QUAN ÉREM FELIÇOS

De Faro a Diari de Tarragona.

Dijous, els actors de Polònia van interpretar un gag d’allò més divertir. Artur Mas estava fen un discurs i quan parlava d’independència, els seus acompanyants (ara al PDECat) sé li apropaven, però quan parlava del 3%, s’allunyaven d’ell, inclòs Puigdemont.

La refundada Convergència (o el PDECat), com més us agradi anomenar-los, sembla que fa esforços per a treure’s de damunt la rèmora d’un passat no tan llunyà.

Tot i que va ser l’any 2005 quan Maragall va etzibar al Parlament allò de vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%, DCD venia cobrant comissions il·legals des de feia anys... Aquestes coses no es descobreixen d’un dia per l’altre...

Vaig entrar en política després de que socialistes i convergents s’haguessin fundat. L’any 1980 els socialistes venien de guanyar totes les eleccions: les generals de 1977 i 1979 i les municipals d’aquell mateix any. Quan l’any 1980 s’havien de celebrar les primeres autonòmiques, res me feia pensar que el partit de Pujol s’emportaria el partit. Pujol tenia un gran prestigi per la zona metropolitana de Barcelona avalat pel seu historial antifranquista amb presó inclosa. Però a comarques no el coneixia pràcticament ningú.  

Tot i necessitar el suport de l’ERC de l’Heribert Barrera, aquella només va ser la primera victòria de Pujol d’un total de 5, tres de les quals per majoria absoluta. Mentrestant, el domini de Convergència arreu de Catalunya se va anar estenen com una taca d’oli fins arribar als llocs més recòndits de la geografia catalana. Només calia que a, poble hi trobessin algú que estigués disposat a combregar amb la seva fe.

Buscaven adeptes desesperadament. Per això no van dubtar en fitxar a alcaldes de l’època predemocràtica: José Bertomeu a Santa Bàrbara, Aurelio Villalbí a Godall o Primitivo Forastero a Camarles.

No obstant no tothom els hi va donar el sí. A Santa Bàrbara per exemple van tocar a un mestre que vaig tenir jo a la Galera. Li van explicar el seu ideari i el mestre (m’ho ha explicar ell mateix), els hi va dir:

-Crec que no sóc la persona que busqueu... La meva manera de pensar és molt diferent a la vostra... 
     

Aquest mestre mai va entrar en política, tot i tenir fortes conviccions republicanes.

A Godall va passar un fet similar. Un dia Roig va citar a un godallec al despatx que tenia dalt de l’antiga llibreria (ara Manualitats Miró) En arribar, a part de Roig també estava Macià Alavedra, un dels homes forts de Convergència durant diversos governs de Pujol i jutjat aquests dies pel cas Pretòria. Segons el testimoni del propi afectat, li van arribar a posar un xec en blanc (literalment) a sobre de la taula i li van demanar que posés una quantitat. S’hi va negar.

Però casos com aquests van haver de ser molt comptats. Qui es pot negar davant d’una temptadora oferta? I és que aquesta era la forma de pensar dels convergents: Totes les persones tenim un preu, només cal arribar-hi.

Paral·lelament es va crear una xarxa d’adeptes a canvi d’oferir-los feina o fer-los favors. Controlar el Govern de la Generalitat, 3 de les 4 diputacions catalanes i la majoria de consells comarcals i una gran part dels ajuntaments, sobre tot els més menuts, els hi donava un ampli marge de maniobra que utilitzaven a la perfecció.  

Amb la creació dels consells comarcals es va aconseguir crear una gran quantitat de llocs de treball on es van col·locar a molts dels adeptes dels que abans us parlava. Tot i no tenir pràcticament competències, si us hi fixeu, tots els consells tenen ostentoses seus, sense arribar però a la categoria de les diputacions provincials.

Van se anys de felicitats immensa on tots els hi anava de cara i on el seu problema encara no s’anomenava 3%. No sé si aquest és el somni dels dirigents actuals del PDECat, però no me negareu que el panorama no era atractiu. Era l'anomenat oasi català.  
Com per a no tenir ganes de tornar-hi...    

CONTRARIS AL PROCÉS

Tot i que hi ha qui ho neguen, és evident que els independentistes més viscerals s'ofenen i molt que no tothom pensi com ells sobre aquest tema. Fa massa anys que estic en política com per a no veure determinades actituds que, curiosament, tot i que d’una altra manera, ja he viscut anteriorment.  

Des de l’altre costat de la trinxera, des del bàndol d’aquells que no volen sentir-ne a parlar, ni tan sols de referèndum pactat, de tant en tant s’escolten comentaris que diuen que la ciutadania de Catalunya està dividida entre aquells que estan a favor i els que estan en contra de la independència del nostre país. I aquesta situació comporta baralles entre membres d’una mateixa família i fins i tot conflictes socials. És la teoria del got mig ple o mig buit, tot depèn dels ulls de qui el mira.  

A totes les societats es troba gent de diferents ideologies i maneres de pensar.  A la nostra societat, a Catalunya, 7 milions de persones som molta gent per a que no sigui igual que a la resta.

Com a totes les societats, fins i tot les menys desenvolupades socialment, el procés d’evolució és constant, to i que no totes ho fan al mateix ritme. Des de que tinc ús de raó, s’ha passat per etapes diferents. La dictadura franquista va donar pas a la transició cap a la democràcia que, no va ser plena fins que es va començar a votar per a elegir els nostres representants. Fins i tot l’etapa democràtica ha passat per diferents subetapes, segons el partit polític que ha governat en cada moment.

També els partits polítics han evolucionat en alguns aspectes, així CDC, ara PDECat, ha passat de ser un partit nacionalista i fer polítiques de peix al cove a tornar-se independentista.

Camí d'Ítaca? 

Però en alguna cosa no han canviat. Segueixen pensant allò de: O estàs amb mi o estàs en contra meva... O dit d’una altra manera: O estàs a favor del procés o hi estàs en contra... No hi ha terme mig. O és blanc o és negre... La gama de grisos no existeix.  

Segons informa el setmanari el Triangle, un dels mitjans que més atacs ha patit al respecte és el Periódico de Catalunya. Fins i tot, no fa molt vaig llegir que des de l’editorial del Vila Web (Vicent Partal) el qualificava literalment de prosocialista... És el que deia abans: Si no segueixes la línia independentista no pot ser ni objectiu ni mandangues amb tomata...

Sense arribar a l’extrem anterior (possiblement perquè no tinc Twitter), jo també he viscut experiències amb militants independentistes intransigents respecte a aquest tema. Amb algun, la relació que teníem està pràcticament trencada i amb altres el distanciament és evident. Per tant, jo també sóc, als ulls dels independentistes més fervorosos un contrari al procés.

És igual que estigui a favor del referèndum (vaig participar amb el del 9-N) i fins i tot  (ho he dit moltes vegades) no vegi amb mals ulls la independència de Catalunya, com resulta que sóc (així me defineixo) pragmàtic i fins i tot escèptic, a ulls d’aquells ja no puc ser ni català.

En qualsevol viatge que emprenguis has de tenir per força tens companys de trajecte. Però l’ideal és poder triar els companys de viatge i, personalment, una part dels que van cap a Ítaca, no m’agraden... Ni m’han agradat mai...

SIMPLEMENT FALS, TOTALMENT MENTIDA

De Ferreres Al Periódico. 

Heu sentit parlar mai de l’efecte bumerang? Suposo que sí. És quan es diu alguna cosa que, posteriorment, s’acaba girant-se en contra. És el que li pot passar a Arturo. Arturo Mas, per suposat...

Qui va ser la darrera ma dreta de Pujol, cap de l’oposició amb Maragall i President de la Generalitat amb el suport primer del PP i posteriorment d’ERC, està dient per on va que el que han declarat els encausats del Palau de la Música és simplement falç i que només ho diuen per mirar de reduir la pena que els hi demana la fiscalia. També diu que abans, les donacions anònimes eren legals i que no necessàriament es feien esperant alguna cosa a canvi. També va desafiar a que es digui en quines obres es van arreglar els contractes. Finalment va puntualitzar que amb això no volia dir que Convergència hagués rebut donacions anònimes...

A part dels citats, qui també va declarar dijous va ser Daniel Osàcar, el que va ser tresorer de Convergència durant molts anys i que segons la fiscalia i els encausats, seria el Daniel que figurava en algunes anotacions de Millet. I què va dir Daniel: Què el que s’havia dit d’ell era totalment mentida...  

Anem a pams. És evident que els encausats pel cas Palau (Fèlix Millet, Jordi Montull, Gemma Montull, etc.) volen que se’ls hi rebaixa la condemna que els hi demana el fiscal. És que no ho fa tothom? Ara bé, que vagin repartint merda (amb perdó de l’expressió) allà on no cal, ja no me queda tan clar. Per què culpar Convergència si no té res a veure amb els fets? Per què així ho creu el fiscal? Vull pensar que si el fiscal pensa que Convergència hi està implicada és perquè té proves que així ho demostrarien.

Sobre els contractes que van poder ser arreglats, la premsa ja ha publicat alguna cosa. Segons el Periódico, que cita fons de la Guardia Civil, fins un total de 19 que, a part, involucrarien a l’exconseller de Justícia Germà Gordó com a aconseguidor necessari de la trama. Les seves anades i vingudes i les seves reunions (n’hi ha constància), no es correspondrien amb l’agenda oficial de l’ara diputat per JxS.  

El Mundo també es va fer ressò de la notícia citant algunes d’aquestes obres:  El Consorci Educatiu de Barcelona adjudicat a Copisa, la millora del dic Est del Port de Barcelona, adjudicat a la UTE Copisa-Comsa i la construcció de l’institut Lluís de Paguera a Oproler en UTE con el Grupo Soler.

Copisa (Constructora Pirenaica SA) és una d’aquelles empreses que juntament amb Ferrovial, Teyco y d’altres venen sonant des de fa anys com les empreses de l’entramat del 3%.

De donacions anònimes n’hi van haver durant molts anys. Era una forma de finançament dels partits que s’escapava de quasi tots els controls. Casualment, sempre que el Tribunal de Comptes publicava informes sobre aquestes aportacions anònimes, els partits que més diners rebien eren el PP i CDC (o CiU), tot i que no hi havia cap partit que no rebés alguna aportació.  

La gran pregunta sobre aquest tema és: Hi ha gent tan generosa capaç de donar grans quantitats sense esperar res a canvi?De debò que ens hem d’empassar de que és així?

Més tard, per a escapar-se del control del Tribunal de Comptes, es va idear un altre sistema: Fer donacions a les fundacions relacionades amb els partits. De totes maneres m’ensumo que, després del que s’ha vist amb casos com el Gürtel o el 3%, els partits rebien grans quantitats de diners que anaven a parar directament a la caixa B o sigui, escapant-se de qualsevol control legal.  

Tret dels convergents de la seva que n’hi ha i molts, no crec que ningú es cregui a Mas. Ara mateix el comparo a aquell peix que s’ha quedat sense aigua i que no para de bellugar-se obrint i tancant la boca i movent la cua.

Tal com diu la saviesa popular: Al final tot sé sap. Ara bé, una cosa ben diferent és que els convergents, amb Mas al capdavant acabin acceptant els fets.

DOS ARTICLES QUE VA PUBLICAR EL PERIÓDICO ABANS D'AHIR I QUE US RECOMANO LLEGIR:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/pais-dels-tresorers-bojos-5886604

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/millet-palau-mas-cdc-erase-una-vegada-5887158

LES INFANTES DE CONVERGÈNCIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Jordi Montull va avançar la setmana passada que a partir d’aquesta hi hauria diversió.

Dimecres, quan es va tornar a reemprendre el judici Palau de la Música amb les declaracions de Fèlix Millet i Gemma Montull, tot i donar titulars de premsa, no va dir res que qualsevol català no sabés des de feia anys.

Des de que Pasqual Maragall va insinuar al Parlament que Convergència rebia un 3% de l’import de l’obra pública que adjudicaven les administracions governades per aquest partit, els ciutadans de Catalunya ens vàrem adonar que alguna cosa passava. I el que passava era que, efectivament, hi havia muntat tot un entramat que permetia a CDC finançar-se il·legalment a canvi d’adjudicacions públiques. Van anar passant els anys i van anar sortint casos que, d’alguna manera apuntaven cap a CDC, ja que els imputats (o investigats com es diu ara) eren càrrecs de la formació nacionalista.  

Però tal com ha passat al PP, la corrupció els va donant voltes com els voltors sobre algú que s’ha d’acabar morint, però no acaba d’afectar als que, durant anys, han estat al capdavant de la formació.

De fet, els dos acusats que van prestar declaració dimecres no van fer més que confirmar el que el fiscal del cas portava dient des de fa temps i que era de domini públic: Ferrovial pagava a Millet a través del Palau el 4% del cost de l’obra pública i d’aquest 4%, el 2,5 anava a parar a Convergència a través de les seves fundacions, un 1% se’l quedava el propi Millet i el 0,5 restant li donava a Jordi Montull.

També sé coneixia o intuïa, que l’intermediari de CDC era Daniel Osàcar, el tresorer del partit i que Millet va confirmar que, efectivament, era el Daniel que apareixia als apunts comptables... Però cap nom més. No van involucrar cap càrrec més de Convergència...

Durant la segona jornada, Jordi Montull va dir que les comissions van passar del 3% al 4% perquè CDC volia més diners. No sé si es tractava d’avarícia o d’alguna cosa molt més greu. Ahir me van enviar un mem que diu alguna cosa així: Si tots els corruptes portessin una llumeta de colors al cul, el nostre país sé semblaria a las Vegas.

I quina va ser l’estratègia d’Osàcar? Desmentir-ho tot. A sobre no li han hagut de pagar-li prou per a que accepti totes les responsabilitats... Es clar, com han de pagar-li si se’ls hi ha tallat qualsevol font d’ingressos extraordinaris...      

La veritat és que Jordi Montull m’ha decebut. Aquesta no és la diversió que esperava. Entenc que no és el mateix que els ciutadans intuíssim alguna cosa, que algú canti i doni testimoni amb fet provats que, efectivament va ser com se sospitava. Per això avui a totes les portades dels diaris catalans se parla d’aquest fet com si acabés de passar. També la majoria de grups polítics del Parlament van demanar explicacions als hereus de CDC, el PDECat. El President Puigdemont va fer allò que saben fer tan bé els convergents: Tirar pilotes fora, com si el tema no anés amb ells. D’aquestes coses els corruptes en saben molt... Massa!

El Periódico parla de d’escac a CDC i de que el cas Palau apunta cap a Mas. Altres mitjans informatius com TV3 també van en el mateix sentit i creuen que si Mas pretenia ser candidat les properes eleccions, millor que se’n vagi oblidant. De fet, tots els partits excepte PDECat han demanat que comparegui Mas al Parlament per a donar explicacions.

Encara que ho desitgi, el PDECat no podrà desvincular-se de Convergència. Són els seus hereus encara que hagin canviat de nom i hagin fet propòsit d’esmena.

A part d’això, la seva estratègia és tan previsible que fins i tot és ridícula. Molt de criticar a la infanta Cristina, però a l’hora de la veritat tothom la imita.

Al PDECat tots són infantes d’Espanya: Ningú se’n assabentava del que estava passant... Ningú preguntava d’on sortien els diners per als fastos. I és que quan les coses van bé, ningú pregunta, però quan venen mal donades, l’últim tonto que tanqui la porta...    

DECENT EN LA INDECÈNCIA

Informava ahir la Cadena SER que els Mossos d’Esquadra haurien detingut al regidor de districte de Ciutat Vella de Barcelona d’ERC per presumpte delicte d’assetjament sexual a una menor, segons una denúncia presentada per un grup de joves. Aquests joves recercaven pedòfils a les xarxes socials i, fent-se passar per una menor de 12 anys, es van citar amb el regidor que va acudir a la parada de metro que havien acordat. El regidor va dimitir ahir pel matí per motius personals i, després de ser detingut, el seu partir el va donar de baixa de forma immediata.  

Si actes com la pedofília, l’assetjament sexual, el mobbing o el bullying son indecents i totalment reprovables, dimitir i fer-lo fora del partit són actes decents i dignes d’elogi. Desgraciadament massa sovint surten notícies a la premsa de polítics involucrats en casos de corrupció que s’aferren al càrrec i no dimiteixen ni a la de tres...      

Per a no ser repetitiu, us comentaré algun dels casos que aquests dies, per uns o per altres motius són notícia.

Del que més se’n està parlant és de Pedro Antonio Sánchez, el President de la Comunitat de Múrcia. Tot perdre la confiança dels seus socis de govern (C’s) i que plana sobre el seu cap una moció de censura, Sánchez segueix resistint-se a dimitir. Però no només això, sinó que compta amb el recolzament del PP, l qual cosa tampoc és d’estranyar, ja que els populars, d’entrada, solen donar suport a tots els seus companys corruptes. Martínez Maillo, un dels homes forts del PP després del darrer congrés del partit, va dir sobre el president murcià: No és el mateix cometre alguns errors que posar la ma a la caixa... Sánchez està acusat de quatre delictes: prevaricació, malversació, falsedat en document públic i frau. Potser no s’ha posat cap euro a la seva butxaca, la qual cosa no vol dir que hagi maniobrat per a afavorir a algun empresari amic seu i qui sap si, finalment, diners públics van anar a parar a mans del PP tal i com ha passat tantes i tantes vegades.

A França, el candidat de la dreta Françios Fillon es nega a deixar la cursa electoral tot i que també pot ser imputat per malversació de fons públics per haver contractat a la seva dona y a un fill durant molt de temps i als que, suposadament, se’ls pagava amb diners públics sense que hi consti quina feina estaven fent. Però és que la dreta francesa o té molt malament i sembla que l’alternativa de Fillon és el propi Fillon o sigui, no hi ha alternativa, tot i que a les enquestes segueix en descens lliure... Però això ja és un altre tema.

Tornant a casa nostra, aquesta setmana, a part de la continuació del judici pel cas Palau de la Música, ha de començar el judici pel cas Pretòria on hi estan implicats Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, dos antics pesos pesants de Convergència i del Govern de la Generalitat de l’època de Pujol, els edils socialistes de Santa Coloma de Gramanet Bartomeu Muñoz (alcalde), Manuel Dobarco (regidor d’Urbanisme) i un personatge difícil de definir: Luis Andrés García, més conegut per Luigi i que havia estat expulsat del PSC feia uns quants anys.

Sense abandonar el tema de la corrupció en particular i la indecència en general, acabaré amb un titular de la Vanguardia d’avui mateix: El PDEcat es desmarca de l’herència de CDC sobre el 3%.

Què sobreenteneu? Qui es desmarca d’alguna cosa és perquè dita existeix... Per tant, implícitament el PDECat reconeix que va existir finançament irregular de Convergència, no?

Per cert, no recordo que hagi dimitit ningú per això... Per tant, decents, tampoc.  

DIVERTIMENTO

Tot i que divertimento sona, evidentment, a diversió, abans que res us posaré la definició que la Viquipedia fa d’aquest concepte:El divertimento és una forma musical que va ser molt popular durant el segle XVIII, composta per a un reduït nombre d'instruments. Els divertimentos acostumaven a mostrar un estil despreocupat i alegre (en italià: divertimento significa 'diversió')

Però no us parlaré de música, simplement perquè no en tinc ni idea. Us parlaré, tal com acostumo a fer de política.

Dimecres, durant la primera sessió del judici pel cas Palau, Montull va dir a la premsa que la propera setmana serà molt més divertit. A partir de dimecres ha de prestar declaració el mateix Montull que, segons diuen els mitjans de comunicació, podria haver arribat a un acord amb la fiscalia (o al menys hi estaria negociant) per a evitar que sa filla Gemma entrés a la presó. Montull aportaria proves del finançament irregular de Convergència, tot i que Mas ho segueixi negant tot. L’expresident va dir que confiava plenament amb Daniel Osàcar, el tresorer del partit en aquella època. Casualment l’Andreu Viloca, que va prendre el relleu d’Osàcar, també està imputat per casos semblants. A veure si és veritat i la setmana que ve ens depara emocions fortes! 

També dimecres el jutge de la Mata va reobrir el cas per la caixa b del PP, aquella on suposadament anava a parar tot els diners procedents del finançament irregular del partit i que Bárcenas va qualificar com a comptabilitat extracomptable.

Si ens hi fixem, hi ha un paral·lelisme entre el PP i CDC, ja que tots dos partits es finançaven de forma il·legal gràcies a les comissions que rebien de diferents empreses (sobre tot dels sectors construcció i serveis) a canvi de suculents contractes.

Poca broma amb això, ja que tots aquests diners que les diferents administracions vinculades principalment al PP i CDC (tot i que també hi ha d’altres partits que han emprat pràctiques similars) són diners que provenen de les butxaques dels ciutadans. No faig demagògia quan dic que mentre per un costat els partits es posaven a la butxaca una milionada, els governs dels mateixos partits ens retallaven en sanitat, serveis socials, ensenyament, obra pública, etc.

M’encanta que els delinqüents cantin. Que tots aquells que van ser cooperadors necessaris i van fer d’intermediaris entre les empreses i els partits expliquin tot el que saben i que és molt.

Per això quan li he sentit dir al Molt Poc Honorable que estirarà de la manta i que explicarà detalls de coses que es van fer durant la transició i que afectarien la reputació de governants d’aquella època, no puc deixar d’alegrar-me ja que personalment m’agradaria conèixer els detalls sobre algunes decisions que es van prendre i que, de ben segur, van acabar influint amb l’esdevenir de la nostra democràcia. Quantes coses s’hauran fet i sobre les que no tenim cap tipus de constància!

De totes formes Madrid i Barcelona me venen una mica lluny i, per tant, els casos que afecten els polítics espanyols i catalans, tot i que m’interessen, prefereixo assabentar-me de coses molt més domèstiques, de casos que afecten a polítics de les nostres terres. No me direu que no tenen més morbo? Tot i que sovint me desmoralitzo jo mateix quan penso que si pescar els peixos grossos costa tant, capturar els més menuts i que a sobre estan molt lluny d’on es prenen les decisions importants, encara costa més. Per tant, molt me temo que la gran majoria d’aquests casos quedaran impunes.

Però si un dia, per casualitat, sonés la flauta (com l’ase flautista de Tomás Iriarte) i es coneguessin més casos relacionats amb polítics de la zona, alguns relacionats amb els que es jutgen aquests dies, encara me divertiria molt més. Però m’ho passo bé, no puc negar-ho.      

MAS I EL 3%

Diu Arturo que de 3% res de res... Que totes les donacions que va rebre DCD van ser clares i transparents... Què ha de dir? Mas és part de CDC... I part important i interessada (evidentment) Per tant, me costa molt pensar que no miri de salvar la seva pell.

Ho he dit més d’una i més de deus vegades: trobo inapropiat que es jutge a Mas&Cia per fets polítics (posar les urnes, desobediència al TC...) En canvi exigeixo que si han robat al poble (els sobrecostos de les obres les acabem pagant tu i jo), se’ls jutgi, se’ls condemni i si se’ls ha d’acabar empresonant, que es faci... Tot hi haver representat la més alta institució de Catalunya. Per als corruptes, com per altres tants, no hauria d’haver cap tipus de perdó. Però tots sabem que a l’hora de la veritat, no sempre és així.  

Mas fa el paper del marit enganyat i, a sobre intenta desviar l’atenció cap el camp que li és més beneficiós. El marit enganyat (també anomenat banyut) sempre és l’últim d’assabentar-se de que la dona se’n va al llit amb d’altres homes (o denes, ves a saber...) Si fos cert que Mas no sap res de com es finançava el seu partit, seria com un marit enganyat, ja que sembla que tothom coneix prou en detall com el seu tresorer i aconseguidor Andreu Viloca es reunia amb empresaris que, a canvi de donacions, aconseguien tenir sort en les adjudicacions que feien les diferents administracions controlades per CiU. Gràcies a l’aixecament parcial del sumari del 3%, s’han pogut conèixer detalls de les anades i vingudes de Viloca i dels diners que es dipositaven a la seu de CatDem per part de les empreses agraciades. Una d’elles TEYCO que va intentar fer fis a 3 obres a Amposta, de les quals dues (la del costat de la biblioteca i la del carrer Josep Tarradellas) no les va ni començar i l’altra (la del passeig del Riu) no la va poder acabar.

Mas va tornar a dir el passat cap de setmana (per enèsima vegada) que les acusacions falses que s’estan fent tan al seu partit com a ell mateix, és per minar el procés independentista engegat a Catalunya. Fals! Mas potser serà un gran polític (ningú li discutirà la seva oratòria loquaç i el seu poder de convicció), però també és un mentider compulsiu a part d’un polític camaleònic que sap adaptar-se en cada moment a les circumstàncies que li són més favorables.

Tot i això (és normal) hi haurà molta gent que no ho veurà com jo. Què pensaran que, efectivament, que es tracta d’una confabulació per part de les més altes instàncies de l’Estat per a tirar per terra el procés. Estan en tot el dret de pensar així i, tal com a mi no me convencerà ningú sobre la bona fe de Mas&Cia, segurament no serè jo qui els acaba convencent del contrari.

Vull acabar amb un parell de reflexions (me donaré per satisfet si aconsegueixo fer meditar als que no pensen com jo) La primera es remunta a l’any 2005 quan Maragall va denunciar al Parlament el cobrament del 3% en comissions per part de CDC. Hi havia llavors algun procés engegat? En aquells moments només es parlava d’aprovar un nou Estatut que donés molta més autonomia (tant política com financera ) a Catalunya. Des de l’any 2005 al 2012, el de la transfiguració de Mas, van passar 7 anys i del tema se’n va seguir parlant... I van sortir a la llum molts de casos, com el del Palau, Sumarroca, el de les ITV (que va fer desaparèixer del panorama polític a l’Oriol Pujol, el presumpte hereu de la corona catalana)

I la segona. Si heu viscut una mica de prop la política de casa nostra, segur que no us van passar desapercebudes les fastuoses festes que feia CiU durant les campanyes electorals i quan celebraven les victòries. D’on procedien els diners de tot aquell dispendi?  

LA QUARTA VIA

El passat divendres Arturo Mas va dir que hi ha una tercera via entre l’independentisme i la situació actual... La notícia potser no ha tingut la repercussió mediàtica que mereixia una notícia, però si que ha sortit per algun mitjà informatiu com per exemple el Periódico de Catalunya.

I per què ha tingut tan poc ressò? Perquè no interessa a les principals organitzacions independentistes de Catalunya, així com els mitjans que els hi donen suport. Així de clar i així de català.

Sorprenent? Si ha sorprès a algú, no ho entenc... Potser als més joves, aquells que no coneixen a Mas en tota la seva dimensió... Però aquells que ja tenim canes al cap i la barba, notícies com aquesta no ens haurien de sorprendre gens ni mica.

Mas vol ser... Què vol ser? És igual el que sigui: president de la República Catalana, de la Generalitat o de la comunitat de propietaris on viu (tot i que dubto molt que visqui a un pis) L’important per a Mas és ser. Pintar alguna cosa. I a poder ser tenir cotxe oficial, xofer i tota la parafernàlia que implica ostentar un càrrec important.

Vull dir amb això que Mas és un polític camaleònic, que sap adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. La prova més contundent és la que s va viure aquell 11 de setembre de 2012. En un dia, un sol dia, Mas va viure la mutació més gran que sé li recorda a un polític: de pactar amb el PP per a poder tornar a ser President de la Generalitat a convertir-se amb el primer independentista per mirar de conservar el seu status.

Però el millor de tot és que va aconseguir arrastrar a una gran part de militants i simpatitzants de CiU. Sí, sí, de CiU, no només de Convergència, sinó també d’Unió... De sobte, gent que ni coneixien el significat de la paraula independència van abraçar la fe i van començar a defensar la necessària desconnexió d’Espanya. La que ens roba, la que ens priva de llibertats, la insolidària... L’origen de tots els mals de Catalunya! I no dic que no sigui així, només dic que l’evolució va ser massa ràpida per a ser creïble (al menys per a mi)

Mas va néixer políticament dintre de Convergència. De funcionari de la Generalitat va passar a ocupar càrrecs de responsabilitat. Apadrinat per Jordi Pujol, poc a poc va anar escalant posicions fins arribar a Conseller en Cap amb Pujol encara de President.

Finalment Mas va ser ungit per Pujol després de deixar diversos cadàvers polítics pel camí. Però Mas no va poder ser president tot i guanyar les eleccions davant Pasqual Maragall primer i Montilla més tard.

La seva vocació de servir Catalunya era tan gran que el va portar a la Moncloa en temps de Zapatero per a oferir-li el cap de l’Estatut d’Autonomia que havia promogut Maragall a canvi de que aquest li ordenés a Montilla deixar-li via lliure per arribar al Palau de la Generalitat. Però Montilla li va dir a Zapatero que nastis de plastis i va aconseguir reeditar un segon govern Tripartit deixant CiU per segona vegada a l’oposició. Només el desgast generalitzat del socialisme engolit per la bombolla immobiliària i la crisi econòmica que va arribar des de fora, va permetre a Mas pactar amb l’Alícia Sánchez Camacho per a poder ocupar així l’objecte dels seus desitjos: el tron de la Generalitat.

Si has estat observador, amic meu, potser te’n hauràs adonat que he titulat el meu comentari d’avui com la Quarta via i, en canvi, he començat parlant de la tercera via de Mas... No ha estat un error.

A Mas li és ben bé igual una tercera via, una quarta o una cinquena... Mentre pugui tornar al poder, qualsevol tren que surti i que tingui com a destinació la plaça Sant Jaume li va bé. 

TAPAR-SE LES VERGONYES

Un dels temes de debat d’aquests darrers dies està sent el nou cop contra el finançament il·legal del Convergència amb el registre de diverses oficines i la detenció de dirigents vinculats a l’antiga Convergència i que formaven part del cercle més íntim de l’expresident Arturo.

Des de les files independentistes es vol relacionar aquest nou cop policial amb el procés i posen èmfasi en que el proper dilluns han de declarar en seu judicial el propi Arturo i les exconselleres Ortega i Rigau.

Tot i que pugui ser així (ja sé sap que el poder nacionalista espanyol farà tot el que estigui a les seves mans per torpedinar el procés català), quan vaig començar anar a l’escola, D. Pedro, el primer mestre que vaig tenir me va ensenyar que el 2 sempre va darrere de l’1.

Què intento dir amb això? Que si el primer fet, el del més que suposat finançament il·legal de CDC no s’hagués produït, el jutge no hauria ordenat a la Guardia Civil l’escorcoll de les oficines de les empreses que van realitzar les obres que estan sota sospita.

Però es clar, a CDC els hi convé més dir que tot això és un atac contra Catalunya i les seves institucions que no reconèixer que efectivament es va estar finançant il·legalment de les empreses adjudicatàries a través de la seva fundació CATDEM i camuflades com a donacions a la citada fundació.

Què ens volen fer creure ara? Que ells sempre han estat els bons de la pel·lícula i la resta hem anat en contra seva perquè som dolents, dolentíssims...

Durant els darrers anys, quants casos de corrupció hi ha vinculats a càrrecs de Convergència?

Tot i que també han sortit a la llum casos de corrupció vinculats a càrrecs del PSC, Unió Democràtica de Catalunya i d’altres, la majoria i els més grossos afecten de ple a l’antiga Convergència, fins el fet d’haver vist con sé li embargaven la majoria de les seus socials (entre elles la d’Amposta) i fins i tot li va costar la pèrdua del seu nm (tal i com ho recordava l’altre dia un contertulià televisiu)

O és que algú es pensa que la refundació del partit s’ha fet perquè sí? Si s’ha fet és per un intent de passar pàgina i oblidar-se el més aviat millor de l’etapa de Jordi Pujol i els principis de la de Mas.

Els mitjans informatius coincideixen que els detinguts de dijous eren tots estrets col·laboradors de Mas. Per tant, que ningú me vingui ara dient que Mas no sabia el que estava passant al seu costat, tal com han fet altres il·lustres com Mariano Rajoy o Esperanza Aguirre.

Sobre aquest tema us remeto a la informació que publica el Confidencial. Segons diu aquest diari digital, Mas va manar encriptar (Ocultar dades mitjançant una clau perquè no puguin ser interpretats pels qui no la tenen) el seu mòbil per a poder parlar amb aquest cercle d’íntims sense que ningú pogués punxar el telèfon i, per tant escoltar les seves converses. Una cosa així només la fa algú que té alguna cosa per amagar. Clar i català... O creieu que hi ha un altre motiu per a fer-ho.

El Confidencial explica amb prou detall del sistema que es va fer servir per a encriptar el telèfon de Mas per a poder parlar amb Sixte Cambra, Antoni Vives, Andreu Viloca i els altres detinguts.

Per a un nouvingut a la política, potser les explicacions que s’han dotat des de la nova formació PDECat li complauran i les donaran com a bones, però els que ja som una mica veterans en aquest terreny saben dels tripijocs que fan servir normalment els polítics per tapar-se les vergonyes.  

A mi no me val que me diguin que tot el que han fet ho han fet per Catalunya... Ho han fet per ells i el seu partit.

Acabaré amb una anècdota. S’apropaven unes eleccions municipals i estava passant la tarda per un poble costaner de les nostres comarques. Vaig trobar-me amb coneguts i sense voler-ho vàrem acabar parlant de política. Un nebot seu repetia candidatura per a tornar a ser l’alcalde del poble.

-Tu saps el que treballa per al poble...? No crec que hi pugui haver ningú que hi dediqui tant de temps com ell...

El nebot va repetir càrrec... Però anys més tard el van imputar per haver comés irregularitats i va haver de residir durant un temps a El Catllar.

A part d’això va deixar el seu poble endeutat fins les celles.

LA VIRGINITAT DE CONVERGÈNCIA

Però què ha dit la Caram?? Posar en dubte la virginitat de la Verge Maria... On s’ha vist?? Déu meu senyor...!! 

Segons la monja Maria i Josep, Josep i Maria, alguna vegada haurien d’haver fornicat... Afortunadament no ho va embolicar més, ja que hauria pogut concretar si fornicaven davant del Nen Jesús, tal i com sembla que feien els pares de la Nadia Nerea, els que estan acusats d’estafa continuada o es protegien amb la mula i el bou...

En canvi qui no té res de verge és Convergència... Fins quan deixaran de sortir casos de corrupció que impliquin al que durant dècades va ser el partit hegemònic a Catalunya? La relació entre la corrupció i Convergència és com un coitus interruptus, però continuat...  

Com sabeu, ahir la Guardia Civil va entrar a les oficines del Port de Barcelona, dirigit durant anys per un dels convergents més fidel als seus líders i als principis del partit: Sixte Cambra.  

Sixte Cambra es va fer famós quan li va disputar a Núñez la presidència del FC Barcelona. Poc després, Núñez va haver d’assumir la quota convergent i integrar-lo dintre de la seva junta.

Convergència sempre va saber ser agraïda i ràpidament el va promocionar a senador i a president del Port de Barcelona (que no és qualsevol cosa!) A partir d’aquí els favors van haver de ser mutus i constants: avui per tu i demà per mi.

Un altre dels implicats és Antoni Vives, extinent d’alcalde de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona en època de Xavier Trias.  

Finalment, hores després de començar el dispositiu, també han detingut a Andreu Viloca, l’extresorer de l’antic partit.

Mon filla Albert de tant en tant va a dinar o sopar a casa dels seus iaios (mons pares) i segons ells, sempre comenta que no hi ha dia en que a la televisió no parlen de nous casos de corrupció. I quan això passa, sempre hi ha dos partits que tenen la majoria de números per a que els toqui: PP i CDC.

De moment el PP encara no s’ha refundat... Ni falta que els hi fa, si resulta que segueixen guanyant eleccions i amb clares avantatges. Tot al contrari que Convergència que perd suports a cada elecció que passa. Ja sabeu que ara es diuen Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat), unes sigles que en si canvien molt poques coses, tot i que als seus dirigents els agradaria esborrar el seu passat com abans millor. Recordo que quan anava a confessar-me (d’això ja fa molts anys) hi havia una cosa que llavors no entenia ningú que es deia propósito de enmienda (en aquell temps tot era en castellà, la llengua d’enteniment entre els pobles d’Espanya)

El propósito de enmienda era la voluntat ferma de no tornar a pecar. I, es clar, tu mires cap a la nova Convergència i veus que al seu capdavant encara hi ha moltes cares conegudes i contemporànies d’Arturo. I penses: Potser sí que hi ha hagut renovació... Però la suficient o és allò dels mateixes gossos amb diferents collars...

A l’ADN convergent està el d’assolir poder. El de tornar a governar aquelles institucions que un dia van ser seves i que van perdre principalment per dos motius: la corrupció i la manca de coherència.

Tot indica que qualsevol dia el nostre Govern tornarà a convocar un nou referèndum que, aquesta vegada sí, tindrà caràcter vinculant (o al menys això ens diuen cada vegada que a  un dels seus membres li posen un micròfon davant la seva boca)

Però quan parlen de referèndum o de consulta no puc deixar de recordar unes imatges que me sé van gravar al cap per a sempre: les del col·legi electoral de l’institut Ramon Berenguer d’Amposta i la gent que participava activament aquella jornada.

Mai he dubtat que alguns d’aquells hi estaven de forma desinteressada i per convicció... Però en canvi d’altres ho feien única i exclusivament per interès de partit. La mutació política ha estat tan gran que me sé fa impossible creure que sigui possible.

Per cert, al PDECat, van vincular ràpidament el registre del Port al referèndum... No es podia esperar cap altra cosa.

Si el PDECat fos verge ho entendria, però fa molts anys que, com la Gallineta de Lluis Llach, de verges no en tenen res... 

Entre els pocs Verges que quedem estem ma mare i jo... O no?