QUASI TOT PER DECIDIR

De moment només s’han constituït les meses de les dues càmeres legislavies espanyoles: la del Congrés dels Diputats i la del Senat.

La meva intuïció em diu que bé pot passar el mateix que a Catalunya, que el nomenament del president vagi per a llarg... Això si és que s’acaba produint.

Alguns analistes varen voler veure amb l’elecció de Patxi López com a president del Congrés (s’està insistint molt que s’ha convertit amb la tercera autoritat de l’Estat), el principi d’un acord per a formar una gran coalició. Ja ho veurem.

De moment qui s’està desmarcant de qualsevol pacte és la formació de Podemos, mentre el seu màxim líder pregona als quatre vents que el que ahir es va visualitzar és una canvi de cadires: la presidència del Congrés per al PSOE i la presidència de l’executiu per al PP.

Llegia avui al diari digital Público que des de el PP es contemplen 3 possibles escenaris: un govern del PP no presidit per Mariano Rajoy, un govern d’esquerres encapçalat per Pedro Sánchez o una nova convocatòria d’eleccions.

Mentre Ciudadanos/Ciutadans no diu ni piu, el PSOE reitera que no farà president a Rajoy ni a cap altre candidat del PP.

La resta de partits, perdoneu-me l’expressió, són meres comparses, ja que cap, per si mateix té cap poder de decisió al menys que es fes una coalició d’esquerres més nacionalistes i independentistes.

Tal com s’ha vist a Catalunya, en política tot pot canviar de la nit al dia. El que ara pot semblar impossible, dintre d’uns dies o unes setmanes pot convertir-se en realitat. Col·locar a Patxi López a la presidència del Congrés va ser tot un cop d’efecte per part dels socialistes i una manera d’advertir a Rajoy que ho té molt difícil.

Al contrari del que opina Pablo Iglesias, no crec que es tracti d’un canvi de cadires. Són molts els experts que diuen que el desgast que patiria el PSOE seria molt gran. Jo també opino el mateix. No pots pactar amb el teu rival més gran, aquells que t’han volgut desprestigiar i fins i tot han arribat a menysprear-te.

Ciudadanos és clau a l’hora de conforma majories. Per molt que es defineixi com un partit de centre, pels seus actes es situa molt més cap a la dreta. Pactar amb el PSOE la presidència de López és, des del meu punt de vista, un advertiment al PP, a la vegada que pretén que es visualitzi una certa neutralitat. Per això, és del tot improbable que s’aliï amb els socialistes per a formar govern.

Podemos està fent el paper (si fa o no fa) que feien les CUP a Catalunya, encara que no són tan determinants. Tot i rebutjar, d’entrada un pacte amb els socialistes que hauria de comptar, necessàriament amb la majora de la resta de les formacions, fins i tot ERC, DiLL i PNB.

Si no s’arriba a ap acord anti PP, les mirades dels votants poden dirigir-se cap aquelles formacions que no hagin facilitat el pacte. L’altre dia vaig llegir que si anem a unes noves eleccions qui ho tindria més malament és Podemos.

ERC i DiLL no corren el mateix risc. Potser hi haurà qui trobi un contrasentit que puguin pactar amb l’altre gran partit espanyolista com és el PSOE, però també és un contrasentit que dues formacions que diuen que volen trencar en Espanya e presentin a unes generals...

Amics meus, tenim davant nostre un temps apassionant políticament parlant. Un temps mai viscut fins ara, amb un enllaç imprevisible i diferent, molt diferent a qualsevol altre viscut des del restabliment de la democràcia. 

POSICIONS ENROCADES

A la tornada a casa de la delegació catalana que van demanar a Madrid la cessió de la competència per a poder celebrar referèndums, no ho ha fet amb la sària buida, sinó ben plena. Una sària carregada de raons, ja que, en cap moment, ni Rajoy ni Rubalcaba van saber donar resposta a la seva petició. Ni resposta ni alternativa i això reforça encara més el sentiment del poble català que, des de Madrid, les coses no s’estan fent bé.
De les 7 hores que va durar el debat, tot just vaig escoltar en directe uns minuts. A quarts de 5 baixava de la Galera i, per la ràdio del cotxe vaig poder escoltar el final de la intervenció de Jordi Torull. De la seva intervenció (o del que vaig poder escoltar) em quedo en la part de que l’origen de tot plegat va ser la sentència del TC sobre l’Estatut de Miravet, però sobre tot amb la seva puntualització: Un Estatut només votat pels ciutadans de Catalunya. Com podeu veure aquest detall no em va passar per alt. Des d’algunes instàncies centralistes diuen que com el referèndum sobiranista afecta a tots els ciutadans d’Espanya, haurien de ser tots, el que haurien de votar. Turull va voler dir que si l’Estatut només es vota a Catalunya, perquè la consulta hauria de ser votada pel conjunt dels ciutadans espanyols.
De Marta Rovira només vaig escoltar el començament. La vaig notar molt nerviosa i que dominava poc el castellà. Es nota que no l’usa sovint.
Ja a casa vaig veure pel 3/24 un porcí de la intervenció de Joan Herrera, el més acostumat a intervenir davant d’una multitud, a priori, adversa. Herrera es va avançar a la intervenció de Rajoy i, com que intuïa que anteposaria la Constitució per a justificar el no del seu grup, li va clavar que sigui precisament el PP, un partit que va demanar votar no a la Carta magna l’any 78 quan era AP qui ara la defensi a capa i espasa. Crec recordar que fins a 3 vegades va dir que estava acabant i, finalment, va rebre un advertiment del President de la Cambra baixa Jesús Posada.
També vaig veure el començament de la intervenció de Mariano Rajoy. He de dir d’ell que va perdre una gran oportunitat. Potser una oportunitat històrica. Va dir que la solució era canviar la Constitució per a buscar un encaix de Catalunya amb Espanya, però es va quedar a mitges. Si aquest era els seu punt de vista, ahir mateix hagués hagut d’anunciar que convocava els líders dels diferents partits per a començar el procés. No ho va fer. Cóm ho ha de fer si encara no ha fet públic qui serà el cap de llista del PP per a les europees del mes vinent?
Rajoy va dir que li demanessin el que volguessin, però no el que li estaven demanant. Vaig estar a punt de demanar-li un xalet, un cotxe... La meva dona es conformava en 3.000 euros que és el que en aquests moments necessita per a cobrir les despeses més immediates...
A qui no vaig escoltar va ser a Rosa Díaz, però pel que sembla la seva intervenció va fer vomitar a més d’un. Encara que sigui de passada, avui, Enric Hernández, el director del Periódico, en un article publicat al mateix rotatiu, diu que la Díaz es va oferir a Rajoy per a formar un front espanyolista en contra dels partits catalans partidaris del dret a decidir. Però Rajoy afortunadament no li va fer cas. Tot hi els seu no rotund, al menys en la part que vaig veure, en cap moment Rajoy va usar un to agressiu. Només hagués faltat això!

Ja per la nit, a TV3, dintre de l’espai 23/24, vaig tenir ocasió d’escolar l’opinió d’alguns experts en la matèria. No hi havia cap polític. Un professor de dret constitucional va dir que el Congrés no podia traspassar la competència per organitzar referèndums, però si cedir-la per aquesta ocasió, cosa que, evidentment no va fer.
També es va dir que Rajoy un registrador de la propietat, fent us sovint de conceptes que segur va estudiar quan es preparava l’oposició per a una professió que, crec, no ha exercit mai, però segons diuen, li reporta uns suculents beneficis.
La pilota segueix al costat dels espanyols. Bàsicament la situació és la mateixa ara que abans de que els tres representants del Parlament (Turull, Rovira i Herrera) intervinguessin al Congrés. Per tant, posicions enrocades en espera d’un moviment del rival. El que passa és que uns porten la iniciativa i els altres es limiten a contrarestar els moviments rivals. I així ens podem estar fins que algú acabi trencant el tauler i donar per acabada la partida.

L’ENGANY DEL RAP

Finalment, el PP ha acceptat que Rajoy comparegui al Congrés per explicar el cas Bárcenas i sobre si el seu partit es va finançar il·legalment durant 20 anys.De totes maners, arriba tard, molt tard, quan ja ni els telediaris de la Sexta en parlen... 

Però no us feu il·lusions. D. Mariano una vegada més, parlarà molt i no dirà res (mira per on, m’ha sortit un apariat) Serà com l’engany del rap o sigui: No queda més remei que anar al Congrés a donar explicacions? S’hi va... Però d’aquí que digui el que la majoria de ciutadans d’aquest país volem escoltar, hi ha un abisme tan gran que no l’encerto a l’hora de calcular les dimensions.

Curiosament, dimecres, el PP va acceptar dues mocions per a que comparegui el seu cap de files i màxim responsable polític d’aquest país i encara en va tombar una tercera, la que van presentar els socialistes.

Hi ha qui ha anticipat que Rajoy disfressarà la seva compareixença amb xifres macroeconòmiques que a la pràctica no entén ningú per a no dir res sobre el que sé li preguntarà. I si respon a les preguntes (per exemple: el PP s’ha finançat il·legalment durant 20 anys?), serà per a negar-ho tot, tal i com ha fet sempre, tal i com ho fan tots els que han estat imputats per alguna cosa.

Davant d’això, serà del tot lògic que la resta de partits es donen per insatisfets i que li acabin demanant la dimissió. No ho farà, al menys fins a que li surti un marron tan gros com un toro de Miura i no pugui lidiar-lo.

Ja hi ha qui tem que la presència de Rajoy al Congrés sigui virtual. Tal i com ens té acostumats, la seva imatge sortiria a través d’una pantalla de plasma i es limitaria a llegir un comunicat tipus: Todo es falso menos algunas cosas que se han dicho en los medios de comunicación (és que cada vegada que escolto, llegeixo, dic o recordo aquesta frase, encara al·lucino, no hi puc fer-hi més) I, evidentment, sense acceptar preguntes...

Perdoneu-me (hi ho diré un cop més): En aquest país la democràcia està segrestada per una dreta rància, intransigent i hereva del franquisme que, cada dia que passa, ens va suprimint llibertats, tan individuals com col·lectives i drets. 

 

JO NO VAIG VOTAR EL PP... I TU??

RAJOY DIMISSIÓ, JA!!!  

DIARI DE L’AGOST. DIA 29 (dimecres)

DEL 23-F (de 1981) AL 25-S (de 2012)
Des de fa més d’un mes circula per Internet una convocatòria per anar a Madrid i assetjar el Congrés dels Diputats. L’acte pretén, entre d’altres coses, fer dimitir els diputats per a que es convoquin noves eleccions i reestablir el poder al poble.
Abans d’ahir en parlava el Periódico de Catalunya que, deia que semblava que la iniciativa havia sortit de l’extrema dreta encara que des d’aquells sectors es negava.
Les primeres notícies que vaig tenir sobre aquest acte va ser per mig de la meva dona. Em va explicar que va rebre un correu electrònic d’una companya de treball i, efectivament, els termes amb els que estava redactat l’escrit li van semblar feixista. Cal dir que la companya de treball de la meva dona és de tendència política més aviat ultradretana.
No va trigar gaires dies en arribar-me a mi per un altre canal i, efectivament, vaig arribar a les mateixes conclusions que la meva dona.
Mal que ens pesi, el parlament ha estat escollit pel poble que, sobirana i democràticament va decidir per una àmplia majoria que ens governés el Partit Popular. Segur que molts dels qui ara pretenen derrocar el Congrés van escollir aquesta opció a l’hora de dipositar la seva papereta de sufragi dintre de l’urna. En canvi, ara, de forma pacífica es pretén que els diputats dimiteixin en bloc per a provocar un avançament electoral.
Evidentment l’acció no és tan pacífica com volen dir, perquè rodejant el Congrés el que es vol, és coaccionar els diputats per a fer-los fer una cosa que, de forma lliure, no ho farien.
Si comparem l’acció amb una manifestació o una vaga general, pot sembla, a priori, el mateix, però mentre les manifestacions i vagues estan estretament lligades amb els sindicats i demanades utilitzant els conductes legals i dintre del marc legal, la marxa sobre Madrid del 25-S, no.
Des del meu punt de vista hi veig força semblances entre del 23-F del 81 al 25-S d’aquest any (si es que, finalment, s’arriba a produir) Tret del factor sorpresa, en totes dues accions hi ha la mateixa finalitat que és la de fer dimitir als membres que ostenten la representació de la sobirania popular.
Qui ens garanteix que, d’aconseguir els seus propòsits, després hi haurà una convocatòria electoral amb la garantia de que els ciutadans conservarem tots els drets democràtics? 
 
UNA ACTITUD GÈLIDA
Un dels temes que, aquests dies obre els informatius és el cas de la desaparició dels germans Ruth i José Bretón, arran del tomb que ha donat la investigació. El que, per als científics de la policia eren restes d’ossos de rosegadors, un estudi posterior realitzat per un expert forense contractat per a l’ocasió per la família materna, va concloure que eren humans i, concretament de la mateixa edat que tenia la nena a l’hora de desaparèixer. Posteriorment, un antropòleg d’Atapuerca requerit per la policia va arribar a les mateixes conclusions.
Ahir, la policia, va portar al pare de les criatures al lloc on se’ls va veure per darrera vegada i que no és altre que una finca familiar propietat dels avis paterns.
Em va cridar especialment l’atenció en veure que l’home, si de veritat va escanyar els seus fills, no es vingués a baix i acabés confessant el macabre crim.
En comentar-ho amb la meva dona em va dir que era un psicòpata i que els qui tenen aquesta patologia actuen amb una fredor gèlida, sense immutar-se i em va recordar el cas de José Laso, un veí d’Amposta que va matar a la seva dona primer, perquè no volia separar-se d’ell (tenia una amant) i després a un dels seus fills perquè, suposadament, va ser testimoni dels fets.
Després de sortir de la presó, suposadament, va matar a la seva parella i al seu cunyat, perquè mantenia relacions amb la dona d’aquell.
Després de molt de temps desapareguts i d’haver fet, per part de la policia, diverses recerques dels cossos, aquests no han aparegut mai. Ell assegura que van marxar junts. 
 

UN RESCAT “SENSE CONDICIONS”

Finalment Catalunya demanarà un rescat a l’Estat Espanyol en torn als 5.000 milions d’euros. Davant l greu situació financera de la Generalitat, estic a favor que sigui així per garantir els pagaments de les nòmines dels seus treballadors, les factures dels proveïdors, els interessos dels préstecs, etc.
No obstant, dir sense condicions, pot comportar una doble lectura. Per un part que la Generalitat no hi posarà condicions, que és com dir “una rendició incondicional” i per tant, els guanyadors són els que posen les condicions que solen ser dures i denigrants per als perdedors. I per l’altre costa que el govern de la generalitat demana que l’Estat no posi condicions polítiques per accedir al fons de rescat, referint-se a una hipotètica pèrdua de competències i, per tant d’autonomia.
Imagino que serà un mix entre totes dues possibilitats. Ni la postura de força per part del nostre govern serà tan contundent com ahir va insinuar Quico Homs, ni el govern central es mostrarà impassible davant la nova situació.