VI DIADA EBRENDA DE LA RÀPITA. SELECCIÓ DE FOTOS 2

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. VI DIADA EBRENCA (LA RÀPITA) Pd4

VI DIADA EBRENDA DE LA RÀPITA. SELECCIÓ DE FOTOS 1

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. VI DIADA EBRENCA (LA RÀPITA) RESUM DE L'ACTUACIÓ

Pd4. 

3d6.

3d6a.

L'agulla del 3d6a.

4d6. 

ACTE D’HOMENATGE A LES VÍCTIMES DE LA TRAGÈDIA DELS ALFACS (1978-2018)

Ahir, la plataforma Prou! AP-7 Gratuïta, ja!! va retre un sentit homenatge a les víctimes del càmping els Alfacs al 40è aniversari de la tragèdia d’aquell fatídic 11 de juliol de 1978.

Hi havia gent, però no tanta com m’esperava. Estaven els més incondicionals de la plataforma i representants dels diversos col·lectius que aquell dia van haver d’intervenir d’una o una altra manera. Així hi havia polítics, sanitaris, bombers, periodistes, veïns i fins i tot l’actual propietari del càmping, fill de qui el regentava l’any 1978.

Però també absències significatives. Les més destacades però, els alcaldes d’Alcanar Alfons Montserrat i de la Ràpita Josep Caparròs.

Com sabeu la Ràpita té un terme extremadament menut i, per això, només sortir de la població, quan s’arriba al barranc de de Codonyol, ja comença el d’Alcanar. Per tant, el càmping els Alfacs està dintre del terme d’Alcanar a la zona coneguda com Alcanar Platja.

Tot i que no ve al cas, fa anys l’Ajuntament de la Ràpita va reclamar una gran part d’Alcanar Platja, atenen les reivindicacions dels seus veïns que se queixaven de que l’Ajuntament d’Alcanar no els hi donava els serveis necessaris. Aquella disputa territorial entre els alcaldes Baptista Beltran d’Alcanar (e.p.d.) i el de la Ràpita Miquel Alonso (tots dos d’Iniciativa per Catalunya-Verds), li va servir d’excusa a Beltran per a donar-se de baixa del partit.

Com sabeu, sols mirar el que passa al món des de fora, analitzant-ho i extraient-ne les meves pròpies conclusions. D’aquí que valori negativament l’absència de tots dos alcaldes i pensi (tot i que puc estar-ne equivocat) de que se van poder deure a dos motius fonamentals.

Llorenç Navarro i Enric Pla, Alcalde de Vinaròs. 

El primer, les regulars relacions amb la plataforma veïnal, sobre tot amb el seu principal portaveu Llorenç Navarro per les seves crítiques reiterades a l’immobilisme i doble discurs dels polítics en general i d’aquests dos en particular.  

I en segon lloc, per la manca de protagonisme que haurien tingut els polítics que només haurien estat uns convidats més.

A Llorenç sé li poden criticar moltes coses (i no vull fotre follón...), però ningú li pot negar el treball i les hores dedicades de forma altruista, però també la capacitat de generar idees i convertir-les en reptes per als polítics. L’acte d’ahir n’és una prova, però també la romeria a la torre de la Candela de l’Aldea el 13 de maig de l’any passat per a commemorar el 150è tall. 

  

Mario Giani, propietari del càmping Alfacs. 

Als alcaldes d’Alcanar i de la Ràpita els hauria costat poc, molt poc assistir-hi i sinó ho podien fer per raons d’agenda, enviar algun membre dels seus respectius equips de govern. Per això cal agrair d’una manera molt especial la presència de l’alcalde de Vinaròs Enric Pla.

Tot i que s’explica moltes vegades, no està de més tornar-ho a explicar. Al País Valencià, les plataformes veïnals que lluiten per aconseguir la gratuïtat de l’AP-7 tenen un ampli suport d’alcaldes, diputats i resta de polítics. En canvi a Catalunya cadascú fa la guerra pel seu compte.

Però tal com recorden moltes vegades Llorenç Navarro o Enric Lange, només cal mirar qui hi ha (o qui hi havia fins fa ben poc) al darrere dels interessos d’una part important de les autopistes catalanes: Abertis, La Caixa (o CaixaBank) si voleu, etc.

Massa interessos per a què una gran part dels nostres polítics se replantegen si és oportú sortir a la foto d’actes com els d’ahir.

Quina llàstima no haver pogut estar un acte absolutament unitari i multitudinari...   

LES ICONES DE L’INDEPENDENTISME

Les Borges Blanques. 

Tot país independent, a part de les seves singularitats (llengua, cultura, tradicions, etc.) té d’altres trets distintius com la bandera, la festa nacional, els seus herois i fins i tot les seves icones.

Catalunya, tot i que encara no ha assolit la condició d’independent, s’assembla molt al que podria ser un estat reconegut per les institucions internacionals: idioma, bandera, himne, folklore, gastronomia, diada nacional i fins i tot herois i icones.

Sempre s’ha dit que a Catalunya commemorem derrotes. Com tots sabeu, l’11 de setembre, la nostra festa nacional commemora l’aniversari de la derrota en mans de les tropes borbòniques a la guerra de Successió (1702-1717) El nostre heroi també està estretament lligat a aquella guerra i és, com no, Rafel Casanova que exercia el càrrec de Conseller en Cap de Barcelona i a qui sé li ret homenatge el mateix matí de la Diada Nacional, tot i que potser seria molt més oportú reconèixer al general Josep Moragues com l’autèntic heroi d’aquella guerra.

Bust del general Moragues a Barcelona. 

El nacionalisme modern, el que va sorgir de dintre de la mateixa dictadura franquista, també va tenir (i potser manté encara) alguns símbols propis: el propi Jordi Pujol va ser durant molt de temps una icona pel fet d’haver estar empresonat per la dictadura i el Cant de la Senyera el seu propi himne.

Totes aquestes coses que no passen desapercebudes a la majoria dels ciutadans (de vegades només cal que se’ls hi recorden per adonar-se’n), evidentment tampoc els hi són indiferents al moviment independentista que, com és normal, també recerca les seves icones.

Una d’aquestes icones és sense cap mena de dubte l’1 d’octubre. Com sabeu aquell dia se va celebrar a tota Catalunya un referèndum d’autodeterminació. Un referèndum no exempt de controvèrsia ja que va ser prohibit per l’Estat espanyol i per tant sé va haver de fer a moltes ciutats i pobles lluny dels habituals col·legis electorals. La nota més negativa però van ser les actuacions de la Policia Nacional i la Guardia Civil que van voler impedir les votacions usant la violència a municipis com la Ràpita i Roquetes.

Malgrat tot, l’èxit de participació, segons les xifres donades pels organitzadors del propi referèndum, va ser inqüestionable, malgrat que no hi va haver el mínim de garanties necessàries ni la imparcialitat requerida en una consulta tan important com la que se pretenia portar a terme.

Quan me vaig assabentar que a la Ràpita s’havia batejat el pavelló davant el qual sé van produir les càrregues policials, fins i tot me va semblar bé. Al cap de pocs dies, com a membre de la comissió del nomenclàtor d’Amposta, vaig rebre un correu on me se demanava l’opinió per fer el mateix amb el d’Amposta. La meva resposta exacta va ser aquesta:

-Ja me va bé. Personalment no crec que sigui una data tant emblemàtica com ens diuen, però si es creu que el nom pot tindre connotacions positives, endavant.

La plaça de l'1 d'octubre a les Borges Blanques (abans de la Constitució)

Aquesta mateixa setmana, mentre ens trobàvem de visita per les Borges Blanques, la capital de les Garrigues, de sobte ens vam trobar amb la que és sense cap mena de dubte la plaça 1 d’octubre. Llavors va ser quan me vaig reafirmar a l’hora de valorar la tasca que estan portant a terme les diferents entitats independentistes al llarg i ample de Catalunya a la recerca d’icones identitàries.

Tot i que la plaça de les Borges Blanques abans portava el de la Constitució, potser no va ser oportú posar-li aquest nom quan sé va fer, ni tampoc crec que ho sigui ara. Afortunadament Catalunya té molta nomenclatura important a l’hora de posar noms als nostres carrers i places.  Estic segur que, històricament, aquest plaça havia de portar un nom no vinculat a temes polítiques i que hauria de recuperar.

Per cert, aquest dies s’ha sabut que TV3 estrenarà el proper dimarts el documental  1-O, la crònica del referèndum des de cinccol·legis electorals. 

LES HEROÏNES RAPITENQUES DE L'1-O I ALTRES FOTOS

Diumenge, a la Ràpita, dues germanes d'uns 90 anys sé van convertir en heroïnes locals. Volien votar al referèndum, pero els agents de la Guardia Civil que van repartir llenya a tort i dret, les hi ho van impedir... 
Però això no les va aturar... Les van portar fins el Poble Nou on van poder-ho fer. 

Bé per elles!! 

Avui un equip del canal de la televisió Terres de l'Ebre encapçalat pel periodista Oriol Gracià, se disposava a fer-los hi una entrevista al bell mig del carrer Sant Frances, prop de casa seva quan, en aquell precís moment passavem nosaltres i les he pogut fotografiar.