SISCU BAIGES
La catedràtica emèrita de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Marina Subirats, va batejar com a ‘utopia disponible’ la raó que va impulsar l’augment del suport a la causa de la independencia de Catalunya els darrers anys. Ho va fer en un article publicat a la revista ‘La Maleta de Portbou’ l’estiu de 2014. La seva idea era que molta gent s’havia pujat al ‘carro’ de la independència donada l’absència de cap altre projecte col·lectiu il·lusionant, davant una crisi econòmica a la qual els partits d’esquerra no van saber proposar cap alternativa.
Encara està disponible aquella utopia?
Se m’ha acudit una altra manera d’explicar-ho. Va semblar que hi havia una porta per la qual sortir. Davant l’ofegament, l’angoixa i el malestar que va crear la crisi la gent buscava una sortida. Els anys anteriors, fins el 2008, més o menys, les coses havien anat a millor, però es van començar a torçar, de cop i volta, i la gent no es feia a la idea. Quan la gent està acostumada a viure molt malament no li estranya anar una mica pitjor però quan ha anat millorant no accepta que tot s’ensorri i busca una sortida. La utopia d’esquerra estava molt destruïda arran de l’ensorrada de la Unió Soviètica. La socialdemocràcia va fer una mica de relleu pel que fa a la societat del benestar però la crisi se la va endur per endavant. A Catalunya hi havia una altra sortida que no hi era a Espanya. A Espanya va costar més temps. L’aparició de ‘Podemos’ respon a la mateixa necessitat: alguna cosa que dona esperança per sortir del forat on s’ha anat a parar. En el cas català hi havia una sortida propiciada pel govern català, que podia prendre-la o no. I ho va fer. Era “marxem”. Però era una porta pintada a la paret.
Com els dibuixos animats.
Sí. Ja vaig tenir la impressió aleshores i després s’ha confirmat que era una porta pintada a la paret, que no es podia obrir. Mentre hi havia una distància tothom prometia que aquella porta s’obriria i ja tindríem la independència. Quan ens hem anat acostant hem vist que no era una porta real i ens hem donat un cop contra la paret. I en aquest casos allò que perilla és el teu cap més que la paret.
Però molta gent continua creient en aquesta utopia
Aquesta utopia ha estat tan potent i ha generat un moviment tan fort i exaltant que molta gent no vol baixar-ne. Baixar-ne és com després de beure més del compte i estar molt feliç t’entristeixes quan se’t passa la borratxera i l’eufòria. Aquest moviment és excepcional dins d’Europa. Ha demostrat una capacitat de cohesió, disciplina, no violència, sorprenent. I sobretot no ha caigut en divisions, com sol passar als moviments socials. La divisió ha entrat per les cúpules dels partits, no pel moviment. La potència que ha tingut ha estat excepcional, però la realitat és més potent. S’ha construït un castell de paraules que protegia qualsevol defecció o dubte. Qui posava en dubte aquestes paraules era considerat un traïdor, un botifler, era igual que Rajoy. S’ha construït una realitat paral·lela que ha anat avançant però la paret estava allà. I s’ha estavellat.
Rajoy i el PP esperaven que allò que en deia el ‘souflé’ baixés sol.
El govern del PP no ha volgut reconèixer que el moviment tenia un composant popular molt fort. En un primer moment ho van atribuir tot a una dèria d’Artur Mas. Pensaven que traient-lo d’enmig, s’hauria acabat el problema. Era una anàlisi totalment errònia que els permetia no actuar. Com si fos una baralla entre galls sense voler reconèixer la dimensió social i l’amplada del moviment independentista a Catalunya. Creien que ‘ja se’ls passaria’. Era un altre castell de paraules. Construeixes un relat, no et mous ni deixes que ningú no es mogui d’aquest relat i això acaba semblant que és la realitat. Però quan hi ha el xoc els relats s’esmicolen i apareix la realitat. La realitat és que l’Estat espanyol té molta més força que el moviment a Catalunya i les institucions catalanes. I així estem.
El 27 d’octubre, el Parlament de Catalunya aprova la declaració d’independència, però, tot seguit, el president de la Generalitat i un grup de consellers se’n van a Brussel·les. Es declara la independència però tot apunta que el govern català no estava preparat per implementar-la.
Era una evidència. Els que no havíem embogit amb el tema vèiem perfectament que anàvem al desastre. A qui volien enganyar? L’1 d’octubre jo estava a Catalunya Ràdio i vam començar a veure aquelles escenes. Persones que eren allí i que tenien o havien tingut responsabilitats polítiques s’estranyaven de la resposta policial. “Ens havien d’haver avisat que respondrien així”, deien. Això ho admeto en gent que no ha viscut la dictadura. Com pots creure que l’Estat s’aturarà, serà amable i dirà que si els catalans volen marxar que marxin? D’això se’n diu idealisme, confondre les idees i les il·lusions amb la realitat. El que va passar l’1 d’octubre, d’alguna manera, va ser un triomf de Catalunya perquè la policia va actuar com ho va fer, però a partir d’aleshores el govern català va tenir vàries ocasions per convocar eleccions, aturar el 155 i refer les coses.
No ho va fer.
Sistemàticament van anar triturant-ho tot fins arribar al desastre que tenim. M’indigna que Catalunya estigui governada pel PP ara. Em sembla el disbarat més gros de tots. És com donar la clau de casa i que facin el que vulguin. S’està jugant no només amb l’independentisme sinó amb la feina de molta gent, de moltes generacions, independentistes i no independentistes, que durant anys han estat treballant perquè Catalunya tingui el màxim d’autogovern possible, per mantenir la llengua,… Tot això, de cop i volta, es posa en risc per fer una pirueta fantasiosa. Prou que ho sabien que no seríem independents i que la república no era enlloc per molt que diguessin! No es complia cap de les condicions conegudes i necessàries per aconseguir la independència.
No estaven contra la paret? Quan Carles Puigdemont dubta de si convocar eleccions o no, els universitaris el titllen de ‘traidor’, a la plaça de Sant Jaume, i twitter s’omple de retrets i insults contra ell.
Els moviments han d’empènyer però els dirigents han de saber conduir. Això és fonamental en política. Qui té la responsabilitat, sap fins on pot arribar i pot fer el càlcul de les forces és el dirigent, el governant. Ells sabien que no hi podia haver independència i república, que allò era un ‘Viva Cartagena’ sense futur. Havien d’haver dit que no era possible. El moviment els devora, els empeny i els marca el camí fins el punt que no poden o no saben rectificar. Si haguessin rectificat corrien un risc: no haurien guanyat les eleccions següents.
Haurien estat tractats de traïdors.
I què? És millor quedar com uns eixelebrats i deixar la clau de casa perquè entrin els altres i facin el que vulguin? Ara no sabem res del que està passant a la Generalitat. És possible que el dia que ho puguem mirar ens trobem un forat brutal. Només cal mirar com estan amenaçant les escoles. I si volen imposar el castellà a les escoles? Tant com ha costat arribar fins aquí! La quantitat de generacions que no han pogut aprendre a escriure en català, la quantitat de gent que se l’ha jugat per fer classes en català durant el franquisme, la quantitat d’esforços… i ara arriben aquests i com que no volen quedar malament… Estic indignada. En pagarem les conseqüències durant molts anys.
Bé es deurien creure que algun reconeixement internacional tindrien.
Una irresponsabilitat més. La Unió Europea no tolerarà la independència. Hi manen els estats i cap estat voldrà desmembrar-se. Si un comença, seguiran molts. En el futur no se sap, però en la conjuntura actual era evident que no donarien suport a la independència. O es van deixar enganyar per la seva il·lusió o van contribuir a la ficció sabent que ho era.
Potser no creien que alguns dirigents podrien acabar en presó preventiva.
Si no saben què és un estat que no s’hi posin. Sempre he estat convençuda que al final entrarien els tancs, entenent-ho com una metàfora que ens atacarien violentament. Poden ser els tancs o la policia que va venir. El que sigui. Només cal conèixer una mica què és un estat i què és l’Estat espanyol. No és cap cosa que jo m’inventi. No han entrat els tancs perquè no els ha calgut. N’han tingut prou amb l’article 155 i posar-ne uns quants a la presó. Si aquells dies la gent s’hagués aixecat i hagués començat a tallar carreteres, com tenien previst, ens haurien enviat l’exèrcit… La gent que era al Govern ho havia de saber.
Ara sembla que entrem en una fase més temperada, més tranquil·la.
Ara és la fase més patètica. Fins la declaració d’independència podíem pensar que estaven seguint el mandat del poble, com deien ells. En aquest moment, l’argumentació que utilitzen per no tenir govern no s’aguanta per enlloc. Si Puigdemont hagués pogut ser elegit president hauria estat gràcies a unes eleccions convocades des de Madrid. No perquè es restitueixi res. Això és una entelèquia. A sobre, això impedeix la normalització del Govern català. A més, cada partit defensa els seus interessos, amb l’obscenitat que estan discutint quina part del pressupost es quedarà cadascú, quines conselleries o qui es quedarà TV3 o Catalunya Ràdio. Hem deixat que l’autogovern de Catalunya desaparegui, estem sota les ordres de Soraya Sáenz de Santamaría i nosaltres estem aquí discutint si aquests milionets d’euros te’ls quedes tu o jo. Indecent! No estan invocant l’interès de Catalunya sinó els seus interessos concrets. Puigdemont i Comín no volen renunciar. Prefereixen posar en risc un govern independentista a renunciar a l’acta de diputat.
