EL BORBÓ FA DE PORTAVEU DEL PP

Si algú esperava alguna cosa més del que v dir el Barbó anit, es va equivocar.

Per si no ho sabíeu, els discursos del Rei els hi escriu el Govern. Per tant, anit, el Borbó va dir, ni més ni menys que el que pensa el Govern sobre Catalunya. Potser una mica més suau que Rafael Hernando, Pablo Casado o Fernando Martínez-Maillo, però el rerefons era ben bé el mateix.

El Borbó no va parlar en cap moment de la seva intervenció de diàleg, ni de la violència que van emprar les forces de seguretat cap a uns ciutadans indefensos i de vegades fins i tot innocents, ja que no tots els agredits estaven plantant cara els antidisturbis. El Borbó no se’n va sortir del guió. Va parla poc, però sé va entendre perfectament que estava representant. Anit, el Borbó, va legitimar el govern de Rajoy per a que apliqui l’article 155 de la Constitució. Per tant (i no m’agradaria ser malastruc) aviat podríem veure a l’exèrcit entrar a Catalunya com va passar fa unes setmanes amb la Guardia Civil i la Policia Nacional. El pas següent serà detenir a Puigdemont i el seu govern tal com ja va passar amb Companys l’octubre de l’any 1934. La madeixa política s’enreda cada dia més i tot indica que quan es vulgui desenredar ja serà massa tard... Digueu-me pessimista.    

Tal com es preveia des de fa temps, sembla que s’ha arribat a un punt sense retorn. Ni el Govern de l’Estat pensa cedir un mil·límetre i el d’aquí sembla que esperi una intervenció divina (ONU, UE...) per a que tot acabi bé. Però de la ONU i de la UE només cal esperar paraules. Fets més aviat pocs.

Si l’esquerra espanyola decidir presentar una moció de censura contra Rajoy, segurament els fets encara se precipitarien més. Tot i això, arribat al punt on estem actualment, me sembla que la moció de censura és oportuna i necessària. El PSOE té la clau. Hauria de ser Pedro Sánchez qui decidís donar el pas. Però me sembla que no el donarà... Personalment trobo que li falta la valentia necessària per a fer-lo. Aquesta actitud deixa molt mal parat el socialisme català que encara li és fidel.  

El Govern de Rajoy ni ha pogut ni ha volgut buscar una solució pactada per a Catalunya. Fa unes setmanes va avisar i ja sabeu que diu la dita: qui avisa no és traïdor. Traïdor potser no ho sigui, però un inepte i un canalla potser sí. No sé si un altre mandatari hauria sabut reconduir la situació quan se va començar a intuir que els independentistes catalans estaven disposats a portar la situació fins les darreres conseqüències.

Fins ara la societat catalana s’ha comportat amb un civisme envejable. Un exemple són les concentracions d’ahir arreu del territori on, a part de les intervencions polítiques també van tenir un caire festiu. A Amposta per exemple hi va haver batucada, castells i música. També gegants (1) i capgrossos (3) A la multitud que hi va assistir (calculo que entre 2.000 i 3.000 persones) sé la veia feliç, contenta, motivada i, en principi disposada a tot. Es a dir, a continuar caminant cap a la independència. A cada concentració que es fa es diu que no caiguin amb el parany de la violència. Que siguin cívics...  

Però si com va dir anit Puigdemont a una entrevista per a la BBC, dintre d’uns dies el Parlament de Catalunya proclama la DUI i l’Estat espanyol aplica el 155, esteu segurs que les concentracions deixaran de ser lúdiques. De fet s’ il·legalitzarà qualsevol demostració de força per part de la ciutadania catalana, tal com s’han il·legalitzat fins ara les lleis sortides del Parlament català.

Després de les càrregues policials de diumenge se va dir que el PP havia guanyat moltes simpaties per les Espanyes i que de fer-se eleccions actualment, tornaria a guanyar amb més avantatge que el que va obtenir a les passades. Per les Espanyes potser sí, però Catalunya ja l’ha perdut ara.      

PEDRO SÁNCHEZ ÉS EL LIDER DEL PSOE, PERÒ NO UN ESTADISTA

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 

Un estadista és, per definició, un home –o una dona- d’estat, es a dir, que es distingeix entre tots els responsables polítics d'un país (Viquipèdia)

Amb l’acord que ahir va proposar Pablo Iglesias per mirar de desencallar l’actual clima de tensió entre l’estat espanyol i Catalunya, el va deixar en evidència a l’agafar-lo amb el pas canviat.

La primera relliscada que va cometre el PSOE durant el dia d’ahir va ser l’ambigüitat del seu portaveu Óscar Puente en donar a entendre que no es descarta l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que parla, com sabeu, de suspendre l’autonomia catalana. Més tard va haver de ser el propi Sánchez qui matisés el seu portaveu. Pel que sembla no és la primera relliscada que comet el portaveu.

És del tot incomprensible que un candidat a la presidència del govern d’Espanya que va buscar suports entre les altres formacions per aconseguir-ho i fins i tot va recuperar la secretaria general del partit dient que faria una oposició frontal a Rajoy, ara, implícitament, sembla que li faci costat. I sinó és així, ho estan expressant molt malament.  

El que ahir va proposar Pablo Iglesias ho hauria d’haver proposat fa temps el líder del PSOE, sobre tot quan l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau es va unir a Puigdemont i Junqueras reclamant dialogar amb l’Estat. Què s’ha de fer un referèndum pactat a Catalunya? Sé fa i punt! Què passa, quina por hi ha de fer-lo? Si no es fa serà com una història inacabable que es perllongarà en el temps.

Els socialistes catalans, amb Iceta al capdavant no ajuden gens a Sánchez i així és quasi impossible redreçar la situació. Fa uns dies vaig llegir que els dirigents actuals d’ERC són els menys d’esquerres de les darreres dècades. Potser sí, però l’actual PSC també és el menys catalanista de la seva història.

Per la seva part, Sánchez ha proposat un gran pacte per a reformar la Constitució una vegada passat l’1-O que compta amb el beneplàcit del PP, tot i que aquest partit no sigui favorable a fer una reforma de la Constitució que contempli una estructura federal de l’Estat. Com sabeu, reformar la Constitució necessita 2/3 afirmatius del Congrés dels Diputats i, per tant, sí o sí, hauria de comptar amb els vots dels populars.

Entenc que la resolució que pugui sortir de l’acord proposat per Pablo Iglesias no necessita de cap majora qualificada. Simplement amb una majoria simple del Congrés es podria aprovar. Tot i que segons el que se pogués acordar, d’acabar en llei, evidentment, caldria aprovar-se per la majoria requerida en cada cas.

També és possible que de la reunió a la que ja han confirmat que assistiran ERC i PDeCAT  (sembla que a darrera hora també s’hi va apuntar el PSOE) surti una moció de censura contra Rajoy. Per què no?

El PP és l’origen i final de tots els mals d’aquest país i, a sobre, és un partit corrupte en els seus orígens, s’hauria de fer tot el possible per mirar d’apartar-lo del govern. I aquest seria un bon moment per, al menys, intentar-ho.

Sóc del parer que Pedro Sánchez ha perdut una gran oportunitat d’alçar-se com el gran estadista que necessita Espanya.      consti

ALFONSO GUERRA GONZÁLEZ

Sempre he sentit dir que qui als 18 anys no és revolucionari és que no té cor i qui als 40 no és conservador és que no té cap.  

Alfonso Guerra va néixer el 31-05-1940, per tant, ara té 77 anys. Va fer els 18 anys quan jo encara no tenia un any... Per tant, no puc saber que és el que pensava en aquella època, tot i que puc imaginar que si pensava diferent al règim, s’ho guardés ben guardat per a no tenir problemes. Per la meva part he de dir que quan tenia 18 anys (1975-76), encara no tenia res clar, tot i que mon pare, a casa, sempre s’havia mostrat obertament d’esquerres fins el punt que el 15-J valia votar el PSUC, tal com vaig explicar no fa gaires dies.

No ho recordo amb exactitud, però suposo que la primera vegada que vaig escoltar el nom d’Alfonso Guerra va ser l’any electoral de 1977. En aquella època, era el número 2 del PSOE, darrere del seu company i amic Felipe González. Per dir-ho d’una manera comprensible, normalment, Felipe feia de poli bo mentre Guerra feia de poli dolent. En el seu discurs, Alfonso Guerra (37 anys), es mostrava com una persona d’esquerres. No sabria dir exactament quan li va arribar la transformació, però si que puc dir que, per les seves reaccions, s’ha decantat molt cap a la l’extrema dreta.

La primera pixarada fora del test va ser l’any 2006 (a punt de fer 65 anys) quan parlant sobre l’Estatut de Catalunya que promovia el seu company Pasqual Maragall va dir allò de: Li havien passat el ribot (cepillo en castellà)  

L’any passat, Guerra, amb González i la majoria dels barons del PSOE van donar suport a Susana Díaz para desbancar a Pedro Sánchez de la Secretaria General del PSOE perquè el culpaven dels mals resultats que patia el partit en les darreres convocatòries electorals.  

La setmana passada va a tornar a pixar fora del test quan va demanar que s’apliqués a Catalunya el que preveu l’article 155 de la Constitució Española que és suspendre l’autonomia... Més llenya al foc...

Tot i que hi van haver veus dintre del partit socialista que deien que en la actualitat Alfonso Guerra no ocupa cap càrrec i per tant les seves paraules no s’han de tenir en compte, opino que les seves declaracions (i més si van en contra de Catalunya i els catalans) tenen molta repercussió mediàtica i n’hi ha prou per a que els mitjans de comunicació (tots, els que estan a favor i en contra del procés), se’n facin ressò en un o d’altre sentit.

Alfonso Guerra ara té 77 anys, una edat en la que és fàcil tenir pertorbades les facultats mentals. He conegut a gent que molt abans han patit Alzheimer o d’altres malalties mentals.

Sé diu que només els xiquetes i els vells diuen el que pensen. Igual ara, a la vellesa, descobrim que Alfonso Guerra va ser sempre un fidel seguidor de Franco i que quan parlava com ho solem fer els qui som d’esquerres, només era per a fer-nos creure que era el que realment no era, la qual cosa li va permetre ocupar el càrrec de vicepresident del Govern fins que el seu germà Juan Guerra el van enxampar fent tripijocs des d’un despatx oficial de la Delegació del Govern d’Andalusia sense ocupar cap càrrec ni ser treballador.

Alfonso Guerra va seguir vivint de la política fins l’any 2014 (74 anys) arribant a ser el diputat més veterà del Congrés.

I pensar que fa anys fins i tot me queia bé... 

EL PSOE I EL CETA

De Vergara a Eldiario.es.

Aparentment, Pedro Sánchez ha començat aquesta segona etapa fent un gir cap a l’esquerra canviant algunes de les decisions que ha haver de prendre durant la seva primera etapa molt més controlada per l’aparell del partit.

Una de les primeres mesures (tot i que quan estic escrivint això encara no s’ha pres de forma definitiva) serà l’abstenció del grup parlamentari del Congrés a la ratificació del CETA que, com suposo que sabeu, és el tractat de lliure comerç entre la Unió Europea i el Canadà.

Quan se va fer pública aquesta decisió, a Pedro Sánchez, li van ploure retrets per tots els costats, sobre tort del membres delssegments de la dreta: PP i C’s.

Què si el CETA no és el TTIP (el fallit tractat entre la UE i els EE.UU.) Què si Canadà és un país tan demòcrata i té una conducta fora de tot dubte... Paraules...

En el meu cas, és difícil argumentar una posició en contra del CETA, ja que no conec els detalls del mateix i m’hauria de limitar al que he llegit. De totes maneres he de dir que els articles que he llegit als meus diaris de capçalera, no s’hi mostren gens favorables, perquè el que es vol, és aplicar una economia neoliberal de lliure comerç.

-A què juga el PSOE? -Em va preguntar una comunista divendres passat-.

-A la puta i la Ramoneta, com ha fet sempre –Li vaig contestar, suposant que -.

Demà dimarts, quan el Congrés ratifiqui l’adhesió de l’Estat Espanyol (ja que els sí tindran majoria de vots), l’abstenció del PSOE serà purament testimonial, simbòlica... Per tant el CETA s’aprovarà amb l’abstenció del PSOE. És una manera d’espolsar-se les puces, de mirar cap a un altre costat quan, realment (i pel que sembla) s’estan posant en joc moltes coses que, molt possiblement afavoreixen a les gran empreses en detriment dels ciutadans i del propi Estat Espanyol (o de la justícia de l’Estat Espanyol)

Sóc de l’opinió que a la vida s’ha de ser valent, sobre tot quan s’han de prendre grans decisions que afecten a grans col·lectius. La ratificació del CETA és un d’aquests casos. Si com diuen des de l’esquerra (economistes i polítics) no tot són les avantatges anunciades, sinó que també té inconvenients, una vegada estudiats i valorats aquests (aquesta feina ja hauria d’estar feta), s’hauria de votar en conseqüència i si ‘ha de dir no, és diu no, que no passa res.

Una altra solució seria sotmetre’s a un referèndum, tal com es va fer amb l’OTAN l’any 1986. Llavors els partits farien campanya i cadascun d’ells exposaria els seus motius, per la qual cosa al ciutadà li arribaria molta més informació que la que té ara.  

39è CONGRÉS FEDERAL DEL PSOE: UNA DE CALÇ I DOS D’ARENA

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Tal com titula el setmanari el Triangle, El PSOE ha tancat, de nou, un congrés en fals. I si ho considera així és perquè no s’han tancat les ferides que es van obrir com a conseqüència del pretès assalt de Susana Díaz a la secretaria general del partit.

És un dels tants anàlisis que se poden fer una vegada clausurat el 39è Congrés Federal. Però n’hi ha més... Molts més (com les portades del Jueves, però sense tant d’humor)

Sempre he pensat que obras son amores y no buenas razones... Si Pedro Sánchez va fer tantes guinyades cap al PSC i Catalunya, un (que ja sabeu que és malpensat de mena) no puc deixar de pensar: O m’has fotut o me vols fotre.  

Pedro Sánchez va proclamar l’Espanya plurinacional... Què vol dir? Quina novetat hi ha respecte a l’Estat de les Autonomies que es va crear amb la Constitució? Més cafè per a tothom?

Sobre aquest tema el primer que hauria d’assumir qualsevol govern, indistintament del color que tingui, és que cada autonomia té les seves peculiaritats. La densitat de població, l’horografia i per suposat, la cultura i en alguns casos la llengua són diferents. No es pot pretendre acontentar a tothom perquè al final, el que passa és que s’acaba per no acontentar ningú.

Queda molt bé proclamar una Espanya federal, però que sigui Espanya qui la que conservi la sobirania... A mi me sé fa una mica difícil digerir-ho. Cada territori, cada regió, tot i tenir una estatus de federació, també seria com tenir llibertat vigilada i controlada.

Tinc present que molts dels meus companys socialistes es conformen amb un Estat federal i que creuen en la unitat d’Espanya. Però n’hi ha d’altres (no sabria dir si més o menys) que volem el dret a decidir... Però què dius ara?? Bé, cal recordar que fins no fa massa anys el PSC reconeixia aquest dret. Quin problema hi ha per donar veu als ciutadans per a què puguem decidir lliurement quin model de país volem?

Fa uns anys semblava impensable que el secretari general del PSOE fos elegit pel  vot directe dels militants. Pedro Sánchez ho ha estat dues vegades. Han estat els militants de base els que només fa unes setmanes es van rebel·lar contra l’aparell del partit i li van tornar a donar confiança. Però la confiança tan prompte sé dóna com es retira...

El Congrés va rebutjar una moció de les Joventuts Socialistes que demanaven que Espanya es convertís en república (tal com ho representa gràficament Manel Fontdevila a eldiario.es)

I jo pregunto: Tan li deu el PSOE a la Monarquia? Perquè sinó és així no ho entenc... La Monarquia és la institució menys democràtica i, a sobre només té un caràcter merament simbòlic i representatiu. Ens fa falta? Jo crec que no.

Però és que el PSOE, abans de Felipe González, sempre s’havia definit con d’ideologia republicana. Entenc que l’any 1977 la situació espanyola era molt diferent i que sovint s’escoltava soroll de sabres, es a dir per a qui no m’entengui, hi havia una amenaça constant de cop d’estat. Però s’acaben de complir 40 anys de les primeres eleccions lliures i democràtiques i, per tant ja va sent hora de fer canvis.

El meus lectors més assidus segur que recordareu que sovint parlo dels valors de l’esquerra i que mai s’haurien d’haver perdut... Al llarg d’aquest escrit ja n’he he esmentat al menys dos: dret a decidir i república. Aquest fet (o fets) me porten a pensar que el Congrés Federal tenia dos únics propòsits: Ratificar el nou Secretari General i escollir els càrrecs orgànics.

Si com havia dit el propi Sánchez, el PSOE s’ha de refundar, és evident que el Congrés que es va clausurar ahir a Madrid no va servir per això. Van quedar temes en l’aire que poden tornar al PSOE pel bon camí. De no ser així, potser serà una versió 2.0, però en línies generals similar l’anterior.

Amb proclamar que Somos la izquierda no n’hi ha prou. Cal ser l’esquerra que resolgui els problemes reals de la ciutadania i no flirtejar amb la Monarquia i amb els poders econòmics.

LA MOCIÓ DE CENSURA DE PODEMOS A RAJOY 2

De Manel Fondevila a eldiario.es. 

Tal com s’havia anunciat, la moció de censura de Podemos va néixer morta al no tenir, d’entrada (i de sortida tampoc, tal i com va quedar demostrat) els suports necessaris per a convertir a Pablo Iglesias en president del govern.

Si durant la primera jornada els protagonistes, a part del propi Pablo Iglesias, van ser Irene Montero i Mariano Rajoy, a la de dimecres van ser Rafael Hernando, el portaveu del PP, José Luis Ábalos (PSOE, un dels homes de confiança de Pedro Sánchez), però sobre tot el rifi rafe que hi va haver entre Pablo Iglesias i Albert Ribera.

Sobre la intervenció de Rafael Hernando he de dir que és un provocador i el seu discurs és un insult a la intel·ligència de la gent que, com jo, no votem al PP. Suposo que al seus agradarà. Me recorda a d’altres portaveus del PP com per exemple Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón que, tot i ser un dels ponents de la Constitució Española, quan va exercir de portaveu, faltava, fins el punt de que una revista interna del PSOE l’anomenava Miguel Embustero y Rodríguez de Faltón. Amb el pas dels anys i ja allunyat de la política, va anar moderant les seves formes i fins i tot té podia arribar a agradar en aquella Tertulia de Sabios que emetia la  Cadena SER dintre del programa La Ventana, en companyia de Santiago Carrillo i Pere Portabella. I més recentment Vicente Martínez Pujalte, actualment investigat dintre d'un cas que va passar a Castella i Lleó i que crec que no va ser citat per Irene Montero el dia anterior. Però Hernando va treure pit de la situació de superioritat que tenia en saber que la moció de censura no aniria en lloc. De totes maneres, Rajoy no va comptar ni amb les suports que només fa uns dies li havien aprovat els pressupostos.

El que més difícil me resulta d’entendre va ser la intervenció d’Albert Ribera... Tot i que des de C’s diuen que volen regenerar la política espanyola, durant la seva intervenció d’ahir semblava més un diputat del PP per tot el que li va arribar a dir a Pablo Iglesias. D’acord que no es puguin veure, però hi ha una cosa que se’n diuen les formes i Ribera no les va mantenir. Va fer acusacions a Iglesias que, des del meu punt de vista no anaven en lloc. De fet Iglesias li va retreure que fes de crossa del PP quan li és necessari que és quasi sempre.

Tampoc no era l’hora de parlar d’altres temes aliens als de la moció de censura, tal i com ho va fer Xavier Domènec que va oferir a ERC una aliança per apartar al PDeCAT del govern de Catalunya, ja que segons Domènec, si corruptes són els del PP, corruptes són els de l’antiga Convergència.

De la intervenció de José Luis Ábalos, potser se’n ha parlat menys, però per les xarxes socials deien d’ell que s’havia graduat de portaveu i que havia superat en escreix les intervencions de l’anterior portaveu del PSOE Antonio Hernando.

Acabaré amb l’acostament de Iglesias al nou PSOE de Pedro Sánchez, el gran absent del debat ja que, si ho recordeu, va renunciar a la seva acta de diputat abans de que el Congrés elegís a Rajoy com a cap del govern d’Espanya.

Tal com deien els qui entenen d’aquestes coses, el PSOE no podrà governar més en solitari i haurà de comptar amb el suport d’una altra força política que, en tot cas, hauria de ser Podemos. És un absurd que les dues forces més importants de l’esquerra espanyola no s’avinguin a l’hora de formalitzar pactes per a governar, ja sigui Espanya o una autonomia, ciutat o poble... Ja sé que hi ha casos no ha estat així, però en d’altres, en la gran majoria, no.

De vegades la manca d’enteniment és qüestió de lideratges. Si és veritat que els barons dels PSOE van vetar-li a Pedro Sánchez la possibilitat de governar amb Podemos, amb un líder del PSOE reforçat després de les primàries, no hi tindrien que haver impediments... Però es clar, faltava un tercer en discòrdia i entre C’s i Podemos, hi va haver un veto mutu.

Caldrà estar atents a partir del proper cap de setmana on el PSOE renovarà executiva i d’altres càrrecs orgànics del partit. A veure si es compleixen les expectatives que es van crear amb la victòria de Pedro Sánchez.    

15-J (de 1977)

Dijous farà 40 any d’aquell 15-J que, en aquell moment, significava un pas més per a guanyar la democràcia. Una democràcia, recordem-ho, que s’havia perdut degut a un cop d’estat feixista perpetrat pel general Franco i d’altres generals afins (Mola, Sanjurjo, etc.) Van haver de passar 40 anys fins que no es van tornar a fer unes eleccions generals on hi van poder concórrer tots els partits que van voler. El darrer en legalitzar-se va ser el Partit Comunista d’Espanya (PCE) de Santiago Carrillo, Dolores Ibarruri i Rafael Alberti, entre molts d’altres que només ho va ser unes poques setmanes abans dels comicis. També recordar que Esquerra Republicana de Catalunya va haver de fer-ho amb la denominació d’Esquerra Catalana, ja que la denominació de Republicana en aquella època encara es considerava subversiu.

Als començaments de la democràcia les eleccions es feien en dimecres i fins que no es va aprovar la Constitució (6-12-1978), la majoria d’edat sé situava en 21 anys. I com que jo encara no havia fets els 20, no podia votar...

Fixeu-vos si considerava important el fet de poder votar, que aquell dia vaig anar des de Castelló on estava treballant a la Galera, on residia, per a tornar a Castelló el dia següent només per viure la jornada en primera persona.

Tot i la publicitat institucional que s’emetia per televisió on s’explicava amb tot detall com s’havia de votar, al veritat és que la gent més gran anaven una mica perduts, tal com passa ara amb els temes informàtics...  

Com sabeu, per una part s’havien de votar els diputats al Congrés i, per l’altra els senadors. La única diferència que hi havia en aquell tems respecte a ara, és que els candidats als Senat no anaven agrupats per partits o coalicions i, per tant, si volies votar els tres membres d’un mateix partit, els havies d’anar buscant...

En aquell temps era força habitual anar primer al col·legi electoral per a recollir les paperetes de tots els partits i, una vegada a casa, estudiar-les amb deteniment fins decidir a qui votar.

De totes maneres hi havia qui votava els candidats segons el seu aspecte:

-He votat a Suárez perquè el trobo guapo...

No és una exageració... És un fet real i contrastat. Penseu que llavors la gent no tenia la cultura política que tenim ara, ja que ho ignoràvem quasi tot. Només els més vell podien aportar alguna experiència de les darreres vegades que van anar a votar durant la Segona República.

Al treball donaven 4 hores per anar a votar. Tal com he explicat alguna vegada, a Castelló treballava a una obra que estava fent l’empresa BRYCSA para la Diputació i es va decidir donar festa per la tarda a tothom. Total érem molts pocs els que encara no teníem l’edat reglamentària per a poder exercir el nostre dret a vot.

Com us he dit més amunt, vaig anar a la Galera. Mons pares encara no havien votat esperant-me a mi. En arribar els hi vaig col·locar les paperetes al sobre corresponent, després d’haver marcat amb una creu els 3 candidats al Senal pels qui van voler votar. Ma mare tenia clar que volia votar per Felipe González, tan al Congrés com al Senat, tot i que, com passa ara, s’havia de votar als membres del PSC que anaven a la llista. En canvi mon pare volia votar al PSUC, però a darrera hora va canviar i va dir que també volia votar pels socialistes.

A la Galera, com a la majoria de pobles d’aquestes comarques va guanyar la UCD d’Adolfo Suárez, tot i que tinguérem que esperar el dia següent per a conèixer els resultats definitius. Quan donaven els resultats del PSOE, sempre deien: PSOE + PSC. Ni més ni menys que ara...  

Va guanyar la UCD que va treure pels pèls majoria absoluta. De fet era el resultat que cabia esperar, ja que molta gent encara tenia temor pensant que hi podia haver un cop d’estat si no hi havia una continuïtat que, de fet, era el que representava la UCD que integrava a molta gent que havien ocupat càrrecs durant els darrers anys de la dictadura. Per exemple el propi Adolfo Suárez va ser Cap Nacional del Movimiento, la única organització política legal que hi va haver durant la dictadura.    

I SI EL RESULTAT DE SURESNES HAGUÉS ESTAT UN ALTRE?

Mitterrand a Suresnes. 

L’any 1974, quan Franco ja estava més allà que aquí, el PSOE va celebrar el seu darrer congrés a Suresnes, un poble prop de París.

En aquell temps hi havia, bàsicament, dos tipus de socialistes: els que havien marxat a l’exili per la guerra Civil i els que hi havia crescut dintre de la dictadura. La realitat de totes dues corrents (per anomenar-les d’alguna manera), era molt diferent.

Tal com sabem, en aquell congrés va sortir elegit Felipe González, el líder del clan dels sevillans (Alfonso Guerra, Manuel Chávez...), però hi havia qui preferia a Nicolás Redondo (que va acabar sent Secretari General de la UGT), però va declinar l’oferiment. No obstant, sembla que la candidatura de Felipe González ja s’havia negociat feia més d’un any.

Al congrés de 1979, ja celebrat a Espanya, el PSOE va abandonar l’ideari marxista no sense oposició, ja que dirigents com Pablo Castellano hi estaven en contra. També estava en contra d’un partit personalista, tal com l’havia convertit Felipe González. Per aquests motius Pablo Castellano va acabar creant una corrent interna (Izquierda socialista), molt més fidel a l’ideari socialista amb el que es va crear el partit.

Més o menys la història ens la coneixem. Tot i reconèixer que l’any 1982 (el de la victòria socialista) el poble espanyol demanava a crits l’arribada al poder dels socialistes i que aquests van ser claus per a la modernització d’Espanya, també cal reconèixer que no tot van ser flors i violes.

Tal com he dit, Felipe va abandonar el marxisme, però també va deixar enrere una part del seu ideari, com per exemple la neutralitat militar. Ho recordes ara i la intervenció televisiva de Felipe González la nit abans del referèndum de l’OTAN va ser patètica. Però per culpa d’aquella intervenció els sí va guanyar el referèndum i Espanya es va integrar a l’estructura militar de l’Aliança. És possible que Europa fes xantatge el govern socialista amb la seva pretensió de formar part del Mercat Comú, però igual s’hauria d’haver dir a la ciutadania d’alguna manera. Ja sé que es tractava d’alta política i hi ha coses que sé solen amagar, però quan ho penses després dels anys te’n adones que se’n va enganyar en moltes coses.

Sempre recordaré unes paraules de Felipe González després de les eleccions de 1986 on el PSOE va aconseguir 186 diputats, perdent una part important dels suports que havia tingut 4 anys abans (202):

-Hem entès el missatge que ens han transmès els votants.

Vaig pensar que rectificaria i que les seves polítiques virarien cap a l’esquerra... Però no va passar. A les de 1989 ne va aconseguir 175, a les de 1993, 159 i el 1996, 141, perdent el govern a mans del PP d’Aznar...

¿Què podria haver passat si a Suresnes en lloc d’escollir a Felipe González Secretari General, s’hagués elegit a Nicolás Redondo? No ho sabre mai, tot el que pogués dir seria una mera especulació.

Només recordar que Nicolás Redondo va dimitir de diputat del PSOE l’any 1987 per discrepàncies amb les polítiques laborals i socials que impulsava el govern de Felipe González que, en teoria devien de ser el pal de paller del seu govern.   

PER AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 

  https://ca.wikipedia.org/wiki/Congr%C3%A9s_de_Suresnes

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (Quarta part)

Al PSC estan (estem) crescuts. 

Avui us parlaré en clau catalana. Com heu pogut comprovar la victòria de diumenge de Pedro Sánchez m’ha donat per a molt.

Començaré amb una pregunta i, tal com diria l’amic Llorenç Navarro, sense ànim de fotre follón.

Com tots sabeu, el suport de Pedro Sánchez a Catalunya va ser de més del 80%, tot i que el nou Secretari General és de Madrid. Si el candidat hagués estat català, trobeu que a Madrid hagués tingut el mateix percentatge de suports?

Bé, es una pregunta que no té resposta, tot i que sí un precedent. Va ser quan Josep Borrell, gran defensor de Pedro Sánchez va optar per al càrrec. El seu rival va ser Joaquín Almunia. Borrell es va haver de retirar perquè li van destapar un cas de corrupció d’alts càrrecs d’Hisenda de Catalunya de l’època en que era Secretari d’Estat d’Hisenda. Directament ell no tenia res a veure, però n’hi va haver prou per apartar-lo.

A Catalunya, Iceta i per extensió la seva executiva, va ser l’únic baró territorial que es va declarar neutral, en contra de l’opinió general de la militància que, tal i com es va poder veure, es decantaven per Pedro Sánchez abans que per la Susana Díaz.

Tot i que personalment no me sembla correcte el que va fer Iceta (és una mica com jugar a la puta i la Ramoneta, que tantes vegades critiquem quan ho fan els altres), l’estratègia li ha pogut sortir bé. Vull recordar que a la investidura de Rajoy, els diputats del PSC van votar no en bloc. No hi va haver fissures. Això va crear un clima d’incomoditat a la gestora del PSOE i a tots els sectors que li van donar suport, els podeu anomenar com vulgueu: susanistes, felipistes, guerristes, etc. En aquest cas tots eren els mateixos, ja que tots havien unit esforços per a derrocar Sánchez.

Amb la nova situació sembla que el PSC (ho recordo una vegada més, un partit diferent del PSOE, tot i que germà), juntament amb la federació valenciana, poden tenir un paper fonamental en el proper congrés anunciat per a dintre de poques setmanes.

Vaig llegir per algun lloc que la tercera via que defensen (al menys oficialment) els socialistes catalans pot tenir un important recolzament per part del Secretari General. Però per molts voltes que li donem al tema, sempre ens trobarem a la casella de sortida: totes les autonomies voldran el mateix... Es a dir, el famós cafè per a tothom.

Suposo que tots estem d’acord en la diversitat i pluralitat dels pobles d’Espanya. És igual que un sigui valencià, català, castellà o andalús... Però a l’hora de la veritat, quan es parla de la pela, tothom vol ser igual, tot i que l’esforç participatiu i les necessitats de cada autonomia sigui mol diferent.  

Es per això que no acabo de veure una Espanya federal tal com es proposa des del PSC, una fórmula que va es va haver d’assimilar a corre-cuita perquè els socialistes catalans van quedar descavalcats  per altres partits que ja sigui per l’esquerra, ja per la dreta, els hi ha estat menjant el terreny durant els darrers cicles electorals.

Si finalment Sánchez pot portar a terme el que va dir durant la campanya a la Secretaria General, cal esperar alguna proposta per a canviar les relacions entre Espanya i Catalunya. Tot i que es molt possible que tal com estan evolucionant els fets, s’arribi tard.  

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (Tercera part)

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Des de l’aclaparadora victòria de Pedro Sánchez, una pregunta està a la boca de tots: Serà capaç de cosir el PSOE?

Pedro Sánchez va sortir molt reforçar de els primàries. La seva victòria va ser tan incontestable que hauria de calmar el sector que va donar suport a la Susana Diaz. Al menys durant un temps.

Me deien precisament aquest matí que el que hauria de fer Sánchez és tallar caps... De totes maneres, el meu interlocutor remarcava que primer haurà d’esperar sortir més reforçat encara del congrés.

No ho hauria de tenir massa malament... Tot i que els susanistes són un sector important i, per tant, és fins i tot lògic que vulguin tenir pes dintre de l’organigrama del partit (Comissió Executiva Federal, Comitè Federal, etc.) Però la força, tal com es va demostrar diumenge la té la militància i, per tant, no acceptaria una segona insurrecció del sector que fins fa poc tallava el bacallà dintre del partit.

Dilluns us parlava que tot aquest procés intern ja s’havia cobrat les dues primeres víctimes (el portaveu parlamentari Antonio Hernando i el gerent de la gestora Goyo Martínez), però segur que n’hi hauran moltes més. De fet, una de relativament sonada va ser la de José Luis Corcuera, el sindicalista que va arribar a ministre sense a penes saber fer la o amb un canut que es va donar de baixa de militant. És igual, persones així de bé al partit no n’han fet mai... De fet cal recordar que aquest personatge va ser jutjat (tot i que absolt) per corrupció.

També hi ha qui encara no ha paït la victòria de Sánchez. Estic parlant de Felipe González, referent del socialisme espanyol durant dècades però que darrerament sembla que no toqui gaire... El company Isidoro (per aquell que no ho sabeu, així se’l coneixia quan actuava des de la clandestinitat durant la dictadura franquista) va trigar dos dies en felicitar al nou Secretari General i ho va fer a preguntes dels periodistes. Una manera poc elegant i menys ortodoxa de fer-ho. Un polític que ho ha segut tot dintre del partit i ha ocupat la més alta instància espanyola per baix del Rei hauria hagut de ser un dels primers en felicitar-lo i el primer en posar-se a les seves ordres. Però està clar que les relacions entre tots dos disten molt de ser bones... Felipe González va dir que Pedro Sánchez l’havia enganyat ja que li havia dit en privat que pensava abstenir-se a la investidura de Mariano Rajoy. Una conversa privada és només això, una conversa privada. Qui sap (a part d’ells dos) el que allí es va dir i el que va interpretar cadascú d’ells. Digueu-me malpensat però tot es tractava d’una argúcia per a preparar el que va acabar arribant dies després: la pèrdua de suports a Pedro Sánchez dintre de l’executiva i la consegüent dimissió.

Però aquest cartutx ja l’han cremat. I tal com us deia abans, seria totalment inacceptable un nou intent d’involució interna. I més veient que els va sortir el tret per la culata... Per tant, l’oposició interna haurà de negociar amb les dones i homes que Pedro Sánchez esculli per a cada ocasió i fer-ho des de una posició de submissió i acatament del nou ordre establert. Ja sé que dit així pot sonar fort, però més fort va ser la manera com se’l va derrocar i que, des del meu punt de vista, només és comparable amb successos com l’anomenat Tamayazo.

Deia el meu interlocutor d’aquests matí que s’han de tallar caps... Què havia de córrer la sang... Dintre de l’estructura dels partits hi ha una comissió per a estudiar els casos d’insubordinació. Al PSOE porta el nom d’Ètica i Garanties. Tot i que espero que no s’hagi d’usar gaire, si s’ha de fer que sigui de forma contundent i sense contemplacions. Per molt significats que hagin segut al passat.      

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (2a part)

Al final del meu escrit d’ahir vaig esmentar-vos la paraula refundació, una concepte que els contertulians de la Sexta van emprar diverses vegades durant la nit electoral de les primàries del PSOE. Quants anys fa que estic dient que el PSOE s’ha de refundar? I quantes vegades n’he parlat des de llavors?

Si Perdo Sánchez fa el que va dir que faria, està clar que sé li ha de donar la volta al partit com si d’un mitjó es tractés. El PSOE històric, el dels líders sortits del congrés de Suresnes (Felipe Gónzalez i Alfonso Guerra entre d’altres), el darrer que es va celebrar fora d’Espanya, va jugar un paper transcendental durant la transició i va ajudar a consolidar la democràcia a Espanya.

Però en aquella època no tot van ser flors i violes... Com passa quasi sempre també va tenir els seus moments foscos. Alguns d’elles per tots coneguts, tot i que no us en parlaré, avui no toca... Però hi van haver moltes més coses de les que no se’n ha dit res o molt poc.

Quan va guanyar Aznar vaig dir que els socialistes ho havien d’haver fet molt malament per a que tornessin a guanyar els hereus del franquisme. Però era la realitat: Ho havien fet molt malament...

Cal recordar també que quan el PSOE va tronar al Govern d’Espanya va ser per una carambola. L’any 2004 Zapatero no era ni de lluny favorit per a guanyar les eleccions, però els atemptats de Madrid 2 dies abans de celebrar-se els comicis i la mala gestió que va fer el PP d’aquella tragèdia, el va catapultar al càrrec. No obstant sé li ha de reconèixer a ZP la seva bona gestió durant la primera legislatura. Però la segona ja va ser una altra cosa... I el seu final va ser el principi del declivi socialista que va culminar diumenge amb la nova elecció de Pedro Sánchez.

Després de que Rubalcaba desafies les urnes l’any 2011 amb una sonora patacada, el 2012 el PSOE celebra primàries per primera vegada en la seva història. S’enfronten Pedro Sánchez, Eduardo Madina i José Antonio Pérez-Tapias, sortint-ne guanyador Sánchez amb una diferència més que considerable (més de 16.000 vots)

Tot i això Sánchez sortiria derrotat per dues vegades davant Rajoy i encara sort de que el PSOE no va quedar com a tercera força política per darrere de Podemos que, juntament amb Ciudadanos van ser les grans novetats per les legislatives de 2015 i 2016. Per tant, el nou descens electoral del PSOE no es deu només a un hipotètic manca de lideratge de Sánchez (tal com li atribuïen Susana Díaz i la majoria dels barons i dirigents històrics), sinó a un desgast continuat del partit (què s’arrossegava des del primer govern de Felipe, amb el parèntesi dels 4 primers anys de Zapatero), però sobre tot per l’entrada en escena de Podemos i, en menor mesura de Ciudadanos. És d’una demagògia total culpar només a Sánchez: Ha perdut dues vegades (li agradava recordar a la Susana Díaz)

felip

Diumenge qui va perdre de forma contundent va ser Susana Díaz. De fet ho va fer per més de 15.000 vots de diferència. Però no només va perdre presidenta andalusa, també van perdre la gran majoria dels barons territorials i sobre tot els històrics que representen la veritable rèmora del partit.

Si Pedro Sánchez vol defraudar els seus electors ha de fer neteja. Però una neteja a fons... De moment ja ha advertit que les barons territorials no tenen perquè continuar... Però més que els barons els que han de desaparèixer de qualsevol escena política són els Felipes, Alfonsos i companyia, ja que no aporten res de bo per al partit, sinó tot el contrari, només creen controvèrsia i divisió interna.

Si ho recordeu, la setmana passada vaig dir que en el cas de perdre Pedro Sánchez potser no seria tant dolent... I ho vaig dir perquè considerava possible que Sánchez acabés formant un nou partit socialista. Aquesta hipòtesi (que només era meva, ja que no ho vaig escoltar en lloc) ara ja serà impossible que es doni.

Tornant a la tertúlia de la nit electoral, un d’ells va dir que Sánchez era, dels tres candidats, qui millor pot atreure el vot dels menors de 40 anys, un vot que a les dues darreres eleccions ha anat a parar a Podemos.  

I què han dit els membres del Govern? Per un costat estan les felicitacions formals, però evidentment pensen que la victòria de Sánchez és el pitjor que els hi podia passar, tal com ho va fer constar el cap del PP al Parlament de Catalunya Garcia Albiol en una piulada: Que vuelva @sanchezcastejon es una desgracia para España. Escora al @PSOE en la extrema izquierda y una oportunidad d ampliar base al @PPopular.  

Si per al PP no és bo, molt possiblement els militants socialistes que diumenge vàrem triar l’opció de Sánchez l’hem encertat.