels redactors de la revista que, com és normal, són o treballen a Madrid.
Ara fa uns mesos, l’ànima màter de la publicació (permeteu-me que mantingui oculta la seva identitat), me va trucar per a que li fes a Paco una segona entrevista. Aquesta vegada perquè se va assabentar que havia assistit a l’homenatge que es va fer al Freginals a les 13 joves que estaven fent un Erasmus a Barcelona i que havien mort feia un any en aquell esfereïdor accident de transit d’autobús en tornar de les Falles de València convidat pel Conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya Jordi Jané.
En canvi ara, quan ha rebut un dels reconeixements més importants que es poden concedir a Catalunya arran d’una tasca humanitària sense precedents, només hi ha hagut silenci. I mireu que vaig comunicar el fet al redactor de la revista i fins i tot li vaig enviar unes fotos que m’havia tramès el propi protagonista.
Com ho hem d’interpretar? Digueu-me malpensat però crec que els responsables de la publicació s’han autocensurat. Han pensat que amb el clima de tensió que provoca el procés independentista català, on el Parlament està jugant un paper predominant, millor no publicar-ho per a esquivar els comentaris que, amb tota seguretat es podrien generar en contra de les institucions catalanes ja que a les fotos hi surten el President de la Generalitat Carles Puigdemont i la Presidenta del Parlament Carme Forcadell.
Davant d’un cas com aquest me pregunto: ¿Què ha de prevaldre, la informació que a la vegada representa un merescut homenatge a un company de feina o el silenci per a evitar comentaris despectius cap a Catalunya i les seves màximes institucions?
Evidentment també es podria publicar i censurar determinats comentaris, però en aquest cas, els autors dels mateixos podrien entendre que se’ls hi vulnerar la llibertat d’expressió.
Difícil dilema.
dilluns, 4 de setembre del 2017
EXTRA, EXTRA, EXTRA!!!
Acaba de sortir el nou Vinaròs News!!
Després de més de 9 mesos (He dit 9 mesos? Si ha estat com un part!!!!) el nou News ha vist la llum.
El format és més actual i agil i els continguts pràcticament els de sempre.
Evidentment no hi podia faltar un article meu, tot i que alguns de vosaltres ja l'heu pogut llegir perquè el vaig publicar a la Via Agusta.
El podeu veure clicant el següent enllaç:
http://www.vinarosnews.net
Després de més de 9 mesos (He dit 9 mesos? Si ha estat com un part!!!!) el nou News ha vist la llum.
El format és més actual i agil i els continguts pràcticament els de sempre.
Evidentment no hi podia faltar un article meu, tot i que alguns de vosaltres ja l'heu pogut llegir perquè el vaig publicar a la Via Agusta.
El podeu veure clicant el següent enllaç:
http://www.vinarosnews.net
L’ANDREU MARTÍ
Va ser dissabte 23 d’agost de 2008. A l’Ametlla de
Mar, el poble d’on era alcalde l’Andreu Martí, celebrava el dia de
l’arrossejat, una especialitat culinària típica dels mariners. L’amic Antoni
Montagut, que era regidor de Turisme i Festes de l’ajuntament calero me va
convidar a formar part del jurat, del qual també forma part l’alcalde. En
aquella època jo era regidor de l’Ajuntament d’Amposta. L’Andreu i
jo ja havíem coincidit amb algun acte institucional i, per tant, ran abans com
després dels concurs ens van saludar protocol•làriament.
L’Andreu Martí (CiU) va ser elegit alcalde
de l’Ametlla de Mar l’any 2003, quan precisament CiU anava de baixa a tot el
territori ebrenc degut al seu suport al Pla Hidrològic Nacional del PP,
substituint a l’Antoni Espuny (PSC) Va ser reelegit a les eleccions
de 2007 i 2011.
L’any 2010 estàvem passant uns dies de vacances al
càmping Nàutic de l’Ametlla de Mar. Passejant pel poble ens vam trobar
amb Mari Carme, Pepita i Peret, el
marit d’aquesta. Elles eren (son) ties de l’Andreu. De les seves
paraules se desprenia que li professaven una gran devoció.
-L’any que ve hi tornen a haver eleccions... Esperem
que torni a sortit, s’ho mereix... Tu saps el que treballa pel poble? Es desviu
per la seva gent...
Així ens ho deia una de les ties, mentre l’altra
assentia amb el cap per a després repetir les mateixes paraules.
L’any passat l’Andreu Martí va passar uns
mesos a la presó del Catllar. Va ser empresonat com a conseqüència de
l’Operació Térmyca acusat per blanqueig
de capitals, malversació de diners públics, prevaricació, suborn, tràfic
d’influències, alteració de preus de concursos i subhastes públiques, frau a
les administracions, infidelitat en la custòdia de documents i pertinença a
organització criminal. Vaja, el que es diu angelet! Va haver de
dipositar 600.000 euros de fiança per a poder sortir en llibertat provisional.
Aquests dies encara ens hem emportat una nova sorpresa
respecte a l’exedil calero. Segons informava el diari el País del passat dia
28, l’Andreu Martí i la seva esposa haurien obert un compte bancari
a l’entitat Banca Privada d’Andorra només 40 dies abans de ser elegit alcalde
per primera vegada.
S’atribueix a Eduardo Zaplana,
l’expresident valencià la frase següent: Estic en política per a fer-me ric. En
el cas de Martí tot indica que va ser així. Per quin motiu
sinó va obrir un compte a Andorra abans de ser alcalde? El titular del País és
del tot eloqüent: El alcalde que quiso
hacerse rico deprisa.
Per al ciutadà del carrer que no hagi ocupat mai cap
càrrec públic potser li causa estranyesa aquest tipus de situacions i
segurament es pregunta com se pot acumular 2,3 milions d’euros i diverses
propietats immobiliàries en 12 anys d’exercici del càrrec. Amb un exemple i una
mica d’imaginació potser n’hi haurà prou per a fer-vos-en una idea de com funcionen
certes coses.
L’edició de Diari de Tarragona del passat dia 25, amb
el titular Reclamen a l’Ametlla de Mar un deute de 3,1 M€ pel servei d’aigua,
explicava de forma prou detallada, com l’Ajuntament calero i l’empresa Aqualia
signaven un contracte l’any 2004 en el que, aquesta empresa, prestaria el
servei de subministrament d’aigua a tot el municipi fins l’any 2030 a un preu
de 0,70 euros/m3.
Tot i això, l’any 2009, l’equip de govern, sense
passar pel ple i pels que sembla, sense cap motiu que ho justifiqués, va
aprovar una modificació a l’alça del contracte on s’establia que el m3 passava
a costar entre 1 i 1,6 euros. Digueu-me malpensat...
diumenge, 11 de desembre del 2016
UN ESTUDI FA EVIDENT EL QUE ÉS DE DOMINI PÚBLIC
 |
| De Faro a Diari de Tarragona. |
La meva capacitat de sorpresa és
poca i això no sé si és bo o dolent... Però de vegades quan llegeixo el diari
veig coses que me donen que pensar i sovint me donen peu per a escriure un
comentari, com per exemple una noticia que publicava el Periódico ja fa unes
quantes setmanes.
Tot sigui dit una notícia poc
rellevant i que segurament a més d’un lector no li va produir ni fred ni
calor: La qualitat de l’ocupació a Espanya és dels més baixos de
l’OCDE. I es remetia a un estudi fet per CaixaBank Research
España.
Igual com no me va sorprendre la
victòria de Trump a les eleccions
americanes, ja que si fa o no fa aquí tenim el mateix, tampoc ens hauria de
sorprendre que a un dels països on la corrupció ha estat més evident durant les
darrers lustres, sigui també un dels països on la picaresca i l’engany estiguin
més arrelats. Tal i com me van dir ja fa molts i molts anys: Al nostre país
qui no roba és perquè no pot... No perquè no vol.
Per tant, no ens ha d’estranyar
gens ni mica que els empresaris espanyols (sovint molt més preocupats per
mantenir el seu tren de vida que de la qualitat dels llocs de treball), en lloc
de procurar que la eficiència sigui la base per a un bon rendiment del seu
negoci, mirin d’estalviar en allò que els hi és més fàcil: en els costos dels
seus treballadors (salaris, seguretat, formació, etc.)
Suposo que heu vist reportatges
de gent que afirma haver tingut contractes d’unes poques hores. Una cosa és que
realment l’empresari que els contracta tinguin esporàdicament aquestes
necessitats i l’altra que se’n faci ús i abús i norma habitual, com sembla que
ho està sent des de que va començar l’estafa allà per l’any
2008.
Però no només es fa mala praxis
amb les contractacions temporals (efímeres i mal retribuïdes), sinó que hi ha
molts treballadors que són falsos autònoms o de vegades ni tan sols arriben a
autònoms, ja que pels seus escassos rendiments (hipotètics), presenten l’alta
censal a l’Agència Tributària i la Tresoreria de la Seguretat Social no els hi
accepta l’alta precisament pels pocs ingressos que generaran amb la seva
activitat.
Tot i els esforços que diuen que
fan les administracions per a fomentar l’ocupació més o menys estable i que
doni seguretat al treballador, els resultats indiquen que una vegada i una
altra i una vegada més se fracassa en l’intent.
Tot i la responsabilitat que tenen
les administracions en aquests casos, tant o més responsables són els
empresaris que no veuen més enllà de la rendibilitat immediata de la seva
empresa.
Hi ha estudis que diuen que els
treballadors que són feliços als seus respectius llocs de treball són molt més
productius que aquells que estan mal pagats i/u ocupen un lloc de treball
temporal. L’estabilitat laboral i una bona remuneració no són sempre garantia
de bona eficàcia, però és evident que ajuda molt.
Fa 30 anys que treballo a
l’administració pública, però abans d’entrar-hi n’he vaig treballar 10 a 3
empreses diferents: BRYCSA (una empresa constructora amb seu a
Barcelona que feia una obra per a la Diputació de Castelló), Cerámicas
Lores (fabricació de rajoles i
altres materials de construcció) i Juan Chaler SL (indústria
auxiliar del moble), les dues darreres de Vinaròs.
La primera era massa gran com per
a què els seus principals accionistes poguessin arribar a tot arreu i, per tant
deixaven el dia a dia de l’empresa en mans del cap de l’obra. L’època
(1976-1977), després d’una de les crisis mundials del petroli, tampoc era la
millor per a que les empreses funcionessin adequadament. Penseu que la inflació
en aquella època era altíssima (el 19,8% l’any 1976 i el 26,4 l’any 1977) A les
altres dues empreses, els respectius empresaris s’ajustaven molt a la
descripció que feia una mica més amunt. Tan era així que Cerámicas Lores va
acabar tancant portes i Juan Chaler (el propietari de l’empresa homònima), va
perdre més de la meitat de l’empresa en una fosca jugada que mai he acabat
d’entendre, però, sense cap dubte degut a la seva despreocupació. Pocs anys
després també va acabar tancant.
Tot i el pas dels anys i la
modernització dels sistemes, la sensació que tinc és que les coses no han
canviat substancialment massa.
dilluns, 21 de novembre del 2016
UN TITULAR TENDENCIÓS A LA VANGUARDIA
El passat divendres diferents mitjans de comunicació es feien ressò del grau d’acceptació que ha tingut l’Euromed a les Terres de l’Ebre i donava la xifra de 70 viatgers al dia.
Mentre els mitjans del territori, con el digital l’Aguaita (què parlava de 350 usuaris en una setmana) o el setmanari l’Ebre consideraven que es tractava d’una bona notícia, la Vanguardia feia ús de l’adverbi sols per a minimitzar l’impacte del tren. Tot i que he buscat per Internet el titular exacte de la notícia, no l’he trobat. L’hemeroteca del propi diari dels darrers 30 dies només és accessible als subscriptors.
Aquesta mena de titulars s’anomenen tendenciosos ja que tenen com a finalitat fer decantar l’opinió del lector cap al costat que interessa al propi diari o ves a saber a qui...
El que és cert, és que no és el mateix mirar-se les coses en clau de Barcelona o en clau de territori. A Barcelona 70 persones no són res. Si a cada tren de rodalies que surt de l’Estació de Sants només hi pugessin 70 persones es podria considerar un fracàs absolut. En canvi m’imagino l’andana de l’estació de l’Aldea el minut anterior a l’arribada de l’Euromed amb 70 persones esperant-lo per a pujar... 70 persones a l’Aldea és molta gent! I això que el bitllet bonificat només serveix per anar a Barcelona (estació de França) Imagineu-vos si també servís per a baixar a Tarragona...
Tot i que ho sembli, aquest no és el primer escrit que dedico a la parada de l’Euromed a Tortosa. El primer el vaig escriure ja fa més d’una setmana, concretament el dia posterior a la primera parada.
I per què no l’he publicat? L’explicació és molt senzilla i complicada a la vegada. Com sabeu col·laboro des de fa anys (concretament 9) amb Vinaròs News. Normalment Emili Fonollosa, el seu director ens recorda que hem d’escriure un nou article una setmana abans de publicar-lo. El dissabte dia 12 ens va enviar un correu on ens deia que, tot i la incertesa, preparéssim alguna cosa. I és que l’edició del dia 6 d’aquest més, la que feia 500 des de que Vinaròs News sortís per primera vegada, va ser l’última de la primera etapa. El problema és que el nou News encara no té data de sortida, ja que no s’ha acabat d’ultimar el nou format. De totes formes és possible que en contra del que acostumo a fer (i si veig que va per a llarg) el publicaré a la Via Augusta abans de que el publiqui VN.
Com suposareu, no us reproduiré aquí el contingut de l’article. Ni tan sols un resum del mateix, però si que us diré que me dóna la sensació que la parada de l’Euromed és una rentada d’ulls al territori i les autoritats ferroviàries estan desitjant que fracassi per a suprimir-lo com abans millor.
El titular (tendenciós) de la Vanguardia aniria per aquesta línia. Després d’anys de reivindicació territorial pels constants retards i la poca freqüència de trens amb parada a l’estació de l’Aldea, finalment han atès part d’aquestes reivindicacions, però que des del meu punt de vista queda molt lluny de la solució ideal que necessita el territori.
Tal com va fer fa uns dies la Plataforma Trens Dignes, vull fer una crida als possibles usuaris per a què us animeu a utilitzar-lo (sempre i quan sigui compatible amb el que hagueu de fer a Barcelona) Tal com us deia abans sembla que algú (no vull donar noms ni de persones ni organismes), vulgui que l’Euromed fracassi. No els hi donem motius!
diumenge, 6 de novembre del 2016
TOT VIATJANT
 |
| Alcanar. |
Diuen que viatjant sé curen els nacionalismes...
Diuen... Potser és així o potser no... Per a poder sortir de dubtes cal
viatjar, veure nous territoris, conèixer més gent...
No fa gaires dies
hem tornat de viatge. Arribàrem fins Cadis, l’Escudelleta
d’Argent... Però sabeu que la distància que separa el Sud de Catalunya amb
Cadis es gran, per això férem una parada tècnica
més o menys a mig camí. A l’anada triàrem Villarobledo (Albacete) i a la
tornada Tomelloso (Ciudad Real), totes dues de la regió de Castella la Manxa.
Els contrastos amb Catalunya són força significatius. No només paisatgístics i
culturals, sinó també en la forma de ser i de pensar de la gent.
De vegades hi ha
gent que no comprèn els motius pels quals una part important dels ciutadans de
Catalunya es vol independitzar de la resta d’Espanya. No ho entenen, però
tampoc ho volen entendre. Esforçar-se per a explicar-los-hi és una feina inútil
que no porta en lloc. Explicar-ne els motius, si n’estàs convençut, no costa
tant. Voler-ho entendre ja és una altra cosa. La majoria dels interlocutors es
tanquen en banda amb uns arguments totalment desfasats i partidistes.
Me va sorprendre
molt recórrer carrers i places, tant de Castella la Manxa com d’Andalusia i no
veure pràcticament banderes de la seva comunitat, tret les dels edificis
oficials. Fixeu-vos bé: estic dient comunitat, en canvi quan parlem de
Catalunya tendim a dir nació o nacionalitat o fins i tot el terme històric de principat, què formava part de la Corona
d’Aragó. Només recordo un petit monòlit
dedicat a Blas Infante (el pare de la
pàtria Andalusa a un carrer poc destacat del Puerto de Santa Maria) I a sobre
ple de pintades!
En canvi, a
Catalunya, és difícil no veure quatribarrades (la majoria amb l’estel) penjant
d’alguns balcons (jo com que no tinc balcó, la tinc penjada de la persiana de
la finestra) Qui no ha vist grans
banderes a les rotondes d’entrada d’algunes poblacions o a les places públiques
del centre de les ciutats o ocupant llocs estratègics?
Des del meu punt
de vista, aquest gest és molt significatiu. La simbologia de la bandera (de
vegades qüestionada) és un tret distintiu i inequívoc de la voluntat de
sobirania d’un poble. La bandera espanyola, predominant a una gran part de
comunitats i regions d’Espanya no indica una altra cosa que el sotmetiment a la
nació única dels espanyols.
Però el més
curiós de tot és que a l’hora de la veritat tothom vol tenir el mateix status
que Catalunya i el País Basc. De la resta (Andalusia, Galícia, València, Aragó
i les Illes Balears) tot i estar reconegudes com a nacionalitats històriques,
permeteu-me que mostri la meva incredulitat. És el que, col·loquialment es
denomina cafè per a tothom... O el
que és el mateix: Jo no vull ser menys
que tu... Però a l’hora de la veritat poc ho demostren!
 |
| Plaça del Mercat d'Amposta (Berenguer IV) |
Un clar exemple
està en els respectius estatuts d’autonomia aprovats fa una dècada. El de
Catalunya, el promogut pel President Maragall (l’Enyorat), el de València, el d’Andalusia.
Alguns paràgrafs
estaven pràcticament calcats, en altres es deia que si Catalunya aconseguia
més, ells també ho volien... Una estranya manera de redactar un compendi
normatiu...
Però a l’hora de
la veritat que va passar? L’únic que es va portar davant el Tribunal
Constitucional va ser el de Catalunya que, recordeu-ho, va ser retallat en
aquells apartats més sobiranistes. Un Estatut que després d’haver-li passat el
ribot (tal com va dir Alfonso Guerra), si es compara amb el de 1979, resulta
que els catalans hi hem sortit perdent.
I des d’aquella
resolució del TC el buit... Qualsevol iniciativa que prengui el Parlament queda
invalidada automàticament pel TC que, de facto, actua com la ma executora del
PP.
Davant d’aquesta
situació, no és comprensible que cada vegada hi hagi més sentiment catalanista?
És el que es coneix com l’efecte acció-reacció (o rebot)
Però cal acumular
molts anys d’història de greuges per a dir: Prou,
per aquí no hi torno a passar! I tot viatjant aquesta mena de coses no es
veuen. No més te’n adones quan té toca de ben prop i hi ha regions que durant
tot aquest temps han estat molt ben tractades...
dijous, 3 de novembre del 2016
LA LLIBERTAT DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ I LA NOSTRA
 |
| Acudit de Martinmorales dels anys '70. |
L’editorial del País d’ahir, a part de carregar contra Pedro Sánchez per les declaracions que va fer diumenge al programa Salvados de Jordi Evole on acusava el rotatiu madrileny de ser un dels causants de la seva caiguda, apel·lava a la llibertat de premsa.
Durant molts anys vaig comprar-me el País els diumenges. Durant la setmana me comprava (com encara segueixo fent) el Periódico, excepte durant un curt període de temps durant el qual es va tornar a edita el Brusi (Diari de Barcelona, el degà de la premsa del país i que a inicis d’aquella nova etapa va dirigir el recordat Josep Pernau)
Durant la dècada dels 90 recordo que el País sortia en una llista dels 20 diaris més rigorosos del món. Donava una informació veraç i els seus continguts era plural, tot i que sempre se’l va acusar de donar suport el PSOE.
De les múltiples divisions que es poden fer als diaris, una, potser la més simplista, és el sentit de la línia editorial i les opinions versades pels articulistes, el quals, normalment, gaudeixen de total llibertat.
Sabeu que des de fa anys (concretament 9) sóc columnista de Vinaròs News, un diari digital que properament estrenarà una nova etapa amb un format més actual i dinàmic. El seu director, Emili Fonollosa, mai m’ha dit sobre el què he d’opinar i des de quin costat ho he de fer. Ni tan sols m’ha arribat a dir (o insinuar)que tragués un determinat paràgraf o l’enfoqués d’una altra manera. Com tampoc me va passar durant la curta etapa que vaig col·laborar amb un altre diari digital: Pulso Digital.
Normalment, això mateix passa amb la majoria dels diaris. Una cosa és l’opinió dels seus columnistes i l’altra la línia editorial que està en consonància amb el que volen els seus propietaris i, per tant, va lligada als interessos empresarials.
Vaig deixar de comprar el País a principis del moviment anti-transvasista o sigui, allà pels anys 2000 o 2001. Com sabeu hi estava molt involucrat i vaig considerar que el País havia adoptat una posició molt poc definida amb el tema, la qual cosa me va indignar bastant i com que no tenia massa instruments per a expressar el meu descontentament, vaig optar per escriure’ls una carta on manifestava la meva queixa i, simultàniament, el vaig deixar de comprar.
Tot i no comprar-lo, me’n he assabentat del canvi editorial del diari en particular i del grup PRISA en general. Quan Pedro Sánchez va començar a sonar per dirigir el PSOE va tenir un recolzament pràcticament incondicional del rotatiu, però més tard, amb el viratge cap a la dreta que va fer (recordeu-ho, degut a interessos empresarials), va passar del suport a la crítica ferotge.
És evident que qualsevol mitjà de comunicació té dret a la llibertat de premsa, però els individus també tenim drets, com per exemple el dret a una informació veraç i rigorosa. I, per suposat, també tenim dret a expressar lliurement les nostres idees per molt que, de vegades, no agradin a tothom.
Les persones, ja sigui de forma individual o col·lectiva, sempre estem d’acord amb allò que ens afalaga i mostrem el nostre rebuig a aquelles coses que ens afecten o poden acabar afectant de forma negativa. I sempre solem reaccionar mes contundentment quan se’n critica que no quan se’n afalaga.
Si voleu podeu fer un petit exercici i recordar de quan va ser la darrera vegada que algú va parlar bé de vosaltres i com vàreu reaccionar. I després la darrera vegada que heu vist alguna cosa que no us ha agradat i també la vostra reacció.
En aquests dos punts tots som iguals, no ho oblideu. D’autocrítica ne solem fer ben poca.
Què passa a Espanya, què la gent d'esquerres no consumeix premsa? O és millor tenir al govern burros domesticats que inconformistes i rebels?
De totes maneres gràcies a tots aquells (per pocs que siguin) que mantenen viva la flama de la informació veraç i rigorosa què, en difinitiva, és el nostre dret.
dijous, 27 d’octubre del 2016
QUÈ JA TENIM UNA EDAT!
 |
| Depuradora d'Amposta |
Al meu blog la Via Augusta, fa unes
setmanes vaig parlar del tema de les tovalloletes de WC i la campanya que s’ha
iniciat des de fa poc per a que no es llencin per l’inodor.
Segons es diu a la campanya
aquestes tovalloletes no es degraden tan ràpidament com el paper higiènic de
tota la vida i causen greus problemes al medi ambient, sobre tot quan arriben a
les depuradores. Per tal d’evitar que se’n vagin per les canonades, es recomana
que es dipositin a un recipient... Bé, sense comentaris... Cadascú que
s’imagini la situació que vulgui...
Si heu vist la campanya, no sé
vosaltres, però jo no penso fer-li el més mínim cas! Ja esta bé, ja n’hi ha
prou! Ja n’estic fins els nassos de que me sé digui allò que està bé i
que he de fer i allò que no hi està i, per tant, no ho he de fer...
Mireu, m’he passat quasi tot
l’estiu veient el programa de la 2 Saber y Ganar. Un dia, en un
dels apartats dels que consta, els concursants havien de descobrir les capsules
de cafè i per tal de fer-ho, els hi van anar donant pistes; el màxim és de 10.
Una de les pistes era que era un producte altament
contaminant i difícil d’eliminar...
Heu vist cap campanya que digui
que no s’ha de consumir cafè en càpsules perquè és perjudicial per al medi
ambient? No? Jo tampoc. Potser perquè el distribuïdor més gran (i que té
pràcticament el monopoli) és la multinacional Nestlé.
Què consti que jo consumeixo cafè
en càpsules, ara bé, la cafetera que tenim a casa ens la va regalar un fill
sense el meu consentiment. Jo hauria preferit una torradora de pa... Jo comparo
aquesta mena de càpsules amb les cartutx de tòner i ja no pel contaminants que
puguin ser, sinó perquè la cafetera, com la impressora, té un cost de compra
molt barat, però després el cafè té resulta molt més car que el de paquet de
tota la vida.
Com que ja tinc una edat he
arribat a la conclusió de que ens enganyen com volen. Només cal una campanya de
gran difusió signada per alguna autoritat política o sanitària per a convèncer
als ciutadans. En voleu un exemple? La de la carn de porc. Ens diuen que la
Unió Europea la qualifica la car de porc com a carn blanca (com el pollastre, el
titot, etc.) i que és font de vitamines, proteïnes i no sé quantes coses més...
Només fa uns anys, la majoria de dietistes prohibien menjar carn de porc en
qualsevol de les seves dietes, sobre tot pels greixos.
Un altre exemple? El peix blau...
Quants beneficis no té el peix blau? És ric en fòsfor, carbohidrats, vitamines,
calci, etc. En canvi quan érem menuts dient que era perjudicial per a la nostra
salut...
Fa anys vaig aprendre una frase
que segurament us complaurà: Tot el que m’agrada és il·legal, immoral,
està prohibit o engreixa. Quanta veritat!
De menut no recordo beure aigua
durant les menjades. A casa només sé bevia vi o vi amb gasosa. Ara el vi
perjudicar la salut dels infants. No crec que hagi cap mare o pare que doni vi
als seus fills menuts (jo tampoc ho vaig ver) Però també són perjudicials
alguns additius i colorants alimentaris i en canvi, segurament per ignorància,
si que se’ls hi dona...
Avui m’he volgut rebel·lar contra
totes aquestes actituds interessades ja sigui pels governs, ja per les
multinacionals del sector. Ha volgut dir prou a tota aquesta hipocresia de les
campanyes interessades on és difícil distingir entre si les fan perquè és
realment és perjudicial per a la nostra salut o bé si predominen els interessos
econòmics d’algú que, senzillament, té prou diners per a pagar-les.
dimecres, 12 d’octubre del 2016
COLOM AVALL!!
Los hermanos Pinzones eran
unos... Navegantes... qué se juntaron con Colón que era otro...
Marinero... Colón, Colón y de nombre Cristobalito... Recordeu
la cançó? Jo la recordo sonar al ball de la Galera, allà pels anys 70 quan la
censura encara imposava la seva llei i interpretada per algún conjunt musical
del territori, sense poder especificar quin...
En aquell temps els llibres
d’història ens explicaven com Colón va descobrir Amèrica a
bord de la nau Santa María juntament amb les caravel·les Pinta i Niña
el dia 12 d’octubre de 1492. I ens deien que era un navegant genovès i que a part del viatge inicial encara n’he va
fer 3 més descobrint moltes illes de la mar del Carib i que va morir a
Valladolid (i no al seu llit com va respondre un què jo sé...
–què també!-)
I quan de menuts anàvem a
Barcelona havíem de mirar molt amunt, molt amunt per veure la seva estàtua que
amb el dit (ens deien) senyalava cap a Amèrica (la qual cosa no és veritat, ja
que senyala cap al Est i Amèrica està cap a l’Oest) I ens impressionaven els
lleons que hi havia a la base... Ara segueix impressionant-nos, però no tant.
Ens hem fet gran i ens hem acostumat veure-la tot just abans d’arribar al port
marítim... I li hem fet fotos i fins i tot algú potser ha tingut l’ocasió de
pujar-hi per a veure la panoràmica que es divisa des d’allà dalt...
Tot això, ja ho haureu intuït, ho
dic per la polèmica que ha ocasionat la proposta del grup municipal de les CUP
que en va demanar la seva retirada i, com es vol fer a Tortosa, reinterpretar
el monument amb motius de la massacre patida pels oriünds americans. Sabeu que
estic d’acord amb moltes coses amb els cupaires, però aquesta me
sembla que se’n ha anat de mare... O dit d’una altra manera: és un autèntic
disbarat! Quins motius tinc per a sustentar la meva opinió? Molts! Veiem-ne uns
quants:
Primer i principal, quina culpa
va tenir Colom d’haver descobert Amèrica? Recordeu que se’ns explicava que el
que realment pretenia fer Colom era arribar a l’Índia sense haver de passar pel
cab de Bona Esperança, a la punta més meridional de l’Àfrica, la qual cosa feia
que es tingues que donar una bona volta (la ruta de les Espècies) No es pot fer
culpable a Colom per les massacres que van cometre posteriorment els
conqueridors espanyols avalats per l’Església Catòlica.
Les investigacions sobre el
llinatge Colón/Colom sobre el seu origen genovès, han resultat infructuoses.
Ara sé pot dir amb quasi tota seguretat que Colom no era genovès... Ni
portuguès... Ni castellà... Són molts els historiadors que opinen que segurament
era català o, al menys, d’algun dels territoris que van formar part de l’antiga
Corona d’Aragó i més concretament de Mallorca on hi ha molta gent que porta el
cognom Colom.
Tampoc hi falten historiadors (o
al menys estudioses del tema) com el recordat Manuel Bestratén que
creien que Colom bé va poder néixer a Tortosa, concretament a l’Illa de
Gènova (d’aquí la confusió) que era una illa fluvial de l’Ebre que va
desaparèixer amb el pas del temps i que es trobava, aproximadament, davant d’on
està el mercat municipal. A la part de Ferreries hi ha un carrer que porta el
nom d’Illa de Gènova.
També hi ha qui defensa que
podria tenir vinculacions amb Barcelona ja que seria fill d’un canonge de la
seu barcelonina i una novícia i que al néixer el van donar en custòdia al germà
del canonge que era un pescador de Tortosa i que vivia... On vivia? Correcte,
a l’Illa de Gènova!
Evidentment la meva paraula no és
un dogma de fe. Podeu tenir la vostra pròpia opinió i rebatre el que us he dit.
Però abans m’agradaria que llegiu l’article que Jordi Bilbeny va escriure fa escassos dies a la revista Institut Nova Història al respecte de la
petició de les CUP.
Potser us farà canviar d’opinió o
potser no. Tal com us he dit, és un personatge tan misteriós que qualsevol cosa
potser veritat o mentida...
 |
| De Ferreres al Periódico de Catalunya. |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)