LES REVOLUCIONS SEMPRE HAN COMENÇAT PER BAIX

Aquest any 2017 se celebra el centenari de la revolució russa, segurament la més important que s’ha produït mai.

Les revolucions (en contraposició als cops d’estat), sempre han arrancat des de baix, del poble planer, tot i que sovint una part de l’exèrcit els hi ha donat suport. Per tant, difícilment han segut incruentes, o sigui, sense vessament de sang.

I quan es produeix una revolució? Quan el poble està tip del seu govern, ja sigui per acció o per omissió, es a dir, ja sigui per autoritari o perquè no soluciona els problemes dels seus subordinats.

No voldria que les meves paraules fossin interpretades com una proclama a favor de la revolució, però sóc del parer que el poble ja fa temps que aguanta situacions injustes: pèrdues de drets laborals i socials, precarietat laboral, pobresa (en el sentit ampli de la paraula), pujades de preus per culpa de l’especulació de les grans empreses, etc. Si heu reparat en el darrer motiu potser haureu intuït que vull parlar-vos de l’elevat cost que estem pagant aquests dies per la energia elèctrica.

Segons ens expliquen els mitjans, l’elevat preu (sobre un 30% més del preu que es pagava l’any passat per aquestes dates) és degut a la gran demanda existent. El preu de l’energia elèctrica el regula el mercat majoritari que, diàriament, subhasta la llum. Per molt poques nocions que tingueu d’economia, segurament heu sentit parlar de la llei de l’oferta i la demanda: quan hi ha més oferta que demanda, abaixen els preus, però quan la demanda és molt alta, el preus s’apugen. És el que ara està passant amb la llum. Els dies de més fred s’encenen més calefaccions i estufes, a part, al ser hivern, hi ha més hores de foscor i per tant s’han de tenir els llums encesos durant molt més temps.

I que diu el govern? Què el tema no va amb ells... Què no poden fer res... Visca el nostre govern i que visquin molts anys aquells que van votat el PP!  

Com que un govern no pot fer-hi res? Que reverteixin les privatitzacions que van fer els governs anteriors o dit d’una altra manera, que les elèctriques tornin a ser propietat de l’Estat.

Aquests darrers dies TV3 ha emès un programa sobre la gestió de l’aigua. Durant dècades els ajuntaments van privatitzar-ne la gestió a empreses privades: Sorea, Agbar, etc. Al cap dels anys fins i tot es van crear grups empresarials, es a dir, tot i ser empreses diferents, formaven part del mateix grup, com per exemple les dues esmentades. Ara, cada com són més (trobo que la pèrdua de poder municipal de convergents i socialistes és pura coincidència) els ajuntaments que volen tornar a gestionar-ne l’ús.

Missatges convocant a l'apagada de dimecres. 

Quan alguna cosa se privatitza, l’excusa sempre és la mateixa: per a fer un servei més eficient. Però la pràctica demostra que això no sempre és així o, millor dit, la majoria de les vegades no és així. Quan passi alguna cosa d’aquestes sempre heu de mirar de donar-li la vola al tema i veureu des d’un altre punt de vista i, segurament us en adonareu els grans interessos econòmics que hi ha al darrere.  

També he escoltat que per culpa de l’onada de fred que ha afectat Europa aquests darrers dies, a part de la llum també s’han apujat les verdures... Sense cap mena de dubte els motius són els mateixos o molt similars. Però sempre hi ha qui aprofita qualsevol ocasió per a especular i fer negoci. De vegades aquest punt no és tan dolent, ja que cal valorar la capacitat dels empresaris de fer bons negocis...

Però fixeu-vos. D’on arriba principalment la verdura durant l’hivern? De províncies com Almeria i Múrcia que tenen grans extensions d’hivernacles, sobre tot la província andalusa.

Per tant, la causa de l’encariment de la verdura cal buscar-la, penso, més en la especulació que no amb la disminució de la producció.

I mentre al poble sé li estan unflant allò que no sona... Tot i això, trobo que encara se’n unfla poc... Per a la revolució ens haurem d’esperar a que les coses empitjoren molt més.  

Per què puja la llum?

http://www.eldiario.es/economia/respuestas-espectacular-subida-luz_0_603340536.html

FISCALITAT D’ALTA VOLADA

Com a treballador de l’Agència Tributària tinc nocions d’alguns impostos; els més corrents, aquells pels que solem tributar la majoria dels ciutadans.

Però me s’escapa tot allò que es denomina popularment com enginyeria financera, es a dir, tributar menys utilitzant tota una sèrie d’estratègies, no sempre legals i sovint qüestionables. Estic parlant de la creació d’entramats d’empreses, de domiciliar-les a paradisos fiscals, de buscar testaferros que aparentin ser els màxims responsables de les societats, etc., etc.  

I per què us explico això avui? Per les declaracions, matisacions i desmentits que va fer la setmana passada l’expilot de motos Àlex Crivillé.

En unes declaracions a TV3, Crivillé va dir que eren burros els que tributaven a Espanya. Dies més tard i degut al ressò mediàtic que van tenir les seves paraules, les va matisar afirmant que el burro era ell perquè tributava aquí.

Abans d’explicar res més, vull recordar que Crivillé va ser un dels espanyols que va sortir als papers de Panamà per estar relacionat amb empreses opaques domiciliades a paradisos fiscals.

És una vergonya. Repeteixo, és una vergonya que la gent poderosa econòmicament és vanti per no tributar a Espanya (de moment España) Això vol dir que de solidaritat amb els seus compatriotes zero... Zero, 0... (ho remarco per si a algú no li ha quedat clar encara)

Això vol dir, amic meu que entre tu, jo i altres burros com nosaltres estem aguantant les estructures de l’Estat... Les d’Espanya, les de Catalunya encara estan en procés de creació.

Si tots els esportistes i totes les empreses amb domicili a paradisos fiscals tributessin aquí, a part de tots els defraudadors que hi ha, tal com deia aquell, potser otro gallo nos cantaría...  

No és el cas, però estic del tot segur que molts d’aquests (fixeu-vos que ho he posat en cursiva, per a que entengueu que ho dic en forma despectiva) justificarien el seu comportament al·legant que han de tributar a Espanya... I què si Catalunya fos una nació independent tributarien gustosament...

Si alguna vegada escolteu a algú que us dóna aquest raonament, no us el cregueu. Qui és defraudador, ho és, com aquell que és cleptòman o pedòfil... Va inert amb la seva manera de ser i no ho poden evitar. I, damunt, molts d’aquells presumeixen de fer-ho per a donar enveja als qui l’envolten. Quantes vegades hauré escoltat jo:

-I tu, fas la declaració de la renda... Jo no l’he fet mai... I no m’ha passat mai res...

Bé, això era fa uns anys... Ara, gràcies a la informàtica hi ha un control més gran sobre els ingressos que té cadascú. Però com he dit més d’una vegada, a l’Agència Tributària no som endevins. Si tenim tota aquesta informació és perquè s’obliga a les empreses, administracions, notaris, etc. a informar-nos.

Avui acabaré el meu escrit amb un article que m’he trobat aquest matí al meu correu corporatiu. Llegiu-lo detingudament i a veure a quines conclusions arribeu.

Las rentas más altas se declaran en fuga

¿Podemos creer sin más que en España sólo 5.394 personas ganan más de 600.000 euros al año?

Pocas afirmaciones son tan aproximadamente ciertas como esta: la calidad democrática de un país empieza por su estructura fiscal. Incluso puede afinarse un poco más: la calidad democrática de un país se mide por la capacidad redistributiva de sus impuestos directos. Si aplicamos estos principios sencillos en la fiscalidad española, enseguida apreciamos que algo falla. Veamos primero el impuesto sobre la renta de las personas físicas (IRPF), el más importante y progresivo, para observar cómo se reparte la carga tributaria en España y apreciar su equidad. Con estadísticas de la Agencia Tributaria del año 2014, resulta que en ese año fiscal sólo 5.394 personas declararon rentas superiores a 601.000 euros anuales. Habría que redondear al alza el porcentaje para que alcanzase el 0,01% del total de declarantes.
¿Podemos creer sin más que en España sólo 5.394 personas ganan más de 600.000 euros al año? Vayamos un poco más lejos. En 2007 había en España 10.580 personas que ganaban más de 601.000 euros. Obsérvese que en siete ejercicios fiscales se han perdido más de 5.000 declarantes en el tramo más alto. Una de dos, o la crisis ha castigado salvajemente a los ingresos más elevados o la gestión de la Agencia Tributaria deja mucho que desear si permite una fuga tan notable en la crema del IRPF. La primera opción es una broma; la segunda, una tragedia. Conclusión: el IRPF es fácil de burlar en los tramos de rentas altas. Por ejemplo, en 2007 aparecían 96.477 declarantes con ingresos entre 150.000 y 601.000 euros; en 2014 sólo aparecen 63.122. Los estratos más altos de renta simplemente se han esfumado; han dejado de contribuir proporcionalmente al esfuerzo fiscal del país. Si tributan, lo hacen eludiendo la imposición progresiva del IRPF. Y éste es un problema de gestión política. Concretamente, de mala gestión.
Las estadísticas fiscales también desmienten el mito de la recuperación económica. Los ingresos públicos todavía no han alcanzado las cantidades registradas al inicio de la crisis. Las cuentas producen algo de vértigo. En 2007 la Agencia Tributaria recaudó 200.676 millones en total (IRPF, sociedades, IVA y especiales); bien, pues en 2015 la recaudación fue de 182.009 millones. Algunos hundimientos son estrepitosos, como el de sociedades (de 44.823 millones recaudados en 2007 se ha desplomado hasta los 20.649 millones en 2015). Este es el diagnóstico general de los ingresos públicos. No permite demasiadas complacencias. ¿Explicará el ministro algo de esto en el Congreso?
La Hacienda pública ha perdido montañas de dinero durante la crisis y todavía no se ha recuperado. Si se suman las caídas anuales de recaudación entre 2008 y 2015, la pérdida acumulada suma 272.000 millones. Así que las preguntas son obligadas: con una estructura de declaración en la que las rentas más altas están en fuga y con una recaudación tan dañada, ¿es factible sostener el funcionamiento de un Estado que garantice un mínimo de protección social a sus ciudadanos? ¿O son imperativamente necesarias una reforma fiscal y una ofensiva total contra el fraude?

(Jesús Mota)

http://elpais.com/elpais/2017/01/10/opinion/1484073991_172335.html

QUE TORNEN, QUE TORNEN...

Es diu que els vells rockers no moren mai... Sembla ser que hi ha una casta de polítics que tampoc moren mai i que sempre estan disposats a tornar si la seva pàtria els necessita.

Així ho va anunciar Aznar quan va plegar. Va fer honor a les seves paraules de mantenir-se només al poder dues legislatures i va plegar, però va dir que si Espanya el necessitava, tornaria. Ja sabeu que una de les màximes de la dreta espanyola és: España antes roja que rota...  I tot sembla indicar que va camí de trencar-se.

Mireu per on, superat el pla Ibarretxe, al País Basc han fet un pas enrere i sembla ser que amb el concert econòmic ja en tenen prou... Al menys de moment. I quan ningú s’ho podia esperar en aquella època, ara és Catalunya l’abanderada del secessionisme nacional. Per això Aznar (Ansar per a Bush) sembla que s’està rumiant tornar. Espanya el necessita més que mai!

Primer va renunciar a ser el president d’honor del PP, més tard va fer el mateix amb la presidència de la FAES (la fàbrica de idees dels populars) i tot i que feia temps que criticava al seu designat (Rajoy), va ser aquest passat cap de setmana a València quan ja el va criticar de forma descarada. Al parer d’Aznar, Rajoy i el seu govern són massa tebis amb els catalans. Més ma dura és el que es necessita.

No sé si fent el joc a Aznar o perquè és una reacció innata de qualsevol membre del PP, María Dolores de Cospedal, l’actual Ministra de Defensa, va dir la setmana passada que l’Exèrcit està per a defensar Espanya dels seus enemics... Enemics? En un món sense blocs (tot indica que a partir d’ara les relacions entre Estats Units i Rússia milloraran considerablement), els únics enemics que podia referir-se la Maridolo són el terrorisme gihadista i l’independentisme català.

De moment tot indica que Aznar podria liderar un nou partir a la dreta del PP i, per tant, l’extrema dreta espanyola (que ningú dubti que la hi ha), fins ara assossegada dintre del PP, tendirà en el partit d’Aznar un clar referent. De ser així, els franquistes poden respirar alleugerats. Després de més de 40 anys el franquisme, amb Aznar al capdavant, tornarien al primer pla de la política espanyola.

I a Catalunya qui es fa estimar es Mas. Mas el presumit, el vanitós... El que faria qualsevol cosa per tal de tornar a manar. Un altre, al seu lloc, se’n adonaria de que el seu temps ja ha passat. Que Catalunya necessita mirar cap en davant i amb ell tornaríem enrere. Fa un any, Mas ja va haver de fer un pas al costat. Així ho va dir i així es va interpretar i, per tant, no crec que pugui sorprendre a ningú si ara anunciés que torna.  

PDeCat no és Convergència, ni encara menys CiU. Totes les enquestes diuen que de fer-se eleccions ara mateix (tan s’hi val a Catalunya com a Espanya), a casa nostra qui guanyaria seria ERC. Molt ximplets haurien de ser els d’ERC si s’avenien a repetir un JxS, tal com van fer fa un anys i mig. I molt menys encara que qui anés de número 4 a la llista en fos el candidat a la presidència de la Generalitat. Des del meu punt de vista allò va ser una pantomima, una burla a una bona part de l’electorat. Tot i que en aquest país qui més qui menys presumeix d’entendre de política, encara ens queda molt per a posar-nos al nivell adequat.

Les CUP li van dir a Mas per activa i per passiva que no el volien i Mas va haver de renunciar finalment per a no tornar a repetir eleccions.

Tot i que ara els sondejos donen que no hi hauria una majoria independentista al Parlament, ja sabeu que l’únic sondeig bo és el del final de l’escrutini i, per tant, impossible saber-ho amb certesa. Però no dubteu que si de les CUP depèn el retorn de Mas, aquest mai més tornarà al Palau de la Generalitat.

Però com ja he dit, a Mas ganes no li falten.

Que tornen, que tornen... 

LA PRESSIÓ FISCAL I D’ALTRES PARÀMETRES

Aquest esquema comparatiu correspon a 2014.

El passat dissabte vaig llegir al Periódico el següent titular: Espanya segueix entre els països de la UE amb menys pressió fiscal.No sé a vosaltres, però a mi aquesta dada per si sola no té cap tipus de valor.

¿Què guanyo jo (i per extensió tots els ciutadans del país) de pagar menys impostos si després tinc que pagar determinats serveis o productes que a d’altres països estan sufragats per l’Estat?

Però no només això. Ja sabeu que des de 2011 (darrera època de Zapatero i govern de Rajoy), fins i tot apujant-nos els impostos hem vist com molts de medicaments sortien de la llista del que entraven pel seguro i els tenim que pagar en la seva totalitat, a part de l’euro per recepta que es va declarar il·legal i altres moltes mesures restrictives.

La reducció de les plantilles de treballadors públic també han tingut les seves conseqüències. Les consultes mèdiques, normalment col·lapsades, encara hi estan més i, per tant, quan demanes hora per al metge té la donen per a un termini molt més llarg. El mateix passa amb les llistes d’espera dels que es tenen que operar i sense oblidar a aquells que necessiten un transplantament.

L’educació universitària cada vegada és més cara ja que a l’increment del preu de les matrícules dels graus i màsters sé li ha de sumar que cada cop és més difícil aconseguir beques ja que s’han reduït el número i l’import de les mateixes.

En quan als transports tampoc som un exemple a seguir. Mentre no s’atura la construcció de noves línies de l’AVE per a beneficiar a les grans constructores, els trens de rodalies tenen problemes pràcticament a diari per manca d’inversió.

I podríem seguir i seguir...

Per un altre costat, el salari mínim és molt inferior als d’altres països i a sobre, tot i el que digui la Ministra de Treball Fátima Báñez hi ha gent que cobra sous que estan per baix d’aquest, tal i com li han contestat alguns experts.

De tant en tant també se’ns diu que tenim una de les gasolines més barates, tot i que sembla que ara s’està estudiant gravar-les amb un nou impost per a poder sufragar les pensions dels nostres jubilats, discapacitats, vídues i orfes.

He estat pensant (i això ho deixo al economistes, ja que jo sóc incapaç) que s’hauria d’establir un índex per permetés calcular el grau de benestar de cada país tenint en compte una sèrie de paràmetres, molts dels quals ja he esmentat: els impostos que paguem, el salari mínim interprofessional, el valor de determinats productes bàsics i essencials (carburants, electricitat, aigua, medicaments, bossa de la compra, etc.) i el que rebem a canvi o sigui, aquells serveis bàsics que van a càrrec de l’Estat o la part que aquest paga.

Només així podríem fer-nos una idea de si un país és més car o més barat que un altre i no com ara que només ens fixem amb el cost d’allò que comprem quan anem de viatge i amb les informacions esbiaixades que de tant en tant es publiquen segurament de manera interessada.  

SOBRE ELS PRESSUPOSTOS CATALANS

El President Puigdemont està més content que unes pasqües: Les CUP han acceptat que es tramitin els pressupostos de la Generalitat per al 2017... Tot i que no hagin garantit el seu suport...

L’aprovació dels pressupostos és un dels fets més transcendentals (tal vegada el que més) dels curs legislatiu. Mireu si és important, que la no aprovació dels pressupostos pot comportar la caiguda d’un govern. Recordo quan CiU no va aprovar el pressupost elaborat pel govern de Felipe González de l’any 1996 y es va haver de dissoldre les cambres legislatives i donar pas a les eleccions que van donar la victòria al PP d’Aznar.  

Davant la manca de suport dels cupaires, Puigdemont va haver de fer una sortida cap endavant i sotmetre’s a una moció de confiança, que va superar. Però podria ser que quan es portin a aprovació al Parlament, per molt socials que es digui que són, les CUP acabin per no donar-los suport i, per tant, a Puigdemont no li quedaria més solució que dissoldre’l i convocar unes noves eleccions. Bé, però tot això més o menys ja ho sabeu...  

Els pressupostos són els grans comptes d’una administració (segurament que això també teniu constància) i que quan s’elaboren han d’estar equilibrats, com una balança. O sigui, la despesa ha d’estar en consonància amb els ingressos. No sé a la Generalitat, però als ajuntaments la meitat de la despesa sé l’emporta el capítol de personal (sous, salaris, seguretat social i d’altres retribucions)

I com es produeixen els ingressos? Varien segons els tipus d’administració. Als Pressupostos Generals de l’Estat pràcticament tots els ingressos són via els impostos que es recapten, principalment IRPF, IVA i Imposts sobre Societats. En canvi a la Generalitat de Catalunya els ingressos propis són molt minsos ja que només una part dels impostos estatals han estat traspassats o sigui, són de competència exclusiva de la Generalitat: Patrimoni, Transmissions patrimonials i actes jurídics documentats i Successions i donacions. A part estan els que graven el joc, així con altres taxes i cànons. Tot i que per llei l’Estat retorna a Catalunya el 50% de l’IRPF i de l’IVA, la competència a l’hora de recaptar-los és de l’Estat o sigui, de l’Agència Tributària espanyola. Quan després l’Estat retorna aquests diners a Catalunya és el que es coneix com a transferències corrents.

Des del meu punt de vista, una de les contradiccions de l’independentisme català és no renunciar a aquestes transferències de forma immediata. Si realment volen trencar amb l’Estat deixant d’acatar determinades lleis o desobeint les sentències judicials que s’han dictat contra alguns polítics favorables al procés.  

I és que una cosa són els fet i l’altra la pela. Catalunya no podrà ser independent si no té autonomia financera. Està clar que si finalment ens desvinculem d’Espanya la tindrem, però en cap cas serien fets simultanis. Quan Catalunya esdevingui independent (suposem que un dia ho serà), en un primer moment encara haurà de dependre de les transferències que li faci l’Estat.

Ja sé que molts direu: És que són diners nostres... D’acord, però els recapta l’Estat i ens els retorna. Ja sé que direu per això se crearan estructures d’Estat... D’acord, però si es vol obtenir la independència econòmica els catalans haurem de deixar de tributar a Espanya i passar a tributar a Catalunya. Davant de la incertesa d’aquell moment, quants decidiran tributar aquí i, amb el que es recapti, ja n’hi haurà prou per a fer funcionar tota l’administració catalana?

Vols que te doni un consell d’amic: No deixis de tributar a Espanya mentre els que diuen estirar del carro del procés no té demostrin que ells ho han fet. Tots!

ELS MÈRITS PER A SER MINISTRE

De Ferreres al Periódico. 

A la majoria de països del primer món, tenir una taca a l’expedient, automàticament t’invalida per a ocupar un càrrec públic.

Ahir mateix, a l’Intermedio de la Sexta es va preguntar a unes dones americanes que passaria als Estats Units si es destapés un cas de corrupció com qualsevol dels que ha esquitxat el PP. La resposta va ser contundent:

-Dimitirien tots!

De totes formes no van afirmar que als EE.UU. no puguin existir casos de corrupció, simplement és que no es coneixen.  

En canvi a Espanya la situació és ben diferent. No és només que els casos de corrupció siguin extensos i coneguts, sinó que a sobre es premia als partits més corruptes amb un vot majoritari per part de l’electorat. Evidentment m’estic referint al PP, però també podria parlar d’altres partits com és el cas del PSOE a Andalusia o l’antiga Convergència.

No cal furgar tant... Només cal fixar-se amb 3 de les cares noves que Rajoy va triar per a ser ministres: Dolors Montserrat i Montserrat, Íñigo de la Serna i Álvaro Nadal.

La ministra, la quota catalana segons la majoria dels rotatius, és sòcia de l’empresa familiar Montserrat Operador Logística que, segons dades de la pròpia Agència Tributaria, té un deute amb el fisc d’1,3 milions d’euros i surt la llista de morosos que periòdicament publica. Tot i que molt possiblement la vinculació amb dita empresa només sigui de sòcia i no responsable de la seva gestió, ja sabeu que diu la cita: La dona de César a part de ser honrada ho ha d’aparentar.

Íñigo de la Serna era l’alcalde de Santander, tot i ser basc de naixement. Com alcalde va promoure un nou Pla d’Ordenació Urbanística que va ser portat al jutjat. Ara mateix, sembla que el Tribunal Suprem està a punt d’emetre una resolució que tombaria el pla. Tot i que ignoro els motius pels quals es va decidir portar-lo als tribunals, cal pensar que perquè s’hi van apreciar irregularitats urbanístiques flagrants i que el rodet del PP (fins l’any passat el PP tenia majoria absoluta a l’ajuntament de Santander) va rebutjar sistemàticament les esmenes que, de ben segur van fer els grups de l’oposició. Com exregidor que vaig ser i coneixedor del tema (durant la meva etapa a Amposta també se’n va aprovar un de POUM) puc afirmar que la gran majoria d’alcaldes amb majoria absoluta són molt poc dialogants i gens condescendents amb els grups de l’oposició, la qual cosa no és precisament un mèrit.

El tercer dels ministres, el d’Energia, Turisme i Agenda Digital (sembla que en aquest aspecte el PP s’ha modernitzat) Álvaro Nadal. En aquest cas l’ombra està en el seu currículum on posa que té un doctorat a la prestigiosa universitat de Harvard, quan no és cert.

Abans, quan no hi havia Internet i només existien les hemeroteques més o menys oficials (la de Tarragona per exemple era de Caixa de Tarragona, però crec recordar que es va tancar) trobar determinada informació era molt més difícil i requeria moltes hores de consulta si no disposaves d’una data o un fet concrets. Actualment, amb les noves tecnologies tot és molt més fàcil. En uns segons pots trobar informació relativa a una determinada persona, per poc que aquesta sigui coneguda. Jo mateix de vegades he posat el meu nom al Google i ha aparegut quantitat d’informació: de l’època que vaig ser regidor, sobre les meves cartes al director publicades a diferents mitjans, sobre els meus blocs, etc., etc. Potser si deixés caure que també sóc doctor d’alguna cosa per una bona universitat  o un gran defraudador o corrupte, Rajoy hauria pogut pensar en mi per a ser ministre (millor que no)

Per cert, segons me van explicar ahir, fins darreríssima hora Rajoy no havia completat el sudoku ministerial. Sembla ser que Fernández Díaz havia de passar d’Interior a Defensa , però finalment, com sabeu el càrrec el va ocupar la Maridolo. D’haver estat així, la quota catalana ja hauria estat enllestida, però com no va ser, a corre-cuita es va haver d’improvisar i va ser quan va aparèixer el nom de Dolors Montserrat que, casualment, va haver de passar per davant de Rajoy...  

Un dia més us emplaço a consultar la pàgina de los Genoveses on s’explica la vida i miracles de qualsevol membre conegut del PP.  

EL CANDIDAT INEPTE I LA FAULA DE LA TORTUGA SOBRE EL PAL

De Ferreres al Periódico. 

Sé diu que al país dels cecs el borni és el rei. A Espanya un inepte vol ser president del govern. I el pitjor de tot és ja fa quasi cinc anys que ho és! (4 com a president i 8 mesos com a president en funcions)

Tornant al símil anterior, no vull dir que l’inepte de Rajoy sigui el millor en un país de mediocres, però el cert és que si és el President del Govern algú l’ha posat allí. Coneixeu la faula de la tortuga sobre un pal? No? És així:

Un jove està passejant per la plaça d'un poble i decideix prendre un descans.

S'asseu en un banc ... al costat hi ha un senyor de més edat i, naturalment, comencen a conversar sobre el país, el govern i de política en general.

El senyor li diu al jove:

- Sap? Els polítics, càrrecs de confiança i membres dels tribunals escollits pels propis polítics, són com una tortuga sobre un pal.

Després d'uns instants, el jove respon:

- No comprenc bé l'analogia ... Què vol dir amb això senyor?

Llavors el senyor li explica:

- Si vas caminant pel camp i veus una tortuga sobre un pal de filat fent equilibri.

- Què penses?

Veient la cara d'incomprensió del jove, continua amb la seva explicació:

- Primer: No entendràs com hi va arribar.

- Segon: No podràs creure que hi sigui.

- Tercer: Sabràs que no va poder haver pujat soleta aquí.

- Quart: Estaràs segur que no hauria d'estar aquí.

- Cinquè: Seràs conscient que no farà res útil mentre estigui allí.

-Llavors l'únic sensat seria ajudar-la a baixar.

Suposo que hi estaràs d’acord amb tot, no?

Cal evitar com sigui que Rajoy torni a ser president. Fa uns mesos ja hi va haver una primera oportunitat desaprofitada. Crec que ara mateix no és el moment de fer retrets a ningú ni cometre els mateixos errors. A Espanya encara hi ha molta gent sensata que no es mereixen que el PP segueixi governant. Per tant hem d’exigir als 180 diputats que ahir hi van votar en contra que facin l’esforç d’entendre’s a costa de renunciar a algunes de les seves línies roges.

Quan Sánchez es va presentar a la investidura vaig dir que en aquell moment calia donar prioritat a la seva investidura i que després ja es tancarien els punts més conflictius.

Com sembla que això no va ser possible i que encara hi ha moltes postures enrocades, l’única solució que veig és que Sánchez i els seus acceptin la celebració d’un referèndum a Catalunya tal com li demanen ERC i el PDC, igual com va permetre Cameron a Escòcia.

Una gran majoria de catalans vol anar a votar per a decidir com ha de ser el futur de la nostra nació. Quin problema hi ha d’haver?

No és un punt menor. Rajoy (l’inepte) ho va reconèixer durant el seu discurs: el problema més gran al que s’afronta Espanya són els separatismes... Però tampoc aquí va fer autocrítica (ni aquí ni en lloc) Qui ha creat el problema? El més lògic seria que qui l’hagi creat l’intenti arreglar.

Els partits espanyolistes sé la veuen vindre: després de Catalunya vindrà, tant o d’hora, el País Basc.

Un grup de persones conegudes i populars sembla que estan creant una plataforma per a promoure la unitat de les esquerres. Des del meu punt de vista qualsevol solució que no sigui investir a Rajoy ha de començar per aquí. Per algú que faci de mediador i que els obligui a seure al voltant d’una taula com a primer requisit per arribar a una entesa.

A partir del segon intent de Rajoy (que tot indica que tornarà a ser fallit), la resta dels partits, aquells que han votat i votaran que no, tenen dos mesos per arribar a aquest acord. A veure si finalment és possible.  

DIARI DE L’AGOST. DIA 12

JA TEMIN AQUÍ LES FESTES!

Les festes majors d’Amposta de 2016 ja son aquí... I a casa sense programa... On anirem? A quina hora?

L’any passat, amb un nou govern municipal, era massa precipitat canviar radicalment les festes. Tot i això encara van tenir temps d’introduir uns quants espectacles com per exemple els concerts dels Catarres i la Montse Castellà.

M’han dit que aquesta nit actua el grup Quico el Célio, el Noi i el mut de Ferreries... M’han dit...

I és que els actuals responsables de l’àrea de festes a desvinculat el programa de festes de la Revista Amposta. Des de que o ho recordo, el programa sempre anava inclòs a la revista. Una vegada presa aquesta decisió, el segon pas era repartir el programa a la ciutadania, però l’escassetat de punts i, sobre tot l’horari d’entrega ha fet que no tots els ampostins poguessin anar a buscar-lo. En el nostre cas vàrem demanar a una tia que hi anés, però ara l’hem d’anar a buscar a casa d’ella...

PREOCUPACIÓ

Com sabreu, aquesta setmana s’ha desmantellat un grup criminal que es dedicava a captar menors, abusar-ne i enregistrar i distribuir per Internet previ pagament a d’altres pedòfils. Fins i tot tenien l’objectiu de funcionar com una agència de viatges i organitzar estades al Marroc on tenien la infraestructura suficient per a continuar amb les activitats (per dir-ho d’alguna manera)

Aquells que me coneixeu personalment potser sabre que la meva família a col·laborat amb centres de menors tutelats per la Generalitat acollint temporalment a xiquets i xiquetes durant caps de setmana i vacances.    

Tot i que vàrem començar col·laborant amb la casa Sant Josep de Tarragona, les darreres van ser amb lo Carrilet de Tortosa. Sense entrar en detalls, la relació amb lo Carrilet va ser molt més estreta que la que havíem tingut amb l’anterior centre, fins el punt que tinguérem l’oportunitat de conèixer a quasi tots els educadors així com a la majoria de xiquetes i xiquets.

Podeu imaginar-vos que en certa manera estigui preocupat pel tema. Segurament la meva preocupació sigui infundada, però cada vegada que llegeixo alguna noticia relacionada no puc deixar de pensar-hi.

De Faro a Diari de Tarragona. 

XOC DE TRENS

Fa molts mesos que se’n parla, potser fins i tot alguns anys... Avui, el Periódico ja diu que darrerament s’està produint una acceleració i, per tant, sembla que, finalment, el xoc de trens serà inevitable.

No sé si a estes alçades a cap de les dues parts els interessa moure fitxa i reunir-se per a parlar. Fins ara els resultats han estat molt bons ja que tant el PP per un costat com sobre tot a ERC per l’altre els ha significat un augment de vots. No tant a Convergència que ha anat caient tot i el gir sobiranista de Mas de l’any 2012.

Si s’agafa el símil de xoc de trens, heu de pensar que sempre que hi ha un accident d’aquest tipus, sempre hi solen haver víctimes. Què que vull dir amb això? Què algú en sortirà malparat. És inevitable...

PRESSIÓ FISCAL

He llegit aquest matí a eldiario.es que la pressió fiscal a Espanya és inferior a la mitjana europea. No sé a vosaltres, però a mi, aquesta data, per si sola, no me diu res.

Un estat té la capacitat de funcionar gràcies als impostos que recapta. Com més recapta més serveis (o millors) pot donar als seus ciutadans. Un país amb més pressió fiscal pot tenir millor sanitat, educació, infraestructures...

A l’hora de la veritat és igual pagar més impostos que haver de pagar per alguns serveis. Exemples? La Universitat pública espanyola no és gratuïta, ja que s’han de pagar les matrícules, alguns crèdits, els màsters... A la sanitat paguem una part (i força elevada) dels medicaments i també algunes vegades hem d’anar pagant al metge perquè la Seguretat Social no ens ho cobreix... Potser ara m’heu entès...

Això és igual que el preu de productes com els carburants. Potser a molts de països d’Europa els paguen més cars, però també cobren un jornal superior. Ara sí?    

CATALUNYA NO ÉS ESPANYA

Col·legi electoral del Soriano-Montagut. 

Una vegada més, diumenge es va demostrar que Catalunya no és Espanya. Els resultats electorals així ho corroboren. Mentre el blau del PP tenyia pràcticament totes les províncies del Regne de les Espanyes, aquest color no apareixia en cap de les catalanes. Mentre Barcelona i Tarragona es tenyien de lila (el color de Podemos i les seves confluències, en aquest cas En Comú Podem), les de Girona i Lleida ho feien de color groc, el d’ERC.

I el PP, com als vells temps, quedava relegat fins la cinquena posició, darrere del PSC i per davant de C’s. Tot i això, diumenge per la nit, a la seu dels populars catalans es respirava un ambient d’eufòria per haver aconseguit un diputat més a Lleida a costa del PSC que no ne va obtenir cap. De no ver guanyat al conjunt de les Espanyes, m’hagués agradat veure si la cara hauria estat la mateixa...

El mateix diumenge, des de les files convergents, ja s’escoltaven cants de sirena per mirar d’atreure la formació de En comú Podem que va liderar Xavi Domènech. Els partits que s’autodenominen independentistes (no us enganyeu, no tots ho són), saben que per a continuar fet el paperot i mantenir els seus privilegis, els cal sumar suports, però no totes les formacions hi estan disposades, això està clar.

Anit, per les xarxes socials eren moltes les veus que reclamaven una república catalana... (On s’ha de signar?) Però es clar, tornen al de sempre: Com s’aconsegueix? Qui és el valen (o els valents) que s’atreveixi a proclamar des del balcó de la Generalitat la independència de Catalunya. Ni Lluís Companys va ser tan taxatiu. De fet companys va proclamar una mena d’estat federat amb la resta d’Espanya.

Tornem-hi. Catalunya serà independent si una majoria dels catalans així ho volen, però ho haurà de ser per un acord amb els estaments espanyols i, evidentment, la situació sorgida de les eleccions de diumenge no és la més propícia. L’altre camí és la Declaració Unilateral d’Independència... Però com deia al punt anterior, qui serà el valent de proclamar-la? Evidentment cal tenir autoritat suficient. O sigui, no la pot proclamar un qualsevol. En aquest cas hauria de ser el President Puigdemont amb el recolzament del Govern i del Parlament. La decisió tindria conseqüències immediates. D’aquí que ningú (abans Mas) s’atreveixen a fer-ho.

Tot i que el punt anterior és molt important, encara ho és més tenir garantit els suficients recursos econòmics per a que puguin seguir funcionant els serveis bàsics i indispensables, la qual cosa, ara per ara (i segurament per molts i molts d’anys) no està garantit.

És molt bonic enarborar la bandera del independentisme i d’encendre les masses per a mantenir-se al poder. O com es diu vulgarment: d’embolicar la troca. Perquè és el que s’està fent des de fa molts de mesos. Massa temps!

Està clar que els resultat de les eleccions de diumenge no és el millor. Cal suposar que tornarem a tenir uns mesos d’incertesa. Rajoy, amb més fermesa que fa 6 mesos tornarà a reclamar o bé la gran coalició amb els socialistes o bé que aquests li faciliten la investidura.

Però si Pedro Sánchez és coherent amb el que va dir durant la campanya, no ho hauria de fer. Fer president a Rajoy per activa o per passiva seria avalar la corrupció del PP. Facilitaria l’abstenció del PSOE què el PP canviés de líder? Potser sí, però no crec que el PP estiguin pel tema.  

Vistos els resultats de diumenge i comparant-los amb els de desembre, tinc el convenciment que unes terceres eleccions (ja ho sé que tothom va dir que no passaria) beneficiarien el PP que trauria o al menys fregaria la majoria absoluta. Què més els hi pot passar als populars? Ni casos de corrupció ni ministres relacionats amb afers foscos semblen afectar-los.

Si a aquesta situació d’incertesa li sumen l’immobilisme català pendent d’altres temes, ens trobarem amb una confluència de situacions que pot acabar afectant els ciutadans més febles. La prorroga dels pressupostos de la Generalitat per aquest any no va ser una bona notícia. Però tampoc és una bona notícia tenir un govern que no governa amb dos partits que el conforme pendents de la seva rendibilitat electoral.

Tot i que pot sonar a disbarat, ara per ara, crec que el més procedent a Catalunya seria tornar a fer eleccions on ERC i CDC es presentessin per separat. Junts pel Sí va ser un matrimoni de conveniència, un invent que no va funcionar.

Però no ens oblidéssim que hi ha un partit emergent que aglutina una bona part del vot de l’esquerra i que tindrà molt que dir: En Comú Podem. D’aquí que tingui més núvies que dates lliures per a la boda.