PABLO CASADO, L’HOME QUE NOMÉS SABIA BRAMAR

Pablo Casado va arribar a la presidència del PP de rebot... En principi no era la millor opció (Soraya Sáenz de Santa María), ni la segona (Maria Dolores de Cospedal), sinó la tercera... Però com que la final només la podien jugar dos, Casado va recollir els vots de la primera volta de la Maridolo, enemiga irreconciliable de la Soraya després del que va anomenar-se pacte de perdedors i així guanyar el partit i el partit: el PP. Quins punts forts té Casado? Cap ni un! Si el seu antecessor al càrrec (Rajoy) tenia nul•la capacitat de gestió, a Casado se’n hi presumia encara menys. I no és que faci una valoració sense arguments, només cal veure el paper que ha jugat en l’actual crisi del PP que en cap moment ha sabut estar a l’alçada que les circumstàncies l’exigien. Les úniques qualitats que li veig a Casado son les de bramar i la d’atacar per l’espatlla amb les més perverses intencions. Això sí que ho sabia fer bé! Durant els debats al Congrés les sortides de to que llançava sobre el Govern eren freqüents dignes d’una persona malèvola... I ja no diguem quan anava per Europa mentint sobre les gestions dutes a terme pel Govern per a intentar paralitzar els fons europeus per a després culpar-ne a Sánchez. I si estic parlant en passat és perquè Casado és ja, a hores d’ara un cadàver polític. I tampoc és que ho digui jo. Només cal llegir l’article que Joan Tàpia publicava el passat dia 22 al Periódico de Catalunya on escrivia: ¿Algú pot imaginar-se, després del que ha passat en els últims dies, una sessió de control del Congrés a Pablo Casado com airós líder de l’oposició? No diguem ja d’un debat de l’estat de la nació si Pedro Sánchez el convoqués abans del juliol, data prevista per al congrés ordinari del PP. A la pregunta retòrica no cal posar-hi imaginació, ja que dimecres, Pablo Casado, després d’una breu assistència a l’hemicicle del Congrés, es va tancar durant una hora al seu despatx per acabar abandonant la cambra baixa tal vegada per a sempre ja que el seu curt discurs va sonar a comiat, mentre els fariseus dels seus companyes, la majoria dels quals l’havien traït durant els darrers dies, l’aplaudien posats en peus. Quan cau un líder, i Casado ha caigut d’una de les pitjors maneres possibles, enderrocat pels barons del seu propi partit, inclosos una bona part de les persones de la seva més absoluta confiança, sol passar que, ràpidament, la majoria d’aquells que li havien fet costat de forma incondicional, canviïn ràpidament de bàndol. Com va dir el meu bon amic Miquel Castelló: quan el vaixell s’enfonsa les rates son les primeres en abandonar-lo... Però el més trist de tot, és que tot aquest enrenou va sorgir quan Casado i la seva ma dreta Teodoro García Egea van destapar un presumpte cas de corrupció a la comunitat de Madrid presidida per la també popular Isabel Díaz Ayuso. La conclusió de tot plegat és que aquell (Casado) que va arribar dient que volia passar pàgina a la corrupció enquistada durant anys al si del PP, el seu propi partit li hagi senyalat la porta de sortida per així desviar l’atenció i evitar que se’n parlés. Patètic!

GÈNOVA 13 (O 13 RUE DEL PERCEBE)

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Després de que hagi acabat el procés de primàries del PP amb la victòria parcial de Soraya Sáenz de Santa maria per davant de Pablo Casado, és un bon moment per a fer un anàlisi sobre tot el que s’ha viscut al llarg d’aquest procés.

Tal com diu avui el periodista i primer director del Periódico de Catalunya Antonio Franco, l’electorat s’ha decantat pel que més li agradava... Una forma molt poc elegant i convincent per a triar el líder del partit més votat d’Espanya.  

El primer contratemps (per dir-ho d’alguna manera) va ser fixar el nombre de militants que tenien dret a vot. El PP presumia de tenir més de 800.000 afiliats, però a l’hora de comptabilitzar-los sembla ser que tots els que alguna vegada havien estat afiliats ho eren, encara que s’haguessin mort a donat de baixa. Al cens igual estaven Fraga i Franco...  

Total que a l’hora de la veritat només tenien dret a vot 66 mil i escaig. Ni el 10%! (de fet un 7,6%)

Després per a inflar el cens volien fer una mena d’amnistia i fins i tot van proposar de pagar 1€ a l’hora d’inscriure’s per a votar i punt i final. Com se nota que el PP n’entén d’amnisties...   Fiscals, es clar!!

A partir d’aquí ni debats ni romanços... Les candidates i candidats van recórrer la geografia espanyola  i bàsicament els hi van dir als electors:

-Voteu-me perquè represento la regeneració del partit. Amb mi de president s’acabaran les caixes B, els sobres sorpresa (sorpresa perquè mai sabien quin quantitat se trobarien dintre)

I els afiliats no se morien de riure perquè després de la moció de censura no els hi ha quedat ganes de fer-ho, però n’hi havia per això, creieu-me!

Margallo va proposar un debat a 6 (sembla ser que un dels candidats se va retirar només sortir) a la seu de Gènova 13, però la direcció nacional li va dir: nasti de plasti...  

Per a què haver de confrontar idees si idees ne tenen poques? Millor 4 frases ocurrents: Espanya va bien! O Váyase Sr. Gonzalez, versió 4.0: Váyase Sr. Sr. Sánchez (González, Sánchez, Martínez, López... Igual dona... Tot sona a populatxo... I és que a Espanya encara hi ha classes!

L’organització de la jornada electoral sembla que va ser un autèntic caos i la improvisació va ser la nota determinan. I aquesta gent ens governaven! Sinó saben organitzar unes eleccions, com nassos havien de dirigir un país... Igual és que com era la primera vegada que feien unes eleccions: A Rajoy el va nomenar Aznar; a Aznar Fraga i a Fraga... A Fraga Franco des del més enllà...  

I finalment les votacions. La participació final va ser del 86,6% dels inscrits o sigui que si prenguéssim per al càlcul els 800 mil i pico d’afiliats que diuen que tenen, la participació hauria estat un autèntic desastre.

Però ara és quan arriba el bo. Dels sis només podien passar dos i aquests, per la G. del PP van ser: Sáenz de Santa Maria (bien!) i Casado (bien!)  

Ara entre aquests dos espàrrings s’hauran de jugar el ser o no ser del partit (amb l’atenta mirada de Núñez Feijoo des de Galicia)

I es clar, tot i que la Soraya surti amb un lleuger avantatge, Casado pot aconseguir el suport de la Maridolo, enemiga acèrrima de la Soraya.

La guerra de bandes està servida!

AL PP NO HAN APRÉS RES

No estic del tot segur del títol. No han aprés res o potser sí... Me refereixo a la seva relació amb Catalunya.

Com sabeu ara mateix hi ha 7 candidats que aspiren succeir Mariano Rajoy que fent mostra una vegada més de la seva falta de personalitat, va marxar sense haver designat el seu successor, tal i com ho van fer al seu dia Fraga i Aznar. Segurament és millor així, però com us deia demostra clarament la seva forma de ser.

Dels 7, al final només ne poden quedar dos. O sigui, se faran dues voltes. A la primera ne quedaran 5 d’eliminats i els dos (o les dues) que passaran a la gran final, se jugaran el ser o no ser al seu partit. Segurament abans d’arribar a la primera volta hi haurà pactes i se reduiran notablement les candidatures. A priori Cospedal, Santamaria i Margallo semblen els favorits, però com sempre passa, hi poden haver sorpreses.

De totes les candidatures és la de Cospedal qui més rèdit espera treure’n de la situació catalana endurint el seu discurs antiindependentista.

Precisament si Catalunya està on està en aquests moments és per la intransigència i menyspreu del PP i de tots els que pensen si fa on no fa com ells. Però també és cert que és allí on hi ha un gran viver de vots. Segurament els més radicals, però també els més nombrosos. Però com bé sabeu, en política, quan se tracta de guanyar, quasi bé s’hi val tot.

A la majoria dels que no som del PP, mirarem de lluny tot aquest procés electoral, sense importar-nos massa el resultat. Tot i que el tarannà dels candidats sigui molt diferent.

El meu favorit és García Margallo. És dels candidats coneguts el que me sembla més preparat i, sobre tot més dialogant. No tinc clar que la seva edat jugui al seu favor, ja que és el més gran (73 anys). Tot i que penso que la gran favorita és la Soraya Sáenz de Santamaria que era qui devia gestionar l’agenda del govern de Rajoy davant la incapacitat manifesta d’aquest.

A la Cospedal no li veig talla política, tot i haver passat pel govern de Castella la Manxa i a Casado, els seus problemes amb el màster li acabaran per passar factura.

També és cert que tan Cospedal (secretaria general), com Santamaria no estan del tot netes quan parlem de corrupció. No es possible que dues persones que han ostentat el s càrrecs immediatament inferiors al partit i al govern no sàpiguen res d’alguns dels afers que han esquitxat el PP durant les darreres èpoques, però que ha estat en els darrers mesos quan han donat més problemes al partit, tal i com se va fer palesa a la moció de censura que el PSOE va presentar contra Mariano Rajoy i el seu govern.

De tot aquest procés una cosa sorprenent és que només votarà un 10% de la militància. I això no vol dir que la resta, a priori no pugui votar, el que passa és que no estan al corrent de pagament de les seves quotes.

O sigui que el futur del PP està en mans d’uns 80 mil militants que serien aquest 10% que estan al corrent del pagament de les seves quotes.

‘BARRIO SÉSAMO’ NIVELL PP

De Vergara a eldiario.es. 

El passat dissabte vaig llegir un titular al Periódico que me va donar que pensar.

-Cospedal reconeix que el partit ‘va trigar en reaccionar’ davant la corrupció.

Al costat del titular una petita foto de Milagrosa Martínez, condemnada per la rama de la Gürtel valenciana i que va ocupar els càrrecs d’alcaldessa de Novelda, presidenta de les Corts Valencianes i Consellera de Turisme. Segons sembla a dures penes sabia fer la o amb un canut.  

Tot i les paraules de la Cospedal, que va ser ratificada al seu lloc per Mariano Rajoy al congrés de dissabte, me costa veure la reacció tardana dels populars. De fet me costa veure qualsevol tipus de reacció. No sé si vosaltres, amics lectors heu vist alguna reacció per part del PP que jo no hagi vist. De ser així me rectifiqueu.

Un partit que és paradigma de corrupció al nostre país i que només s’ha limitat a fer gestos de cara la galeria, però que de portes cap endins mantenia en nòmina del partit els seus imputats, pretén fer-nos creure que finalment van actuar davant la corrupció que esquitxava a la pràctica totalitat dels seus càrrecs.

Ens volen fer creure que Aznar no sabia res? Què pintava un personatge com Correa (de qui deriva el nom de Gürtel) a la boda sa filla Ana amb Alejandro Agag? Què era amic d’Aznar? I d’on li venia aquesta amistat? Ja ho va dir Barcenas: Correa iba por la sede del PP como Pedro por su casa... És normal que algú que no ostenta cap càrrec al PP no es mogui de la seu del PP de Gènova? No és normal... Per tant, sinó és normal, és lògic que algun interès mutu tenien les dues parts...

Amb els diners de la caixa B (perdó, de la comptabilitat extracontable, tal com va dir Bárcenas) es van pagar les reformes de la seu central... Ningú es va preguntar d’on sortien els diners per a pagar tot aquell dispendi? De debò que Rajoy no ho va preguntar a ningú, ni tan sols al tresorer amb qui, pel que sembla, els unia una gran amistat? Si és així, quin President del Govern tenim? Bé, acabo de fer una pregunta retòrica i inútil, ja que tots sabem quin President del Govern tenim... El que sé li ha ofert a Trump per a ser el seu interlocutor amb els països de Sudamèrica, del Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà... (Sense comentaris)

Tampoc l’Esperanza Aguirre sabia res de la corrupció del PP. La que ha estat una de les persones més influents dintre del seu partit i que, com a presidenta del PP de Madrid també tenia despatx a Gènova, tot i que a una planta menys noble de on el tenia Rajoy. ADña. Espe, la corrupció la va envoltar per tots els costats com si fos una illa... La Púnica, on es va veure implicat qui va ser la seva ma dreta Francisco Granados. Tot i que van ser molts d’altres (Alberto López Viejo, Jesús Merino, José Luis Peñas, José Galeote, Alfonso Bosch, Ginés López, Jesús Sepúlveda, Ignacio González, etc.)

No fa ni un any, a l’Assemblea de Madrid (l’equivalent al nostre Parlament) es va negar a obrir una comissió d’investigació sobre la corrupció amb el suport del PP (naturalment), però també de Ciudadanos (aquí tampoc cap sorpresa, perquè els hi donen suport) i el PSOE (!!!)

M’ho torno a mirar de l’indret i del revés i de debò que no veig cap indici de reacció contra la corrupció pròpia tal com va afirmar laMaridolo...

Anem a veure, reaccionar o no reaccionar són conceptes molt bàsics... Potser una mica més complicats que prop i lluny o dalt i baix, però no crec que cap adult desconegui els conceptes de reaccionar o no reaccionar.

Proposo un ‘Barrio Sésamo’ pensat exclusivament per als del PP.

Reaccionar: Podrien sortir per exemple Epi i Blas i que un li donés a l’altre un ensurt.

Com ho veieu?

DE LAPSUS I DE CORRUPCIONS

Ahir, els mitjans de comunicació es van esplaiar amb els dos lapsus que van tenir les dues dirigents més importants del PP.

Mentre la Maridolo de Cospedal, va dir que al PP li ha costat molt saquejar a Espanya de lacorrupció (en què estaria pensant aquesta bona xica?) I pel que sembla no és la primera vegada que li passa... Serà per alguna cosa concreta?

Mentre, la vicepresidenta del govern, la Sáenz de Santamaria, va dir, fins a 3 vegades, que l’any 2012 el PP havia fet una amnistia fiscal (sí, sí, com ho llegiu, UNA AMNISTIA FISCAL)

El concepte, què és de domini públic, havia estat sempre negat, tau per Rajoy com per Montoro i, per a referir-se a la regularització que van fer milers de defraudadors, usaven tota mena d’eufemismes.

Realment no sé sap si ahir va caure en el parany que li va posar el portaveu socialista Antonio Hernando que va ser qui primer es va referir a l’amnistia fiscal, o simplement perquè la va trair el subconscient (com li va passar a la Maridolo), però el cert és que ho va dir i ho va repetir dues vegades més.

Malgrat tot, el grup parlamentari del PP, tornant a usar el corró de la majoria absoluta, va denegar la petició dels PSOE de que es fes pública la llista de defraudadors que es van acollir a l’amnistia fiscal de fa 3 anys. A la petició s’hi van sumar tots els grups de la cambra baixa... Tots? Bé, tots, tots, tampoc, el grup de CiU s’hi va abstenir. Per què serà? Potser per que tem que es puguin conèixer noms de patriotes catalans que també tenien capitals a l’estranger?  

Tot i ser important el que us he explicat fins ara, possiblement la notícia més destacada d’ahir i que avui porten a la portada diaris com el País, va ser el descobriment de dos possibles casos més de corrupció a les files populars que afectarien a un exministre com el controvertit Federico Trillo (recordeu el cas del Iak-42) i el portaveu parlamentari Vicente Martínez Pujalte (conegut popularment com Martínez el fatxa)

Recordo la verborrea de M-Pujalte a l’hora d’atacar els socialistes, sobre tot durant els governs de Zapatero. Bé, a veure ara com es defensarà.

De moment, com passa sempre, el primer que fan quan se’ls enxampa en algun cas de corrupció, és negar-ho tot o dir que el que van fer era legal.

Si retornem a la informació que han donat els mitjans de comunicació, tant Trillo com M-Pujalte haurien cobrat d’una empresa constructora de Guadalajara especialitzada en obra pública. Primer es va dir que era per haver assessorat a l’empresa en qüestió, però com no hi consten documents que així ho acreditin, llavors van dir havia estat un assessorament verbal. Com va dir el mateix Trillo quan va ser president del Congrés: Manda huevos!    

Aquestes situacions, tan les del PP, com la del grup de CiU abstenint-se a l’hora de demanar la llista de defraudadors, qüestionen el que diuen, tan els populars com els convergents quan es parla de corrupció. Mentre prediquen la regeneració política o miren de desvincular-se de casos com els de Pujol o el Palau de la Música, en realitat ho diuen amb la boca petita i actuen molt diferent.

Qualsevol persona estaria feta un embolic, però espero que tu, amic lector, et passi com a mi i tinguis molt clar quina és la situació, per molt que els qui ens governen la vulguin camuflar entre paraules que ens sonin bé a les nostres oïdes.        

EL TERCER GRAU DE MATAS, LA VERGONYA DEL GOVERN DEL PP (si és que alguna vegada n’ha tingut)

Deia dimarts Maria Dolores de Cospedal que el PP havia fet tot el que estava a les seves mans respecte als seus condemnats i imputats per casos de corrupció, però que no podien ficar a ningú a la presó. Però no va dir res sobre poder-los treure.

És el seu punt de vista, però és evident que estic en total desacord. Si vareu llegir l’entrada que vaig fer ahir mateix, ho vaig argumentar i fins i tot vaig dir el que podrien fer i no han fet.

Que ha Jaume Matas sé li hagi concedit el tercer grau tan ràpidament per part d’Institucions Penitenciàries fent cas omís del dictamen elaborat per la junta que hi ha al si de la presó, crida l’atenció.

Dimecres per la nit, a l’Intermedio s’hi van acarnissar. Va treure imatges de l’hemeroteca de quan Rajoy (llavors cap de l’oposició) posava d’exemple de bon govern el que presidia Matas a les Illes Balears i deia que volia formar-ne un a imatge i semblança del seu.

Es van recordar els casos de corrupció pels quals es va condemnar a l’expresident balear, entre ells la compra d’un palauet. Tant es guanya en política que en tens prou per a comprar-te una propietat de diversos centenars de mils d’euros? Sembla ser que alguns sí, encara que com es va demostrar, són d’il·legítima procedència.

Però el moment culminant del programa va ser quan van entrevistar a la directora d’Institucions penitenciàries durant el govern de Zapatero (2004-2011) que va tirar per terra els arguments que havien fet servir els membres actuals per a justificar el tercer grau d’un expresident i, recordem-ho també, ministre de Medi Ambient durat el govern d’Aznar.

Des de l’oposició s’acusa al govern de Mariano Rajoy de ser un indult encobert. En aquests temps on indultar als corruptes estaria mal vist i sembla que així s’havia decidit per part del govern, es treuen de la manega una carta per afavorir els amics.

Ho va explicar molt bé l’exdirectora quan va dir que molts de presos que estan esperant algun benefici penitenciari, davant de casos així senten una gran impotència i frustració.

Ara només cal esperar el temps que trigaran en adoptar una mesura similar amb Carlos Fabra i els altres càrrecs del PP empresonats per casos de corrupció.