Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Godall. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Godall. Mostrar tots els missatges

dissabte, 12 d’agost del 2017

L’AVENTURA DE VIATJAR... EN TEMPS DE FRANCO

Passaport d'aquella época amb una inscripció similar.
Dilluns passat llegia al Periódico que quan Àngel Nieto va començar a córrer amb motos, tenia serioses dificultats per a poder viatjar als països de l’Est. Avui en dia costa de creure-ho, però és que la lògica franquista dista molt de la d’avui.
El primer passaport el vaig tenir als 10 anys. Si encara no tenies aquesta edat podies viatjar a l’estranger dintre del passaport d’un dels progenitors. Quan tenia 5 anys vaig anar a França acompanyant a mons pares. Ells anaven a treballar, però l’únic que podia fer-ho legalment era mon pare que hi anava amb un contracte de treball. Ma mare ho havia fer de turista, ja que de no ver estat així, jo no hauria pogut viatjar amb ella. Imagineu-vos! Anar a fer turisme quan pràcticament no podies estalviar! La majoria d’espanyols que sortien del país cap a França, Suïssa o Alemanya Occidental anaven a treballar.  
Encara recordo quan la policia de Tortosa me va expedir el passaport. Me va fer firmar amb ploma estilogràfica, tota una novetat per a un jovenet que només escrivia en llapis o bolígraf. Però encara hi havia un detall que me va cridar més l’atenció. A una de les fulles, estampat amb segell, s’hi podia llegir: Válido para viajar por todo el mundo excepto Rusia y países satélites. En canvi al de ma mare només posava que era apte per a Europa amb les mateixes excepcions. A la pràctica era el mateix, ja que més allà de França no havíem d’anar.
Anys més tard Josep Lluís Huerta, de Godall me va explicar una anècdota. Ell era fill d’un empresari i això li permetia disposar dels diners suficients per a viatjar a l’estranger, poc freqüent en aquells temps, tal com us explicava més amunt. Però que passava si viatjaven a un país dels considerats satèl·lits? Josep Lluís m’ho va explicar.
Quan arribaven a un país, com Hongria o l’antiga Iugoslàvia, posem per cas (mitja Europa estava considerada com a països satèl·lits de l’antiga URSS), no tenien cap problema per entrar-hi. De fet els policies fronterers no sabien llegir ni una paraula d’espanyol i, per tant, aquella advertència la obviaven totalment.
El problema el tenien quan arribaven a Espanya. L’estada a un país comunista els convertia automàticament en revolucionaris i en creuar la duana els escorcollaven tot el cotxe per veure si els trobaven alguna cosa il·legal i creieu-me que en aquell temps ne podien ser moltes.
En un d’aquells escorcolls els hi van trobar una revista satírica. A la contraportada, per tan a un lloc ben visible, s’hi veia un gran cartell que ocupava tota la pàgina amb el següent text: Por orden del señor alcalde se prohíbe fijar carteles. Però què m’estàs contant!        
L’agent de duanes va posar ràpidament el crit al cel en pensar que havia trobat un material altament perillós. Va entrar a l’oficina on hi havia un comandament superior per a ensenyar-li el material subversiu que havia trobat a uns joves que venien de passar uns dies d’un país comunista.
El comandament, va demostrar que ho era per alguna cosa i mirant amb deteniment aquella contraportada, a la seva part inferior, va poder llegir: Depósito legal  i una sèrie de lletres i números.  
El dipòsit legal era el requisit necessari per a que una impremta pogués editar una revista, un cartell o qualsevol publicació i poder sortir al carrer. Això volia dir que havia passat la censura i, per tant, la seva publicació era legal.
Després d’aquell incident els van deixar marxar sense més entrebancs.

dimecres, 9 d’agost del 2017

SOM DEL BEC GROC

Si l’any 1985 o 86 (o tal vegada el 87, ens fem grans i la memòria ens comença a fallar...) vivies a la Galera o hi estaves passant uns dies de vacances i, a més erets jove, segur que tu també vas ser del Bec groc.
Tot va començar en una simple conversa d’amics al bar de l’Araceli, el més popular de la Galera d’aquella època.

-I si ens féssim unes samarretes per a festes?  -Va proposar algú-.

Devia de ser el mes de juliol i per a festes encara faltava més d’un mes... Teníem temps de sobres.
El que no podíem imaginar és que la situació ens acabaria per desbordar degut a la gran demanda de samarretes que vam acabar tenint. La culpa de tot la va tenir el disseny. Segur!
Tot i que després de 32 anys encara la guardo per casa, trobar-la és pràcticament impossible, per tant us descriuré com era:

-Des del primer moment vàrem tenir clar que la samarreta havia de ser de color rosa i que hi havia de posar: Som del bec groc. A la Galera ser del bec groc en aquell temps equivalia a dir ser gai. D’aquí el color rosa.
Però faltava la part més important: el dibuix. Algú d'altre va tenir la idea d’encarregar-li a Juan José Sales, pintor i dibuixant local i jove. I la veritat no ens va defraudar. Va dibuixar un moixó amb un gran bec groc, assegut, amb els cames creuades, sabatilles esportives i un gran barret de copa. Tenia tota mena de detalls, fins i tot els cordons de les sabatilles estaven esfilagarsats. A part del bec groc, les parts que més destacaven del dibuix era, sense dubte el got que aguantava amb l’ala esquerra i el barret. El got era de tub amb una rodanxa de llimona i que contenia un licor verd que, segons l’artista erasumo de césped. I què era el sumo de césped? Era una beguda que els galerencs que anaven per la Contacto, que amb la Karibú era  una de les discoteques de moda d’aquella època, van popularitzar: cervesa amb menta (d’aquí el color verd) I el barret, era de copa, com els que usaven els enterramorts i estava trencat er la part superior. 

Sabeu quantes samarretes sé van fer finalment? Es va passar lleugerament de 100 que, per a un poble d’uns 700 i escaig habitants, era una quantitat considerable. Recordo que fins el darrer moment hi va haver demanda i haguérem d’anar incrementant constantment la comanda inicial. Les samarretes ens les va fer Pergin de Tortosa que tenia la botiga a la cantonada que hi ha entre els carrers Sant Blai i Mercaders.
Potser sabeu que les festes Majors de Godall i la Galera sé superposen, ja que el patró de Godall és Sant Salvador (6 d’agost) i el de la Galera Sant Llorenç (10 d’agost) i, per tant, encara no han acabat els de Godall que ja comencen les de la Galera.  
A algú sé li va ocórrer que podíem fer l’estrena de les samarretes pujant al ball de Godall que el feien al costat del camp de futbol, sortint del poble en direcció a Ulldecona. Finalment hi vam anar 5 o 6 cotxes, tots plens o sigui entre 20 i 30 ocupants i tots amb la corresponent samarreta del Bec groc. No cal dir que en un moment ens vam fer els amos de la pista amb la mirada estupefacta de la gent del poble i els forasters que hi havia anat.
Dies més tard començaven les festes d’Amposta i amb Manolo Querol, un amic apostí, però que viu a Santa Bàrbara, vam anar al bou capllaçat i com no podia ser d’una altra manera, hi vaig anar amb la samarreta. Com a bon ampostí, Manolo hi anava tots els anys i tenia una colla amb qui compartir l’esmorzar tradicional. Un dels amics de la colla era Antonio Solé que, durant molts anys va ser bateria de l’orquestra Júnior’s. Tant li va agradar la samarreta que me’n va demanar una. Evidentment el vaig complaure.  

diumenge, 2 d’octubre del 2016

EL TÚNEL DEL TEMPS: UNA TROBADA A 100 KM DE CASA

Foto: Diputació de Castelló. 
Vaig començar a treballar per primera vegada un 4 d’octubre de 1976 i ho vaig fer a l’obra que  l’empresa barcelonina BRYCSA (Bartolomé Ribas y Compañia SA) feia a la part de dalt de l’autopista a l’alçada de Castelló de la Plana. Es tractava d’un col·legi internat que, a la vegada formava part d’un complex educatiu que promovia la Diputació de Castelló. En total s’hi van construir 3 edificis: un col·legi per a discapacitats intel·lectuals construït per OBRASCON i que va ser el primer de tots, l’internat que és l’edifici més gran i un col·legi d’educació primària que es començava a construir quan vaig abandonar l’empresa al cap d’un any d’haver començat.
En aquell temps el complex educatiu s’anomenava de la Penyeta Rocha, encara que darrerament hes vist que l’han rebatejat com a Penyeta Roja.   
No acostumàvem a tenir visites. Una vegada al mes ens venien a veure l’arquitecte (Sr. Traver) i l’aparellador de la Diputació, supervisors de l’obra i que tenien una deficient relació amb el Sr. Casas, un gallec que era el responsable de la mateixa.
Un dia va aparèixer un senyor que me va semblar que no era desconegut. Sempre he segut bon fisonomista i aquella cara me sonava d’alguna cosa. Segurament era d’algun poble veí del meu.
Ja havia marxat quan li vaig preguntar al Sr. Casas qui era aquell senyor. Me va dir que no ho sabia, que havia anat a vendre llibres i que no havia li lliurat cap targeta, no obstant havia de tornar el dia següent a veure si li havia complagut el llibre que havia deixat.
Vaig estar pendent de la seva arribada i així que el vaig veure, el vaig interceptar per mirar d’esbrinar quina identitat tenia.

-Bon dia. Què me podria dir de quin poble és vostè?

-Sóc de Tarragona...

-De Tarragona capital o de Tarragona província?

-De Tarragona província... D’un poblet que hi ha al començament...

(Vaig pensar que anàvem bé, ja que semblava que era de la mateixa zona que jo, tal com havia intuït)

-Digui’m, digui’m de quin poble és, que jo aquella zona me la conec...

-Sóc de Godall.

(Llavors me vaig posar a riure)

-Sap d’on sóc jo? Sóc de la Galera...

Era Santiago Jaques, pare del metge especialista en traumatologia del mateix nom i que resideix a la província d’Alacant. Ens havíem trobat per casualitat a 100 Km de casa.

Com que de jove freqüentava molt Godall, no cal ni dir-ho que vàrem coincidir moltes vegades més.