Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PDeCAT. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PDeCAT. Mostrar tots els missatges

dimecres, 7 de juny del 2017

HA DE DIMITIR GERMÀ GORDÓ?

Marta Pascal, la coordinadora del PDeCAT, em va sorprendre amb unes declaracions demanant la dimissió de Germà Gordó, conseller de Justícia durant els governs d’Arturo Mas. No ha estat l’única, ja que entre els membres de Junts pel Sí també s’han escoltat veus amb el mateix sentit.
Dimarts, Marina Llansana (ERC), tertuliana televisiva, en un article publicat al Periódico de Catalunya, també demana la dimissió de Gordó. Els seus arguments són perquè que li demana el seu propi partit, però també perquè diu ser independentista...
Mentrestant, Germà Gordó, l’Aconseguidor (tal com es refereixen a ell motes vegades), s’aferra a l’escó i, a hores d’ara, tot i que s'ha donat de baixa del partit, només ha dimitit com a president de la Comissió de Justícia del Parlament. Per una part, de què viuria? I per l'altra ha de ser molt frustant deixar-te la pell pel partit i que ara té dixin sol com un mussol. 
En temps passats, quan el PDeCAT era CDC i el seu president era Arturo Mas, sembla ser que Gordó era l’encarregat de negociar en nom de la Generalitat les mossegades del 3% amb les empreses constructores que volien obtenir contractes per a fer les obres que licitava el Govern.
Tot i que ja fa temps que se diu que Germà Gordó era qui negociava les mossegades (per tant, res de nou), és ara, quan s’ha conegut que el TSJC l’està investigant quan s’ha format aquest enrenou.
Però (sempre hi ha un però, o dos o tres...), quan Germà Gordó demanava a les constructores la comissió corresponent, veritat que no la demanava per a ell? No, la demanava per a CDC. I ara la pregunta fonamental: I quan ho feia, ningú més al seu partit n’era coneixedor?  
El més normal és que tots els membres de l’executiva, començant pel seu cap, es a dir, Mas i continuant per tota la resta, devien de conèixer a la perfecció el que s’estava fent. No accepto que es digui que ho feia pel seu compte i risc.  
I si així era, no haurien de dimitir tots els càrrecs de CDC que coneixien el tema. I no només això, no haurien de ser inhabilitats a per vida per un tribunal competent.
El PDeCAT voldria fer net i passar pàgina oblidant del seu passat. Però el seu passat, per a bé o per a mal, és una rèmora que els acompanyarà mentre no tinguin voluntat de desempallegar-se i això només passar per depurar responsabilitats i apartar per la força (al menys a aquells que no ho vulguin fer voluntàriament) Sinó és així, el PDeCAT continuarà sent l’hereu de Convergència. Les simples paraules no són suficient.
Per tant, responent a la pregunta de la capçalera, la resposta és sí, Germà Gordó ha de dimitir, però amb ell tots els que coneixien la trama de finançament il·legal del partit.

divendres, 19 de maig del 2017

UN TRIANGLE AMORÓS DE CONVENIÈNCIA

Ja fa temps que la ruptura de Junts pel Sí és una evidència. La història del matrimoni per conveniència està arribant al final, tot i que sovint es tracta més d’un triangle amorós que una relació de parella, tot i que les CUP no s’acaben de posar al llit del tot...  
Que a les properes eleccions (ja siguin autonòmiques, ja constituents –no voldria crear suspicàcies sobre el tema-) El PDeCAT i ERC no aniran junts ja fa temps que es va anunciar i si ara mateix encara estan junts és perquè el principal objectiu que es van fixar quan van crear la coalició encara no s’ha assolit. Evidentment aquest objectiu no es un altre que el referèndum per a la independència de Catalunya.
Ne parlava l’altre dia. Els membres del PDeCAT afirmen que volen trencar amb el seu passat i desvincular-se de l’etapa de corrupció de Convergència, un llast que els impedeix créixer per a tornar a ser el partit hegemònic de Catalunya. Si el seu desig fos sincer, el Govern, que es membre del patronat del Palau de la Música Catalana, no tindria cap inconvenient per a que el Palau acusés a l’antiga Convergència de finançament il·lícit per l’espoli que van portar a terme Millet i Montull.
Tot i les informacions periodístiques que han anat sortint, és difícil conèixer tots els detalls i el perquè els membres d’ERC que formen part del Govern van acabar transigint per una cosa que a la llarga els hi pot fer més nal que bé.
Primer sé va dir que el Govern maniobrava per a que el patronat del Palau (a part de la Generalitat també hi són membres el Govern de l’Estat i l’Ajuntament de Barcelona) no acusés CDC. També es va dir que amb la no assistència a la reunió, el Govern de l’Estat facilitava la tàctica del Govern català. Fins i tot hi va haver que hi va veure una voluntat mútua de tapar-se les vergonyes.
ERC es va mostrar disconforme amb la decisió del Govern, la qual cosa sembla indicar que es va prendre per acord dels membres del PDeCAT, sense comptar per a res amb els seus socis de govern. La portaveu Neus Munté va sortir per a dir que l’acord s’havia pres conjuntament, però no semblava clar... Finalment ERC va acabar fent costat als exconvergents.
Però al Parlament ERC i el PDeCAT no van votar de forma mancomunada. Allí, ERC va sumar els vots als de les CUP (soci preferent de JxS) i a la resta de partits de l’oposició per a instar el Govern a que, com a membre del patronat del Palau acusi a CDC per finançament il·lícit.  
Davant d’això només pots pensar que el triangle amorós que conformen el PDeCAT, ERC i les CUP només és de conveniència. Una sola cosa els uneix (o això diuen...), però són moltes les que els separen. Els uneix evidentment la idea de una Catalunya independent i tot allò que hi té que veure (procés, referèndum...) En canvi els separa la corrupció i alguna cosa tan important com el model de país. Perquè és evident que ERC, el PDeCAT i les CUP no tenen el mateix model de país, aquell que hauria de sortir d’un procés constituent una vegada assolida la independència.
Però deixant a banda tot aquest enrenou, hi ha qui s’ha fixat amb el que està passant a Madrid en aquests dies. Gràcies a l’abstenció del PDeCAT a la llei de l’estiba, la que afecta als treballadors portuaris, el Govern d’Espanya va poder tirar endavant la llei. Però com sempre hi ha malpensats. Alguns han volgut veure en un gest tant innocent com aquest una compensació a l’absència de l’Estat al patronat del Palau i que, tal vegada, hauria permès culpar a Convergència i, d’aquesta manera, no hauria calgut que ERC ensenyés les seves vergonyes.  

dimecres, 17 de maig del 2017

FERRAN BEL: PRESSUPOSTOS ‘PÈSSIMS I DECEBEDORS’

Gonell, Montilla i Aspa el dia de la inauguració del Passador (Foto: meva)
Segons informa l’Aguaita, l’alcalde de Tortosa i diputat al Congrés Sr. Ferran Bel (Fem-ho  –recordeu?-) ha qualificat de pèssims i decebedors els pressupostos generals de l’Estat per al 2017 respecte a les inversions previstes per al territori.
Quina novetat Sr. Bel!! Tot i que no he arribat a tenir càrrecs tan importants i alts com vostè, ni que sigui per edat, porto molts més anys en política i la lletra de la seva cançó ja fa anys que la vinc escoltant. De tant en tant canvia l’intèrpret, però la lletra i fins i tot la música, sempre és la mateixa.
Mireu, encara recordo quan el govern de l’Estat (i molt possiblement governaven els socialistes, no ho recordo), es posaven les medalles per la gran inversió que feien al nostre territori. Sabeu quina era la partida més gran que hi destinaven per aquell any? La construcció de la doble via fèrria. Dintre de la comarca del Montsià, una vegada inutilitzada l’estació de Freginals, només quedava la d’Ulldecona on la parada de trens era insignificant. A la comarca del Baix Ebre n’hi ha alguna més, però ja sabeu com han funcionat tradicionalment els trens que porten els ebrencs cap a Tarragona i Barcelona...
Lo Passador. 

Per molt que es queixi el Sr. Bel, el Govern de la Generalitat, format per membres del PDeCAT (el seu partit) i ERC, tampoc és que ens hagin tractat força millor als darrers pressupostos: 26,5 milions.  
I podríem donar les gràcies si s’acabés invertint tot el pressupost destinat Igual en un  cas com en l’altre), ja que l’experiència me diu també que una part important no s’acaba fent perquè les obres no s’acaben d’executar. Recordeu-vos per exemple els anys que van estar aturades les obres de l’autovia entre Tortosa i l’Aldea (de fet encara no està acabada) o les de la circumval·lació de l’Aldea.
Mal que els pugui pesar a alguns, els anys que més inversió es va fer a les Terres de l’Ebre va ser durant els governs dels presidents Maragall i Montilla. Així, de sobte, me venen al cap, la seu dels jutjats d’Amposta o el col·legi Consol Ferré, també d’Amposta, la millora de la carretera entre Tortosa i Ulldecona, però sobre tot, sobre tot, lo Passador, el pont que uneix les poblacions de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja.
Les Terres de l’Ebre som Reserva de la Biosfera, tenim dos parcs naturals, el dels Ports i el del Delta de l’Ebre, escriptors i artistes diversos, una gastronomia envejable que compta amb 3 restaurants amb una estrella Michelin, a part d’història, cultura i folklore propis... I podríem continuar. Però en contrapartida tenim una mancança enorme: la poca població pel territori que som.
A part d’això, tradicionalment, els nostres polítics no han anat mai de la ma. Normalment quan s’està a l’oposició es diu una cosa que s’oblida ràpidament quan s’arriba al govern. Amb l’agreujant de que els nostres representants dels partits que governen, tampoc exigeixen el que haurien d’exigir. Ha dimitit mai cap diputat per considerar escasses les inversions que s’hi fan al territori? Saben que si ho fan duraran com a molt el que duri la legislatura i, per tant, si volen conservar la cadira, millor estar callats.
Està bé sortir als mitjans reivindicant més inversions per al territori, però s’ha de ser igual de contundent als despatxos que és allà on més efectives són les reivindicacions.  

dilluns, 15 de maig del 2017

PASSAR PÀGINA

De Faro a Diari de Tarragona. 
La refundada Convergència (ara PDeCAT) té molta pressa per passar pàgina i presentar els casos de corrupció que l’han afectat al passat, com això, casos del passat i que no es tornaran a repetir.


-El PDeCAT és un partit pulcre i d’exigència ètica.

Aquestes paraules les va pronunciar la coordinadora Marta Pascal durant una conferència al Teatre Victòria de Barcelona el passat dissabte i en la que van intervenir l’actual President de la Generalitat Carles Puigdemont i el seu antecessor al càrrec Arturo Mas, present i passat del partit, per dir-ho d’alguna manera.
Quan un partit polític es refunda, caldria preguntar-se per quin motiu ho fa, per regeneració democràtica, per mirar de donar-li un nou impuls polític per a tornar a ocupar les quotes de poder que va tenir al passat o potser que per totes dues coses.
Si la regeneració política es fes com cal, trencant amb tota rèmora del passat i renunciant a més corrupteles, els èxits electorals podrien arribar tard o d’hora. Però s’haurien de complir tots els condicionants.
Ara bé, permeteu-me que dubte que això sigui així, de que realment el PDeCAT estigui disposat a passar pàgina i trencar amb el seu passat. Potser alguns dels meus lectors me demanaran un marge de confiança... Realment me costa molt creure’m que a partir de la constitució del nou partit les coses vagina a canviar i, per a mostra un botó.
Avui he llegit al digital diario.es que la Generalitat (presidida per un membre del PDeCAT, però governada per aquest partir i ERC) està usant tot el seu poder per ajudar a Convergència al judici del cas Palau. Posteriorment també ho he llegit al Periódico i al Triangle
Quin és el propòsit del Govern? Senzillament que no s’acabi condemnant Convergència i pugui així  sortir-ne el millor parada possible del cas Palau.
Quina conseqüència n’he traieu? Que malgrat el que diguin, els lligams entre CDC i el PDEeCAT són tan forts que fan impossible trencar-los.
Però això no només li passa al PDeCAT, també al PP. Diumenge Ana Pastor va entrevistar a la Sexta al portaveu parlamentari Antonio Hernando que, al ser preguntat pels casos de corrupció que sacsegen el PP es va limitar a dir que eren coses del passat i que el govern de Rajoy, durant la seva darrera legislatura, ja havia posat les mesures pertinents per a que no tornés a passar. Una resposta totalment insuficient per a tots aquells ciutadans d’aquest país que esperem que surti algú a donar explicacions convincents a part de prendre mesures molt més contundents que les que s’estan donant (les poques vegades que això passa)
Les úniques mesures que han pres ran el PP com els de l’antiga Convergència són de autoprotecció, de mirar de tapar tots els escàndols que els esquitxen amb virulència. És que ningú assumirà responsabilitats per tots els casos de corrupció que han tingut durant dècades? Fins que això no sigui així, que no me vinguin amb romanços barats que cap d’ells me convencerà i me farà pensar d’una altra manera.

diumenge, 26 de març del 2017

COSES DEL WHATSAPP

Per primera vegada, dijous vaig bloquejar un contacte del Whatsapp. Al Facebook n’he bloquejat bastants, alguns coneguts, d’altres no. Però el Whatsapp és diferent. Aquí els contactes solen ser coneguts amb qui mantens contacte amb relativa freqüència. Hi ho vaig ver perquè me va enviar un missatge islamofòbic. No era la primera vegada que ho feia. El primer era un d’aquells que diuen que els moros cobren ajudes per tot, rebutgen la feina i que no foten cop. Parlava d’un cas concret. Li vaig preguntar si el que m’explicava ho havia contrastat. No vaig obtenir resposta.
Estic segur que hi ha musulmans que cobren ajuts per diferents conceptes i de diferents administracions. Com sé sol dir:S’aprofiten del sistema. Però només ho fan els moros? Els emigrants d’altres països, si tenen l’oportunitat de fer-ho, no ho fan? I els d’aquí? És que no hi ha gent d’aquí que fan el mateix? En canvi sempre sé centra amb els mateixos: Els moros.
Com sabeu treballo a l’Agència Tributària. Aquí es donen ajudes per famílies nombroses y fills discapacitats. Però s’ha de fer la renda per a poder-les cobrar, tot i que es pot demanar cobrar-ho  mensualment de forma anticipada. No té privilegis. S’han de reunir els requisits i punt.

Per a poder accedir a d’altres ajudes s’ha de tenir un màxim d’ingressos. Aquests ingressos estan determinats per la declaració de la renda i les posteriors comprovacions que es puguin efectuar. Si hi ha algú que té obligació de presentar la declaració de la renda y no l’ha presentat, fins que ho fa no sé li concedeix l’ajuda.
Al cap d’uns mesos, el mateix contacte a qui vaig bloquejar dijous, me’n va tornar a enviar un altre. Li vaig dir: Ja hi tornem a ser? Però tampoc vaig obtenir resposta. Finalment dijous va reincidir per tercera vegada... Vaig pensar que ja n’hi havia prou d’aquest color. Si us hi fixeu aquests tipus de missatges tenen els musulmans com a protagonistes... La resta som (primera persona del plural) tots innocents.
Aquesta mateixa persona, un parell de dies abans m’havia enviat un altre missatge on, suposadament el Ministeri de l’Interior havia elevat el nivell d’alerta de 4 a 5, la màxima, per possibilitat imminent d’atac terrorista. Tot i que el vaig rebre només fa uns dies, sembla que ja fa mesos que circula i, evidentment, com tantes d’altres coses, es tracta d’una falsa alarma.
Tant és així que, casualment, el dia següent, mentre pujava a Tortosa, la Cadena SER es va referir a aquest missatge advertint a la gent que no es cregués coses així i que si volien conèixer el nivell d’alerta només havien de consultar la web del Ministeri de l’Interior.  

Finalment me referiré a una foto que va fer circular el PDECat per a commemorar el dia Mundial de l’Aigua (22 de març) A la foto s’hi pot veure l’Ebre amb el nus antitransvasament. Sobre aquest tema, tres qüestions:

1.- Ens hem de creure que la nova Convergència s’ha tornat antitransvasista o es tracta d’una estratègia per apropar-se al territori? Us recordo que l’any 2003, la Generalitat la van començar a perdre, precisament, per les Terres de l’Ebre.

2.- Mentre PDECat diu defensar el riu al nostre territori, Puigdemont defensa que el Segarra Garrigues arribi a més pobles i nega que sigui un transvasament. M’agradaria saber què és per al President un transvasament. 

3.- Després dels dos punt anteriors, afirmo que el posicionament del PDECat de l’Ebre és una estratègia territorial encaminada a guanyar pes entre l’electorat ebrenc, equiparable amb la posició que mantenen en el tema de la independència de Catalunya.

Per cert, ja tenien permís per a usar el nus? La colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta utilitzem el nus amb permís de la Coordinadora Antitransvasaments que és la seva propietària.

Un altre dia més...  


diumenge, 19 de març del 2017

QUAN ÉREM FELIÇOS

De Faro a Diari de Tarragona.
Dijous, els actors de Polònia van interpretar un gag d’allò més divertir. Artur Mas estava fen un discurs i quan parlava d’independència, els seus acompanyants (ara al PDECat) sé li apropaven, però quan parlava del 3%, s’allunyaven d’ell, inclòs Puigdemont.
La refundada Convergència (o el PDECat), com més us agradi anomenar-los, sembla que fa esforços per a treure’s de damunt la rèmora d’un passat no tan llunyà.
Tot i que va ser l’any 2005 quan Maragall va etzibar al Parlament allò de vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%, DCD venia cobrant comissions il·legals des de feia anys... Aquestes coses no es descobreixen d’un dia per l’altre...
Vaig entrar en política després de que socialistes i convergents s’haguessin fundat. L’any 1980 els socialistes venien de guanyar totes les eleccions: les generals de 1977 i 1979 i les municipals d’aquell mateix any. Quan l’any 1980 s’havien de celebrar les primeres autonòmiques, res me feia pensar que el partit de Pujol s’emportaria el partit. Pujol tenia un gran prestigi per la zona metropolitana de Barcelona avalat pel seu historial antifranquista amb presó inclosa. Però a comarques no el coneixia pràcticament ningú.  
Tot i necessitar el suport de l’ERC de l’Heribert Barrera, aquella només va ser la primera victòria de Pujol d’un total de 5, tres de les quals per majoria absoluta. Mentrestant, el domini de Convergència arreu de Catalunya se va anar estenen com una taca d’oli fins arribar als llocs més recòndits de la geografia catalana. Només calia que a, poble hi trobessin algú que estigués disposat a combregar amb la seva fe.
Buscaven adeptes desesperadament. Per això no van dubtar en fitxar a alcaldes de l’època predemocràtica: José Bertomeu a Santa Bàrbara, Aurelio Villalbí a Godall o Primitivo Forastero a Camarles.
No obstant no tothom els hi va donar el sí. A Santa Bàrbara per exemple van tocar a un mestre que vaig tenir jo a la Galera. Li van explicar el seu ideari i el mestre (m’ho ha explicar ell mateix), els hi va dir:

-Crec que no sóc la persona que busqueu... La meva manera de pensar és molt diferent a la vostra... 
     
Aquest mestre mai va entrar en política, tot i tenir fortes conviccions republicanes.
A Godall va passar un fet similar. Un dia Roig va citar a un godallec al despatx que tenia dalt de l’antiga llibreria (ara Manualitats Miró) En arribar, a part de Roig també estava Macià Alavedra, un dels homes forts de Convergència durant diversos governs de Pujol i jutjat aquests dies pel cas Pretòria. Segons el testimoni del propi afectat, li van arribar a posar un xec en blanc (literalment) a sobre de la taula i li van demanar que posés una quantitat. S’hi va negar.
Però casos com aquests van haver de ser molt comptats. Qui es pot negar davant d’una temptadora oferta? I és que aquesta era la forma de pensar dels convergents: Totes les persones tenim un preu, només cal arribar-hi.
Paral·lelament es va crear una xarxa d’adeptes a canvi d’oferir-los feina o fer-los favors. Controlar el Govern de la Generalitat, 3 de les 4 diputacions catalanes i la majoria de consells comarcals i una gran part dels ajuntaments, sobre tot els més menuts, els hi donava un ampli marge de maniobra que utilitzaven a la perfecció.  
Amb la creació dels consells comarcals es va aconseguir crear una gran quantitat de llocs de treball on es van col·locar a molts dels adeptes dels que abans us parlava. Tot i no tenir pràcticament competències, si us hi fixeu, tots els consells tenen ostentoses seus, sense arribar però a la categoria de les diputacions provincials.
Van se anys de felicitats immensa on tots els hi anava de cara i on el seu problema encara no s’anomenava 3%. No sé si aquest és el somni dels dirigents actuals del PDECat, però no me negareu que el panorama no era atractiu. Era l'anomenat oasi català.  
Com per a no tenir ganes de tornar-hi...    

dijous, 16 de març del 2017

CONTRARIS AL PROCÉS

Tot i que hi ha qui ho neguen, és evident que els independentistes més viscerals s'ofenen i molt que no tothom pensi com ells sobre aquest tema. Fa massa anys que estic en política com per a no veure determinades actituds que, curiosament, tot i que d’una altra manera, ja he viscut anteriorment.  
Des de l’altre costat de la trinxera, des del bàndol d’aquells que no volen sentir-ne a parlar, ni tan sols de referèndum pactat, de tant en tant s’escolten comentaris que diuen que la ciutadania de Catalunya està dividida entre aquells que estan a favor i els que estan en contra de la independència del nostre país. I aquesta situació comporta baralles entre membres d’una mateixa família i fins i tot conflictes socials. És la teoria del got mig ple o mig buit, tot depèn dels ulls de qui el mira.  
A totes les societats es troba gent de diferents ideologies i maneres de pensar.  A la nostra societat, a Catalunya, 7 milions de persones som molta gent per a que no sigui igual que a la resta.
Com a totes les societats, fins i tot les menys desenvolupades socialment, el procés d’evolució és constant, to i que no totes ho fan al mateix ritme. Des de que tinc ús de raó, s’ha passat per etapes diferents. La dictadura franquista va donar pas a la transició cap a la democràcia que, no va ser plena fins que es va començar a votar per a elegir els nostres representants. Fins i tot l’etapa democràtica ha passat per diferents subetapes, segons el partit polític que ha governat en cada moment.
També els partits polítics han evolucionat en alguns aspectes, així CDC, ara PDECat, ha passat de ser un partit nacionalista i fer polítiques de peix al cove a tornar-se independentista.
Camí d'Ítaca? 
Però en alguna cosa no han canviat. Segueixen pensant allò de: O estàs amb mi o estàs en contra meva... O dit d’una altra manera: O estàs a favor del procés o hi estàs en contra... No hi ha terme mig. O és blanc o és negre... La gama de grisos no existeix.  
Segons informa el setmanari el Triangle, un dels mitjans que més atacs ha patit al respecte és el Periódico de Catalunya. Fins i tot, no fa molt vaig llegir que des de l’editorial del Vila Web (Vicent Partal) el qualificava literalment de prosocialista... És el que deia abans: Si no segueixes la línia independentista no pot ser ni objectiu ni mandangues amb tomata...
Sense arribar a l’extrem anterior (possiblement perquè no tinc Twitter), jo també he viscut experiències amb militants independentistes intransigents respecte a aquest tema. Amb algun, la relació que teníem està pràcticament trencada i amb altres el distanciament és evident. Per tant, jo també sóc, als ulls dels independentistes més fervorosos un contrari al procés.
És igual que estigui a favor del referèndum (vaig participar amb el del 9-N) i fins i tot  (ho he dit moltes vegades) no vegi amb mals ulls la independència de Catalunya, com resulta que sóc (així me defineixo) pragmàtic i fins i tot escèptic, a ulls d’aquells ja no puc ser ni català.
En qualsevol viatge que emprenguis has de tenir per força tens companys de trajecte. Però l’ideal és poder triar els companys de viatge i, personalment, una part dels que van cap a Ítaca, no m’agraden... Ni m’han agradat mai...

dissabte, 11 de març del 2017

VISCA LA DEMOCRÀCIA!

Tres són els partits o formacions polítiques que caminen plegats amb el propòsit de conduir a Catalunya cap a la independència, es a dir, que es pugui acabar constituint en un estat propi separat d’Espanya però unit a Europa: ERC, PDECat (tots dos integren el grup de Junts pel Sí al Parlament català) i la CUP (o les CUP, com a mi m’agrada anomenar-les)
De les tres formacions polítiques només ni ha dues que han estat tradicionalment independentistes (ERC i les CUP), mentre que la tercera formació sembla ser que ho és més per interessos polítics aliens a qualsevol ideologia. Com sé sol dir, és una fugida cap avant per mirar de passar full i escapolir-se del seu fosc passat... Més que fosc, corrupte.  
Tot i voler aparentar cohesió en la unitat d’acció, la veritat és que sovint surten a la llum grans desavinences. Jo ho definiria con un matrimoni de conveniència de tres membres que tant pot arribar a bon port com acabar-se com una picada de fesols, es a dir, malament. Un exemple: Convergència, perdó el PDECat, mai podrà perdonar a les CUP la defenestració d’Arturo, en canvi, com saben que ara per ara són necessaris, per a tenir-los contents, miraran d’acceptar totes les seves peticions.
Però el poder central no està disposat a posar-los-hi fàcil. Miraran de fer descarrilar el tren a cada revolt de la via, cada vegada que es doni l’oportunitat... I cal dir que qualsevol excusa és bona a l’hora d’entorpir el procés.
El darrer entrebanc però, els hi ha donat el Consell de Garanties Estatutàries, un òrgan creat per la pròpia Generalitat i que estudia prèviament la constitucionalitat o no de les lleis catalanes. La setmana passada, aquest Consell va dictaminar que la partida pressupostària que el Govern ha destinat a consultes (qualsevol tipus de consulta) no s’ajuta a la legalitat. Davant d’això, el Govern i les CUP negocien una resposta conjunta per al TC català (que així és com s’anomena popularment el Consell de Garanties Estatutàries)
Quines ganes d’embolicar la troca... (per no dir allò que no sona...) Les resolucions del CGE el que, respecta a les lleis que tramita el Parlament, tenen caràcter vinculant (per a la resta no) També, com el seu nom indica, té que veure amb l’adequació de la norma a l’Estat d’Autonomia, una llei que el tripartit governant hauria de considerar desfasada i superada si el que realment es vol es crear una República Catalana.

-S’ha d’acatar l’Estatut (i per tant la normativa espanyola) o no?

-S’han de desobeir les lleis espanyoles o no?

Si la resposta és que s’han de desobeir tal com diuen les CUP, quan es començarà a fer?
La darrera fase d’aquest procés, necessària per a convocar un referèndum unilateral i declarar la independència de Catalunya, és l’aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica, una llei que, segons ens diu el tripartit, ha de permetre burlar el TC. Aquesta llei que és la més important que es redactarà a Catalunya en tres segles (o més...) sembla que només Junts pel Sí i les CUP tenen dret ajugar. Es a dir, a debatre-la i presentar-hi esmenes. Als altres grups se’ls ha vetat o alguna cosa semblant...  
Per a fer això, el primer que s’havia de fer és modificar el reglament de la Mesa del Parlament que, com té majoria de JxS, no va tenir més problema. Com es diu vulgarment, serà una llei de yo me lo guiso, yo me lo como... Està clar que els grups del C’s, PSC i PP hi votaran en contra, però quantes lleis no aproven els parlaments que no compten amb un ampli consens de les respectives càmeres?
El que es pretén fer és, des del meu punt de vista, una enorme cacicada. Això és democràcia? Tirar pel camí del mig i no permetre participar els grups de l’oposició a l’hora de confeccionar una llei, és democràcia?

VISCA LA DEMOCRÀCIA!!

(Anem apanyats...!)

divendres, 10 de març del 2017

LES INFANTES DE CONVERGÈNCIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es.
Jordi Montull va avançar la setmana passada que a partir d’aquesta hi hauria diversió.
Dimecres, quan es va tornar a reemprendre el judici Palau de la Música amb les declaracions de Fèlix Millet i Gemma Montull, tot i donar titulars de premsa, no va dir res que qualsevol català no sabés des de feia anys.
Des de que Pasqual Maragall va insinuar al Parlament que Convergència rebia un 3% de l’import de l’obra pública que adjudicaven les administracions governades per aquest partit, els ciutadans de Catalunya ens vàrem adonar que alguna cosa passava. I el que passava era que, efectivament, hi havia muntat tot un entramat que permetia a CDC finançar-se il·legalment a canvi d’adjudicacions públiques. Van anar passant els anys i van anar sortint casos que, d’alguna manera apuntaven cap a CDC, ja que els imputats (o investigats com es diu ara) eren càrrecs de la formació nacionalista.  
Però tal com ha passat al PP, la corrupció els va donant voltes com els voltors sobre algú que s’ha d’acabar morint, però no acaba d’afectar als que, durant anys, han estat al capdavant de la formació.
De fet, els dos acusats que van prestar declaració dimecres no van fer més que confirmar el que el fiscal del cas portava dient des de fa temps i que era de domini públic: Ferrovial pagava a Millet a través del Palau el 4% del cost de l’obra pública i d’aquest 4%, el 2,5 anava a parar a Convergència a través de les seves fundacions, un 1% se’l quedava el propi Millet i el 0,5 restant li donava a Jordi Montull.
També sé coneixia o intuïa, que l’intermediari de CDC era Daniel Osàcar, el tresorer del partit i que Millet va confirmar que, efectivament, era el Daniel que apareixia als apunts comptables... Però cap nom més. No van involucrar cap càrrec més de Convergència...
Durant la segona jornada, Jordi Montull va dir que les comissions van passar del 3% al 4% perquè CDC volia més diners. No sé si es tractava d’avarícia o d’alguna cosa molt més greu. Ahir me van enviar un mem que diu alguna cosa així: Si tots els corruptes portessin una llumeta de colors al cul, el nostre país sé semblaria a las Vegas.
I quina va ser l’estratègia d’Osàcar? Desmentir-ho tot. A sobre no li han hagut de pagar-li prou per a que accepti totes les responsabilitats... Es clar, com han de pagar-li si se’ls hi ha tallat qualsevol font d’ingressos extraordinaris...      
La veritat és que Jordi Montull m’ha decebut. Aquesta no és la diversió que esperava. Entenc que no és el mateix que els ciutadans intuíssim alguna cosa, que algú canti i doni testimoni amb fet provats que, efectivament va ser com se sospitava. Per això avui a totes les portades dels diaris catalans se parla d’aquest fet com si acabés de passar. També la majoria de grups polítics del Parlament van demanar explicacions als hereus de CDC, el PDECat. El President Puigdemont va fer allò que saben fer tan bé els convergents: Tirar pilotes fora, com si el tema no anés amb ells. D’aquestes coses els corruptes en saben molt... Massa!
El Periódico parla de d’escac a CDC i de que el cas Palau apunta cap a Mas. Altres mitjans informatius com TV3 també van en el mateix sentit i creuen que si Mas pretenia ser candidat les properes eleccions, millor que se’n vagi oblidant. De fet, tots els partits excepte PDECat han demanat que comparegui Mas al Parlament per a donar explicacions.
Encara que ho desitgi, el PDECat no podrà desvincular-se de Convergència. Són els seus hereus encara que hagin canviat de nom i hagin fet propòsit d’esmena.
A part d’això, la seva estratègia és tan previsible que fins i tot és ridícula. Molt de criticar a la infanta Cristina, però a l’hora de la veritat tothom la imita.
Al PDECat tots són infantes d’Espanya: Ningú se’n assabentava del que estava passant... Ningú preguntava d’on sortien els diners per als fastos. I és que quan les coses van bé, ningú pregunta, però quan venen mal donades, l’últim tonto que tanqui la porta...    

dimarts, 7 de març del 2017

DECENT EN LA INDECÈNCIA

Informava ahir la Cadena SER que els Mossos d’Esquadra haurien detingut al regidor de districte de Ciutat Vella de Barcelona d’ERC per presumpte delicte d’assetjament sexual a una menor, segons una denúncia presentada per un grup de joves. Aquests joves recercaven pedòfils a les xarxes socials i, fent-se passar per una menor de 12 anys, es van citar amb el regidor que va acudir a la parada de metro que havien acordat. El regidor va dimitir ahir pel matí per motius personals i, després de ser detingut, el seu partir el va donar de baixa de forma immediata.  
Si actes com la pedofília, l’assetjament sexual, el mobbing o el bullying son indecents i totalment reprovables, dimitir i fer-lo fora del partit són actes decents i dignes d’elogi. Desgraciadament massa sovint surten notícies a la premsa de polítics involucrats en casos de corrupció que s’aferren al càrrec i no dimiteixen ni a la de tres...      
Per a no ser repetitiu, us comentaré algun dels casos que aquests dies, per uns o per altres motius són notícia.
Del que més se’n està parlant és de Pedro Antonio Sánchez, el President de la Comunitat de Múrcia. Tot perdre la confiança dels seus socis de govern (C’s) i que plana sobre el seu cap una moció de censura, Sánchez segueix resistint-se a dimitir. Però no només això, sinó que compta amb el recolzament del PP, l qual cosa tampoc és d’estranyar, ja que els populars, d’entrada, solen donar suport a tots els seus companys corruptes. Martínez Maillo, un dels homes forts del PP després del darrer congrés del partit, va dir sobre el president murcià: No és el mateix cometre alguns errors que posar la ma a la caixa... Sánchez està acusat de quatre delictes: prevaricació, malversació, falsedat en document públic i frau. Potser no s’ha posat cap euro a la seva butxaca, la qual cosa no vol dir que hagi maniobrat per a afavorir a algun empresari amic seu i qui sap si, finalment, diners públics van anar a parar a mans del PP tal i com ha passat tantes i tantes vegades.
A França, el candidat de la dreta Françios Fillon es nega a deixar la cursa electoral tot i que també pot ser imputat per malversació de fons públics per haver contractat a la seva dona y a un fill durant molt de temps i als que, suposadament, se’ls pagava amb diners públics sense que hi consti quina feina estaven fent. Però és que la dreta francesa o té molt malament i sembla que l’alternativa de Fillon és el propi Fillon o sigui, no hi ha alternativa, tot i que a les enquestes segueix en descens lliure... Però això ja és un altre tema.
Tornant a casa nostra, aquesta setmana, a part de la continuació del judici pel cas Palau de la Música, ha de començar el judici pel cas Pretòria on hi estan implicats Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, dos antics pesos pesants de Convergència i del Govern de la Generalitat de l’època de Pujol, els edils socialistes de Santa Coloma de Gramanet Bartomeu Muñoz (alcalde), Manuel Dobarco (regidor d’Urbanisme) i un personatge difícil de definir: Luis Andrés García, més conegut per Luigi i que havia estat expulsat del PSC feia uns quants anys.
Sense abandonar el tema de la corrupció en particular i la indecència en general, acabaré amb un titular de la Vanguardia d’avui mateix: El PDEcat es desmarca de l’herència de CDC sobre el 3%.
Què sobreenteneu? Qui es desmarca d’alguna cosa és perquè dita existeix... Per tant, implícitament el PDECat reconeix que va existir finançament irregular de Convergència, no?
Per cert, no recordo que hagi dimitit ningú per això... Per tant, decents, tampoc.  

divendres, 3 de febrer del 2017

LA VIRGINITAT DE CONVERGÈNCIA

Però què ha dit la Caram?? Posar en dubte la virginitat de la Verge Maria... On s’ha vist?? Déu meu senyor...!! 
Segons la monja Maria i Josep, Josep i Maria, alguna vegada haurien d’haver fornicat... Afortunadament no ho va embolicar més, ja que hauria pogut concretar si fornicaven davant del Nen Jesús, tal i com sembla que feien els pares de la Nadia Nerea, els que estan acusats d’estafa continuada o es protegien amb la mula i el bou...

En canvi qui no té res de verge és Convergència... Fins quan deixaran de sortir casos de corrupció que impliquin al que durant dècades va ser el partit hegemònic a Catalunya? La relació entre la corrupció i Convergència és com un coitus interruptus, però continuat...  
Com sabeu, ahir la Guardia Civil va entrar a les oficines del Port de Barcelona, dirigit durant anys per un dels convergents més fidel als seus líders i als principis del partit: Sixte Cambra.  
Sixte Cambra es va fer famós quan li va disputar a Núñez la presidència del FC Barcelona. Poc després, Núñez va haver d’assumir la quota convergent i integrar-lo dintre de la seva junta.
Convergència sempre va saber ser agraïda i ràpidament el va promocionar a senador i a president del Port de Barcelona (que no és qualsevol cosa!) A partir d’aquí els favors van haver de ser mutus i constants: avui per tu i demà per mi.
Un altre dels implicats és Antoni Vives, extinent d’alcalde de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona en època de Xavier Trias.  
Finalment, hores després de començar el dispositiu, també han detingut a Andreu Viloca, l’extresorer de l’antic partit.
Mon filla Albert de tant en tant va a dinar o sopar a casa dels seus iaios (mons pares) i segons ells, sempre comenta que no hi ha dia en que a la televisió no parlen de nous casos de corrupció. I quan això passa, sempre hi ha dos partits que tenen la majoria de números per a que els toqui: PP i CDC.
De moment el PP encara no s’ha refundat... Ni falta que els hi fa, si resulta que segueixen guanyant eleccions i amb clares avantatges. Tot al contrari que Convergència que perd suports a cada elecció que passa. Ja sabeu que ara es diuen Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat), unes sigles que en si canvien molt poques coses, tot i que als seus dirigents els agradaria esborrar el seu passat com abans millor. Recordo que quan anava a confessar-me (d’això ja fa molts anys) hi havia una cosa que llavors no entenia ningú que es deia propósito de enmienda (en aquell temps tot era en castellà, la llengua d’enteniment entre els pobles d’Espanya)
El propósito de enmienda era la voluntat ferma de no tornar a pecar. I, es clar, tu mires cap a la nova Convergència i veus que al seu capdavant encara hi ha moltes cares conegudes i contemporànies d’Arturo. I penses: Potser sí que hi ha hagut renovació... Però la suficient o és allò dels mateixes gossos amb diferents collars...
A l’ADN convergent està el d’assolir poder. El de tornar a governar aquelles institucions que un dia van ser seves i que van perdre principalment per dos motius: la corrupció i la manca de coherència.
Tot indica que qualsevol dia el nostre Govern tornarà a convocar un nou referèndum que, aquesta vegada sí, tindrà caràcter vinculant (o al menys això ens diuen cada vegada que a  un dels seus membres li posen un micròfon davant la seva boca)
Però quan parlen de referèndum o de consulta no puc deixar de recordar unes imatges que me sé van gravar al cap per a sempre: les del col·legi electoral de l’institut Ramon Berenguer d’Amposta i la gent que participava activament aquella jornada.
Mai he dubtat que alguns d’aquells hi estaven de forma desinteressada i per convicció... Però en canvi d’altres ho feien única i exclusivament per interès de partit. La mutació política ha estat tan gran que me sé fa impossible creure que sigui possible.
Per cert, al PDECat, van vincular ràpidament el registre del Port al referèndum... No es podia esperar cap altra cosa.
Si el PDECat fos verge ho entendria, però fa molts anys que, com la Gallineta de Lluis Llach, de verges no en tenen res... 
Entre els pocs Verges que quedem estem ma mare i jo... O no?