XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. DIADA DE CASTELLÓ (Resum de l'actuació)

MONUMENT FRANQUISTA A CASTELLÓ DE LA PLANA

Dissabte passat vàrem estar a Castelló i al passar pel parc Ribalta vaig poder veure el que me va sembla que era un monument franquista.
La casualitat ha volgut que justament aquesta tarda l'Associació d'Amics del Ribalta decideixin que fer amb la creu homenatge als caiguts (però només als d'un bàndol)
Fa uns anys l'Ajuntament de Castelló va reinterpretar el monument i el va dedicar a 'totes les víctimes de la violència". Una manera molt subtil per a deixar-lo com està.
Opino que a moltes víctimes no s'identificarien per a res amb aquesta creu, símbol d'un dels grans aliats de Franco: l'Església Catòlica, Apostòlíca y Romana.

http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/castellon/hay-mantener-retirar-cruz-caidos-parque-ribalta_1054696.html

EL TÚNEL DEL TEMPS: 420 M2 DE FORJAT

Foto: Diputació de Castelló. 

L’any 1977 (un any de força canvis al nostre país), jo treballava a Castelló. L’epresa per a la qual treballava (BRYCSA) estava construint un col·legi internat per a la Diputació a la partida Penyeta Rocha o Roja, tal com ho posen ara.

L’internat era (de fet, és) molt gran i tenia forma d’esglaó, ja que aprofitava el vessant de la muntanya. Un gran mur de formigó era el contrafort necessari per a subjectar l’enorme pes de l’edificació.

L’anècdota que us explicaré a continuació va passar un dia que s’estava formigonant amb bomba. Crec recordar que aquell va ser el primer dia que es va usar aquell sistema, ja que normalment se formigonava amb cubilots.

Aquell dia va ser l’excepció, ja que al superfície per a formigonar era molt gran i, per tant, amb el cubilot (que té capacitat per a ½ m3) s’hauria trigat massa temps.

Sobre l’encofrat de la primera planta hi havia al menys 5 persones (entre paletes i manobres) que, amb els rastells ajudaven a escampar el formigó per sobre els revoltons (bovedilles) De sobte el terra que trepitjaven els operaris se’n va anar cap avall. En total van anar per terra 5 persones, entre elles el paleta Reyes Núñez de Arenas García-Valdelomar (evidentment no calia posar el nom, però com un nom així difícilment s’oblida, m’ha vingut en gust ficar-lo)

Afortunadament l’accident múltiple va ser menys greu del que podria haver segut, ja que qui es va emportar la pitjor part va ser l’operari esmentat que es va trencar el turmell. Després v haver-hi algú que es va emportar una bona esgarrapada per part de les rees de ferro que completaven el forjat i que es movien com si fossin serps. Es va calcular que la superfície que va cedir van ser d’uns 420 m2.  

Entre el període de baixa i la recuperació, l’accidentat (o sigui, el Reyes Núñez de Arenas García-Valdelomar) va estar força temps sense venir a treballar... Més d’un mes segur, potser 40 dies...

Finalment va venir, però a mig matí es va apropar a l’oficina que estava en un furgó adaptat per a l’ocasió i va dir ressentir-se de la lesió i demanant que sé li fes un full per a poder ser atès novament a l’hospital  i veure així l’abast que tenia. El dia següent va tornar a portar la baixa.

Van anar passar els dies (impossible recordar en exactitud quants) fins que un dia un senyor que no coneixíem de res va aparèixer per l’obra preguntant si allí treballava Reyes Núñez de Arenas García-Valdelomar. Li diguérem que sí, però que estava de baixa.

-Vinc a denunciar-lo. –Ens va dir- Estic treballant amb ell fent-li de manobre i, mentre ell està cobrant de dos llocs, a mi no me paga... 

Durant el temps que va treballar, el subjecte no em va semblar per a res, una persona conflictiva. Se’l veia treballador, cordial i fins i tot el recordo afable. Per tant, aquella notícia ens va sobtar a tots.

Per aquella època, la nòmina té la pagaven en sobre i, per tant, si els que estaven de baixa volien cobrar havien de passar divendres sobre les 5 de la tarda a buscar el sobre amb l’import del jornal corresponent.

Quan el següent divendres va aparèixer per allí el personatge en qüestió, se’l va advertir de que havia de demanar la baixa voluntària de l’empresa sinó volia que se’l denunciés davant la inspecció de treball. S’ho devia témer, perquè no va ni obrir la boca per a desmentir els fets...

EL TÚNEL DEL TEMPS: UNA TROBADA A 100 KM DE CASA

Foto: Diputació de Castelló. 

Vaig començar a treballar per primera vegada un 4 d’octubre de 1976 i ho vaig fer a l’obra que  l’empresa barcelonina BRYCSA (Bartolomé Ribas y Compañia SA) feia a la part de dalt de l’autopista a l’alçada de Castelló de la Plana. Es tractava d’un col·legi internat que, a la vegada formava part d’un complex educatiu que promovia la Diputació de Castelló. En total s’hi van construir 3 edificis: un col·legi per a discapacitats intel·lectuals construït per OBRASCON i que va ser el primer de tots, l’internat que és l’edifici més gran i un col·legi d’educació primària que es començava a construir quan vaig abandonar l’empresa al cap d’un any d’haver començat.

En aquell temps el complex educatiu s’anomenava de la Penyeta Rocha, encara que darrerament hes vist que l’han rebatejat com a Penyeta Roja.   

No acostumàvem a tenir visites. Una vegada al mes ens venien a veure l’arquitecte (Sr. Traver) i l’aparellador de la Diputació, supervisors de l’obra i que tenien una deficient relació amb el Sr. Casas, un gallec que era el responsable de la mateixa.

Un dia va aparèixer un senyor que me va semblar que no era desconegut. Sempre he segut bon fisonomista i aquella cara me sonava d’alguna cosa. Segurament era d’algun poble veí del meu.

Ja havia marxat quan li vaig preguntar al Sr. Casas qui era aquell senyor. Me va dir que no ho sabia, que havia anat a vendre llibres i que no havia li lliurat cap targeta, no obstant havia de tornar el dia següent a veure si li havia complagut el llibre que havia deixat.

Vaig estar pendent de la seva arribada i així que el vaig veure, el vaig interceptar per mirar d’esbrinar quina identitat tenia.

-Bon dia. Què me podria dir de quin poble és vostè?

-Sóc de Tarragona...

-De Tarragona capital o de Tarragona província?

-De Tarragona província... D’un poblet que hi ha al començament...

(Vaig pensar que anàvem bé, ja que semblava que era de la mateixa zona que jo, tal com havia intuït)

-Digui’m, digui’m de quin poble és, que jo aquella zona me la conec...

-Sóc de Godall.

(Llavors me vaig posar a riure)

-Sap d’on sóc jo? Sóc de la Galera...

Era Santiago Jaques, pare del metge especialista en traumatologia del mateix nom i que resideix a la província d’Alacant. Ens havíem trobat per casualitat a 100 Km de casa.

Com que de jove freqüentava molt Godall, no cal ni dir-ho que vàrem coincidir moltes vegades més.