MAS SE’N VA, EL SEU LLEGAT SÉ QUEDA

La manifestació de la Diada de 2012. 

Ahir Mas va tornar a anunciar un altre pas al costat. El segon en dos anys. Evidentment qui fa passos al costat i no enrere, no acaba de marxar. Mas, com Pujol al seu dia o com d’altres líders convergents locals no acaben de marxar mai. Quina pena per a la política!

De fet la vida política de Mas ha estat una pena continua. Ungit per Pujol (hi ha qui critica que Joan Carles I fos posat a dit per Franco) i hereu seu en quasi tots els sentits, Mas ha estat un polític amb una ambició extrema. Diria més: fregava la paranoia. Però tampoc cabia esperar menys de la seva conducta ja que feia el que sempre havia mamat dintre del seu partit.

Li va costar esforços però al final va aconseguir el seu propòsit: ser elegit president de la Generalitat. Pujol l’havia criat per això en vista que el seu únic fill que s’havia dedicat a la política (l’Oriol) encara estava una mica verd per a poder assignar-li aquest paper.

Per aconseguir ser investit no va dubtar gens ni mica pactar amb el PPC de l’Alicia Sánchez-Camacho, la representat a Catalunya del partit que va multiplicar les retallades en drets i llibertats que va iniciar Zapatero. De fet, el PP i CiU eren com a dues gotes d’aigua en temes econòmics i laborals.

A Mas no li va tremolar el pols a l’hora d’aplicar les polítiques de retallades que li aconsellaven fer des de Madrid. Tal com va fer el PP, CiU a Catalunya també va retallar pel costat més social sense pensar en el mils de milers de ciutadans més necessitats. I el pitjor de tot és que encara s’està arrastrant en gran part les conseqüències d’aquelles retallades bàrbares.   

El pacte amb el PP no li anava gens malament a Mas i de fet hauria continuat de o haver segut per la Diada de 2012. L’11 de setembre de 2012 marca un abans i un després per a Mas i per a Catalunya en general. Va ser la data de la transfiguració de Mas. Va ser quan se’n va adonar que si l’independentisme omplia els carrers de Barcelona i ell se feia independentista, tenia assegurada la presidència de la Generalitat (o ves a saber si la d’una Catalunya independent) durant lustres.

Gran part del seu partit va virar cap a l’independentisme seguint el seu líder. Aquell fet li va suposar trencar amb el PPC, però guanyava un soci molt més solvent: ERC. Tan gran va ser la deriva que va incomodar a l’altre partit de la coalició fins al punt de trencar relacions. UDC sempre m’havia semblat un paràsit que havia sobreviscut gràcies a CDC. Però segurament a tots dos partits els hi anava bé aquest tipus de relació.

Tan desmesurades van ser les retallades que va aplicar Mas a Catalunya que quan amb la suma de CDC i ERC no n’hi havia prou per a tornar-lo a col·locar al capdamunt de la Generalitat i necessitaven els vots de les CUP, aquesta formació (o suma de formacions) va demanar el seu cap a canvi del seu suport a la investidura. Va ser el primer pas al costat.

Però Mas va continuar com a líder espiritual del seu partit reconvertir després en PDeCAT en un intent de tapar les seves vergonyes fruit d’anys de corrupció a tots els nivells. Però finalment tots els seus esforços per a salvar-se han resultat inútils. D’aquí que ahir anunciés el segon pas al costat d’avant l’allau de vistes judicials que li estan a punt de caure.

Durant una estona vaig seguir la seva roda de premsa per TV3. Una vegada va acabar la seva intervenció, els periodistes assistents li van poder fer preguntes. Un dels periodistes n’hi va fer dues. La primera d’elles va ser si era casualitat o no que prengués la decisió d’apartar-se de la primera línia política pocs dies abans de que es conegués la sentència sobre el cas Palau. Mas va demanar permís al periodista per invertir el torn de les respostes i així la del cas Palau la contestaria en segon lloc. Després de respondre la primera i quan anava a començar la segona, TV3 va tallar l’emissió. És que no consideraven transcendent la resposta que anava a donar? O hi va haver censura per part de la televisió pública catalana?

Tal com me va dir una persona anit: Bon vent!     

HAURIA DE SER L’ARRIMADAS LA PRESIDENTA DEL PARLAMENT?

Aquest escrit d’avui només té una finalitat: posar al descobert les contradiccions del PDeCAT.

Com sabeu, les eleccions del 21-D van donar la victòria a C’s, que, afortunadament, no podrà governar perquè la seva líder a Catalunya Inés Arrimadas (amb el permís d’Albert Rivera) no té cap possibilitat de sumar els suports necessaris per a ser investida, ja que la suma de Junts per Catalunya (PDeCAT), ERC i les CUP tenen majoria independentista al Parlament. De totes formes d’aquí fins el dia 17, que serà quan se constitueixi el Parlament, ja que és la data escollida per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució, encara queden molts de temes per a resoldre, sobre tot qui acabarà sent el 131è president de la Generalitat, ja que Carles Puigdemont que és el 130è ho té força difícil per a reeditar el càrrec, tot i la insistència del PDeCAT.

Vull recordar-vos una vegada més (i ja ne van unes quantes durant les darreres setmanes) que quan Mas va guanyar Maragall amb escons (eleccions de 2003) va exigir que havia de ser ell per haver obtingut els millors resultats el president de la Generalitat (hauria substituït el seu mentor el Molt Poc Honorable Jordi Pujol)

Però Maragall va aconseguir atreure al voltant de la seva figura a les formacions encapçalades per Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV) i d’aquest manera formar govern (Pacte del Tinell)

Uns anys més tard (gener de 2006), a la Moncloa, hi va haver una reunió entre Rodríguez Zapatero (president del Govern d’Espanya) i Mas (cap de l’oposició a Catalunya) En aquella reunió Mas va estar d’acord en rebaixar les pretensions del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar Maragall a canvi de que si CiU tornava a guanyar les eleccions, els socialistes catalans no posessin impediments per a ser investit com a nou president.

Tot i que Mas va guanyar clarament les eleccions davant Montilla, el nou candidat socialista i tot i la pèrdua global d’escons de les tres formacions que havien configurat el govern Tripartit, Montilla se va desentendre de l’acord entre Zapatero i Mas i amb el suport un altre cop d’ERC i ICV va aconseguir ser investit president de la Generalitat

És evident que un país el governa qui més suport parlamentari aconsegueix i no qui guanya les eleccions. Només les majories absolutes garanteixen al 100% la formació de govern. Per tant i molt important, s’ha de saber pactar i per això cal ser generós amb les altres formacions que té poden acabar donant el suport necessari.

És evident que l’Arrimadas no aconseguirà, afortunadament, presidir ni tan sols el Parlament, ja que els pactes que hi haurà entre les 3 forces independentistes ho impediran. Ara bé, com a tot polític, l’Arrimadas té tot el dret del món de reivindicar ocupar el càrrec per a la seva persona.

Ja sabeu que us dic sempre sobre les principals qualitats que haurien de tenir els polítics (entre d’altres): honradesa i coherència.

Tot i que Mas aquesta vegada no serà candidat i que la llista del PDeCAT està molt renovada d’aquella que va encapçalar el propi Mas l’any 2006, encara hi queden elements d’aquella època i farien ver en fer un acte de contrició i recordar aquells anys. 

REPARTIMENT D’ESCONS

Cartells de C's enganxats a Amposta. 

Una de les polèmiques que sorgeixen de tant en tant, sobre tot quan algun partit no està d’acord amb els escons que li han atorgat el repartiment de vots després d’unes eleccions, és el mètode que es fa servir per a fer-ho, en aquest cas, tant a Espanya com a Catalunya que no compta amb una llei electoral pròpia, és la llei d’Hondt.

La llei d’Hondt reparteix proporcionalment els escons a partir de certes premisses afavorint les candidatures que més vots han tret i excloent a les que no han obtingut un mínim d’un 3% de vots.

Però el principal handicap no és la forma de repartiment, sinó el valor dels vots a cada circumscripció. Per a obtenir un representant tant al Congrés dels Diputats com al Parlament sé necessiten molts més vots a la circumscripció electoral de Barcelona que coincideix amb la província que no a les altres tres restants. Hi ha partit que creu que aquesta forma de repartir els escons els perjudica, en canvia a d’altres els beneficia. Recordo que la darrera vegada que es va presentar el Molt Poc Honorable Jordi Pujol, Maragall, el seu rival polític va treure molts més vots, però en canvi menys escons. Això va ser així perquè a Maragall que havia estat alcalde de Barcelona, va tenir molt de suport a la capital catalana i al conegut com a cinturó roig. En canvi Pujol va obtenir molt més vot rural. Que les passades eleccions del 21-D l’Arrimadas guanyés en vots i escons davant els hereus de Convergència i ERC té, des del meu punt de vista molt de mèrit.

Tot i no existir a Catalunya una llei electoral, fa anys quan aquest tema va ser molt controvertit, hi van haver diverses propostes. Els resultats utilitzant els altres mètodes variaven ben poc però si que és veritat que el PSC solia sortir-ne una mica beneficiat.

És difícil trobar una forma de repartiment que deixi a tots contents, però si una vegada beneficien a uns, potser una altra beneficiaran els altres, ja que com s’està veient darrerament no hi ha un partit hegemònic a Catalunya tal com va passar durant moltes legislatures en les que CiU guanyava per majoria absoluta.

Aquells que proposen que valgui el mateix un vot a la circumscripció de Barcelona que a la de Tarragona, per exemple, conscient o inconscientment s’equivoquen, perquè de ser així, la circumscripció de Barcelona tindria molts més representants que els que té ara i les altres demarcacions bastants menys.

Actualment la demarcació de Barcelona escull a 85 diputats al Parlament, la de Tarragona 18, la de Lleida 15 i la de Girona 17. Si ho sumeu veureu com sumen els 135 escons que té el Parlament. Si l’escó costes a tot a reu igual, potser a la província de Barcelona arribarien als 100 o més en detriment de les altres que rondarien els 10. Trobeu que seria just?

Una possible solució seria que cada territori (aquí podríem parlar de les vegueries de les que mai hi ha hagut la voluntat necessària de crear-les) tingués d’entrada un mínim de representants i d’aquesta manera se garantiria que totes hi estiguessin representades.

Us heu parat a pensar quants representants hi haurà de les Terres de l’Ebre quan sé constitueixi el nou Parlament? Sinó m’he errat 3... 3 de 18! Tot i que en algun cas he vist a la Carme Forcadell comptar-la com a ebrenca perquè va néixer a Xerta, però se va presentar per Barcelona.

Cap dels 18 va sortir escollit a la llista de C’s, tot i treure’n 6 i guanyar les eleccions també a Tarragona.

I és que els partits polítics, en general, també són centralistes en aquest aspecte i els caps de llista sempre solen ser del Camp de Tarragona, principalment de Tarragona i Reus.

Com heu pogut comprovar amics ebrencs, els del nostre territori ho tenim bastant magre...     

PER A AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 

https://www.naciodigital.cat/eleccions2017

https://delcamp.cat/politica/divuit-diputats-tarragona

UN PAÍS QUE GOVERNAR

Afortunadament l’Arrimadas no serà presidenta de la Generalitat ja que no compta amb els suports suficients per a fer-ho. Vull recordar que Mas va reclamar la presidència perquè CiU era el partit més votat i que més escons havia tret... Suposo que ara no pensarà el mateix...

El més lògic és que el candidat sigui de la llista de JuntsxCat i que estigui recolzat per Esquerra. Puigdemont ho té molt difícil i per tant, entre la resta hauria que trobar un candidat de consens i amb la suficient experiència per a tirar endavant el país els propers mesos (així ho espero)

Les CUP ja han anunciat que no recolzaran un govern que no prioritzi la república catalana per damunt de tot i per tant hauria s’hauria de prescindir d’aquesta formació. Llavors a la suma de JuntsxCat i ERC li fan falta dos escons per a obtenir la majoria absoluta. Tot i això, com sabeu, hi ha d’altres fórmules que permetrien investir el candidat sense majoria absoluta, com per exemple majoria simple a la segona votació i per això només caldria que algun gruo o dos tres diputats s’abstingueren de votar.

No diré que el camí cap a la independència no sigui un objectiu legítim, però des del meu punt de vista Catalunya no sé pot estar 4 anys més prioritzant aquesta via per sobre de les altes necessitats. Catalunya necessita ser governada i per a ser-ho s’han de tornar a prioritzar les polítiques socials, econòmiques, sanitàries, educatives, etc. per damunt de tot.
Tot i els 2 milions llargs de vots independentistes, no arriba a la meitat dels vots emesos i, per tant, el proper govern haurà de pensar amb tots els catalans indistintament de la seva posició política. La propera setmana serà Nadal, la següent Cap d'Any i l'altra els Reis. Tot i això hi ha un calendari que cumplir. Els polítics que poden formar govern farien bé en reflexionar aquests propers dies en família i prendre les decisions més adients per a construir la Catalunya del futur. A veure si és veritat...  

Avui he escoltat uns moment la roda de premsa que ha donat Rajoy i ha afirmat que, tal com estava previst, l’article 155 deixarà d’aplicar-se quan es formi el nou govern de Catalunya. També ha dit que espera que aquest govern respecti el marc constitucional i estatutari.

Quan sé li ha preguntat sobre les paraules de Puigdemont de recuperar la presidència de la que va ser apartat, ha dit que el President s’haurà de sotmetre a les lleis i tribunals espanyols i que afortunadament a Espanya, com qualsevol democràcia avançada existeix la separació de poders (!?)

També ha dit que quan se parla de reformar la Constitució s’ha de tenir molt clar quins articles han de ser reformats i per quin motiu i si és per a treure’ls-hi la sobirania als espanyols en detriment dels interessos de certs territoris, ni parlar-ne!

Per tant, el tema de la independència va per a llarg... Torno a repetir que és un objectiu legítim, però hauria de deixar de ser prioritari, per què de no ser així, l’amenaça d’una nova aplicació del 155 estarà sobre els nostres caps com l’espasa de Damocles. 

LA DERIVA SOCIALISTA

Des de fa temps molts militants, votants i antics votants del PSC se fan una pregunta: Cap on van? Quo vadis? Què deien els romans...  

Ja fa molt de temps que estan totalment descol·locats i només els faltava el procés independentista per acabar-ho d’ accentuar. Se pot estar en contra de com s’ha portat a terme el procés (jo hi estic), però tampoc no cal posar-se al costat del teu rival polític i manifestar-te per la unitat d’Espanya com van fer molts socialistes el passat 29 d’octubre. Recordeu la foto del primer secretari Miquel Iceta acompanyat de la Ministra de Sanitat Dolors Montserrat, del president del PPC Xavier Garcia Albiol i el delegat del Govern Central Enric Millo, entre d’altres. On s’ha vist què vagis de la ma d’un dels teus enemics històrics (l’altre va ser CiU)

Però segurament això ja ho sabeu. Es tracta de política nacional, aquella de la que tan agrada parlar als debats de les televisions local del nostre territori... Però que passa aquí?

Imagino que també sabeu que ERC, de forma unilateral, ha trencat els pactes dels consells comarcals del Montsià, primer i del Baix Ebre només fa uns dies. Aquest fets faran que, en un futur, si mai sé hi ha la possibilitat de reeditar un pacte similar, els càrrecs del PSC demanin totes les garanties del món per a que no torni a passar res similar. De fet, si feu memòria, ERC ja va trencar amb el PSC i ICV al final del primer Tripartit, obligant a acabar la legislatura. Un fet que, en part, suposaria la retirada anticipada de Pasqual Maragall.

I per què es va trencar el pacte al Consell Comarcal del Montsià? L’excusa que va donar ERV va ser la delació del llavors president Francesc Miró en trobar propaganda independentista a la seu del mateix consell a nom, segons sembla, de l’anterior presidenta i regidora de l’Ajuntament d’Alcanar Carme Navarro.

Tot i que cadascú és lliure de fer el que vulgui, sempre dintre dels límits de la llei, el gest de Francesc Miró no va agradar ni a propis (socialistes) ni a estranys (bé, potser a algun grup sí) Jo no hauria avisat a la Guardia Civil, tal com va fer l’edil ampostí. Però com he dit, cadascú és lliure, però això sí, també ha d’entendre que coses així poden comportar conseqüències, tal com va passar.  

Però arribem a la setmana passada. Un persona molt propera a mi va comentar un post de Francesc Miró a Twiter on li deia alguna cosa així: Sense vostè els socialistes d’Amposta anirien millor... (N tinc compte de Twitter i per tant no puc reproduir-ho literalment) La reacció del regidor del PSC d’Amposta va ser bloquejar-lo.

Anem a pams. Si un polític s’obre un compte a una xarxa social és per a expressar les seves idees i plasmar les seves accions. Si no s’està predisposat a acceptar comentaris, potser millor no obrir-lo. Jo entenc que bloqueja quan els comentaris siguin despectius o insultants, però no quan s’expressa una idea que no t’agrada.

La penúltima. Els socialistes ampostins tenim un grup: PSC Amposta. Si no ets membre, no el busquis, no el trobaràs... I no ho faràs perquè és un grup dels denominats tancats, d’aquells que només hi poden accedir els seus membres i, per a ser-ho, algú t’ha d’afegir.

En aquest grup, de tant en tant hi publicava coses. La majoria, ja ho sabeu, crítiques o molt crítiques amb la forma d’actuar del PSOE i del propi PSC. Bé, ja no puc fer-ho. El darrer comentari A la tercera va la vençuda... o no, va ser publicat l’1 de novembre. I per què no puc publicar res? Segons sembla perquè l’administrador o administradora de la pàgina ha canviat la configuració i no acceptava publicacions alienes. Visca la llibertat d’expressió!!  Un grup tancat on tothom és militant o simpatitzant socialista i que no té deixen publicar... Algú ho entén?

El que jo entenc és que les meves opinions no agradin a molts dels meus companys socialistes, però crec s’emmarquen més dintre de la ideologia socialista que no la majoria de les polítiques oficials del PSOE i els PSC que des de fa temps van començar una deriva que de moment els ha portat a aliar-se amb el PP i C’s. 

VA PASSAR FA UNS QUANTS ANYS

Us en explico una de bona?

Devia de ser l’any 2010 o principis de, quan a Amposta encara semblava que lligàvem els gossos amb llonganisses...

Per a fer créixer la ciutat, CiU, s’havia inventat una gran zona comercial a tocar del cementiri. Futuro Ciudad Amposta, us en recordeu?

Bé, tot i que la zona encara existeix, el comerç allí es nul... I quan dic nul vull dir això, zero!  Crec que només hi queden un parell de bars...

Quan s’havia de construir es va fer un doble joc (com els espies dobles, igual) Per una part es va contactar amb diverses cadenes importants (només va acabar venint el Carrefour que va tancar al cap de pocs mesos) i per l’altra a petits comerciants d’Amposta i de la comarca (al menys me’n consta un de Santa Bàrbara)

I així, tots enganyats, ja que pensaven que es podria atreure una gran quantitat de clients, el mes de setembre de 2010 va obrir les portes, tot i que el Carrefour ho va fer uns mesos més tard.

Una de les empreses que en aquell moment va sonar que venia a instal·lar-se a Amposta va ser Decathlon. El cert és que la cadena de roba i material esportiu va acabar obrint una botiga a Tortosa, concretament a la carretera de l’Aldea, a la zona coneguda com els Portals de Tortosa.

Un dia, una amic (no desvetllaré la seva identitat, tot i que segurament no l'importaria gens ni mica que digués qui era) va anar-hi a comprar. A l’hora de pagar es va adreçar a la caixera amb més o menys aquestes paraules:

-No sabia que el terme d’Amposta fos tan gran?

Perplexa, la caixera li va dir:

-Això és Tortosa, senyor...

El meu amic, a qui no li falta gens de sarcasme, va continuar:

-Això vol dir que l’alcalde d’Amposta (evidentment Manolito Ferré) és un mentider? Ell va assegurar que el Decathlon vindria a Amposta.

Aquesta anècdota l’explico sovint com exemple de les falses promeses i projectes gegantins fracassats que hi van haver a Amposta durant moltes (massa!) legislatures.

Tenien el poble enganyat i el pitjor de tot és que encara hi ha gent que els continua fent costat.  

MÉS CONSEQÜÈNCIES DEL PROCÉS

L'exalcalde de Camarles Ramon Brull i l'alcaldessa Sandra Zaragoza (1ª per la dreta)

Tal com anem avançant cap l’1-O van sortint noves coses. Per una part s’ha  cessat o s’ha acceptat la renuncia de persones que ocupaven lloc claus i que pel motiu que fos no ho veien clar.

Per a ocupar els càrrecs vacants s’ha buscat a gent a la que s’ha qualificat com a totalment compromesos, però jo els qualifico com a radicals o fanàtics. Des de menut sempre he sentit dir: Qui no en ve de raça, ne fa poc o ne fa massa... I no miro a ningú concretament.

La darrera (o la penúltima com se sol dir) és l’anunci del PDeCAT de trencar els pactes amb el PSC als ajuntaments on governen plegats. Ja sabeu que penso: Què cadascú és lliure de portar a terme les polítiques que cregui necessàries en cada moment. Però jo també tinc la llibertat d’opinar tot i que no agradi a tothom el que escric.

Els ajuntament haurien de tenir l’autonomia política suficient per a establir els pactes que creguin més convenients. Sempre s’ha dit que la política municipal es diferent, que la gent vota a la persona per sobre d’unes sigles polítiques. I normalment és així, sobre tot als pobles menuts on tots els veïns se coneixen.

Tot i això, de vegades, s’estableixen pactes contranatura i contraris a la voluntat d’una gran part de l’electorat que ha recolzat una determinada candidatura fins al punt d’haver-li fet guanyar les eleccions, tot i que sense la majoria suficient. Recordar per exemple els casos de la Ràpita on es van unir tots contra Miquel Alonso o la Galera on el PP i ERC van pactar per prendre-li l’alcaldia a Josep Miquel Tomàs.  

Mireu-ho com vulgueu (de baix cap amunt de dalt cap a baix o de costat) però un pacte entre el PSC i el PDeCAT sempre és contranatura. Durant molts i molts anys si a Catalunya hi havia dos partits rivals amb interessos totalment contraposats aquests eren el PSC i CDC, fins al punt que els regidors socialistes que vam estar a l’oposició ens ho vam passar molt malament. I d’això ne puc donar fe com si fos un notari.

Tot i que el PDeCAT actual està molt lluny del que va ser CDC (no té tants alcaldes i regidors), en essència estan tallats del mateix patró. En alguns casos poden haver canviat les formes, però no els fons.

Si un socialista per a ser alcalde ha de pactar amb els exconvergents, és que no els ha patit prou. Està clar que si de mi depengués, no existiria cap govern així en tota Catalunya. Però evidentment no hi depèn...

Abans d’acabar vull posar-vos un exemple. A les passades eleccions de fa dos anys, a Camarles va sortir guanyadora la candidatura d’ERC. A priori semblava que CiU (llavors encara era CiU) els hi posaria força fàcil, bé pactant o bé, simplement, deixant-los governar. Però per aquelles coses que només poden passar als pobles, el pacte va ser entre el PSC i CiU i així Ramon Brull (PSC) es va convertir en alcalde els dos primers anys de la legislatura, mentre que Sandra Zaragoza (PDeCAT) ho serà (en teoria) fins que acabi.

Ara donem-li la vota a la truita. Igual com el PDeCAT ha anunciat que trencarà els pactes, què passaria si també es fes a la inversa? No estic en condicions de dir qui hi guanyaria més o qui hi sortiria perdent, però pot arribar a passar.

El que no hauria de passar mai és que, en política, prevalguessin més els interessos partidistes que no els de la ciutadania. El ciutadà vol una bon govern municipal i que això es reflecteixi en una bona administració. Si fos així seria indiferent el color del seus governants.

Però quan mescles naps amb cols (procés català i política municipal) pot sortir-ne qualsevol cosa. Fins i tot alguna idea de bomber. 

SERIA MOLT MÉS DIVERTIT...

Recordareu que la setmana passada parlant dels mitjans de comunicació en general, però també dels nostres, dels que tenim al territori, us explicava que al debats que s’emeten, segon m’havien informat, no parlen mai de temes locals i sempre ho fan de temes molt més genèrics. El motiu només és un: Que cap ajuntament que, d’alguna manera, col·labora amb el finançament del mitjà, pugui enfadar-se.

Una mica crida l’atenció que es doni la notícia, però que després no hi pugui haver un debat per debatre la veracitat o no de la mateixa.

Mireu, us puc assegurar que quan es produeix un tema polèmic i després se’n parla, l’expectació que general és molt gran. A la gent els hi agrada el morbo i la xafarderia.

Darrerament al nostre territori s’han produït diversos fets que,sempre des del meu punt de vista, m’han semblat força interessants i, tot i que els he seguit (o al menys ho he intentat) de prop, sempre m’he quedat amb les ganes de conèixer més detalls i fins i tot les versions contraposades o excuses que pugui donar la part afectada.

Us posaré uns exemples:

1.        Fa temps es va dir que un treballador del Centre d’Art Lo Pati d’Amposta havia comès una sèrie d’irregularitats, però que encara no es coneixia l’abast que tenien. Van haver de passar mesos abans no es va saber que les irregularitats les havia comés el mateix director que hauria facturat utilitzant una empresa seva (o que al menys hi estava vinculat) diversos serveis que s’havien fet al Pati. Però la partida s’està jugant a 3 bandes, com el billar... Per una part està l’afectat, el propi director a qui sé li ha obert un expedient disciplinari per part de l’Ajuntament d’Amposta per falta molt greu. Per l’altre costat l’Ajuntament que, possiblement, va reaccionar tard i malament davant aquest afer. Finalment, la tercera part és el grup municipal del PSC que sembla que li ha tret els colors al govern municipal en retraure’ls que després d’un any d’haver pres possessió encara no se’n havien assabentat de la irregularitat.

2.        Els protagonistes d’aquest segon exemple són l’Ajuntament d’Amposta. Fixeu-vos que he emprat una forma plural d’un pronom. No és un error, ho he fet expressament, ja que, en aquest cas estan implicats l’anterior equip de govern de CiU i el nou consistori d’EA. La passada setmana es va saber que un jutjat havia donar la raó al nou consistori encapçalat per Adam Tomàs que havia presentat una demanda contra una empresa constructora, la qual, 4 o 5 anys després d’haver efectuat unes millores a la urbanització dels Eucaliptus, havia presentat una factura per un import de 15.000€ a la que, la regidora d’urbanisme del consistori anterior Isabel Ferré li va donar el vist i plau només 15 dies abans de les eleccions municipals de 2015. Segons Tomàs, aquella factura els va fer sospitar i li va retreure a Ferré que no li generés cap dubte i acabés estampant la seva firma per a que es pagués i que per això, pensava, que podia tractar-se d’una irregularitat. Ferré va interpretar de les paraules de l’actual alcalde que es referia a que CDC s’hauria finançat irregularment i va amenaçar-lo amb una querella criminal si no es retractava, donant-li de termini fins dimarts passat. Dilluns però, Tomàs va tornar a fer unes declaracions ratificant el que ja havia dit i animant a Ferré a que presentés la querella ja que ell, en cap moment havia insinuat res, simplement que no ho trobava normal. De moment Ferre ha presentat davant del jutjat una demanda de conciliació com a pas previ de la querella.

3.        Podria continuar amb l’increment de l’IBI d’Amposta, però m’apeteix més parlar del tema del telèfons mòbils comprats per l’Ajuntament de Deltebre. Segons va denunciar el grup municipal de les CUP de Deltebre, l’Ajuntament va comprar 3 mòbils... Però no tres mòbils qualsevol, no, dos Iphone 7 i un Iphone 7 Plus destinats a 2 càrrecs electes i a un col·laborador. Els telèfons tenen un cost de 2.712€ (o sigui a quasi 1.000€ la unitat) Les explicacions que va donar l’alcalde de Deltebre van ser que les persones a qui anaven destinats els mòbils els necessitaven...

Si aquests temes que he exposat i d’altres molts que surten periòdicament i que tenen la categoria de notícia es poguessin debatre entre els parts afectades, potser (i només potser) podríem entendre millor el que està passant en cada cas. I potser més d’un sortiria retratat...  

Al menys per a mi seria molt més divertit... 

SANT JORDI AL CASTELL D’AMPOSTA

No me vaig apropar al recinte del castell fins les 7 tocades. Ja sabeu que des de fa anys, el dia de Sant Jordi, les parades sobre tot de llibres, però també de roses i fins i tot d’altres productes, omplen el recinte el castell oferint els seus productes. Des del meu punt de vista va ser un dels encerts que va tenir el govern de CiU de l’època.

Durant la diada un amic me va enviar un missatge:

-Estàs al castell? (D’Amposta)

-No. Hi aniré a la tarda –li vaig respondre-.

-Diu que aquest any no han posat

Com que no vaig entendre el missatge li vaig respondre amb dos signes d’interrogació (??)

-No han posat carpes dels partits politics, trobo millor que no posen.

Li vaig respondre hores més tard, quan ja havíem visitat el recinte.

-Sí, ja me’n he adonat. Però estaven els del referèndum i els d’Òmnium.

Tot és qüestió de gustos i sensibilitats. N’hi ha a qui li semblarà bé que els partits polítics hi siguin presents. A d’altres segur que no. Personalment crec que si hi ha eleccions a la vista no està malament que hi puguin tenir presència, però en una zona diferenciada, tal com es va fer algun any que van instal·lar les carpes entre la muralla i el segon fossat.

De totes formes, dir que no hi havia presència de polítics és faltar a la veritat. Les carpes del Pacte Nacional pel Referèndum i Òmnium Cultural desmenteix a qui podia afirmar que aquest any no hi havia polítics, ja que el motiu de la seva presència era polític.

O no és fer política recollir signatures per a demanar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya? Evidentment que sí.

La Viquipèdia defineix Òmnium així: Òmnium Cultural és una entitat sense ànim de lucre fundada el 1961 que treballa per la promoció de la llengua i la cultura catalanes, l'educació, la cohesió social i la defensa dels drets nacionals de Catalunya. Per tant, també hem de pensar que la seva presència no només a Amposta, sinó arreu de Catalunya era més per motius polítics que no per a promocionar la llengua i la cultura catalanes, tot i que també podia fer-ho perfectament.

Tal com he dit més amunt quan he parlat sobre la ubicació dels tendals dels partits polítics, penso que també, en el cas del Pacte Nacional pel Referèndum com d’Òmnium Cultural, haurien hagut d’ocupar un lloc diferenciat i no entremesclar-se entre les parades de llibres.

Quan l’Ajuntament d’Amposta va aprovar la col·locació d’una estelada a la plaça del mercat per part de l’ANC, vaig fer d’advocat del diable i li vaig dir a un dels seus membres que no me semblava correcte. Què passaria si una entitat de perfil espanyolista demanés posar una bandera espanyola? Amb quins arguments sé li podria denegar? Amb les paradetes passa el mateix. Quan s’obre el meló, després és molt difícil triar qui poden menjar-ne i qui no... Veritat què m’enteneu?

I per acabar tornaré al tema de les signatures. Quantes vegades se’n han recollit? Hauria dit que per a demanar un referèndum ja se’n havien recollit alguna vegada... Des del meu punt de vista és mirar de mantenir la il·lusió d’aquells que encara no l’han perdut (el que normalment es coneix com marejar la perdiu) Tal i com me van dir el mateix diumenge, el que tenen que fer és fixar el referèndum per a què, qui vulgui, pugui anar a votar i acabar d’una vegada amb tot aquest tema que ja fa massa temps que dura.    

ELS TRIPIJOCS DE L'ESTAT

Quan es va saber de la reunió mantinguda entre Jorge Fernández Díaz quan era Ministre de l’Interior amb el cap de l’oficina Antifrau de Catalunya (depenen de la pròpia Generalitat) Daniel de Alfonso només estàvem davant de la punta de l’iceberg d’un cas que bé podria qualificar-se com les clavegueres de l’Estat.

Dilluns, al programa Divendres de TV3 ne va parlar Luis Rendueles, un redactor de la revista Interviu que publica un treball d’investigació sobre l’anomenada policia patriòtica. Segons Rendueles, la policia patriòtica (una espècie de GAL del PP, va arribar a dir) es va crear l’any 2012 després de que Mas abracés la ideologia independentista. A aquesta policia sé li va encomanar la tasca de buscar draps bruts entre els polítics catalans de CiU i ERC.  

D’aquí que sortissin a la llum els comptes que Jordi Pujol tenia a la Banca Privada d’Andorra. Va explicar Rendueles que agents d’aquesta policia es van personar a la seu de la BPA i per mig del xantatge van obtenir fotos de la pantalla de l’ordinador on s’hi veien diversos comptes de Jordi Pujol i la seva família. Per a pressionar-los els va dir que les el Govern d’Espanya no els renovaria la llicència del Banc de Madrid, filial de la BPA a Espanya. Tot i això, el Banc de Madrid va acabar perdent la llicència.

D'Alfons López a Público. 

Entre d’altres temes que es van destapar la policia patriòtica figuren els suposats afers amorosos de Durant i Lleida o la inexistent filla secreta de Mas, extremenya per a més informació... Per cert, sobre els polítics d’ERC no es va obtenir cap resultat positiu. També van voler esbrinar les connexions entre Podemos i Veneçuela sense aconseguir res. 

Aquesta policia política va acabar partida en dues parts com a conseqüència d’una investigació que afectava precisament a un fill d’uns dels agents. A partir d’aquí, un dels sectors es va dedicar a investigar en el passat de l’actual Rei emèrit i d’aquí que sortissin els cassos de la princesa Corinna i no fa tant de la Bàrbara Rey.

A Divendres, també es va dir, ni que fos de passada, que per la seva banda el Govern català també va manar investigar polítics a espanyols per a veure si podia trobar-los situacions compromeses.

Si ho recordeu, no fa gaires dies, quan Juan Manuel García-Margallo va revelar a 13Tv que el Govern d’Espanya devia favors a diversos governs i institucions per haver-se posicionat en contra de la independència de Catalunya, també es va dir que el Govern Català també havia estat buscant suports precisament en sentit contrari, es clar...

Com es diu normalment: De Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases (o en castellà: En todas partes cuecen habas)

De totes formes, quan més poderós, més possibilitats tens de fer coses: tan de bones com de dolentes. 

Què es tingui que recórrer al joc brut per a mirar d’aturar el moviment independentista en lloc de seure i parlar i establir acords és inqualificable. M’ha sortit l’adjectiu absurd, però no és absurd, és una aberració i senzillament antidemocràtic. Que deixin parlar al poble d’una punyetera vegada i sé sabrà amb exactitud que és el que pensa de tot això la ciutadania de Catalunya.  

UNA MOCIÓ FORA DE LLOC

Quan ja semblava que el tema de la rivalitat entre Amposta i Tortosa estava superada, dilluns al ple de l’Ajuntament de la capital del Montsià va tornar a aparèixer.

Va ser arran d’una moció presentada pel grup municipal del PSC-CP sobre instar a la Generalitat de Catalunya per a que obri una oficina pròpia o compartida amb l’administració local de l’Agència Tributària Catalana. Actualment (i fins a l’1 de setembre) és el Registre de la Propietat número 1 el que recapta els tributs que són competència de la Generalitat de Catalunya (Successions i donacions, Actes jurídics documentats, Transmissions patrimonials, etc.) Durant l’exposició de la moció es va dir: Per a què els ampostins no tinguin que desplaçar-se a Tortosa...

Abans de continuar vull fer-vos unes preguntes:

-Sabeu on estan ubicats els Registres de la Propietat a Amposta (n’hi ha dos)?

-Teníeu constància que el Registre de la Propietat número 1 recaptava els tributs propis de la Generalitat?

Si heu contestat afirmativament a la segona pregunta...

-Quantes vegades hi heu anat?

La nostra família dues vegades: Quan tinguérem que liquidar els drets reials per a rescatar dos plans d’estudis dels nostres fills que havíem contractat amb una companyia d’assegurances i, que sinó fèiem efectiu, no ens donaven el capital que havíem dipositat i els interessos que havien generat al llarg dels anys.

La majoria de vegades (per exemple quan hi ha una compravenda d’alguna finca rústica o urbana de segona ma), el pagament dels impostos que es deriven ja ho fa directament la notaria. O no és així?  

Encara no he arribat a la part més important. Cada vegada més, la majoria de tràmits sé poden fer per Internet mitjançant el corresponent certificat d’usuari expedit per la FNMT o bé d’altres certificats acreditatius expedits per diversos organismes certificadors però amb facultats molt més limitades.

Com sabeu treballo a l’Agència Estatal d’Administració Tributària, es a dir, l’espanyola. Com aquell que no vol la cosa, ja fa més de 31 anys... Com va dir una vegada un: una temporadeta.

En tot aquest temps he viscut la implantació i l’evolució de la informàtica. Quan vaig entrar a treballar el 2 de gener de 1986, la informàtica es limitava exclusivament al tractament de dades que es feia al departament de... Informàtica!! Tota la resta de la feina se feia manualment.

L’Administració de Tortosa, a principis dels anys 90 va arribar a 73 treballadors. Sabeu quans ne som ara? 36. Exactament la meitat. Primer van desmantellar la inspecció. Perdó, la van centralitzar a Tarragona... Posteriorment també van centralitzar la Unitat de menor quantia de Recaptació i també Societats...

Dilluns 20 de març (o sigui, fa menys de dues setmanes), per sorpresa, tinguérem una visita del tot inusual: La del Delegat Especial de Catalunya Gonzalo de Castro. En quasi 32 anys d’història de l’Administració de Tortosa era la tercera vegada que ens visitava un delegat especial... Anava acompanyat pel Delegat i el Secretari General de la Delegació de Tarragona. Al principi no va transcendir el motiu de la visita, però poc a poc i amb comptagotes, ens van anar donant informació...

-5 agents tributaris passaven a dependre de la Regional de Barcelona de Gestió Tributària per a una campanya de comprovació de l’IVA.

-Totes les competències de Recaptació s’assumiran des de Tarragona i a Tortosa només quedaran 2 o 3 funcionaris per atendre consultes i poca cosa més. Per a la resta se’ls hi haurà de buscar una nova ubicació, ja sigui a Tortosa o a Tarragona...

-I el que es pitjor: La Administració de Tortosa té els anys comptats... A data d’avui no sé sap res en concret, però dintre d’uns anys acabarà per tancar portes.

Durant els darrers anys ja hi ha hagut precedents de tancament: 1 administració a Sevilla, 4 a Barcelona, etc. La de Betanzos (A Coruña) té 10 treballadors i la de Vinaròs 21... I es va a la baixa...

I no té punt de comparació els impostos que recapta l’Agència Tributària estatal amb els de l’Agència tributària Catalana...

Torbeu que amb aquest panorama la Generalitat s’avindrà en obrir una oficina a Amposta?

(Igual un dia m’hauré de tragar les meves pròpies paraules...) 

Per cert, la moció va ser aprovada per unanimitat.  

QUATRE MÉS UN NO SÓN CINC

Foto: El Periódico de Catalunya.

El Periódico publicava dimarts una foto on es podien veure els 3 Presidents de la Generalitat que van precedir a Puigdemont: Pujol, Maragall i Montilla. A l’actual president (el quart) feia de mestre de cerimònies se'l pot veure a una pantalla. El motiu del acte era la commemoració del 40 aniversari del retorn de Josep Tarradellas a Catalunya després del seu exili francès per culpa de la Guerra Civil Espanyola. Al peu de la foto s’hi pot llegir que Pujol està lleugerament apartat del grup que formen els altres tres perquè va ser desposseït de tots els seus càrrecs honorífics des de 2014.

Com a ciutadà de peu, no entenc perquè es va convidar a un delinqüent provat com és Jordi Pujol. Si va ser desposseït de tots els seus càrrecs honorífics que pintava a primera fila de l’acte? Per què el va convidar l’actual President de la Generalitat? Una separació d’un metre no és gens significativa. Si per protocol sé l’havia de convidar, bé l’haurien pogut posar assegut a la darrera fila con un ciutadà més. I, per cert, entre Mas i Pujol, tot i que una mica endarrerida es trobava la Marta Ferrusola, la matriarca d’un dels clans més delictius de la història del nostre país. En veure la foto vaig al·lucinar en colors... Com se’ls hi pot permetre l’entrada al Palau de la Generalitat a personatges com aquests? O és què, tot i desposseir-los dels seus càrrecs honorífics, encara tenen privilegis com antics inquilins de l’immoble?  

De totes formes que lluny queden els temps en els quals CiU treia a Jordi Pujol a cada acte que feia la federació buscant esgarrapar vots emulant al Cid Campeador que la seva sola presència va permetre guanyar una batalla als moros després d’haver mort. El treien per tot arreu, com a Crist que se’l treu a totes les processons i a tots els actes litúrgics que fan.

Però darrerament Pujol ha caigut en desús, tot i que, pel que sembla encara no està descatalogat. Prova d’això és la presència a l’acte dels que us parlava al començament. Des del meu punt de vista és un clar exemple del que costa als convergents soltar llast i trencar amb el passat. Potser el cap els hi recomana que així ho facin, però el cor (ai el cor!) els acaba traint i finalment s’imposa a la raó... Allà ells, encara que a mi, la sola presència a la foto, me va fer mal als ulls.

LA QUARTA VIA

El passat divendres Arturo Mas va dir que hi ha una tercera via entre l’independentisme i la situació actual... La notícia potser no ha tingut la repercussió mediàtica que mereixia una notícia, però si que ha sortit per algun mitjà informatiu com per exemple el Periódico de Catalunya.

I per què ha tingut tan poc ressò? Perquè no interessa a les principals organitzacions independentistes de Catalunya, així com els mitjans que els hi donen suport. Així de clar i així de català.

Sorprenent? Si ha sorprès a algú, no ho entenc... Potser als més joves, aquells que no coneixen a Mas en tota la seva dimensió... Però aquells que ja tenim canes al cap i la barba, notícies com aquesta no ens haurien de sorprendre gens ni mica.

Mas vol ser... Què vol ser? És igual el que sigui: president de la República Catalana, de la Generalitat o de la comunitat de propietaris on viu (tot i que dubto molt que visqui a un pis) L’important per a Mas és ser. Pintar alguna cosa. I a poder ser tenir cotxe oficial, xofer i tota la parafernàlia que implica ostentar un càrrec important.

Vull dir amb això que Mas és un polític camaleònic, que sap adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. La prova més contundent és la que s va viure aquell 11 de setembre de 2012. En un dia, un sol dia, Mas va viure la mutació més gran que sé li recorda a un polític: de pactar amb el PP per a poder tornar a ser President de la Generalitat a convertir-se amb el primer independentista per mirar de conservar el seu status.

Però el millor de tot és que va aconseguir arrastrar a una gran part de militants i simpatitzants de CiU. Sí, sí, de CiU, no només de Convergència, sinó també d’Unió... De sobte, gent que ni coneixien el significat de la paraula independència van abraçar la fe i van començar a defensar la necessària desconnexió d’Espanya. La que ens roba, la que ens priva de llibertats, la insolidària... L’origen de tots els mals de Catalunya! I no dic que no sigui així, només dic que l’evolució va ser massa ràpida per a ser creïble (al menys per a mi)

Mas va néixer políticament dintre de Convergència. De funcionari de la Generalitat va passar a ocupar càrrecs de responsabilitat. Apadrinat per Jordi Pujol, poc a poc va anar escalant posicions fins arribar a Conseller en Cap amb Pujol encara de President.

Finalment Mas va ser ungit per Pujol després de deixar diversos cadàvers polítics pel camí. Però Mas no va poder ser president tot i guanyar les eleccions davant Pasqual Maragall primer i Montilla més tard.

La seva vocació de servir Catalunya era tan gran que el va portar a la Moncloa en temps de Zapatero per a oferir-li el cap de l’Estatut d’Autonomia que havia promogut Maragall a canvi de que aquest li ordenés a Montilla deixar-li via lliure per arribar al Palau de la Generalitat. Però Montilla li va dir a Zapatero que nastis de plastis i va aconseguir reeditar un segon govern Tripartit deixant CiU per segona vegada a l’oposició. Només el desgast generalitzat del socialisme engolit per la bombolla immobiliària i la crisi econòmica que va arribar des de fora, va permetre a Mas pactar amb l’Alícia Sánchez Camacho per a poder ocupar així l’objecte dels seus desitjos: el tron de la Generalitat.

Si has estat observador, amic meu, potser te’n hauràs adonat que he titulat el meu comentari d’avui com la Quarta via i, en canvi, he començat parlant de la tercera via de Mas... No ha estat un error.

A Mas li és ben bé igual una tercera via, una quarta o una cinquena... Mentre pugui tornar al poder, qualsevol tren que surti i que tingui com a destinació la plaça Sant Jaume li va bé.